Les religions i els drets humans Les religions i els ... - Calaix Home

Núm. 28
Mennonites
PACIFISME RADICAL
Quaderns de l’Associació UNESCO
per al Diàleg Interreligiós
Diàleg entre un jueu
i un musulmà
Hivern 2008 – Núm. 28 – 4,75 €
www.dialogal.com
Les religions
i els drets humans

Quaderns de
l’Associació UNESCO
per al Diàleg Interreligiós
HIVERN 2008 – Any VII
Revista trimestral
Director: Manuel Pérez Browne
Redacció: Glòria Pallarès Vinyoles
Alba Puy Samper
Maquetació: Sònia Poch Masfarré
Consell de Direcció:
Ignasi Boada i Joan Gómez
2 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
Núm. 28
Consell Editorial:
Roser Bofill, Joan Botam, Jorge Burdman,
Maïté Cabié, Jaume Castro, Mohamed
Chaib, Griselda Cos, Bhakti Das, Lluís Duch,
Amín Egea, Joan Estruch, Joan Hernández,
María-Paz López, Gabriel Mazer, Xavier
Melloni, Yaratullah Monturiol, Maria Rosa
Ocaña, Raimon Panikkar, Raimon Ribera,
Albert Serrano, Lama Tsondru, Amador Vega
Edició: El Ciervo 96 S.A.
Administradors solidaris:
Soledad Gomis i Fernando Montobbio
Gerent: Jordi Llisterri
Redacció, administració i contacte:
Calvet, 56. Barcelona 08021
Tel.: 932 005 145 / 932 010 096
Fax: 932 011 015
Apartat 12121. Barcelona 08080
Correu-e: direccio@dialogal.com
redaccio@dialogal.com
Web: www.dialogal.com
CIF A58620121
ISSN 1579-5179
Dipòsit legal: B. 8145-2002
Impressió: Agpograf
Preu subscripció 2008: 14 €
Preu exemplar: 4,75 €
Dialogal és una publicació plural. L’opinió
de la revista s’expressa en l’editorial.
Les opinions manifestades en els diferents
articles són responsabilitat dels seus autors.
És membre de:
Publicació amb el suport de:
Associació
de Publicacions
Periòdiques
en Català
Aquesta revista ha rebut una ajuda de la Dirección General
del Libro, Archivos y Bibliotecas per a la seva difusió en
biblioteques, centres culturals i universitats d’Espanya,
per a la totalitat dels números editats l’any 2008
Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós
Mallorca, 285. Barcelona 08037
tel. 934 576 980. Fax 934 575 881
secretaria@audir.org / www.audir.org
Les activitats de l’Associació UNESCO per al Diàleg
Interreligiós es desenvolupen amb el suport de:
Sumari
En portada: Martin Luther King
EDITORIAL 3
D’Obama al president de la mesquita
ACTUALITAT 4-7
Breus. Glòria Pallarès
A FONS 8-17
ELS DRETS HUMANS VISTOS PER LES RELIGIONS.
Arvind Sharma
Amb entrevistes a Arcadi Oliveres, Montse Castellà
i Rashid Aarab. Per Alba Puy
Una relació complexa. Johan Galtung
Una noció que demana un diàleg. Agustí Nicolau
OPINIÓ 18-24
Fins quan? Abdelmumin Aya
El “problema musulmà”. Matthew Weiner
El futur dels altres. Clara Fons
De la crisi als autobusos ateus. Carlos Ramos
FÒRUM. S’ha de celebrar el Nadal a l’escola pública?
Mohammed Halhoul, Josep M. Martínez,
Joan-Francesc Pont, Encarna Sánchez
i Verónica Vives
Cartes dels lectors
TESTIMONI 25
La meva primera abraçada de l’Amma. Isabel Pardo
TRADICIÓ 26-29
Mennonites, comunitats radicalment pacifistes.
Dionisio Byler
DIÀLEG 30-33
ISLAM I JUDAISME EN DIÀLEG. Conversa entre Taoufik
Cheddadi i Jorge Burdman. Per Manuel Pérez
CALAIX 34-41
Practicant zazen al dojo. Eulàlia Tort
Raimon Panikkar: 90 anys i 4 identitats. Victorino Pérez
Harlem: lloances a ritme de ‘hip-hop’. Glòria Pallarès
Teosofia i espiritisme: les religions de la modernitat.
Jordi Puig
ENTREVISTA 42-43
“Hem de desvetllar l’interès de les criatures per la recerca
interior”, entrevista a Maria Fradera i Teresa Guardans.
Per Albert Aguado
BIBLIOTECA 44-45
La meva biblioteca de mística cristiana. Xavier Melloni
PROPOSTES 46-47
Llibres, música, webs i vídeos. Jordi Aguilera, Amín
Egea, Teresa Guardans, Francesc-Xavier Marín,
Manuel Pérez i Jordi Urpi
UN ALTRE AIRE 48-49
Per Alba Puy
AGENDA 50
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser
realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro
Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessita fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra.

Editorial
D’Obama al president
de la mesquita
D’
Obama, el sentit comú ens
recomana no esperar que sigui,
com en el fons potser és natural
desitjar, un líder moral i fins
i tot espiritual. Certament, això serà difícil
de conciliar amb el fet de presidir la primera
potència econòmica i militar del món. I
tot i així, Obama –no ell, sinó ell com a símbol–
té quelcom que transcendeix la política,
diguem-ne, purament material: la que
només destina uns diners aquí o allà i ho fa
tot (o no fa res) pels vots i els pactes. La
que Gandhi volia espiritualitzar.
Obama il·lusiona més enllà de campanyes
reeixides i promeses materials, i ningú
no és qui per carregar-se a la lleugera allò
que té de real i d’energètica aquesta il·lusió.
No només es pot viure d’il·lusió, però sense
esperança tampoc no hi ha ben bé vida.
Això és el que per ara Obama representa i
fa esperar: el redescobriment del nostre
potencial de ser optimistes, comprometre-
’ns, mobilitzar-nos i fer pinya. Tot expressat
en positiu, a partir de la mateixa idea d’esperança
i unitat: Yes, we can. Un cercle virtuós
aparentment simple i buit però que, en
el moment oportú (l’exemple negatiu de
Bush hi ha ajudat molt), ha portat un senador
gairebé novell a la Casa Blanca.
La capacitat de generar confiança, d’aglutinar,
de mobilitzar i d’estar present en el
moment precís. Són característiques que,
estirant del fil d’Obama, podríem atrevirnos
a dir que s’esperen d’un líder no només
polític sinó també moral i espiritual. Per
extensió, són habilitats que, idealment, tot
líder d’una comunitat, sobretot religiosa,
hauria de tenir. Quina és, però, la realitat?
Com són, a Catalunya, els líders de les comunitats
religioses locals?
Generalitzant molt, ens surten dos grans
grups. D’una banda, el d’aquells que, més o
menys rigorosament, s’han preparat –han
estudiat, han rebut ensenyaments...– per fer
de líders. Són el mossèn, el pastor, el sacerdot,
el rabí o fins i tot l’imam. Gent que,
més o menys humilment i amb esperit de
servei, va decidir dedicar-se a orientar els
altres i que està més o menys “alliberada”
per fer-ho. En l’altre grup, trobem aquells
que, contràriament, s’han trobat fent de
líders sobre la marxa, sense temps per preparar-se
o per rumiar-hi. Són el president o
el secretari de la mesquita o del gurdwara,
o potser el tresorer de l’església. Aquells
que, pel fet de conèixer el context, parlar la
llengua o tenir experiència en el tracte amb
l’administració, han estat designats per la
comunitat com a referents en molts assumptes,
gairebé mai espirituals. Paper que han
de combinar amb feina i família.
Aquests dos perfils oposats comparteixen,
a més, un parell de coses importants.
En primer lloc, un mateix municipi o barri
on tard o d’hora les seves comunitats es troben.
Segonament, el fet que poques administracions
tenen en compte o fomenten
aquesta capacitat que, com a referents
comunitaris i espirituals, ja tenen o podrien
tenir per ajuntar i fer moure ciutadans.
Ben treballada, l’aportació mobilitzadora
dels líders religiosos enfortiria decisivament
el teixit associatiu i la cohesió social
de les ciutats. Cal, però, treballar-la. Dedicar-hi
uns recursos. Perquè els uns puguin
formar-se i els altres aprofundir i tots
puguin anar integrant i refermant els principis,
propis o d’altres tradicions, que conviden
a l’obertura i la solidaritat. I, alhora,
perquè dialoguin entre ells, amb la societat
civil i amb els mateixos polítics a la recerca
d’uns valors compartits i d’un bé comú.
Sembla una quimera però no té per què
ser-ho. No menyspreem el desig profund
de les persones de creure en un ideal lluminós
i aliar-se per realitzar-lo.
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 3

4 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 Actualitat
VATICÀ
Primer rabí en un sínode
L’octubre passat, el rabí en cap de la ciutat israeliana de Haifa, Shear-Yashuv
Cohen, es va convertir en el primer rabí de la història que s’adreçava a un sínode
(reunió mundial) de bisbes catòlics. El tema oficial de la trobada era el paper
de la Bíblia en el món modern i Cohen va començar dissertant sobre la importància
que el llibre sagrat té pel judaisme. Després, davant de 253 bisbes, tot i
qualificar la història de les relacions entre catòlics i jueus de “llarga, dura i dolorosa,
de sang i llàgrimes”, va dir que la seva assistència al sínode era “un senyal
d’esperança i un missatge d’amor, de convivència i de pau per a la generació
actual i les vinents”. A més, Cohen va ser crític amb el papa Pius XII, de qui va
dir que hauria d’haver ajudat més els jueus durant la Segona Guerra Mundial, i
amb l’actual president iranià, Mahmud Ahmadinejad, pel recent discurs que va
fer a les Nacions Unides, quan va dir que Israel “ja no pot sortir de la fossa que
ha creat amb els seus aliats”.
Posteriorment, el Vaticà també va acollir una trobada sense precedents amb
representants musulmans, fruit de la carta que, ara fa un any, 138 estudiosos de
l’islam van dirigir a Benet XVI, en resposta al seu discurs de Ratisbona, per
demanar-li una major comprensió mútua. En la trobada, catòlics i musulmans
van parlar de la posada en marxa d’un mecanisme conjunt de reacció a possibles
crisis com la que va provocar aquell discurs papal. –Redacció
CATALUNYA
Iniciatives de feminisme islàmic
El Grup Internacional d’Estudi i de Reflexió sobre les Dones i l’Islam (GIERFI)
va presentar els seus objectius en un doble acte que va tenir lloc, el mes d’octubre
passat, a Barcelona i a Rabat, a la seu de la Rabita Mohammadia d’Ulemes
del Marroc. Aquest projecte reuneix intel·lectuals, teòlogues, acadèmiques i
representants de la societat civil musulmanes residents a Europa, Amèrica del
Nord, l’Àfrica subsahariana i el Magreb. Vol “promoure reflexions alternatives
sobre la qüestió de l’islam en els debats contemporanis que es produeixen tant
a Occident com en el món musulmà”. Igualment, vol oferir una lectura dels textos
sagrats de l’islam des d’una perspectiva feminista. Segons la seva fundadora,
Yaratullah Monturiol, “que un grup de musulmanes amb un discurs de feminisme
islàmic siguin rebudes i escoltades pel cap dels ulemes el Marroc és un
fet sense precedents en aquest país”.
Paral·lelament, l’octubre passat es va celebrar a Barcelona la tercera edició
del Congrés Internacional de Feminisme Islàmic, organitzat per la Junta Islàmica
Catalana. La trobada va comptar amb musulmanes representants d’organitzacions
islàmiques de tot el món i figures rellevants com la candidata al Premi
Nobel de la Pau i ministra siriana per als refugiats Bouthaina Shaaban, i la baronessa
Uddin, la primera musulmana que ha entrat a la Cambra dels Lords de la
Gran Bretanya. S’hi van presentar campanyes referents a la lapidació a l’Iran, la
participació política de les dones àrabs o les millores dels drets de les musulmanes
al Marroc, el Senegal, el Pakistan o Malàisia. –Redacció

ÍNDIA
Líders hindús i
cristians rebutgen la
violència interreligiosa
Dirigents cristians locals, representants
religiosos hindús i alts càrrecs del
nacionalista BJP, principal partit de l’oposició,
van signar, l’octubre passat,
una declaració conjunta per posar fi a
la violència entre hindús i cristians i
tractar el problema de les conversions.
La trobada, organitzada per un líder
religiós hindú, es va celebrar el mes
d’octubre a Nova Delhi. Cal destacar la
presència de Lal Krishna Advani,
expresident del BJP, grup de referència
dels radicals hindús que van participar
en la recent onada de violència
contra els cristians d’Orissa i altres
estats de l’Índia. Advani va condemnar
els atacs patits per la comunitat cristiana,
fruit de l’assassinat, l’agost passat,
del guru hindú Swami Laxmananda
Saraswati i de quatre dels seus seguidors.
Llavors, malgrat que l’atemptat
havia estat repetidament reivindicat
per la guerrilla maoista, radicals hindús
van causar més de 30 morts, 500
ferits greus –incloent-hi la violació d’una
monja– i el saqueig i incendi de
diverses esglésies. Per la seva banda,
els arquebisbes de Delhi i Orissa van
condemnar l’assassinat del guru.
La declaració conjunta també condemna
“les conversions o reconversions
religioses per mitjans coercitius o
fraudulents, o per la denigració de la
religió dels altres”. I és que, en el rerefons
del conflicte, hi ha el fet que
diversos grups hindús acusen sacerdots
catòlics de subornar els pobres i
membres de les castes inferiors perquè
es converteixin al cristianisme. Davant
de l’acusació, els cristians es defensen
afirmant que són els mateixos pàries
hindús els qui es converteixen voluntàriament
per escapar del sistema de
castes. –Redacció
CATALUNYA
Trobada dels grups de diàleg
El novembre passat va tenir lloc la trobada anual dels diferents grups de diàleg
interreligiós coordinats per l’Associació UNESCO per al Diàleg
Interreligiós (AUDIR). L’acte va coincidir, a més, amb la reunió a Barcelona
de la junta europea de la Iniciativa de les Religions Unides (IRU), xarxa internacional
de grups interreligiosos de creients de base de la qual forma part
l’AUDIR. D’aquesta manera, els activistes catalans del diàleg interreligiós van
poder mantenir un intercanvi amb una iniciativa internacional pensada per
posar-los en contacte amb activistes d’altres parts del món i donar difusió
internacional a la seva tasca. En la reunió, acollida per la Comunitat Bahá’í,
també es va presentar el material audiovisual que el grup interreligiós dedicat
a la sostenibilitat va mostrar a l’Exposició Universal de Saragossa: un DVD
amb textos de diferents tradicions que conviden a preservar la natura. A part
d’aquest, hi ha altres grups com ara un de joves, un sobre la pau o un altre,
en fase de constitució, de dones de les tradicions abrahàmiques. Finalment,
es va informar sobre els preparatius del IV Parlament Català de les Religions,
que tindrà lloc a Lleida el dissabte 7 de juny de 2009. –Redacció
REGNE UNIT
El creacionisme a les classes de ciència
El setembre passat, Michael Reiss, el director educatiu de la Royal Society
–una de les societats científiques més antigues d’Europa–, va enfurismar la
comunitat científica britànica en afirmar que no parlar sobre el creacionisme
i el disseny intel·ligent a les classes de ciència podria fer perdre l’interès
d’alguns escolars per aquesta disciplina. Reiss, que és ministre ordenat
de l’Església anglicana, va assenyalar que un de cada deu alumnes prové
d’una família amb creences creacionistes, segons les quals l’evolució de la
vida sobre la Terra és fruit de l’acció racional i deliberada d’un ésser
intel·ligent i no d’una evolució biològica de les espècies. Reiss va afirmar
que “limitar-se a donar a entendre a aquests alumnes que estan equivocats
pot fer que perdin l’interès per la ciència”. També va dir que els professors
de ciència haurien d’evitar presentar el creacionisme “com una
concepció errònia” i mostrar-lo com “una forma alternativa de veure el
món”.
El biòleg del University College de Londres Lewis Wolpert va respondre
criticant que el creacionisme “es basa en la fe i no té res a veure amb
la ciència” i que “com que no hi ha proves científiques d’un creador, no
explica res”. El físic de la Universitat de Liverpool John Fry va afegir que
“el creacionisme no desafia la ciència, sinó que la nega”. L’argument de
Reiss és que “tot i que el creacionisme no té base científica, aquesta no és
raó suficient per excloure’l de les classes de ciència”, on, segons ell, “cal
prendre’s seriosament els dubtes dels alumnes que no accepten la teoria
de l’evolució encara que els l’ensenyin” i “mantenir amb ells una discussió
genuïna”. –Font: The Guardian
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 5

6 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
NACIONS UNIDES
Líders religiosos contra
la violència de gènere
Líders budistes, cristians, hindús, jueus i musulmans de
tot el món, reunits a Nova York el setembre passat, van
signar el manifest de la campanya “Digues no a la violència
de gènere” organitzada pel Fons de Desenvolupament
de les Nacions Unides per a les Dones (UNI-
FEM). D’aquesta manera, els líders –membres de la coalició
multireligiosa internacional Religions per la Pau– es
van comprometre a lluitar contra un flagell que afecta
una de cada tres dones i nenes del món. Inés Alberdi,
directora executiva d’UNIFEM, va afirmar que “implicar
els líders religiosos i les comunitats de creients és essencial
per teixir una societat igualitària i que respecti el
dret de totes les persones a viure una vida lliure de violència”.
William F. Vendley, secretari general de
Religions per la Pau, va afegir que “tot aquell que té fe
creu que és una responsabilitat moral acabar amb les
agressions contra les dones” i que “totes les tradicions
religioses, malgrat ser diverses, cada cop estan més convençudes
de la necessitat d’unir-se per lluitar contra la
violència de gènere”. –Font: UN News
TIBET
El Dalai Lama es rendeix?
“Durant molt de temps, he intentat aplicar la via del mig en
les negociacions amb la Xina però no hi ha hagut cap resposta
positiva per part seva. He abandonat tota esperança”.
El Dalai Lama va pronunciar aquestes insòlites paraules
durant una recent visita al Japó. Fins ara, almenys en
públic, sempre s’havia mostrat esperançat que aquesta “via
del mig” –acceptar la sobirania xinesa sobre el Tibet a canvi
d’aconseguir una major autonomia– triomfaria. El líder
tibetà no havia variat mai aquest discurs, malgrat la forta i
constant pressió d’alguns sectors tibetans partidaris d’una
postura negociadora més agressiva i exigent. Ara, però,
sembla que s’ha produït un gir. “Aquesta no és una causa
del Dalai Lama sol, és la causa de sis milions de tibetans.
Per això he demanat al govern en l’exili que decideixi, mitjançant
una consulta popular, quina estratègia seguirem a
partir d’ara”, va dir. En principi, el resultat de la consulta
havia de ser debatut en una reunió especial a principis de
novembre. Hi ha qui diu que tot plegat només és una estratègia
per espantar el govern xinès. –Font: Telegraph.co.uk
ESPANYA
Càritas està rebent el doble
de demandes
Els serveis d’acollida i atenció primària de Càritas –l’organització
humanitària de l’Església catòlica– han registrat un
increment de demandes d’ajuda econòmica superior al
quaranta per cent durant primer semestre de l’any. I s’espera
que la xifra arribi al cinquanta per cent al final de
2008. Així ho reflecteix una enquesta efectuada entre totes
les delegacions diocesanes d’Espanya per conèixer la incidència
de la crisi econòmica en les persones més vulnerables.
Aquells que estan sol·licitant més ajudes són les dones
soles amb càrregues familiars, els desocupats majors de 40
anys i baixa qualificació professional, les famílies joves
amb nens petits i les dones immigrants els marits de les
quals s’han quedat a l’atur i que busquen feina per primera
vegada. Demanen habitatge, aliments, roba i calçat, educació
i formació, transport i sanitat.
El setembre, el president de Càritas Internacional, el
cardenal hondureny Oscar Rodríguez Maradiaga, havia
comparegut davant l’Assemblea General de les Nacions
Unides per encoratjar els caps d’estat presents a “treballar
en cooperació amb la societat civil i les organitzacions confessionals,
que estan arrelades en les comunitats de base”
per assolir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni
(ODM), especialment el que crida a l’eradicació de la
pobresa extrema amb vista al 2015.. –Redacció
SUÏSSA
La Setmana de les Religions
Per segon any consecutiu, una bona part de Suïssa ha
celebrat la Setmana de les Religions, durant el transcurs
de la qual catòlics, protestants, musulmans, jueus, hindús,
budistes i bahá’ís es conviden els uns als altres a
visitar els temples i a participar en les celebracions i cerimònies
quotidianes. El projecte està impulsat per la
Comunitat de Treball Interreligiós de Suïssa (COTIS) i hi
participen unes quaranta ciutats de tot el país. Igualment
hi col·laboren diferents associacions que promouen el
diàleg interreligiós en l’àmbit local i altres institucions
com ara facultats de teologia. Com a complement, també
s’han organitzat diverses activitats culturals, com ara
debats, concerts o exposicions d’objectes sagrats. L’objectiu
és fomentar l’esperit de diàleg i el coneixement recíproc
tot evitant el proselitisme. –Font: Swissinfo

