Anècdotes de viatges - Estela

Anècdotes de viatges
Vet aquí un recull. Un recull d'anècdotes que parteixen d'una exposició:
"Un viatge ple de veus". Són anècdotes de viatges que van des de
l'interior d'un mateix fins a terres llunyanes. Alguns escrits són alegres,
d'altres tristos, d'altres són més personals. N'hi ha de llargs i de curts, de
fets insignificants o d'esdeveniments que van canviar vides, viatges de
vacances o viatges migratoris però totes aquestes anècdotes tenen en
comú que han estat escrites per persones que fan possible que la
biblioteca sigui un espai viu.
En especial vull agrair l'esforç dels alumnes de l'Escola d'Adults de
Canovelles que hi han participat amb entusiasme.
I, en general, a tots els que ho heu fet possible.
Sylvia Sanz i Moix
Directora de la Biblioteca Frederica Montseny

VENÈCIA - Acqua alta per Mamen Duro
Una nit de novembre tot just acabava d'arribar a
casa quan em trobo a sobre de la taula del
menjador un sobre amb una dedicatòria ben
especial: "Tens res a fer el proper cap de
setmana? espero que t'agradi. .... tot d'una obro
el sobre i em trobo un parell de bitllets d'avió
amb direcció a Venècia. Quina sorpresa!
Vam arribar quan ja era fosc i ens vam instal·lar
en un acollidor hotel en el cor de la ciutat molt a
la vora de la Piazza San Marcos. El desig per
sortir i recòrrer la ciutat ens va fer oblidar l'hora
de tornada, eren prop de les 12 de la nit i encara
voltàvem emocionats entre els carrerons
estrets i el viatge plàcid de les gòndoles entre
els canals... què romàntic!
Va començar a ploure tot just tornàvem a l'hotel i vam començar a planificar
quina seria la ruta del primer dia: què visitariem, on podriem anar a dinar,
etc.
Encara no era de dia quan em vaig despertar sorpresa pel soroll de la
tempesta. Havia plogut intensament tota la nit. El que no podiem arribar a
imaginar era l'espectacle natural que ens estava esperant...
Només sortir de l'hotel vam veure els carrers negats d'aigua i molts
accessos a places tancats. Molts dels turistes portaven unes botes de
plàstic de vius colors que es podien comprar a qualsevol quiosc. Vam
decidir que un espectacle com aquell l'havien de viure en primera persona,
així que ens vam calçar les botes d'aigua i ens vam endinsar a carrerons i
places plens d'aigua. Amolts carrers hi havia tarimes de fusta que s'utilitzen
perquè els vianants puguin travessar d'una banda a l'altra. Les cases de
planta baixa, els hotels i les botigues protegien les seves entrades amb
sistemes de comportes automàtiques.
Però el millor estava encara per descobrir. Quan vam arribar a la Piazza
San Marco caminant feixugament contra la resistència de l'aigua vam
descobrir no la plaça que havíem vist la nit anteríor sinó una llacuna amb
més de 20 cm de fondària plena d'aigua ... allò era impressionant! Tothom
ficat de peus a l'aigua com si d'una piscina es tractés ...
Poc després descansant en una cafeteria ens van explicar que aquest
efecte natural anomenat "acqua alta" només passa un o dos cops l'any i es
produeix quan la marea puja degut a fortes tempestes quedant la ciutat
inundada durant algunes hores. Estar clar que vam estar de sort!
Aquella mateixa tarda després de tornar d'una breu excursió a l'illa de
Murano vam tornar a descobrir Venècia tal i com l'havíem vist la nit
anterior... ben maca i sobre tot ben eixuta!
4

