You also want an ePaper? Increase the reach of your titles
YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.
L’ÀNGEL PERDUT<br />
RAMON LLULL NARRATIVA
Javier Sierra<br />
L’àngel perdut<br />
Traducció de Pau Joan Hernàndez<br />
p
© javier sierra, 2011<br />
© de la traducció del castellà: pau joan hernàndez, 2011<br />
il·lustracions de l’interior: ed (excepte pàg. 539: merche gaspar)<br />
facsímil de la pàg. 257: Monas hieroglyphica, john dee, anvers, 1564<br />
© columna edicions, llibres i comunicació, s. a. u, 2011<br />
carrer peu de la creu, 4 - 08001 barcelona<br />
primera edició: juliol del 2011<br />
dipòsit legal: b. 21.658-2011<br />
isbn: 978-84-9708-230-3<br />
composició: víctor igual, s. l.<br />
impressió i enquadernació: liberdúplex<br />
Queda rigorosament prohibida sense l’autorització escrita de l’editor<br />
qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació<br />
pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa<br />
a les sancions establertes per la llei.<br />
Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos<br />
Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar<br />
o escanejar algun fragment d’aquesta obra<br />
(www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).<br />
Tots els drets reservats.
A l’Eva, en Martín i la Sofía.<br />
Els meus àngels de la guarda.
Alguns dels fills de Déu, en veure que les<br />
filles dels homes eren belles, prengueren per<br />
mullers totes les que van voler.<br />
El Senyor va dir: «El meu alè de vida no es<br />
mantindrà per sempre en els homes, perquè<br />
són de carn mortal. No viuran més de cent<br />
vint anys».<br />
Gènesi 6, 2-3<br />
Qui non intelligit, aut taceat, aut discat.<br />
(Qui no ho comprengui, que calli o que<br />
aprengui.)<br />
John Dee (1527-1608)
Dotze hores abans<br />
L’ enorme pantalla de plasma del despatx del director de<br />
l’Agència Nacional de Seguretat es va il·luminar mentre<br />
les persianes elèctriques enfosquien la sala amb un suau<br />
brunzit. Un home impecablement vestit esperava a l’altra<br />
banda d’una taula de caoba que el totpoderós Michael<br />
Owen li expliqués per què l’havia fet venir a corre-cuita des<br />
de Nova York.<br />
—Senyor Allen —es va escurar la gola el gegant negre,<br />
tot clavant la mirada en ell—. Li agraeixo que hagi vingut a<br />
veure’m amb tanta diligència.<br />
—Suposo que no tenia elecció, senyor —va respondre.<br />
Nicholas L. Allen era un agent bregat en aquelles situacions.<br />
Feia dues dècades que es bellugava amb raonable agilitat<br />
pel bosc burocràtic de Washington D. C. i es podien<br />
comptar amb els dits d’una mà les vegades que havia posat<br />
els peus en aquell despatx. Si el director Owen l’havia convocat<br />
al seu cau de Fort Meade, Maryland, era perquè s’acostava<br />
una crisi. I de les grosses. Anar-hi de seguida era el<br />
menys que podia fer.<br />
—Veurà, coronel Allen —va continuar Owen. Els seus<br />
ulls encara l’escodrinyaven amb severitat—. Fa sis hores, la<br />
11
nostra ambaixada a Ankara ens ha enviat un vídeo que desitjo<br />
mostrar-li. Li prego que es fixi en tots els detalls i comparteixi<br />
amb mi les seves impressions quan l’acabi de veure.<br />
Ho farà?<br />
—És clar, senyor.<br />
Nick Allen havia estat entrenat per a això. Per obeir els<br />
seus superiors sense oposar resistència. Tenia el perfil del<br />
soldat perfecte: complexió forta, gairebé un metre vuitantacinc<br />
d’alçada, rostre quadrat, solcat per algunes marques de<br />
combat, i una mirada blava que era capaç de graduar des<br />
