La cultura de l'aigua - GEN-GOB Eivissa

UN PORTAL
OBERT AL FUTUR

LA CULTURA DE L’AIGUA
Evolució del medi natural
L’evolució de ses Feixes està íntimanent lligada
a la de la ciutat i badia d’Eivissa. Però l’espai
físic que servirà de base als horts comença a
formar-se a partir de l’estabilització del litoral
en una línia de costa semblant a l’actual, uns
cent mil anys abans de la instal·lació humana a
l’illa.
ROSA VALLÈS
El marc físic
Ses Feixes constitueixen la zona humida del pla
de Vila que ocupa la major part del marjal litoral
de la badia d’Eivissa, rada poc profunda, ja que la
isòbata d’un metre era allunyada de 300 a 500 del
litoral, en els anys seixanta del segle XX. Llavors,
ses Feixes es repartien, gairebé a parts iguals,
entre els termes municipals d’Eivissa (prat de
Vila, limítrof amb el port i amb el nucli urbà per
Plano de Plaza y
Puerto de Iviza
y sus Contornos.
Ballester.
Palma, 1752.
Espanya. Ministeri
de Cultura.
Arxiu General
de Simancas.
M.P. i D. I-26.
Font: Arxiu dʼImatge
i So Municipal
dʼEivissa (AISME)
141

142
Dumortieria
(Cephalopoda-
Ammonoidea),
trobat a lʼillot
des Botafoc.
Juràsic inferior.
Font: Manuel Guasch.
Foto: Marià Marí
la zona des Pratet) i de Santa Eulària (prat de ses
Monges, a redós de la platja de Talamanca), amb
poc més d’unes 30 ha a cada sector, separats
ambdós pel tómbol que uneix s’Illa Plana amb
Eivissa.
El nom feixa ve del llatí fascia, tira de tela, i, per
extensió, franja estreta de terra cultivada.
Aquí, en plural, s’aplica a tot el sector guanyat
tradicionalment per a l’activitat agrària. A hores
d’ara, l’àrea de feixes del prat de Vila ha quedat
reduïda gairebé en un 50 per cent, per l’expansió
del nucli urbà i, sobretot, la construcció del primer
cinturó de ronda o avinguda de la Pau. L’àrea
seccionada per aquesta via de transport va quedar
reblida i incorporada al sector industrial de la
ciutat. Sortosament, resta encara l’altra meitat, i
bona part del prat de ses Monges, un 90 per cent.
El pla de Vila queda envoltat al nord per una
corona de puigs d’escassa altitud i forta pendent,
aixecats amb els plegaments alpins, un procés
d’unes desenes de milions d’anys. Al nord-est hi
ha el conjunt de pujols que va a morir al cap
Martinet i abasten la màxima cota a sa Talaia de
Jesús, i pel nord-est el tanquen les últimes
estribacions de les serres de Sant Josep (puigs
Negre, Palau, des Cònsol, de la Grana, serra
Grossa) que dominen la ciutat d’Eivissa. Els
materials geològics que els conformen són roques
del Secundari, amb predomini de les calcàries. Els
fenòmens càrstics, amb disolució d’aquestes
roques carbonatades, i la topografia accidentada
faciliten l’erosió i el dispòsit de materials al peu
dels puigs. Són clarament visibles els grans
embuts que formen les conques de recepció dels
torrents, els curts canals de desguàs i els amplis
cons de dejecció o ventalls al·luvials que
constitueixen la part més elevada del pla de Vila.
Als efectes erosius dels torrents se sumen els de
l’escolament de mantell en cas de pluges sobtades
de tempesta, típiques del començament de la
tardor i la primavera, quan cau una abundant
precipitació concentrada des d’uns minuts a unes
poques hores de durada. Llavors, es forma una
inundació en forma de làmina d’aigua contínua,
d’uns decímetres de gruix, amb gran capacitat de
transport i erosió, que arrossega gran quantitat de
materials cap a la badia al temps que col·labora a la
desagregació mecànica i química. Moltes persones
recorden com la badia es tenyia de roig quan
baixaven amb força les aigües d’escolament. Així,
s’anaren acumulant les formacions de llims rojos
de descalcificació que constitueixen els sòls
agrícoles del pla. Al front marítim, s’hi sumaven
al·luvions marins i arenes, que formen les dunes i
el marès. El conjunt d’illots i esculls que, un temps,
ocupava el centre de la badia d’Eivissa, afavoria el
dipòsit de llots i llims, sobretot a ponent, per on
naixerien les primeres feixes, a més de contribuir
al repaire del port d’Eivissa. I era necessari fer-hi
dragats freqüents per tal de mantenir la profunditat
adequada per a la navegació.
Fragilitat d’un espai litoral
L’estudi de fòssils marins ha permès assenyalar,
en general, el perfil costaner de la badia durant
tot el període gèològic del Quaternari, que
abasta el darrer milió i mig d’anys. El geòleg Joan
Cuerda Barceló ha estudiat la fauna marina
d’alguns jaciments fossilífers a la platja de
Talamanca i al port d’Eivissa, tots ells
corresponents a un medi estrictament litoral, que
representa el nivell màxim abastat per la mar
durant el Pleistocè. Per l’estat fragmentat i
arrodonit dels fòssils datats cap a l’acabament del
Plistocè superior, període final del Quaternari,
arriba a la conclusió que pertanyen a l’estadi final
d’una platja, amb una línia de costa similar a
l’actual. Inclouen algunes espècies termòfiles
característiques de l’últim període interglacial,
extingides a les nostres illes, pròpies d’un hàbitat
de lagoons, llacunes litorals somes entre un
escull barrera i el litoral. Això passava fa uns cent
mil anys, coincidint amb el Paleolític mitjà i
superior. Llavors el clima era més càlid i plujós
que l’actual, amb majors efectes erosius sobre els
puigs i d’acumulació de dipòsits al pla de Vila.
