Els Gargots La Portada - Departament de Filologia Catalana

GARGOTS número 2 — Revista de Filologia Catalana UAB
Els Gargots
Francesc Pujols....................... ....... 3
La Catalunya Pintoresca................ 7
Refl exions pujolsianes.................... 8
L’estúpida sextina........................... 10
Passatemps..................................... 11
Articlets......................................... 12
Th éâtre........................................... 13
Joyce............................................... 14
Hieroglyphica................................ 15
Poemets.......................................... 16
La Portada
La portada ens van demanar
que fos més fi na que la userda,
un epigrama hi vam posar
per engegar-los a la merda.
revista gargots 02
maig 2009
Cap de Redacció: Josep Santacreu
Redacció: Maria Cots, Carles Dachs, Gemma Medina,
Marc Rovira, Marc Rovira, Anna Salomó,
Pep Antoni Roig (Pilars)
Tiratge: 200 exemplars
revista.gargots@gmail.com
Agraïments: Francesc Foguet, Manuel Jorba, Joaquim Auladell

2 gargots
Ceci n’est pas
l’éditorial
Quan Hom ha pensat en l’editorial d’aquesta
revista, interrogant-se sobre quines coses
haurien de fornir-la, ha determinat que el millor que
podia fer era anar per feina i formular-se la pregunta
que és la millor de totes que Hom es pot fer —i que
si, ultra fer-se-la, se la fa en català, és llavors la millor
pregunta feta en la millor de les llengües del món; i
això garanteix l’assoliment de la meta sublim: —Per
què?
Costa molt de saber, és una feinada enervant. Un
xiscle vident entre patolls seria pretensiós... És clar que
la resposta més fàcil és la que no respon, la que no en
sap. I, en aquest cas, aquesta primera opció quedaria
justificada per la pregunta i la llengua en què ha estat
proposada, que ens cobreix les espatlles.
Però perquè no se l’acusi de covard i per no defugir
el probable remordiment de no haver-ho intentat,
Hom pot dir, per assajar-ne alguns motius, que vol fer
la feina com abans millor, deixar-la enllestida i poder
seure al sofà; perquè Hom és català, home de seny i
d’ordre que s’avança al que s’ha d’esdevenir i s’avança
a tot; perquè algú podria tenir l’estúpida il·lusió que
es fes una revista; potser per saber, per sentir-se en les
palpitacions de la veritat, per amarar-se’n a la font del
seu naixement abans que torni al corrent subterrani
cap al centre de la Terra, que és el centre de les coses i
la veritat de tots nosaltres.
Seria millor, potser, no demanar-se per què, sinó
com.
I doncs, vet ací que la polla ha sortit de l’ou i, encara
sense saber per què, hom n’està exultant.
::::::::::::::::::::::::::::::::
«S’aprèn més en un minut de pecar
que en un segle d’estudiar» (Pujols)
Vem decidir de fer córrer una revista amb potser
més bona voluntat que idees en comú, però la
vem fer de paper d’estrassa que, com tothom sap, és
inútil fins per torcar-se el ses. La nostra ambició no
era massa elevada, i la lectura del pitjor articulista del
Suplement de Cultura de l’Avui ja ens feia somniar
cafards i pesombres en esguard del que havíem publicat.
D’altra banda, al mateix temps que la publicàvem, un
article sobre l’il·luminat de Caldetes a Serra d’Or ens
va reduir a cendres i per Gargots poc n’hi va faltar. Molt
més lluny encara, recordàvem l’editorial de Josep Carner
en una de tantes represes de la Revista de Catalunya:
«Si la nostra Revista ha d’ésser l’expressió dignificada
de tota la nostra qualitat possible caldrà que ella es
sotmeti a normes rigoroses de selecció. No podríem
arribar a gaire o gens d’alliçonament dels propis i de
desvetllament de l’interès dels estranys amb un simple
sometent de bones voluntats. L’excel·lència no és pas
fàcilment abastable, però tot ço que no en mostri una
guspira serà insignificant i ventís.» Les cendres se les
endú el vent.
Si la nostra ambició era la d’intentar crear alguna cosa
d’alguna mena de qualitat perquè voltés pels passadissos
la literatura, és evident que ni tan sols vem assolir el
fet que els estudiants la rebessin, i segurament no tot
va ser culpa nostra. Això no és excusa: dues persones
amb la pruïja irracional de llençar una revisteta van
aplegar-se i van aplegar un petit grupet entorn, amb
algunes idees, segurament, però gens harmonitzades,
i ben lluny d’imposar mínims ni censures ni res de
semblant. Només volíem, irracionalment, una revisteta:
«La joventut fa revistetes, té unes grans passions
retòriques i uns entusiasmes verbals, però hi ha molt
poca gent disposada, per amor a aquest ofici, a passarse
un dia sense sopar.» ( Josep Pla i Eugeni Xammar,
Periodisme?... Permetin! Rèplica al senyor de Montoliu,
«La Veu de Catalunya», 1924) Quin pecat, però!
Entre treballs, lectures, exposicions i borratxeres, uns
estudiantets de primer cicle no poden conèixer a fons
un autor i el seu context per «succeir», ço és, assolir el
«succés». Per contra, vem infantar un paper d’estrassa
mal escrit, mal enfocat, mal distribuït, mal fotocopiat
i mal parit. Malhaja la revista! Convençuts estem que
aquest articlastre el lliuraríem a un dels grans lingüistes
d’aquesta casa i el veuríem retornat farcit de nafres
vermelles, com aquell qui surt de la guerra, malferit,
sagnant i agonitzant. La llengua catalana escrita no té
res a veure amb la parlada, només per això ja es justifica
la nostra titulació: un cop amb el títol penjat a la
porta del lavabo, pertanyerem al reduït cercle de savis
insignes que beneeixen els discursos com sacerdots al
dictat de les inescrutables lleis divines que ensopeguen
els apòstols de l’Il·luminada Església Catalana (IEC).
Arribarà el dia que pel sol fet de ser filòlegs la plebs
ens reverenciarà i les pubilles i els pubills ens oferiran
fancament llur cos. Benhaja la revisteta!
Qui sap vers on l’enfilarem, d’ara endavant. D’entrada
hem tornat a pecar. I que Carner i l’Església ens
perdonin.

gargots 3
Panoràmica sobre
Francesc Pujols
A la nostra redacció són arribades diverses cartes amb
qüestions sobre en Francesc Pujols. Davant la impossibilitat
de respondre-les totes en el nostre consultori literari, les hem
agrupades en aquesta secció per tal de tractar el tema.
Les qüestions
—Qui fou aquest individu?
—Val res, El nuevo Pascual o la Prostitución?
—El poeta maragallià i l’obscè del Papitu.
—Què són el mardeçkisme i els principis immutables?
—La Religió Catalana, Llull i els qui, presentant-se com
a il·luminats, la plebs els creu.
—Quin és el valor de Pujols?
En Francesc Pujols
La fi gura de Francesc Pujols és contradictòria,
com ho era també el seu estil d’escriptura, que
ell batejà com a «orgànic» en oposició al noucentista
enravenat, el qual, segons ell mateix, havia menystingut
la tradició dels segles XVII i XVIII a l’hora de fi xar
la llengua: l’estil abarrocat de Pujols —que vanament
imitem—, farcit de frases fetes i girs populars, semblant
a un «xurro interminable que oblidessin de tallar a
trossos i us l’anessin fi cant a metres per la boca així
com va sortint de la xurrera», segons Gaziel, fou en
algunes facetes model per a una generació d’escriptors
i artistes no adscrits al Noucentisme, com ara Sagarra
i Josep Pla, que havien de veure en ell un compendi de
la catalanitat («Pujols era el català concentrat, fabulós i
diferent», diu Josep Pla, OC X p. 526) i d’un vitalisme
continuador del modernisme:
Pujols, incorporat, per una certa precocitat i per
anacronisme alhora, en els medis modernistes, va ser,
doncs, més afí estèticament i mentalment a homes
més grans que no a d’altres de més estrictament
coetanis o poc o molt més joves. En tot cas, ell
prolonga de fet la via modernista, en primer lloc a
través d’un inconformisme, mediatitzat per la seva
còmoda situació social, i d’un clar antidogmatisme,
que tingué conseqüències en els plantejaments vitals i
intel·lectuals, i en segon lloc, i més feblement, pel camí
de la fi losofi a i la crítica d’art i, més esporàdicament,
pel literari més estrictament creatiu. ( Jorba)
Altres autors han remarcat la infl uència noucentista
en Pujols per la seva dèria de sistematitzar. Rafael Santos
Torroella el considera un Xènius de les arts plàstiques;
Josep Pla escriu que Pujols fou l’Ors postnoucentista
perquè representà el mateix sense buscar-ho, tot i no
voler donar títols i que la seva preocupació principal
fos la fi losofi a, no la literatura. Sigui com sigui, «la
infl uència de Pujols a Catalunya ha estat enorme. No
trobo exagerat afi rmar que sense ell és inexplicable el
panorama intel·lectual del país», rebla Sempronio.
És Pujols, no obstant el que acabem de dir, un
personatge encara molt desconegut fi ns i tot entre
els professors de Filologia Catalana: la llegenda del
personatge, les seves anècdotes i l’humorisme i el
cinisme han contribuït a banalitzar-lo, caricaturitzarlo,
bandejar-lo de les aules, insultar-lo sense conèixe’l
o ignorar-lo completament. No volem dir que Pujols
hagi de ser reivindicat com a un dels millors escriptors
i fi lòsofs de la Catalunya d’aleshores, però sí que ens
sembla que, més enllà de la polèmica que envolta
el personatge, hi ha una fi gura important en la vida
cultural de principis de segle.
El menysteniment pot explicar-se per diverses raons.
Una d’elles és el poc cabal que s’ha fet del vessant
fi losòfi c, estretament lligat al misticoreligiós. Els
mateixos que s’agrupaven entorn de Pujols, els artistes
plàstics, els antics modernistes, les penyes de l’Ateneu,
del Continental, dels IV Gats, de La Punyalada, no