ESCÒCIA - Blair Castle per Maria Moix
Viatge d'un mes a Escòcia. Escòcia: colors ben
combinats, paisatge irrepetible.
Anem a youth-hostels i pel que fa al transport
ens movem amb auto-stop, que per altra banda
no és gens difícil gràcies a la cortesia i amabilitat
dels escocesos.
Viatgem 5 i sortim en 2 grups; així és més fàcil
que algú ens carregui. Passa poca estona que
ens puja un capellà i ens convida a dinar a casa
seva. Bon dinar, ambient càlid i confortable.
Quan encara no hem acabat de menjar-nos el
roast-beef, comentem com els deu haver anat a les nostres altres
companyes. El pobre mossèn canvia de cara quan sent que hi ha tres
noies més fent dit. S'aixeca de taula i surt disparat a la carretera. Mitja
hora més tard arriba amb les altres tres companyes. I llavors ens explica:
- Avui és Sant... (ara no ho recordo), patró de la comarca. A la carretera
no hi passa ningú, només jo que vaig de poblet en poblet a dir missa!!!
El te ja era fred, però l'ambient més que càlid.
TURQUIA per Cristina Puig
Durant 12 dies vam voltar pel centre de Turquia,
d'Istambul a Pamukale (el castell de cotó),
Ankara, Goreme, Zelde,Uchisar, Kirikkale...
voltes i voltes pel desert de la Capadòcia
admirant les famoses "xemeneies de les fades",
les cases construïdes a la roca de la muntanya, "
coves, desert, paisatges rupestres, de cop ens l'
sorprenia trobar alguna abandonada església
cristiana. Dotze dies amb els ulls i el nas plens de sorra i boirina del desert.
Per als darrers dies del nostre viatge ens traslladem cap a la costa, a
Antalya. Sortim en autocar des de Konya i em deixo caure sobre el meu
seient disposada a dormir les tres hores de viatge... en el moment més dolç
del somni ma germana em sacseja per dir-me que el guia ha demanat que
despertin tothom que dormi.
- Què passa? -dic espantada- algun accident?
- No, que hem de mirar per la finestra ...
Reprimint uns renecs contra el guia em disposo a tornar a adormir-me. La
curiositat, però, em venç i obro els ulls. El que veig em desvetlla de cop:
davant meu el mar més blau esquitxat de veles blanques: hem arribat a la
costa turquesa.
7

SIRIA - Palmira per Monserrat Medalla
Havíem passat el dia dalt l'autocar, anant a través d'un desert que
verdejava per causa de les últimes i abundants pluges. Ens dirigíem a
Palmira, la ciutat grecoromana de la reina Zenòbia. Era l'any 1980 i encara
no hi havia llocs per allotjar-se; no hi havia gaire interès turístic per la zona i,
fins aleshores, la ciutat la visitaven bàsicament arqueòlegs i altres
estudiosos. A nosaltres ens van portar a un antic hotelet que havia estat
construït durant el protectorat francès, cap al 1920. L'època que nosaltres
vam ser allí, l'edifici feia d'alberg per als pastors
que passaven amb els seus ramats.. Les
instal·lacions també eren de l'any 20. Res no
funcionava: les aixetes raucaven com les
granotes i d'elles en sortia un aigua de color de gos quan fuig. Les dutxes,
com si no hi fossin i els llits, ai els llits! Vam haver de posar roba nostra
damunt dels llençols i dels coixins. Quan caminaves, el terra feia txec, txec i
les soles s'enganxaven al terra.Tot i aquestes dades, més aviat negatives,
allí vam passar hores de les més emocionants i divertides del nostre viatge
per l'Orient Mitjà.La visita a les ruïnes de Palmira va ser estimulant:
temples dedicats aApoHo, Minerva, Diana, en molt bon estat L..bellíssims!
Segur que aquelles pedres devien quedar astorades en sentir recitar els
poemes de Maragall, de Salvat Papasseit o de Machado, que gent de la
nostra colla va recitar aprofitant el magnífic estat de l'amfiteatre de la ciutat.
AI costat de la nostra "luxosa estada", hi havia una casa on s'hostatjava
l'equip que construïa un enorme hotel que portaria per nom "Reina
Zenòbia", i que seria molt luxós. AI vespre, ens va arribar una invitació per
anar a fer tertúlia i a escoltar música.
Els qui eren allí, bevien raki, beguda alcohòlica amb gust d'anís, fortíssima;
la bevien en vasos d'aigua... Ens vam adonar de seguida que hauríem
d'actuar amb diplomàcia. Ells tots eren homes, sabien parlar francès o
anglès i eren persones molt agradables, cultes i guapes. Aquelles persones
es devien avorrir molt allí, tan sols, perquè feien tot el possible per lligar
amb les poques dones i noies joves que érem allà.
Uns xicots es van posar a tocar la rababa, un instrument de corda, i el
darbouka, un de percussió. Els amfitrions ens convidaven a anar a les
seves habitacions, per posar-nos roba típica del país i així poder ballar amb
propietat.. Sí que vam ballar, però amb els texans i jerseis que portàvem i
un simple mocador lligat entorn dels malucs. D'anar a l'habitació, ni parlarne!
Vam seguir la broma fins on la nostra "honorabilitat" ens permetia. Cal dir
que, a pesar de ser agosarats de paraula, mai es van passar amb fets.
L'intercanvi d'idees va ser molt positiu. Vam viure una trobada intercultural,
on tots vam aprendre de tots. Gresca a part!
8