La formació del maresme al voltant de la badia
d’Eivissa s’ha anat fent a partir dels al·luvions
marins i fluviomarins, aportats pels nombrosos
torrents, corrents subterranis i aigües
d’escolament, a més dels llims i fangs i les arenes
dipositades per la mar als llocs d’aigües
tranquil·les. A poc a poc, l’aparició de comunitats
vegetals afavorien el retrocés de la mar, però el
front marítim era un prat salabrós, format per
lutites molt fines, poc consolidades. L’intens
dinamisme dels processos de sedimentació ha
permès apreciar-hi canvis a una escala de temps
històrica, tant en la forma com en l’extensió. Com
a lloc de trobada d’ecosistemes terrestres,
aquàtics i marins, aquests aiguamolls litorals del
pla de Vila presenten una gran riquesa biològica,
com encara fa poc més de trenta anys era
observable as Prat, franja d’unes 10 ha, d’entre
50 i 100 m d’amplària i uns 1.300 m de longitud,
que separava els dos sectors d’horts de ses Feixes
i ocupava la ribera nord de la badia. Aquí s’hi
recollia gran quantitat de gamba per fer d’esquer,
i l’abundància d’aus aquàtiques feia el delit dels
caçadors.
A la imatge,
mollets dels gambers
a la Barra (es Prat, 1958).
Foto: Josep M. Subirà.
Font: Martin Davies

144
Els problemes
dʼinundació,
es repeteixen cada
any, especialment
a àrees com es Pratet
(prat de Vila).
Foto: Vicent Marí
Es Botafoc.
Principi del segle XX.
Foto: Narcís Puget.
Font: Arxiu dʼImatge
i So Municipal
dʼEivissa (AISME)
L’escassa pendent de l’antiga àrea de maresme la
converteix en una àrea fàcilment inundable, ja
que, com és propi d’aquest tipus d’hàbitat,
presenta un nivell d’inundació pròxim al de la
mar. Aquest fenomen és, també, fàcilment
observable en els espais ja urbanitzats. A tall
d’exemple, recordem els problemes que han
afectat els edificis públics de Correus, que seria
traslladat al final del carrer d’Isidor Macabich, i
dels Jutjats, qualificats de tercermundistes i amb
necessitat urgent de relocalització. No debades el
PTI ha classificat com a no edificables els espais
inundables, circumstància que és pròpia de tota
l’àrea de ses Feixes.
Evolució recent de la badia
El centre de la badia és ocupat per una sèrie
d’illots i esculls. Els més grans són s’Illa Plana i
s’Illa Grossa o d’en Valarino, que, segons Artur
Pérez Cabrero, són les denominades pels
clàssics Tricuadra o des Conills la primera i
Meraria la segona. La que més s’endinsa a la
mar és es Botafoc, sobre la qual s’aixecaria un
far el 1861. L’avançament del front litoral cap a
s’Illa Plana o de Talamanca va formar un tómbol
que la uniria a Eivissa ja entrat el segle XIX,
com queda documentat en els plànols i croquis
disponibles. El maresme i la barra litoral
amortien la força de les aigües marines, de
manera que l’àrea a redós del puig de Vila i dels
illots, es va emprar com a port natural des de la
més remota antiguitat. L’enginyeria moderna
dividiria definitivament en dos la badia
d’Eivissa, entre els anys vuitanta del segle XIX
i 1913, en fer-se les obres del port projectat per
l’enginyer Emili Pou el 1882. Les illes serien
unides artificialment, mitjançant dics. A ponent
va quedar el port, i a llevant, protegida, la platja
de Talamanca, mentre la mar rompia a la costa,
més profunda, de la punta des Andreus i el cap
Martinet.
En l’últim terç del segle XX, es Prat i el seu front
marítim, la Barra, han set urbanitzats. Es va
guanyar a la mar l’espai entre l’actual avinguda de
8 d’Agost i el passeig de Joan Carles I. El mirall
d’aigües de la badia s’ha anat reduint,
progressivament. Un moll comercial, construït a
partir d’un pantalà aixecat provisionalment,
s’avança ara cap al bell mig del port, i dos ports
esportius n’han ocupat tot el sector nord. La
remodelació dels molls de ponent, amb l’estació
marítima de Formentera, ha guanyat també espai
a la mar. Tot, en conjunt, ha tengut nefastes
conseqüències per a la seguretat del port i ha
servit de justificació per a noves obres de
protecció, com el nou dic des Botafoc, de 516
metres de longitud, el vial d’accés al qual ha
continuat reduint encara més el mirall d’aigua del
port, per al qual avui es proposa una nova
remodelació.
Procés dʼurbanització
a la Barra.
Foto: Josep Buil Mayral.
Font: Arxiu
dʼimatge i so,
Consell dʼEivissa
LA CULTURA DE L’AIGUA
145

Llevador de gambes.
Al fons, els illots
de sʼIlla Plana
i sʼIlla Grossa.
Data aproximada, 1957.
Foto: Josep M. Subirà.
Font: Martin Davies
Les obres realitzades fins ara han trencat l’equilibri
tradicional que feia de la badia d’Eivissa un port
segur i de refugi. L’impacte que han tengut sobre
el moviment de les aigües, ha incrementat el seu
poder erosiu sobre el penya-segat que talla per
llevant el puig de Vila. Dia a dia augmenta el risc
d’esllavissaments i es posa en perill el patrimoni
monumental i construït. L’administració municipal
ja va intervenir enderrocant els habitatges de sa
Penya més arran de mar. A hores d’ara, els efectes
negatius són també visibles a certs punts de les
muralles renaixentistes, Patrimoni de la Humanitat,
especialment al baluard de Santa Llúcia, a més
d’afectar la base rocosa en què se sustenten el
revellí, el mirador de la plaça d’Espanya i el convent
de Sant Domingo, com evidencia el desplaçament
del mur que separa aquest edifici del penya-segat.
