Camina al meu costat

~ 1 ~
No caminis davant meu;
pot ser no podré seguirte.
No caminis darrere meu;
pot ser no podré guiarte.
Camina al meu costat
i sigues el meu amic,
Albert Camus

~ 2 ~
“Cuéntame lo que quieras, aquello
que tú consideres significativo para
tí” Luigina Mortari. 1
Moltes són les voltes que he intentat començar aquest escrit, i
moltes les ocasions que me sentit absenta per plasmar el mínim pensament.
Així que, hui per hui, amb el factor temps trepitjant-me els talons no tinc
més remei que començar a escriure. Pot ser el present text no serà tot lo
acurat que m’haguera agradat que fos, ni arribi a reflectir tot allò que ha
pogut ser amb relació a l’assignatura, de totes menes intentaré mostrar-me
tal i com sóc en aquet precís moment.
De nou se m’obrí la possibilitat de parlar, de treure allò que considero
significatiu, de fer introspecció arrel allò que hem toca i traspassa. De nou,
no se ni com, ni per on començar.
Pot ser m’ajude el guiar-me en un dels viatges més bonic que vaig
emprendre el primer any d’estar cursant la diplomatura. Es clar!, continuar
en el que hem feu vibrar m’ajudarà a tenir confiança per seguir caminant.
Retornant per les passes que transformaren el meu sentir repare la
mirada en el terme educació. Com estudiants d’Educació Social que som,
sovint en el aula es donen lloc a discursos on el verb educar sembla l’eix
central. De fet, és una paraula que en el transcurs d’un dia qualsevol hi
podem escoltar infinitud de referències. Tanmateix, en el afer pedagògic
dels nostres docents hi trobem dos tipus de quefer.
1 Diotima (2002) El perfume de la maestra. En los laboratorios de la vida cotidiana. Barcelona. Icaria.
Luigina Mortari. “ Tras la huella de un saber”.

D’una banda ens topem amb aquells que l’entenen com una mera
transmissió de coneixements amb l’objectiu de formar subjectes amb
elevats resultats. Aquells que sotmeten amb un llenguatge denotatiu,
purament informatiu, clar i objectiu.
Ara bé, difícilment aquest tipus de pràctica pedagògica que duen a
terme pot provocar algun efecte en nosaltres, per que el seu objectiu és
neutralitzar la nostra singularitat i posicionar-nos front una determinada
postura. Adquirir un saber teòric sense posar-nos amb relació amb una
pràctica que permetí aventurar als nostres sentits cap a llocs inexplorats.
Com diria el filòsof i crític literari judeo-alemany Benjamín 2 un saber
que solament et deixa sobrevolar el camí sense tocar-lo, sense vincular-nos,
sense estar-hi present.
D’altra banda, en el nostre quefer com estudiants, contem amb
aquells que mitjançant pràctiques com la present, ens acompanyen per
recórrer un camí més enllà de qualsevol horitzó. Un camí sense programa
establert que du a llocs on tant educadors com educands desconeixem.
Ens donen suport i confiança per a que alguna cosa puga passar en el
nostre jo més interior. Ens exposen al camí per a conèixer, per a indagar els
entrebancs i les contradiccions del mateix. Per investigar des de els límits
que ens trastoquen i ens transformen fent revolucionaria la nostra
experiència.
D’aquesta manera ens proporcionen eines per a convertir-nos en els
amos del nostre destí, permeten relacionar-nos i vincular-nos amb itinerari
del camí.
2 Benjamin ,W. Dirección única. Madrid. Alfaguara. 2005.
~ 3 ~

“educació” com e-ducere com guiar cap a fora, com una activitat relacionada amb
aquell viatge en el qual un es separa d'allò al que estava vinculat i es fa capaç
d'altra forma de relació amb això. Un viatge sense programa i sense projecte, però
amb una càrrega. La càrrega d'una existència compartida ( i dividida) . És un viatge
que ens endinsa en el món. I quan parlem del món, no ens referim a un espai obert
específic i ven delimitat, ni a la infraestructura o conjunt de xarxes obertes a tots
els ciutadans. El món és més aviat la terra de ningú en la qual estem exposats i ,
per tant, on es fan possibles les experiències. 3
“L’acció educativa , és un joc de tensió entre la paciència i la impaciència. Paciència
per no llançar-se a una acció per a la què no existeixen les condicions suficients i
llavors té tots els punts per fracassar. Impaciència perquè no es pot caure als
braços del conformisme davant de realitats punyents amb les que estem
compromisos com a educadores i educadors, ciutadanes i ciutadans”. 4
“Educar (...) no consiste tanto en contar lo que se sabe, como en promover la
adquisición o construcción del conocimiento en otros, que no son iguales entre si, ni
saben lo mismo, ni sienten la misma urgencia por saber, ni tienen la misma vocación
y propósito de saber, ni le dan el mismo valor al aprendizaje, ni son capaces de
construir con la misma eficacia el significado social del aprendizaje, ni la relación
de éste con aprendizajes previos.”” 5
“Les enseñamos (a los niños) que hay tantas palabras como colores, y que hay
tantos pensamientos porque de por sí el mundo es para que en él nazcan palabras.
Que hay pensamientos diferentes y que debemos respetarlos... Y les enseñamos a
hablar con la verdad, es decir, con el corazón”. Subcomandante Marcos.
3
Jan Maaschelein y Marten Simons ( 2008 ). Mensajes E-ducativos desde tierra de nadie. Barcelona.
Editorial Laertes,
4
Paulo Freire estudi preliminar d’Àngel Marzo (2005) Cartes a Guinea Bissau, apunts d’una experiencia
pedagógica en procés. Xàtiva. Edicions del Crec i Denes editorial.
5
VALDÉS T. ( 2001) . La formación profesional en Iberoamérica. Editores Organización de Estados
Iberoamericanos para la Educación, la Ciencia y la Cultura, Madrid.
~ 4 ~

~ 5 ~
“si no lo sientes, nunca lo lograrás! .Para
nosotros, el compromiso del educador social
radica en la idea de “sentir”, de “vivir” la acción
educativa, más que del actuar a través de
técnicas de intervención”. Goethe
Recapitulant en el discurs anterior, hem decante per la segona opció
d’educadors. Aquells que tenen cura de l’educació com un procés que no és
pot desvincular de la vida personal.
Un procés marcat per una predisposició a aflorar aquells sentiments
que ens fan créixer amb una mirada ampla i al temps ens deixen ser com a
essers singulars que hom és.
D’aquesta manera el paper del educador és el de acompanyar, el de
invitar a soltar, el de exposar cap a l’exterior, el transportar-nos i deixar-
se transportar per la relació que flueix en el aula.
Ara bé, en els discursos que envolten l’educador social passa el
mateix, trobem educadors de tots els colors.
Així ens hi podem topetar amb aquells que es relacionen amb els
educands amb un manual baix el braç. Un manual disposat d’una metodologia
d’acció igual per a tothom que tracta als subjectes com a sers amb
carències especials que cal normalitzar. Subjectes conflictius, malalts,
incapaços de comunicar-se amb la societat i amb inhabilitats per a
desenvolupar les tasques que reclama l’entorn estructural.
Subjectes amb els que cal dur a terme accions que promoguen el
assistencialisme, la tutela permanent, el control, la creació de relacions de
dependència i l’anul·lació de tot itinerari personal. Sí, hi estic parlant
d’aquells professionals de l’Ed. Social pulcres i eficients que desenvolupen

les seves tasques arrel programacions, execucions i avaluacions rigoroses.
Però aquets no són pas el model d’educador que hem fa vibrar, ni els que
hem donen alguna pista de perquè vaig acabar cursant la Diplomatura.
Amb tot això no m’agradaria donar la impressió que en les accions del
educador social no es deu exigir cert nivell de fonamentació teòrica,
sistematització , control i avaluació 6 . Al contrari pense que un educador
social deu saber una gran quantitat de coneixements i habilitats tècniques.
Un treball significatiu ha de comptar tant amb la pràctica com la
teòrica, el handicap és que moltes voltes el quefer tècnic s’allunya de la
reflexió oblidant així tota dimensió humana de les nostres possibles
intervencions.
Dicotomia entre activitat o comunitat. Posant de manifest com les ofertes
tant àmplies d’activitats que es fan des de els centres cívics no hi ha continuïtat ,
no hi ha trobada, no hi ha comunitat. El trencament esdevé quan en aquestes
programacions no està present l’origen. No hi ha pregunta, no hi ha connexió entre
el que passa, el qui hi ha i el que es proposa. L’origen es perd quan aquests
projectes són lineals i no circulars. 7
No pense que hi haja una poció màgica que determine les tasques de
tot educador. Ni tampoc crec amb educadors socials que actuen
d’administradors de coneixements mitjançant actituds anticipatives que no
permeten ni dir i ni decidir al subjecte per on encaminar el seu propi destí.
6
GARCÍA MOLINA, J. ( 2003). Dar ( la) palabra. deseo, don y ética en educación social. Gedisa. (
Barcelona).
7
ALBIOL I GONZÀLEZ, C. La práctica de la relació educativa a la ciutat. El saber d’una experiencia
educativa viva.
~ 6 ~

