Camina al meu costat

omplir tant quede relegat a una avaluació? A una miserable individualització
o interiorització dels continguts com digué el profe. No hem puc queixar de
la meva nota, però si que es cert que arrel de últim diari, en setembre, vaig
començar un període de frustració amb tot allò relacionat amb la
universitat, i amb el món.
Em sentia producte d’una ensenyança disciplinada, i ara estava patint
les conseqüències d’un món neoliberal. No!! No volia, no volia tindre que
veure la realitat que m’envoltava. Durant tot el any vaig estar diguent-li als
meus companys que no foren tan crítics que certes coses no podien passar,
que eren massa negatius .
Fins aleshores, vivia als núvols i era incapaç de veure una pisca de
maldat en ningú ni en res. Tot em semblava bé i m’aclocava a lo que fos.
Però, aquesta ingenuïtat m’abandona i, vaig començar a tindre una
visió dura i negativa de les coses, i sobretot en tot allò relacionat amb la
universitat.
D’aquella època que comença en setembre i acaba uns pocs mesos
enrere, estava negada per a tot, sols feia que llegir coses i sentir-me més
ignorant que mai. Gran part dels meus companys em semblaven uns falsos i
uns pilotes que predicaven uns ideals que després no tenien, una saviesa de
la que realment no disposaven i uns valors que en la pràctica més propera no
hi feien us.
A continuació, agregaré un parell de textos que vaig escriure en
aqueixos moments, un poc arrel de la seva lectura supose que es pot deduir
com em sentia. Aquets són els menys violents, i encara així, pense que ho
són; per això i per què formen part de la meva intimitat no en he posat més
o no els he mostrat amb la seva totalitat.
~ 32 ~