me había pasado. Yo reí con él y le dije: "Si te cuento todo lo que me ha
pasado no me vas a creer."
Así fue como llegué. Dentro de un mes y un poco mas hara un año que
estoy aquí. El tiempo pasa volando pues parece que fue ayer cuando
llegué. España tiene mucho para enseñarnos ya que cada día se aprende
algo nuevo, estoy seguro que la mayoría de los inmigrantes estamos aquí
por un bienestar económico y laboral, aquí hay muchas personas de mi
país que se ven obligadas a emigrar, dejando atras lo ya hecho, preparados
o no tanta a aceptar un nuevo orden en sus vidas, una nueva forma de vivir
y la falta de oportunidades hace que muchos de nosotros, la mayoría
jóvenes lIenos de ilusiones, nos veamos empujados a abandonar nuestros
hogares, matando un caudal de sueños y deseos.
Yo solo insto a todos los inmigrantes que no se dejen guiar por el tan
preciado dinero, aprendamos de España las cosas buenas que hay aquí,
dejemos a un lado lo malo (que hay como en todos lados) e imitemos las
cosas buenas que superan en gran manera a las malas, memoricemos el
dicho "Siempre ir hacia adelante", aprendamos de aquellos españoles que
van todos los días a las seis de la mañana al trabajo para sustentar a su
familia, de aquellos que siempre luchan por el bienestar de un pueblo, de
aquellos que a pesar de la hipoteca, de los atascos y de los diferentes
atentados, siempre luchan por dejar una España mejor a sus hijos,
aprendamos a luchar como ellos y acompañémosles en su lucha, eso
debería ser nuestro objetivo como inmigrante, no solo por una España
mejor sino por un mundo mejor, luchemos con ellos para lograr la
verdadera integración del inmigrante en la sociedad española ... "Dios los
bendiga a todos."
ALEMANYA - Una mostra de teatre al carrer per Almudena Tortosa
Érem a Alemanya, jo feia de cangur d'una nena. Era una
nena preciosa, el meu atansament al món infantil.
Callava i dormia; es deixava passejar i només plorava
quan jo em posava més nerviosa que ella.
La nena va desaparèixer amb els pares i jo em vaig perdre
pels carrers ... de cop vaig trobar el cor de la Catalunya
màgica, en una gran plaça alemanya: em vaig veure
envoltada de dracs i ocells de foc que mobilitzaven ones
humanes, que em despullaven les nueses i crueltats de la
meva vida i em vestien per primera vegada del
reconeixement de la meva terra.
Vaig conèixer Catalunya a Alemanya, nedant en un mar de foc amb
persones d'arreu del món.
10

CAMERUN perAnna Me/gosa
A l'entrada d'un petit poblat del Camerun trobem
un 4x4 que havia bolcat i s'enfonsava en el
fang. Ens atansem per ajudar i veiem que de
dins el cotxe en surten quatre nens entre dos i
set anys, un gran gos, en Nero, i els seus pares,
tots en bones condicions, l'accident havia sigut
molt aparatós però sortosament no n'havien resultat ferits. Un dels nens
ens explica el que el seu pare els havia dit de fer en cas d'accident: en
primer lloc mirar si hi havia algun ferit, després agafar la camera de
fotografiar i fer la foto i en tercer lloc buscar el diari de viatge i escriure el
que havia passat.
Aquesta família havien sortit de Ciutat del Cap a Sud - Àfrica un mes abans
de l'accident, anaven en direcció a França un mes més tard a finals d'agost
arribaven sans i estalvis, al seu destí desprès d'haver creuat tota Àfrica.
DESPRÉS DE 25 ANYS DE VIATGE JUNTS perAnna M. Chuecos
Després de 25 anys de viatge junts, dues filles,
una néta, minuts de patiment compartits, hores
de felicitat conviscudes, anades i vingudes...
Decidim tornar a refer un viatge com els gelats
de tres sabors: mar i clima temperat, penyasegats
i ventades, muntanyes i boira... Després
de 25 anys tornàvem a anar a una illa sols, la
primera havia estat Menorca.
Una illa on no havíem estat però que ens
sonava a tòpic de nuvis ensucrats. Una bona informació prèvia ens va
desfer aquests prejudicis, sortosament. Potser era l'època, octubre,
potser eren les nostres expectatives, ens va semblar una petita caixa de
bombons perfumats, variats,particulars; potser la nostra il·lusió ens ha
posat unes ulleres d'augment, potser les ganes d'aprofitar els petits
moments... De Madeira ens ha quedat un bon record a tots dos.
Si teniu 7 minuts podeu veure algunes imatges:
http://www.youtube.com/watch?v= VRNhw8xD/ZQ
11