~ 7 ~
“No tiene demasiado sentido llegar allí
donde la aventura ya fue dada”.
J. García Molina 8
L’educador social s’ha de situar al costat i no pas al damunt de les
persones que acompanya. Hem de veure a l’altre com un esser amb uns ideals
propis, amb un itinerari de vida i amb una història pròpia. No podem decidir
per l’altre ni pensar que ens podem posar en el seu lloc, perquè no ho podem
fer, seria una fal·làcia.
Hem de pensar de manera que les persones amb necessitats socials
puguin desenvolupar al màxim la seva autonomia i els seus projectes vitals.
L’altre és el propi protagonista del seu camí i la nostra tasca es
centra en dotar-lo de l’autonomia per a que així ho sigui. No pas hem de
allunyar-lo del seu entorn ni abocar-lo allò que nosaltres creiem convenient,
per que d’aquesta manera no el deixem ser.
Com ens recorda Lupe García Rodrigues 9 A veces, con nuestra práctica,
tapamos el problema, no le damos espacio, no dejamos que la persona protagonista
tenga un espacio para reflexionar y decidir por sí misma y , a veces , la suplantamos
y decidimos por ellas.
No podem recórrer el camí per ningú, podem recórrer el camí amb
algú, però no pas podem elegir des de el seu lloc. Hem de deixar que
8 GARCÍA MOLINA, J.( 2008). Imágenes de la distancia. Laertes . ( Barcelona).
9 GARCÍA RODRÍGUEZ, L. (2004). La práctica de la relación educativa. DUODA Revista D’Estudis
Femenistes. Nº27.

s’equivoquin i que tornen a començar per que puguin créixer i aprendre com
a herois de la seva pròpia acció.
L’educació social seria llavors un procés on hi té cabuda el fer
conjuntament, on hi té cabuda la relació del estar-hi present però mai des
de la compassió.
Fer-ho des de la compassió seria fer-ho empàticament, possant-nos
en lloc del altre, tindré els mateixos sentiments que l’altre.
Podem imaginar els seus malestars, comprendre’ls e intentar buscar
solucions conjuntes però mai ocupar el seu espai. Tanmateix, l’educador
social no deu de fer en el lloc de l’altre, sinó més aviat, possibilitar que
l’altre recuperi el poder de decidir i actuar en la seva pròpia vida.
Cedir-li la paraula per que com ens recorda Luigina Mortari “quién
habla percibe que pude nombrar su experiencia y dar voz a su saber haciéndose con
él”. 10
10 DIOTIMA (2002) El perfume de la maestra. En los laboratorios de la vida cotidiana. Barcelona. Icaria.
LUIGINA MORTARI. “Tras la huella de un saber”.
~ 8 ~

Siempre he pensado que los abusos se producen
más fácilmente allí donde existe debilidad.
~ 9 ~
Franca Porto 11
Pocs dies abans de la presentació d’aquesta assignatura, li deia a un
company que jo era apolítica, no creia en la política ni exercia el meu dret al
vot. Llavors, qué fas estudiant una carrera de polítiques? Hem deia ell tot
indignat.
Si fem una ullada al diccionari hi podrem trobar que la paraula prové
del grec polis, que significa ciutat; la política és, etimològicament, tot allò
que té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions. Llavors, no
podríem dir que tot allò que envolta la vida amb comunitat està impregnat
de política?
Impregnada d’una política que es concreta amb unes u altres
determinades polítiques d’acció, amb unes determinades maneres
d’entendre i fer comunitat. De ahí que:
No hi ha Política sense Polítiques, ni polítiques que no construeixquen una
determinada Política 12
Així, per què és l’Educació Social una carrera de polítiques?, perquè
té al seu abast la possibilitat de treballar en un projecte comú de
transformació de la societat. Com?, doncs facilitant un diàleg amb l’entorn
que permeti qüestionar-se’l i sentir-se part d’ell, al temps, transmetre els
ànims necessaris per dissentir de totes aquelles polítiques injustes.
11
DIOTIMA (2002) El perfume de la maestra. En los laboratorios de la vida cotidiana. Barcelona. Icaria.
FRANCA PORTO “ Lo mío no es un juego”
12
RAMÓN LÓPEZ MARTÍN (2000). Fundamentos políticos de la Educación Social. Síntesis educación.

D’aquesta manera l’Educació Social pot arribar a crear una
consciència participativa que incideixi en tota política pública que oprimeix
als més dèbils i, dotar a la comunitat, de les aïnes necessàries per a què es
fagen forts en la lluita front els sustentadors del poder. Hui el mercat.
Pero la participación popular desencadena poderosas energías,
que ni se sabe que están, y los fervores colectivos pueden ser
más capaces de prodigio que cualquier mago de alto vuelo.
Eduardo Galeano, Ser como ellos.
~ 10 ~

~ 11 ~
Existen formas de vivir o ver la vida
antipedagògicas e incluso antisociales.
Van Manen
Vivim en una societat caracteritzada per l’empobriment de tota
experiència. Una societat intolerable amb l’ alteritat i amb el compromís,
neutralitzada i individualista, sotmesa a la mercantilització i a la
globalització.
Vivim lligats a una cruel realitat en la qual ens oferixen ser lliures de
ment, però al temps ens aniquilen la llibertat.
Vivim sota una democràcia que ens embelesa amb discursos
participatius i al temps ens oferix la fabricació de cossos dòcils i útils.
Ara bé, és possible mirar, dir, pensar, educar i aprendre sota unes
maneres que res tinguin a veure amb processos incorporatius, acomodatius i
adaptatius?
És possible que després de fer un recorregut per tot allò que de
subliminal té la societat, la cultura, el llenguatge, els mitjans de
comunicació, les imatges estereotipades...., no tinguem una espècie de
sensació d'estar sotmesos? de ser esclaus?
Sí, com diu Van Manen existeixen unes formes de viure o veure la
vida intrínsecament, antipedagógiques, fins i tot antisocials, que ens
impedeixen veure, escoltar, pensar i parlar, limitant la nostra pròpia
essència.

Formes de veure la vida, que res tenen a veure amb el construir
preguntes, activar el pensament, desbloquejar les capacitats perceptives de
cadascú i, fins i tot, en mobilitzar les intensitats innates afectives.
Formes de veure la vida, que res tenen a veure amb els cements d'un
espai d’ interrogació que desnaturalitze el que som i el que hem après. Un
espai de interrogació que desfonamente, deslitimiditze i violente la imatge
tancada de la raó, la norma i la ciència.
Formes que, lluny de fer impossible que res ens passe, permetin
pensar l'educació d'una altra manera.
Un altra manera que aculli l'exploració i, l'experimentació com un
punt de partida d'una acció educativa que, unida al discurs col·lectiu, ens
permeti mostrar la nostra identitat personal i aparèixer en el món tal com
som.
Per què tota acció, res té de predeterminada, ni d’ esperada, en ella
mateixa no habita cap mitjà per a arribar a cap fi anhelat. En ella mateixa,
anide la revelació d’eixe sí interior que, transforma i, trastoca allò que
esdevé deixant florir lo genuí i lo autèntic.
Així mateix, com hem assenyalat unes línies abans , l'acció humana no
és possible des de l'aïllament, perquè ha de permetre transmitir als altres,
la nostra manera d'ésser i, el sentit de la nostra actuació.
Deixar-nos revelar-nos davant la pluralitat amb la mateixa sinceritat
que pertoca un gest, una acció o una paraula, pròpia de la nostra història i,
del moment que es doni.
L’acció, va íntimament unida a natalitat, a la sortida a l'exterior, a
l’obertura, a la possibilitat de portar a terme una acció, un coneixement nou
~ 12 ~

no previsible. AL temps, permet trencar amb la continuïtat del nostre relat
per a esdevenir algo nou que ens estranya i, ens permet sortir del límit del
propi saber.
Del límit del nostre sí mateix, per explorar espais aliens que puguin
ser narrats i transmesos des d'una interpel·lació i alteritat immunes a tota
legitimació.
Així és amiga meua, cap ésser està acabat ni es pot sobreposar-se a
un altre i, potser la veritable tasca de tot educador social, és anar més enllà
de nosaltres mateixos, de transmetre els nostres coneixements a tot aquell
nouvingut. Acompanyar-lo en el seu creixement i enriquir-nos d’ell, fins a tal
punt que les seves narracions i, els seus discursos ens permetin ser tocats i
experimentar el que ja som , però d'una altra manera.
~ 13 ~

~ 14 ~
Las relaciones de dominación social, se
reflejan en las instituciones. Focault.
El terme institució, es utilitzat per a designar fenòmens i fets socials tan
diferents i tant poc definits que cada lector pot projectar un significat tant
específic, el qual varia en funció d’uns contexts i les necessitats dels arguments. 13
Des d’una visió sociològica, podem anomenar institució a la major part
dels fets històrics organitzats que s’imposen als individus per ser
transmitits de generació en generació, per tant solen ser anticipacions
estables i recíproques. Costums, educació, hàbits, conductes, economia,
família, associacions, organitzacions..., són móns que están regits per les
institucions.
Així, igual que la política, el terme institució impregna part dels
espais on ens moguem, condiciona la nostra pràctica.
Com ja hem anomenat, la societat s’organitza amb institucions que
marquen la nostra vida des de que naixem fins que marxem, de manera que
ens van mostrant allò que té cabuda i allò que no en té dins de la societat on
estem incertats. Com les defineix Th. Veblen “ extendidos hábitos de pensar,
usos y costumbres que regulan la acción social”, “triunfo de las instituciones
imbéciles”. En este sentido las instituciones podrían ser consideradas como”
mecanismos de control instaurados por la acción colectiva para canalizar la acción
individual” 14 .
13 SALVADOR GINER (1968)“Sociología”. Ed. Península
14 VEBLEN, THORSTEIN B. The Theory of the Leisure Class: An Economic Study of Institutions, New York:
Macmillan.