4 gargots
feien gaire cas de les seves obres filosòfiques, malgrat
que, com digué Joan Crexells, el Concepte general «és
dels pocs llibres de filosofia seriosos que es publiquen
a Catalunya». Per la seva banda, Gaziel deia que
Pujols era un «ídol de moda» a qui se li havia passat el
moment a finals dels 20 i de qui esperava encara molt
més pel que fa a l’art i la literatura, una renovació on ja
no «quedés ni rastre d’aquelles hiparxiologies i aquelles
sumpèctiques, i aquestes miasmes d’ara». Joaquim
Molas es plany que el personatge hagi quedat reduït a
l’anècdota i redueix la seva filosofia a «fantasies».
La manca de concreció de la seva obra és justificat
pel seu esperit massa expansiu que volia abastar-ho tot
i que es veié abassegat per la pròpia ambició i per la
malaltia i el sotrac de la postguerra.
D’altra banda, l’humorisme i el cinisme han
estat atribuïts a una certa vergonya i timidesa de
Pujols, que podria haver fet servir l’estirabot com a
mitjà d’autodefensa o com a forma de triar els seus
interlocutors. Molts n’han parlat, del seu estil rabelesià
entre intel·lectual i popular (Serrahima), cínic i irònic,
rere el qual s’amagava un rerefons lúcid i seriós que
requeria un cert esforç per tal de copsar-lo. El nuevo
Pascual, novel·la de joventut que obtingué força èxit, n’és
un bon exemple, tot i ser anterior a «l’estil orgànic».
El nuevo Pascual o la prostitución
El nuevo Pascual és una novel·la molt estranya, amb
elements que han estat esputats de surrealistes,
com ara l’home que fecundava les dones i a qui els
marits agraïen la seva tasca, que és tanmateix derrotat
per l’esguard trepanador de Pascual; o les filosofades
cíniques i nihilistes de Rubaldo. Hom diria que Pascual
és el Pujols esporuguit per la malaltia sexual i el tímid
que s’amagava rere l’esprit; Rubaldo és el Pujols filòsof,
escriptor i dandi: potser en un punt intermig entre tots
dos personatges podríem situar el jove Pujols d’abans
del Sistema. L’«estil bíblic», el castellà catalanitzat,
la profecia, els aforismes, els discursos, una mena de
ciència ficció i la màquina de l’amor; el llibre va tenir un
èxit important a Barcelona, tot i que el va signar amb
pseudònim. Sobta el contrast amb les Poesies innocents
de flaire maragalliana i verdagueriana i farcides de
santets i verges: havent-hi pensat, sembla que no és
que la poesia abandonés Pujols, sinó que fou ell qui
l’abandonà, segurament perquè s’havia adonat que la
branca de Maragall s’estroncava i no estava disposat a
seguir les noves tendències poètiques perquè no se’n
devia sentir atret. A El Nuevo Pascual hi ha un sonet
parnassià del qual Rubaldo se’n riu; Pujols podria haver
volgut demostrar d’una banda que podia versificar bé,
i d’una altra mostrar-ne el desinterès. En fi, aquesta
novel·la donaria per molt, però el temps és curt i el
paper és car.
Després d’aquest llibre, Pujols publicà La tardor
barcelonina al Papitu en tretze lliuraments. Nouvelle
considerada per alguns encara més presurrealista que
l’anterior, narra les disquisicions morals sobre l’amor
femení per part d’un home que entra en un tren
disfressat de dona i al final no se sap qui és home ni
dona ni qui està festejant amb qui. És una petita obra
mestra que marca una tendència que és de plànyer que
no hagués volgut continuar, però la filosofia i les arts, i
la disbauxa nocturna, li ocupaven tot el temps.
Poesies i el Papitu
Francesc Pujols fou un estudiant més aviat dolent:
valorava la gent pel que era i no pels títols que
posseïa, i va deixar dit això: «Jo no vaig néixer per anar
a col·legis, ni a casernes ni a presons»
El pare de Pujols, una mena de senyor Esteve, volia
que en Francesc estudiés carrera i observava esvalotat
les males notes del seu fill. Per això, quan va morir el
pare, Pujols explica que se sentí del tot alliberat i va
poder lliurar-se a l’únic que li agradava: la poesia i les
arts plàstiques. Als 22 anys guanyà els Jocs Florals de
Barcelona i publicà el llibre de les Poesies amb un pròleg
gairebé ditiràmbic de Joan Maragall.
Molta gent ha comentat aquest llibre; com diu el
mateix autor, era el darrer turó de la serra maragalliana
que arribava a la seva fi per començar-ne una altra
que aniria més enllà en la poesia catalana. La poesia
de Pujols conjumina la bafarada catòlica resclosida
que de vegades té en Maragall i sobretot Verdaguer
amb l’alenada primaveral sensual d’amor a la vida que
caracteritzava sobretot al modernista. La innocència de
Pujols en aquest poemari recorda la del protagonista
del Pascual i, per això, ha fet sospitar a tots els crítics
sobre la seva impostura. En general, qui signa aquest
articlastre creu que Pujols seguia de bona fe el model
maragallià perquè se’l creia de debò, tot i que entrés en
conflicte amb la seva vida real disbauxada. Suposem que
la dificultat per seguir escrivint poesia en el context del
naixent Noucentisme per part d’algú que, fos com fos,
era modernista d’esperit, també contribuí decisivament
a no publicar-ne més. El lirisme, tanmateix, regalima en
l’obra publicada posterior, com a La tardor barcelonina
que ja hem esmentat, i no obsta perquè publiqués Job i
Medeia en vers.
Pujols entrà al Papitu quan el dirigia Joan Sacs, però
la revista patí greus problemes econòmics i passà Pujols

a ser-ne el director. Per evitar-ne la
fallida el reorientà vers l’erotisme
i la procacitat, cosa per la qual
ha estat blasmat des d’algunes
plataformes, com ara la HLC. Hi
ha qui el disculpa: Pujols sabé
adaptar la revista a un públic més
nombrós i la salvà de l’extinció, tot
i que fos a canvi de rebaixar-ne la
qualitat.
Al Papitu continuà escrivint
versos, sense signar, d’inspiració
sicalíptica i amb la tonada de
cançons conegudes de l’època,
els coblets o cuplets, els més
representatius dels quals han estat
recollits per Joaquim Auladell i
publicats per Llibres de l’Índex.
És Pujols un il·luminat?
Francesc Pujols, a Francesc
Pujols per ell mateix, defineix
la seva vocació filosòfica com una
mena d’il·luminació: als vint-i-cinc anys experimentà
una crisi personal i d’identitat, es demanà pel que
havia fet en la seva vida i observà que res no havia
fet: un judici, però, molt sever, ja que havia guanyat
els Jocs Florals, havia estat íntim de Joan Maragall
i havia publicat crítica literària i artística en revistes
importants de l’època.
Fins aleshores, no res menys, la seva vida havia estat
una disbauxa contínua, havia contret la sífilis i s’havia
fet amb la bohèmia negra de Barcelona. D’aquí, El
nuevo Pascual.
Josep Pla estableix dues hipòtesis per què Pujols
hauria jaquit l’antiga vida: o bé per pèrdua de sentit de
la disbauxa, de la qual hauria espremut ja tot el suc, o
bé per curiositat per altres aspectes de la vida i afany de
comprensió global. La primera hipòtesi es fonamenta
en la crisi personal sumàriament esbossada; la segona,
en canvi, estaria afavorida pel moment de crisi social i
internacional de l’època, que l’esperonaria a trobar una
veritat subjacent que expliqués el caos aparent. Així
formulada sembla una vocació força maragalliana.
En aquella situació, Pujols sentí que era l’hora de fer
un capgirell a la seva vida i, rumiant un dia a l’Ateneu,
decidí dedicar-la la cerca de la veritat i a comprovar
si un poble amb una forma de ser diferenciada «havia
elaborat una tradició de pensament paral·lela i —en
cas d’existència—, en què consistia», segons reporta
gargots 5
Josep Pla.
Poc després, Pujols descobrí
Llull i establí la base del
que seria la seva filosofia. El
Concepte i, fragmentàriament, el
llibre de Desumvila, demostra
«científicament» l’existència
de l’esperit i, per mitjà de la
llei diastàsica, exemplificada
en la famosa escala de la vida
d’inspiració lul·liana, explica
coses tan dispars com el concepte
de déu, la moral, l’estètica, el
patriotisme i l’amor.
L’any 31 publicà El manual
d’hiparxiologi, que contenia la
seva filosofia més desenvolupada
i que fou fruit de converses
amb Josep Pla, que signà l’obra.
La seva recepció, per diversos
motius, fou freda. En vida, no es
tornà a publicar mai res d’explícit
sobre la seva filosofia.
Sobre la qüestió que encapçala
aquesta subsecció, diríem que, per la raó que fos, li
interessà presentar-se un il·luminat, segurament per
fer-se propaganda amb l’exemple de Llull i també pel
seu humorisme, que responia a diverses causes, com
també hem vist. La resposta a la qüestió és no: no era
un cantamanyanes amb ínfules messiàniques, ni algú
que una tarda a l’Ateneu hagués descobert la sopa d’all.
D’altra banda, Pujols no creia que Llull hagués estat
un il·luminat: «la idea, que té molta gent, que fou un
dement genial, no la comparteixo pas» (Pla, OC X, p.
369).
Què és el marçdekisme?
Quina era la seva intenció, amb la ciència catalana
i el Concepte? Deixant de banda el projecte
d’establir un sistema complet, existeix la teoria que
més aviat defensava una manera de pensar més que no
pas una religió: un cert republicanisme laic i racional
amb una base lleugerament burgesa, és a dir, tirant al
centreesquerre. Per a Pla —que estigué molt influït
pel filòsof els anys 20 i 30— fou conservador perquè
era propietari, perquè era intel·ligent i pels «principis
immutables», teoria desenvolupada a L’evolució i els
principis immutables (1921).
La «maduresa clàssica» és allò que Pujols anomenava
el «punt dolç», és a dir, el moment de màxima brillantor