“En el dolor de la selva no pots acceptar
qualsevol Déu. El Déu ritual infantil
no et basta. No et basta pensar que
Déu és amor o que no pots explicar-lo.
A la selva necessites un Déu racional.
Si la teva fe no és racional, si no estàs
segur que Déu existeix, no pots establir
una relació amb Ell”
Ingrid Betancourt,
més de sis anys segrestada per les FARC
MADAGASCAR
Contra el tabú dels bessons
El govern de Madagascar posarà en marxa un pla per acabar amb la creença
popular segons la qual el naixement de bessons porta mala sort. Aquesta
creença està tan arrelada a regions com la de Mananjary, que els pares es
veuen obligats a separar els fills bessons si no volen ser exclosos de la comunitat.
Centenars de famílies s’han vist trencades d’aquesta manera. Segons les
autoritats, dos orfenats de Mananjary han rebut 236 bessons abandonats des
de 1987. El pla governamental, de quatre anys, començarà per mirar de conscienciar
la població i reduir les opinions favorables al tabú. Per això, inclourà
converses amb els líders locals, els pares i els nens, així com campanyes
als mitjans de comunicació. A més llarg termini s’endurirà la legislació: “S’està
preparant una llei per reforçar la protecció dels bessons”, va anunciar
Laurette Randrianantenaina, del Ministeri de Justícia de Madagascar. “És probable
que la nova legislació doni més poder a la policia i als jutges per intervenir
en nom dels pares i els nens sota pressió de les comunitats”, va dir.
Els fady o tabús locals són una part important de la vida diària d’aquesta
illa africana, coneguda per la seva gran diversitat cultural. Diversitat,
però, que no sempre és ben viscuda. Per exemple, des que Madagascar va
rebre la primera Bíblia el segle XIX de mans de missioners gal·lesos, s’ha
anat intensificant la tensió entre les antigues tradicions de l’illa i el cristianisme,
que professen dues cinquenes parts dels 17 milions d’habitants del
país. –Font: El País
DUBLÍN
Fàtua sobre el diàleg
interreligiós
El Consell Europeu per les Fàtua i la
Recerca (ECFR), amb seu a Dublín, ha
emès recentment diferents fàtues o pronunciaments
sobre la llei islàmica, entre
les quals n’hi ha una de referida al diàleg
interreligiós. El text –basant-se en
diferents sures de l’Alcorà i en l’exemple
del que va fer i dir el profeta
Muhàmmad– encoratja el diàleg amb
aquelles religions que entenen d’una
forma semblant el que són “Déu, els
profetes i el més enllà”, és a dir, el
judaisme i el cristianisme. La fàtua
remarca les similituds de les postures
d’aquestes tres religions relatives al
“medi ambient, els drets humans o el
rebuig de l’opressió, la injustícia, la violència
i el fanatisme”. Assenyala que
allò que fa urgent el diàleg i la cooperació
és la lluita contra “el materialisme
imperant, la permissivitat, la cultura
atea i l’enfonsament de l’ordre social en
un temps en què el món –fruit de la
revolució de la comunicació– ha esdevingut
una mena de petit poble”. Això
no obstant el diàleg, diu, requereix una
atmosfera “sana i lliure de coerció, condescendència
i ofensa”. Finalment, també
alerta contra aquelles concepcions
del diàleg interreligiós que entenen que
“construir ponts entre les religions” vol
dir “diluir o eradicar les diferències
essencials que aquestes tenen”.
L’ECFR es una fundació privada
formada per clergues i erudits islàmics,
un dels objectius de la qual és publicar
fàtues coherents amb la xaria o llei islàmica
que, alhora, responguin a la realitat
i les necessitats específiques dels
musulmans residents a Europa. Altres
fàtues que aquest cop publica la fundació
tenen a veure amb l’assistència a
funerals de no musulmans o amb l’enterrament
de musulmans en cementiris
no islàmics. –Redacció
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 7

A fons
8 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
Els drets
humans
vistos per
les religions
ARVIND SHARMA
TITULAR DE LA CÀTEDRA BIRKS DE RELIGIÓ COMPARADA
A LA UNIVERSITAT MCGILL DEL CANADÀ
La Declaració Universal dels Drets
Humans fa seixanta anys. Tothom la
coneix o l’hauria de conèixer. Pocs saben,
en canvi, que existeix un projecte de
Declaració Universal dels Drets Humans
consensuada per les religions. El seu
objectiu és, d’una banda, corregir
l’excessiva influència occidental que pot
tenir l’actual declaració. D’una altra, cerca
evitar que els drets humans divideixin en
comptes d’unir el món secular amb el món
religiós i les diferents religions entre elles.
Des de fa una dècada, el text viatja pel
món recollint les aportacions d’experts
de i en les diferents religions. Aquí podeu
llegir la versió actual de la declaració, que
ens ha fet arribar el seu principal impulsor,
juntament amb una explicació de la gènesi
del projecte. A més, en les entrevistes i els
requadres, hem recollit punts de vista
diversos sobre la relació, no sempre fàcil,
entre les religions i els drets humans.

L
a vida pública del món en general es caracteritza
per una doble tensió: una tensió entre la
vida laica i els aspectes religiosos de la vida, i
una tensió entre les diverses religions dins de l’esfera religiosa.
Aquest article explora la possibilitat de proporcionar
un marc per resoldre aquestes tensions mitjançant el discurs
dels drets humans, i proposa
l’adopció d’una Declaració
Universal dels Drets Humans de
les Religions del Món.
La proposta té una certa
profunditat històrica, perquè
aquestes preocupacions es van
començar a analitzar quan es va
celebrar arreu del món el cinquantè
aniversari de l’adopció
de la Declaració Universal dels Drets Humans per part de
les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948. Aquesta
celebració va prendre un caire especial a Mont-real, on va
tenir lloc el Congrés Mundial sobre la Declaració Universal
dels Drets Humans, del 7 al 9 de desembre de 1998.
El congrés va servir per posar a prova una idea que
tenia l’origen en una iniciativa independent, fundada el
La declaració proposada
fa de pont entre l’àmbit
religiós i el laic i també
entre les diverses religions
1993 i amb seu a Nova York: The Project of Religion and
Human Rights. El projecte va organitzar un diàleg sobre la
religió i els drets humans el maig de 1994 i va cloure les
seves deliberacions amb la publicació d’un llibre (Religion
and Human Rights).
Aquest projecte va generar en els participants el
convenciment que realment
les religions podien ser un
recurs positiu per als drets
humans i els va animar a promoure
pel seu compte la causa
de la religió i els drets
humans. Mentre jo m’esforçava
per trobar una manera de
portar més enllà aquesta conclusió,
es van posar en marxa
els plans per celebrar el cinquantè aniversari de la
Declaració a Mont-real. Va ser aleshores que va començar
a cristal·litzar la idea de proposar una Declaració
Universal dels Drets Humans elaborada per les religions
del món, aprofitant el congrés que s’estava convocant.
Era un terreny ideal per plantejar si la idea era
factible.
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 9

Arcadi Oliveres
Cristià catòlic
Com entén els drets humans?
Els drets humans i la Declaració Universal són dues coses diferents.
Els drets humans són els drets i els deures que tota persona huma-
na té per poder viure amb dignitat. La Declaració, pel context en què
es va redactar, està feta a imatge de la tradició judeocristiana. Seria
positiva una nova declaració, més àmplia i adaptada als canvis. Però,
avui, la correlació de les diverses forces polítiques i econòmiques
faria que s’acabés aprovant una declaració pitjor que l’actual. Tot i
que això no vol dir que no s’hi hagi de treballar.
Hi ha algun punt de fricció entre el catolicisme i la Declaració
dels Drets Humans?
Si per catolicisme entenem el missatge evangèlic, no. Fins i tot és
més progressista el missatge evangèlic que la Declaració dels Drets
Humans. Llegim, sinó, el meu passatge preferit: les benaurances.
Però si per catolicisme interpretem la institució de l’Església catòlica,
aleshores podem posar-hi totes les pegues. Dins de l’Església, tro-
bem persones que fan molt per la convivència humana. Però la insti-
tució, com a tal, res de res.
Com valora la situació dels drets humans al món, i en especial a
Catalunya?
Pel que fa als drets civils i polítics s’ha progressat, però moltes lliber-
tats encara es restringeixen arreu. Els drets econòmics i socials –que
volen donar els estris per a una vida digna– només els té garantits el
vint per cent de la població mundial. Després hi ha els anomenats
“drets de tercera generació”, com el dret a la intimitat o del medi
ambient, que ni apareixen a la Declaració i que no som conscients
que són drets no respectats.
La situació no és favorable: estem imbecil·litzats per la televisió i
enganxats per la hipoteca. Però la gent no és egoista, sinó incons-
cient, està mal informada. ALBA PUY
1 0 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
Arcadi Oliveres és president de
Justícia i Pau, i fundador i coordinador
a Espanya del moviment
internacional ATTAC (Associació
per a la Taxació de les Transaccions
i l’Ajuda als Ciutadans).
“És més progressista
el missatge
evangèlic que la
Declaració dels
Drets Humans”
La motivació bàsica per fer aquest pas
era que, atès que el discurs sobre els drets
humans es considera principalment un
discurs de caire laic, un intent per part de
les religions del món de produir un document
d’aquesta mena faria de pont entre
l’àmbit religiós i el laic, mentre que el fet
que diverses religions hi cooperessin
construiria ponts entre elles. Aquest document
seria un intent de formular una successora
de la Declaració Universal dels
Drets Humans.
Una de les sessions del Congrés
Mundial de Mont-real, a la qual van assistir
importants estudiosos d’arreu del món,
es va dedicar a avaluar la possibilitat de
crear un document així. Quan al final de
la sessió es va demanar l’opinió del
públic, diverses persones van fer costat a
la iniciativa i ningú no s’hi va oposar.
Hi ha precedents: diverses
religions ja han elaborat les
seves pròpies declaracions
dels drets humans
Com se sap, la declaració de les
Nacions Unides ha estat àmpliament criticada
per ser massa “occidental”, una crítica
arrelada en el sentiment que quan
aquests esforços s’originen a Occident no
són sinó una nova extensió de l’era de
l’imperialisme, un esforç constant per part
d’Occident d’imposar els seus valors a la
resta del món, vestits –o més aviat disfressats–
d’universalisme. Així doncs, la declaració
va triar conscientment una posició
plural tant religiosament com culturalment,
per ser representativa de les religions
del món.
Des del 1999, el text ha circulat extensament
entre la comunitat acadèmica i
també s’ha presentat, en l’ambit internacional,
en parlaments (Parlament de les
Religions del Món a Barcelona, 2004),
congressos (Congrés Mundial sobre les

Religions del Món després de l’11-S celebrat
l’any 2006 a Mont-real), conferències
i taules rodones sobre les religions del
món. També s’ha publicat en diaris com
The New York Times i s’ha debatut en
diverses publicacions. Les respostes dels
acadèmics i els suggeriments dels experts
s’han anat incorporant progressivament al
document.
Aquesta iniciativa no està mancada de
precedent. Diverses tradicions religioses
han anat elaborant les seves pròpies
declaracions dels drets humans. Així, des
del 1977 disposem d’una declaració cristiana
dels drets humans, preparada per
l’Aliança Mundial d’Esglésies Reformades.
També disposem d’una declaració hinduista
dels drets humans, adoptada per la
Missió Hindú de Mont-real. Igualment disposem
de diverses declaracions islàmiques
dels drets humans, com ara la
Declaració Universal Islàmica dels Drets
Humans, la Declaració de Dacca sobre
Drets Humans i Islam, i la declaració del
Caire. No conec cap declaració budista,
però sí que existeix una meditació budista
sobre el discurs dels drets humans
(vegeu An Introduction to Buddhist
Ethics, de Peter Harvey).
Allò que fa que aquesta sigui una
declaració sense precedents és el fet que
les religions del món no s’han reunit per
fer l’esborrany d’aquest document.
En aquest aspecte és important diferenciar
aquest projecte del d’avançar vers
una ètica global en què participa Hans
Küng. El seu document estableix principis
generals i el seu esperit s’assembla
més al de la Carta de les Nacions Unides.
Aquest document va un pas més enllà,
igual com la Declaració Universal dels
Drets Humans va un pas més enllà de la
Carta de les Nacions Unides.
LES APORTACIONS
DE LES RELIGIONS
Però, poden aportar alguna cosa les
diferents religions al discurs sobre els
drets humans? Al capdavall, alguns drets
Montse Castellà és presidenta
de la Coordinadora Catalana
d’Entitats Budistes i una de les
organitzadores d’una marxa a peu
pels drets humans
fins a Montserrat.
“La Declaració
s’hauria d’ampliar
amb els drets
dels animals
i la natura”
Com entén els drets humans? En definitiva, penso que aquests
drets són els valors humans, que hem hagut d’arribar a l’extrem de
posar com a normes per tal de preservar unes actituds i uns compor-
taments que, en realitat, els éssers humans hauríem de tenir de for-
ma natural. El mateix passa amb els parcs naturals, que s’han d’es-
tablir unes lleis per preservar-los.
Creu que els budistes s’identifiquen amb la Declaració Universal
dels Drets Humans? Des de la perspectiva budista, la Declaració es
queda curta. Després de seixanta anys amb la mateixa carta de
drets, caldria actualitzar-la, ja que han canviat moltes coses. A més a
més, el budisme parteix del principi que tots els éssers vius som
iguals i depenem els uns dels altres, i en aquesta relació la natura té
una importància cabdal. Així, la Declaració s’hauria d’ampliar amb els
drets dels animals i la natura.
Com a budista, com valora la situació actual dels drets humans
a Catalunya i al món? Els drets humans es violen constantment a tot
arreu. La societat evoluciona, però on hi ha interessos econòmics de
grans potències, els drets humans queden en segon terme. Els
budistes podem posar els exemples de Birmània, el Tibet o la Xina.
Com pot ajudar a combatre aquesta situació el budisme? Segons
la doctrina budista, el nostre pensament i la nostra intervenció són
molt poderosos perquè influeixen en la realitat que ens envolta. El
budisme, doncs, ens anima a sortir al carrer per ajudar a prendre
consciència de la situació i expressar la nostra voluntat de respectar
les persones i els seus drets. D’aquí que la Coordinadora Catalana
d’Entitats Budistes estigui organitzant, conjuntament amb altres
comunitats religioses i entitats de la societat civil local, una marxa a
peu pels drets humans fins a Montserrat prevista per un diumenge
del proper mes de març. ALBA PUY
Montse Castellà
Budista
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 1 1

Rachid Aarab
Musulmà
Com entén els drets humans? Com uns valors universals que regeixen
les obligacions humanes d’ètica i de justícia, per tal d’assolir una vida
ordenada i digna. Si els drets humans fossin una religió, serien la meva.
Però creu que, en general, el món musulmà sent com a seva la
Declaració Universal dels Drets Humans? Hi ha teories que afirmen
que la Declaració, pel seu origen, té un rerefons més occidental. Però,
del punt de vista de la dignitat humana, l’essència dels drets humans
convergeix amb totes les religions monoteistes i també amb les altres.
Malgrat que alguns estats islàmics no la comparteixen, en general la
Declaració i l’islam quadren perfectament.
No hi ha cap punt de fricció? Hi ha diverses doctrines de l’islam. Però
les línies generals són totalment identificables amb aquests valors.
Malgrat que alguns mitjans de comunicació volen donar una imatge d’in-
compatibilitat, els drets humans són un punt de diàleg entre Occident i
Orient. La Declaració té una formulació magnífica, és fàcil identificar-s’hi.
Però també penso que s’ha de revisar, que té mancances. Perquè dóna
lloc a diferents interpretacions i perquè el món ha canviat i cal adaptar-
la perquè expliqui millor l’actualitat. Els estats també han de ratificar els
convenis perquè es puguin aplicar. Tot això s’ha de potenciar des de l’e-
ducació, l’eina bàsica per a la transmissió de valors a les futures gene-
racions.
Com valora la situació actual dels drets humans a Catalunya i al
món? Tot i que hi ha entitats que els promouen, s’estan violant de mol-
tes maneres: dins de les empreses, en les relacions interpersonals,
etcètera. A l’Iraq, Kosovo i Ruanda, per exemple, s’ha vist com molts
estats que van signar la Declaració violen aquests drets. A Catalunya i
a l’Estat espanyol en general, els drets dels treballadors no estan prou
reconeguts. Però no ha de ser una qüestió només dels estats, sinó que
valors. ALBA PUY
la societat civil també ha de fer el seu paper en la promoció d’aquests
1 2 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
Rachid Aarab és president de
l’Alliance for Freedom and Dignity
d’Espanya i investigador en drets
humans.
“Si els drets
humans fossin
una religió,
serien la meva”
humans moderns, com ara la llibertat
religiosa, es van guanyar en contra de
les religions establertes i això pot haver
ajudat a crear en determinats cercles la
impressió general que les religions són
contràries als drets humans. Les religions,
però, també poden ser un recurs
positiu per als drets humans. Els exemples
següents poden ajudar a fonamentar
aquesta afirmació:
• Hinduisme. L’article 3 de la
Declaració Universal dels Drets Humans
afirma que tothom té dret a la vida. Els qui
coneixen l’hinduisme saben que la benedicció
tradicional hindú no tan sols fa
referència a la vida, sinó també a la longevitat
(ayusman bhava). Aleshores, no
s’hauria d’afegir la longevitat al dret a la
vida? D’aquesta manera es garantirien els
drets dels éssers humans davant la contaminació
que amenaça la vida i molts altres
factors.
• Budisme. L’apartat 1 de l’article 17
confereix a “tota persona” el “dret a la
propietat, individualment i col·lectiva”. En
la Sangha budista, però, la propietat no
tan sols es posseeix de manera col·lectiva
sinó que correspon a la col·lectivitat, i
també se’n requereix un ús just. L’article
actual certament es podria beneficiar de
l’exemple budista.
• Confucianisme. A la Xina confuciana,
un metge cobrava en proporció
inversa al nombre de pacients que tractava,
perquè es considerava que la funció
del metge era mantenir la gent amb bona
salut. L’article 25, que atorga a tota persona
el dret a una salut adequada, podria
aprofitar aquest punt de vista.
• Taoisme. L’article 16 pràcticament
identifica la família nuclear amb la unitat
social bàsica però el taoisme, igual com
les religions africanes, fa molt més èmfasi
en la comunitat. El reconeixement dels
drets de la comunitat, per tant, esdevé
important.
• Judaisme. Segons la Llei del retorn,
aprovada pel parlament israelià el 1950,
tot jueu adquireix automàticament la ciu-

tadania jueva en entrar a Israel, una disposició
crucial si es té en compte la persecució
dels jueus en molts llocs i moments.
L’article 14 de la Declaració, que només
concedeix el dret d’asil en cas de persecució,
es queda curt en comparació.
• Cristianisme. Diverses formes de
cristianisme practiquen el monasticisme
institucionalitzat. L’article 24 concedeix a
tothom el dret i al descans i al lleure a
banda del treball, però no el dret a abandonar
el treball en si, com sostenen els
ordes monàstics no tan sols en el cristianisme
sinó també en altres religions.
• Islam. Segons la llei islàmica, una
necessitat insuportable és un factor atenuant
del càstig, per exemple en cas de
La llibertat religiosa es va
guanyar en contra de les
religions establertes i això
pot crear la impressió que
les religions són contràries
als drets humans
robatori. Això porta a adonar-se que els
articles de la Declaració dels Drets
Humans no s’haurien de llegir de manera
aïllada. Així, l’islam ens ensenya que
l’article 17 –el dret a la propietat– s’hauria
de llegir juntament amb l’article 25
–que confereix el dret a un nivell de vida
adequat.
Ara, la declaració que presentem a
continuació ha arribat a un punt en què
se’n podria considerar l’adopció formal
per part d’un òrgan representatiu, per tal
com és un projecte que gaudeix del
suport de cinc premis Nobel de la Pau: el
Dalai Lama, Desmond Tutu, el bisbe Belo
de Timor Oriental, Shirin Ebadi i Elie
Wiesel. Pensant en això, està previst celebrar
un congrés l’agost de 2011 a Montreal
en què els delegats reunits puguin
votar el document.
Una relació complexa
JOHAN GALTUNG
FUNDADOR DE TRANSCEND: A NETWORK FOR PEACE AND
DEVELOPMENT. PREMI NOBEL ALTERNATIU 1987 I PREMI GANDHI
1993. AUTOR DE ‘GLOBALIZING GOD. RELIGION, SPIRITUALITY
AND PEACE’.
És un tema complex, però hi ha quatre qüestions que ressalten.
En primer lloc hi hauria el dret d’adherir-se a la religió que hom
triï (tant la fe com la pràctica), que es troba raonablement ben garan-
tit com a dret cívic i polític.
En segon lloc, destaca el dret d’abandonar la religió de naixe-
ment o d’elecció, o totes dues. Aquesta qüestió ja és més problemà-
tica, per exemple en l’islam, i no està garantida, com en molts ordes
monàstics. El mateix es pot dir del dret d’associació: l’entrada està
ben coberta pels drets humans,
però no la sortida. És un punt
que resulta molt important atès
el ràpid creixement de sectes
que es converteixen en ordres
socials sencers controlats per
un lideratge carismàtic que ofe-
reix identitat.
En tercer lloc, les religions
poden inspirar drets humans,
com fa la distinció catòlica entre
el pecat i el pecador: comporta
el dret a ser reintegrat si el
pecat comès es rebutja sufi-
cientment. O el principi jueu del
diàleg: el dret de sotmetre els temes en què hi ha disputes a un pro-
cés de recerca mutu. O el principi islàmic (sura 8:61) de respondre
de la mateixa manera si l’enemic s’inclina a fer la pau, si bé potser
és més aviat un deure que no un dret. O, de fet, la insistència budis-
ta en l’ahimsa o no-violència, que també és més aviat un deure.
En quart lloc, les religions poden impedir la realització dels drets
humans; el cas més famós seria la insistència cristiana i musulma-
na de ser l’única veritat, vàlida universalment, que no deixa lloc a
ningú més. Per sort, no necessàriament ho practiquen. O també la
idea jueva, copiada pels puritans que des de 1620 es van establir al
territori que esdevindria Massachusetts, de ser un poble elegit amb
una terra promesa i amb un mandat diví, fins al punt de poder treu-
re la vida als qui impedeixen l’assoliment d’aquesta promesa.
Es tracta d’una relació complexa. I tanmateix la nostra tasca és
navegar per aquestes aigües turbulentes.
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 1 3