Tota institució és en sí mateixa un procés, però quin tipus de procés?.
Tant les institucions com les diferents organitzacions, que les
conformen com ens recorda Marina Tomàs i Folch 15 han de partir de les
realitats específiques dels subjectes si volen que siguin realment vitals i
significatives, però en la pràctica no és així.
Però, eixa presència suposadament col·lectiva no representa a la
totalitat dels seus membres; defineixen la identitat dels subjectes però no
els deixen lloc a que puguin ser-ho, ni a que narren la seva pròpia
experiència.
De fet, moltes voltes tant les institucions com les diferents
organitzacions que les conformen tenen una doble vertent d’interessos
amagats, i vaig una falsa aparença, transgredeixen els ideals que les varen
conformar.
Ara bé, la tasca del educador social no es aprendre les lògiques
perverses que es puguen dur a terme en les institucions, si no més bé ha
d’unir-se al subjecte per a lluitar contra tota la norma que no el deixí ser.
A d’acompanyar a les persones per a que preguen consciència de totes
les opressions que són conscients de partir per el sistema i de les que no hi
són conscients. De fet, hui en dia, és molt important aquesta tasca que lluiti
front en una societat dominada per la conveniència del mercat en bona part
de les seves estructures burocràtiques.
15 TOMÀS I FOLCH, M. (1997). Temes bàsics d’organització I gestió d’institucions d’educació no formal.
UAB, Servei de Publicacions Bellaterra.
~ 15 ~

“No hay propiamente ninguna forma de sociedad que no se
base más o menos en prejuicios, mediante los cuales admite
a unos determinados tipos humanos y excluye a otros”.
~ 16 ~
Anna Arendt. 16
Com a sers socials, vivim immersos en un entramat d’institucions i
organitzacions.
Al llarg de la historia, aquest entramat s’ha esforçat per fer un
diagnòstic eficaç i ubicar de manera racional a cada subjecte al seu lloc
corresponent.
D’aquesta manera, el subjecte s’ha valorat simplement per la seva
capacitat de produir objectes. Així, els “educands amb necessitats
educatives especials” han sigut classificats i caracteritzats arrel les seves
deficiències: un cego, un sord, un psicòtic, un amb paràlisis cerebral ...
De fet, si fem una ullada al sistema educatiu, trobarem una distinció
entre Escola i Escola de Necessitats Especials, Diplomatura de Magisteri i
Diplomatura de Educació Especial; subjectes “ normals” i subjectes
“anormals”, educadors “ordinaris” i educadors “ especials”.
A torn i a dret, se’ls ha negat el seu reconeixement com a persones
integrals, com a persones sense necessitats, com a persones sense
diferències.
Ara bé, a cas no tenen els mateixos drets que els altres?, Per què la
nostra mirada recau en les seves mancances, en la seva “incompletud”?. A
16 ARENDT. H. (1997): ¿ Qué es la política? Barcelona, Paidós-ICE-UAB.

cas la seva presència, en els mateixos llocs i espais de la societat, no es pot
considerar activa?
Com a educadors socials, hem de trencar les barreres d’especulació
intel·lectual i racional que des de segles enrere, fan del sentit de la vida el
sentit d’una exclusió.
Hem de recolzar i fer lloc a l’altre, escoltant-lo i sentint-lo com un
subjecte des de l’horitzontalitat, no des de la jerarquia que ens fa
considerar-lo objecte. Per què és mitjançant la relació d’amor que hi tens
amb els altres com un mateix també es considera subjecte.
Pot ser, eixe siga el problema, pot ser nosaltres tampoc ens
consideréssim subjectes, pot ser cadascun de nosaltres també ens sentim
estrangers, qüestionats per la diferencia i necessitem construir un nou
nosaltres lluny de tota normalització, lluny de tot límit que ens permeteixca
desvetllar en nosaltres la capacitat de ser subjectes.
Por ejemplo, si ¿no será el extranjero el que nos trae la imagen inquietante
de nuestra propia soledad y de nuestro propio desarraigo? ¿No será el extranjero
el que nos hace conscientes de que también nosotros somos la morada de los
ausente? ¿No será el extranjero el que mantiene en nosotros despierto el dolor y
el que provoca en nosotros ese deseo que permanece deseo, esa tensión sin
objetivo? No será el extranjero el que nos hace extranjeros y, justamente por eso,
el que nos permite ser nosotros mismos?. 17
17 LARROSA,J. (1998). ¿Para qué nos sirven los extranjeros? EN SANTAMARIA, E Y GONZALEZ.
~ 17 ~

«enfrentarse a una sociedad excluyente, que
expulsa a la orilla a personas y grupos hasta
declararle población sobrante, exige
simultáneamente acometer prácticas que golpeen
en la organización social ». García Roca 18
Per voluntariat s'entén tant el conjunt d'actituds o dispositius personals
com una forma organitzada de presència i acció social. 19
Fins el moment de llegir el text de Martínez Reguera, tots els
discursos que havia sentit arrel del voluntariat giraven entorn a la seva
vocació, al seu altruisme, a la historia de la seva evolució o entorn el debat
voluntariat- professionalització. Hui, ací i ara no és aquest el discurs.
El discurs és qui i què propicia el voluntariat. El voluntariat treballa
per assistir i promocionar al exclòs o marginat, però per a que hi hagi
marginats o exclosos deu d’haver alguna cosa o algú que els exclosa. Com
ens diu Martínez Reguera el 100% de les intervencions de les ONG’s
s’apliquen al marginat, però per què ningú s’atreveix a posar-li la mà al
damunt als que creen les condicions necessàries per a que hi hagi
marginats?
El voluntariat presumeix de prestar ajuda d’una manera altruista,
però ningú fa res per a evitar que eixa ajuda sigui necessària ni per a dotar
dels mitjans necessaris per a organitzar-se. D’ací la paradoxa d’associar el
voluntariat amb uns ideals teòrics parells a la pluralitat, diversitat,
reivindicació, lluita, pressió cap als opressors..., i en la pràctica tindre la
funció de silenciar i normalitzar.
18 JOAQUIM GARCÍA ROCA. Políticas y programas de participación social, Editorial Síntesis, Madrid, 2004.
19 TRILLA, J. ( 1997). Animació sociocultural. Teories, programes i àmbits. Ariel educació.
~ 18 ~

El món dels marginats és un món plè de possibilitats, és un món intens
que no convé que obri els ulls i es movilitze contra els interessos dels
sustentadors del poder.
Per a viure en un món on no hi hagi marginats ni exclosos es necessari
un canvi estructural de tota la societat en general. Fins que no es done una
consciència de classe que lluite contra les injustícies dels oprimits, seguiran
havent opressors que obstaculitzen la emancipació d’aquells que estan pitjor
situats.
A continuació farem un breu comentari de la crida que fa Enrique
Falcón cap una nova manera d’entendre el voluntariat que desafie el sistema
mitjançant la participació ciutadana i la crítica a la jerarquització de les
estructures organitzatives; voluntariat social de la marginació.
El autor proposa un nou voluntariat com una forma de vida que done
lloc a discursos conflictius. Es a dir, un voluntariat que participe en les
institucions d’una manera crítica, reivindicativa i no paternalista. Un
voluntariat que tracte a tots els subjectes de la comunitat com a sers amb
posssiblitats de futur al temps que els capaciti per a ser ciutadans crítics i
participatius, conscients i actius. Ja que, actualment, els espais de decisió
no sempre són propers al poble.
Cal dissenyar estratègies i establir mecanismes efectius de
participació directa de la ciutadania en els assumptes que li afecten. I en
aquest context el voluntariat deu tindre el paper d’ agent dinamitzador. No
es una tasca fàcil, i sí no volem caure en la rapidesa dels moviments socials
tradicionals o en la del mercat, s’ha d’incidir en un moviment lent que
s’allunye de tota solució conjuntural per reivindicar una intervenció
estructural que examini la problemàtica des de l’arrel. Es una tasca difícil,
~ 19 ~