6 gargots
històrica de les tres branques fonamentals
del coneixement humà: en estètica (art), la
Grècia clàssica; en ètica (dret), Roma; en
dialèctica (fi losofi a, raó), la Catalunya de
Llull i de Ramon Sibiuda. Pujols, de forma
hiperbòlica, afi rmava que Catalunya havia de
donar al món la Veritat. Qualsevol cosa que
anés en contra d’aquests principis immutables
Pujols ho trobava funest i ho etiquetava amb
el nom de marçdekisme. Marçdek era un
deixeble de Zoroastre que abolí la família i la
propietat privada i que, per tant, féu anar la
seva puixant societat en orris.
Pujols escrigué força obra política: El mal
del separatismo catalán, L’hegemonia catalana
en la política espanyola, La solució Cambó i un opuscle
sobre la Llei de contractes de conreu. La primera obra
és un pamfl et anticatalanista que, en realitat, és una
apologia del nacionalisme català amb simpaties per
l’independentisme. El segon demostra la infl uència
benigna i hegemònica de Catalunya sobre l’Espanya
inoperant, des de l’Edat mitjana fi ns a la dictadura de
Primo de Rivera. A La solució Cambó repassa l’estat
del nacionalisme català i proposa que la Lliga entri al
govern de l’Estat mentre que Acció Catalana s’ha de
dedicar a construir Catalunya des de l’interior. En el
pamfl et sobre la Llei de contractes de conreu exalça
el Dret català com a síntesi perfecta del Dret romà i
el de tradició feudal, i rebutja l’esmentada llei perquè
va en contra d’aquests costums seculars i esplèndids;
les col·lectivitzacions forçades són una variant de
marçdekisme.
Tornant a la pregunta amb què encapçalàvem aquest
apartat, Francesc Pujols hauria tingut la necessitat
de crear un sistema fi losòfi c i religiós per tal d’abolir
dogmes i supersticions. En aquest sentit, la fi losofi a de
Pujols està orientada a ser aplicada. Des d’aquest punt
de vista, per tant, Francesc Pujols era progressista, en
tant que contrari a la moral restrictiva i dogmàtica de
la religió que defensava la Lliga. A més, el seu ideari
era republicà en el sentit clàssic: valors, compromís,
cultura, etcètera.
Tot plegat no obsta perquè, com manifestava Josep
Pla, Francesc Pujols fos conservador en altres aspectes,
com una certa lectura dels «principis immutables»
i de La solució Cambó permeten. Des d’aquest racó,
tanmateix, atès el caràcter polèmic i desmitifi cador de
Pujols, i el paper de la cultura i els valors democràtics
en el seu pensament polític, el considerem un republicà
lleugerament progressista, tot i que demostrar-ho
requeriria aportar proves i que, a més a més, això no
sigui gaire important en literatura.
Concert d’en Belda durant la Festa Major de Gràcia
El valor de Pujols
Pujols, avui, comença a ser més conegut, gràcies
en gran part a la feina de la Fundació Francesc
Pujols, que està aconseguint que es reediti la major
part de la seva obra, i també mercès al fet que alguns
personatges coneguts del món artístic l’han popularitzat,
sovint, però, des del vessant anecdòtic i superfi cial.
El valor de Pujols és divers. D’una banda, és un
testimoni destacat dels anys daurats de la Catalunya de
preguerra. La seva tasca potser no és la més important
però sí que ens sembla que és cabdal per entendre’n
una part, sobretot la vinculada a les arts plàstiques.
També és important com a tertulià en les penyes de
més anomenada, com la de Borralleras, que tant infl uí
en la cultura. Finalment, la seva forma d’entendre la
literatura i l’art, tan apassionada i oposada a la tibada
d’una part del Noucentisme, contribuí d’alguna
manera a l’oposició del moviment i a la creació d’altres
formes d’entendre, si més no, la literatura. Coneixent la
trajectòria de Josep Pla abans de la Guerra Civil, sembla
que l’ascendència de Pujols en ell és molt notòria.
D’una altra banda, la seva fi losofi a potser, en bloc,
no és més que una altra veu, poc estructurada i, en
defi nitiva, difícilment homologable a la d’altres fi lòsofs,
com ara el mateix d’Ors. Però ens sembla evident
la seva originalitat, alhora vindicativa de la tradició
pròpia, especialment amb Ramon Llull en una època
que gairebé ningú no el coneixia —si fa no fa com ara.
Va escarrassar-se per crear un pensament propi útil per
a Catalunya, recercant la personalitat pròpia del nostre
poble en una actitud que seguirà fi ns a Vicens Vives
i que ja venia de la tradició romàntica perpetuada
pels modernistes. Pujols reivindicava el poble català
com a poble de seny i de rauxa en un moment en què
s’imposava només el seny.

En tercer lloc, Pujols és interessant pel
que va escriure. Segurament no és el millor
escriptor que ha donat les terres de parla
catalana, però sí que és excepcional i té
detalls genials que han aplaudit tant els que
condemnaven l’obra filosòfica com els que la
celebraven. Es pot estar d’acord o no amb el
personatge de Pujols, però és indubtable el
fons de lucidesa de la seva obra en conjunt.
Menysprear-lo per cínic, humorista i
il·luminat és ser molt superficial i dóna la
raó al mateix Pujols, que considerava aquests
paranys com la prova del nou per jutjar els
seus crítics.
Amb aquestes pàgines hem volgut,
simplement, reivindicar alguns aspectes de
Pujols, un petit homenatge dels estudiants
de Filologia Catalana, els quals tot just estan
aprenent a caminar i que, per tant, demanen
clemència pels més que possibles desencerts,
errades i pixades fora de test d’aquest article
i de la revisteta en general.
La Catalunya Pintoresca
La Catalunya Pintoresca és una colla de
dibuixos de l’artista Xavier Nogués
publicats a la «Revista nova» (1914-1917), de
Santiago Segura, i aplegats en forma de llibre
l’any 1919 sota el títol La Catalunya Pintoresca;
tots anaven comentats per Francesc Pujols.
Segons el pròleg de Fontbona a l’edició de
1987 per Olañeta, «La Catalunya Pintoresca
obtingué arran de la seva aparició una
rebuda extraordinàriament favorable entre
els ambients artístics del país. El dibuixant i
pintor Josep Aragay digué d’ella a “L’Instant”
(30-IX-1919) que era “la única Catalunya
immortal” i al seu autor [Nogués] el qualificà
de “el més formidable artista del nostre
temps”». Per a Pla, el comentari de Pujols a
Nogués «no té mai l’aspecte... intel·lectual,
sinó de ser obra pura, simple i espontània de
la gent corrent», una síntesi del «Picarol», el
«Papitu» i la «Revista Nova».
La il·lustració de la dreta pertany al número
11 d’aquesta revista, consultable a ARCA
(http://mdc.cbuc.cat/u?/portalarca2,16244).
El text l’hem extret de l’edició esmentada de
La Catalunya Pintoresca.
J.S.
gargots 7
El somnia-truites
EL SOMNIA-TRUITES
S
’entén per somniar truites, somniar despert i en
comptes de somniar lladres, com els que dormen
i es desperten sobressaltats pensant-se que els
hi roben la camisa, tenir somnis de color de rosa i
daurats com una truita sortint del foc, que és quan
sembla una dobleta de cinc duros, vista amb un vidre
de multiplicar, i de la mateixa manera que el que té
gana somnia pa, el somnia truites somnia que té o
que tindrà tot el que vol i viu amb l’esperança que un
dia o altre veurà els seus somnis realitzats.

8 gargots
Compendipamfletada
hiparxiològica
Jo anomeno veritat a tot allò que continua.
Albert Camus
Volem profetitzar en aquestes ratlles l’antídot per
a tots els mals que de cinc segles ençà assetgen
les nostres virtuts i que s’entesten a confinar-nos i
minoritzar-nos sota les enèsimes màscares del mateix
objecte: l’Hiparxiologi.
La gènesi de la cosa —entenem— es troba en la
constatació que «La ciència catalana té: generalitat,
concreció i possibilitat» i que els catalans som els únics
capaços de llençar aigua al vi «o sigui posant ço que
en podríem dir l’aigua de la raó, que és més clara que
l’aigua de la font, al vi de la realitat, que és un vi que
emborratxa més que una fantasia».
L’hiparxiologi és, doncs, un ritual que vetlla perquè
aquesta coneixença (tractada a balquena dins l’obra
Concepte general de la ciència catalana) s’estengui, com
si fos cera desfeta, fins a omplir, vegada rere vegada,
els indrets més recòndits del nostre planeta, i és cosa
nostra —que acabarà essent de tothom— de divulgarlo
i practicar-lo perquè la causa sigui victoriosa.
Aquest ritual, basat en la ciència de l’existència o
religió catalana que té els seus orígens en Llull, conté
tots els elements —expressats a partir de la representació
poeticoartística— que formen la Hiparxiologia i
que busquen resposta a tots els misteris de la realitat
desconeguda a partir de l’observació i l’anàlisi de la
realitat coneguda, per dir-ho en termes pujolsians:
els cinc graons de l’escala de la vida que representen
els cinc estadis d’unió entre l’esperit i la matèria i
que són, nomenant-los de dalt a baix: coneixement,
intel·ligència, idea, voluntat i sensibilitat.
Tothom qui vulgui ser ordenat sacerdot ha de
seguir els dos nivells que s’indiquen als preliminars de
l’hiparxiologi i, paral·lelament, ser competent i actiu
en l’ensenyament de la Hiparxiologia i la representació
de l’hiparxiologi; de manera que haurà de dominar la
ciència de la religió catalana alhora que la ciència de
l’art de la interpretació.
Clatellot de musclo
Reflexions
La Chute
No he pogut creure mai de debò que els afers humans
fossin una cosa seriosa... Realment, hi ha esforços i
conviccions que no he entès mai. Guaitava sempre
amb un aire sorprès, i una mica suspicaç, aquelles
estranyes criatures que es morien pels diners, es
desesperaven perquè havien perdut una «situació» o
se sacrificaven, amb grans avalots, per la prosperitat
de la família.
La Chute, Albert Camus
Oh, i és prou cert, que la vida és un teatre i un
joc absurd, et que nous y jouons el rol que toca,
normalment deixant-nos arrossegar pel riu sense gaire
resistència, maldant per no ofegar-nos o per sobreeixir
per damunt els altres, car la réussite és una bona posició
econòmica, una vida sentimental satisfactòria i
un cert esprit; per això en Francesc Pujols era el súmmum
de l’èxit, perquè amb un mot conqueria els cors
dels homes i les dones i perquè era moderadament ric
i perquè era un artista i un filòsof amb crítica favorable
i desfavorable: què més demanar, oi? I sóc cert
que l’anomenat Solitari de Martorell coneixia també
l’absurd de l’existència i que aquesta era la clau del seu
vitalisme, i la seva filosofia, un cant al cos i a la vida,
i el menyspreu per l’altra vida —ja que no hi ha pròpiament
una altra vida, sinó un estat en què l’esperit
resta completament separat de la matèria, al marge dels
vicis i virtuts i d’allò fet en aquesta vida, perquè com
deia el francès, «no podem pas assegurar la innocència
de ningú, mentre que podem assegurar la culpabilitat
de tothom. Cada home testimonia el crim de tots els
altres.»
La descoberta de les substàncies alcohòliques i llur ingestió,
només s’explica per causes d’origen estètic —és
a dir, per sensibilitat—, tal com les plantes troben les
substàncies que necessiten.
Francesc Pujols
Tothom sap que l’alcohol és socialitzador, i d’aquí
que hagi gaudit de tan bona consideració, fins al punt
d’esdevenir una art. Recordo el llibre de Huysmans sobre
els mil tasts de conyacs i ginebres, daurats d’una
infinitud de matisos que només el paladar expert sap
destriar i preuar així com cal. Pujols, amb 71 anys, va
haver de deixar de beure per una de les moltes malalties
que patia. Es veu que li deien: «Vol dir que tot això