És necessària una intervenció urgent i eficaç de les
administracions competents, amb una col·laboració
eficient entre les diferents instàncies, a fi d’evitar
mals majors i no haver de lamentar alguna desgràcia
personal o qualsevol altra pèrdua irreparable.
El paisatge cultural
Els horts de ses Feixes són un magnífic exemple
de com la interacció respectuosa entre l’ésser
humà i la natura va ser capaç d’aprofitar i
reconvertir el marjal, i produir un paisatge de gran
valor cultural. Possiblement des de la primera
ocupació humana de l’illa, aquesta àrea humida de
la badia d’Eivissa hagi set aprofitada mitjançant
tècniques de pastura, caça, pesca i recol·lecció.
Orígens de ses Feixes
Si tenim en compte l’evolució geomorfològica de la
badia i les circumstàncies històriques a partir de
l’època baix imperial romana, les primeres feixes
deuen ser, molt probablement, d’època islàmica, ja
que foren precisament els musulmans els que ens
llegaren l’enginyeria hidràulica tradicional. Així ho
dedueix Isidor Macabich Llobet d’un registre de
propietat de 1396 on és inscrita una de Ramon
Avinyó a Talamanca, limitada per sèquies, i unes
fexes den Eres (sic) al sector de Vila, propietat de
Bernat Strany, aquest presenta una escriptura d’un
segle d’antiguitat però no indica presència de
sèquies. Ara bé, si tenim en compte que les feixes
amb sèquies del prat de Vila són, en conjunt,
anteriors a les del prat de ses Monges de Talamanca,
és clar que si en trobam de documentades al segon
sector, també n’hi ha d’haver al primer, i més
antigues encara. George M. Foster també afirma,
categòricament, el seu origen islàmic. Tanmateix,
els canvis en l’explotació del territori i la inseguretat
que va marcar la història d’Eivissa a partir de la
conquista catalana, és raó que la gran expansió de
les feixes amb reg subterrani hagués d’esperar a la
conjuntura favorable de la fi del segle XVIII. Però
els avenços més importants són més tardans encara,
de la segona meitat del XIX, posteriors a la
desamortització.
Un plànol de 1738 de l’enginyer Joan Ballester,
Plaza de Iviza y sus alrededores (vegeu pàg.
76), mostra una part de les feixes del prat de
Vila ja acondiciades per a l’explotació agrària.
Llavors, aquests cultius ocupaven una extensió
d’unes poques hectàries, i restava una gran
superfície de marjal o maresme, espai que devia
de ser considerat com a prolongació de les
propietats que hi llindaven, i que se’n trauria un
aprofitament. És interessant al respecte la
informació que dóna el pare Gaietà de Mallorca
a la Resumpta Historica, Corographica, y
Coronologica de 1751. Després de parlar de les
característiques i seguretat del port, diu que:
Per la part de mestral i tramontana desguassen
algunes sèquies del prat veí, que amb el dipòsit
que allí fan les arenes i les esses que porten els
rierols deixen inútil aquell lloc a l’ancoratge. Les
dues illes esmentades (la Grossa i la Plana o
dels Conills, segons altres) són d’especial
esbarjo per als habitants i veïns; tendran les
dues una milla de longitud; de fàcil gual, ja que
la major fondària d’aigua arriba a la cintura, i
a curta distància de l’illa principal [...] Hom pot
aconseguir a aquestes illes amb tota seguretat la
diversió de la pesca i l’exercici de la caça.
Abunda aquest port en molt de peix i molt
savorós.
Carrer, al prat de Vila,
paral·lel a la carrera
de Ca na Glaudis.
Centrat, al fons,
i dʼesquerra a dreta,
els molins des Gorg
i de sʼOlivera.
Foto: Josep Buil Mayral.
Font: Arxiu
dʼimatge i so,
Consell dʼEivissa
LA CULTURA DE L’AIGUA
147

148
Sènia de Can Murtera.
Data aproximada, 1925.
Foto: Quilis
Font: Arxiu dʼImatge
i So Municipal
dʼEivissa (AISME)
Antoni Costa Ramon reprodueix part d’una
descripció de 1743 de la finca des Gorg, llavors
propietat dels jesuïtes, que diu així: inclou la dita
heretat un tros de marjal o prat, tancat amb
sèquies; part d’ell està cultivat, la major part no i
serveix de pastura per al bestiar major i menor i
continua aquesta heretat confronta per llevant
amb la mar; per migjorn amb l’hort i marjal de
Bernat Tur Calafat, dit casa Glaudi; per ponent
amb el camí reial; pel nord amb l’hort i marjal dels
hereus de (en blanc) dit puig d’en Valls. És curiós
que encara a la meitat del segle XX els propietaris
de les finques de can Batlet, can Tinet, can
Murtera, ca na Glaudis, es Gorg i es puig d’en
Valls, els límits divisoris entre les quals
coincideixen amb les sèquies principals del prat
de Vila, cobraven censos emfitèutics als
cultivadors de ses Feixes. Aquesta càrrega del
censal, que havien de pagar els propietaris de les
feixes, és un aspecte curiós en la possessió de la
terra. De fet, és una reminiscència de la històrica
cessió, per part d’uns senyors, de l’explotació de
la terra a particulars, en règim d’establiment, com
per exemple, les monges canoneses de Sant
Agustí, que havien rebut part d’aquestes terres en
dotació i en traspassaren el domini útil.