de la infinita bondat fins a la fúria més despietada. Dòcil, es<br />
va tirar enrere a la seva butaca i va esperar que la pantalla de<br />
barres multicolors desaparegués per mostrar la seva primera<br />
imatge.<br />
El que va veure li va provocar un sobresalt.<br />
Assegut en una habitació amb les parets escrostonades i<br />
plenes de taques hi havia un home amb les mans lligades<br />
i el cap cobert amb una caputxa. Algú l’havia vestit amb una<br />
granota de color taronja com les que es fan servir a les presons<br />
federals dels Estats Units. Però els individus que es movien<br />
al seu voltant eren ben lluny de semblar nord-americans.<br />
Allen va distingir dos, potser tres paios vestits amb<br />
gel·labes que amagaven els rostres amb passamuntanyes negres.<br />
«Límit entre Turquia i l’Iran», va calcular en silenci.<br />
«Potser l’Iraq». Els plans de càmera li van permetre reconèixer<br />
de seguida alguns grafits escrits en kurd, impressió que<br />
es va confirmar quan els va sentir parlar. El vídeo tenia una<br />
qualitat raonable, tot i haver estat filmat amb una càmera<br />
domèstica. Potser amb un telèfon mòbil. En va tenir prou<br />
amb una frase més d’aquells homes per identificar-ne la<br />
procedència. «Frontera amb Armènia», va concloure. A més,<br />
dos d’ells duien a l’espatlla els seus AK-47 i, a la cintura,<br />
grans ganivets de fulla corba típics de la regió. No el va sor-<br />
12
prendre gaire que fos l’operador de càmera qui dirigís l’escena.<br />
Ni tampoc que parlés al presoner en un anglès amb l’accent<br />
aspre que tantes vegades havia escoltat al nord-est de<br />
Turquia.<br />
«Molt bé. Ara digui el que ha de dir», va manar.<br />
El presoner es va remoure en sentir que unes mans fortes<br />
l’agafaven pel coll i l’orientaven amb rudesa en direcció a l’objectiu<br />
mentre li arrencaven la caputxa.<br />
«Digui-ho!».<br />
L’home de la pantalla va vacil·lar. Tenia mal aspecte. Barba<br />
descurada. Cabells desordenats i un rostre brut, demacrat<br />
i amb la pell colrada pel sol. A Nick Allen el va estranyar<br />
no poder-lo veure millor. La llum era pobra. Possiblement<br />
provenia d’una sola bombeta. I, malgrat tot, alguna cosa en<br />
aquell perfil li resultava familiar.<br />
«En nom de les Forces de Defensa Populars..., exigeixo al<br />
govern dels Estats Units que deixi de donar suport a l’invasor<br />
turc», va dir aleshores en un anglès perfecte. Un esclat de<br />
crits es va aixecar al seu darrere. «Continua, gos!». El pobre<br />
home —a qui no arribava a identificar, tot i concentrar-se<br />
en cadascun dels seus gestos— es va estremir. Va gronxar el<br />
cos endavant, mostrant a la càmera les seves mans lligades.<br />
Tenia alguns dels dits ennegrits, potser congelats, i semblaven<br />
aferrar un petit objecte. Una mena de penjoll opac,<br />
d’aspecte irregular, poc atractiu, que va fer que els ulls de<br />
Nick Allen s’obrissin de bat a bat. «Si volen rescatar-me amb<br />
vida, facin el que demanen», va dir com si una tristor infinita<br />
se li hagués instal·lat dins la gola. «La meva vida...<br />
El preu de la meva vida és la sortida de les tropes de l’OTAN<br />
d’un perímetre de dos-cents quilòmetres al voltant d’Agri<br />
Dagi».<br />
«Agri Dagi? Això és tot? No demanen rescat?».<br />
Allen va veure com els dos homes que tenia al darrere<br />
13
tornaven a corejar crits en kurd. Semblaven molt excitats.<br />
Un d’ells va arribar fins i tot a treure la daga i agitar-la al<br />