no li ve del beure?» «S’hauria de veure», responia ell.
En una carta a Bladé i Desumvila, es plany: «La set
és el meu suplici. Vostè ja sap com jo bevia, i ara, en
no poder beure, hi trobo un turment tan punyent que
fins arriba a ser una distracció per al meu avorriment.
Quan un hom s’avorreix, els sofriments són una diversió.»
L’alcohol és amnèsic, també, i l’amnèsia és a voltes
necessària:
La natura, al revés de l’home, no es cansa mai, ni sofreix,
ni mor. I tot decanta a creure que no pot evitar
el treball, ni el dolor ni la mort. Per això, si tot acabés
aquí —després de tants treballs, dolors i morts— la
vida no tindria sentit i l’home seria el més dissortat
dels éssers.
Francesc Pujols
S. Barralé
Advertència
preliminar
El ritual de la religió catalana s’anomena
Hiparxiologi o ritual hiparxiològic, perquè està
fonamentat en la hiparxiologia o ciència de l’existència,
que és la ciència universal catalana que estudia
l’existència coneguda.
Aquesta ciència, tradicional a Catalunya, permet
conèixer i establir lleis de l’existència coneguda que
fan referència a lleis de l’existència desconeguda, que
es dedueixen de les lleis conegudes per l’observació i
l’experiència. Aquestes lleis de l’existència desconeguda
que la hiparxiologia permet establir per deducció de les
lleis conegudes, fan referència a l’esperit, a la vida futura
i a la divinitat, que són els tres elements fonamentals
de la religió.
L’objecte de l’Hiparxiologi o ritual hiparxiològic
de la religió catalana, filla de la ciència, és, doncs,
exclusivament la representació plàstica i poètica,
en forma artística, de les lleis científiques que la
hiparxiologia ensenya referents a la religió, procurant
que l’art faci entrar pels ulls i per les orelles allò que la
ciència fa entrar pel pensament, sense que la ciència, en
emprar el llenguatge de la poesia, vulgui donar realitat
a les imatges.
El ritual hiparxiològic, que és un poema en forma de
drama líric, posa l’home en doble contacte amb el tot,
perquè ultra el contacte que hi té naturalment i de fet,
pot contemplar l’espectacle d’aquest contacte copiat de
la realitat.
gargots 9
L’assistent a l’acte pot afinar la seva ànima amb
la música de l’eternitat, tal com els músics del teatre
afinen els instruments abans d’alçar la cortina.
El que comprèn aquest ritual, comprèn la
hiparxiologia, i el que comprèn la hiparxiologia
comprèn el ritual.
Hom no ha d’assistir a l’Hiparxiologi ni per obligació
ni per devoció, sinó per mantenir fresca i sempre
renovada la idea i la imatge de les seves relacions amb
el tot.
La religió catalana té un ritu, però no té culte.
Hiparxiologia no és el títol de la religió catalana,
sinó el títol de la ciència en què està fundada, així com
Hiparxiologi tampoc no és el títol de la religió, sinó
del ritual. El títol de la religió de Francesc Pujols pot
ésser religió catalana, religió hiparxiològica o religió
científica.
Els elements necessaris per representar aquest
drama de la vida i de la mort, del cel i de la terra, que
ha de ser el més científic i el més artístic possible,
són el sacerdot, representant de l’esperit, i l’escala
representant de la matèria, les dues úniques substàncies
conegudes de l’existència coneguda, encara que siguin
d’essència desconeguda, com és desconeguda l’essència
de l’existència.
El cerimonial d’aquest ritu, pot ésser celebrat a l’aire
lliure o a l’interior de locals apropiats o adaptats. La
religió catalana pot convertir els teatres en temples i els
temples en teatres.
Tant a l’aire lliure com a dintre dels locals, al fons i
per damunt, darrere l’escala, hi pot haver l’estàtua o el
bust del Déu hiparxiològic, sense ulls ni orelles, com a
símbols de l’única divinitat que podem conèixer, que
ens fa néixer, viure i morir sense mirar-nos ni escoltarnos.
També hi pot haver penjat, pintat,
aplicat o en relleu, l’escut segell de la
ciència catalana de fons groc i d’escala
vermella de cinc graons, travessantlo,
sense que ni l’estàtua o bust
diví, ni l’escut segell siguin
elements indispensables per
a la col·laboració del ritu.
Francesc Pujols, Hiparxiologia,
Llibres
de l’índex

10 gargots
L’estúpida sextina
La sextina és un poema (cançó) d’origen trobadoresc (Arnaut Daniel, s. XII) de sis cobles i una tornada composta amb
sis mots-rima diferents, els quals solen ésser mots de rima difícil o única («mots fènix» en aquest darrer cas) i plans. La
distribució dels mots-rima en cada cobla o estrofa segueix un ordre rígid establert pel mateix Daniel. Oferim aquí una
versió en mètrica si fa no fa arnaldiana però amb mots-rima que, en alguns casos, són monosil·làbics i que han estat
proposats per la Maria Cots. I el poemastre és del Sapastre.
SEXTINA
Escolta, dona hermosa i desitjada:
perquè t’he dit que tota tu m’atreies
has esclatat a riure, com mofant-te
Francesc Pujols, Epigrama
El ferm voler que em fa el flirt
al cor, nulltemps no l’urparà cap turc
ni l’unglarà el lausanger Peces-Barba,
puix vostre cors, que fort m’inflama el bulb,
és, de magrana, delitosa polpa,
i és foc ardent i foll que ablama el fènix.
Oh princesa, qui sou fènix
del món, hajau mercè, domna, del flirt
que ieu vos llanç, e lleixeu-me la polpa
del vostre fruit tastar, car anc el Turc
assaborí d’aitals pomes el bulb,
ni regalaren llurs sucs per sa barba.
Ieu no mentisc per la barba
quan vos confés lleial amor, oh fènix
de pretz complit; ¿per què em celeu el bulb
i el sebolliu, com llir, quan en el flirt
ieu vos he vist badar-vos amb el turc
i amb el vilà, tota flor, tota polpa?
Puix vos oferisc la polpa
de pura amor, m’haveu pres per la barba
sens cap mercè; só el vostre cap de turc,
E per la gran calor que fehia stava mig descordada,
mostrant en los pits dues pomes de paradís que
crestallines parien, les quals donaren entrada als hulls
de Tirant que, de allí avant, no trobaren la porta per
hon exir
Joanot Martorell, Tirant lo Blanch CXVII
Per que ’b les mans juntes, flech mos genolls,
soplecan liey que no•m giet de sos feus;
pus qu’yeu no•m tolch d’altres prechs ne reclams,
ans am ley tant que ja no•m fora obs
per esser meu Tir o Jerusalems.
Andreu Febrer, Cançó X
punit de mort; só cendra com el fènix;
mes ja no cuid renàixer, ja no flirt
com ja no pens mossegar el vostre bulb.
Si el perfum del vostre bulb
o les odors de vostra gentil polpa
ensum, oh foll!, tantost ieu surt al flirt
al·lucinat, frisós d’unir ma barba
amb la de vós, ressuscitat com fènix,
i no curant de Tir, Sió ni el Turc,
puix ni Tir, Sió ni el Turc
ieu no preu més que estoldre el vostre bulb
del recambró que amaga —cruel fènix!—
aquell mannà del Paradís, la polpa
del qual guareix tot marriment que barba;
Midons: sou ver graal i valeu el flirt.
Joseph, blasmant, tramet al turc son Flirt,
car és més car el vostre bulb que el fènix,
i pruu més vostra polpa que barba.

gargots 11
Passatemps
Fa temps que volia escriure un article que parlés de com l’Ajuntament de Barcelona passa per la cultura
com un gos pel parc de la Sagrada Família: cagant-s’hi. Així que per deixar que l’escrit s’anés coent al
magí amb la paciència d’un bon dinar de diumenge, vaig aprofitar l’especial debilitat que tinc per la llum
de Sorolla, que sembla que li ragi dels dits, i vaig dirigir-me content al MNAC per veure les obres que
va pintar per a la Hispanic Society de Nova York.
Pel camí les idees em volaven incessants i de
seguida vaig decidir, per enèsima vegada, no
escriure res. Prou, tu, dedica’t a llegir i no empastifis
pàgines. El sol vessava com una tassa de cafè amb llet
i tot era tan plàcid que només de pensar en rebel·lies
se m’enfosquien totes les coses. Pretenia, doncs, enfilar
l’avinguda Maria Cristina buit com un cargol de mar
però, oh sorpresa, en passava alguna d’estranya. Gent
amunt i avall, tothom ben vestit, anglesos, alemanys,
japonesos, japonesos, japonesos, japonesos, mossos
d’esquadra, indicacions en la llengua d’Obama (yes we
can!), taxis a tort i a dret, cues, tanques metàl·liques
barrant el pas, i tot era batibull, barrim-barram i
mogui-mogui: la zona era intransitable. Al bell mig
de l’avinguda hi havia la Fira del mòbil.
Tot i la profusió de cartells indicant sempre el
welcome i el thank you for coming, res no ajudava a
interpretar com m’ho havia de fer per poder arribar a
l’edifici imponent on descansava l’exposició que volia
veure. Vaig preguntar als forçuts de la gorra tova.
Quina sort, els mossos m’han indicat el camí sense
trencar-me una cama. I bé, puja que pujaràs, primer
per un carrer i després donant tombs per un altre, a
mesura que rivalitzava amb aquell ritme costerut al
cap m’apareixien lentament, si no ben bé les paraules
exactes per a un article, sí una idea d’elles, com
fantasmes excitats.
I doncs, vaig començar a pensar en la Fira del
Llibre en Català, malaguanyada, que ara ja no es fa a
Barcelona perquè, en efecte, aquells que s’han Ajuntat
per anar de tant en tant a les latrines públiques han
decidit, oh senyors, no sóc digne que entreu a casa
meva, que celebrar-ho a la Plaça de la Catedral
com l’any passat podia entorpir el pas dels vianants,
pobres desemparats, i això feia lleig, i tant, i era poc
cosmopolita, poc modern, què dic?, poc postmodern,
poc fashion, poc guai, si com a mínim fos del llibre
en anglès, o del llibre en somalí, poquets però exòtics,
doncs mira, encara, però del llibre en català?, au va!,
que es quedin amb unes barraquetes al passeig del
màrtir aquest dels collons, com era?, Lluís Companys,
o que fotin el camp on sigui, tu, però aquí res de
res, hòstia, si com a mínim donés peles, sí, sí, peles,
però això del català està més mort que la sardina de
Quaresma.
Fins i tot a mi em va semblar en aquell moment
que, de manera aparent, la Fira del Llibre en Català no
guardava gaire relació amb la del mòbil (molt menys
amb l’exposició de Sorolla), però en la inevitable
comparació que va sorgir-me entre les dues, se’m va
fer estrany que en segons quins casos i en segons quins
altres no, a l’Ajuntament li interessés poc o molt que
els vianants poguessin transitar lliurement pel carrer.
Ja me’ls imagino, ara, llegint aquest article que
mai no llegiran, tot sorpresos i amb cara de ara-síque-l’has-feta-bona,
i ara!, diran tots els Ajuntats, i
ara!, que algú es queixa perquè hem tallat el passeig
de Maria Cristina per establir-hi la fira del mòbil?,
mare meva!, què en farem d’aquests retardats, que
no veuen que això és pel bé de la ciutat?, que això la
dóna a conèixer i ens transporta a l’estratosfera de la
internacionalitat?!, nosaltres tan locals, tan comarcals,
tan de vegueria, tan de sardana i de gralla, volem ser
internacionals!, però oh, el poble no ens deixa perquè
és sorrut i tradicional, maleïts, nosaltres que volem
il·lustrar la gent, oh, tot per al poble però sense el
poble, així sigui!
Aturo aquí la pluja d’idees i de situacions que va
amarar-me per dins perquè els llamps i els trons poden
fer caure algun arbre, però tot va seguir endavant amb
una decisió incommensurable. Fins aquest moment,
el cert és que vaig considerar la idea d’acabar escrivint
alguna cosa. Però no va ser fins que vaig arribar al cim
de la muntanya que no ho vaig veure clar: l’exposició
no s’inaugurava fins a l’endemà. Refotuts, ja la podrien
haver inaugurat un dia abans. I per no perdre més el
temps esperant, vaig escriure això.
Corsaire Sanglot

