Camina al meu costat

é, ningú podrà tenir l’autoritat d’influènciar en la teva relació amb els
nanos.
Això, fou el 25 d’abril, que varem coincidir en unes jornades amb
motiu de la festa del llibre a Ontoinyent; ella com a contacontes i jo, com a
monitora de taller.
Des d’aquell dia, en el meu treball tot canvia, en la meva companya per
desgràcia no, però amb els nanos sí. Fins aleshores els havia acarissiat, però
no deixava que em tocaren el cor. Hi era molt feliç amb ells, però sempre
estava pensant en el com devia actuar. Així, que vaig escomençar a tindre
una altre tipus de relació, amb una distància més curta entre nosaltres.
Ara ja s’acabat el curs, se que no sóc imprescindible per a ells, però
també se que ells hi formen part de la meva història, i jo hi formo part de la
seva.
A sigut un any un poc dur, per tot allò anomenat en el diari punts més
en dalt, per el anomenat poques línees amunt i per totes les injustícies que
he vist que es cometien en l’entorn dels nanos.
Però com he dit, ara ells hi formen part de mí, m’agrada que
m’abracen, que em diguen que m’estimen, que m’acaricien. M’agrada escoltar-
los, que em sorprenguen, que em canten canços, em fagen gelats de xocolata
amb herbes o que em venguen fruites amb forma de pedres .
Fins aleshores els nanos petitons en els qui havia treballat no hi
tenien aquesta dimensió, no necessitaven de la meva cura, pot ser per això
tampoc sabia obrir el cor a l’altre sense que ningú s’interposés en la nostra
relació.
~ 43 ~