TAILANDIA Phimai per Juan Luis Piris
Siempre me han dado mucho respeto los repti les. Por
motivos de trabajo tuve que viajar a este maravilloso
país. Cuando me enteré que tenía que ir se me hizo
una odisea, me fascinaba la idea pero a la vez tenía
muchas dudas sobre cómo seria todo, qué me
encontraría allí, etc.
Poco a poco fui haciendome a la idea y a
entusiasmarme con la aventura que me esperaba a
pesar de los comentarios que escuchaba de algunos compañeros: es una
zona peligrosa por algunas enfermedades, hace mucho calor, la comida,
etc. Lo que mas me horrorizaba era la posibilidad de ver serpientes pues
me dan auténtico panico y menos aún comerlas ... qué horror! Allí resultó
ser un plato muy típica ofrecido a los turistas.
Fue un largo viaje, de hecho el trayecto mas lejano hasta ahora en mi corta
experiencia viajera. Salimos de Barcelona dirección Londres y de Londres
a Bangkok. Después de mas de doce horas de vuelo y casi sin comer en
todo el trayecto por los nervios lIegamos por fin a la capital tailandesa. Una
vez allí nos recogieron sobre las cuatro de la tarde en el aeropuerto pero
todavía nos quedaban cuatro horas mas de viaje en coche hasta nuestro
destino (Phimai).
Tras iniciar la ruta por carretera tuve mi primer contacto con el fantastico
paisaje del lugar, el verde de la vegetación, la construcción de las
viviendas, el ir y venir de las motos... Por fin lIegamos a Phimai y nos
alojamos en unos apartamentos dentro de la planta donde íbamos a
trabajar. Llegó la hora de cenar y nuestro intérprete nos preguntó si
teniamos hambre... por supuesto que si, lIevaba no se cuantas horas sin
probar nada. Nos lIevaron a un estupenda restaurante tailandés y en un
segundo aparecieron sobre la mesa diferentes platos con verdura, arroz,
came, pescado...tenía tanta hambre que todo me pareció estupendo.
Comí de todo un poco, incluso unos daditos de came blanca y tiema que no
sabía que eran. Mi compañero y yo nos miramos confundidos pues
sabiamos que aquello no era pescado... todos nos miraban con curiosidad
y empezaron a sonreir como esperando una reacción por nuestra parte.
Mi compañero y yo nos miramos y coincidimos en decir que aquello no era
came y tampoco parecía pescado, entonces pregunté a nuestro intérprete
que eran aquellos daditos de came blanca, a lo que nos contestó con una
carcajada, volví a insistir y me respondió con un gesto en forma de zig-zag
con su mano... Dios mio! pegué un salto del susto, acababa de comerme
varios trozos de serpiente y yo sin saberlo ... sólo una cosa tenía clara antes
de salir y era que no quería comer ningún tipo de reptil y sin saberlo, la
primera noche y en mi primera comida en Tailandia, ya había degustado tan
curiosa manjar, por cierto, a pesar de todo tengo que reconocer que estaba
delicioso...
12

MARROC Ifrane per Asmaa Koubiss
En un dels meus viatges al Marroc, vam decidir
que volíem fer una ruta pel centre del país i visitar
Rabat, Marrakech i la curiosa ciutat d'lfrane. Una
ciutat de què tothom parla, però que ningú volia
explicar-me res. Només em deien: Has d'anar-hi
i ja ens ho diràs!!!
Després de fer parada a la capital de Marroc,
Rabat, vam arribar a la bella ciutat de Marrakech,
envoltada de muralles vermelles, una ciutat plena
d'exotisme, color i també, perquè no dir-ho, de molta calor.
Visitats el zoco, la medina, els bazars i després de menjar entrepans de
pintxo a la Plaça Jama El Fna, centre de trobada i oci de la ciutat; ens vam
dirigir cap al nostre objectiu final: Ifrane.
El primer que em va sobtar en arribar a aquesta ciutat va ser la temperatura
ambient. Vam passar dels prop de 30° de la ciutat de Marrakech, a
probablement 10° de temperatura a ple estiu.
Envoltada de muntanyes i arbres gegants, vaig adonar-me què volien dirme
tots: calia veure aquell paratge tant inesperat, semblava que ens
trobéssim a Suïssa o bé a Holanda, degut a les edificacions i les muntanyes
nevades.
Gairebé totes les edificacions de la ciutat són de fusta, amb les teulades
altes i punxegudes, i no baixes i d'argila com la majoria d'edificacions del
país.
Si arribeu algun dia a aquesta ciutat, recordeu de demanar un desig mentre
passeu la mà per sobre del lleó que protegeix la ciutat. A mi se'm va fer
realitat!!!
Realment el país dels meus orígens, és un país ple de contrastos que no
para mai de sorprendre'm.
CARIBE COSTARRIQUEÑO Puerto Viejo per Car/os Resina
Temporada baja, playas pobladas de palmeras y
monos, el cielo azul puro y aguas cristalinas. Vo con
las gafas y el tubo diciéndome lo guapo que seria
tener una camara de fotos acuatica para lIevarme a
casa coral y peces de colores. Me imagino con
camara y utilizo mis dedos enfocando todo este
colorido. AI salir del agua le digo a Tania lo bonito
que sería tener una camara. Ella va a dar un paseo
por kilómetros de playa desierta, en diez minutos vuelve con una CAMARA
ACUATICA!, me cuenta que se la ha encontrado tirada en la orilla,
disponemos de 16 fotossssssssssss: LA MAGIA ESTA A NUESTRO
ALCANCE! PURAVIDA!
14

