Descarregeu-vos l'anuari sencer - TRILCAT - Universitat Pompeu ...

J. JANÉ-LLIGÉ · MIQUEL KOHLHAAS, DE H. VON KLEIST, EN TRAD. D’E. MARTÍNEZ FERRANDO 119
Riba; en tercer lloc, el Goetz de Berlichingen, també de Goethe, de l’any 1919, en traducció de
Manuel Raventós; i finalment el Miquel Kohlhaas de Kleist, publicat l’any 1921.
Pel que fa a la publicació dels contes de Grimm, que en principi s’allunya una mica de les
pautes estètiques abans assenyalades, Cabré i Ortín (1984: 121) remarquen el següent: «…
és observable la preocupació […] a fornir lectures al públic no adult (Andersen, els germans
Grimm), també perseguint uns valors morals, pedagògics».
Comptat i debatut, doncs, la figura que segueix monopolitzant en aquest catàleg les
nocions de clàssic i alemany és la figura de Goethe. L’obra de l’autor del Werther, com passa
amb la de Kleist, permet lectures i judicis diversos, tal com demostra el fet que romàntics i
modernistes catalans se l’haguessin feta seva. Les obres de Goethe publicades a la «Biblioteca
Literària» són, com dèiem, Herman i Dorotea, de l’any 1918, i Goetz de Berlichingen, de l’any
1919, vegem-ne què en diuen traductors i crítics.
Pel que fa a la primera, el seu traductor, Josep Lleonart (1919: 14), en el pròleg que
precedeix el text traduït, ens n’ofereix poques valoracions estètiques o ideològiques. De
la seva breu presentació, el que més s’acosta a un judici estètic són les paraules següents:
«Pogués, almenys, la producció de Goethe, incitar-nos, als qui som de la seva professió, a
activitat i convivència, les dues virtuts socials de Goethe més vistoses!»
Molt més significatives, en aquest sentit, són les paraules que Carles Riba, un dels
intel·lectuals noucentistes més actius i visibles d’aquells moments, escriví precisament
en la seva crítica «Herman i Dorotea traduït per Josep Lleonart», apareguda a La Veu de
Catalunya el 28 d’octubre de 1918 sota el pseudònim de Jordi March. El fragment citat és
llarg, però molt il·lustratiu: més que una anàlisi i comentari de la traducció de Lleonart, el
que hi fa Riba és reivindicar vehementment el Noucentisme, tot contraposant la lectura
noucentista de l’obra de Goethe a la lectura que en feren el modernisme i més concretament
Joan Maragall, traductor de La Margarideta 37 i gran admirador del geni alemany:
L’ombra efectiva de Goethe […] vetllà l’equilibri moral del nostre elogiador de la paraula
viva.
[…]
Present des del començ ha estat també Goethe, «l’envejat», per damunt les pàgines
glorioses del Glosari, aqueixa guerra de fa tretze anys per la claredat contra la
penombra, per la paraula retallada contra la música inefable, per la curiositat contra
el lirisme, per l’esforç contra la inspiració gratuïta, per la continuïtat contra la vel·leïtat,
per la ironia contra la passió, per l’acció —i activitat pot ser també la contemplació, ha
ensenyat un cabdal poeta nostre— contra l’èxtasi, contra la letargia transcendental.
Tal realitza una obra de les pures obres de Goethe. Vet aquí de quin peu ha d’ésser
per als catalans una nova versió goethiana. Males ventades de molt cap al Nord o de
molt cap a Orient massa ens han aterbolinat; massa que l’enemic sotja des d’aquell
37 Maragall publicà la traducció de l’episodi de la Gretchen del Faust sota el nom de La Marguerideta:
escenes del Faust l’any 1904 a la «Biblioteca Popular de L’Avenç».
ANUARI TRILCAT [ISSN 2014-4644] 2 · 2012 [105–131]