Declaració Universal dels Drets Humans
de les Religions del Món (versió actual)
CONSIDERANT que els éssers
humans estan conduïts a afirmar
que en la vida hi ha més
que la vida mateixa, per inspiració
humana i divina,
CONSIDERANT que la Declaració
Universal dels Drets Humans, adoptada
per l’Assemblea General de les
Nacions Unides el 10 de desembre de
1948, es basa en l’afirmació anterior,
CONSIDERANT que tota exclusió
de les religions del món com a recursos
positius per als drets humans és
nociva per a la realitat de la vida quotidiana,
CONSIDERANT que les diverses
comunitats que formen els pobles del
món no tan sols han d’intercanviar
idees, sinó també ideals,
CONSIDERANT que idealment les
religions insten els éssers humans a
viure en una societat justa i no en una
societat qualsevol,
CONSIDERANT que hom no ha d’idealitzar
la realitat sinó esforçar-se
per fer realitat l’ideal,
CONSIDERANT que el fet de no
compensar les víctimes de l’imperialisme,
el racisme, el castisme i el
sexisme és en si mateix imperialista,
racista, castista i sexista,
CONSIDERANT que els drets són
independents dels deures quant a la
seva protecció però hi estan relacionats
integralment en la concepció i
l’execució,
CONSIDERANT que la finalitat dels
drets humans és assegurar la pau, la
llibertat, la igualtat i la justícia –i atenuar
l’allunyament d’aquestes– quan
entren en conflicte amb els mateixos
drets,
1 4 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
Ara, per tant, en el cinquantè aniversari
de la Declaració Universal dels
Drets Humans i el cinquantè aniversari
de la fundació de la Facultat de
Ciències Religioses a la McGill
University (Mont-real, Quebec,
Canadà),
Els signants d’aquesta Declaració
Universal dels Drets Humans de les
Religions del Món, com a legataris del
patrimoni religiós de la humanitat,
proposen el següent com a ideal
comú per assolir als seguidors de
totes les religions o de cap, el 10
de desembre de 1998, per tal com
tots els homes i dones són germans
sobre la faç de la terra.
Article 1. Tots els éssers humans
tenen dret a ser tractats com a éssers
humans i tenen el deure de tractar
tota persona com un ésser humà.
Article 2. Tota persona té dret a viure
lliure de violència, en qualsevol de
les seves formes, individuals o
col·lectives, tant si es basen en la raça
com en la religió, el gènere, la casta
o la classe social, o originades per
qualsevol altra causa.
Article 3. (1) Tota persona té dret a
menjar. (2) Tota persona té dret a la
vida, a la longevitat i a la qualitat de
vida, i a menjar, vestit i habitatge adequats
per mantenir-les. (3) Tota persona
té el deure de contribuir i sostenir
la vida, la longevitat i la qualitat de
vida de tots.
Article 4. (1) Ningú no serà sotmès
a esclavitud o servitud, a treballs for-
çats, a treballs en règim de servatge o
a treball infantil. Totes les formes
d’esclavatge i tràfic d’esclaus estaran
prohibides. (2) Cap persona no en
sotmetrà una altra a cap forma d’esclavitud
o servitud.
Article 5. (1) Ningú no serà sotmès
a tortures ni a penes o tractes cruels,
inhumans o degradants, infligits físicament
o bé mentalment, per motius
laics o religiosos, dins o fora de la llar.
(2) Cap persona no en pot sotmetre
una altra a tractes d’aquest tipus.
Article 6. (1) Tota persona té dret a
ser reconeguda arreu com a persona
davant la llei; i també a ser reconeguda
per tothom i a tot arreu com un
ésser humà mereixedor d’un tracte
humanitari, fins i tot en absència de
llei i ordre públic. (2) Tota persona té
el deure de tractar totes les altres com
a éssers humans, tant als ulls de la llei
com als propis.
Article 7. Tots són iguals davant la
llei i tenen dret a igual protecció
davant la llei sense cap discriminació
per motius de raça, religió, casta, classe
social, sexe o orientació sexual.
Tota persona té dret a ser tractada
d’aquesta manera i és el deure de
tothom tractar-hi els altres.
Article 8. Tothom té el deure d’evitar
la perpetuació d’injustícies històriques,
socials, econòmiques, culturals
i d’altres tipus.
Article 9. (1) Ningú no serà detingut,
pres o desterrat arbitràriament

per l’estat o per algú altre. L’intent de
fer proselitisme contra la voluntat
de la persona es considerarà detenció
arbitrària, com també la detenció,
contra la seva voluntat, de fills adolescents
per part dels pares, i entre cònjuges.
(2) Tothom té el deure de
garantir la llibertat de tots.
Article 10. Tota persona té dret a un
judici públic en cas d’afrontar càrrecs
penals, i l’estat té el deure de garantir-ho.
L’estat té l’obligació de proporcionar
un advocat a tota persona que
no pugui pagar-lo.
Article 11. Tots els acusats d’un
delicte tenen el dret a ser considerats
innocents fins que se’n demostri la
culpabilitat.
Article 12. Tothom té dret a la intimitat.
Això inclou el dret a no ser
objecte d’intromissions arbitràries en
la vida privada, personal o de la família,
en el domicili o en la correspondència.
(2) Tothom té dret al propi
bon nom. (3) Tothom té el deure de
protegir la intimitat i la reputació dels
altres. (4) Tothom té dret a no veure
la pròpia religió denigrada als mitjans
de comunicació o en el món acadèmic.
(5) Els creients de totes les religions
tenen el deure de garantir que
cap religió no és denigrada als mitjans
de comunicació o en el món acadèmic.
Article 13. (1) Tota persona té dret a
circular lliurement i residir arreu del
món. (2) Tota persona té el deure de
respectar les lleis i les normes vigents
en aquella part del món.
Article 14. Tota persona té dret a
cercar asil en qualsevol país, i a beneficiar-se’n,
per qualsevol forma de
persecució, religiosa o d’un altre
tipus, i el dret a no ser deportada. Tot
Una noció que demana
un diàleg
AGUSTÍ NICOLAU COLL
DIRECTOR ADJUNT DE L’INSTITUT INTERCULTUREL DE MONTRÉAL I COAUTOR DE ‘PER
UNA ÈTICA INTERCULTURAL’ (MEDITERRÀNIA).
Els drets humans sorgiren a Occident, essencialment com un instrument de defen-
sa de les persones enfront dels abusos i les injustícies dels estats moderns absolutistes
que es constituïren a partir del segle XVII a Europa. Reposen sobre uns postulats implí-
cits que en si mateixos no són culturalment universals, ans condicionats per una cultu-
ra determinada. Dos elements essencials: concepció individual de l’ésser humà, que
permet considerar-lo com quelcom deslligat del món; i concepció de l’ordre social com
quelcom que ve donat de l’exterior i al qual hom ha de conformar-se. Cal comprendre
que els drets humans ja no són tan sols un instrument de defensa enfront dels abusos
i les opressions, sinó que progressivament han esdevingut un instrument d’estructura-
ció social. I és aquí on es planteja el conflicte amb la diversitat cultural.
En altres societats i cultures la noció mateixa de dret no existeix com a tal. Per exem-
ple, en l’àrea indostànica, l’equivalent funcional de la noció de dret seria la de dharma,
que conté diversos significats: ordre, llei, moral, comportament… En el marc del pensa-
ment confucianista, la noció de zhi, que fa referència a l’ordre còsmic com a expressió
de l’harmonia de totes les formes racionals de l’ésser i de totes les formes rituals dels
moviments, comporta una gran valoració de les formes rituals. En el cas dels pobles afri-
cans considerats animistes, la preservació de la multiplicitat de la realitat i de les dife-
rents formes de vida és molt més important que no pas la uniformització, raó per la qual
tota declaració o iniciativa que cerqui la uniformització serà percebuda com a perillosa i,
per tant, rebutjada.
En definitiva, els drets humans, que són un instrument molt valuós de defensa de la
dignitat humana enfront dels abusos i les opressions (estatals, corporatives o societals),
alhora poden esdevenir un cavall de Troia al servei de la uniformització de les diferents
societats i cultures arreu del món. Esdevé, doncs, imperatiu establir un diàleg intercultu-
ral a l’entorn de la noció i el símbol dels drets humans, per tal d’identificar-ne els límits i
reconèixer, alhora, les nocions i els símbols de l’ordre social propis d’altres cultures i civilitzacions.
país té el deure de proporcionar
aquest asil.
Article 15. (1) Tota persona té dret a
una nacionalitat. (2) Ningú no serà
privat arbitràriament de la seva nacionalitat,
ni del dret de canviar de
nacionalitat. (3) Tothom té el deure
de promoure el sorgiment d’un ordre
constitucional mundial.
Article 16. (1) Tota persona té dret
al matrimoni. (2) Els membres d’una
família tenen el dret a conservar i
practicar la seva pròpia religió o
creença. (3) Tota persona té dret a
fundar una família. (4) Tota persona
té dret a renunciar al món i entrar en
un monestir, sempre i quan abans
hagi fet els arranjaments adequats per
al benestar de les persones que depe-
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 1 5

“La injustícia a qualsevol
indret és una amenaça
a la justícia de qualsevol”
nen d’ella. (5) El matrimoni i la vida
monàstica són dues de les innovacions
institucionals més reeixides de
la humanitat i tenen dret a la protecció
de la societat i de l’estat. (6) La
maternitat i la infantesa tenen dret a
una cura i una assistència especials.
Tothom té el deure de tenir una consideració
especial envers les mares i
els infants. (7) Tothom promourà la
idea que el món sencer constitueix
una família extensa.
Article 17. (1) Tota persona té dret a
la propietat, individualment i col·lectiva.
Una col·lectivitat també té un dret
similar a la propietat. (2) Tota persona
té dret a no ser privada arbitràriament
de la seva propietat. Tota persona
té el deure de no privar els altres
arbitràriament de la seva propietat.
S’entendrà la propietat en el sentit
material i també intel·lectual, estètic i
espiritual. (3) Tota persona té el deure
de no privar-ne una altra de la seva
1 6 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
Martin Luther King
propietat o apropiar-se’n de manera
no autoritzada.
Article 18. (1) No hi haurà cap obligació
en matèria de religió. Es tracta
d’una elecció. (2) Tota persona té dret
a conservar la pròpia religió i a canviar-la.
(3) Tothom té el deure de promoure
la pau i la tolerància entre diferents
religions i ideologies.
Article 19. (1) Tota persona té dret a
la llibertat d’opinió i expressió; el terme
expressió inclou el llenguatge que
hom parla, els aliments que consumeix,
la roba que porta, la religió que
practica i professa, sempre i quan
hom s’ajusti de manera general a les
normes habituals de decòrum reconegudes
al veïnat. (2) Tota persona té el
deure d’assegurar que tothom gaudeix
d’aquesta llibertat. (3) Els infants
tenen el dret a expressar-se lliurement
en tot allò que els afecta, i les persones
que en tenen cura tenen el deure
“L’home és superior
al sistema que propugna”
Mohandas K. Gandhi
de donar-hi la consideració necessària
d’acord amb l’edat i la maduresa de
l’infant.
Article 20. (1) Tota persona té dret a
la llibertat de reunió i d’associació, i el
deure d’exercir-la pacíficament. (2)
Ningú no pot ser obligat a pertànyer
a una associació, o a abandonar-la
sense seguir un procediment just.
Article 21. (1) Tota persona de més
de divuit anys té dret a votar, a elegir
i a ser elegit, i així participar en
el govern i la governança del país,
directament o indirecta. (2) Tota persona
té dret, en condicions d’igualtat,
a accedir a les funcions públiques
del seu país, i el deure de proporcionar
aquest accés. (3) Tota persona
té el deure de participar en el
procés polític.
Article 22. Tota persona, com a
membre de la societat, té dret a la
seguretat social i el deure de contribuir-hi.
Article 23. (1) Tota persona té dret
a salari igual per igual treball i el
deure d’oferir un salari igual per un
treball igual. (2) Tothom té dret a
una remuneració justa pel propi treball
i el deure de recompensar justament
el treball efectuat. (3)
Tothom té dret a constituir sindicats
per a la defensa dels seus interessos
i a afiliar-s’hi. (4) Tothom té dret a
no afiliar-se a un sindicat.
Article 24. (1) Tota persona té dret a
treballar i a descansar, incloent-hi el
dret a rebre ajudes mentre cerca feina
i el dret a vacances periòdiques pagades.
(2) El dret a descansar es fa
extensiu a la terra.
Article 25. (1) Tothom té dret a la
salut i a una assegurança mèdica.

L’estat o la societat tenen el deure de
proporcionar-ho. (2) Tot infant té
dret a una infantesa sense violència
i els seus pares tenen el deure de
proporcionar-la-hi.
Article 26. Tota persona té dret a
una educació gratuïta i el dret a la
igualtat d’oportunitats en qualsevol
forma d’educació amb matrícula restringida.
Article 27. (1) Tota persona té dret
a participar lliurement en la vida cultural
de la comunitat i el dret a contribuir-hi
lliurement. (2) Tothom té
dret a compartir els avenços científics
i els seus beneficis, i el deure de
divulgar-los, i a contribuir a aquests
avenços sempre que sigui possible.
(3) Tota persona té dret a la protecció
del propi patrimoni cultural.
Tothom té el deure de protegir i
enriquir el patrimoni de tothom,
incloent-hi el propi.
Article 28. Tota persona té dret
a un ordre socioeconòmic i polític a
escala mundial, nacional, regional i
local que permeti la realització de la
justícia social, política, econòmica,
racial i de gènere, i el deure de
donar precedència als interessos
universals, nacionals, regionals i
locals, en aquest ordre.
Article 29. (1) Tota persona té el
deure, en l’exercici dels seus drets,
de tenir en compte els drets dels
altres éssers humans, de les genera-
cions passades, presents i futures,
els drets de la humanitat, i els drets
de la naturalesa i de la terra. (2) Tota
persona té el deure, en l’exercici
dels seus drets, de preferir la no-violència
a la violència.
Article 30. (1) Tota persona té
dret a sol·licitar la formació d’un
comitè supervisor a l’interior de la
pròpia comunitat, definida en termes
religiosos o d’altre tipus, perquè
controli la implementació dels
articles d’aquesta Declaració; i també
el dret a formar part d’aquest
comitè o a apel·lar-hi. (2) Tothom
té el deure de garantir que aquest
comitè supervisi de manera satisfactòria
la implementació d’aquests
articles.
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 1 7

Opinió
Fins quan es
permetrà que
aquí es publiquin
traduccions de
l’Alcorà que
prediquen la
superioritat de
l’home sobre la
dona?
1 8 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
ABDELMUMIN AYA
DOCTOR EN FILOSOFIA
Fins quan?
F
ins quan es permetrà que en aquest país es publiquin traduccions
de l’Alcorà –encara avui mateix– que prediquen la superioritat
de l’home sobre la dona? Fins quan els musulmans de bé
tolerarem versions inacceptables del verset Ar-riÿâlu qawwâmûna ’alâ annisâ’
(4:34)? Traduccions que diuen textualment: “Los hombres son superiores
a las mujeres” (Bergua), “Los hombres están por encima de las mujeres”
(Vernet), “Los hombres tienen autoridad sobre las mujeres” (Cortés,
Muhammad Assad), “Los hombres [son] preeminentes sobre las mujeres”
(Cansinos-Assens), “Los hombres son doctrinadores sobre las mujeres” (anònim
de l’any 1606), “Los hombres son más competentes para la gerencia [de
la casa] que las mujeres” (Bahiÿ M. Huís) i, ja totalment fora mida, “Los hombres
son los pastores de las mujeres” (Abderrahman Abad). Alguns fins i tot
hi afegeixen comentaris explicatius a peu de pàgina: “El versículo presenta
dos razones por las que el hombre ha sido establecido como cabeza de
familia: a) sus facultades físicas y mentales superiores […]” (Abderrahman
Abad).
Això tot i saber que si, en àrab, s’hagués volgut deixar constància d’una
superioritat natural o una preeminència constitutiva d’un del gèneres sobre
l’altre, no s’hauria fet servir el mot qawwâma. S’hauria dit, per exemple, arriÿâlu
ahsan min an-nisâ’ (‘els homes són més excel·lents que les dones’)
o ar-riÿâlu afdal min an-nisâ’ (‘els homes tenen preeminència sobre les
dones’).
Al Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Àrab del Caire, la veu
qawwâm només té un significat que, traduït al català, seria: “el qui compleix
bellament una tasca”. Segons la definició que en dóna aquest diccionari, el
verset en qüestió s’hauria de traduir de la manera següent: “Els homes tenen
una tasca que han de complir bellament envers les dones”. Si qawwâm és
la intensiva de qâ’im, el verset podria tenir el sentit que l’home ha d’estar
en estat d’alerta –“aixecat, alçat”– per ocupar-se de la felicitat de la dona.
L’accepció “tenir cura de la dona” es pot pervertir fàcilment. Amb l’excusa
de “tenir cura de la dona” sovint assistim a una retallada efectiva de les llibertats.
Per tant, una autèntica cura de la dona, sí; la cura que resulta d’una
protecció paternalista i en definitiva castradora, no.
Abd Al-lâh Ibn Abbâs, company del Profeta i autor del primer comentari
alcorànic, va fer una glossa lluminosa i definitiva d’aquest verset: “Els
drets de les dones [respecte als marits] són iguals que els drets d’aquests respecte
a elles”.
El lliure exercici de l’igtihad –i sens dubte una traducció de l’Alcorà ja
és interpretació– té com a límit l’atemptat contra els drets humans. O l’hauria
de tenir.