RESERVA DE LA BIOSFERA SIAN KAAN Centro ecológico CESIAK.
Carib mexicà per Montserrat Domínguez
Un regal pels nostres fills.
Llegint l'experiència de la Sylvia en el seu viatge
de ple de veus a Tortuguero, recordava,
visualitzava i sentia l'impacte que em va causar
veure el poder de la mare natura en una tortuga
arribant a la platja. Notar el sentiment, les
tortugues ploren quan posen els ous, que hi ha
en el fet de dipositar els seus ous en un forat fet
amb unes pales de tortuga que com a mans
maldestres han de ser ràpides per arribar al lloc
triat. AI mateix lloc on van néixer, dutes fins allà per l'instint. Les tortugues
ploren en posar ous, observar si els ulls d'una tortuga que està mirant
d'arribar al mar són humits és el signe sense cap mena d'equivocació que la
tortuga ja ha fet la seva escomesa. Quantes generacions de tortugues
hauran passat per aquest just indret.
Fa 14 anys que vaig gaudir d'aquesta emoció a Tortuguero. Un record que
m'ha acompanyat durant molt temps com la vivència més bucòlica viscuda
mai fins aquest estiu.
Reserva de la biosfera Sian Kaan. Centro ecológico CESIAK. Carib
mexicà. Una estança de set dies en aquest centre. Un regal pels nostres
fills. Tot començava un vespre a l'hora de sopar quan la biòloga del centre
convidava als nens a baixar a platja a acompanyar unes tortuguetes a
arribar al mar. Mitja galleda de tortuguetes acabades de sortir de l'ou, un
espectacle entre repugnant i màgic. Diminutes tortuguetes es bellugaven
frenètiques i feien un olor fort, un olor que ens va acompanyar la resta de
les nits. Tortuguetes petites que es podien perdre a la palma de la mà i la
il.lusió dels menuts: adéu Marieta, bon viatge Lluna, echale ganas Juanita,
que te vaya bonito Lupita, bon voyage Jacquelin, ciào Maria,... Les caretes i
els ulls dels menuts ens animaven als adults i ens commovia pensar que
potser havíem contribuït a salvar a unes quantes tortugues. Encara haurien
de nedar molt fins arribar als esculls. I es trobarien amb un munt de
depredadors pel camí, però sens cap dubte un cop al mar la possibilitat de
sobreviure havia augmentat. Les següents nits vam continuar amb les
tortugues. Tortugues grans que arriben del mar. Tortugues al mig de la
platja fent un forat o posant els ous o tapant el forat o ja amb els ulls plens de
llàgrimes i molt cansades tornant cap el mar. Ous de tortuga per rescatar.
Nius de tortuga per a vigilar. Ous esclatant i galledes mig plenes de petites
tortugues.
Aquest mes d'octubre vam rebre un e-mail de la biòloga, ens explicava que
havien nascut 104 tortuguetes del niu que duia el nom del nostres fills,
perquè ells havien trobat a la tortuga que arribava a la platja, havien esperat
17

