Camina al meu costat

Sens dubte, l'exercici de poder sempre estarà aquí, perquè sempre
haurà relacions on algú vulga influir.
Tan mateix, l'exercici de poder és inevitable, però cal discernir
quines modalitats ens estan imposant o per contraposició estem exercint.
L'exercici de poder pot reprimir i produir subjectes submissos que
actuïn sota un estat de dominació, sota una autoritat mal exercida sense
diàleg. Però no necessàriament tot exercici de poder duu a la dominació.
M’explique! com hem nomenat, tot exercici de poder produeix coses, i
moltes vegades cedim autoritat respecte a nosaltres de manera voluntària a
aquell que es troba al davant. Però, no és aquesta autoritat la mateixa de la
que hem parlat al principi, a la qual poques vegades li fem cas i ens l'acatem
sense “rexistar” per no haver d’atendre a les seves conseqüències.
Llavors, a quin tipus d'autoritat li fem cas?. A aquella que li concedim
certa ascendència des del interior després de fer la nostra pròpia reflexió.
Aquella autoritat que ens produïx benestar per ser reflexiva, inestable o
productiva. Aquella, amb la qual lluny de tota humiliació mantenim una bona
relació viva, recíproca o positiva. D'aquesta manera, l'exercici de poder pot
ser bo o dolent depenent de com participem i de com ens sentim en la
interacció. Ara bé, com passem en l’Educació Social d'un estat de dominació
a un estat de no-dominació?
Mitjançant la praxi, lluitant amb formes de fer alternatives a les
normalitzades que tenen l’objectiu de fabricar subjectes dòcils. Sí, una
tasca complicada perquè recorrent gran part de les intervencions de molts
educadors podrem observar de manera encoberta formes d'actuació
assistencialistes que aniquilen el instint creatiu i subjectiu al temps que
impedeixen l'aprenentatge sigui una experiència vitalment rellevant.
~ 24 ~