per la que el gran repte es buscar estratègies més originals i creatives que
permetisquen la unió de tots els ciutadans per a que la intervenció política
arribi a tota la població.
Finalment com apunt, m’agradaria llençar una pregunta que trobem la
seva resposta en les idees del Falcón esmentades abans. ¿Com ens podem
explicar que cada dia hi hagi més Educadors Socials, més Treballadors
Socials, més TASOCs, més TIS etc, i cada dia hi han més col·lectius e
individus exclosos?. ¿Ens estan preparant per silenciar un somni o per llavar
la consciència del poder?.
Sí, pot ser el propòsit de les classes dominants siga fer-nos veure que
el sistema hegemònic establert ( hui en dia el neoliberal), és l’únic possible,
però no es així, encara estem a temps de recuperar la teoria del manar
obeint d’acord amb la voluntat del poble. Qui no e reconeix en uan combat
difícilment pot tenir el somni de guanyar-lo, de ahí que la nostra tasca com
educadors socials donar suport per propiciar un somni on tots ens sentim
reconeguts, retornant poc a poc el dret a la paraula . Per que com diu
Freire “El somni no és paralitzador sinó l’impuls cap a una altra realitat que és
possible perquè la millor manera de fer demà l’impossible del avui és realitzar avui
allò que és possible avui” 20
20 FREIRE,P estudi preliminar d’Àngel Marzo. ( 2005) Cartes a Guinea Bissau, apunts d’una experiència
pedagògica en procés. Edicions del Crec i Denes Editorial.
~ 20 ~

“El develar el lugar que ocupan los voluntariados en
la gestión política puede servir para tender puentes,
consolidar diálogos y frenar el supuesto antagonismo
de lo solidario frente a lo político, que sólo sirve a los
que no quieren cambios; y hacerlo reivindicando otra
política más solidaria, diferente y transformadora, que
se rebele contra todas las miserias de un sistema que
no tiene fronteras.
En el mundo del voluntariado son muchos los
interesados en liquidar la política, bien enterrando las
grandes causas, bien declarando que ya no hay
enemigos, bien desacreditando el compromiso político.
El voluntariado maduro, en lugar de proclamar la
desaparición de la política, deberá pensar y practicar la
política de otra manera; y así, desde distintas
plataformas y con los más variados tonos, se solicita el
compromiso político del voluntariado y el abandono de
posiciones apolíticas, estéticas y exclusivamente
sectoriales… “ 21
21 GARCÍA ROCA,J. (1998) Recursos humanos y voluntariado social. Dialnet
~ 21 ~

LOS NADIE
"Sueñan las pulgas con comprarse un perro
y sueñan los nadie con salir de pobres,
que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte,
que llueva a cántaros la buena suerte;
pero la buena suerte no llueve ayer,
ni hoy, ni mañana, ni nunca.
Ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte,
por mucho que los nadie la llamen,
aunque les pique la mano izquierda,
o se levanten con el pie derecho,
o empiecen el año cambiando de escoba.
Los nadie: los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los nadie: los ningunos, los ninguneados,
corriendo la liebre,
muriendo la vida, jodidos, rejodidos.
Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadie, que cuestan menos que la bala que los mata."
Eduardo Galeano, Libro de los Abrazos
~ 22 ~

“Es necesario pues, para que se ejerza una relación de
poder, que exista al menos un cierto tipo de libertad por
parte de las dos partes. Esto quiere decir que en las
relaciones de poder existen necesariamente posibilidades de
~ 23 ~
resistencia.”. M.Focault 22
Podem pensar sota la concepció jurídica del poder relacions que no
tinguin poder? Poden existir relacions socials sense relacions de poder?,
eixes són les qüestions q hem planteje.
El poder s'exerceix quotidianament en moltes de les accions que
realitzem en les nostres vides ja sigui a casa, en el col·legi, en el treball...,
amb la qual cosa no li podem donar la seva exclusivitat solament als polítics.
L'exercici del poder no només està restringit als poderosos, sinó que
en el intent de fer que les coses siguin d'una manera o d'un altre també
estem exercint el nostre poder; el poder es professa quan un modifica les
coses.
De fet, en els postulats democràtics el poder deu ser exercit de
manera reversible, de manera horitzontal. Tots tenim el dret d'aixecar la
mà des de baix i no sempre els que manen tenen la potestat de seguir
manant per imposició. Ara bé, el problema està en perquè no ens sentim com
si aquesta teoria en la pràctica revertís el poder, com si aquest domini de
poder es portarà a terme mitjançant decisions consensuades, acords o
mobilitzacions on tot fluïx, tot és incertesa i recíproc, gens és estàtic.
Pot ser, qué les relacions de poder que flueixen avui de la nostra
societat ens reprimeixen, imposen i fan callar creant un estat de dominació?
22 FOUCAULT, M (1979): Microfísica del poder, La Piqueta: Madrid.

Sens dubte, l'exercici de poder sempre estarà aquí, perquè sempre
haurà relacions on algú vulga influir.
Tan mateix, l'exercici de poder és inevitable, però cal discernir
quines modalitats ens estan imposant o per contraposició estem exercint.
L'exercici de poder pot reprimir i produir subjectes submissos que
actuïn sota un estat de dominació, sota una autoritat mal exercida sense
diàleg. Però no necessàriament tot exercici de poder duu a la dominació.
M’explique! com hem nomenat, tot exercici de poder produeix coses, i
moltes vegades cedim autoritat respecte a nosaltres de manera voluntària a
aquell que es troba al davant. Però, no és aquesta autoritat la mateixa de la
que hem parlat al principi, a la qual poques vegades li fem cas i ens l'acatem
sense “rexistar” per no haver d’atendre a les seves conseqüències.
Llavors, a quin tipus d'autoritat li fem cas?. A aquella que li concedim
certa ascendència des del interior després de fer la nostra pròpia reflexió.
Aquella autoritat que ens produïx benestar per ser reflexiva, inestable o
productiva. Aquella, amb la qual lluny de tota humiliació mantenim una bona
relació viva, recíproca o positiva. D'aquesta manera, l'exercici de poder pot
ser bo o dolent depenent de com participem i de com ens sentim en la
interacció. Ara bé, com passem en l’Educació Social d'un estat de dominació
a un estat de no-dominació?
Mitjançant la praxi, lluitant amb formes de fer alternatives a les
normalitzades que tenen l’objectiu de fabricar subjectes dòcils. Sí, una
tasca complicada perquè recorrent gran part de les intervencions de molts
educadors podrem observar de manera encoberta formes d'actuació
assistencialistes que aniquilen el instint creatiu i subjectiu al temps que
impedeixen l'aprenentatge sigui una experiència vitalment rellevant.
~ 24 ~

Finalment, dir com a recapitulació que, moltes voltes les persones
causem danys importants a d’altres si ocupem una posició de poder o si
existeix una autoritat ferma i unívoca que ens ordeni. Com esperança que la
diversitat d'opinions i la divergència entre els que manen sigui algun dia un
fet lloable que permeti aflorar la consciència individual de cadascú per
posar-la amb relació de igualtat amb la dels altres.
~ 25 ~

Los alumnos deberían ser tratados como alumnos y
profesores a la vez. Como profesores porque la
productividad significa aquí independencia absoluta,
interés por la ciéncia más que por el profesor” 23
Fins l’any passat, en l’assignatura de didàctica, mai m'havia parat a
pensar en el fet que l'educació que havia rebut podia haver influenciat en la
meva manera de ser.
Havia pogut influenciar el com sóc i en el com penso ara en aquets
mateixos moments. Suposo que era una cosa que de lògica estava aquí, però
que fins aleshores no mereixia ser escorcollada.
No sé, suposo que de vegades és més fàcil viure sense pensar, sense
esforçar-nos, viure estables i sense canvis.
De l'escola?, tinc bons moments. Uff!! D'una banda m'encanta!
Sempre he estat molt revolucionària, en contra de tot i de tots els normals,
bé en contra en contra no, però sempre a la meva.
Cada vegada que ho recordo me ric, nosaltres els més grans (no en
edat, sinó en estat emocional), els més forts, aquells jovenets que se les
enginyaven de la manera més escabrosa per a sentir al seu voltant un cercle,
una espècie d'aura amb una energia estranya. Una energia que ens feia
sentir colossals i feliços.
Sí, també hem venen altres imatges de situacions de verdader apuro,
de sentir-se molt petita, de baralles, de discriminacions...... Sí, si hem poso a
buscar puc recordar-ne algunes, però ni punt de comparació amb els bons
23 BENJAMIN , W. “La vida de los estudiantes” en: BENJAMIN W. (1993): Metafísica de la juventud.
Barcelona: Paidos
~ 26 ~

