Parlo en nom de tots els profes - Escola Mestral

DISCURS DE COMIAT ALS ALUMNES DE 2n DE BATXILLERAT 2009-2010
Benvolguts alumnes, bona nit. Estic contenta perquè aquest any em puc dirigir a tots vosaltres en un
moment tan especial com aquest, abans que emprengueu, amb més i menys temps, la vostra marxa
de l’Escola. Us parlo com a professora de llengua i literatura i com a tutora impressionada encara per
tot el que he après observant-vos, coneixent-vos i escoltant-vos.
Esteu a punt de tancar una etapa que en conté d’altres (infantil, primària, secundària i batxillerat) i
que té un sentit especial perquè fins avui és, segurament, la més important de la vostra vida. La
majoria la vau començar fa quinze anys, quan tot just trobàveu els mots que us ajudaven a relacionar-
vos amb els altres i a dir les vostres emocions, per tant, a pensar-les i entendre-les, enmig d’una nova
i tímida solitud –perquè els pares definitivament ja no eren amb vosaltres; i l’acabeu sent capaços de
dir moltes altres coses que no només parlen del que heu anat aprenent i de com vosaltres heu anat
vivint el que us ha fet grans, sinó que allò que heu estat capaços de dir aquests anys us defineix, us
constitueix i construeix el vostre entorn.
La vostra interpretació del món va començar amb la paraula. Poder dir que una cosa és i que aquesta
és en relació amb una altra, no és una tasca fàcil perquè el llenguatge ens passa -deia el professor
Valverde- i se’n va a la deriva en la mesura que no podem subjectar-lo fermament quan volem posar
en clar alguna cosa. Començar a controlar el llenguatge per donar sentit a les coses i estructurar-les
és una dolça batalla que vau començar amb els pares i l’heu continuat a l’Escola amb tots i cadascun
dels mestres i professors.
A Primària vau trobar-vos amb els vostres primers exàmens, el coneixement començava a tenir forma
acadèmica i de manera sistemàtica començàveu a aprendre aspectes de cultura general. Vau adquirir
els hàbits i la prevenció necessària per superar amb nota aquesta etapa i iniciar-ne una altra.
Vau començar secundària saccejats per l’adolescència amb la qual vau fer patir a més d’una
professora, entre les quals m’incloc. No sé si ho sabeu però vau ser els meus primers alumnes de
l’Escola, els primers alumnes a qui em vaig dirigir i us he de confessar que alguns no m’ho vau posar
gaire fàcil. D’altres vau col·laborar des del primer moment. No va ser fins a quart d’ESO que us va
començar a passar la febre. Alguns vau fer l’intent de deixar enrerre actituds desagradables i
eixelebrades i vau començar a considerar i concebre la vida acadèmica i cultural com alguna cosa que
podria formar part de la vostra vida, i que potser, fins i tot -no se sap mai- podria arribar a integrar-se
a la vostra intensa vida social. Es va produir una petita meravella i una de les claus va ser l’intercanvi
amb els anglesos, que gràcies a l’empenta i la dedicació d’un grup de professors, i a les vostres ganes
de deixar-vos seduir...per la cultura, en vau saber treure molt; com ho heu fet després amb altres
activitats culturals com la visita al Chillida Leku i el viatge a Itàlia.