MATTHEW WEINER
DIRECTOR DE PROGRAMES DE L’INTERFAITH CENTER
OF NEW YORK
El “problema musulmà”
D
e tots els reptes que ha d’afrontar Obama, no
n’hi ha cap de tan important com la manera de
tractar el món islàmic, tant als Estats Units com
a l’estranger. El problema és clar: els conservadors pensen
que l’islam és una religió perillosa pel nostre país. Els liberals,
en canvi, creuen que ha estat demonitzat i el que cal
fer és acollir-lo, comprendre’l i fins i tot celebrar-lo. Obama,
al qual molts consideren equivocadament un “criptomusulmà”,
i que gran part del país encara percep com a “altre”,
en aquest cas no pot seguir com si res el camí liberal que
semblaria evident. Per això ha evitat trobar-se en públic
amb musulmans. Què hauria de fer?
Part de la resposta rau en l’anàlisi de les aproximacions
a l’islam que es fan tant des de la dreta com des de l’esquerra.
Si bé són antitètiques, en realitat participen en processos
similars que veuen l’islam com el problema: o bé és un
problema que cal neutralitzar, assimilar o simplement eliminar,
o bé és el “nen problemàtic” al qual cal acollir i escoltar.
De resultes d’això, tots dos veuen l’islam per contrast
amb “nosaltres”, i en canvi no veuen els musulmans com
un grup entre molts altres, tots els quals s’han d’entendre i
treballar plegats. Així, totes dues visions contribueixen a
reforçar l’estereotip que hi ha un “problema musulmà”.
Per contrarestar aquesta tendència general cal una
aproximació alternativa: veure sempre els musulmans com
un grup entre els molts que formen la diversitat religiosa
del nostre país. És a dir, no tenir programes, fons o acostaments
especials per a ells i no assenyalar-los com un “cas
problemàtic” especial que requereix una atenció particular,
sinó convidar-los amb tots els altres grups a formar part del
discurs interreligiós comú.
La cooperació interreligiosa és el reconeixement positiu
de la pluralitat religiosa i l’acord per implicar totes les
comunitats religioses en el bé comú, per debatre i afrontar
importants qüestions socials que ens preocupen a tots. De
fet, l’èxit en tractar totes aquestes qüestions socials dependrà
en gran manera de la inclusió de totes les comunitats
religioses, totes considerades una entre les moltes que formen
part del conjunt de la societat.
La majoria de comunitats musulmanes comprenen
de manera intuïtiva aquest marc, i desitgen formar-ne
part. Tant si són vilipendiats com si se’ls considera
“especials”, els musulmans es troben convertits en un
centre d’atenció, i sovint no ho volen. L’aproximació que
proposem no és millor només per a ells, sinó sovint també
per a les altres comunitats. Si bé, per exemple, es fan
freqüents crides al diàleg entre jueus i musulmans, que
poden tenir èxit, molta gent no hi respondrà justament
perquè té por de l’altre bàndol. Però moltes d’aquestes
persones s’afegiran a entorns religiosament plurals en
què els musulmans es troben amb altres i els altres es
troben amb els musulmans, enmig de tothom. Això no
exclou la necessitat de dur a terme diàlegs específics de
tant en tant, però mostra el reconeixement dels musulmans
com una part, no el centre, de la diversitat religiosa
del nostre país.
Aquesta mena d’enfocament resultaria útil al govern
d’Obama. En primer lloc, insistiria a pensar sobre la religió
en un context interreligiós. En lloc d’un llenguatge o
uns acostaments dirigits a una comunitat concreta, veu la
diversitat de comunitats religioses com quelcom positiu
que cal acollir. En segon lloc, tranquil·litzaria els partidaris
d’Obama inquiets perquè el futur president pugui
tenir una simpatia especial envers els musulmans, sense
deixar de banda de cap manera el món musulmà. En tercer
lloc, realment ens ajudaria a tots nosaltres, als qui són
contraris a l’islam, als qui volen donar importància a l’islam
per ajudar els musulmans, i als musulmans mateixos,
a tenir una visió de conjunt de com abordem la diversitat
religiosa, d’una manera més sana.
Els musulmans dels Estats Units desitgen sobretot
afegir-se al conjunt de la nostra societat civil, com a
musulmans. Així, la religiositat pública nord-americana
crea una via d’inclusió única, perquè requereix que
ells, com tothom, s’hi integrin com a part d’una pluralitat
religiosa. El president Obama es troba en una posició
única per subratllar aquesta realitat d’una manera
que ens faci girar-nos a tots cap als altres, en pla d’igualtat.
Per convertir els musulmans, i tothom, en un
grup entre molts, part d’una comunitat més gran, i no
un problema destacat dels conservadors ni una icona
liberal.
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 1 9

Tres de cada
quatre
congregacions
catòliques es
dediquen al
treball social
voluntari,
majoritàriament
sense cap
aportació
econòmica
per part dels
beneficiaris
NOTA:
ELS FETS DESCRITS EN L’ARTICLE
ES BASEN EN SITUACIONS REALS,
PERÒ ELS NOMS NO CORRESPONEN
ALS PROTAGONISTES. TOTA LA
INFORMACIÓ UTILITZADA ÉS FRUIT
D’UN ESTUDI QUE ESTÀ ELABORANT
EL CENTRE DE RECERCA ISOR PER
ENCÀRREC DE LA DIRECCIÓ GENERAL
D’AFERS RELIGIOSOS DE LA
GENERALITAT DE CATALUNYA.
2 0 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
CLARA FONS I DUOCASTELLA
El futur
dels altres
GRUP DE RECERCA ISOR - UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA
S
ón cada vegada menys i més grans. Treballen amb una intensitat i una
implicació sorprenents. Sovint continuen fent la mateixa feina de fa
anys, però amb freqüència atenen més persones i més diverses. Des
de la discreció, fan passadores l’hostilitat i la indiferència de molts. Encaren la
complexitat del món d’avui aferrant-se als fonaments originaris del cristianisme:
l’amor i el servei.
El Manel ja s’ha acabat la poma de mig matí i el germà Antoni ha tret l’as.
Avui només juguen a la brisca ells dos. El Martínez no ha vingut. Passen plegats
els matins des de ja fa anys a la sala del Centre. El germà Antoni és jove; jove respecte
a l’edat de la majoria de persones que formen les congregacions catòliques
de Catalunya. A l’entorn del 80 % de religiosos i religioses passen dels 60 anys.
Talment com si fos una mare, la germana Carme abraça la Merche al carrer
Major d’un poble del Penedès. No es diu Merche. Aquest és el nom amb el qual
volia que la cridessin les companyes de la presó de Wad-Ras. La germana Carme
i tres monges més comparteixen una caseta dels afores amb mares i nadons que
han passat per tràngols difícils de pair: maltractaments, addiccions i marginació.
Del total de persones religioses residents a Catalunya, gairebé el 80 % són dones.
A la cuina de la Valeria i l’Alfredo les mongetes seques bullen en una olla de
la qual algú es va desfer. Mentre dinin, ells i els seus fills agrairan haver conegut
el pare José. Va venir de l’Amèrica Llatina com ells. El pare no només els ha proporcionat
l’olla, sinó que cada 15 dies, a la parròquia, posa a punt una bossa de
menjar per a ells. Entre els membres de les congregacions que tenen menys de
50 anys de mitjana, el 40 % són estrangers (sobre el total, la immigració només
representa, aproximadament, el 5 %).
Fosqueja. La germana Pilar es baralla amb l’ull de poll d’un peu que s’ha fet
vell. Fa vint-i-vuit anys que arregla els peus d’aquells que fa molt que no han
entrat a una sabateria per comprar-se calçat nou. Ara treballa sola, però té més
de cent germanes que li fan costat. És una excepció: gairebé quatre de cada deu
instituts de vida religiosa a Catalunya estan formats per 10 persones o menys.
A l’altra punta de la ciutat, en una cantonada que li faci de recer, la germana
Teresa dormirà entre cartrons. Abans d’adormir-se, intercanviarà unes paraules
amables amb el sense sostre amb qui compartirà l’excés d’humitat d’aquests dies.
Tres de cada quatre congregacions catòliques a Catalunya es dediquen totalment,
o en part, al treball social voluntari. Una feina que en la majoria dels casos no
implica cap aportació econòmica per part dels beneficiaris.
Són només cinc exemples d’un gruix notable de bona voluntat i molta feina
desapercebuda. Dia rere dia, centenars de religiosos i religioses catòlics treballen
desinteressadament per millorar la quotidianitat del proïsme. Són homes
i dones que mai no han vist la seva activitat com el seu futur, sinó com el futur
dels altres.

CARLES RAMOS CATALÁN
ESCRIPTOR
De la crisi
als autobusos ateus
P
otser és una conseqüència més de la crisi econòmica –que a més del
patiment que infligeix i infligirà a aquells que ja patien quan semblava
que tots vivíem en el millor dels mons possibles, sembla haver
abocat tots els mitjans de comunicació a gairebé embogir per ser els primers a
anunciar l’arribada de l’apocalipsi–, però he constatat personalment que cada
cop és més habitual trobar-se amb gent que t’ofereix un tríptic, acompanyat d’un
somriure tan pietós com autosuficient, en què t’obren les portes de la veritat perquè
deixis de patir. En una d’aquestes ocasions, una noia em va interrompre la
lectura del diari mentre esperava el metro i, amb cara de “pobre home, encara
no ha trobat la raó última de l’existència”, em va convidar a canviar la lectura
del diari, tot ple de males notícies, per la lectura d’un d’aquests tríptics que m’interpel·lava
amb un contundent “Deja de sufrir” com a titular.
És fins a cert punt comprensible que quan algú creu tenir la resposta definitiva
als seus neguits, i per extensió als neguits dels éssers humans, de manera
generosa intenti compartir amb els altres la seva joia. En canvi és grotesc
amenaçar amb la condemnació eterna, com fan habitualment molts dels qui es
dediquen a fer proselitisme de la seva religió pels carrers, a aquells que rebutgen
el que ells els ofereixen. Et donen a escollir entre viure com Déu mana o
tenir garantit un bitllet cap a l’infern, un dilema tan simple com històricament
perniciós.
Richard Dawkins és conegut per la seva bel·ligerància envers la religió; biòleg
i fervent darwinista, el seu últim llibre, traduït al castellà com El espejismo
de Dios, és una interessant refutació de Déu. Recentment, però, ha saltat a les
pàgines d’actualitat per haver donat suport a una curiosa campanya publicitària
que, inicialment, es podrà veure durant un mes als autobusos londinencs. Amb
l’eslògan “There’s probably no God. Now stop worrying and enjoy your life”
(‘Probablement Déu no existeix! Així que deixa de preocupar-te i gaudeix de la
vida’), la iniciativa ha estat promoguda per la British Humanist Association i es
finança amb els diners recaptats a través d’un web. Com que la resposta rebuda
ha superat amb escreix les previsions més optimistes, amb el superàvit de
diners recollits ja pensen a estendre la campanya a altres ciutats del món, entre
elles Barcelona.
La iniciativa londinenca ha sorgit, entre altres motius, com a reacció a les
cada cop més habituals aportacions de diner públic que el govern del Regne
Unit fa a l’ensenyament religiós. Farts de sentir-se ciutadans de segona, els membres
d’aquesta associació han decidit fer-se visibles, i aportar al debat una sana
lleugeresa atea que simplement convida la gent a viure sense por, condició de
possibilitat del lliure pensament. En tot cas, viure la vida amb alegria és símptoma
de saviesa, i arribats a aquest punt el creient i l’ateu s’assemblen com dues
gotes d’aigua.
He constatat
com és més
habitual trobarse
amb gent que
t’ofereix un
tríptic en què
t’obren les
portes de la
veritat perquè
deixis de patir
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 2 1

Opinió
Fòrum
Col·laboradors de
conviccions i
tradicions diferents
opinen sobre
qüestions candents
2 2 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
S’ha de celebrar
el Nadal
a l’escola pública?
Així no és gaire lògic
ENCARNA SÁNCHEZ FUENTES
CENTRE BUDISTA SAMYE DZONG DE MANRESA
om a mestra de primària en una
C
escola pública, penso que les festes
de Nadal no s’haurien de celebrar
donant-los un caire religiós, sinó com
a celebració d’una tradició popular.
Atès que cada vegada tenim a les escoles més
nens i nenes de diferents cultures, crec que s’hauria
de celebrar el canvi d’estació, el solstici d’hivern,
perquè aquest fet el celebren diferents països
de l’hemisferi nord del planeta amb calendari
solar. En aquestes celebracions hi havia el costum
de fer regals als infants, costums que s’han
mantingut i encara existeixen, com ara el Tió a
Catalunya o el gegant Olentzero del País Basc,
Entès com una pedagogia
de la pau
JOAN-FRANCESC PONT CLEMENTE
FUNDACIÓ FRANCESC FERRER I GUÀRDIA
L’
escola ens forma en la història, el
llenguatge, les referències i les virtuts
que ens uneixen. Per tant, l’espai
públic educatiu (finançat amb els diners
dels contribuents) ha d’evitar les festes susceptibles
de generar divisions entre creients i lliurepensadors,
entre creients d’una o altra religió,
o entre tendències diverses d’una mateixa religió.
Els martiris, les guerres, les persecucions,
poden estudiar-se a l’escola, fins i tot commemorar-se
quan han suposat una fita en el combat
per la llibertat (per exemple, els martiris de
ambdós d’origen pagà, que sovint s’han substituït
per altres d’origen religiós, com els Reis d’Orient.
Moltes de les activitats lúdiques que es fan en
aquestes festes a l’escola pública, com les cantades
de nadales, la representació teatral dels
Pastorets o fer les figures i muntar el pessebre,
tenen una connotació religiosa. Tenint en compte
que les escoles públiques com a tals haurien
de ser laiques, no és gaire lògic que s’hi facin
aquestes activitats basades en la celebració d’un
fet important per a una religió concreta.
S’hauria d’aprofitar el Nadal per fer diferents
activitats basades en l’educació per a un consum
responsable i també per inculcar valors de solidaritat
envers totes les persones amb pocs recursos
econòmics, tant del nostre país com vingudes
d’altres països i que ara estan vivint aquí.
Bruno, Servet o Ferrer i Guàrdia), però no celebrar-se
com una festa.
Nadal o Sant Joan són reflexos de les festes
solsticials dels cultes antics i tenen una significació
universal si se les allunya una mica de la
formulació cristiana. El Nadal s’ha de viure a
l’espai públic educatiu com una festa d’alegria
en la transició de la foscor a la llum, com una
festa ecumènica de fraternitat, oberta a totes les
tradicions. Viscuda d’aquesta manera, la festa és
una forma de compartir la condició comuna de
ciutadans, de comprendre els qui són diferents,
d’obrir-se a la celebració íntima i personal, a
casa, al temple o al carrer, del que per cada persona
o grup signifiqui la seva visió de la festa.
Entès el Nadal com una pedagogia de la pau, és
perfectament incardinable a l’escola.

Hem de decidir-ho entre tots
VERÓNICA VIVES. LLICENCIADA EN FILOSOFIA
I DOCTORANDA EN FILOLOGIA HEBREA
C
rec que la pregunta està incompleta.
Hauríem de preguntar-nos: s’han
de celebrar festivitats cristianes, juntament
amb jueves, musulmanes i d’altres
col·lectius religiosos representatius de la nostra
societat multicultural catalana? Ara bé, a partir
d’aquesta pregunta ampliada, cal introduir-ne
d’altres. Què significa per nosaltres, pares, portar
els nostres fills a l’escola pública? Un desig
exprés de bandejar la religió de l’àmbit de l’ensenyament?
És evident que generar un espai
Siguem plurals i celebrem-lo
JOSEP M. MARTÍNEZ TORRENTS
CRISTIÀ EVANGÈLIC I MESTRE DE PRIMÀRIA
P
er què?, em pregunto. Per què aquesta
pregunta? Ens preguntem si cal
celebrar Halloween o el Carnestoltes?
No. Per què es consideren populars? Són populars
per la seva novetat o perquè són admeses
com a representatives de les tradicions del poble?
Sigui com sigui, si la nostra societat és plural,
cada cop més, l’escola ha de ser el reflex d’aquesta
pluralitat.
El Nadal, en el nostre context sociocultural,
va més enllà d’un fet religiós. Pel creient cristià té
És imprescindible
MOHAMMED HALHOUL DEBBOUN
PORTAVEU DEL CONSELL ISLÀMIC CULTURAL DE
CATALUNYA
U na tradició cultural i religiosa transmet
uns valors, estalvia uns perills,
prevé contra uns prejudicis. Tot això, l’ésser
humà difícilment ho obté a través d’un altre conducte.
Per això és imprescindible que des de
l’àmbit escolar es transmeti a bastament aquesta
tradició. Conèixer i participar en la cultura d’un
país des de l’edat escolar a través d’espais
comuns lúdics i de diàleg afavoreix la integració
dels nouvinguts. A més, permet posar en contac-
públic neutre, un espai arreligiós, sense identificació
cultural, social o política, és impossible
(sortosament o desgraciada) i encara que viva
voce es prediqui el deslligament de la religió,
ningú no renunciarà al “sabàtic” diumenge, ni a
la “relaxant” Setmana Santa, ni al copiós dinar
nadalenc.
A Catalunya, ara som de moltes nacionalitats,
de moltes religions. Per això tots hauríem
de tenir el mateix dret a decidir si volem que les
nostres festivitats se celebrin a l’escola, també la
nadalenca; o el dret a decidir que no se n’hi
celebri cap, tampoc la nadalenca. I tot seguit,
dir: a Catalunya sí que estem conquistant la
igualtat.
el seu significat de fe; al laic, arrelat a la nostra
societat, li rememora la seva tradició: una festa de
germanor, en què les famílies es troben o retroben,
de caliu social. Ja sé que en contra es pot dir
i argumentar, no sense raó, que últimament s’ha
abocat a una disbauxa sense control (la crisi ja ho
posarà al seu lloc). Precisament, l’escola pot fer
retrobar l’autèntic sentit al Nadal, aquest sentit
cultural que per uns significa expressió de fe i per
altres sentiment de poble.
Per acabar, cal dir que tota cultura té uns trets
que la identifiquen; si no se’n té cura, si no es
tracten amb afecte, desapareixen i es perd la
identitat. Celebrem el Nadal i farem de la unitat
un pas a la pluralitat assenyada.
te diferents tradicions culturals i religioses i n’afavoreix
el coneixement mutu.
Celebrar les festes de Nadal permet donar a
conèixer la cultura del país i que, així, cada ciutadà
pugui decidir lliurement com s’hi apropa.
Crec que les característiques de la societat catalana
actual fan necessari seguir celebrant les festes
tradicionals locals a l’escola. Per 1) garantir la
cohesió social; 2) preservar la identitat cultural;
3) normalitzar la diversitat cultural, religiosa, de
pensament, etcètera, dins i fora de les escoles; 4)
educar ciutadans responsables i participatius, i 5)
potenciar els valors socials i culturals. El Nadal és
un excel·lent mitjà per crear nous espais de convivència
i comunicació entre religions i cultures.
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 2 3

Opinió
Cartes
Podeu enviar les
vostres cartes a:
redaccio@dialogal.com
Dialogal. Calvet, 56.
Barcelona 08021
2 4 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
L’art d’envellir
Llegint l’últim número de Dialogal, en veure el títol “L’art d’envellir” vaig aixecar la vista
i vaig fer memòria… Quan era un nen, alumne dels pares escolapis, somiava en el
moment que ja seria gran, perquè pensava: “Quan sigui gran, ja no hauré de portar la
bata de ratlles”. Després m’ha anat canviant la perspectiva i dimensió de ser gran: ser major
d’edat, tenir el carnet de conduir, tenir un títol universitari, ser “independent” dels pares (és
a dir, dependre’n només en un 80 % ), treballar, fundar una família… Avui no m’he fet encara
gran i, nogensmenys, em faig vell. Potser hauria d’aprofitar per decidir què vull ser quan
sigui gran. No puc decidir no ser vell, perquè això ho tinc ja assignat. Tornar a ser nen ho
veig difícil… En tot cas, quan sigui gran no vull ser vell… Quin embolic! Quan vaig tornar
la vista sobre la revista, vaig pensar: “Passa pàgina!”. Afortunadament va poder més la curiositat
que l’autoprotecció i vaig llegir l’article. M’ha aportat una visió molt positiva sobre la
vellesa. Seré sincer, continua sense fer-me gràcia ser vell malgrat que el temps, que encara
és més tossut que jo, ja s’encarregarà de posar-me al meu lloc, però he reflexionat –ja era
hora– sobre conceptes que no m’havia plantejat, fora de l’òptica tridimensional del jo, jo i
després, jo. Faré el possible per practicar l’art d’envellir i mentrestant continuaré pensant
què seré de gran… I si decideixo ser un altre cop un nen, voldrà dir que no he entès res?
Gent de Dialogal, ànims i a perseverar. El fet que provoqueu reflexions poc còmodes és un
valor que avui en dia s’ha de reconèixer… És tan fàcil allò de dir el que tothom vol sentir.
MANUEL PÉREZ RIVERA
SUBSCRIPTOR

Testimoni
La meva primera abraçada
de l’Amma
ISABEL PARDO
VOLUNTÀRIA I COL·LABORADORA DE LA FUNDACIÓN FILOKALIA - AMIGOS DE AMMA
L
a meva primera trobada amb l’Amma va ser la tardor de l’any 2000, a
Barcelona. Una amiga me n’havia parlat. “L’has de conèixer”, deia amb els
ulls brillants, i vaig anar-hi. No en sabia res de res. N’havia llegit feia temps
alguna cosa a Mujeres de luz, i a classe de ioga no sé qui en va mencionar el nom.
Em sonava, però no tenia informació concreta. La vaig voler anar a veure per un
impuls del cor.
De bon matí, una quantitat enorme de persones feia cua per entrar al recinte. Déu
meu, quina gentada tothora! Com que acompanyava una
voluntària, vaig acabar de voluntària també i fent de tot,
des de treballar a les cuines fins ajudar a organitzar les
files dels qui s’anaven a abraçar. Això em va donar l’oportunitat
d’assabentar-me una mica del funcionament
de tot plegat. L’Amma viatja contínuament i a cada ciutat
on para es munta una mena de poble amb tots els serveis.
Ella i les persones que l’envolten són com una gran
tribu nòmada que volta pel món i aixeca un campament
diferent cada tres dies. La feina és immensa: hi participen
centenars de persones i vaig assabentar-me que molta
gent viatja voluntàriament amb la gira per tal d’ajudar.
Vaig adonar-me de seguida que l’ambient de la sala,
sempre plena d’activitat, es tornava cada cop més calmat
i serè a mesura que t’aproximaves al fons, lloc on
l’Amma, asseguda, abraçava. Quan la vaig veure per primer cop no entenia ben bé
què passava al seu voltant. M’hi vaig apropar una estona i observar-la va ser inoblidable.
Com si el temps i l’espai no existissin, rebia tothom als seus braços, somrient, parlant,
fent broma i donant instruccions per a la bona marxa del programa. Ella estava
pendent de tot. No em cansava de mirar aquell flux interminable de persones i Amor.
Quan per fi vaig passar jo mateixa, sentia una calidesa profunda i una quietud
mental inusual. L’Amma m’abraçava i em parlava a cau d’orella, i jo veia passar la Terra
sencera en aquell gest. No sabria dir-vos per què, però se’m van fer presents rius, mars,
muntanyes, ciutats plenes de gent, el regne animal, el regne vegetal, el planeta sencer
bategant de vida. Tot era pau i serenitat. Entre els seus braços va sorgir de mi una oració
d’agraïment per la creació del Senyor. Sóc cristiana, i aquella dona índia em va permetre
entendre millor que mai l’autèntic missatge de Jesús. Amb el temps he tingut
més trobades i abraçades i altres sensacions, totes elles precioses.
Altres persones, probablement, us explicarien una vivència diferent, perquè rebre
una abraçada de l’Amma és quelcom molt personal. Ella ha triat aquesta manera de
relacionar-se i comunicar-se amb el món perquè el gest d’abraçar no necessita explicacions.
S’entén tot sol, arriba a tothom, és universal i no cal pensar gaire què significa.
És un autèntic missatge d’amor, d’entrega, d’humilitat i servei vers la humanitat.
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 2 5