moments, amb aquelles mil i una anècdotes divertides que simplement
recordant-les m’arranquen un somriure.
Així, la meva experiència en l’escola està marcada per la relació amb
els companys, però sincerament no recorde ningún professor amb gran
passió.
De fet, el model pedagògic que seguien els meus profes estava basat
en preguntes que pressuposaven respostes ja donades, tot problema
plantejat tenia una solució prèviament coneguda. De fet, quant ara llegeixo
textos on parlen de l’horitzontalitat de la educació, del acompanyament, de
educació com emprendre un viatge..., pense que res d’aquestes coses vaig
trobar en l’escola.
Més bé, fou tot el contrari, la meva experiència en l’escola esta
marcada per l'anul·lació de tota curiositat, per un llenguatge denotatiu i
neutre, per la incapacitat de generar i construir problemes, simplement per
la privació de tota llibertat que hem deixarà créixer amb autonomia pròpia.
Així, poques van ser les aventures que vaig emprendre amb els continguts.
Sí, els aprovava amb facilita, però res de familiar i passional hi trobava en
aquets.
Recorde un mestre ,Don Miguel, en el que no hem duia massa bé,
sempre ens deia heu d'estudiar per a arribar a ser algú el dia de demà. Jo
que hem passava la vida contradient-lo sempre li deia, hui ja sóc algú per
què he de pensar en demà sí hui està més a prop?. Jeje..... me ric per no
plora, el mateix mestre sempre deia quant jo intentava contradir-lo: a mi
parlam de vostè que jo i tu no mengem sopes al mateix plat.
No se.... jo i tres companyes més ens eixíem de la norma, fèiem
“safra” (absentisme), no jugàvem amb la resta de nanos ni teniem les
~ 27 ~

mateixes aficions. A voltes penso que pot ser si haguera segut un poc més
normal, haguera continuat amb els meus estudis d’una manera correcta i no
m’haguera desviat tant quant vaig arribar al batxillerat.
La meva trajectòria haguera segut més corrent, hauria estudiat
turisme i, potser ara estaria treballant de recepcionista en un macro hotel o
d'administradora de finques.
Potser ser sí, hi seria feliç, no ho sé, però segurament no estaria açí
ni em sentiria igual com ara. Possiblement, hagués tingut una vida molt fàcil,
no ho sé, però segur que no miraria meravellada una papallona blanca com ho
faig ara, ni hagués tingut l’oportunitat d’acariciar als nanos del cole on
treballo .
En el seu moment, vaig decidir trencar amb tot i amb tots els que
m'impedien parlar, amb els que no m'escoltaven. Tal va ser la conseqüència
que vaig tocar el límit de no escoltar-me a mi mateixa.
Potser, sí hagués tingut altra experiència escolar, si en el meu entorn
escolar m'haguessin ensenyat a comprendre que la meva opinió era vàlida no
s'hagués provocat aquest sentiment de rebuig cap a l’escola.
Així, que si hem poso a pensar en la meva experiència escolar, tinc
molt bons records dels meus companys i de les trastades que fèiem, però no
tinc massa bons records de topar-me amb algun profe apassionat. Sí, hi vaig
aprendre coses, però tot el que vaig aprendre que m'agradava m'ho
reensenyaven aquelles que fora del meu ambient acadèmic eren persones
que els apassionava la pedagogia, m’encandilava escoltant-les. Eren la meva
tia Anna “ profa” de l’escola D’Arts i Oficis de Castellò i, Mònica la meva
mestra del repàs que amb el pas del temps s’ha convertit en una bona amiga.
~ 28 ~

Ara que ho penso, el que feia que li prestarà aquesta especial atenció
a elles i no als meus professors al explicar-me Plató, la probabilitat, la
història i els seus moviments etc, eren l'amor i la passió amb que ho feien.
Recorde que hem passava el dia perseguint-les, a elles no els
importava, em regalaven llibres o contaven històries, i sempre em deien
Raquel, vals molt.
Em feien sentir molt important, perquè em demanaven opinió sobre
els seus temes, els seus treballs, les seves classes, em contaven anècdotes
dels seus alumnes, i em demanaven consell. Consells a mi, que era una “oveja
descarriada”!.
De fet a elles els dec l'estar ací ara mateix, perquè les dues em van
ajudar a sortir d'un atolladero sense retorn on m’havia clavat. A més, totes
dues, em donaren el seu suport i la seva confiança, quan molts em miraven
incrèduls, es reien o deien que res aconseguiria.
Elles van ser les que uns pocs anys més tard em van animar i ajudar a
treure’m el títol de batxillerat a distància, per a començar una cosa que no
sabia que anava a ser ni on anava a acabar.
Així, amb el seu suport em vaig treure el batxillerat a distància, em
vaig venir a estudiar a València oposant-me als quals tenia propers i posant
la cara ben alta davant tots aquells que no creien en mi.
Em vaig venir a estudiar el TASOC, no sabia ni que era ni ven bé de
que tractava, simplement alguna cosa em deia que m'anava a agradar.
La veritat que van ser 2 anys un poc durs. Des de el 15 anys que vivia
fora de casa dels meus pares, i per aquell entonces, no deixava que ningú
m'ajudés, llevat la meva iaia .
~ 29 ~

Així que, entre setmana estudiava a València i en cap de setmana,
treballava com a cambrera en el Parador de Turisme de Benicarló; fent la
jornada de 20 hores entre divendres, dissabte i diumenge.
El any que feu la teoria del TASOC, fou molt màgic, feia molt de
temps que no hi tenia companys de classe, i érem una gran família. Vaig tenir
alguns entrebancs amb un profe que després per a sorpresa meua em va
demanar perdó , però fora d’això no recorde res dolent.
Un dia un profe va preguntar en classe si algú sabia fer cafès per que
el Màxim, el del bar, s’havia quedat sense ajudant eixe dia. Jo era
cambrera i em desenvolupava molt bé en el meu treball, a partir d’eixe dia
Màxim em demana si podia ajudar-lo tots els dies en l’hora del patí.
Em sentia com a casa en el Jordi, el IES on el cursí, m’agradava estar
allí. Del Jordi , destacaria la relació amb una profe, Empar Blat, ella fou la
que em recomana fer Ed. Social. Amb ella i, amb Carles Monclús vaig
aprendre moltes coses. Casualment les seves assignatures no li agradaven a
ningú, però a mi sí. Era de les que més bones treia, a més hem motiva molt
que l’Empar ens posà un examen d’un llibre on podíem fer-lo amb el mateix
llibre davant. Era més bé un examen d’opinió personal arrel allò que havíem
llegit, vaig treure un 10, i molta gent de la meva classe va suspendre; Marc
el que més sabia va treure un 5 i jo un 10!!. No meu creia, Empar em va
regalar el examen i, ni falta fa que diga que me’l vaig emportar a Benicarló i
li’l vaig ensenyar al meu pare i a tots aquells que es pensaven que hi venia a
València a passar el temps o a estudiar de “payaso”, com em deien alguns.
~ 30 ~

“Cada dia sabem més i entenem menys”.
~ 31 ~
Albert Einstein.
El primer any d’Ed. Social fou molt màgic també; mil impressions, mil
coneixements nous. Era com sí front meu se m’obriguera un camí cap un
canvi. Vaig conèixer persones les que poder escoltar i en les que poder de
coses des d’una dimensió i una connexió que no creia pas que fora possible.
En gener de l’any passat, vaig decidir acceptar l’ajuda del meu oncle
que fins aleshores havia rebutjat, i me’n vaig vindre a viure a un pis nou
situat en una zona freda i mega pija on no havia de pagar lloguer. Així, vaig
trencar definitivament amb la meva trajectòria professional com a
cambrera, ja que últimament m’estava esgotant massa.
L’ any, passà en un vot i, quant hem doní conte, ja quasi s’havia acabat.
També s’acabaren les acampades a la gespa, les quedades després de classe
als “kintos”, les rises al karaoke, les quedades per estudiar amb l’Isa ( una
amiga que feu de tercer), i lo que és més important, s’havia acabat la
percepció de gran grup i la il·lusió en que varem començar aquesta ventura.
Aquest primer any, hi hagué una assignatura que m’agrada molt,
Didàctica General. Em empipava sovint amb el profe i amb els continguts,
però sens dubte, fou la més m’agrada i em marcà.
Em mostrà una manera de veure el món i les coses, em deixa ser tal i
com era en aquells moments. Al temps, em posà en evidencia que no hi ha
res tancat ni programat. M’encantava llegir els textos que veiem en classe i
fer els treballs que ens manaven.
En la mateixa, en setembre també hi vaig trobar el desencant més
gran de tot 1ºd'Educació Social. Com alguna cosa que t'ha pogut influir i