voltant del coll del presoner com si l’anés a degollar allà<br />
mateix.<br />
—I ara, fixi-s’hi bé —va murmurar Owen.<br />
El coronel es va fregar el nas i va esperar que el vídeo<br />
avancés.<br />
«Digui el seu nom!».<br />
La nova ordre de l’operador de càmera no el va agafar per<br />
sorpresa. Havia vist massa vegades escenes com aquella per saber<br />
el que venia a continuació. Després d’obligar l’ostatge a<br />
identificar la seva unitat militar, la seva graduació o la seva<br />
procedència exacta, l’acostarien a l’objectiu perquè no hi<br />
hagués cap mena de dubte sobre la seva identitat. Si en<br />
aquell moment el presoner no tingués interès, el deixarien<br />
plorar i desesperar-se mentre s’acomiadava de la seva família<br />
i, tot seguit, l’obligarien a acotar el cap per degollar-lo. Els<br />
més afortunats acabarien la seva agonia amb un tret de gràcia.<br />
Els que no, boquejarien i es dessagnarien fins a morir.<br />
Però aquell home devia tenir un gran valor. Michael<br />
Owen no l’hauria cridat si no fos així. Nick Allen era, al<br />
capdavall, un expert en operacions especials. Al seu currículum<br />
figuraven missions de rescat a Líbia, l’Uzbekistan i Armènia,<br />
i formava part de la unitat més reservada de l’Agència.<br />
Era això el que volia d’ell el seu director? Que el portés<br />
de tornada al seu despatx?<br />
El vídeo va rugir de nou:<br />
«No m’ha sentit?», va dir l’operador. «Digui el seu nom!».<br />
El presoner va aixecar els ulls, deixant veure unes lletges<br />
bosses moradenques a sota i un front clivellat.<br />
«Em dic Martin Faber. Sóc científic...».<br />
El totpoderós Michael Owen va aturar el vídeo aleshores.<br />
Tal com esperava, Allen s’havia quedat mut per la sorpresa.<br />
14
—Comprèn ara la meva urgència, coronel?<br />
—Martin Faber! —va remugar tot movent la mandíbula<br />
d’una banda a l’altra, sense acabar-s’ho de creure—. I tant!<br />
—I això no és tot.<br />
Owen va aixecar el comandament a distància i va traçar<br />
un cercle al voltant de la imatge congelada d’aquell individu.<br />
—Ha vist el que té a les mans?<br />
—És...? —El lleial militar va apuntar un gest de profunda<br />
inquietud—. És el que m’imagino, senyor?<br />
—Ho és.<br />
Nick Allen va arrufar els llavis com si no donés crèdit al<br />
que veia. Es va acostar tant com va poder a la pantalla i s’hi<br />
va fixar millor.<br />
—Si no m’equivoco, senyor, aquesta és només una de les<br />
pedres que necessitem.<br />
Una lluïssor malèvola va espurnejar als ulls de l’enorme<br />
goril·la que dirigia els designis del servei d’intel·ligència més<br />
poderós del planeta.<br />
—Té raó, coronel —va somriure—. La bona notícia és<br />
que aquest document revela, sense voler, el lloc on és la que<br />
falta.<br />
—De debò?<br />
—Fixi-s’hi bé, si us plau.<br />
Michael Owen va dirigir el comandament a distància cap<br />
a la pantalla i el va prémer. La figura demacrada de Martin<br />
Faber es va començar a moure com per art de màgia. La seva<br />
mirada blava s’havia tornat encara més aquosa, com si estigués<br />
a punt de posar-se a plorar.<br />
«Julia», va murmurar. «Potser no tornarem a veure’ns...».<br />
«Julia?».<br />
En veure la ganyota de satisfacció del seu home més capacitat,<br />
el director de l’Agència Nacional de Seguretat va<br />
15
somriure. El vídeo no havia acabat encara quan la seva ordre<br />
es va esmunyir dins el cervell del seu millor agent, per ocupar<br />
el primer lloc de la seva llista de prioritats:<br />
—Julia Álvarez. —Owen va completar la informació que<br />
