Camina al meu costat

però em rebentava que tan les meves companyes de grup, com part dels
companys de classe li anaren sempre al darrere, el alabaren tant o li
donaren sempre la raó sense apenes escoltar-lo o sense entendre pas el que
diu.
Al final, el treball el ferem entre ell, la Sara i jo. Ens ho vam currar
molt tots tres plegats, i ens va sortir un bon treball, però estic segura que
tothom, menys el professor, pensà que el mèrit tan sols es seu. Altra cosa
que hem mosquejà, és que les altres components del grup tragueren bona
nota sense que ni tan sols una paraula dels treballs hagués sortit dels seus
punys; no entenc com algú pot tenir el valor d’acudir a la defensa d’una
memòria quant res d’eixa memòria forma part del seu treball, com a mínim
parla amb els seus companys i dona’ls les gràcies!!
Eixe fragment finalitza amb el començament d’un text que vaig
escriure amb la Sara l’any passat. Que dir d’ella!!, la meva gran companya de
camí.
El dia que em vaig matricular vam creuar algunes paraules. Més tard,
el primer dia que vaig arribar a la uni, no tenia ni horaris, ni sabia on eren
les classes, la vaig veure i li vaig preguntar. Des de llavors és la meva
companya de treball i una apreciada confident. Formem un bon equip. Hi ha
molts companys a la uni als que estimo, però la Sara hi és diferent, es
especial; en ella puc parlà de qualsevol tema i puc mostrar-me tal i com sóc
en cada moment. Moltes voltes es donen circumstàncies amb alguns
companys on em consta explicar-me o no m’entenen. Amb ella es diferent, no
fa falta que digui: -res deixau estar. Ella m’entén, m’escolta, em valora i
m’ajuda a créixer.
~ 37 ~