omplir tant quede relegat a una avaluació? A una miserable individualització
o interiorització dels continguts com digué el profe. No hem puc queixar de
la meva nota, però si que es cert que arrel de últim diari, en setembre, vaig
començar un període de frustració amb tot allò relacionat amb la
universitat, i amb el món.
Em sentia producte d’una ensenyança disciplinada, i ara estava patint
les conseqüències d’un món neoliberal. No!! No volia, no volia tindre que
veure la realitat que m’envoltava. Durant tot el any vaig estar diguent-li als
meus companys que no foren tan crítics que certes coses no podien passar,
que eren massa negatius .
Fins aleshores, vivia als núvols i era incapaç de veure una pisca de
maldat en ningú ni en res. Tot em semblava bé i m’aclocava a lo que fos.
Però, aquesta ingenuïtat m’abandona i, vaig començar a tindre una
visió dura i negativa de les coses, i sobretot en tot allò relacionat amb la
universitat.
D’aquella època que comença en setembre i acaba uns pocs mesos
enrere, estava negada per a tot, sols feia que llegir coses i sentir-me més
ignorant que mai. Gran part dels meus companys em semblaven uns falsos i
uns pilotes que predicaven uns ideals que després no tenien, una saviesa de
la que realment no disposaven i uns valors que en la pràctica més propera no
hi feien us.
A continuació, agregaré un parell de textos que vaig escriure en
aqueixos moments, un poc arrel de la seva lectura supose que es pot deduir
com em sentia. Aquets són els menys violents, i encara així, pense que ho
són; per això i per què formen part de la meva intimitat no en he posat més
o no els he mostrat amb la seva totalitat.
~ 32 ~

“PER QUÈ TINC VEU PERÒ NO LA TINC?
~ 33 ~
12.11.08
Eixa és la qüestió, perquè hi han tantes i tantes coses de les q m’agradaria
parlar i divulgar als quatre vents i per el contrari hem trobo sense paraules que
utilitzar, sense veu que fer sonar.
Per què? sí jo també tinc somnis i, passions i, sentiments? Per què?
Últimament moltes coses al voltant intenten canviar, però jo realment
també canvio? més bé el que he entablert és una disputa, tot és contradictori.
Últimament llegeixo molts de textos on parlen de tractar a les persones com a
subjectes singulars amb experiència pròpia, subjectes singulars amb passions que
els fan vibrar. Ara bé!, Hem sento jo com un ser amb veu i paraula, capaç de tindré
i desvetllar passions?
Serà el sistema?, Serà la societat?, Serà l’educació?, Sóc jo?, Què és?
Què és allò que m’eximís de tota oratoria?”
26. 11.08
“Escriure , escriure…….. eixes són les paraules que retomben al meu cap en
aquets moments.
Però..... escriure el què?. Tinc alguna cosa per escriure?
Tinc alguna cosa per escriure un parell de dies després d’haver descobert
que el desfici que m’angoixava era tan simple com una falta d’introspecció?.
Una petita mancança d’adonar-me’n que la meva ànima havia decidit
despullar-se dels impediments inútils per poder volar. Es vol atrevir a alliberar allò
singular per elevar-lo a una altra esfera fora d’allò superficial.
M’ explique!! Com em digué abans ahir un profe: no es malo Raquel, Sí! A mi
también me ha pasado, tranquila! Estas desaprendiendo lo aprendido para volver
aprenderlo. Desfer camins per a tornar a construir-los. M’agrada!. Sí, pot ser
també estiga relacionat amb la frase eixa de la meva amiga Sara que últimament
em persegueix quant vaig de camí a la uni: - hoy deshago los pasos que me han
llevado a ser quién soy..... (així començarem tot dues un text l’any passat).
Sí, pot ser, m’estic endinsant en un camí on el coneixement pot ser no esta
limitat, hi tinc accés a....................”

~ 34 ~
16.12.08
“…..m'explique, la pregunta venia per sí encara penses que les fulles grogues
que cauen ajuden a enviar-ho tot a l merda?
M'agrada voletejar les fulles grogues; són sabies. Formen part d'eixe jo
interior e individual que transmeteix saviesa al tronc, al subjecte.
Les estacions, el pas del temps, les fa néixer, acull i acomoda. Les fa canviar
per créixer amb l'arbre.
renovació.
La màgia d’olò que desprenen quant les voleteges et du a moments de
A moments especials on vol florir un nou cicle, vol néixer sense deixar de
ser el q ja se és...”
“Hui 6 de març de 2009, no pense que fora jo, simplement era el meu jo en
relació. En relació amb un context que no estava d’acord, amb el que no estava
agust. Dins d’un context q no li agradava per què contradeia en els seus
principis.....”
Sí, pot ser pensis que res han de veure amb la universitat, però si que
la tenen. En el primer text, es pot observar com em sentia en relació amb
els fets que anaven transcorrent en la uni en aquell moment.
Era un moment de molta agitació, Bolonya estava en la veu de quasi
tots els meus companys i jo entre mig d’aquell maremagnum no entenia res,
ni tenia res a dir. Intentava escoltar a uns i als altres, però pocs eren els
que m’inspiraven confiança.
La universitat estava acampada i més bé em pareixia un “cuxitrill”
brut on anar a lligar, en compte d’una acció per poder pensar la pràctica

política que podien dur a terme els estudiants i les assemblees. Per aquells
mesos sovint hi anava pel matí a la uni, i realment hem donava fàstic. Això
era el nou maig del 68 com deien alguns, vaja ironia!.
Quant acudia a les assemblees em feia molta gràcia, el que allí es
donava, recorde una nit que vaig anar a una que fou després d’una invasió al
rectorat. Jo no estic ni estava a favor de ninguna ideologia ni formo part de
de ningun sindicat d’estudiants. No vaig obrir la boca en tota la nit, tan sols
em vaig dedicar a escoltar. Es van passar tota la nit , fins a les 5 o les 6 del
matí, baratllant-se els uns amb els altres per veure qui havia d’anar a parlar
amb el rector. Era un tema que des de el meu punt de vista no tenia
discussió per que crec que el rector ja havia convocat a un sindicat.
De fet, no vaig entendre per que tot el món es passava tres hores
discutint arrel una cosa que no tenia discussió; l’únic que feien era acusar-se
els uns amb els altres. Em van entrar ganes d’alçar la mà i dir, - no us adoneu
que el que au de fer és unir les vostres forces en compte d’estar barallant-
vos!! Tots teniu el mateix objectiu comú!! No busqueu les puces al gat!!.
En quant a les assemblees, també hem feu molta gràcia , un dia, que
un company, al que estime prou, va fer una crida i va dir en aquesta mateixa
classe: -que ixca la consciència crítica de cadascun en les assemblees.
Després quant acabe la classe com a bons educadors socials que sou , hi ha
que anar a l’assemblea.
Em va sentar prou malament, que utilitzes el espai de la classe per
una crida d’aquest tipus. De fet li ho digué, per no anar a una assemblea on
l’únic que fan és encaminar les seves accions cap al benestar d’uns pocs que
no m’inspiren gens de confiança o van de superiors per la vida, sóc una mala
~ 35 ~

educadora?. L’únic que m’estàs demostrant en les teues paraules coactives
és que res em vincula a eixa assemblea.
En el segon fragment que hi he posat, pot ser et sentis un poc
identificada, per que a mi, el seu començament em recorda a la profe
d’aquesta assignatura. Escriure, escriure , escriure....... em digueres un dia.
També m’abellit posar-lo per que entre tot aquell mareig i la falta de
personalitat que veia en la gent de la uni, hi vaig trobar un profe que em va
marcar molt el quadrimestre passat, el César Cascante. Em passava el dia
perseguint-lo per fer-li preguntes. Te puedo hacer una preguntita: -pero
que no se muy difícil eh!!, i quant em veia un poc amoïnada em deia: -hoy no
tienes ninguna pregunta que hacerme?
Fins hi tot, em comprava els textos d’altres carreres que hi penjava
en reprografia, buscava textos que ell havia escrit -sabes que te estoy
espiando, li deia. Em feia sentir important i m’entenia sense haver
d’explicar-me massa en una època on no m’abellia parlar amb quasi ningú.
M’agradava el que deia, m’ajudava a veure les coses més fàcils.
En març, se’n anà a l’Argentina i em vaig disgustar per què era de les
poques coses atractives que perduraven en la uni; fins al dia d’avui li he
continuat enviant correus per fer-li preguntes que res tenien a veure amb
l’assignatura, sempre m’ha contestat i això em diu molt d’un profe.
La seva assignatura la vaig treballar molt, però també em va fer
indignar molt. Érem 6 companys de grup, entre els quals hi havia una persona
que estime molt, però que per aquell entonces odiava prou. És una persona
que sap molt, llevat de la Sara, les altres companyes assentien a tot el que
deia sense remugar. Jo, amb la meva actitud de inconformista total, em
passava el dia contradint-lo i clavant-me amb ell. No hi tenia pas ell la culpa,
~ 36 ~