Tradició
2 6 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
Mennonites,
comunitats radicalment
pacifistes
DIONISIO BYLER
SECRETARI DE L’ASSOCIACIÓ DE MENNONITES I GERMANS EN CRIST D’ESPANYA
És el torn, en aquesta secció, d’una de les esglésies
evangèliques més antigues. Els mennonites sorgeixen del
moviment anabaptista (que defensa el bateig conscient i
voluntari) i formen part de l’anomenada “ala radical” de la
Reforma. Un radicalisme que, en aquest cas, no té traces
de violència, sinó que, ben al contrari, s’ha manifestat
històricament en forma de pacifisme i d’objecció de
consciència a les guerres i al servei militar, com també
en la separació entre l’Església i l’Estat i en la
importància de seguir l’exemple de Jesús i tenir cura
de l’aspecte comunitari.
E
l segle XVI, el cristianisme es trobava ja dividit en tres branques, la
delimitació de les quals era geogràfica. En la que havia estat la part
llatina (occidental) de l’Imperi romà hi havia els catòlics, anomenats així per les
seves pretensions d’universalitat eclesial; en la que havia estat la part grega
(oriental) de l’Imperi, hi havia els ortodoxos que, en anomenar-se així, consideraven
herètics tots els altres cristians; i més enllà de les fronteres orientals de l’antic
imperi s’havia desenvolupat i havia tingut el seu auge l’església nestoriana,
que s’havia estès a territoris tan llunyans com la Xina. En arribar el segle XVI
aquest cristianisme més oriental, a causa de l’expansió de l’islam, pràcticament
havia desaparegut.
Així doncs, les primeres dècades del segle XVI van ser testimonis no de la
divisió del cristianisme –que ja estava dividit– sinó d’una subdivisió del cristianisme
occidental en regions on, d’una banda, l’església se seguia considerant
“universal” (o “catòlica”) i on, d’altra banda, els governants optaven pel cristianisme
conegut de manera diversa com “reformat”, “evangèlic” o “anglicà” –i, en
conjunt, com “protestant”.
Paral·lelament a l’auge del protestantisme sorgeix al centre d’Europa un
corrent cristià radical que s’origina al si d’aquest i que no reconeix el dret dels
governants de determinar la religió dels seus súbdits. Entenent-se renascuts
per l’Esperit i obedients a l’ensenyament transformador de Jesús de Natzaret
tal com el narren els evangelis, aquests petits grups de cristians radicals batejaven
els qui s’hi adherien. Si bé el baptisme dels conversos al cristianisme

sempre havia estat natural, hi ha havia lleis,
que dataven de l’Imperi romà, que condemnaven
els qui rebatejaven els ja batejats. Les
esglésies estatals i els diversos monarques
cristians, llavors, van recórrer a aquella antiga
legislació imperial per titllar d’“anabaptistes”
aquests reformadors radicals, i d’aquesta
manera poder-los aplicar la pena de mort.
El moviment anabaptista va aparèixer en
nombrosos llocs i va ser extremadament
divers: tret d’aquesta característica de no considerar
legítim cap bateig en què la persona
batejada no hagués desitjat i demanat personalment
el baptisme –si no com a adult,
almenys amb prou edat per saber a què es
comprometia en fer-se cristià–, cadascun dels
seus predicadors tenia idees molt pròpies que
sovint eren molt diferents de les de tots els
altres “anabaptistes”.
Llevat de l’intent fracassat d’instaurar un
regne teocràtic integrista a la ciutat alemanya
de Münster, tots els anabaptistes van coincidir
també a rebutjar el patrocini estatal de la religió
cristiana, i rebutjar així mateix qualsevol
ús de la força i de la guerra.
En qualsevol cas, el desastre de Münster
va ser el moment en què va començar a
escriure i a predicar Menno Simons, que a la
fi deixaria el seu nom, mennonites, a la
branca principal dels anabaptistes. Originari
de la regió de Frísia (a l’est dels Països
Baixos i el nord d’Alemanya), Menno va
defensar tossudament la versió de l’anabaptisme
que es mostrava més radicalment contrària
a l’ús de la força i per tant als excessos
de Münster. La seva enorme influència
posterior en el moviment va ser deguda
sens dubte al fet que la seva tendència a
citar constantment l’Escriptura –principalment
el Nou Testament, però sense deixar
de banda l’Antic Testament ni els llibres
deuterocanònics– reflectia clarament allò
que havia estat la pràctica habitual a les
petites assemblees anabaptistes des dels
seus orígens. Perquè si hi ha un tret destacat
d’aquelles primeres generacions de l’anabaptisme,
aquest és la constant insistència
a basar tota la fe, tots els ensenyaments i
tota la predicació en la Bíblia.
FONT: HTTP://WWW.BETHELKS.EDU
Gravat de l’artista mennonita flamenc Jan Luyken que il·lustra una reunió
clandestina d’anabaptistes celebrada en una barca de rems el segle XVI, en
temps de persecució per part de la Inquisició espanyola als Països Baixos.
Perseguits fins a la mort a molts indrets,
els mennonites, que es negaven a defensar-se
a si mateixos amb les armes, es van acabar
replegant als pocs llocs on se’ls va permetre
existir. Ja el segle XVII, això va significar per
molts l’emigració al continent americà, especialment
a Pennsilvània, on el quàquer anglès
William Penn estava establint una colònia
amb profunds principis de tolerància religiosa.
El segle XVIII, quan Caterina la Gran de
Rússia cercava poblar el que avui és Ucraïna
amb colons alemanys, molts mennonites es
van afegir a aquest projecte, no sense abans
aconseguir l’exempció a perpetuïtat del servei
militar.
A partir del segle XIX la intolerància
que va motivar onades successives de
migracions mennonites ja no va ser de caire
religiós, sinó la del nacionalisme incapaç
d’acceptar que els mennonites es
neguessin a fer el servei militar. Tot i que
hi va haver excepcions puntuals, en general
van trobar més tolerància a Amèrica del
Nord que a Europa, per la qual cosa el
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 2 7

2 8 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
degoteig d’emigrants va continuar fins ben
entrat el segle XX.
El segle XX va ser relativament traumàtic
pels mennonites, com ho va ser per tothom.
Durant la Primera Guerra Mundial ningú no
Si bé van prestar assistència social a les
víctimes d’ambdós bàndols durant la Guerra
Civil, els missioners mennonites no van ser
admesos a Espanya fins al 1975
reconeixia l’objecció de consciència: el patriotisme
es vivia universalment amb fervor religiós
i en alguns casos va poder més que les
conviccions mennonites; en d’altres, va portar
alguns rebrots de persecució. La revolució
bolxevic va suposar no tan sols l’anul·lació de
tots els privilegis dels mennonites –concretament,
el de l’objecció de consciència–, sinó
que per la seva relativa prosperitat molt pagesos
mennonites d’Ucraïna van patir particularment
l’odi dels comunistes.
Moment musical d’una reunió recent de la comunitat mennonita al temple que té
a Barcelona.
JOSÉ LUIS SUÁREZ
La Segona Guerra Mundial va trobar bastant
més preparades les esglésies pacifistes
dels Estats Units, però el reduït nombre de
mennonites d’Europa es trobava relativament
més desprotegit. A Ucraïna, després
del sofriment patit sota el règim comunista,
els mennonites, que encara conservaven la
llengua i la cultura alemanyes, van rebre l’exèrcit
de Hitler com un autèntic alliberament.
Els soviètics, per contra, van enviar
incomptables mennonites a Sibèria, separant
famílies que ja no es tornarien a unir mai
més. En acabar el conflicte, la minoria mennonita
va ser una més d’entre la gran massa
de refugiats de guerra, desarrelats i errants
per tota Europa.
En aquestes circumstàncies, l’MCC
(Mennonite Central Committee, o Comitè
Central Mennonita) dels Estats Units i Canadà
va donar un suport logístic ingent a l’objectiu
de reunir famílies mennonites dispersades per
la guerra i, en molts casos, facilitar-ne l’emigració,
especialment al Canadà, Mèxic,
Paraguai i Uruguai. Avui l’MCC és reconegut
mundialment com una ONG que treballa a
favor dels damnificats de guerres i desastres
naturals, sense distinció de credos.
Des de finals del segle XIX i durant tot el
segle XX, els mennonites dels Estats Units (i en
menor mesura també els del Canadà) es van
dedicar a construir i dotar importants institucions
que impulsarien la renovació del mennonisme.
Van fundar universitats; van dotar
d’estructura organitzativa i democràtica les
seves esglésies i el conjunt global d’aquestes;
van impulsar el Congrés Mundial Mennonita,
i sobretot van crear agències de missions a
l’estranger imitant allò que feien altres denominacions
protestants nord-americanes.
Seria difícil exagerar la importància d’aquesta
última iniciativa. El resultat de l’impuls
missioner, que ha promogut activament
el proselitisme cristià mennonita a
tots els continents del món, ha suposat una
transformació fonamental de la composició
social i racial del mennonisme. Fins a mitjan
segle XX, es podia afirmar amb certa
rotunditat que els mennonites eren d’ascendència
centreeuropea, i que en molts casos

conservaven els antics dialectes frisó i suís alemany.
Avui, però, el “mennonita mitjà” probablement seria una
dona africana, convertida al cristianisme des d’altres creences,
que parla la seva llengua tribal i potser també,
malament, alguna de les llengües de les antigues potències
colonials europees.
Si bé cap altre continent no ha vist la mateixa explosió
demogràfica mennonita que l’Àfrica, també n’hi ha
centenars de milers a l’Àsia i l’Amèrica Llatina.
Mentrestant, si en aquests darrers anys n’ha crescut el
nombre a Amèrica del Nord, això es deu a conversions
entre minories ètniques, especialment immigrants
d’Amèrica Llatina. Europa és l’únic continent on els mennonites
–igual com les diverses branques del cristianisme–
es troben en clar retrocés.
Espanya seria, en aquest sentit, una d’aquelles excepcions
que confirmen la regla respecte als mennonites a
Europa. L’ONG Comitè Central Mennonita (MCC) va prestar
assistència social a les víctimes d’ambdós bàndols
durant la Guerra Civil, però els missioners mennonites no
hi van ser admesos fins al 1975. Des d’aleshores s’hi han
establert (o estan en procés d’establiment) vuit comunitats
a cinc comunitats autònomes, organitzades en
l’Associació de Mennonites i Germans en Crist d’Espanya
(AMyHCE).
A Catalunya hi ha dues comunitats a Barcelona i una
tercera que comença a formar-se a Girona. La més antiga és
l’Església Mennonita de Barcelona, que data de 1978, quan
va tenir lloc el retorn, des de Brussel·les, d’emigrants espanyols
que havien adoptat el cristianisme mennonita.
www.menonitas.org: per exemple, sobre la confessió de fe
en la perspectiva mennonita i la història del moviment ana-
baptista.
www.mwc-cmm.org: dades estadístiques sobre els menno-
nites al món.
POSTGRAU EN RELIGIONS I DIÀLEG
La Universitat Pompeu Fabra i l’Institut Superior
de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB) ofereixen
un títol comú de Postgrau en Religions i Diàleg,
segons el Pla Bolonya
De febrer a juny de 2009
De forma presencial (de dilluns a dijous, de 18.30 a 21 hores) o
virtual (per internet)
20 crèdits ECTS
Continuarà el curs 2009-2010 amb un Màster en Religions i
Diàleg
El Curs, dirigit pel Dr. Antoni Matabosch –director de
l’ISCREB– i coordinat pel Dr. Jaume Casals (UPF) i pel Dr.
Ignasi Boada (ISCREB), es proposa reflexionar sobre les claus
del diàleg interreligiós i intercultural, a més d’obrir una via de
coneixement ordenat i acadèmicament rigorós a les religions de
més influència en el món.
S’adreça especialment a professionals en contacte amb la pluralitat
social: escola, sanitat, assistència social, treball amb ONG o
psicologia. Les assignatures –de 5 crèdits ECTS– són:
PER SABER-NE MÉS
www.gameo.org: GAMEO, l’enciclopèdia mennonita, amb
més de 14.000 articles.
Islam: els fonaments. Professors: Dra. Dolors Bramon
(presencial) i el Dr. Josep Bellver (internet)
Taoisme-Confucionisme. Professors: Dr. Ignasi Boada
(presencial) i la Dra. Raquel Bousa (virtual)
Religions africanes tradicionals i afroamericanes.
Professors: Llic. Antoni Calvera i Llic. Joan Gimeno.
Per a estudiants Diplomats en Ciències Religioses o Teologia
Cristianisme. Professor: Dr. Lluís Duch. Per a postgraduats
que no són Diplomats en Ciències Religioses o Teologia
Seminari sobre textos de les tradicions islàmica
i cristiana. Professors: Dr. Jaume Flaquer i Dr. Víctor Farias
Matriculació: a partir de gener de 2009, de 17 a 21h,
a l’ISCREB (Diputació, 231. Barcelona /
www.iscreb.org)
Informació: secretaria@iscreb.org / 93 454 19 63 i
info@idec.upf.edu / 93 542 18 50
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 2 9

Diàleg
3 0 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
Islam i judaisme
en diàleg
CONVERSA ENTRE TAOUFIK CHEDDADI
I JORGE BURDMAN
MANUEL PÉREZ
Amb aquest, tanquem una trilogia de diàlegs
entre representants de les anomenades religions
abrahàmiques. Reproduïm part d’una llarga,
amistosa i alhora intensa i sincera conversa
entre un jueu i un musulmà. Tots dos són grans
coneixedors de les seves tradicions i estan
profundament implicats en la realitat actual, tant
local com global, de les seves comunitats. Aquí
ens parlen d’allò que comparteixen i també d’allò
que els diferencia i, a més, donen les claus
perquè això últim no hagi de ser necessàriament
font de conflictes.
J
ueus i musulmans es reconeixen en la forma de
relacionar-se amb Déu?
TAOUFIK CHEDDADI: Les formes de retre-li culte
o d’anomenar-lo varien i, en el fons, no importen. Importa la idea
–Déu– que sí que compartim. Una idea de Déu basada en la unicitat,
no antropomòrfica. Però no només compartim això. Sense
entrar en matisos, els famosos cinc pilars de l’islam es troben,
tots, en els llibres sagrats del judaisme. Els temps canvien, les religions
i les legislacions també. Però el Déu únic segueix sent el
mateix i oferint respostes als homes de tots els temps.
JORGE BURDMAN: La religiositat és gairebé la mateixa i
sempre s’ha reconegut. Només al segle XX es va començar a diferenciar
per aspectes polítics mesquins. Maimònides, el gran referent
litúrgic jueu, va ser metge del califa i va viure i morir a
Egipte. Moltes paraules de la litúrgia no són hebrees sinó àrabs:
per exemple, xeic (‘cap’). Al Marroc, on amb la Inquisició van
anar a parar molts jueus, no es feia cap diferència. Per pregar en
públic, els jueus necessiten ser deu adults. Doncs s’explica que,
entre setmana, la gent treballava i potser només n’hi havia nou i,
llavors, el rabí convidava el primer veí que passava, que molt
sovint era musulmà. Això encara és així: si un jueu no troba aliments
caixer, pot menjar halal.

Vist des de fora, semblen compartir una forta ritualització
de la vida quotidiana...
J.B.: Tota forma de pregària prové de la necessitat d’agrair,
de connectar-se amb una energia o de comunicar-se
amb els altres. És un ritual de vida que comparteix tota persona
de fe, fins i tot l’agnòstica. Perquè dir “fins demà” també
és formular una pregària!
T.C.: Sóc jo qui necessita Déu o és Ell qui em necessita
a mi? La resposta és clara: a Déu no li calen les meves
pregàries. O no seria tan poderós! Molts jutgen excessiu o
fanàtic aquest voler sentir Déu més enllà de la mesquita
o la sinagoga, en tots els actes i pensaments, en la forma
de vestir i de menjar. Però és just al revés: és un reconeixement
de la nostra debilitat davant del Creador. Goethe
deia que, si l’islam és submissió a Déu, llavors, tots som
musulmans. El que compartim és aquesta voluntat de tenir
present Déu en tots els àmbits que es llegeix a la Torà, on
Déu descendeix i s’implica en la vida i les decisions dels
homes.
Això és compatible amb la laïcitat o el secularisme?
T.C.: L’espiritualitat no es pot limitar al lloc de culte.
Ritualitzar la vida quotidiana és un intent de no partir-nos
entre les nostres necessitats materials i espirituals. Perquè
aquesta separació és font de desequilibris i guerres. Europa
ha hagut de fer-la a causa dels problemes que ha tingut
amb l’Església. I, certament, s’ha de reconèixer que, a tot
arreu, s’han fet moltes barbaritats en nom de la religió. No
hem de polititzar la religió ni aquesta s’ha de ficar en política
en el sentit que el president d’un país no ha ser un
imam o un rabí i fer servir el nom de Déu per governar
amb un poder absolut. Però la religió és la consciència de
la societat i no pot deixar de ser un referent ideològic general,
també pels dirigents d’un país. Som laics en un sentit
adaptat a la nostra cultura. Sense separar la religió de la
vida, criticant però sense desfer-nos de tot. És el gran error
d’Occident, on Déu (Nietzsche), l’home (Foucault), el llenguatge
(Barthes)… tot ha mort! Però potser el que ha mort
és simplement el concepte catòlic de Déu…
J.B.: Religió, en hebreu, és dat, que vol dir ‘forma de
vida’. Aquesta es concreta, bàsicament, en els deu manaments
i l’home és lliure de seguir-los o no. En canvi, la Torà
no diu quina forma de govern vol. És l’home qui ho va
dient. Si llegim, veiem que primer van ser els jutges i després
els reis, però que aquests es van corrompre i els regnes
es van dividir. No hi ha una forma política concreta. Si
bé sóc ortodox en el sentit d’entendre la vida com una unicitat
religiosa, políticament no ho tradueixo en defensar
una teocràcia. L’home no pot imposar la religió autoritàriament.
A Abraham no se li va imposar, la va descobrir ell.
Crec que hi ha una ètica de vida que l’home, en la seva
evolució, va interpretant i entenent millor o no.
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 3 1
ALBA PUY