Les vostres classes de quart eren una delícia. Us puc confessar ara que alguns professors vostres,
quan sortien de les desitjades hores de quart deien: “Donar classe a uns alumnes tan atents i amb
tantes ganes d’aprendre és una experiència extraordinària”. I com si es tractés d’una revelació,
m’aconsellaven: “ Has de provar-ho! Un dia te’ls deixaré!”. Imagineu-vos amb quines ganes us vaig
agafar a batxillerat!
El paisatge de la classe va canviar una mica: en aquests últims dos anys heu hagut d’encaixar, per
raons diverses, - atenció amb la dada! -14 incorporacions. Els aires nous sempre van bé -què us he
de d’explicar!- i entre tots heu sabut generar dinàmiques positives que us han enriquit a tots; tot i que
per alguns no ha estat fàcil cedir certs espais en el grup ni trobar-ne de nous. I quan finalment heu
trobat el vostre lloc, heu entès que la diversitat es viu també entre iguals, i les relacions amb els
professors han esdevingut més properes i sinceres, i us heu fet grans i tot sembla que rutlla, s’ha
acabat el curs, l’etapa i en definitiva la vida escolar i ha arribat un moment que heu d’acabar i tancar
alguna cosa que té a veure amb el que heu anat teixint tots aquests anys. Ha arribat l’hora que us
n’heu de desprendre. Aprendre a despendre’s del que un té no vol dir buscar exactament el mateix fil
per seguir teixint la mateixa peça, vol dir amb tot el que un ha après, i que ja no serà pres,
començar-ne una altra de diferent, amb fils, formes i colors variats. El que heu viscut a l’escola és fruit
d’un conjunt de circumstàncies entre les quals hi sou vosaltres com a actors principals i, sobretot,
l’esforç d’un conjunt de mestres, professors i monitors que al llarg de 15 anys han volgut que
entenguéssiu, interpretéssiu, aprenguéssiu, maduréssiu i sobretot penséssiu. Després, quan curseu
els estudis superiors, veureu que el més habitual és que els altres ja no voldran activament això.
Vosaltres haureu de voler aprendre i fer les coses bé. Ara ja adults, haureu de governar sols la vostra
vida cap algun lloc i aquest lloc -mireu quina sort!- està encara per definir.
Cap a on aneu, ho heu anat formulant més o menys i fins on heu pogut aquests últims anys i, és clar,
quan un posa nom als desitjos, il·lusions i miratges -la dolça batalla del llenguatge a la qual he fet
referència abans- està subjecte a una mena de sorpreses i imprevistos que mostren com l’encaix amb
la realitat sovint és tan màgic com difícil. A vegades us he vist lluny de vosaltres mateixos, analitzant
esbiaixadament els vostres actes i els dels altres; d’altres tirant-vos de cap sobre alguna cosa o volent
fugir-ne ; d’altres amb ganes de voler ser més persones amb els vostres companys i tímidament anar
desfent les vostres cuirasses i deixar caure en cada paraula que formulàveu la vostra por, la vostra
satisfacció, la vostra angoixa, la vostra superació, la vostra desorientació, un bocí de realitat encara
que fos dolorosa. D’altres, en aquest intent d’anar-vos descobrint, heu preferit renunciar-hi, no fos cas
que descobríssiu alguna cosa inesperada o desagradable que us mostrés pitjor o millor del que
vosaltres pensàveu que éreu.
Quan us adonàveu que moltes de les coses que us passen tenen molt més a veure amb vosaltres del
que us pensàveu, és a dir, que teniu no una cosa a dir sobre la vostra vida, sinó tot a dir i que podeu
decidir que les coses us vagin millor, alguns ho heu rebut amb entusiasme i heu estat capaços de

començar a transformar-vos, i transformar també el vostre entorn. D’altres us heu espantat i potser
alguns us heu preguntat en silenci “tot això tinc a les meves mans?” i us heu deorientat incrèduls
perquè no sabíeu què fer-ne d’aquest poder que està en decidir actuar i fer una cosa en comptes
d’una altra.
Per això no hem desistit mai a ensenyar-vos a definir-vos lingüísticament, a controlar la llengua que us
permetés dir i construir. A certes edats no és una tasca fàcil perquè és enèrgicament desorganitzada.
Però no hem considerat algunes dificultats i descuits com una cosa típica de certes edats, no hem
volgut subestimar les vostres capacitats i hem cregut que podríeu definir-vos cada dia una mica més.
El que aparentment és senzill a vegades no sempre és fàcil, és veritat, i ho sabem i ho sabeu; és per
aquest motiu que haureu d’estar atents per no desistir mai de fer l’esforç de dir i formular el que esteu
vivint, aprenent, pensant i decidint i evidentment amb el màxim contrast possible. Perquè sinó us
trobareu com aquell noi que era de ciutat i havia vist poc món. Tota la vida havia volgut ser astrònom i
quan ho va aconseguir, va anar al camp per primera vegada i se’n va adonar que existien moltes més
estrelles de les que ell havia comptat i, no va posar-se conent ni va mesurar l’exitosa descoberta com
una motivació vital, va decidir que n’hi havia massa, no les havia previst totes i com que havia de
replantejar-se massa coses, va decidir que valia més deixar-ho estar i va abandonar. Voleu fer-vos
grans, però, a la vegada, si pot ser sense gaires complicacions i sense esforços suplementaris. Si
opteu per aquest camí correu el risc d’empobrir-vos. Recordeu que mentre un s’enfronta amb les
coses, les diu, les formula, s’enriqueix i viu.
A hores d’ara sabeu que el dia a dia el constitueixen un munt de vivències: les bones i
transformadores, els ensurts inesperats i la lluita diària per aixecar-se cada vegada que alguna cosa
ens ha fet ensopegar. I, si un vol, el dia a dia pot tenir poc a veure amb un escenari on un va
col·locant tot el mobiliari i les peces que el convencen i el convenen per mostrar-lo cada dia al matí
quan arriba l’estrena del seu espectacle. La vida pot tenir molt a veure, si un vol, en un anar vivint
amb els altres, i això vol dir, anar dialogant i acceptar-se un mateix i sobretot construir amb els altres. I
això succeeix quan entre espectacle i espectadors no hi ha distància. És llavors que passa una cosa
meravellosa: que un pot ser, amb tota la càrrega i amb tot l’alliberament que aquesta decisió suposa i
els altres tenen l’oportunitat d’envoltar-lo i recollir-lo.
Sigueu valents i continueu la dolça batalla que heu començat: la podreu compartir amb nosaltres
sempre que vulgueu perquè com molt bé sabeu vosaltres més que ningú “casa nostra és casa vostra,
si és que hi ha cases d’algú”.
Moltes gràcies.
Estel Andreu