però em rebentava que tan les meves companyes de grup, com part dels
companys de classe li anaren sempre al darrere, el alabaren tant o li
donaren sempre la raó sense apenes escoltar-lo o sense entendre pas el que
diu.
Al final, el treball el ferem entre ell, la Sara i jo. Ens ho vam currar
molt tots tres plegats, i ens va sortir un bon treball, però estic segura que
tothom, menys el professor, pensà que el mèrit tan sols es seu. Altra cosa
que hem mosquejà, és que les altres components del grup tragueren bona
nota sense que ni tan sols una paraula dels treballs hagués sortit dels seus
punys; no entenc com algú pot tenir el valor d’acudir a la defensa d’una
memòria quant res d’eixa memòria forma part del seu treball, com a mínim
parla amb els seus companys i dona’ls les gràcies!!
Eixe fragment finalitza amb el començament d’un text que vaig
escriure amb la Sara l’any passat. Que dir d’ella!!, la meva gran companya de
camí.
El dia que em vaig matricular vam creuar algunes paraules. Més tard,
el primer dia que vaig arribar a la uni, no tenia ni horaris, ni sabia on eren
les classes, la vaig veure i li vaig preguntar. Des de llavors és la meva
companya de treball i una apreciada confident. Formem un bon equip. Hi ha
molts companys a la uni als que estimo, però la Sara hi és diferent, es
especial; en ella puc parlà de qualsevol tema i puc mostrar-me tal i com sóc
en cada moment. Moltes voltes es donen circumstàncies amb alguns
companys on em consta explicar-me o no m’entenen. Amb ella es diferent, no
fa falta que digui: -res deixau estar. Ella m’entén, m’escolta, em valora i
m’ajuda a créixer.
~ 37 ~

El text de les fulles grogues he decidit posar-lo, perquè per aquell
entonces m’agradava molt anar-me’n tot sola a caminar, era hivern i no se
m’abellia agafar la “xuspi” , la meva moto, sovint tornava a casa amb tramvia
per una zona de Benimaclet on hi ha moltes fulles grogues. M’encanta
voletejar-les i sentir l’ olo que desprenen.
Així que un dia , en el tramvia hi vaig pensa que pot ser les fulles eren
com els pensaments de les persones, no devia preocupar-me per estar així,
quant arribes la primavera de segur que començarien a ressorgir nous
sentiments .
I axí fou, de fa uns mesos enrere ja no miro amb eixa desconfiança
que ho feia abans. Sí, seguiexo veient moltes coses que em semblen injustes
i, dignes de la falsetat, molta gent és molt diferent a com predica ser. Però
ja no li dono tanta importància, jo he de saber com sóc jo i, aquells als qui
estimo més que com a simples companys. Dels altres!! Doncs agafo allò que
em convé en un determinat moment, i poc més.
Podria parlar més de allò que la meva mirada percep en la universitat,
però no vull fer-ho, prefereixo quedar-me en un apunt més bonic relacionat
amb la cançó del Raimón.
M’agrada molt eixa cançó, i al igual que el Raimón la cantava fent de
paquet d’una moto, encarant el vent mentre viatjava de camí cap a València,
jo també la cante quant vaig amb la meva “ xuspi” sola , amb la Sara, amb la
Marieta o amb qui fos. Sempre hi cante quant vaig amb la “xuspi”, diu la
meva mare que aprengui abans a cantar que a parlar, però aquesta canço és
especial, em recorda al sentit de la meva estància a València i als companys
que estime de la uni; la Sara, el Charli, el Andrés, la Marieta, la Isa, el Marc,
el Juanillo, el Juan, el Àngel, els Javi’s , la Noelia... Tots plegats, d’una
~ 38 ~

manera o d’altra m’acompanyen i em fan créixer; el meu esperit els ha cedit
autoritat des de l’amor, per tots plegats “cridar al vent del món”.
Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.
I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.
La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres
al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.
I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.
~ 39 ~
Raimón.

“Ten cuidado con el presente que construyes, debe
parecerse al futuro que sueñas”. Mujeres Creando
Un dia en classe, el 4 de novembre sí els meus apunts no fallen, es va
llençar una pregunta ¿ Què és deuria aprendre i no es deuria aprendre a la
universitat?.
Bé, doncs aprofitant l’ocasió per contestar diré que en la universitat
es deuria donar lloc una educació on tots ens sentiguerem reflectits, una
educació que parles de nosaltres. Una educació on els educands deixaren de
ser mers objectes, per a convertir-nos en subjectes, en sers vius plens de
vida, plens de somnis.
Pot ser, d’aquesta manera, tots plegats podríem formar part dels
plans curriculars, no simplement amb una presciència neutra amb suposat
vot però negats de paraula, com passa actualment, sinó inventant, discutint i
decidint les coses que hem d’estudiar.
Pot ser, hi estaria bé, que cada universitat tingues els seus propis
continguts d’acord a la realitat del seu entorn, d’acord a la realitat dels
seus membres. D’aquesta manera el treball esdevindria pacient, elaborat i
al temps divertit i plaenter.
Tot això pareix un poc utòpic, i més en aquets moments on s’acabava
de donar un canvi i no pas cap aquesta direcció. No obstant això, no podem
abandonar la visió de una “verdadera” lluita ni de repensar la teoria de la
innovació.
El estudiant, té que reconquerir la paraula, i com aprenguí del Cèsar,
enfrontanr-se al poder neoliberal amb un arma nova que fins ara no hi ha
~ 40 ~

estat present; els problemes de la humanitat, els problemes socials. Per que
sols aquets deuen ser els que vertebren les carreres. La universitat deu de
ser de tots i per a tots, encara que no hi estiguin prop.
~ 41 ~

“ No hay mayor afirmación de algo o alguien que
amarlo, a saber; decir: “ Quiero que seas” 24
~ 42 ~
Arendt,H.
En les classes d’aquesta mateixa assignatura i, en els textos que
conegut arrel de la mateixa, moltes voltes he pensat en els meus nanos del
cole; hi treballo com a monitora de menjador en un col·legi, caracteritzat
per ser un escenari típic d’allò que anomenaríem “contextos d’exclussió”.
Al principi, la meva tasca estava marcada per les normes del col·legi i
per eixe “bicho”, que redueix al altre a mancances, a problemàtiques,
tanmateix, per la inseguritat i per la inexperiència de treballar amb nanos.
Durant tot el any he format equip amb dues persones més i hem
portat als nanos de 3 a 5 anys. Ara bé, dins d’aquets equip no hem sentia
cohesionada, mentre que un m’ajudava i hem deixava ser, de l’altra hi
percebia una constant vigilància i un “tot ho fas malament”, que m’impedia
ser jo mateixa, em feia sentir molt petita.
Un dia, vaig mantenir una conversa amb la Mer, una contacontes que
vaig conèixer. La Mer, té una veu molt dolça i harmònica, no la coneixia de
res, ni tan sols l’havia vist mai ni l’he tornat a veure, però de seguida va ser
com sí la nostra veu no conegues temps ni distàncies. Fou una conversa
llarga que ens rebel·la totes les coses que ens amoïnaven a les dues, no se,
tots dues ens sentirem prou identificades l’una amb l’altra i ens ajudarem a
treure allò que teniem dins que més ens feia patir, a despullar-nos.
La Mer, em digué: - Raquel, no fagis cas al que puguen pensa els
altres, has de fer allò que tú cregues convenient. Creu amb tu per que si
d’us a terme la teva pràctica des de l’amor i des del que tú pensis que està
24 ARENDT, HANNAH ( 2007). La vida del espíritu. Paidós. Barcelona

é, ningú podrà tenir l’autoritat d’influènciar en la teva relació amb els
nanos.
Això, fou el 25 d’abril, que varem coincidir en unes jornades amb
motiu de la festa del llibre a Ontoinyent; ella com a contacontes i jo, com a
monitora de taller.
Des d’aquell dia, en el meu treball tot canvia, en la meva companya per
desgràcia no, però amb els nanos sí. Fins aleshores els havia acarissiat, però
no deixava que em tocaren el cor. Hi era molt feliç amb ells, però sempre
estava pensant en el com devia actuar. Així, que vaig escomençar a tindre
una altre tipus de relació, amb una distància més curta entre nosaltres.
Ara ja s’acabat el curs, se que no sóc imprescindible per a ells, però
també se que ells hi formen part de la meva història, i jo hi formo part de la
seva.
A sigut un any un poc dur, per tot allò anomenat en el diari punts més
en dalt, per el anomenat poques línees amunt i per totes les injustícies que
he vist que es cometien en l’entorn dels nanos.
Però com he dit, ara ells hi formen part de mí, m’agrada que
m’abracen, que em diguen que m’estimen, que m’acaricien. M’agrada escoltar-
los, que em sorprenguen, que em canten canços, em fagen gelats de xocolata
amb herbes o que em venguen fruites amb forma de pedres .
Fins aleshores els nanos petitons en els qui havia treballat no hi
tenien aquesta dimensió, no necessitaven de la meva cura, pot ser per això
tampoc sabia obrir el cor a l’altre sense que ningú s’interposés en la nostra
relació.
~ 43 ~