Però aquesta zona humida, amb embassament de
les aigües, era també un mitjà de desenvolupament
de mosquits, principals transmissors de l’agent
causant de les febres palúdiques, malaltia que fou
un veritable assot per als eivissencs fins entrat el
segle XX. Ja els il·lustrats havien identificat la calor
i les humitats com a causants de les terçanes i
quartanes, molt freqüents i mortals, com diu el
bisbe Abad y Lasierra al seu informe de 1784.
Fanny Tur Riera recull l’interès de les autoritats
per la salut pública, obligant a mantenir les sèquies
i s’Amarador en bon estat, però indica, també, la
preocupació per la moral pública davant del fet que
les bugaderes que rentaven roba dins les sèquies
immediates del camí de s’Empedrat, que vorejava
la badia i era via d’arribada a la vila per llevant,
s’arromangaven massa les faldes, i els regidors
acordaren buscar un lloc més apropiat per a una
bugaderia pública.
El cap polític de la província, Joaquim Maximilià
Gibert, en les conclusions finals de l’informe que
fa arran de la seua visita de 1845, torna a insistir
sobre la qüestió de la salut pública, alertant el
Govern del descuit en què es trobaven les sèquies
de l’horta immediata a la ciutat, ses Feixes, pel
baix declivi del terreny i perquè els propietaris no
les netejaven quan pertocava. Això, diu, era causa
de les febres intermitents que afectaven la
població del pla de Vila una part de l’estiu i tota la
tardor. I afegeix que havia pres disposicions
terminants per tal d’evitar el mal, i que
l’ajuntament les compliria. Dos decennis després,
també l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria es fa
ressò dels efectes negatius que en la salut
d’eivissencs i formenterers tenien les aigües
estancades a les salines i a l’aiguamoll que confina
amb la ciutat. Repeteix que causaven les febres
intermitents de l’estiu i la tardor, amb la malària
afectant tot el pla des de ses Salines fins a la ciutat,
i diu que hi havia densos eixams de mosquits al
maresme del pla de Vila.
Tret de tenir cura de netejar les sèquies, poc més
se sabia fer per evitar les febres que, amb major o
menor virulència, cada estiu sacsejaven els
eivissencs i formenterers que habitaven els
voltants de les zones humides. Es disposava de la
quina, però era un medicament car, que no
quedava a l’abast de tothom. Per fer baixar la
febre, el remei més habitual a l’hospital civil era
l’aplicació de gel, que es comprava a Mallorca.
Però en començar el segle XX, el metge Enric
Fajarnés Tur assenyala que la malària era en
retrocés, i trenta anys més tard, un altre doctor,
Jeroni Roig Binimelis, indica de quina manera la
població podria, si no evitar la malaltia, almenys
reduir-ne els efectes. Explica les diverses formes
en què es presenten les febres palúdiques
(diàries, terçanes, quartanes, intermitents), com
es desenvolupa l’agent que causa les terçanes, la
transmissió del paludisme a través de la picada del
mosquit Anopheles i com distingir-lo dels altres.
Roig exposa tres procediments principals per
lluitar contra aquest mosquit i les seues larves,
atacant-les directament a les aigües embassades
on es desenvolupen per evitar-ne l’aparició de la
fase adulta. El primer, consisteix a vessar petroli
sobre la superfície de les aigües, en una proporció
de 20 cm cúbics per metre quadrat. El segon,
mitjançant el cultiu als estanys i aigües
embassades d’una alga que, diu, és molt abundant
a les sèquies i seria fàcil de trasplantar i cultivar
on fos necessari. Les toxines que segrega aquesta
alga impedeixen viure les larves de l’Anopheles,
segons una experiència feta al Prat de Barcelona el
1919. El tercer procediment proposat consisteix
a aclimatar-hi un tipus de peixets molt voraços,
com la gambúsia, que s’alimenten dels ous, larves
i nimfes dels mosquits. Així, i gràcies a l’ampliació
de la xarxa de drenatge de les sèquies, ses Feixes
passaren a convertir-se en aliades en la lluita
exitosa contra les febres palúdiques.
Gambúsies en un
canal del prat
de ses Monges.
Foto: Marià Marí
LA CULTURA DE L’AIGUA
149

150
Expansió dels horts urbans
Les referències de Gibert, de meitat del segle XIX,
semblen mostrar un sector d’horts en una situació
no gaire diferent de la que hi havia a la fi del XVIII.
En destaca la manca de declivi, que feia que les
aigües s’estancassin, condició física pròpia de tota
àrea inundable. Però el nou règim liberal, sumat a
una pressió demogràfica i l’augment de la població
urbana, va afavorir una major expansió de ses
Feixes. Les descripcions que en fan l’arxiduc Lluís
Salvador i Víctor Navarro, evidencien el seu progrés
al llarg de l’últim terç del segle XIX, per arribar a la
plenitud en tombar el segle. També deixen
constància de la pesència d’un espai d’aiguamolls,
no cultivat, es Prat. El text de Navarro deixa
entreveure un espai semblant al que molts
d’eivissencs pogueren conèixer fa a penes
cinquanta anys. Llavors, ses Feixes garantien el
proveïment del mercat de Vila de tota classe de
productes hortícoles, de gran qualitat i en
abundància.