durant hores que la tortuga acabés la seva feina i finalment havien
traslladat i enterrat amb les seves mans d'infant els ous en un niu segur i
controlat.
El viatge d'aquest estiu havia de ser un regal pels nostres fills, un viatge per
no oblidar mai. Mai, però, havíem imaginat viure la màgia de la natura amb
tanta intensitat. No tenim cap fotografia ni cap filmació, no ens estava
permès, però no ens cal. Els nens esperen fer-se grans tornar a aquella
platja i esperar que una de les seves tortuguetes torni a deixar els seus
ous. Com de des fa molt any fet les seves mares, avies, besàvies, ..
TANZÀNIA Kilimanjaro per Lolita
Hi ha situacions a la vida que et poden frustrar davant la pròpia
ineptitud però mai és del tot cert; sempre es pot mirar pel cantó
positiu.
La meva amiga ijo érem a Tanzània, al llac Natron on hi ha el Oid
Doinyo Lengai, el volcà sagrat dels Massai. Ens havien dit que
era molt fàcil de pujar fins al cim; unes quatre hores i que era una
passejada. A les 11 de la nit ens van venir a buscar ja que
havíem de ser al cim a la sortida del sol per poder contemplar el
Kilimanjaro i el Mont Meru.
Vam caminar un parell d'hores a bon ritme i amb bon camí però
de sobte la cosa va canviar: la passejada es va convertiren escalada. Cada
dues passes havíem de parar a descansar; anàvem suades i sense alè.
Tant difícil es va fer que jo vaig dir que em quedava allí mateix, que no podia
seguir. La meva amiga va decidirel mateix.
Amb el cansament em vaig quedar adormida. Em vaig despertar encara
negre nit i vaig veure la meva companya tremolant de por i de fred.
Li vaig preguntar: "Què passa?"
-Que hi ha un precipici i no puc moure'm...
-I el guia, on és?
-AI teu costat"- Em va contestar.
Vaig enfocar amb la llanterna. Només vaig veure les seves robes i vaig dir:
"Aquí no hi és. Ha deixat la roba i ha marxat!!
Feia un fred que pelava. La Joana no volia baixar per por al precipici. Jo no
podia pujar... Doncs vam passar la nit allí mateix a la muntanya sense anar
ni amunt ni avall. Això sí, amb un cel amb tantes estrelles que semblava que
les podies agafar amb les mans. Ni al mig del desert n'he vist tantes. Va ser
preciós.
Quan va començar a clarejar, vaig adonar-me que el guia dormia
plàcidament al meu costat. La seva pell tan fosca i la negra nit... no l'havia
vist!!
18

MYANMAR per Enrique Gallarda
El país d'un milió de pagodes, un dels últims
indrets del sud-est asiàtic que encara manté una
identitat misteriosa i una vida quotidiana guiada
pels principis del budisme. Motiu que em semblava
suficient per preparar un viatge a aquest fascinant
destí, si no fos perquè no parlava l'anglès.
Vaig intentar solucionar-ho amb un curs en una
acadèmia i, després d'uns mesos, li vaig preguntar
al meu profe si, amb l'anglès que havia après, .......::'" ......"
podria viatjar pel meu compte a Myanmar.
- Ni boig! em va respondre.
Van poder més les ganes que el meu domini de l'idioma i ens vam posar en
marxa..
Myanmar no és un destí turístic habitual. Des del moment en què poses els
peus a l'aeroport de Rangun veus que tot és molt especial i que el país d'un
milió de pagodes es transforma en el país d'un milió de somriures. Somriures
vermells, en moltes ocasions pel costum de mastegar betel tot el dia que els
deixa les genives amb un aspecte sagnant. Somriures que t'acompanyen
durant tot el viatge a l'igual que tot tipus d'experiències.
Però ens en va passar una de ben curiosa en un restaurant a la vora del Llac
Inle, un lloc on la gent centra la seva activitat al voltant del llac.Hi conreen
horts flotants i s'hi desplacen amb les seves barques remant amb les cames i
un sol rem.
Des de la capital Rangun vam llogar un cotxe amb xofer per recórrer tot
Myanmar. Dos dies de trajecte separen Rangun del llac Inle. No era molta
distància però les quatre o cinc punxades diàries van fer el camí més llarg del
compte.
Finalment, una avaria a prop del llac ens va deixar tirats i com que no hi havia
tallers ni servei de grua, vam acabar el trajecte amb un divertit però atapeït
transport local. Una "pick up" adaptada per a vuit places. No sé com, però
ens van fer lloc entre gallines, ànecs i uns quinze passatgers més, que
s'amuntegaven pertot arreu.
Per fi, una vegada vam arribar a l'hotel, vam decidir sortir a sopar. Una bona
opció és preguntar per un bon restaurant a altres turistes, però portàvem dos
dies sense creuar-nos-en cap. Així que ens vam deixar aconsellar per la
nostra guia de viatges que, per cert, solament s'editava en anglès.
"The four sisters restaurant" semblava una bona opció. Era un restaurant
típic birmà. Una bonica casa de bambú elevada per sobre de les aigües del
llac.
El sopar era boníssim i incloïa música i danses típiques birmanes. Quan vam
demanar el compte, per a sorpresa nostra, ens van cobrar una quantitat fixa
per les cerveses i pel sopar només la voluntat, però si no havíem quedat
satisfets no havíem de pagar res.
Vam quedar tan satisfets que vam pagar més que en cap altre lloc.
19