12 gargots
La literatura que
viatja cada dia
La literatura que viatja al tren és molt diversa.
Tant pots trobar un home que llegeix el diari
de propaganda arrugat que donen al matí com un jove
aïllat que llegeix poesia murmurant silenciosament i
movent els llavis. Hi ha gent a peu dret que llegeix
novel·les grosses, best sellers que són ideals pels viatges
que fan en tren, i d’altres que es diverteixen mirant
les pintades i guixades que ha fet altra gent; per no
semblar maleducats, s’aguanten el riure quan llegeixen
un missatge groller que els agrada. Alguns badocs
miren el que escriu algun dit juganer en un vidre entelat
però que de seguida ho esborra. Els que tenen una vida
atrafegada, comencen a llegir un llibre però triguen poc
a adormir-se i se’l deixen entre les mans o l’abracen
com si fos una manta.
Els que són més curiosos són els que llegeixen una
revista però estan més interessats en el que llegeix el de
costat, i d’esquitllentes intenten llegir de biaix. Sovint,
el propietari del llibre se n’adona i intenta moure’s una
mica com perquè l’altre noti que és incòmode llegir
amb algú que estigui pendent del que fa. Molta altra
gent llegeix fotocòpies i subratlla amb un retolador
llampant les coses essencials. Molts ulls estan fixats al
mòbil i llegeixen missatges tòtils d’algú que s’avorreix.
Algun noi o alguna noia fan veure que llegeixen per
cobrir-se i en realitat mirar algú que té en diagonal que
li atreu. Fins i tot he arribat a veure algun enamorat
que té la carta de l’amada una estona sense obrir a les
mans i l’acaricia i, en obrir-la, respira lleugerament i
després la llegeix i la torna a llegir diverses vegades fins
que la doblega i la torna a posar a dins del sobre mirant
a un costat.
És bonic veure quan un passatger li demana les
referències d’un llibre a l’altre, o veure passatgers que
envegen d’altres que sí que tenen llibres perquè així es
poden submergir en la lectura i no haver d’escoltar el
que tafanegen dues velletes que parlen una mica massa
fort.
De vegades, els professors de les universitats es
queixen perquè, segons ells, la gent no llegeix gens i
no es preocupa per la literatura. Si la literatura que
Articlets
llegeixen és bona o no, no es pot saber; ara bé, el que sí
que podem demostrar és que la gent que viatja en tren
llegeix. És una llàstima, però, que la majoria dels llibres
siguin en castellà i no n’hi hagi en català, francès, anglès
o rus. Sigui com sigui, la lectura es promou quan es va
en tren perquè la gent veu que les persones llegeixen
per passar l’estona en comptes d’escoltar música o mirar
per la finestra.
Jo estic satisfeta quan em deixo el llibre sense saberho
perquè aleshores tinc temps —tinc tot el trajecte—
per llegir els passatgers, llegir l’estona que viatjo, llegir
les relacions humanes, llegir el temps, llegir la vida
quotidiana i gaudir-ne.
UHU
Gossos
S
’haurien de prohibir els animals domèstics a
ciutat o, com a mínim, posar-los restriccions.
L’únic que generen és brutícia i, sobretot, violència. Fa
temps que, segons nombrosos estudis, es percep una
alteració important en el seu caràcter que els porta a
actuar amb una bel·ligerància extrema. Per tal, doncs,
d’evitar mals majors, potser s’haurien de promoure
algunes iniciatives que tinguessin un efecte ràpid i
eficaç. Per exemple, els Gossos haurien d’anar sempre
lligats amb cadenes contundents per tal de controlar
el seu instint més primari, que els excita i els duu a
produir destrosses i danys considerables. Passat
aquest control, caldria iniciar un tractament per tal de
recuperar alguns fragments d’intel·ligència que pugui
quedar-los d’antuvi, si és que van tenir aquesta sort. La
recuperació és costosa però prou interessant: els haurien
d’ensenyar a llegir i a escriure, sí, sí, no se sorprenguin,
perquè segurament ja ho hauran oblidat. D’aquesta
manera, les primeres sessions s’haurien d’acarar al
reconeixement de totes les vocals (ànims, que no n’hi
ha tantes!) i després, evidentment, de les consonants.
Amb el temps, els subjectes en qüestió aprendrien a
llegir i, no només a repetir el que llegeixen sinó que,
amb molta sort, a poder comprendre-ho. Fins i tot és
possible, d’aquí a força temps, que poguessin entendre
aquest mateix article. Malgrat tot, fins que aquest dia
no arribi, és millor que m’aturi: a poc a poc, i bona
lletra.
Corsaire Sanglot

La mort d’un viatjant
Dirigida per Mario Gas, La mort d’un viatjant va
ser representada al Teatre Lliure. És una de les obres
més conegudes d’Arthur Miller. Els actors principals
van ser: Jordi Boixaderas fent de Willy Loman, Rosa
Renom fent de Linda, Pablo Derqui i Oriol Vila fent
de fills.
L’argument gira entorn del fracàs i la insatisfacció.
Willy Loman, protagonista de la història, se sent
realment desgraciat i creu que tot li surt malament.
Creu que ha fracassat tant a la feina com a casa i com
a ésser humà. Es nota cansat i ja no pot seguir vivint
més. L’acomiaden i això és la gota que fa vessar el got.
No pot pagar la hipoteca i els seus fills no ajuden a casa.
Se sent culpable perquè creu que ningú està orgullós
d’ell. Es comença a plantejar tots els errors i recordant
el passat s’enfonsa. Willy Loman, com a viatjant de
comerç, no vol reconèixer el fracàs, però no troba sentit
a la seva vida i per això s’estavella amb el cotxe: per
cobrar l’assegurança de vida i que el seu fill pugui tenir
una vida millor que la seva.
D’aquesta manera, l’autor denuncia el caràcter
il·lusori del somni americà. Hi ha un moment en què
Biff, el seu fill, diu que el seu pare tenia els somnis
equivocats. Potser cal fer una gran consideració a aquest
fet. Sovint, els humans ens imaginem el futur diferent
al que acaba sent i per això no estem orgullosos de
nosaltres mateixos. Ens sentim desgraciats i fracassats.
Segurament caldria plantejar-se un futur on tothom es
pogués emmotllar i valorar més les habilitats de cadascú
i no pas els triomfs. És emotiu el fet que, abans de
cometre aquest suïcidi, planti pastanagues al seu hort
com si volgués que després de la seva mort rebrotés un
bri d’esperança. El final de l’obra es focalitza en la veu
de la dona que espera i que sense poder plorar li diu
que ja han pagat la hipoteca i que a casa ja no hi haurà
ningú. Li diu que són lliures.
L’escenografia era adient, sobretot les tres pantalles
que visualitzaven imatges de ciutat i et feien entrar
a l’ambient. La música també era remarcable ja
que transmetia el color de la tristesa decadent de la
insatisfacció humana.
Va ser una obra excepcional. Cal destacar la
interpretació dels personatges, especialment de Jordi
Boixaderas, que va saber posar-se a la pell d’un home
desgraciat i trist en diferents èpoques de la seva vida.
Sabia reflectir el fracàs dels homes amb una veu que
colpia.
En definitiva, La mort d’un viatjant deixa un regust
gargots 13
Théâtre
amarg i gris a la boca que t’angoixa i fa que te’n vagis
a dormir pensant en els teus errors, en les teves petites
tragèdies i en la trajectòria que has tingut fins ara.
UHU
La dama de Reus
Ambrosi Carrion (Barcelona 1888, Cornellà de
Conflent 1973) fou un dramaturg de mitjan s.XX que
hagué d’’exiliar-se a França el 39 i que el 1949 escrigué
La Dama de Reus, obra que rebé el premi Ignasi Iglésias
l’any 1950. La peça està basada en una rondalla molt
coneguda en la tradició popular europea i narra com
una dama, esposa d’un rebel condemnat a mort, es veu
obligada per la família del marit a anar-se’n al llit amb
el cap militar de l’exèrcit vencedor per tal de salvar la
vida al marit.
Ambrosi Carrion seguí al peu de la lletra la rondalla
popular, exceptuant el final imprevist de l’obra. La dama
se sent atreta per Capitel·lo, el militar sense principis,
perquè el marit és feble. El militar i la dama s’atreuen
mútuament amb força: Capitel·lo és fort, vitalista i
individualista i no li importa el bé col·lectiu.
Ramon Simó ha posat en escena La Dama de Reus
a la Sala Petita del TNC, tot reivindicant Carrion i, al
mateix temps, fent memòria de l’exili. El director ha
contextualitzat l’obra en el període històric en què va
ser creada i per això ha agafat l’obra com a objecte d’un
assaig teatral: situa la peça en un teatre mig en runes
a finals dels anys 40, on els actors —encapçalats per
Maria Molins en el paper de la Dama i Manel Barceló
en el de Capitel·lo— interpreten els personatges com
si l’estiguessin assajant. Simó recorre al teatre dins
del teatre, element èpic que crea un dramatisme i
un distanciament entre els dos nivells interpretatius
que es troben a l’escenari. El teatre dins el teatre
permet percebre aquesta escenificació com a obra
esquematitzada.
La música és present en tota la representació,
acompanya i marca els punts àlgids de l’obra. Les
melodies anaven a càrrec del quintet Lisboa Zentral
Café, caracteritzat en conjunt amb tot el muntatge.
Com a conclusió de la representació, sorprèn al
públic del TNC una veu en off que declara (i recorda)
la prohibició de parlar català en llocs públics, fent
especial esment de les representacions teatrals; Simó
utilitza el comunicat real que es va promulgar en aquell
moment sobre la repressió i la censura.
A.S.