En el moment de màxima expansió, cap a la meitat
del segle XX, ses Feixes ocupaven una extensió
superior als 600.000 metres quadrats, dividits en
146 parcel·les agrícoles (84 dins el terme d’Eivissa
i 61 al de Santa Eulària). Les feixes eren de
superfície desigual, sempre reduïda. Foster,
el gran estudiós de ses Feixes, hi va
apreciar un intel·ligent
sistema de cultiu,
que aprofitava
uns sòls
potencialment fèrtils i l’abundància d’aigua dolça
gairebé a flor de terra, amb un enginyós sistema de
reg per capil·laritat. Tret particular d’aquests horts
és que les parcel·les són limitades per uns canals,
les sèquies, que, al temps que drenaven els
terrenys, hi proporcionaven l’aigua de reg.
El sistema hidràulic, perfectament dissenyat,
consta de la xarxa de canals o sèquies, a cel obert,
a la qual connecta, perpendicularment, una altra de
canalons subterranis, les fibles, que travessen les
parcel·les de cultiu. La xarxa de sèquies abastava
17.240 metres lineals al prat de Vila i 14.500 al
prat de ses Monges. Sobre les parcel·les es
col·locava la terra obtenguda en l’excavació de
sèquies i fibles. Aquest sòl de cultiu quedava un
mig metre per damunt del nivell de l’aigua dels
canals, de forma que les arrels de les plantes
absorbien la humitat directament del subsòl. El
sistema de cultiu de ses Feixes, amb la seua xarxa
de sèquies i fibles, mostra un elevat coneixement
d’enginyeria hidràulica per part de l’agricultura
tradicional eivissenca. Els anys cinquanta de la
passada centúria suposen, així, el zènit d’un
sistema de regadiu que convertia aquest espai
d’horts en un paisatge cultural de valor
excepcional, herència dels nostres avantpassats.
Esquema del sistema
de sèquies i fibles
utilitzat per al reg
a ses Feixes.
Dibuix: Roig-Francolí
El sistema agrari
El cultiu era intensiu. En una mateixa explotació
s’obtenia tota classe d’hortalisses i verdures, i
algunes fruites. Un microclima amb elevada
insolació, per l’orientació de les feixes a llevant i
xaloc, i la disponibilitat permanent d’aigua dolça
en feia possible el conreu continu. Donava,
almenys, dues o tres collites a l’any. A fi de
mantenir la fertilitat del sòl, s’hi havia d’aplicar
una gran quantitat d’adob animal, la femta, que
donava a la terra un color negrest. Un aspecte
característic del sistema agrari de ses Feixes era
l’ús del viver, per poder allargar al màxim l’estació
de creixement i rendabilitzar millor l’explotació.
Tal com recull Foster, la preparació de planters
es feia entre novembre i gener. Es començava
amb els de pebre coent i tomata, seguia el de ceba,
després els de remolatxa i moniato, per acabar el
gener amb els de cols.
El cultiu principal era el moniato, al qual
s’aplicava la forma més completa. Se’n feia planter
el desembre i era a punt per trasplantar a la fi de
març, passat Sant Josep. Primer, s’excavava un
espai rectangular d’uns quants metres quadrats,
fins a una profunditat de dos palms (uns 40 cm).
Al fons, s’hi col·locava una base de tronxos de col
o de palla (de la que llavors s’emprava per
enfundar botelles de vi), i es cobria amb una capa
prima d’herba de sèquia. Al damunt, es disposava
un llit d’adob i, sobre aquest, els tubèrculs de
moniato, recoberts de femta pulveritzada i un
poc de terra al damunt de tot. Amb la calor de
l’adob, els tubèrculs germinaven ràpidament, i
als deu o quince dies s’havien de regar per a què
no es cremassin, i anar vigilant els brots fins al
moment del trasplantament. Després, al mateix
viver, se solien fer créixer noves plantes de vinya
pel sistema d’amugronament, uns quants mesos,
i a la fi de juliol es trasplantaven els últims
mugrons. La resta de cultius no requeria tanta
feina. Per als planters de remolatxa, cebes i cols,
simplement es preparava un llit de terra i femta
mesclades, s’hi escampava la llavor i es regava.
La sementera de tomates i pebreres es feia en
caixes, i es deixava germinar a un lloc assolellat.
En temps fred, tots els planters es protegien,
tapant-se amb draps o estores.
Ses Feixes (1956).
Foto: J. Torres Andiñá.
Font: Institut dʼEstudis
Eivissencs (IEE)

152
Dones assecant
albercocs
dalt la Barra.
Anys 20 del segle XX.
Foto: Domingo Viñets.
Font: Arxiu dʼImatge
i So Municipal
dʼEivissa (AISME)
Estructura parcel·lària
del prat de ses Monges
segons el cadastre
de Santa Eulària.
Font: “La terre
et lʼhomme
aux îles Baléares”,
de Jean Bisson (1977)
Però moltes altres plantes eren sembrades
directament a la terra. A més del moniato, i els
altres esmentats, els cultius dominants eren alfals,
patata, sobretot primerenca, dacsa, lletugues, alls,
faves i pèsols, melons i xíndries. Es practicaven
diverses rotacions, de manera que sempre hi
hagués alguna part de la feixa en producció. Una
successió típica de conreus podia ser: alfalspatata-moniato-faves
o pèsols-moniato. Però la
combinació era pràcticament infinita, encara que
sempre s’hi solia trobar el moniato i l’alternança
amb lleguminoses, les arrels de les quals fixen al
sòl el nitrògen de l’aire: alfals, en una sembra
d’hivern cada dos o tres anys, faves, sembrades a
la tardor per ser consumides tendres en març, i
pèsols, sobretot sembrats en primavera però
també a la tardor; les mongetes, en canvi, no
creixien bé en els sòls lleugerement salins de ses
Feixes. Amb freqüència, moltes de les plantes es
disposaven intercalades, així, per exemple, tres
fileres de moniatos entre les rengleres de cols i
pinya de col, o la dacsa vora les lletugues, cebes,
bledes i altres hortalisses. La dacsa necessita cinc
mesos per a la maduració, però quan les panotxes
eren formades, s’eliminaven les flors masculines,
que fan com un plomissall, i les fulles superiors
i inferiors s’empraven com a farratge,
successivament, de manera que el fruit quedava
nu sobre la planta fins que era madur.