mancava—. Trobi aquesta dona, coronel. Immediatament.<br />
16
1<br />
P er alguna estranya raó, m’havia fet a la idea que el dia<br />
que morís, la meva ànima se separaria del cos i, ingràvida,<br />
s’enfilaria cel amunt. Estava convençuda que, un cop<br />
allà, guiada per la seva irresistible força d’atracció, seria arrossegada<br />
fins al rostre de Déu i podria mirar-lo als ulls. En<br />
aquell moment, ho comprendria tot. El meu lloc a l’Univers.<br />
Els meus orígens. El meu destí. I fins i tot per què la<br />
meva percepció de les coses era tan... singular. Així m’ho<br />
explicava la mare quan li preguntava per la mort. I fins i tot<br />
el rector de la meva parròquia. Tots dos sabien com tranquillitzar<br />
la meva ànima catòlica. La determinació amb què defensaven<br />
tot allò que tingués a veure amb el més enllà, amb<br />
la vida ultraterrenal o amb les ànimes era envejable. I ara<br />
començava a saber per què.<br />
Aquella primera nit de novembre, jo, naturalment, encara<br />
no era morta. En canvi, aquella era just la visió que tenia<br />
davant meu: un rostre gegantesc, serè, unit a un cos sedent<br />
de gairebé cinc metres d’envergadura, havia clavat els seus<br />
ulls en els meus mentre voletejava a pocs pams de les seves<br />
galtes.<br />
—No es quedi fins gaire tard, rapaza.<br />
17
Manuel Mira, responsable de la seguretat de la catedral<br />
de Santiago de Compostel·la, em va treure de l’atordiment<br />
cridant-me des del pis de baix. S’havia passat la tarda tafanejant<br />
com instal·lava l’equip d’escalada davant el severíssim<br />
Crist en Majestat del Pòrtic de la Glòria, a la façana més<br />
occidental del temple, i ara que el seu torn acabava, devia<br />
sentir remordiments per deixar-me allà sola, a la mercè de<br />
tot de cordes i ganxos que ell no entenia.<br />
En realitat, no s’havia de preocupar. Jo estava en una<br />
excel·lent forma física, tenia experiència de sobra en tècniques<br />
de muntanyisme i l’alarma que monitoritzava aquella<br />
part de la catedral feia dies que li deia que sempre deixava la<br />
meva bastida abans de la mitjanit.<br />
—No és bo que treballi en un lloc tan solitari.<br />
El vigilant es va lamentar en veu alta perquè el pogués<br />
sentir.<br />
—Va, Manuel. No penso deixar-me la pell aquí —vaig<br />
replicar amb un somriure, sense perdre de vista el que estava<br />
a punt de fer.<br />
—Vostè mateixa, Julia. Si cau o si el seu arnès cedeix,<br />
ningú no ho sabrà fins demà a les set. Pensi-ho.<br />
—M’hi arriscaré. Això no és l’Everest. Ja ho sap. I sempre<br />
duc al damunt el telèfon mòbil!<br />
—Ho sé, ho sé, és clar que ho sé —va remugar—. Però,<br />
tot i així, sigui prudent. Bona nit.<br />
En Manuel, que devia tenir vint-i-cinc o trenta anys més<br />
que jo i era pare d’una noia de la meva edat, es va col·locar<br />
bé la gorra deixant-me per impossible. Sabia que, mentre<br />
estigués suspesa a l’alçada d’un segon pis, enfundada en la<br />
meva granota de treball blanca, amb el casc serigrafiat amb<br />
el logotip de la Fundació Barrié de la Maza, ulleres de plàstic,<br />
una diadema de leds al voltant del crani i un tub de niló<br />
connectat per un extrem a una PDA i per l’altre a una agulla<br />
18
d’aliatge clavada sota el costat dret del Crist, era millor no durme<br />
la contrària. La meva era una feina que demanava pols<br />
de cirurgià i una concentració absoluta.<br />
—Bona nit —vaig acceptar, agraint-li la seva prudència.<br />
—I vagi amb compte amb les ànimes —va afegir sense ni<br />