ESTAMBUL per Jorge García Martín
Corría una tenue y fresca brisa en la capital otomana a
eso de las nueve de la noche. La ciudad estaba
perdida entres cantos de muecines que se
intercalaban al girar cada esquina. íbamos ocho
españoles disfrutando de nuestro extravio por esas
calles que aún guardan las voces y anhelos de tan
diversas miradas. L1egamos casi por casualidad a un
restaurante en el que podias comer en el suelo entre cojines y oyendo
música tradicional turca en vivo. En seguida congeniamos con el joven
relaciones públicas del local, un aspirante a futbolista del Real Madrid
lIamado Muhittin. Tras varios chapurreos en inglés nos dijo que
volviéramos mas tarde que él nos invitaria a cenar. Transcurridas casi dos
horas nos presentamos de nuevo allí, en pleno barrio de Cemberlitas. Cúal
fue nuestra sorpresa al ver que ya estaban cerrando. Muhittin salió al paso
y nos indicó que le esperaramos al otro lado de la calle en una callejón
oscuro por el que se accedia a un local en el que se podia degustar nargile.
Con el estómago rugiendo acogimos las profusas bocanadas de humo con
sabor a manzana. Ya casi exhaustos de hambre y de cada vez mas tensa
espera, Muhittin apareció en el umbra!. Volvimos al lugar y alucinamos al
ver que teniamos todo el restaurante para nosotros solos.
Subimos al piso de arriba donde estaba la cocina, un salón enorme y
circular adornado con tapices, alfombras y cojines lIenos de motivos
geométricos por todas partes. Acto seguido, Muhittin empezó a cocinar
nuestra cena a base de todo tipo de cames, todas elias guisadas de forma
distinta mientras nosotros andabamos disfrazandonos con ropajes
sacados de las mil y una noches. Con esta guisa, pasamos una velada
inolvidable conociendo el alma profundamente hospitalaria y cercana del
pueblo turco, degustando esa comida picantona y solazandonos con ese
violín y esa darbuka que sólo ellos saben hacer hablar.
20

EL VIATGE DEL DESTí perAnna Vega Oliva
El meu primer viatge va ser el que
em va portar a Catalunya, un dia
de tants de 1972. Es va presentar
un senyor desconegut, que
em va deixar
bocabadada, sobretot
pel nom: es deia Pera.
No havia sentit mai un
nom tan estrany, una
persona que tingués
nom de fruita! L'home era taxista i
l'havia enviat la meva àvia paterna
a buscar-nos. Va venir amb el seu taxi des de Santa Eulàlia de Ronçana
fins a la porta de casa meva, una caseta de planta baixa amb les portes
sempre obertes. Vivíem en una ciutat molt maca de Cadis, prop del mar.
Els meus pares, convençuts per la meva àvia, que allà a Catalunya on ella
vivia tindríem més possibilitats econòmiques i les filles, més sortides
professionals, van decidir, sense consultar-nos gaire que ens n'anàvem del
poble cap a un lloc desconegut per a tots nosaltres i de la nit al dia, aquell
senyor va tornar a Catalunya amb el taxi molt més cerregat de com havia
vingut: En Pera portava als meus pares, les meves dues germanes i a mi
mateixa cap a un destí desconegut i incert. No recordo cap viatge més trist.
Deixava tota la meva família darrere nostre, totes les meves amigues
d'infantesa, de l'escola, d'haver fet la primera comunió, els meus records
de la meva curta vida.
Em feia molt de mal deixar a l'altra àvia amb qui havia viscut, les tietes... per
tot això em vaig passar tot el cam í plorant i les meves germanes en veure'm
plorar a mi, com que eren més petites, doncs també ploraven. Els meus
pares estaven desesperats. Després en vam anar calmants; ens
enlluernaven els llums, les coses boniques que anàvem veient pel camí, la
simpatia i la paciència d'aquell desconegut, també ens va ajudar.
Després d'arribar, la sorpresa tan agradable que ens vam anartrobant dia a
dia; conèixer l'altra àvia, conèixer nous amics, una nova vida, una
experiència nova i allò viscut abans que sempre serà nostre i sempre
formarà part de la nostra vida. I la vida sempre continua, amb noves
perspectives, i per molts viatges inesperats que un trobi en el seu camí
sempre hem d'aprofitar-nos de tot allò de positiu que ens ofereixi el destí.
21

