FONT número 11 - Ajuntament de Vila-real

68
Dels altres noms del riu Millars
pònims, el valencià Jerónimo Muñoz accepta com a Millas el Millars actual i el Palància
com a Turulis.
Al voltant de 1606, Jodocus Houdus manté el de Millars en la seua cartografi a,
però al Palància l’anomena Turulis, retornant a la sincronia de Ptolemeu. És més sorprenent
que Giacomo Cantells pràcticament acabant el segle XVII torna a reconéixer el
nostre Millars com a l’Idubeda.
Possiblement un dels primers en anomenar-lo riu Millares fou Jean Beaurain fi ns
a 1760 i el molt conegut cartògraf Tomàs Lopez fi ns a la meitat del segle XVIII l’anomena
riu Mijares. El riu Mijares segons Miguel Cortés i López que va perdre l’antic nom
d’Idubeda per Millas, després Millares i fi nalment el de Mijares perquè va existir un
poblet de moros a la seua ribera amb aquest nom i del qual avui tan sols queda una torre
destruïda que encara s’anomena així.
Amb aquesta aportació deixaria de tindre valor l’accepció de P. Diago que manifesta
que el nom de Mijares provenia de la paraula mill (en castellà mijo) que en llatí es
deia milium, una planta de la família de les gramínies, que a la pràctica es cultiva per la
seu carència de gluten a la dietètica i que, en general, es considera silvestre i serveix de
brossa per al bestiar i de menjar per als pardalets que s’alimenten de les llavors que hi ha
a les espigues. No considere lògic el fet que en el riu Millars la ramaderia s’alimentara
d’aquesta gramínia, ja que és més de conreus de secà i de poca aigua. D’altra banda, en
aquells temps, el curs natural del riu no deixaria molt de lloc i caldria tindre en compte les
crescudes naturals i altres accions fl uvials avui molt regulades per preses, assuts, pantans
i aprofi taments de regs. També caldria aclarir que aquesta planta, el mill, té diverses varietats
botàniques anomenades oryzopsis multifl ora, milium multifl orum o milium effusum
que s’adapten més a les zones del sud i de l’est de la península. Però a vegades sorgeixen
sorpreses perquè una varietat d’aquest mill, segons el botànic anglés John Sibthorp (1758-
1796) anomenada panicum cruciforme és una varietat espontània a Sogorb. Lògicament
seria més encertat que el riu Palància assolira aquesta derivació de la seua natural gramínia
que no pas el Millars.
Ara bé, en el Novísimo Diccionario de la Lengua Castellana publicat per l’Acadèmia
Espanyola i editat per la llibreria Garnier Hermanos, París 1884, podem trobar
paraules que van despertar la meua curiositat:
“Millar: En las dehesas es el espacio de terreno en que se pueden mantener mil
ovejas o dos hatos de ganados.
Mijero o Millero: Poste o columna que señala o fi ja en los caminos la distancia de
cada milla. (antiguamente) Corta distancia, poco terreno”.
L’accepció en castellà de millar en l’esmentat diccionari torna a fomentar per la
seua similitud la realitat de la ramaderia ovina al seu voltant i considere aquesta la de
major força: la de mijero o millero com a lloc estret i de xicotet conreu es pot acceptar a