un bri d’humor—. Avui és nit de difunts i sempre ronden<br />
per aquí. Els agrada aquest lloc.<br />
Ni tan sols no vaig somriure. Tenia a les mans un endoscopi<br />
de trenta mil euros dissenyat a Suïssa només per a<br />
aquella feina. Els morts, tot i el record que acabava de tenir,<br />
em quedaven una mica lluny.<br />
O potser no.<br />
Després de mesos redactant informes sobre com conservar<br />
l’obra mestra del romànic, sabia que em trobava a un<br />
pas de poder explicar el deteriorament d’un dels conjunts<br />
escultòrics més importants del món. Un monument que havia<br />
commogut generacions senceres, tot recordant-los que<br />
després de la vida ens n’esperava una altra de millor. Què importava<br />
que fos nit de difunts. En el fons, era una coincidència<br />
d’allò més oportuna. Les imatges que anava a analitzar<br />
feia segles que rebien els pelegrins del Camí de Sant<br />
Jaume, la ruta religiosa més antiga i transitada d’Europa,<br />
que feien revifar la seva fe i els recordaven que traspassar<br />
aquell llindar simbolitzava el final de la seva vida pecadora i<br />
el començament d’una altra de més sublim. Per això el nom.<br />
Pòrtic de la Glòria. Les seves més de dues-centes figures<br />
eren, doncs, autèntics immortals. Un exèrcit aliè al temps i<br />
a les pors dels humans. I, tanmateix, des de l’any 2000, una<br />
estranya malaltia les estava afectant. Isaïes i Daniel, per<br />
exemple, s’exfoliaven, al mateix temps que alguns dels músics<br />
que tocaven els seus instruments una mica més amunt<br />
amenaçaven de desplomar-se si no els ho impedíem. Àngels<br />
trompetistes, personatges del Gènesi, pecadors i ajusticiats<br />
19
mostraven també senyals d’ennegriment. Per no parlar de<br />
l’imparable descoloriment de tot el conjunt.<br />
Des de l’època de les croades, cap ésser humà no havia<br />
examinat aquelles figures de tan a prop ni tan a fons com jo.<br />
La Fundació Barrié creia que estaven sent atacades per la<br />
humitat o els bacteris, però jo no n’estava tan segura. Per<br />
això, feia hores extres quan no hi havia turistes mirant-me<br />
ni pelegrins qüestionant que haguéssim amagat l’obra mestra<br />
del Camí al darrere d’unes bastides gairebé opaques. Ni,<br />
és clar, altres tècnics que poguessin qüestionar les meves<br />
idees.<br />
Tot i que jo tenia una raó més.<br />
Una, en la meva opinió, tan poderosa que no m’havia<br />
portat més que problemes.<br />
Jo era l’única de l’equip que havia crescut prop d’allà, en<br />
un poble de la Costa da Morte, i sabia —o, per ser més precisa,<br />
intuïa— que hi havia motius menys mundans que líquens<br />
o àcids per explicar que la pedra s’estigués fent malbé.<br />
A diferència dels meus col·legues, no deixava que la meva<br />
formació científica m’impedís tenir en compte alternatives<br />
menys convencionals. Cada vegada que em posava seriosa<br />
amb ells i recorria a conceptes com ara tel·lurisme, forces<br />
de la Terra o radiacions, se’m tiraven al damunt i es reien de<br />
mi. «No hi ha estudis crítics sobre això», remugaven. Per<br />
sort, no estava sola en la meva postura. El degà de la catedral<br />
em donava suport. Era un ancià rondinaire a qui, a diferència<br />
dels altres, jo adorava. Tothom l’anomenava pare Fornés.<br />
Jo m’estimava més quedar-me amb el seu nom de fonts,<br />
Benigno. Suposo que em divertia comprovar fins a quin<br />
punt contrastava aquell nom amb el seu caràcter. Va ser ell,<br />
de fet, qui sempre em va defensar davant la Fundació i qui<br />
em va animar a continuar.<br />
