Descarregeu-vos l'anuari sencer - TRILCAT - Universitat Pompeu ...

J. JANÉ-LLIGÉ · MIQUEL KOHLHAAS, DE H. VON KLEIST, EN TRAD. D’E. MARTÍNEZ FERRANDO 121
I continua:
Però el temperament de Goethe, que li evitava caure en les follies de l’època, li feia
crear, demés, una obra magnífica mercès a son amor intel·ligent del món medieval, a
son sentiment de la poesia popular i a la seva intuïció de la tradició heroico-nacional
alemanya; nocions que avui ens són familiars, però que foren en aquell moment
novetats, i novetats ben atrevides. (Raventós 1919: 6)
Si bé el posicionament de Raventós enfront del romanticisme està marcat d’entrada pel
rebuig explícit, com veiem, el traductor fa les següents puntualitzacions:
…una de les correnties literàries que més han influït el nostre renaixement: el
romanticisme historicista de doble filiació germànica i escocesa ha estat arreu, i més a
Catalunya, un dels factors de consciència nacionalista, començant per l’esbrinament de
les tradicions literàries, artístiques i jurídiques. (Raventós 1919: 6–7)
Raventós encara valora alguns altres aspectes d’aquest moviment estètic, sobretot
contraposant-lo al (neo)classicisme antinatural, preceptiu i estèril que el precedí:
… aquest instint d’humanitzar la literatura, de fer de les criatures d’imaginació homes
dolorosos en lloc de personatges mig divins, ens explica la formació d’un altre tipus de
romanticisme, l’anomenat subjectiu o elegíac. (Raventós 1919: 7)
Al pròleg de Raventós hi segueix aleshores una reivindicació de les diverses facetes de
l’obra de Goethe, la qual, segons ell, amalgama ingredients procedents del romanticisme i
del classicisme de tal manera que la converteixen en un assaig únic de penetració en tots els
racons de l’ànima humana.
Els termes de classicisme i romanticisme, com vèiem, són usats en la retòrica noucentista,
d’entrada, com a referents antitètics que provoquen la identificació o el rebuig. Això no
obstant, el Noucentisme es manifesta capaç d’integrar tot allò que malgrat allunyar-se
inicialment de la seva estètica, contribueix a enriquir-la d’una manera o altra. Ja vèiem que
alguns «romàntics» eren inclosos al catàleg de la «Biblioteca Literària». En aquest sentit, és
interessant veure la definició de classicisme que el mateix Riba fa, parlant de l’obra d’Edgar
Allan Poe:
I, no obstant, digui’s el que es vulgui ell no és, en si, tenebrós. Ho és el viatge; però ell
porta una viva llum. Ell, en un mot, és un clàssic. Classicisme no vol dir precisament
una restricció de temes, sinó una particular relació entre l’obra i l’artista, per la qual
aquest, creant arbitràriament una situació de la qual partir, o un efecte al qual arribar,
o totes dues coses juntes, procedeix avant amb un govern inalienable, però reconeixent
els drets, a cada passa més plens, de la seva criatura; més ben dit admetent gradualment
ANUARI TRILCAT [ISSN 2014-4644] 2 · 2012 [105–131]