14 gargots
Joyce i la broma pesada
del llenguatge
La publicació de l’obra magna de Joyce patí un retard no exempt d’enigma. Què
molestava realment d’aquest monstre-poema de vuit-centes pàgines? L’ús i abús del
monòleg interior (batejat stream of consciousness per William James) implica, si es
vol ésser honest, una certa transparència del pensament —i, per extensió, una voluntat
volàtil de mostrar la vida en les seves entranyes.
per Xavier Dorado
Tanmateix, aquesta afi rmació requereix un
aclariment: cal notifi car una prudent distinció
entre allò no-dit per si mateix i allò que és relegat en
les badades de la consciència. Tot i que Joyce volgué
aclarir que Ulisses no tenia cap paraula seriosa i menys
encara un missatge moral, la seva monstrenovel·la —
com l’anomenà ell mateix— dóna per esprémer d’ací i
d’allà.
El pensament sobre el llenguatge no ha estat l’espina
dorsal de les refl exions fi ns fa quatre dies, i això és
degut al prejudici que existeix alguna cosa semblant a
un pensament pur: la idea cartesiana —assasinada pel
segon Wittgenstein. Joyce, en canvi, tingué una intuïció
catastròfi ca sobre la fi losofi a moderna: el pensament
té un caire epifenomènic d’un blablablabla —com el
descriu Valverde— amb tal o qual estructura gramatical,
tal o qual sintaxi, fonètica, etc. Però encara n’hi ha més:
allò que veritablement impactà a Joyce fou el caràcter
impersonal del mateix acte de pensar, de forma que el
monòleg interior té molt poc de monòleg.
Deixant de banda controvèrsies i concrecions a
propòsit de les al·legories i metàfores homèriques,
podem nogensmenys demanar-nos pel títol de la
novel·la. L’obra d’Homer i Hesíode és la Bíblia dels grecs
en el sentit que és un intent de dotar de signifi cació el
panteó grec. I amb aquesta fi nalitat els autors deixaren
escrites les directrius del pensament hel·lènic: la
tràgica noció ahistòrica de la Mòria (destí, fatum) i el
caràcter ambivalent dels seus déus. Per analogia, doncs,
hom podria pensar que l’obra de Joyce pretenia ésser
l’odissea de l’ésser humà contemporani. Per què? Què
té d’essencial la narració d’un sol dia en les prosaiques
vides de Leopold Bloom i Stephen Dedalus? Possible
resposta: no ells per ells mateixos, sinó el que ells són.
Anem al gra: el protagonista d’Ulisses és el llenguatge.
El fet constant de pensar vanitats o personalitats és un
remetre’s constantment més enllà de la vida pròpia: en
parlar —pensar— hom transcendeix àdhuc la cultura
i el temps a què pertany. I heus ací la paradoxa: per
això l’individu ja no pertany stricto sensu a res concret.
Els seus pensaments més íntims no li pertanyen.
Molly Bloom blablablejant endormiscada pretén
romandre en el redós de la seva intimitat; però això
no succeix. La gràcia de la tempesta consisteix en l’ús
relaxat de la gramàtica: es bandegen les estructures més
complexes per deixar pas a la combinació més simple.
Aquest fenomen no és causa de la poca intel·ligència
de l’individu: obeeix a l’espontaneïtat del pensament.
I adverteixi’s que per «espontaneïtat» es vol dir
pràcticament «impersonalitat». Ara ve la pregunta: qui
dimonis està pensant, aleshores?
Doncs bé: qui pensa no és l’esperit de Hegel ni cap
intersubjectivitat posicionada i concretada en un cos
teòric sistemàticament bastit en el temps. Joyce deixa

guenyo l’esperit de Hegel. Allò que està pensant és un
poti-poti de particularitats i intersubjectivitats disperses
en el temps. D’aquesta manera fulanito no és fulanito,
perquè la seva constitució com a homo loquens —que no
homo sapiens— posseeix una natura que salta la tanca de
la vida personal. El llenguatge esmicola la consciència
individual: es pot dir que és ell mateix qui està parlant,
cometent violació de domicili greu. Precisament
perquè «domicili» té connotacions individuals, hem de
rectificar ara la veritable llar de l’ésser humà. Mostrar
això és precisament la tasca de Joyce. Mes no per això
l’autor s’està mofant de la vida humana. Hom podria
dir que de fet l’obra és tot el contrari: Joyce —torna a
explicar-nos Valverde— juga a ésser Déu. Joyce mira
de redimir l’ésser humà, li perdona les seves ximpleries.
I, si de fet són estupideses, són humanes, i tot allò que
és humà no se li esmuny a l’autor. El llenguatge es
4
1
gargots 15
parla a si mateix, es pensa a si mateix. «El logos s’ha
fet carn». Però la carn té dos aspectes: és vida, però
també és finitud i podridura. Tenim, doncs, un escenari
una mica estrany, ni més ni menys que el pensament
orfe que, a més a més, es declara germà petit del
llenguatge. Aquesta mena de solitud del pensament
col·lectiu i individual acaba essent un límit que no
s’ha de travessar: malgrat que les rosques no tinguin
límit, sí que existeix un topall en els cargols. Per això
l’autor no pretengué anar amb moralitats. Per prendre’s
seriosament Joyce cal no prendre-se’l seriosament. Les
idees ja no tenen posició rellevant en la vida per llur
validesa estrictament epistèmica per quant llur caràcter
i significació humana. En cas contrari ens passaríem
execrant els protagonistes durant tota la novel·la,
com si el lector posseís una perspectiva privilegiada i
sobrehumana.
and [I] fell asleep as sound as a top the moment I popped straight into bed till that thunder woke
me up God be merciful to us I thought the heavens were coming down about us to punish us when I
blessed myself and said a Hail Mary like those awful thunderbolts in Gibraltar as if the world was
coming to an end and then they come and tell you theres no God what could you do if it was running
and rushing about nothing only make an act of contrition the candle I lit that evening in Whitefriars
street chapel for the month of May see it brought its luck though hed scoff if he heard because he never
goes to church mass or meeting he says your soul you have no soul inside only grey matter because he
doesnt know what it is to have one
Jeroglífics Jeroglífics
Solucions a la pàgina següent
2 3
5
Autors:
Carles Dachs
Gemma Medina
Amb col·laboració de:
Maria Cots
Glòria Gallego

16 gargots
Poema de la pluja
La
pluja
la mirem
al terra
quan cau
i rebota
i penetra
dintre l’aigua que amb poca pressa
regala basses a la Terra.
Endintre
endins
filtren
els ulls
i cauen
vidents
i s’enfanguen
cecs, i a poc a poc l’Ara
els colga amb vida, curulls.
Quina sort néixer,
baixar, lliscar,
desaparèixer,
morir l’instant
després d’ésser
parida, pluja!
Irene Tarrés
Solucions jeroglífics
1. Salvat Papasseit («Salvat» Papa ‘said’)
2. Gargots (GAR + ‘gots’)
3. Narcís Comadira (NARCÍS + ‘Om’ dins Cadira)
4. Joan Maragall (JOAN + ‘mar’ a ‘gall’)
5. Francesc Pujols (‘francès’ + C + pujols)
Poemets
Sonet autumnal
Llegia al pis tot sol aquella nit
tardorenca: els niguls volien pluja,
el recambró soliu enmig la pluja
pels primers freds tremia tot marrit.
Pausadament plovia, enmig la pluja
la meva veu sonà com un vagit,
el recambró ombriu de tardor contrit
a la mercè de l’hivern i la pluja.
Tot assetjat de núvols i foscor,
enmig el trist aiguat i la remor,
en la tristor sospirant trist i sol,
privat de llum així com d’escalfor,
la meva veu només era un mormol
d’aquells pels quals se sap que no fa sol.
S. Barralé
A Vós
Jo faig el vostre gesto amb el meu cor,
com el fa l’encisat davant l’Encís,
i com davant lo Bell l’admirador,
que enclòs en el bell gesto es sent feliç.
I el faig, oh Rosa vera, perquè jo
me’n purifico tot, d’un gesto aixís,
que sou tan pura, enmig de l’hermosor,
com una ànima entrant al Paradís.
Malgrat ser àvol com só, i aturmentat
per la condemnació que tots portem,
vos veig a Vós, allà en la immensitat
de la Vostra hermosura sense extrem.
I és gran conhort, pels que aixís caminem,
veure-us a Vós, que sou la Realitat.
D. Augusto de Altozanos

Va arribar a casa després de caminar carrer Bruc avall, preguntant-se durant tota l’estona perquè
era tant estrany tot allò que envoltava el Gerard. Pensava que potser durant l’estiu s’havia posat
en algun problema i que ara tenia ganes d’explicar-li a ella per tal que l’ajudés, però tot en si feia
una olor a podrit que no li agradava gens. I tenia por, potser pel simple fet que el Gerard mai no
l’havia deixada a l’estacada en una cita. Patia pel què li pogués passar a ell, però a la vegada odiava
pensar durant les vint-i-quatre hores del dia en la mateixa cosa; no volia caure en l’obsessió, per bé
que li era inevitable. Va tancar-se a l’habitació, va apagar l’ordinador i va intentar exiliar-se d’ella
mateixa, però de sobte va veure el llum vermell del contestador telefònic encès. Va prémer el botó
i va escoltar el missatge. Era del Gerard, semblava d’auxili. Tenia la veu entretallada i només s’hi
entenia una frase que moria amb el so de fons d’un autobús: - B/200-A12. ,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,
aquella catifa motoritzada durant els seixanta segons exactes que van tardar en arribar d’una
banda a l’altra, i en aterrar al vestíbul de la Línia blava, ella li va tapar els ulls amb un mocador,
va agafar un casc de moto per a ell i va dur-lo amb la visió tapada fins al Turó de la Rovira, on va
destapar-li els ulls davant la immensitat de la ciutat. Allà el va segrestar, a les bateries antiaèries
dels republicans durant la Guerra Civil, al balcó d’una Barcelona que s’esmunyia enmig de les
grues de construcció. Aquell dia van passar la tarda junts i ella es va adonar que es podia fer l’amor
sense la necessitat de sexe, ja que aquell balcó amb ell assegut allà eren tot el paradís que es podia
esperar. Per desgràcia, però, aquell paradís creat al voltant seu semblava esvair-se en cada passa
que feia fins a la porta de casa. Aquell dia al Turó de la Rovira era passat, i ara només pensava en
l’enigma que li havia brindat el Gerard. Va arribar al pis i la mare la cridà per dinar, però ella no
tenia gana.
Tenia ganes d’estirar-se al llit per tal de trobar la pau interior que aquella frase d’en Gerard
havia alterat, i així ho va fer, però el Jordi la despertà:
- Ei. què hi fas aquí mig adormida? Si tens son vés-te’n a dormir però deixa’m veure la tele
en pau!
Era el seu germà, tenia tretze anys i acabava d’arribar de l’institut. Estava en una edat en què
no li podies dir res si no volies que es convertís en una discussió interminable; quan volia que
callés, ella sempre li deia el mateix: va, vés a rebentar-te els grans que sinó cap noia no et voldrà
mirar. El Jordi la posava dels nervis, per això se’n va anar a l’habitació del costat a escoltar música
sense dir ni un mot. Al dia següent, després d’un matí suau acadèmicament parlant, se’n va anar
al bar de Gràcia on ell l’havia citada. Sempre li havia agradat Gràcia. Era un ambient de poble,
un oasi de tranquil•litat dins la bulliciosa Barcelona on sempre solia anar a passejar i perdre’s
pels carrerons. Li encantava sentir-se com enmig d’una capital de comarca i veure que la de la
polleria deixava la botiga sola per anar a demanar canvi de cinquanta al quiosc del davant. Aquest
ambient li agradava, per això es va asseure a la terrassa d’un bar de Virreina. Encara feia calor per
ser-hi. Certament feia una mica de calor. Anava vestida amb unes faldilles verdes, amples, amb
flors negres, i portava una samarreta que li havia portat la Joana de Marràqueix. El cambrer li
prengué nota, un tallat amb gel, va demanar. Al cap de cinc minuts l’hi van portar. Va prendre-se’l,
i després del cafè es va demanar una cervesa, i una altra, i una altra, fins que farta d’esperar es va
aixecar i se’n tornà al pis. No entenia absolutament res, i va enviar un missatge al Gerard amb el
següent text: “ No falles mai quan s’ha quedat. Que passa res? Estic confosa. 1Ptó* ”
els pilars de l’autònoma