«Tard o d’hora», em deia, «els trauràs del seu error».<br />
20
«Algun dia», pensava jo.<br />
Pels volts de tres quarts menys cinc d’una, quan ja feia<br />
una bona estona que introduïa l’endoscopi en cadascuna de<br />
les nou escletxes cartografiades pel nostre equip, la PDA va<br />
emetre tres xiulets aguts anunciant que ja estava transmetent<br />
les primeres dades a l’ordinador que havia instal·lat davant<br />
el porxo. Vaig sospirar alleujada. Si tot anava com estava<br />
previst, l’endemà la Universitat de Santiago processaria<br />
les meves dades al Departament de Mineralogia de la Facultat<br />
de Ciències Geològiques i en cosa de trenta-sis hores<br />
podríem discutir els primers resultats.<br />
Cansada, però expectant, em vaig despenjar de les meves<br />
corretges per assegurar-me que l’enviament de les dades<br />
de l’endoscopi s’havia fet segons estava previst. No em<br />
podia permetre cap error. El disc dur de cinc terabits roncava<br />
com un gat satisfet omplint el recinte d’una cantarella<br />
que em va posar de bon humor. Al seu interior, en efecte,<br />
s’estaven acabant d’acomodar els perfils microtopogràfics<br />
de cada escletxa, les anàlisis de l’espectrògraf i fins i tot<br />
l’arxiu de vídeo que documentava cadascuna de les meves<br />
incursions a la pedra. A simple vista, tot semblava correcte,<br />
o sigui que, amb calma i amb la satisfacció de la feina ben<br />
feta, vaig començar a treure’m l’equip de protecció i a recollir-ho<br />
tot. Necessitava prendre una bona dutxa, sopar<br />
calent, hidratar-me la pell i llegir alguna cosa que em distragués.<br />
M’ho mereixia.<br />
Però el Destí juga sempre amb avantatge, i just aquella<br />
nit m’havia preparat una cosa que no m’esperava. Una cosa...<br />
tremenda.<br />
Va ser quan vaig desconnectar els potents llums de la<br />
meva corona i em vaig treure el casc, que un moviment<br />
inusual al fons del temple em va sobresaltar. Vaig tenir la<br />
21
impressió que de cop i volta l’atmosfera s’havia carregat<br />
d’electricitat estàtica. La nau sencera —amb els seus noranta-sis<br />
metres de llarg i els cent divuit balcons amb finestres<br />
coronelles— va semblar commoure’s per una «presència».<br />
El meu cervell va intentar racionalitzar allò. En el fons, només<br />
m’havia semblat veure una lluïssor ràpida. Una espurna<br />
fugaç. Silenciosa. Una lluminositat que va emergir gairebé<br />
arran de terra, d’aparença inofensiva, i que va semblar que<br />
enfilava cap al creuer, a uns deu o dotze metres d’on jo em<br />
trobava.<br />
«No estic sola», va ser el meu primer pensament. Vaig<br />
notar com se m’accelerava el pols.<br />
—Hola! Que hi ha algú?<br />
Només l’eco va recollir les meves paraules.<br />
—Em senten? Hi ha algú? Hola...! Hola!<br />
Silenci.<br />
Vaig mirar de mantenir la calma. Coneixia aquell lloc<br />
com el palmell de la mà. Sabia cap a on havia de córrer<br />
en cas de necessitat. A més, disposava d’un telèfon mòbil i<br />
de les claus d’una de les portes que donaven a la plaça de<br />
l’Obradoiro. Era impossible que em passés res. Aleshores<br />
em vaig dir que potser havia estat víctima del contrast entre<br />
la zona il·luminada del laboratori, al cantó oest, i la penombra<br />
que cobria la resta de la catedral. De vegades, els canvis<br />
de llum provocaven aquella mena de malentesos. Però tampoc<br />
no m’acabava de convèncer. Allò no havia estat un reflex<br />
en el sentit estricte del terme. Ni un insecte. Ni tampoc<br />
el ble d’un ciri caient damunt la pedra.<br />
