FONT número 11 - Ajuntament de Vila-real

Santiago Vilanova Añó
que mentre al conjunt de l’Estat pujava en un considerable 47%, en el País Valencià ho
havia fet en un 66 %, però a les nostres comarques ho havia fet en un 115%. La “broma”
s’havia acabat.
En concret, a Vila-real, la pujada de l’atur era molt més preocupant que al
conjunt de la província. Així només cal dir que de desembre del 2007 a desembre del
2008 el nombre d’aturats i aturades havia saltat de 1.558 a gairebé 3.700. És a dir, de
representar un 4,7 % de la població activa a representar més d’un 11%.
En conclusió, entre els sis municipis considerats suposaven més del setanta per
cent del total de l’atur provincial. I el nombre d’aturats al sector dels serveis se’n veien
en aquesta data fortament afectats, com a mostra que la crisi havia arribat a les butxaques
dels consumidors d’una forma clara.
Una de les conseqüències més cridaneres ha estat que són ara les taxes masculines
d’activitat les que se’n resenteixen, puix els sectors en crisi (llevat del comerç) es troben
fortament masculinitzats. Ara són elles en molts casos les que porten “el jornal a casa”.
Però per a entendre millor com pot afectar aquesta situació a la població laboral
immigrada convé analitzar el quadre següent:
Llocs de treball ocupats per immigrants a la UE-27 6,6%
Alemanya 8,7%
França 5,4%
Regne Unit 7,8%
Itàlia 7,4%
Espanya 14,4%
Font: Ministeri de Treball
Com podem observar, mentre els estats com ara França tenia taxes del 5,4%, a
Espanya el percentatge de llocs de treball ocupats per immigrants s’acostava al 14,5 %
(un total de 2,9 milions d’ocupats el segon trimestre del 2008).
Ens trobem així davant una autèntica “excepcionalitat” del cas espanyol. Com
podem explicar aquesta excepcionalitat? Segurament tenen raó aquells que consideren
que l’origen d’aquesta situació es troba en les dues lleis orgàniques d’estrangeria de l’any
2000 (la 04/2000 i la 08/2000). En l’article 12, mai no retocat malgrat les reformes parcials
de les esmentades lleis, es diu textualment :
“Els estrangers que es troben a Espanya inscrits al Padró del municipi en el qual
resideixen habitualment tenen dret a l’assistència sanitària en les mateixes condicions que
els espanyols”. I de forma semblant s’expressa l’article referit a l’ensenyament obligatori.
D’aquesta manera el mecanisme era el següent: a partir d’aquesta llei els immigrants
legals i irregulars, poden accedir a drets fonamentals (sanitat i educació) d’una
17