Turmentada encara, es va recloure sota els cascos del seu reproductor de música i va baixar del
tren mentre encaminava el passadís calorós de Provença fins a agafar el metro que la portaria a
casa. Semblava que el món no existís. Precisament era en aquell passadís on una vegada havien fet
una aposta: ella li havia comentat que la cinta transportadora que enllaça la Línia 5 del Metro amb
la parada de Ferrocarrils tardava exactament un minut, és a dir, seixanta segons, en transportar un
cos immòbil des del principi fins al final de la cinta. Ell no s’ho havia cregut, i ella, per demostrarli-ho,
li va proposar comprovar-ho amb ells mateixos. I així ho van fer. Tots dos, l’un al costat de
l’altre, van posar-se damunt la cinta i van prémer el cronòmetre del mòbil sense moure’s del lloc.
Si tardaven seixanta segons en arribar a l’altre banda, ella podria tapar-li els ulls amb un mocador
i segrestar-lo durant seixanta minuts a partir d’aquell moment; si pel contrari, tardaven menys
d’un minut damunt la cinta, ell tenia tres rondes de cervesa pagades. Van restar immòbils damunt
Malgrat això, malgrat plantejar-se que allò no fos res més que un capritx típic del Gerard, ella
no podia deixar de pensar-hi mentre es dirigia cap als Ferrocarrils.
Li trastocava tots els sentits. Com que potser que podria no tornar-lo a veure?
Però de què parlava? Al seu cap els dubtes hi ballaven mil danses que feien que l’angoixa
s’apoderés d’ella. No es podia ni imaginar entrar al bar de Lletres sense veure’l en aquell racó, amb
els seus companys; seria com començar un dia rere l’altre sense cap motivació adient que servís
per tenir energia tot el dia, com qui es lleva sense ganes i només de pensar que avui li toca veure
a algú important s’omple d’alegria que recorre totes les parts del seu cos. L’espurna que encenia la
metxa d’aquella alegria, per a ella, només tenia un nom: Gerard.
Malgrat això, ell sempre l’havia vist com una noia interessant, sobretot perquè la Laia li donava
bones opinions a totes les recerques i petites històries que li apassionaven a ell, però res més enllà
d’aquí. Encegada com estava, ella mai havia rebutjat passar una estona al seu costat, encara que fos
parlant d’altres noies que a ell li agradaven; s’hi trobava còmoda, es perdia en la mirada d’aquells
ulls, d’aquelles paraules, i tenia aquell sentiment present de ràbia continguda en no poder-lo
petonejar, en no ser allò que a ell li feia falta. Entre tot, la bombolla en què era es va trencar, i
va sentir que el Gerard li deia alguna cosa: “t’he d’ensenyar una cosa molt important. No ho pot
saber ningú, és un secret molt ben guardat i si algú ho sabés, seria difícil poder-te tornar a veure”,
li va dir ell mentre anaven cap al quiosc. Ella es va sorprendre pel to amb què li havia parlat, i li va
dir que es tranquil•litzés. Quedaren a dos quarts de set de la tarda de l’endemà, al lloc de sempre,
digué ell. Després, ple de presses, s’acomiadà i se n’anà passadís avall mentre es perdia entre la
gent.
“Què volia dir que seria difícil poder-lo tornar a veure?”, es preguntava ella. Això no podia ser
cert. Alguna cosa important el corsecava i ella ho havia de saber. O el descobriment era molt
important o alguna noia li rondava pel cap i s’havia cregut que podria ser, com centenars de
vegades havia pensat, la noia de la seva vida, perquè el Gerard ja era així: de tot el què descobria
en feia la seva nova vida i s’hi aferrava com un clau ardent, com si tot el que tingués fins aleshores
ja no signifiqués res i el passat fos un capítol fosc d’una història depressiva; després, al cap de
dues setmanes, quan se n’adonava que d’allò nou no calia fer-ne tant rebombori, tornava a ser una
persona normal que reprenia el pas pels rails d’un camí que no havia triat.
els pilars de l’autònoma

De fet, la primera classe de l’any havia estat terriblement avorrida, però sortint-ne, al vestíbul, es
topà amb en Gerard, el futur antropòleg. Encara recordava com tres anys abans l’havia conegut.
Era el dia de la matriculació a la llicenciatura, i ella, que havia arribat per inscriure’s el va veure
allà, assegut mentre esperava el torn d’inscripció per als de 2n cicle. Ja en aquell moment va
adonar-se del que encara sentia ara; un seguit d’impulsos frenètics, un anar i venir de sensacions
que la portaren a l’infinit. Des d’aleshores, cada cop que el veia se l’imaginava al seu costat,
agafats de la mà i caminant amb un rumb inexistent, com aquell que busca una agulla en un
paller sabent del cert que mai la podrà trobar, un rumb que no els portaria enlloc, tanmateix,
sempre junts. S’imaginava també com seria una nit amb ell, una nit on el pecat no tindria límits,
on es deixarien portar i ningú no els podria aturar; frisava per buscar-lo sota els llençols i trobarlo,
enganxar-se a ell per fer-ne un sol cos i escriure-li amb cera calenta a la panxa la paraula
t’estimo. En això somniava, i el seu posat deixat i absent, com en un món creat per ell mateix, el
convertia en protagonista de la seva història. Ella sempre l’havia trobat diferent a tots els altres
nois precisament per aquest motiu, i era realment això el que l’enamorà. Feia tres anys que cada
vegada que li vibrava el mòbil desitjava que el missatge rebut fos del “Gerard Antropologia UAB”.
autors dels seus còmics japonesos preferits. També va observar la Joana, que feia tres anys, quan
havien arribat a la Universitat, s’havia estat els dos primers dies com absent, autista, observant
la gent amb qui creia poder relacionar-se bé. Ella, la Laia, s’havia intrigat pensant en com podia
ser aquella noia misteriosa que se n’anava sempre amb els del seu poble a esmorzar i que no deia
res. Res de res. El tercer dia d’aquella primera setmana, però, la Joana es destapà. No recordava
en quina classe s’havien conegut, però sabia que s’havia assegut al seu costat i havien parlat. Li
caigué força bé. Havien parlat de literatura i coincidien en tot; de Galeano en mitificaven el
Días y noches de amor y de guerra, de Goethe ho estimaven tot, de Mercè-Marçal en prenien el
relleu com a dona, i en el fons, de les seves converses, d’elles mateixes, n’inventaven fer una obra
de teatre. D’ençà d’aquell dia van començar a teixir una magnífica relació, per això l’observava
ara, perquè l’última vegada que s’havien vist era en el viatge que havien fet a Formentera a finals
d’agost, perdudes totes dues enmig de la recerca d’una platja buida d’italians on poder-ne fer del
reflex de l’aigua un mirall dels seus cossos nus. L’amistat amb la Joana li era vital, i juntament amb
uns altres de la classe havien format una petita colla amb la qual havia viscut vivències sonades
durant aquells primers anys. Encara guardava al prestatge de la seva habitació aquella ampolla de
cava que s’havia comprat durant l’escapada literària que havia fet amb quatre de la classe a la terra
del vi, on havien vist pondre’s el sol entre les vergues dels ceps d’una vinya que encara sobrevivia a
l’especulació immobiliària. I com oblidar les caminades nocturnes per Barcelona, en aquells dijous
quan feien primer i tenien ganes de menjar-se la ciutat pel sol fet que l’endemà no tenien classe;
sempre acabaven asseguts a la Plaça del Rei, fumant i intentant donar vida a aquella plaça sense
princesa ni país al qual governar. I més. Que si una Festa Major a Manresa, que si a Vic, que si a
Sabadell, que si a Vilafranca, etc. Una vegada, fins i tot, havien begut tant que van acabar escrivint
amb els dits la lletra de Boig per tu a la sorra de la platja de l’Alguer. I també havien fet el salt de
plens a la plaça de Berga, aquell dia que el Martí se li va declarar dient-li que tenia un somriure
elèctric com espurnes de Patum. Afàsia. Aquells records li havien fet venir ganes de reprendre les
velles aventures i sentir-se cada dia com aquell qui obre les finestres de bat a bat i s’espolsa la son
amb les gotes de pluja. Però allà no hi plovia, i al ser primer dia de curs tothom seguia adormit.
els pilars de l’autònoma

