FONT número 11 - Ajuntament de Vila-real

82
Les marques del pont de Santa Quitèria
talgrao i també a la Font de la Figuera, en la província de València) i se n’anava de poble
en poble quan aquests celebraven les seues festes patronals. Ell amb les seues bogeries,
els seus balls i les seues postisses es guanyava la manutenció, la gent li donava de menjar,
i alguna moneda que altra, algun racó amb palla en les quadres que algun veí li cedia per
a dormir. En aquestes corregudes, els veïns de Pina de Montalgrao li atribueixen l’execució
de les marques que estem estudiant. Quan per allà al setembre o octubre acabaven les
festes patronals dels distints pobles, Federo tornava a sa casa i reprenia les labors que li
encomanaven els seus pares o germans.
En una d’aquestes corregudes, Federo es va trobar amb uns arriers, aquests es
burlaven d’ell, el van increpar i el van obligar a què ballara, a la qual cosa Federo es va
negar, un dels arriers va baixar del carro –i li va dir- “si no balles a les bones ballaràs a les
roïnes”. Federo sempre anava acompanyat per un gaiato que estava format de dues peces,
el mànec i el bastó. Aquest últim estava buit i del mànec eixia un estoc que encaixava
amb el bastó, tan ben fet que ningú podia endevinar que es tractava d’una arma mortífera.
Aquest tipus de gaiato era prou usat en l’època, encara que estava totalment prohibit.
Federo, sense pensar-ho dues vegades, va desembeinar l’arma i li va clavar una estocada
precisa a l’arrier, que va caure fulminat al terra. Els altres arriers es van precipitar a socórrer-lo
i en la confusió Federo va escapar entre els matolls. L’arrier va morir en l’acte.
Hi ha una altra versió dels fets menys coneguda. Un nebot nét de Federo li va contar a
Vicente Murria que aquest fet va ocórrer a La Llosa (Castelló). El poble estava en festes,
uns carros carregats amb mossos i mosses anaven a algun lloc de romeria. Des d’un dels
carros el van insultar. La resta de la història és idèntica a la dels arriers. Federo, en la seua
fuga, es va refugiar a casa del seu nebot Miguel a Pina de Montalgrao. En ella només es
trobava la dona d’aquest. Li va contar que havia matat un home i que no s’espantara si
anava la Guàrdia Civil a per ell. Ningú el va creure perquè Federo era incapaç de matar
una mosca. Els seus familiars van creure que es tractava d’una de les seues excentricitats,
però no va ser així. Al matí següent es va presentar la Guàrdia Civil i se’l va endur emmanillat
i acusat d’assassinat. Federo se’n va anar a la presó de Castelló, on compliria la
seua condemna.
A partir d’ací se li perd la pista. En aquelles èpoques era molt vergonyós tenir un
familiar assassí i pareix que la família es va desentendre d’ell. Per tal motiu mai es va
tornar a saber de Federo, alguns diuen que va morir en la presó, altres vagabundejant per
la zona de Sagunt (València).
Parlant amb Fernando Morón, aquest comentava que encara recordava pel seu iaio
la cançoneta que cantava Federo, deia així:
“A mi me llaman el tonto
El tonto de mi lugar
Todos comen trabajando
Y yo como sin trabajar.”