L’any vinent, hi tinc previst fer el practicum 2 en el “cole”, pense
tornar-hi a treballar, hi formaré equip amb un company que no és un
educador titulat però s’hi que ho és amb la seva pràctica d’acompanyament
que dú a terme amb els nanos; és un molt bon educador des de l’honestitat i
des de el seu simple escoltar al altre com ell em digué.
He volgut possar el text de la Hanna al principi el relat, per què fins
que no vaig canviar la meva mirada, no em vaig adonar de la importància que
tenien els nanos de que algú els diguera: -quiero que seas como tú eres
porque vales mucho, quiero que me cuentes lo que te apetezca porque te
escucho, quiero que me cantes aquella canción que más te guste porque
juntos, si quieres, la podemos volver a cantar, quiero que te sientas
importante porque te quiero, quiero que no vaciles en quererme porque eso
me hace sentir importante….. simplemente quiero que seas.
“el sentimiento, rico en calidad de emociones, ha guiado el recuerdo y hace que
hablemos de él como si estuviéramos en el acontecimiento que nos capturo para
siempre”. 25
25 DIOTIMA (2002) El perfume de la maestra. En los laboratorios de la vida cotidiana. Barcelona. Icaria.
CHIARA ZAMBORI. Intermedio . inventar, agradecer: pensar.
~ 44 ~

~ 45 ~
Sabe esperar, aguarda que la marea fluya
-así en la costa un barco- sin que al partir te inquiete.
Todo el que aguarda sabe que la victoria es suya.
Porque la vida es larga y el arte es un juguete.
Antonio Machado, Consejo.
Pot ser fins ara no era el moment d’expressar-me , no hi havia trobat
el moment per a narrar en nom propi el que havia pogut reflexionar arrel
l’assignatura.
Pot ser, haguera pogut fer la feïna abans i no a corre cuita apurant
fins a l’últim moment.
Sí pot ser, si aquets text hagues estat escrit en un temps anterior no
hi significaria el mateix.
Sí, pot ser, com m’ha dit la Sara alguna volta, en aquesta carrera no
podem inventar, no podem innovar per què ja està tot escrit. A voltes
llegeixo textos i penso en la meva pràctica i resulta que em sento
identificada per què és lo mateix que jo faig amb els nanos de Nazaret!. De
ahí, que pensis, que pot ser, tot el que conte aquest diari ja està dit, ja ha
segut pensat, però la diferència hi recideix en que aquesta volta és
diferent, o quant estàs en els nanos es diferent. Per què en eixes voltes la
acció recau en el teu quefer, el teu jo està implicat. Encara que en el relat
dels altres hi pugues identificar , necessites caminar a peu tú per eixe camí,
necessites expossar-te tú a eixe camí, necessites copiar el que altres ja
escrigueren per a fer eixos continguts teus. Prenent les paraules de
Cristina Faccincani, encara que pot ser pensis que hi estiguen en un altre

context : la interpretación es una acto de palabra-pensamientoque sintetiza y
vuelve a narrar de otro modo lo que tienen ya de una representación haciendo
emerger un nuevo significado 26 .
Sí, pot ser, hi ha coses que no m’he pogut esplaiar, ni tan sols
anomenar, la mirada que hi tenim dels” nadie”, el rostre de l’altre, la cabuda
de l’educació social en l’escola......
Sí, pot ser m’hes impossible tancar aquest diari, sense almenys
nomenar un pensament que m’acompanyat durant tot aquets passeig; la
sensibilitat i el sentit que tenen totes aquelles dones que em conformen.
Fins arrel d’alguns textos o alguns col·lectius, que he pogut topetar-
me en la meva tasca de recerca, és la primera volta que m’hi he parat a
pensar amb la dona com a subjecte. No me mal interpreteu; el somni, el
cansament i el delir poden fer que no trobe les paraules adequades. Seria
alguna cosa així, com que en mi era present eixa lluita de la dona al llarg de
la historia contra el patriarcat i per a que ens consideren subjectes amb
veu, vot i paraula. Ara bé, fins ara no havia caigut en eixa sensibilitat
especial que caracteritzava a totes les dones que formen part de la meua
singularitat.
Totes elles, són fortes, valentes, lluitadores... totes elles m’atrauen
per que m’han deixat espai per a ser, m’estimen, m’ensenyen coses i confien
en mi. Així que des d’ací, no vaig a parlar del ordre simbòlic de les dones per
què és un món nou per a mi, que necessitaria més temps per treballar-lo i
conèixer-lo. Però sí que m’agradaria dedicar-lis aquest diari, totes elles en
forme’n part, hi són presents d’una u altra manera.
26 DIOTIMA (2002) El perfume de la maestra. En los laboratorios de la vida cotidiana. Barcelona. Icaria.
CRISTINA FACCINCANI. El pensamiento de la experiencia
~ 46 ~

“sólo ella supo siempre que ninguna ciencia fue capaz de
mover tanto, como la escondida en los ásperos y sutiles
hallazgos de otras mujeres con los ojos grandes”
~ 47 ~
(Mastretta, A.).
I d’una manera més especial a la Dolores, per oferir-me i ser la protagonista
de la teva última carícia. Des de molt lluny tu sempre hi ets.
A la Isabel, meva mare, per tornar a confiar en mi i, transmitir-me el seu amor, la
seva força de voluntat i, eixe saber estar ahi.
A la meva iaia, model perfecte d’allò que descriu la Diani Sartori 27 , per
donar-me sempre eixe suport i eixes carícies d’amor.
A la Mónica, per ajudar-me a estar açí, i per ensenyar-me d’una manera
passional un Mite que hi tinc sempre molt present.
A l’Anna, la meva tía prefe, què dir de tu?, quant ningú creia en mi tu
m’alabaves, quant he estat perduda tu m’has guiat per a trobar-me, gràcies per la
tota la teva generositat incondicional en tots els sentits, llegir i valorar els meus
escrits.
A la Hilary, per permetrem me entrar en el teu món d’energia i tenir cura
dels meus pensaments. Gràcies per tindrem present.
A la Nieves, per ser-hi prop.
A la Kely, per ser la meua “xispa”, la companya del meu somriure.
A la Sara, per tot allò que hi he dit abans, i per fer possible conèixer a la
Sió. A la Sió, per fer-me r l’educació com un aflorar de sentiments.
A la Noelia, encara que fa poc que coincidim, gràcies per eixe estar aprop,
mai millor dit: se hace camino al andar.
27 EL PERFUME DE LA MESTRA: “Estrategia de la abuela.”. La abuela no piensa que sea necesario llevar
los pantalones en público, eso queda para el abuelo, a quien hay que dejar actuar por su cuenta y al que
se debe dejar creer que es el quien viste el frívolo atuendo de quien manda.

A la Clara, per presentar-me nous textos, llibres, col·lectius o nous
pensaments, que m’han fet veure les coses d’altre mode. Escriure , escriure,
escriure.....
Los libros cren nuevas posibilidades de vida, entendidos
como a cajas he herraminetas, son valiosos por los retos que
emprendren y las brechas que explora. Francisco Jodar
~ 48 ~

Les ferramentes utilitzades per a fer aquest diari han sigut
tots els textos que ens han proporcionat en l’assignatura, més d’altres que
hi he trobat arrel de les xerrades en classe o arrel dels col·lectius
esmentats en el aula. Entre els que destaque el DUODA i DIOTIMA.
No hi vaig a fer una bibliografía acurada, per què ja hi es en el peu de
pàgina, simplement hi nombraré els llibres que m’he he llegit o rellegit arrel
de l’assignatura o que el temps que s’ha donat la mateixa. Encara que
d’alguns d’ells no hi pugues trovar ninguna referència en aquets diari. El
ordre de lectura ha sigut el següent:
GARCÍA MOLINA J. (2008). Imágenes de la distància. Ed. Laertes. Barcelona.
LARROSA y PEREZ DE LARA. ( 1997). Imágenes del otro. Ed. Virus. Barcelona.
ASOCIACIÓN CULTURAL LA KALLE ( Ed. 2007). Educación de calle . havia un
modelo de intervención en marginación juvenil. Editorial popular. Madrid.
Colectivo IOÉ, Estudiantes Escuela Universitaria de Trabajo Social, Associació de
Veïns de Nazaret (1997). Jóvenes en el barrio de Nazaret. Carena, Valencia.
DIOTIMA (2002) El perfume de la maestra. En los laboratorios de la vida
cotidiana. Barcelona. Icaria.
FREIRE,P estudi preliminar d’Àngel Marzo. ( 2005) Cartes a Guinea Bissau, apunts
d’una experiència pedagògica en procés. Edicions del Crec i Denes Editorial.
Jan Maaschelein y Marten Simons ( 2008 ). Mensajes E-ducativos desde tierra de
ndie. Barcelona. Editorial Laertes,
SALVADOR GINER (1968)“Sociología”. Ed. Península.
~ 49 ~

~ 50 ~
“Caminante no hay camino,
se hace camino al andar”.
Machado

~ 51 ~