D’ençà que havia entrat al bar no l’havien parat de saludar uns i d’altres; coneguts d’altres
carreres i companys de la pròpia, però ella seguia al seu món mentre mossegava pausadament
l’entrepà de formatge que s’havia preparat amb les lleganyes encara als ulls. I observava un noi
amb ulleres i boina que no parava de fer acudits. Era un dels clàssics al bar i el recordava d’una
vegada que l’havia vist cantant una versió del Fum, fum, fum força enginyosa. L’acompanyava
un amic seu, barbut, amb el qual conversava sobre la relació entre la RDA i el dòping esportiu.
De tant en tant, i de cop, deixaven caure una cita històrica cèlebre, com ara Fortuna audaces
iubat, o d’altres encara més rebuscades. A la mateixa taula d’aquells dos hi havia una noia amb
una samarreta amb el lema “Rector: expedienta’m. Jo també lluito contra Bolonya”, que parlava
amb un amic seu, el Gerard, futur antropòleg. Dues taules més enllà hi havia un home prenent
un tallat, tot sol. Tenia els cabells i la barba blanca i anava vestit de tal manera que no se sabia si
era alumne o professor. A l’altra banda del bar hi veia a dues noies amb uns pentinats d’allò més
estrambòtics, que es mostraven l’una a l’altra els dibuixos que havien fet durant l’estiu, emulant els
personatges emblemàtics que hi habitaven. De fet, el bar era una de les coses que més l’havia
sorpresa en entrar a la Facultat el primer dia. Mai no havia estat en un bar tan peculiar, on els
cendrers són el terra mateix i on hi ha l’índex de fumadors més gran de la universitat. A tot això,
ja s’hi havia acostumat. Per això, durant aquells tres primers anys tot el que passés dins aquell bar
se li havia anat fent especial i entranyable, començant pel barret del cuiner i acabant per aquell
microones que durant hores no parava de funcionar. Però sobretot, si alguna cosa remarcable
tenia aquell bar és que era l’epicentre de les frivolitzacions sobre tots i cadascun dels estudiants
de la facultat. S’havia arribat a passar hores amb els amics parlant de la fauna del bar de Lletres o
fent-se pel•lícules de la vida d’un o de la vida d’aquell altre sense saber-ne ni tan sols el nom. El
cas és que quan eren al bar, hi havia un seguit de persones que sempre hi eren. Sempre. Hi havien
aquells de filologia anglesa de segon que intentaven interpretar el que els professors els deien
l’any anterior i s’endinsaven en una conversa sense finalitat, amb un anglès que barrejava aquelles
paraules d’anglès instrumental tan cultes
i pomposes i uns verbs que sobrepassaven la incredulitat d’un principiant de mecànica davant
una bugia. També hi havia aquell despenjat de polítiques, dels que busca dins el bar de Lletres la
revolució que tant li havien fet creure que era possible els seus professors anys ençà i que, com els
d’història, busca un canvi en totes aquelles ments d’intel•lectuals obertes a un futur incert davant
d’un Pla Bolonya que semblava que se’ls mengés a tots. Als de catalana calia trobar-los a la seva
taula del fons, enclavillats en aquell poema de Miquel Martí i Pol i interpretant el què realment
volia dir aquell autor que sempre quedaria en l’imaginari dissident de la poètica de combat;
el llegien per fer-ne de la interpretació d’aquell poeta la seva pròpia lluita, una lluita que mai
recorreria a les armes per poder triomfar, sinó que prendria la lluita de la paraula que tants murs
derrueix. I sí, possiblement vivien d’uns cultismes que mai no entendran però que per altra banda
sempre podran trobar al DIEC; per això eren filòlegs, per fer l’amor amb les paraules, ni que fos
amb una bena als ulls. Buscant un nord incopsable, els d’humanitats seguien cercant un motiu
clar per continuar amb aquella llicenciatura que ho engloba tot però que en el fons no engloba res,
una generalització del no-res per la qual ells seguien allà, en aquella taula mal situada al centre del
bar, com qui s’intenta aproximar a cadascuna de les taules d’altres llicenciatures sense trobar-se
còmoda en cap, ja que al cap i a la fi, sempre serien uns indecisos.
els pilars de l’autònoma

El bar era el lloc de la facultat més freqüentat pels estudiants de lletres. Hi havia alumnes que hi
passaven hores i que per aquest motiu començaven a ser qualificats com a gent del bar. A dreta i a
esquerra els dos rengles de taules plenes de gent conversant, fent el cafè de les 10, el de les 11 o el
de les 12, tant feia. Es va acomiadar del Joan mussitant un fins després, va deixar la motxilla allà
on eren els de la colla i va anar cap a la barra a buscar el seu tallat de bon matí. Tornant a la taula,
es va asseure al costat de l’Olga i després de passar factura de l’estiu amb la resta, es va quedar
absent durant uns instants. Va aixecar la mirada i davant la panoràmica d’aquell bar va començar
a fer memòria de totes les històries i peripècies que havia viscut allà dins i en tots i cadascun dels
explico tot.
- I tant! He sortit de casa corrents i no he tingut temps de prendre res; tot just he tingut
temps de fer dos glops de llet...
Van pujar cap a la Facultat de Lletres xerrant de les seves vivències estiuenques i de les vacances de
cadascú. “Aquí morirem tots”, però, ressonava pel seu cap, incapaç de seguir atentament la conversa
amb en Joan i responent a tot el que li deia només amb monosíl•labs, mentre mecànicament
emprenia la pujada. No caminava, nedava en un mar de carpetes verdes i gent amb la mirada
baixa, perduda, morta de il•lusió des del començament. Enfilà aquelles costerudes escales després
de passar pel carreró, aquell carreró on alguna vegada havia acabat amb algun noi entortolligada
en un oasi de desitjos carnals, dels que s’usen per viure un carpe diem que et comporta la felicitat
perdurable però que s’esvaeix en el moment que et lleves i maleeixes aquella nit de Festa Major on
el pecat sembla que només existeix quan no has fet el que tothom fa. Ella volia viure aquest carpe
diem. Com ençà, en aquella nit que havia començat amb un t’esperaré sempre al costat d’aquell
altaveu que eixordava els sentiments, que havia continuat en un descampat on la vergonya no
hi tenia cabuda i que havia acabat al pis petit i repulsiu de Cerdanyola on vivia ell, al costat de
quatre éssers que sempre havia pensat que eren d’un altre món, sobretot si ho comparava amb la
netedat de casa la mare, al pis de l’Eixample, on mai havia pogut acabar una nit com Déu mana.
Aquell carreró per on passava era com un estigma de la seva pròpia memòria vital; un fotograma
de la pel•lícula que tots veiem abans de morir. En Joan seguia parlant com si d’una cotorra es
tractés, i pujaren el darrer tram de la pujada fins que arribaren a les taules de fora del bar de
Lletres, curulles de gent, com sempre. Era el primer dia de classe i les taules del bar ja eren plenes
d’estudiants. Aquells que semblaven haver pagat una matrícula per poder dir sóc universitari i els
mateixos que s’engresquen en el mateix moment que veuen un cartell A-4 anunciant una festa
universitària en alguna de les immenses sales de la Ciutat comtal. Fins i tot, a la taula del final hi
havien els mateixos quatre d’història que sempre busquen alguna manera de canviar el món o el
rumb de la història amb una idea que sembli creada allà, entre cinc cadires i un tauló amb potes.
Tots dos van llançar la cigarreta abans d’entrar al bar, com si creguessin, innocentment, que per fi
es compliria la norma de “Prohibit fumar” al bar de la seva facultat. Al terra hi havia una pintada
reclamant el boicot al càtering del propi bar, i ella es sentia com a casa, la seva casa dels últims
tres anys, el lloc que més havia trobat a faltar durant l’estiu. Va traspassar aquella porta de vidre
que tants cops havia corregut i que en ple hivern li havia fet maleir a tothom qui la deixés oberta
sense sentit, féu un cop d’ull a banda i banda i observà la panoràmica: res no havia canviat, tot era
com sempre; i se n’adonà quan veié als de filosofia recordant que Plató, en el fons, potser havia
canviat el món.
els pilars de l’autònoma

El tren va encarar l’últim revolt i va començar a frenar abans d’arribar a l’estació, amb aquell
gemec tan característic dels Ferrocarrils Catalans. La Laia aixecà la vista de l’Ulisses, hi
posà el punt de llibre i el tancà. Va baixar del comboi, i allà, a l’estació de la Universitat Autònoma,
mirant l’horitzó del campus, va dir el mateix que havia pensat la primera vegada que hi havia
arribat: “aquí morirem tots”.
Ja era el tercer any que voltava per aquells mons de Déu i encara recordava vivament, talment
com si hagués estat una profecia, la sensació que havia tingut en arribar per primer cop a la UAB.
Havia estat meditant durant un temps entre si triar la UB o decantar-se per l’Autònoma, però es
va deixar endur per les bones recomanacions que trobava per aquí i per allà: que si a les estacions
de metro et pintaven el campus de la UAB com una high school californiana, que si la Facultat
de Lletres de l’Autònoma era una espècie de vestigi àcrata... en fi, això i mil coses més que la
van portar a matricular-se en aquella Universitat. I el cas és que recordava perfectament aquell
primer dia en arribar, en baixar d’aquell tren que acabaria avorrint de fàstic, en descobrir aquella
estació on maleiria el fred del Vallès, i sobretot, en tenir la impressió que allà moririen tots. De
tot allò ja en feia tres anys, i aquell dia, el dia en què va repetir aquella frase que tant l’angoixava,
començava un nou any acadèmic. L’estiu fora de la universitat era com retornar al món real i
haver de fer front al fet que no en tots els bars es pot fumar o que no a totes les parets es poden
fer pintades. Es moria de ganes de reprendre la rutina diària de llevar-se, agafar el tren, arribar
a la Facultat, fer un cafè i anar a classe. No era de les que se n’havia anat de casa amb l’excusa de
viure a un pis d’estudiants, i per això li encantava sortir del pis al matí i palpar el despertar de la
ciutat. Recordava com del seu Amsterdamer a l’estació mentre s’aclaria el cel n’havia fet un ritual
imprescindible. Amb tot, aquell matí la calor seguia sent igual de persistent que durant tot l’estiu
anterior, i el sol picava de tal manera que ja hi havien estudiants estirats damunt la gespa prenent
el sol. S’exposaven a ell igual com qui s’exposa a un mal a llarg termini, com qui fuma sense pensar
en les conseqüències, només fuma i hi està enganxat. Aquells estudiants s’estiraven allà com si
fossin a la platja de Salou. Eren sols pell. Unes pells malmeses que en el fons reclamaven una pausa
i que semblaven sense vida, només fosques. Pells que conversaven i ensenyaven les fotografies de
les vacances, o es donaven e-mails per tal d’enviar-se imatges d’aquell màgic i memorable viatge
al punt més infinit d’una Nova York on la solitud és un acte insòlit, inimaginable. Però ells les
mostraven com qui ha arribat a una meta insuperable, com aquells qui busquen en les piràmides
egípcies un sentit a la vida o, simplement, com aquells que, tot llançant la brúixola s’han endinsat
en un camí de Santiago amb els seus companys de classe, buscant alguna superació que sembla
que han aconseguit amb penes i treballs.
Passada la Plaça Cívica, s’encengué la segona cigarreta del dia en travessar el pont i una mà
l’agafà per l’espatlla. En Joan.
- Ei! Com va tot? Com ha anat l’estiu? - va dir ella.
- Bé, molt bé. Encara és d’hora per anar a classe, no creus? Si vols anem a fer un cafè i t’ho
I
els pilars de l’autònoma

els pilars de l’autònoma

Els Pilars de l’Autònoma