“Per avançar hem de seguir
llegint, cada cop millor, els
missatges dels profetes”
Jorge Burdman és jueu i d’origen argentí. És representant de
la Comunitat Israelita de Barcelona, on també fa d’auxiliar
rabínic i de responsable del departament de tradició i cultura.
Participa activament en iniciatives de diàleg interreligiós. Per
exemple, és membre del consell editorial d’aquesta revista.
3 2 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
Quina aportació poden fer aquestes formes
de vida a la societat occidental?
T.C.: L’islam es dirigeix a tota la humanitat.
Excepte en qüestions dogmàtiques –què creure–
o litúrgiques –com pregar–, l’islam parla en
termes generals i deixa la resta, un noranta per
cent, a l’esforç intel·lectual (igtihad) i a la reforma
(tajdid). Aquesta flexibilitat és el millor que
té. Avui hi ha un buit ideològic que la societat
no aconsegueix omplir i aquí l’islam pot ajudar
molt. Per exemple, vivim una crisi que l’economia
islàmica, gran desconeguda, podria alleujar.
Però això no es vol entendre i es destaquen
altres coses més lligades a la cultura islàmica o
es confon l’islam amb la seva història. Els talibans
i Bin Laden també són musulmans, sí. Però
no representen, ni molt menys, una comunitat
que és la quarta part de la humanitat.
J.B.: La Torà no comença amb Abraham
sinó amb Adam i Eva. El missatge, doncs, es
dirigeix a la humanitat, que és anterior a la religió.
En la societat actual es diferencia entre la
forma de vida, la ideologia i la persona i, d’aquesta
manera, cadascú té la seva veritat. Però,
perquè les coses funcionin, han de tenir una
projecció social, universal. Darrere de l’ecologisme,
per exemple, no pot haver-hi interessos
mesquins, comercials. Els profetes no tenien
visions màgiques. Eren uns sociòlegs de l’època,
que denunciaven la corrupció i l’allunyament
de la societat de l’ètica. Per avançar hem
de seguir llegint, cada cop millor, els seus missatges.
Per exemple, encara que diu “no mataràs”,
durant segles les guerres van ser més o
menys acceptades. Avui, en canvi, cada cop ho
són menys. Ho demostren les manifestacions
contra la invasió de l’Iraq. Avui, el Vietnam seria
encara més qüestionat. Aquesta és l’evolució del
“no mataràs”.
Quines diferències fonamentals remarqueu
entre les vostres tradicions?
T.C.: Malgrat acords generals, hem de reconèixer
que som diferents i reconèixer aquestes
diferències. És essencial donar-nos el dret a ser
diferents i fins i tot a criticar-nos, sempre amb
respecte. La gran mentida és que tots som
iguals.
J.B.: No és una mentida: és una profecia,
l’anhel de la humanitat. Els preceptes (mitsvot)
no són lleis irrevocables sinó mitjans per arribarhi
i, com a tals, estan fets per desaparèixer.
Tampoc no s’han d’entendre en sentit negatiu.
El dejuni no és pel fet de no menjar. És per
potenciar un altre estat, més reflexiu. Però si
estàs malalt, menja. Altrament seria flagel·lant i
destructiu. Vull dir, és veritat que no tot és tan
maco i que no vivim en un món harmònic. Però
que no ho sigui no vol dir que no ho hagi de
ser. El desafiament hi és. I jo crec que l’ésser
humà avança. Per diferents camins, cadascun
seguint el que més li convé. Però això no vol dir
excloure els camins dels altres. Allò seria integrisme.
Buñuel va dir: “Hi ha moltes formes
d’arribar a la veritat i estimo la persona que la
busca. Però si algú em diu que l’ha trobat, el
mato”.
Per què hi ha integrisme?
T.C.: Compte amb els conceptes. Integrisme
i fonamentalisme tenen més a veure amb el cristianisme
i és un error aplicar-los a l’islam. Es
parla de “terrorisme islàmic” quan islam, literalment,
vol dir ‘pau’. És possible un terrorisme
pacífic? Però parlem-ne: les religions estan dirigides
a les persones, que les han d’interpretar.
Aquí hi entren factors interns i externs. La psicologia
pròpia de l’ésser humà. O el mateix text
religiós, que sovint permet una interpretació
violenta. No tothom té els mateixos mitjans
intel·lectuals i lingüístics. Alguns entendran les
paraules en sentit literal i d’altres hi buscaran un
significat. Les dues coses són interessants. No

hem de ser literalistes, però tampoc buscar
només allò que amaguen les paraules. Certes
coses són fonamentals i d’altres permeten diverses
lectures, conviden al consens. Ni musulmans
ni jueus tenim un clergat infal·lible a l’hora d’interpretar.
Tot i que la història de l’islam també
és plena de suposats messies i de fanàtics amb
interessos polítics o materials. Ja n’hi havia en
temps del Profeta.
J.B.: L’error de les religions, o més ben dit,
dels religiosos, va ser ensenyar-nos que les
creences dels altres són heretgies. D’aquí l’enfrontament
durant segles. L’esforç que hem de
fer avui els religiosos és entendre les religions
i les ideologies, que no han mort ni molt
menys (dir-ho és la gran ideologia d’algú que
hi està interessat). Hem d’entendre’ns els uns
als altres i entendre que la veritat la tenim tots.
Això és molt difícil. Vivim en un món opressiu
que ens imposa visions partidistes, no universals.
Però ser profeta és tenir el do de saber
sortir d’un mateix. Els jueus pensem que el
messies ha de venir, els cristians que és Jesús,
i els musulmans creuen en el seu profeta.
Quina és la veritat? No té sentit discutir sobre
les creences individuals. El que s’ha de fer és
imitar la vida d’Abraham, de Jesús, de
Muhàmmad, de Gandhi, d’aquells que van
transcendir-se a si mateixos pels altres.
T.C.: Per mi, l’esforç és més aviat ser capaços
de reconèixer que estem convençuts del
que creiem i que no totes les veritats ens semblen
vàlides. Dir que tots som iguals i que el
Déu de tots és el mateix va contra natura. No
hem de fer aquesta mena d’esforç psicològic per
deixar de veure’ns a nosaltres mateixos com el
que som. A l’ésser humà li agrada tenir quelcom
seu i això s’ha d’enfocar en positiu. Respecto les
iniciatives com ara pregàries conjuntes, però
crec que no són el camí que cal seguir. És des
del reconeixement de la pròpia identitat que
musulmans, budistes i ateus podem fer les nostres
aportacions.
Sentiu el suport de les vostres comunitats?
J.B.: Les comunitats tenen una mica de tot:
integristes, progressistes, indiferents, etcètera.
Encara no han acabat de trobar el camí. Hi
estan posades –molt més que abans– però no
“Occident no ha entès que
podem ser molt útils: quan
viatgem a casa no només hi
podem deixar divises sinó també
uns valors”
Taoufik Cheddadi El Harrak és musulmà, va néixer al Marroc i viu
a Santa Coloma de Gramenet. És sociòleg, islamòleg i diplomat
en Ciències Islàmiques. Ha fundat diverses entitats culturals i
religioses islàmiques i també és un militant del diàleg, però no
“entre religions” sinó entre “persones de diferents religions”.
del tot. Per molts motius: les guerres, els prejudicis…
La tecnologia havia d’alliberar l’home
del treball opressiu i ha acabat oprimint-lo més.
Aleshores, les persones es refugien en el seu
propi àmbit nacional o religiós, on troben un
lloc de protesta i desafiament a aquesta societat
opressora. Els creients de totes les ideologies
hem d’aprendre a servir-nos dels ensenyaments
de les nostres tradicions relatius a les problemàtiques
de l’antiguitat per donar respostes a les
problemàtiques actuals.
T.C.: L’islam viu tota mena de debats. Amb
gran coratge, grups de supervivència islàmics i
intel·lectuals estan criticant postures que fa
temps es consideraven islàmiques quan eren
culturals. Això és vital per l’islam, que és multicolor.
No tots els musulmans són àrabs. No
en són ni el vint per cent. I hi ha la minoria
islàmica europea: milions de persones que
volen viure com a musulmans a Europa. Gent
amb altres problemes, que s’ha de plantejar un
altre islam. Aquí, el pensament i la jurisprudència
islàmics m’han d’oferir altres preguntes i
respostes que les que tenia al Marroc. Occident
no ha entès que podem ser molt útils: quan
viatgem a casa no només hi podem deixar divises
sinó també uns valors, uns principis, i així
facilitar el diàleg. Però no s’inverteix en nosaltres.
Només se’ns veu com a immigrants o
terroristes i se’ns fa servir per escalfar campanyes
electorals en què, per cert, no podem ni
votar. Encara que alguns ho presentin així per
guanyar uns vots, no hi ha cap contradicció a
ser català i musulmà.
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 3 3

Calaix
3 4 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
Practicant zazen
al dojo
EUL¸LIA TORT
PERIODISTA
É
s dissabte al matí i vaig al centre de Barcelona, a tocar de Santa
Maria del Mar. He quedat amb el Pere Secorun, responsable del
centre o dojo zen de Barcelona. Abans d’anar-hi, però, em documento:
la paraula dojo vol dir ‘temple’ i el zen seria, per entendre’ns, com una
subfamília del budisme. El meu imaginari s’omple d’encens, ornamentació
daurada, caps rasurats i color taronja. Però com ja és costum, la realitat sempre
supera la ficció.
Quan obro la porta de l’entresol, trobo un home amb un gran somriure
que em dóna la benvinguda i em demana que em tregui les sabates.
Immediatament conec el Pere, que m’indica que en breu començarem la pràctica
de zazen (la tècnica de meditació pròpia del zen) i que l’Anna, una monja
del dojo, em donarà quatre indicacions. Ella és una dona petita i dolça però
molt ràpida i bellugadissa, que en cinc minuts m’ha fet una classe avançada
sobre les normes que cal respectar. Just després del hall, hi ha una gran sala
tota de parquet, on recolzats a la paret hi ha moltíssims coixins negres, petits
i arrodonits. Cadascuna de nosaltres n’agafa un. Al final d’aquesta sala, hi ha
un llistó de fusta al terra.
Segons m’explica, el llistó
marca la separació entre
el dojo, l’espai on pròpiament
farem la meditació, i
la resta. Penso, per mi
mateixa, que mai no
havia vist tan clara la diferència
entre lo sagrado i
No hem de rebutjar cap
pensament angoixant
o excitant, simplement
cal deixar-lo passar
lo profano, en termes d’Otto. És una sala rectangular, amb una il·luminació
tènue i un senzill altar central que té una figura de Buda. Al voltant de la sala,
hi ha distribuïts coixins tocant a la paret, on ens asseurem per fer zazen.
Norma 1: al dojo, s’hi entra amb el peu esquerre i se’n surt amb el peu dret.
No en sabem el motiu, però el costum és aquest. Norma 2: al dojo, es camina
fent angles de 90 graus, així que tots els girs o canvis de direcció es fan ben
marcats. Norma 3: sempre ens mourem en el sentit de les agulles del rellotge
per evitar interferir en una línia imaginària que es dibuixa entre el Buda de
l’altar i el Pere, que dirigirà la meditació. Un cop tenim resoltes aquestes qüestions
espacials, l’Anna m’explica quina és la posició de meditació, cosa que
resulta molt més difícil.
Ens asseiem, de cara a la paret, sobre el coixí negre que prèviament havíem
agafat. La posició cent per cent zen és la que anomenen del lotus: creuar

“Només de
tant en tant
se sent com
algú empassa
saliva i tus
discretament”
les cames posant l’esquerra sobre la dreta i aquesta,
per dins, sobre l’esquerra. Evidentment, no m’hi
acosto ni de lluny, i m’assec en la posició que que
tradicionalment hem anomenat “com un índio”.
Alhora, l’esquena s’ha de mantenir al més recta
possible, la barbeta l’hem de posar una mica endintre,
però tampoc massa, i els ulls han d’estar oberts
uns 25 graus. No sé si me’n sortiré...
Entre tantes explicacions, el dojo s’ha omplert.
Tots porten un quimono de color negre i la majoria
d’homes duen el cap rasurat. Sento unes campanades
que, imagino, indiquen l’inici de la meditació.
En total, som unes vint persones, totes assegudes
de cara a la paret excepte el Pere. L’ambient és
molt silenciós, només de tant en tant s’escolta com
algú empassa saliva i tus discretament. Com m’ha
dit l’Anna, l’objectiu és dirigir la mirada cap a l’interior
de nosaltres mateixos: el zazen és una pràctica
de concentració en la qual no hem de rebutjar
cap pensament que ens angoixi o exciti, simplement
cal deixar-lo passar. Ens passarem uns trenta
minuts meditant, encara que no em resulta gens
fàcil concentrar-me. I és que al cap de poca estona
de començar, el peu esquerre se m’adorm. Intento
despertar-lo, discretament, però no hi ha manera.
En plena trifulga per intentar tornar-lo a la vida,
sento un altre toc, aquest cop de fusta. Indica que
comencem una segona part de la meditació, aquest
cop drets. Me n’alegro molt, perquè això suposa
que la sang em torna a circular com és habitual.
Ens posem en fila i fem passets molt i molt petits.
Primer, peu esquerre endavant carregant tot el pes
sobre el dit gros del peu. Després, passet a la dreta
carregant el pes sobre el dit gros del peu i amb
les mans creuades, a l’alçada de l’estèrnum. La veritat
és que aquesta pràctica em resulta més senzilla
i se’m fa més fàcil concentrar-me! Al cap d’uns deu
minuts de petits passos, tornem a la posició de
lotus i ens hi passem uns trenta minuts més. No sé
com, hi ha dues varetes d’encens enceses i realment
es genera un ambient que convida a la concentració
tot i que jo, per més que m’hi esforci,
necessito practicar bastant més per aconseguir estar
còmoda en aquesta posició.
Quan s’apropa el final, fem una sèrie de prostracions
a terra i acabem amb una recitació o una
mena de cants. Jo no m’hi puc sumar perquè desconec
totalment el japonès i no intueixo de cap de
les maneres què estan dient. Això sí, em sorprèn
que el to és greu, sense gaire musicalitat. El contrast
amb les esglésies cristianes és abismal, ja que
allà sembla que com més agut, millor. Jo, que no
canto gens bé i molt menys sóc capaç de fer aguts,
me n’alegro i, si no fos perquè no sé japonès, penso
que m’arrencaria a cantar amb tota la comunitat.
Per fi, un lloc on podria cantar amb naturalitat!.
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 3 5
CENTRE ZEN DE BARCELONA

3 6 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
Raimon Panikkar:
90 anys i quatre identitats
VICTORINO PÉREZ PRIETO
TEÒLEG. AUTOR DE ‘MÁS ALLÁ DE LA FRAGMENTACIÓN DE LA TEOLOGÍA, SABER Y LA VIDA: RAIMON PANIKKAR’
(TIRANT LO BLANCH) I DE ‘DIOS, HOMBRE, MUNDO. LA TRINIDAD EN RAIMON PANIKKAR’ (HERDER)
Coincidint amb el norantè aniversari de
Panikkar, gran font d’inspiració del diàleg
interreligiós en general i d’aquesta revista
en particular, ens arriba aquest article
signat per un dels seus fidels estudiosos.
R
aimon Panikkar és un dels grans
pensadors de la nostra època, i
ha estat reconegut com a tal en
nombroses ocasions. Però no es tracta tan
sols d’un pensament original. Panikkar és un
home d’un recorregut existencial i intel·lectual
llarg, ric i excepcional per les múltiples
dimensions de la seva existència. En paraules
seves: “Sempre he intentat que en qualsevol
escrit meu hi hagi implícita almenys
tota la condició del món que més o menys
continua sent implícita. Allò que intento és
justament superar la fragmentació del saber
i la fragmentació de la vida humana i, en
conseqüència, la meva resposta és sempre:
o tot o res”.
En Panikkar convergeixen l’origen hindú
i cristià, la formació acadèmica, intel·lectual
i interdisciplinària però també intercultural i
interreligiosa, l’experiència mística… Quelcom
que portaria el comú dels mortals a una
autèntica esquizofrènia, en ell s’ha convertit
en una experiència riquíssima i genial de la
qual podem beure una vegada i una altra en
els seus escrits, tenint en compte la vellà
màxima de sant Efrem: “No vulguis esgotar la
font avui, perquè llavors no hi tornaràs a beure
demà. En canvi, alegra’t que sempre continuï
brollant”. No és estrany que el mateix
Panikkar reconegui el “risc existencial” com
una característica de la seva pròpia existència:
“El risc existencial és el d’una vida que
s’arrela en més d’una cultura i religió. Les
meves circumstàncies personals (biològiques,
històriques i biogràfiques) han fet possible
que accepti el risc d’una conversió sense alienació,
l’assumpció sense repudi, la síntesi i
simbiosi sense caure en un sincretisme o
eclecticisme. No es tracta que em confessi
voluntaristament alhora indi i europeu, o que
faci veure que sóc un home religiós i alhora
laic. És més aviat que, pel meu naixement,
educació, iniciació i vida real, sóc una persona
que viu de les experiències originals de la
tradició occidental tant cristiana com laica, i
de la tradició índia, tant hinduista com budista.
La comprensió mútua i la fecundació entre
les diferents tradicions es pot realitzar pel
sacrifici de la pròpia vida, sotmetent-se primer
a suportar les tensions existents sense
caure en l’esquizofrènia i a mantenir les polaritats
sense una paranoia personal o cultural.
Només en un segon moment, aquesta acceptació
serena pot produir les transformacions
desitjades”.
La seva és una vida en què la unitat mateixa
de l’ésser té una identitat calidoscòpica:
“Voldria ser fidel a la intuïció budista, no apartar-me
de l’experiència cristiana i no desconnectar-me
del món cultural contemporani. Per
què aixecar muralles i mantenir gelosament
les separacions? El fet d’enaltir una tradició
humana i religiosa no significa menysprear les
altres. La síntesi de totes elles és improbable i
potser ni tan sols sigui possible, però això no
vol dir que l’única alternativa es trobi en l’exclusivisme
o en l’eclecticisme”.

Per això, en Panikkar hem de parlar d’una identitat quàdruple:
el fet de definir-se simultàniament com a cristià, hinduista,
budista i fill de la concepció laica del segle XX a
Occident. Han estat molt citades unes paraules seves, parlant
d’una experiència de trobada interreligiosa amb l’Índia:
“Vaig marxar cristià, m’he descobert hindú i torno budista,
sense per això deixar de ser el que era primer”. Panikkar
ha anat assumint en la seva existència el cristianisme en què
va néixer i va ser educat, l’hinduisme que formava també
part del seu origen però que va anar descobrint a poc a poc
(“l’havia de deixar emergir dins meu”) i el budisme, que es
va anar desenvolupant dins seu de manera natural, però
com a “resultat del treball interior”; finalment, també la
identitat secular, com a resultat del contacte amb el món
occidental.
La seva identitat quàdruple neix fecundada per les quatre
tradicions esmentades, fins al punt que no la podem
comprendre sense conèixer què suposa pel nostre autor el
profund diàleg interior que ha volgut establir entre elles:
“Un diàleg intern dins del propi jo, una trobada en la profunditat
de la religiositat personal del jo, quan aquest ensopega
amb una altra experiència religiosa en aquell nivell
íntim. Un diàleg intra-religiós que he de començar jo
mateix, preguntant-me sobre mi mateix, sobre la relativitat
de les meves creences, i acceptant el repte d’un canvi, d’una
conversió, i el risc de trastocar els meus enfocaments tradicionals”:
Se l’ha acusat de sincretista. Res més lluny de la
realitat: ell sap molt bé que el sincretisme significa
la mort de la riquesa fonamental de les diferents cultures
humanes que suposa la varietat d’experiències religioses.
D’altra banda, malgrat la seva obertura al polifònic
univers religiós, reconeix que al seu interior no
s’identifica només amb una tradició religiosa, tot i respectar-la
i estudiar-la, però tampoc no se sent formar
part de qualsevol tradició religiosa que no formi part
de la seva identitat. “Jo puc dir que sóc un cristià, un
hindú i un budista. No puc dir que sóc un musulmà o
un parsi, tot i que tinc simpatia per altres religions i per
les seves tradicions només en aquest cas puc parlar
d’altres”.
En la trobada amb el pensador jueu Pinchas Lapide,
parlant de la seva “recerca intrareligiosa” en el cristianisme,
l’hinduisme i el budisme, explica la seva estreta
relació amb el judaisme l’islam, els sikhs, els parsis, els
jaines i altres religions; però manifesta una diferència
en la relació amb les primeres i amb les segones: mentre
cristianisme, hinduisme i budisme formen part de la
seva “tradició personal”, les altres només han estat
“objecte d’estudi”, de contacte i de conversa.
Raimon Panikkar és l’expressió que el diàleg intrareligiós
que proposa no és tan sols una bonica teoria,
sinó una realitat, perquè almenys ha estat realitat en
ell.
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 3 7