—Hola...! Hola...!<br />
El silenci va continuar sent l’única resposta.<br />
Quan vaig escodrinyar la nau, em vaig sentir com si estigués<br />
mirant dins la gola d’una balena colossal. Els llums<br />
d’emergència amb prou feines servien per marcar els acces-<br />
22
sos a algunes capelles, i no donaven idea de les dimensions<br />
del monstre. Sense il·luminació elèctrica, era difícil intuir<br />
on era el retaule central. Fins i tot l’accés a la cripta. I els<br />
daurats de l’altar major o el ric bust de fusta policromada<br />
de l’apòstol sant Jaume semblaven haver-se esfumat en la<br />
foscor.<br />
«Truco al 112?», vaig pensar mentre la mà em tremolava<br />
tot buscant el mòbil a dins de la bossa. «I si és una bestiesa?».<br />
«I si és una ànima en pena?».<br />
Vaig descartar aquesta última idea per absurda. La meva<br />
ment lluitava per no concedir a la por ni un mil·límetre<br />
d’avantatge. I, tanmateix, el cor em bategava ja accelerat.<br />
Volent conjurar aquell pessigolleig, vaig agafar l’anorac,<br />
la bossa i la corona de leds i vaig avançar cap a on m’havia<br />
semblat veure la llum. «Els fantasmes desapareixen en el<br />
moment que t’hi enfrontes», vaig recordar. I, tremolant de<br />
por, vaig enfilar la nau lateral dreta del temple en direcció al<br />
transsepte, tot pregant perquè no hi hagués ningú. Quan hi<br />
vaig arribar, Déu vos salve, Maria, vaig girar amb determinació<br />
cap a la porta de Platerías, que a aquella hora, és clar,<br />
estava ja tancada.<br />
Aleshores el vaig veure.<br />
De fet, gairebé vaig ensopegar amb ell.<br />
I, fins i tot tenint-lo tan a prop, vaig dubtar.<br />
«Déu meu!».<br />
Era un tipus sense rostre, amagat rere una túnica negra,<br />
com de monjo, que semblava buscar dins alguna cosa que<br />
acabava de dipositar sota l’únic monument modern de tota<br />
la catedral: una escultura de Jesús León Vázquez que representava<br />
el campus stellae o camí dels estels. Gràcies a Déu,<br />
la seva actitud era sorruda, no agressiva, com si acabés de<br />
caure dins el temple i encara no sabés gaire bé on era.<br />
23
Sé que hauria hagut de sortir corrent d’allà i avisar la policia,<br />
però l’instint, o potser el fet que les nostres mirades es<br />
van creuar a l’últim moment, em va empènyer a parlar-li.<br />
—Què hi fa vostè aquí?<br />
La pregunta em va sortir de l’ànima.<br />
—No m’ha sentit? Qui li ha donat permís per ser a la<br />
catedral?<br />
El lladre —perquè, al cap i a la fi, això era el que semblava—<br />
va deixar el que estava fent sense alterar-se per les meves<br />
paraules. Vaig sentir com tancava la cremallera d’una<br />
bossa de niló al mateix temps que es girava cap a mi com<br />
si no el preocupés en absolut que algú l’hagués descobert.<br />
Encara més: veient-lo ara, gairebé estava temptada de creure<br />
que s’havia amagat allà per esperar-me. Malauradament,<br />
l’escassa llum no em va ajudar a identificar-lo. Vaig intuir<br />
que anava vestit amb un mallot fosc a sota de l’hàbit i que<br />
era un tipus fort. Aleshores va dir alguna cosa en un idioma<br />
que no vaig reconèixer i, a continuació, va fer un pas endavant<br />
tot murmurant una pregunta que em va desconcertar:<br />
—Ul-à Librez?<br />
—Com diu?<br />
El «monjo» va vacil·lar, potser meditant com precisar la<br />
seva pregunta.<br />
—Ul-ia Alibrez?<br />
Davant la meva cara de perplexitat, va reformular una<br />
vegada més les seves paraules, fent-les tan comprensibles<br />
com desconcertants.<br />
—Jul-ia Álvarez? És... vos-tè?<br />
24