El paisatge agrari
En conjunt, el camp de cultiu quedava dividit en
seccions geomètriques rectangulars. Aquest
disseny del plànol cadastral era calcat de la xarxa
de drenatge dibuixada per les sèquies. El
parcel·lari mostra una munió de petites feixes, en
faixes llargues i estretes, limitades a banda i banda
per sèquies. Aquests canals eren excavats
perpendicularment a la badia i espaiats a una
distància que oscil·lava entre unes vint a cinquanta
passes (l’amplària de la parcel·la). Per la part
posterior de cada feixa, excepte les més interiors,
una tercera sèquia unia, transversalment, les
altres dues. Les sèquies aïllaven els horts dels
camins, al temps que separaven les explotacions.
Les parcel·les són, en general, de dimensions
reduïdes, uns 15 a 35 metres d’amplària per 70 a
80 de llargària. Al prat de Vila la superfície
mitjana de la propietat era de 3.640 metres
quadrats, i un poc més al prat de ses Monges. Al
primer sector, la parcel·la més petita no arribava
als mil metres quadrats i la major als deu mil. Els
drets de cada propietari s’estenien fins a la meitat
de les sèquies que els feien de llindar, repartint-se
els dipòsits aquàtics obtinguts de la neteja
periòdica dels canals, que utilitzaven com a adob.
No hi havia murs de contenció, però al llarg de les
sèquies es plantaven ceps baixos de raïm, les
arrels dels quals ajudaven a contenir i consolidar
el sòl, igual que els arbres fruiters; les parres es
plantaven relativament pròximes i es disposaven
enllaçades les unes amb les altres. Els escassos
arbres fruiters es plantaven, també, a les vores de
la feixa, així no feien ombra als conreus
hortícoles, no molestaven en les pràctiques
agrícoles i paraven una mica el vent. Els més
freqüents eren codonyers i magraners, més
resistents a la salinitat, també hi havia alguna
figuera i, segons les preferències de l’agricultor,
pomeres, albercoquers i palmeres datileres, entre
d’altres. En canvi, els cirerers i els cítrics, com
tarongers i llimoners, no creixien bé si el sòl no
era perfectament dessalinitzat. Aquest sistema de
policultiu, amb varietat de productes agraris en
una mateixa parcel·la, era, així mateix, ben típica
del camp eivissenc tradicional, però amb una
major presència de l’arboricultura en l’agricultura
de secà, i sense arribar mai en els horts a la
intensitat d’explotació de ses Feixes. Aquí, els
productes d’horta ocupaven la major extensió i la
part central de cada feixa.
Front marítim
del port i badia
dʼEivissa.
Font: Grup IF,
publicació
“La ciutat i badia
dʼEivissa”,
A. Costa Ramon (1996)
LA CULTURA DE L’AIGUA
153

154
De dalt a baix,
espiocs i aixada
ampla.
Il·lustracions:
Rita Bretones.
Font: “En Lluc Daifa
i es horts
de ses Feixes”,
de Toni Manonelles.
Edició: GEN-GOB
Eivissa (2007)
Era comú tenir-hi una caseta per a les eines i un
corralet per als animals que, lliures, haguessin
estat incompatibles amb la producció agrícola.
Abundaven els porcs i gallines, més fàcils
d’alimentar. De vegades, es llogaven els corrals a
gent de Vila per tenir-hi el seu porquet. Per això,
en passejar per la zona, era habitual sentir-ne els
grunys. També hi havia conills, en gàbies de fusta
o corralets. A les feixes més grosses es podia
veure alguna cabra i, fins i tot, alguna vaca. La
major part dels hortolans vivien a la ciutat, mercat
natural de la producció, i feien els desplaçaments
a peu. El règim d’explotació era bé en parceria o
en règim d’explotació directa per part de petits
propietaris, però també hi havia alguns jornalers.
Les dimensions de les parcel·les no requerien l’ús
de l’arada, així que els estris emprats eren molt
senzills. Els més destacats eren l’aixada ampla,
per preparar la terra per a la sembra, l’aixadó, els
espiocs o ganxos, de dos dents amb un mànec
d’un metre per arrencar el moniato, i la falç
dentada, per tallar l’alfals.
El sistema hidràulic
Un sistema de sèquies feia de col·lector
de les aigües dolces subterrànies que
rajaven en alguns punts del pla de Vila,
a més de les que l’home hi feia arribar
canalitzada per la sèquia Llavanera i
altres torrents que desguassen a la
badia d’Eivissa. D’aquesta manera,
també drenaven el terreny i dirigien els
excedents d’aigua a la mar.
L’evacuació de les aigües sobrants a
la mar, en algun cas, podia fer-se
directament, però a les feixes del prat de
Vila, al sistema de sèquies perpendiculars a
la mar, s’afegia un canal transversal a totes
elles que en recollia les
aigües. Aquest canal
vorejava la badia per
l’oest, paral·lelament a
l’antic camí de s’Empedrat,
després carretera de Sant
Joan i, en els nostres dies, avinguda
de Santa Eulària. Les sèquies
longitudinals, limítrofes de les
parcel·les, es feien més estretes als
punts on arribaven perpendicularment
a la transversal, per allotjar-hi les
respectives comportes. Aquesta sèquia
transversal discorria pel límit interior
de la carretera i estava creuada, a curts
intervals, per petits ponts tancats pels
portals de feixa, entrades distintives
d’aquests horts, que s’arrengleraven al
llarg de la via; i del costat de la badia
sortien les diverses boques de desguàs,
que hi conduïen l’aigua per baix
de la calçada.