3 8 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
Harlem: lloances a ritme
de ‘hip-hop’
GLÒRIA PALLARÈS VINYOLES
C
reus de neó, banderes dels Estats Units i parets
de ceràmica andalusa. L’església Mount Neboh
era catòlica fins que una comunitat baptista la
va comprar fa trenta anys per reunir-se al cor de Harlem, el
barri negre de Nova York. Monarques espanyols del tot
anònims pels fidels decoren la façana d’un temple situat en
ple boulevard Adam Clayton Powell Jr., pastor baptista i
pioner en la lluita pels drets civils dels afroamericans als
EUA. “El culte dominical ens uneix en la fe i la reivindicació
a traves de la música”, explica Julie Ford, membre del
cor de l’església.
La celebració s’inicia amb els cants gospel d’un cor
femení format per noies uniformades amb vestits blancs i
llaços roses a la cintura. La congregació s’aixeca i aplaudeix
i el pastor Greene, que va lliscant per la butaca, segueix el
ritme de la música amb el cap de forma desapassionada. El
pastor està flanquejat per quatre assistents i s’asseu entre el
cor i un púlpit elevat. Al peu del púlpit hi ha un altar
modest. “Sembla un jutjat”, comenta una turista francesa.
En un dels barris més pobres, amb més atur i major criminalitat
de Nova York, l’església articula la comunitat i
s’implica activament en la vida dels fidels. “Tenim un ministeri
per a solters, per a casats, per a dones i per a homes;
tenim grups de cant i de dansa; l’església és un lloc vital de
trobada i de consol”, explica el pastor. La comunitat s’implica
en el funcionament diari de l’església i considera el pastor
com un membre més.
Mount Neboh no té escolanets, però compta amb
adults que ajuden durant el culte. Els homes són joves amb
esmòquing. Les dones, de mitjana edat, combinen un vestit
jaqueta blanc amb una còfia del mateix color. “Semblen
infermeres”, afegeix la turista francesa. El cor acaba la primera
tanda de cançons i una voluntària repassa els esdeveniments
importants de la comunitat: naixements, defuncions,
promocions laborals… “Celebrem-ho”, exclama.
Una música hip-hop enregistrada sona a tot volum i les
noies del cor es descalcen per fer una coreografia entre els
bancs. “Podem adorar el Senyor a ritme de rap o de rythm

and blues, l’important no és la forma del gospel sinó el contingut”,
explica el fidel Chris Hall. “L’objectiu del gospel és
posar en contacte els fidels amb l’Esperit Sant”, afegeix.
Les primeres paraules del pastor, cinquanta minuts després
de l’inici de la celebració, són cantades. La comunitat
es congrega al peu del púlpit i aclama el pastor. Els fidels
tanquen els ulls, aixequen els palmells de les mans i profereixen
exclamacions espontànies quan la música interpretada
pel reverend Green els apropa a un estat d’èxtasi. “Ho
ha aconseguit”; “ha de descansar”, exclama la congregació.
El pastor combina frases cantades i parlades abans d’asseure’s
esgotat.
“Orar significa parlar i resar, i nosaltres [els negres]
resem cantant. Per això els discursos d’Obama són musicals”,
comenta Jane Poole, membre de la comunitat, fent
referència al primer president afroamericà de la història dels
EUA. A Mount Neboh la comunitat s’endiumenja per assistir
al culte: barrets, vestits de colors pastel amb reforços
d’escuma a les espatlles, grans cercles daurats, perruques
pèl-roges amb tirabuixons. “Som negres i som humils, però
ens vestim per celebrar la nostra fe i la nostra dignitat”, sentencia
Poole.
La música de la “bona notícia”
Afroamericà, baptista i de renda baixa. Aquest és el perfil
d’un habitant de Harlem, el barri negre més cèlebre i més
temut –almenys històricament– dels Estats Units. Els afroa-
mericans són el grup amb més afiliació religiosa dels EUA
segons el mapa del Fòrum Pew sobre Religions i Vida
Pública (vegeu http://religions.pewforum.org/maps). Harlem
és certament l’aparador de desenes de confessions, sobre-
tot esglésies protestants: baptistes, metodistes, pentecos-
tals, sense denominació, etcètera. No és estrany que aques-
tes comunitats utilitzin baixos d’edificis i cases particulars
com a locals de culte o que antigues esglésies catòliques
siguin comprades per grups protestants. En l’última dècada,
l’interès del turisme per la musica gospel interpretada a les
esglésies de Harlem ha estat un dels motors econòmics per
a la compra i restauració dels temples.
Gospel és la traducció anglesa d’evangeli, que significa
‘bona notícia’. Els cants espirituals negres interpretats pels
cors de les esglésies parlen de la bondat de Déu, de com
Els fidels
tanquen els
ulls, aixequen
els palmells
de les mans
i profereixen
exclamacions
ajuda, in extremis, els desemparats. “Cantant sobre la bona
nova al cel hem atret la bona sort a la terra”, conclou Jim
Jackson, membre del cor de l’església més turística de
Harlem, l’Abyssinian Baptist Church. “De tota manera la
nostra música és sagrada, no un xou”, sentencia Jackson.
El gospel té restriccions de contingut, però no d’estil, i ha
evolucionat dels sons blues inicials fins al rythm and blues
o el hip-hop actuals. La música de la “bona notícia” és una
fusió de cançons cristianes i ritmes africans concebuda pels
esclaus negres que assistien a missa amb els seus patrons
blancs, el segle XIX. La repetició de les lletres va ser introduï-
da per reafirmar les creences dels fidels i permetre la partici-
pació dels analfabets en la celebració. Alhora, l’estructura
de crida i resposta típica de la música africana permet un
diàleg constant entre els intèrprets i els fidels.
“La finalitat del gospel és invitar la presencia de l’Esperit Sant
a la celebració”, explica Mary Brook, membre del cor de
l’Església Baptista Mount Neboh. “Per això, l’intèrpret
ha de permetre la connexió entre aquest i els fidels. Quan ho
aconsegueix, sabem que té un do”, conclou Brook.
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 3 9

4 0 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
Teosofia i espiritisme:
les religions de la
modernitat
JORDI PUIG I MARTÍN
SOCIÒLEG I TÈCNIC DE L’OFICINA D’AFERS RELIGIOSOS DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA
L a història de la humanitat és
plena de religions que neixen,
i de religions que moren. I si la
mort d’una religió –com la mort d’una llengua,
d’una cultura– és un acte tràgic, una
derrota de la humanitat, el seu naixement
no es troba, en cap cas, exempt de dubtes,
d’interrogants, de desconfiances. Però també
d’il·lusions, de complicitats i, per què
no, de simpaties o de seduccions. Ara bé,
perquè neixi una nova religió, cal que els
vents li siguin favorables. I això s’esdevingué
el segle XIX, un segle convuls, però
extremadament fèrtil pel que fa al món de
la cultura i el pensament: és el segle de la
Visió del port de Barcelona, “quan els vaixells encara tenien veles, i aquest no tan
sols era la porta d’entrada de mercaderies, sinó també d’utopies i d’espiritualitats”.
modernitat. No debades, la revolució
industrial va ser el reactiu de tota una sèrie
de revolucions de caire filosòfic i religiós
que s’estaven gestant ja des de la Il·lustració
o, si es vol, des del Renaixement. L’ús
de la raó, la fi de l’obscurantisme –religiós,
polític, cultural–, la seducció pel progrés,
per la ciència… El creixement de les ciutats
a l’ombra de les fàbriques, recordem-ho,
facilità l’intercanvi de coneixements, d’iniciatives,
d’esperances… Fou l’època de les
grans utopies, de l’esperanto, de les ciències
socials, de la tècnica, i de tants altres
exemples d’unes societats que creien en la
possibilitat d’un món nou, d’una nova
humanitat.
En aquest context, les religions no queden
al marge dels nous aires. A la
Barcelona del darrer terç del segle XIX, per
exemple, aquesta revolució de la modernitat
és el marc de les controvèrsies entorn
d’El liberalismo es pecado, del sacerdot
Salvà i Salvany. O de les primeres missions
evangèliques dirigides als treballadors
fabrils del Poblenou o de Sants. O de la
defensa de l’ateisme militant per part de les
grans ideologies polítiques del proletariat.
Però aquesta nova revolució no tan sols
modifica l’estatus de les religions o conviccions
ja existents, sinó que alhora, com
hem dit, és el context de l’aparició de realitats
noves, desconegudes fins aquell
moment.
La modernitat és la revolució de la raó,
de l’anhel de llibertat, del somni del pro-

grés. I això, molts es preguntaven, pot ser el
senyal del naixement d’una nova religió? I
mentre aquests s’ho qüestionaven, d’altres van
començar a investigar i experimentar amb
realitats que la societat premoderna no hauria
permès mai: ocultismes, esoterismes, màgia...
I, dins d’aquest magma d’afanys de descobrir
i de curiositats heterodoxes pel que és misteriós,
dues noves idees, dues noves propostes,
dos nous camins d’espiritualitat, van arrelar a
les ciutats industrials europees i americanes:
l’espiritisme i la teosofia.
L’espiritisme és la fe de la memòria. El seu
mateix fundador, Allan Kardec (1804-1869),
prengué aquest nom quan es reconegué com
a reencarnació d’un antic mestre espiritual
dels pobles preromans. I l’espiritisme, lluny
d’assemblar-se a la imatge que els seus detractors
han construït, és la recuperació d’una
espiritualitat lliure, antijeràrquica, que el pes
de la història havia volgut aixafar. L’espiritisme
és la fe dels encarnats, que interroguen –i s’interroguen–
amb els esperits, en una circularitat
que permet adonar-se de la permanència
de l’ànima al llarg de la història, una història
que es dirigeix vers la plenitud universal.
La teosofia, en canvi, és la fe de la recerca.
És la fe de l’esperança positivista i científica:
la religió dels qui no tenen religió,
sinó que investiguen la raó única de l’univers
sense voler renunciar a les capacitats de
l’home, moltes d’elles encara per descobrir.
Com deia la fundadora, Mme. Helena
Blavatsky (1831-1891), és “investigar les
inexplicades lleis de la natura, i els poders
latents en l’home”. Ambdues tradicions són
fruit de la seva circumstància; de l’anhel de
superació de la humanitat, de l’alliberament
de l’home nou: són les dues religions de la
modernitat.
Les dues tradicions arribaren a la
Barcelona del nou-cents. La ciutat bullia, i el
port no tan sols era la porta d’entrada de mercaderies,
productes i maquinària, sinó també
d’utopies, d’ideologies i d’espiritualitats. A
Barcelona arribà a haver-hi diaris espiritistes
–el més conegut, La luz del porvenir– i la teosofia
establí centres a la ciutat. El temps, però,
no passà en va, i els somnis i anhels d’un món
diferent s’ensorraren amb els drames bèl·lics
del segle XX. A Barcelona, la insurrecció militar
que marcà l’inici de la Guerra Civil, i que
culminà amb la victòria dels revoltats, fou
absolutament devastadora. Tot allò sospitós
de ser contrari al règim fou perseguit i, evidentment,
tenir per fe la llibertat de l’espiritisme
o la teosofia era absolutament sediciós. El
cert és que, acabada la dictadura, ben poc
quedava d’aquell miratge ple de nostàlgia.
Avui, a Barcelona tan sols hi ha tres grups
espiritistes, i a Catalunya la Societat Teosòfica
encara sobreviu, però sense poder assemblarse
al que fou anys enllà.
Han desaparegut de l’imaginari religiós però
mantenen viva l’herència d’una història fascinant
El món ha canviat, i moltes de les ideologies
de la modernitat han entrat en crisi. La
globalització ha acostat cultures i espiritualitats,
i ha convertit el mercat de les religions
en una àgora cada cop més plural. La nova
societat del segle XXI ja no és la de finals del
XIX i, així com llavors, les religions canvien i
n’apareixen de noves: New Age, tradicions
orientals occidentalitzades, etcètera. La pregunta,
però, és: tenen encara sentit les tradicions
nascudes en l’antic període de la revolució
industrial?
Quan els sociòlegs enumerem la diversitat
religiosa del país, sovint oblidem esmentar
aquests grups, i això pot ser senyal d’un subconscient
que sembla voler-ne passar pàgina.
Ara bé, aquestes espiritualitats segueixen ben
vives, malgrat la discreció, en la nostra societat
diversa i plural. Han desaparegut de l’imaginari
religiós, però encara són fidels al testimoniatge
dels seus predecessors, i mantenen
viva l’herència d’una història fascinant. No els
cantem les absoltes, ja que si encara són
vigents les religions mil·lenàries, potser encara
ens podem sorprendre pel paper que
poden tenir les religions de la modernitat en
una societat que, malgrat tot, molts anomenen
postmoderna.
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 4 1

Entrevista
4 2 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
“Hem de desvetllar
l’interès de les
criatures per
la recerca interior”
MARIA FRADERA I TERESA GUARDANS, AUTORES DE
‘LA SETENA DIRECCIÓ: EL CONREU DE LA INTERIORITAT’ (CLARET)
ALBERT AGUADO
Maria Fradera és mestra i professora de ioga. Teresa Guardans,
filòloga i doctora en Humanitats. Ambdues formen part de l’equip
didàctic del Centre d’Estudi de les Tradicions Religioses i
comparteixen la inquietud per afavorir l’educació de la dimensió
interior de les persones en el marc d’una societat plural i laica. Fruit
de la seva experiència en diversos projectes, ara publiquen aquest
llibre, amb orientacions generals i propostes, concretes i accessibles,
per familiaritzar els infants (i de passada els adults) amb el treball
interior i espiritual.
Q
uina és aquesta setena direcció a què fa referència el seu llibre?
Hem fet servir aquest símbol dels indis siux lakota per parlar del creixement
interior, dels fonaments de la saviesa. La narració índia explica
que el Gran Esperit, després de repartir totes les direccions (nord, sud, est, oest,
a dalt i a baix), necessitava fer-ho amb la setena, la més important i més poderosa,
i va triar l’últim lloc on buscarien els éssers humans, el cor de cada persona;
aquesta seria, des d’aleshores, la direcció de la saviesa. Aquesta imatge apunta a
la saviesa com a patrimoni dels éssers humans, consubstancial a les capacitats
humanes. Cal treballar-la, però. Les altres direccions (cap a l’exterior) es desenvolupen
a mesura que s’aprèn a viure en societat; aquesta setena és més amagada,
és d’un altre nivell, demana fer passes, buscar-la, voler-la.
Quines són les habilitats que hem de treballar per arribar-hi?
L’atenció sostinguda, la gratuïtat –fer quelcom pel simple fet de fer-ho–, la
capacitat d’interrogar-nos i de sorprendre’ns, l’autonomia personal… Tot plegat va
fent possible la descoberta d’una realitat que no és plana, que no s’esgota, que és
molt més que el que donem per fet a primera vista. Aquest tipus de comprensió
requereix, però, un desenvolupament ple de les capacitats humanes.
Quin seria el resultat d’explorar aquesta setena direcció?
Comprensió, coneixement, estimació fonda… Perquè allò que es coneix, s’estima
i es valora. El veritable coneixement genera amor i interès. I l’interès alimen-

ta una actitud de compromís,
de responsabilitat vers
allò que es valora. Així
doncs, el coneixement guareix
de la indiferència. Tot
això forma part del que anomenem
“créixer per dins”.
Es pot créixer per fora
però no fer-ho per dins?
Sí és clar, l’edat no és
necessàriament garantia de
qualitat humana, prou que
ho sabem. Es poden desenvolupar
tota mena d’habilitats professionals i socials però
des d’una posició interior totalment tancada sobre un
mateix. El resultat és una nul·la consciència ètica i manca
d’empatia, de solidaritat. El quid és al servei de què i de qui
es posen les capacitats humanes. Un grau baix de creixement
interior equival a alts nivells d’egocentració. I a l’inrevés:
a major creixement interior, menor egocentració.
Com es pot concretar aquest treball? Qui ha de potenciar-lo?
El més important és potenciar les situacions que afavoreixen
el creixement interior. Aquest treball hauria d’estar
transversalment present en tots els àmbits de la vida de l’infant,
desenvolupat de la forma més natural possible, aprofitant
sempre les situacions i condicions que la vida ofereix:
una poesia treballada a classe, una experiència viscuda a
l’hora del pati, etcètera. Obrir el cap i el cor, i posar en contacte
amb tot allò que pugui afavorir-ho, seria l’objectiu.
Podem passar una estona contemplant la natura, els seus
sons i les seves olors. O contemplant-nos nosaltres mateixos:
escoltant les nostres respiracions i atenent els nostres
pensaments i emocions. El món adult més proper als nens
i nenes ha de ser el que s’encarregui de potenciar-ho, des
de la família, l’esplai o l’escola.
Quin paper hauria de tenir l’escola?
L’escola treballa per un creixement global dels nens i
nenes quan no es limita a transmetre un conjunt de
coneixements conceptuals com si fossin descripcions tancades
i definitives que només cal empassar-se i punt.
L’escola afavoreix aquest creixement humà quan ensenya
a aprendre a aprendre; quan, en els processos d’aprenentatge,
dóna importància als diferents llenguatges d’exploració
de la realitat, llenguatges aptes per transmetre
aspectes subtils, inefables, no conceptuals (ens referim al
llenguatge simbòlic, el poètic,
el musical); quan acosta
les criatures al món de l’art,
als grans textos de saviesa
de les diverses tradicions
religioses, i els dóna eines
per comprendre’ls.
A l’hora de treballar
aquesta setena direcció,
hi ha diferències entre la
manera de fer-ho entre
adults, o entre petits i
joves?
L’objectiu seria el mateix. El que canvia és que la persona
adulta s’hi posa des del seu propi interès per la
recerca i el creixement interior. Des del reconeixement
d’alguna cosa que val la pena, que mereix un esforç.
Mentre que quan pensem en les criatures del que es tracta
en primer lloc és, precisament, d’afavorir aquest interès,
de desvetllar-lo. Despertar, enfortir, cultivar, donar
eines… per tal de fer possible un procés de creixement
que ningú no podrà fer per tu. El sentit, el significat (amb
majúscules), no es pot transmetre, no et pot venir donat
des de fora: creix a l’interior d’un mateix, a partir de la
pròpia implicació. Fer possible aquesta complicitat és el
que compta!
Aquesta proposta pot ajudar a repensar el paper de la
gent gran en la nostra societat?
En certa manera sí, ja que presentes a les criatures un
“estil” de ser savi o sàvia que no té a veure amb habilitats
tecnològiques o coneixements conceptuals. Els poses en
contacte amb una saviesa més subtil i més profunda, en la
qual els grans i el seu saber poden aportar molt.
Recordeu alguna anècdota amb nens que plasmi el
vostre treball?
Una frase que va dir un alumne d’una companya nostra,
en un moment en què a classe treballaven en aquesta
línia: “Aquí el que estem fent no és cultura religiosa, ni tot
això, sinó que el que fem és parlar de la vida!”. Aquella
criatura resumia molt bé allò que és el nostre sincer desig:
convidar a treballar des d’una perspectiva transversal per
afavorir un creixement harmònic, en totes les direccions, un
creixement que ens permeti ser més savis, més veritablement
humans. Al cap i a la fi, són aquesta mena de persones
les que es mostren capaces d’escoltar, de dialogar i d’aprendre.
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 4 3

Biblioteca
4 4 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
XAVIER MELLONI
LA MEVA BIBLIOTECA DE MÍSTICA CRISTIANA
Xavier Melloni i Ribas (Barcelona, 1962), jesuïta, viu i col·labora al Centre
Espiritual La Cova de Sant Ignasi, a Manresa, on dirigeix els Exercicis
Espirituals integrant tècniques de diferents tradicions. Està especialitzat en
temes de diàleg interreligiós, mística i les diverses manifestacions de
l’experiència de Déu, sobre els quals té diversos llibres publicats. És doctor
en Teologia, llicenciat en Antropologia Cultural i moltes coses més.
N
o m’ha estat fàcil escollir
els deu llibres que considero
més significatius de
la mística cristiana, els que més
m’han nodrit o inspirat. Els presentaré
per ordre cronològic, encara que
és evident que no és aquest l’ordre en
què els vaig llegir i en què els continuo
llegint. Estan presents en la meva
vida com paraules disponibles de
mestres absents. De fet, tot llibre és la
paraula de l’absent, una presència.
Quan hom llegeix el llibre oportú en
el temps oportú es produeix un salt
qualitatiu de consciència. Gadamer
parlava de la fusió d’horitzons que
s’estableix en tota lectura: l’horitzó de
qui escriu i l’horitzó del qui llegeix. El
text creix amb qui el llegeix. O també
l’empetiteix. Per això cal tornar-hi
una vegada i una altra, per tal que el
text vagi comunicant tota la seva
riquesa.
VIDA DE MOISÈS
GREGORI DE NISSA
Som davant d’un breu tractat del
segle IV on es descriu la progressió de
la vida en l’esperit a partir de la figura
de Moisés, des de l’esclavitud a
Egipte fins a la pujada al cim del
Sinaí. Amb una gran capacitat metafòrica,
es recorren les etapes de la vida
espiritual com una ascensió contínua
empesa pel desig. Al final, cal travessar
el núvol del desconeixement per
arribar a conèixer veritablement qui
és Déu.
SENTÈNCIES DELS PARES DEL DESERT
Recull del segle vI de fets i dites
dels primers ermitans cristians als
deserts d’Egipte i Palestina. Mostren la
saviesa del monacat primitiu que participa
de l’arquetip universal de la persona
unificada en l’Únic essencial. Les
sentències i els relats estan ordenats
segons els grans temes de tota recerca
de l’Absolut: la crida a la solitud, la
pobresa, el deseiximent com a camí a
la llibertat i la veritable compassió, la
contemplació, etcètera.
FILOCALIA
Prové de filo-kalós, que vol dir
‘amor a la bellesa’. Es tracta d’un
extens recull d’escrits de trenta-quatre
monjos de l’Església d’Orient al llarg de
mil anys (del segle V al XV). Per la pràctica
de la repetició del nom de Jesús,
s’arriba a estats molt alts de transparència.
Els textos descriuen els processos
interiors que calen per arribar al que
s’anomena l’experiència tabòrica, indici
que s’està produint la transformació
interior.
CARTES, VISIONS I POEMES
HADEWIJCH D’ANVERS
Són els escrits d’una beguina flamenca
del segle XIII, que contenen tota
la frescor d’una ànima embriagada pel

diví. El desig impulsa la llibertat i la
llibertat engrandeix el desig, el desig
d’unió amb l’U, més enllà dels límits
dogmàtics, perquè l’amor no sap de
les distincions que la raó imposa. “Se
m’excedeix la ment”, deia en els seus
poemes.
SERMONS
MESTRE ECKHART
Hi ha diverses col·leccions de sermons
i tractats d’aquest dominic dels
segles XIII-XIV que avui es reconeix
com un dels ponts amb Orient. El seu
pensament està constituït per dos
eixos: de part de Déu, l’engendrament
del Fill etern en cada ésser, i de
part de les criatures, el travessar l’existència
separada per arribar a aquell
Fons on el fons de Déu i el fons de
l’ànima són una sola cosa.
REVELACIONS DE L’AMOR DIVÍ
JULIANA DE NORWICH
Aquesta ermitana anglesa dels
segles XIV-XV va tenir en una nit una
sèrie de visions (comprensions imaginàries)
de la fe cristiana sobre les
quals va meditar la resta de la seva
vida. Va ser visionària només per un
dia, però això li va canviar la vida. A
partir de les imatges que va rebre, va
anar elaborant una teologia molt original:
el Crist com a mare, en tant que
engendra a una nova vida; el mal i el
pecat com a moments incomplets del
bé. I contínuament va repetint que se
li va mostrar que tot acabarà bé, tot,
absolutament tot, allò que en teologia
es coneix com l’apocatastasi, la recapitulació
final de totes les coses en
Déu.
LLIBRE DE LA VIDA i LES MORADES
TERESA DE JESÚS
No és possible separar-los. Es tracta
del mateix, en un expressat de forma
més personal, a partir del relat
autobiogràfic, i en l’altre com una sistematització
del mateix procés. Amb
un llenguatge molt espontani i fins i
tot despentinat, comunica amb molta
vivesa les actituds que calen i les etapes
que es passen per assolir la unió
amb Déu.
POEMES
SANT JOAN DE LA CREU
La seva breu obra poètica té una
força inigualable. Expressa els anhels
per l’Estimat, l’Únic desitjable. “Nada,
nada, nada, y en el monte, nada”,
per tal de poder accedir al Tot. La
seva prosa també és d’una gran belle-
sa, encara que potser de vegades
massa minuciosa. En la poesia, en
canvi, hi trobem la paraula essencial,
destil·lada en la foscor.
L’HIMNE DE L’UNIVERS
PIERRE TEILHARD DE CHARDIN
Es tracta d’un recull d’escrits
incandescents d’aquest antropòleg,
místic i teòleg fascinat pel procés evolutiu
de la matèria en la seva ascensió
vers l’esperit. Caldria completar-lo
amb dues altres obres més sistemàtiques:
El medi diví (1927) i El fenomen
humà (1947).
DIARI
HENRI LE SAUX (SWAMI ABISHIKTANANDA)
Intitulat: La montée au fond du
coeur (també es troba en anglès i en
italià), descriu l’aventura espiritual
d’un monjo cristià a l’encontre de
l’hinduisme. Les pàgines recorren
els vint-i-cinc anys que va viure a
l’Índia (1948-1973), i hi queda
reflectida la perplexitat, la fascinació
i també l’agonia per reconciliar dos
universos religiosos: el cristià, basat
en la relació personal amb el Crist, i
l’experiència advàitica (no dual)
hindú, on se’ns diu que nosaltres
som Això.
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 4 5