Cada sèquia, a cel
obert, té una amplària
entre 1,5 a 3 metres,
i una profunditat d’un
metre, aproximadament,
de forma que es deixava el seu fons per baix del
nivell de la mar. A fi d’evitar la salinització, el
nivell de l’aigua dolça que hi circulava havia de
ser sempre superior al de la mar. Això es
regulava mitjançant unes comportes de fusta,
generalment de pi. Les comportes eren
tancades en temps de sequera, per evitar
perdre aigua a les sèquies i mantenir l’aqüífer
de les terres a l’altura desitjada. I en temps de
pluges, quan la infiltració i l’escolament
amenaçaven d’inundar les feixes, les comportes
s’obrien per deixar sortir l’excés d’aigua, que
vessava a la badia i evitava, així, que els camps
quedassin negats. El període més crític era
quan les marors altes acompanyades de vent de
llevant o migjorn introduïen aigua marina a les
sèquies. Llavors, es tancaven les comportes per
reduir-ne l’efecte, però, generalment, les
feixes més pròximes a la mar patien la
infiltració d’aigua marina, i no hi havia altre
remei que deixar que la pluja i l’aigua dolça
subterrània les netejassin de la salinització, de
manera lenta i natural.
El sistema de reg era el següent: la xarxa de
sèquies que limitava les feixes recollia, com ja
hem dit, les aigües de brolls i pous, d’una
distància a la mar de devers un quilòmetre, a
més de les canalitzades. L’aigua dolça
s’infiltrava en el subsòl de les feixes fins a una
distància d’uns quants metres i, per repartir-la
per tota la superfície de la parcel·la, es
construïa un sistema de canals subterranis
permeables, les fibles, perpendiculars a les
sèquies i connectats a elles cada quatre o cinc
metres, a uns 20 o 30 centímetres del fons de
la sèquia.
Amb aquest sistema hidràulic, l’aigua dolça
cobria continuament els extrems de les fibles, de
manera que sempre tenien entrada d’aigua. Així,
es mantenia costant el nivell freàtic de les aigües
dolces als camps, i el subsòl era sempre humit en
una profunditat d’aproximadament mig metre, el
de la base d’excavació de les fibles. És a dir,
l’aigua dolça estacionada a les sèquies i repartida
als camps per les fibles, s’escampava per tota
l’àrea de les feixes i garantia la humitat
permanent de la terra. Tot això permetia un reg
continu per capil·laritat, de baix a dalt, i feia
possible el cultiu hortícola l’any sencer.
A lʼesquerra, esquema
del funcionament
del sistema
de sèquies i fibles.
A la dreta, paisatge
agrari tradicional
de ses Feixes.
Il·lustració:
Rita Bretones.
Font: “En Lluc Daifa
i es horts
de ses Feixes”,
de Toni Manonelles.
Edició: GEN-GOB
Eivissa (2007)
LA CULTURA DE L’AIGUA
155

156
Carrer moresc.
Oli sobre tela pintat
per Laureà Barrau
(1912).
Font: “Laureà Barrau”,
dʼIsabel Coll.
Caixa de Terrassa,
2003.
Edició: LUNWERG
EDITORES
Una feixa típica observada per Foster feia 42
passes per 102, aproximadament uns 33 x 80 m,
amb l’eix major mirant cap a la mar. Les dues
sèquies que la limitaven eren connectades
mitjançant vuit fibles transversals, que era la
divisió més adequada, segons el propietari.
Disposava, a més, d’una altra fibla, longitudinal a
la parcel·la, que tallava perpendicularment les
vuit anteriors. Una altra feixa observada, una de
les majors, mesurava 200 passes de llargària per
30 d’amplària, estava proveïda de setze fibles
transversals, però el propietari afirmava que en
temps de sequera algunes parts del camp no
rebien suficient humitat i pensava que una de
longitudinal o bé d’altres transversals adicionals
millorarien el regadiu.
Degut a l’esforç que suposava tant la construcció
de fibles com el seu manteniment, poques feixes
en tenien el nombre ideal. A més a més, es
perdia per al cultiu l’espai ocupat per les fibles i
aquestes s’obstruïen després d’un cert temps, de
30 a 100 anys. A l’hivern la baixa temperatura
de l’aigua hi feia neguitós el treball i en l’època
de creixement de les plantes els hortolans
estaven totalment dedicats als cultius. Només
quedava una breu temporada aprofitable, la
primavera, quan l’aigua ja no era tan freda i
encara no havia començat la màxima activitat
agrícola, període mai suficient per satisfer les
necessitats dels camps.
La construcció de fibles era molt laboriosa. Per
acondiciar el camp de cultiu, se’l dividia en
seccions quadrangulars. S’hi excavaven franges
d’uns 75 cm a un metre d’amplària i fins a uns
40 o 50 cm de fondària, d’aquesta forma,
abastaven una profunditat notablement inferior
al nivell de la mar. Sobre el fons de la fibla
s’estenia una capa de branques de pi i, al damunt
d’aquesta, una altra de pedra morta, en blocs del
tamany aproximat d’un maó gruixut. En conjunt,
s’anava formant una espècie de quadres de pedra
que es recobrien d’un mantell vegetal,
generalment d’algues. Finalment, s’hi
sobreposava una capa de terra d’uns 20 cm
d’altura, per deixar-ho tot anivellat amb l’espai
de cultiu de la feixa. Les branques de pi i el poc
pes de la pedra morta, lleugera i porosa, feien
que no s’enfonsàs gaire, mentre l’espessa capa
vegetal superior evitava que la terra agrícola
s’escolàs per entre les pedres. Gràcies a la seua
irregularitat, entre les fibles quedaven amplis
intersticis que deixaven fluir fàcilment l’aigua.
Com els extrems arribaven gairebé al fons de
les sèquies, el sistema de fibles actuava, a la
vegada, de filtre i de galeria. Per un costat, duia
l’aigua dels canals cap al camp de cultiu en
necessitar-la i, al mateix temps, en cas de pluges
fortes, facilitava el drenatge de les aigües
sobreres de la feixa cap a les sèquies, per al seu
desguàs a la mar.
Un llegat cultural excepcional
Eivissa és una illa. Un espai de frontera. Com a
tal, ha rebut totes les civilitzacions que s’han
succeït a la Mediterrània, n’ha fet de gresol i
n’ha mantingut les restes. Ses Feixes combinen
a la perfecció natura i cultura. A més de la
riquesa biològica pròpia d’un espai humit, amb
certes notes distintives de caràcter excepcional,
ses Feixes estan íntimament lligades a la ciutat
i badia d’Eivissa, emmarcades en el seu entorn
social i econòmic. El paisatge de ses Feixes és,
així, un llibre obert a la història d’Eivissa i de la
Humanitat. L’envolten jaciments arqueològics
que remunten a la prehistòria, amb la successió
de cultures des dels fenicis a l’actualitat, i,
just a la vora, les esplèndides muralles
renaixentistes.
La conservació de les úniques zones humides
d’Eivissa i Formentera, ses Salines i ses Feixes,
és essencial per a l’equilibri ecològic d’aquestes
illes. Totes dues combinen valors naturals,
històrics, etnològics i culturals de característiques
excepcionals. La voluntat política, que se suposa
existeix en presentar-les, i aconseguir, la
declaració de Patrimoni de la Humanitat, s’ha de
demostrar amb l’aplicació de les mesures
encaminades a la preservació d’aquesta riquesa
per a les generacions futures. I això afecta també,
indubtablement, a una correcta ordenació i gestió
del litoral com a part indestriable del territori.
Les noves concepcions sobre el medi ambient,
que han penetrat a la nostra societat europea a
través d’obres de divulgació científica, reunions
o conferències, diversos documents i
disposicions internacionals i supraestatals, amb
la presa de consciència de la problemàtica
ambiental, comporten per part de la societat
unes responsabilitats ètiques, com quedava ja
clarament expressat a la Carta mundial de la
Natura, publicada per l’ONU l’octubre de
1982, l’actuació de l’home ha de ser guiada per
un codi moral. A més a més, si partim de la base
que el turisme és l’eix de l’economia pitiüsa,
s’han de mantenir per a un futur –i en tot el
possible millorar– els recursos naturals que han
fet possible aquesta font de riquesa, i
racionalitzar la seua explotació. A ses Feixes
tenim una magnífica oportunitat de generar
riquesa sense deteriorar l’illa.
Pepita Ramis,
propietària dʼuna feixa
del prat de ses Monges,
amb el seu ramat
de cabres (2007).
Foto: Marià Marí
LA CULTURA DE L’AIGUA
157

158
Amb el carro
de barana.
Ses Feixes (1955).
Foto: Dré Brenneker.
Font: Martin Davies
Però l’actual situació, donada la ràpida acció
d’una transformació negativa, requereix l’adopció
urgent d’una estratègia global i la immediata
posada en pràctica d’un pla de gestió ambiental.
Un futur sostenible per a ses Feixes exigeix la
reclassificació urbanística i la definició d’una
figura de protecció efectiva i generosa amb els
límits. Tots acabarem guanyant si, amb una
planificació i la gestió adequada, aquest territori
és conservat i dedicat a un ús racional. Com
assenyala el geògraf Joan Vilà-Valentí, si el
manteniment d’una àrea agrícola sembla, en tots
sentits, convenient, per què no pensar en uns
conreus rendibles i adequats a les condicions
edàfiques i climàtiques?
A instigació de l’antropòleg eivissenc Àngel
Palerm, el 1950 arribava a Eivissa George M.
Foster per estudiar ses Feixes. Aquest antropòleg
nord-americà ha fet treballs comparatius d’horts a
àrees humides, tals com l’Albufera de València o
les xinampes de la vall de Mèxic. Segons el seu
parer, ses Feixes eivissenques són úniques, i no
se semblen a cap altre sistema de cultiu en àrees
humides, lacustres o de maresme. Ses Feixes es
remunten al període islàmic, una civilització que
ha sabut, com cap altra, el valor de l’aigua, i n’ha
fet l’aprofitament més assenyat, tant al desert com
al maresme. A ses Feixes ens trobam davant d’un
paisatge de gran personalitat geogràfica. Un
sistema que constitueix una clara manifestació de
la interacció de l’home amb la natura, que ha
donat lloc a un paisatge cultural únic a la
Mediterrània i al món, i que s’ha mantingut fins al
temps present.
Si haguéssim de seleccionar un sol element com a
fil conductor del paisatge de ses Feixes, aquest
seria, sense cap dubte, l’aigua. Aigües marines i
terrestres confluint en aquest espai litoral molt
abans de la intervenció humana. El treball humà al
servei d’unes necessitats humanes bàsiques al
temps que actua sobre el medi, de manera
assenyada i harmònica. L’aigua de les sèquies i la
verdor d’uns horts, cultivats com a jardins,
presents des de fa més de set-cents anys. L’aigua.
La cultura de l’aigua. Aquest és el tret distintiu i
excepcional de ses Feixes.