Propostes
4 6 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
DIVERSOS AUTORS. KLEZMER REVIVAL / KLEZMER REVOLUTION. EDITAT PER
WORLD MUSIC NETWORK / DISTRIBUÏT PER KARONTE
És molt curiós el camí que la música klezmer ha seguit en el darrer terç del
segle XX i pel qual encara avança avui dia. A tota velocitat, en molts casos.
Vinculada al pensament hassídic i a les cerimònies populars (casaments, batejos,
aniversaris...) de les comunitats de l’est europeu (els shtetls), les greus
persecucions que els jueus van patir entre finals del segle XIX i la Segona Guerra Mundial
pràcticament van condemnar el klezmer a la desaparició. Però cap als anys setanta, des de
l’altra banda de l’oceà Atlàntic, un grup d’artistes (Giora Fiedman, The Klezmatics, Brave Old
World…) van recuperar i revitalitzar un gènere amb cinc-cents anys d’història. Aquella dura
feina de picapedrers continua vigent i ha agafat un impuls definitiu i sorprenent amb les
propostes de joves formacions (Oi Va Voi, Amsterdam Klezmer Band, David Krakauer…)
que barregen clarinets i violins amb ritmes electrònics o hip-hop. Amb aquestes dues compilacions
podrem resseguir l’actualitat de la música jueva més lúdica. Jordi Urpi
PERSÈPOLIS. DIRECCIÓ: VINCENT PARONNAUD I
MARJANE SATRAPI. GÈNERE: DRAMA D’ANIMACIÓ.
NACIONALITAT: FRANCESA. ANY: 2007
Iran, revolució de 1979. La
petita Marjane, de deu
anys, veu com el seu
oncle, empresonat durant
anys pel tirànic règim del
xa, torna a ser empresonat,
i després executat, pel nou
poder dels aiatol·làs. “Com és que tot segueix
igual?”, es pregunta. I és que davant dels seus
ulls perplexos, un país relativament occidentalitzat
i modern es converteix en un feu islàmic
intolerant i, en el fons, res substancial no
canvia, ja que la llibertat se’ls continuarà
negant. El que la revolució i la guerra sí que
canviaran és la vida de la jove protagonista,
arrossegada per uns esdeveniments que no
pot entendre. Prematurament exiliada i després
repatriada, es convertirà en una inadaptada,
una estranya a tot arreu i per tothom,
incapaç de sobreviure en l’entorn asfixiant
del Teheran integrista però, alhora, rebutjada
per un Occident incapaç d’integrar-la. La
pel·lícula sorprèn pel seu plantejament estètic,
que segueix fidelment les pàgines del
còmic autobiogràfic de la iraniana Marjane
Satrapi i que juga amb l’ús del blanc i negre
per remarcar hàbilment els aspectes més dramàtics
de la història. Jordi Aguilera Cartañá
HTTP://RELIGION.IDONEOS.COM
En el passat s’han presentat en
aquesta secció alguns llocs web
que es construeixen a partir de les
contribucions dels visitants. Idoneos.
com és un portal basat en aquesta
filosofia i que té tota una àrea que
cobreix la temàtica religiosa. Com a
avantatges, aquest web ens ofereix
una gran quantitat d’articles que defineixen
conceptes religiosos i ofereixen
el punt de vista de les religions
sobre temes candents (vegeu la
columna de l’esquerra). També posa
a la disposició del visitant alguns
enllaços externs d’interès, així com
notícies publicades pels principals
mitjans de comunicació i agències de
premsa mundials. Com a inconvenient
cabria esmentar que el web és
un xic desordenat i que els bàners
publicitaris són pertot arreu, la qual
cosa dificulta una mica la navegació.
Qui visiti aquesta secció potser també
vulgui entrar a les zones dedicades a
la mística, a la filosofia o a la mitologia.
Amín Egea

PAUL F. KNITTER. INTRODUCCIÓN A LAS TEOLOGÍAS
DE LAS RELIGIONES. VERBO DIVINO. ESTELLA, 2008. 475 PÀG.
Knitter és un dels teòlegs cristians que s’han pres
més seriosament la crida urgent al coneixement de
les altres tradicions espirituals de la humanitat.
Professor de teologia de la religió a Chicago i a
Cincinnati, i director de la Càtedra Paul Tillich de
Nova York, defensa que avui només es pot ser
interreligiosament religiós i que, per tant, cal aprendre a reflexionar
amb rigor sobre els problemes i les oportunitats que aquest
repte planteja. En efecte, la teologia del pluralisme religiós que
Knitter proposa no es mou exclusivament en el terreny de
la reflexió (ell mateix confessa la decepció que li va generar la
polèmica recepció dels seus primers llibres...) sinó que intenta
compaginar l’estudi, la pregària, el diàleg interreligiós i l’acció en
favor de la justícia, la pau, l’alliberament i la preservació de la
naturalesa. Cal destacar la claredat i honestedat expositiva que fa
que, sense tergiversacions ni trampes, es presentin quatre paradigmes
teològics (el model de substitució, el d’acompliment, el
de reciprocitat i el d’acceptació) que converteixen el llibre en una
excel·lent introducció. Francesc-Xavier Marín
LEV TOLSTÓI. CONFESIÓN
ACANTILADO. BARCELONA, 2008. 146 PÀG.
Ja passats els cinquanta anys i publicades algunes de les
novel·les que l’eternitzarien, l’escriptor rus va viure una profunda
crisi espiritual que el va fer creure en l’absurditat de la vida
i el va fer plantejar-se seriosament el suïcidi. Aquesta “confessió”
és el relat, en primera persona, de com va entrar en aquesta crisi
un cop desaparegut “el menor rastre” de la fe que li havien
inculcat de petit i de com en va sortir gràcies al retrobament,
aquesta vegada conscient i desitjat, de la mateixa fe: allò que
abans, sense adonar-se, “li havia donat un sentit a l’existència”.
Entremig, una frustrant i agreujant primera recerca de respostes
en la ciència i la filosofia, la reveladora constatació del desig de
viure malgrat tot, el decisiu desviament de la mirada cap al poble
treballador i creient i també l’esforç per allunyar-se d’una vida
“dolenta” basada en l’opulència destructiva. Finalment, el reapropament
a la religió, primer fervorós i acrític (“ho acceptava tot”,
“m’ocultava les contradiccions i els punts foscos”) i després més
treballat i exigent, intentant destriar “la mentida que es barreja
amb la veritat”. Una insaciable, dolorosa, gairebé violenta necessitat
de Veritat és certament allò que respira el text i allò que el
fa tan bell. Recomanem acompanyar-ne la lectura amb la de dues
altres obres de l’autor editades recentment: El evangelio abreviado
(KRK) i Correspondencia (Acantilado). Manuel Pérez Browne
CLÀSSICS
EPICTET. ENQUIRIDIÓN: UN MANUAL
DE VIDA
ANTHROPOS. BARCELONA, 2004. 222 PÀG.
“Si no podem triar les nostres circumstàncies
externes, sempre podem triar la forma de
reaccionar davant d’elles”, ens diu Epictet (c.
55-135). Per aquest representant de l’estoïcisme,
dominar el desig, complir amb el deure i
augmentar l’autoconeixement serien les bases
d’una regla de vida orientada vers la saviesa.
Nascut esclau a Frígia, va viure a Roma, d’on va
ser expulsat per Domicià i s’instal·là a Grècia, a
Nicòpolis. Allà rebé la visita de nombrosos deixebles,
entre els quals hi havia Flavi Arrià. A ell
devem la recopilació dels ensenyaments del
mestre, reunits en els Discursos i el Manual.
Com a escola filosòfica, l’estoïcisme desprèn
confiança. Regit per l’Agent diví i seu de la
seva presència, l’Univers és bellesa i harmonia i
no s’ha de témer res. Tan sols cal que cadascú
faci tan bé com pugui el paper atorgat.
“Ets una part de Déu, per què t’entestes a
ignorar aquest parentiu?”, pregunta el mestre.
Déu és una consciència omnipresent i la saviesa
rau a assumir el rastre de la divinitat en un
mateix. La filosofia és la via, el mode de pensament
i de vida, que acondueix vers un reconeixement
íntim que haurà de guiar l’existència.
Entre els deixebles d’Epictet trobem el futur
emperador Marc Aureli, amb les seves
Meditacions (n’hi ha una selecció en català als
Petits Llibres de la Saviesa de l’editorial J.J. de
Olañeta, com també del Manual). Teresa
Guardans
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 4 7

Un altre aire
ALBA PUY SAMPER
4 8 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
DESCODIFICA ANIMALS I RELIGIONS
S N J O D M Z U
Q N C U S E R P
U O A T F G I W
H E M I V A C A
P U E R I L O M
O T L G U L E Y
R E L E F A N T
C A D I M B O X
1. Què han de fer per entrar al temple
sikh (gurdwara) aquells que no en són?
a) Descalçar-se.
b) Descalçar-se i cobrir-se el cap amb
un mocador.
c) No afaitar-se el dia abans.
2. Si ens posem rigorosos, una mesquita
(que ve de màsgid, ‘prostrar-se’)...
a) Ha de tenir minaret.
b) No ha de tenir minaret.
c) Ha de tenir un minaret de color verd on hi
visqui el muetzí.
3. No hi ha gairebé cap comarca catalana
que no en tingui, i els testimonis de
VEUS DEL CARRER QUÈ ÉS EL TAOISME?
1. Pels musulmans del desert, símbol de riquesa i vehicle
molt preuat.
2. Els hindús no gosen molestar-la... ni molt menys consumir-la!
3. La Bíblia ensenya que no és gaire –o gens– de fiar.
4. El seu cant turmenta una mica l’apòstol Pere.
5. A la taula d’un jueu o d’un musulmà no en trobareu mai.
6. Ganeixa és un dels déus hindús més fàcils de reconèixer
perquè té el cap d’un...
7. Va organitzar un famós creuer per a parelles d’animals
de totes les espècies.
Jehovà l’anomenen:
a) Saló del Regne.
b) Saló de Ball.
c) Sala de Reunió.
Solucions a la pàgina 50
POSA’T A PROVA LLOCS DE CULTE Solucions a la pàgina 50
4. El lloc on els budistes zen solen
meditar es diu...
a) Centre cívic.
b) Jardí.
c) Dojo.
5. Església prové del grec ekklesia
i significa...
a) Temple.
b) Edifici amb columnes altes.
c) Assemblea.
EL SENYOR TAO: “És una espècie de religió tot i que més científica i el seu líder es diu Tao”
(Griselda, 50 anys).
NOMÉS PER A OCIOSOS: “És un d’aquests moviments espirituals per a gent que té molt temps
lliure” (Juan Ramón, 33 anys).
AIRE INDI: “És per equilibrar el jo interior, espiritual, amb el cos. Ve de l’Índia, potser?” (María
José, 30 anys).
CAMÍ SUBTIL: “És una filosofia xinesa del camí, que diu allò que les branques rígides es
trenquen per la pressió del riu però les flexibles resisteixen perquè deixen passar l’aigua” (Pere,
27 anys).
MEDICINA ALTERNATIVA: “No sabria dir què és però vaig llegir un llibre d’homeopatia que en
parlava i vaig trobar molt interessant tot allò de la sanació i la medicina per a l’ànima” (Antonieta,
47 anys).

EN CONFIANÇA SHARIFA RODRÍGUEZ
Sharifa Rodríguez és musulmana
sunnita d’origen argentí i practicant
sufí a la comunitat que té a
Barcelona la ‘tariqa’ Qadiriyya
Budchichia. Aquí ens explica com
aquesta espiritualitat impregna el
seu dia a dia.
COM COMBATS L’ESTRÈS DEL DIA A DIA? Precisament, el que
busca l’islam és trencar constantment la rutina. Les cinc
oracions diàries passen per sobre de qualsevol cosa que
estiguis fent. És una cita que has de complir i que et fa
trencar amb els hàbits automatitzats, estar desperta i no
deixar-te emportar per la rutina, que tant deshumanitza els
nostres actes i les nostres relacions.
T’AGRADA PARLAR DE POLÍTICA? Abans militava bastant.
Sempre m’han interessat molt les qüestions de justícia
social. Ara, però, penso que la política està bastant
degradada i mancada de dignitat. La tasca de polític podria
ser una de molt noble. Però els polítics estan massa
subordinats a interessos i pressions que acaben desvirtuant
la seva feina, el seu compromís social. D’altra banda, en
l’islam, la tasca social que fas, la forma de relacionar-te que
tens, és indirectament política. Perquè sempre es busca
respectar els altres i el seus drets. Per exemple, la prohibició
de cobrar interessos és per evitar que les persones
esdevinguin esclaves dels diners.
MIRES LA TELEVISIÓ? Molt poc... Tornem al tema de la manca
de dignitat. M’agrada mirar programes documentals de tot
tipus, d’història o de viatges. Una mica, també, els
PER SOMRIURE ALIMENTS BENEÏTS
Un nen afamat seu a taula amb la seva família, agafa la
forquilla i es disposa a menjar, quan el pare li recorda
que no ha fet la pregària per demanar-li a Déu que beneeixi
els aliments que és a punt de prendre.
El nen, mort de gana, exclama:
–Però, pare, no cal! Ja sabem que la mare és molt bona
cuinera!.
“M’agrada el capvespre,
quan tot esdevé més
tranquil i silenciós”
informatius, però en realitat són bastant “desinformatius”.
Sobretot quan informen sobre el món musulmà. La dosifico
molt, perquè si t’hi endolles et quedes en estat catàrtic i ja
no fas res més. Hi ha molt per aprendre encara com per
quedar-se acomodada al sofà.
SI POGUESSIS TORNAR A COMENÇAR, CANVIARIES ALGUNA COSA
O ET DEDICARIES A UNA COSA DIFERENT? Segons l’islam, tot el
que et passa a la vida té un sentit, et porta al que ets ara, i
penedir-te i voler canviar coses del passat no serveix de res.
Tot és un bagatge que et serveix d’aprenentatge, un procés
sense fi durant el qual pots anar corregint els errors
comesos en el passat.
T’AGRADA VIATJAR? HO FAS SOVINT? Sí, m’agrada molt.
Últimament he anat força al Marroc, a veure el mestre de la
tariqa. Però m’agraden els viatges quan no vas amb el xip
de fer turisme, sinó de descobrir. L’islam recomana viatjar
perquè és una gran font d’aprenentatge. S’aprèn molt de les
diferents actituds davant la vida.
QUIN ÉS EL MOMENT DEL DIA QUE T’AGRADA MÉS? Sempre m’ha
agradat molt el capvespre, quan s’acaba el frenetisme i tot
esdevé més tranquil, més silenciós, baixa una pau especial.
A més, el dia musulmà comença al capvespre, i m’agrada
que ho faci amb aquesta pau i amb aquest joc de llums i
colors en el paisatge.
D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8 • 4 9

Agenda
5 0 • D I A L O G A L • H I V E R N 2 0 0 8
IV FESTIVAL DE MÚSIQUES MÍSTIQUES
Del 9 al 19 de desembre.
Al Centre Cultural Casa Elizalde:
c. València, 302 (Barcelona).
Ajuntament de Barcelona.
www.casaelizalde.com
CONGRÉS ‘LES RELIGIONS A EUROPA
DAVANT EL SEGLE XXI’
Del 10 al 12 de desembre.
A Barcelona.
Grup de Treball Estable de Religions.
www.grupdereligions.org
CICLE DE CINEMA
12 de desembre, 16 i 30 de gener
i 13 de febrer. A les 18.30 h.
Inclou comentari de les pel·lícules.
Al Centre d’Estudi de les Tradicions
Religioses: c. Rocafort, 234, baixos
(Barcelona).
www.cetr.net
EXPOSICIÓ FOTOGRÀFICA ‘WAITING FOR
THE MESSIAH’
Fins al 13 de desembre.
De Kalin Coromina.
Sobre una comunitat jueva ortodoxa del
nord de Londres.
A la Galeria Fidel Balaguer: c. Consell de
Cent, 315, entl. 2a (Barcelona).
www.galeriafidelbalaguer.com
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE ‘EL SUFISME’
15 de desembre. A les 19 h.
Per Dolors Bramon, Marià Corbí, Xavier
Melloni i Halil Bárcena (autor).
SOLUCIONS
Posa’t a prova: 1b, 2a, 3a, 4c, 5c.
Descodifica:
7 1
N C
3
S E R P
O A
4
G
E M
2
V A C A
5
P E L
O L L
6
R E L E F A N T
C
Inclou l’actuació del grup de música i
dansa sufí ‘Ushâq.
A la Biblioteca Jaume Fuster: plaça
Lesseps, 20-22 (Barcelona).
Fragmenta / Institut d’Estudis Sufís.
www.fragmenta.cat
TROBADA EUROMEDITERRÀNIA SOBRE
GESTIÓ DE LA DIVERSITAT RELIGIOSA
EN L’ÀMBIT MUNICIPAL
Del 15 al 17 de desembre.
A Barcelona.
Unescocat / Xarxa Internacional sobre
Religions i Mediació en Zones Urbanes.
Informació: 93 458 95 95
III FESTA INTERRELIGIOSA DE BADALONA
SUD
31 de gener. A les 17 h.
Al barri de Sant Roc (Badalona).
Grup de Diàleg Interreligiós de Sant Roc -
Badalona Sud / Unescocat / Ajuntament
de Badalona.
Informació: 93 458 95 95
EXPOSICIÓ ‘EL PA DELS ÀNGELS.
COL·LECCIONS DE LA GALERIA DELS
UFFIZI. DE BOTTICELLI A LUCA GIORDANO’
Fins al 8 de febrer.
Al CaixaForum: av. Marquès de Comillas,
6-8 (Barcelona).
Obra Social Fundació “la Caixa”.
http://obrasocial.lacaixa.es
POSTGRAU EN RELIGIONS I DIÀLEG
El febrer vinent s'inaugurarà el Curs de Postgrau
en Religions i Diàleg organitzat conjuntament per
la Universitat Pompeu Fabra i l'Institut Superior
de Ciències Religioses de Barcelona. El curs està
pensat com una introducció als aspectes
fonamentals de les tradicions religioses del món
amb més influència (islam, taoisme, confucianisme,
religions africanes tradicionals, cristianisme,
etc.) i com una reflexió sobre les claus del
diàleg interreligiós i intercultural en un món cada
cop més plural i complex. Es preveu que les
matèries d'aquest curs, que durarà fins al juny, es
complementin el proper any acadèmic amb més
assignatures que en facin un màster. Més
informació: www.iscreb.org