TURQUIA Portes i claus per Eva Elhombre
Si penso amb el viatge que vaig fer durant 5
setmanes per Turquia, em vénen al cap dues
anècdotes relacionades amb les portes i les claus.
La primera va passar el 6 d'agost quan després
d'haver dormit en un petit hotel, sense cap tipus de
glamour ni luxe, vàrem sortit a passejar per la
ciutat: Zonguldak, al nord del país. Després d'un
matí molt agradable, acompanyats per un turc
professor d'alemany vàrem tornar a l'hotel amb
l'objectiu de recollir les motxilles i anar a buscar
l'autocar per marxar cap aAmasra. Quina sorpresa!
La clau de la nostra habitació havia desaparegut i ningú de l'hotel la sabia
trobar. No ens quedava temps, l'autocar marxava, i tots ens començàvem a
impacientar i, si hem de ser sincers, a desconfiar de la bona fe dels
responsables de l'hotel. L'amo de l'hotel, mig desesperat, ens comentà que
creia que se la havia endut la senyora de la neteja i que aquesta havia anat
al mercat i no sabia quan tornaria. Tots vàrem començar a posar-nos
nerviosos, el professor d'alemany que és qui ens va recomanar l'hotel,
nosaltres que vèiem com passaven els minuts, i ... va aparèixer l'amo de
l'hotel amb una destral decidit a trencar la porta! Finalment es va imposar
una mica de seny i vàrem provar d'obrir l'habitació amb la clau de la cambra
del costat de la nostra i VOILÀ!! Ja teníem la porta oberta.
Un dia després, ja instaHats a Amarsa, aquest cop en una casa particular
que llogaven habitacions als turistes, ens va tornar a passar un incident
amb la porta de l'habitació. AI vespre a l'anar a dormir, vàrem tancar la porta
amb clau per dins. Fins aquí tot normal, però al matí, ens vàrem despertat
amb unes ganes boges d'anar al "tuvalet" i SORPRESA!: la porta no s'obria
per molt que intentéssim girar la clau cap a un costat o cap a un altre.
Finalment, empassant-nos la vergonya i intentant fer-nos entendre per qui
pogués sentir-nos, ens vàrem posar a cridar per la finestra. La sort, va ser
que unes noies que també dormien en aquell pis, o en el de sota, no ho
recordo ens van sentir i ens van venir a obrir.
No recordo si a partir d'aquell moment vàrem deixar totes les portes obertes
fins que vàrem acabarel viatge.
22

.. .1 ELLES VAN CONQUERIR EL SOSTRE DEL MÓN
per Jordi Rodriguez Martí
Ja feia dies que ens passejàvem pel gran desert del Tíbet i
ens havíem acostumat a sentir-nos formigues al voltant
de tanta immensitat. En aquest viatge privilegiat cada
vegada ens sentíem millor però no era el cos el que en
rebia els beneficis sinó l'ànima i l'esperit que compartia
amb el peregrins el camí a Lhasa.
Només arribar a la capital la visió del palau del Dalai
Lama, el Potala, ens va deixar en un estat de fascinació
difícil de descriure. Després d'admirar-lo i donar-li la volta
fent rodar els centenars de molinets daurats amb l'oh
mani padme hum ressonant a les nostres orelles ens varem instal'lar en un
hotel de la ciutat per recuperar forces.
Era un senzill i petit hotel ben situat. Tenia una zona que feia de menjador i
on tot i no entendre'ns-hi massa (vull dir gens) hi varem poder saborejar
bon iogurt, iac amb arròs (o això ens pensàvem) i l'imprescindible te amb
mantega de iac. Els dies els dedicaríem a fer el recorregut de peregrinació
del Barkor al voltant del temple Yokang, el palau d'estiu de Norbulinga així
com els grans monestirs de Sera i Drepung al voltant de la capital.
En la nostra primera nit ja varem notar algun moviment estranya l'habitació
però era tal la satisfacció de poder dormir amb unes mínimes comoditats
que varem fer creure al subconscient que eren imaginacions. No vam
poder seguir negant l'evidència quan amb el grup que compartíem el viatge
érem testimonis d'excepció de les curses d'obstacles que les grans rates
tibetanes feien mentre nosaltres intentàvem menjar.
Vàrem intentar parlar amb les noies que s'encarregaven de l'establiment.
Elles ens miraven amb cara d'incredulitat i al final pressionades per la
nostra insistència amb l'ajut de la mímica i uns dibuixos infantils de l'animal
en qüestió vam aconseguir que es muntés una cursa improvisada on els
animals a batre eren rodejats de tovallons flotants i els riures de les
tibetanes. Varem deduir que les rates formaven part de la vida quotidiana
d'aquell indret i seguint el consell d'un savi refrany ens varem unir a
l'enemic. Cada nit preparàvem uns platets amb caramels que deixàvem a
la porta de l'habitació. Els regalets varen influir en aquestes bestioles que a
partir de llavors ens van endolcir l'estada.
Durant es dies que varem estar a la capital més d'una vegada varem
recordar la divertida lectura del Mejor hotel del Himalaya d'Alec Le Sueur
on en la seva estada a Lhasa una de les seves preocupacions varen ser les
rates que apareixien per tot arreu a l'hotel. Curiosament no haguéssim
imaginat mai que un animal tan petit hagués pogut conquerir, amb tanta
facilitat, el sostre del món.
24

de cinquanta ballarins i ballarines movent-se amb intensitat i precisió, com
a les grades i passadissos on amb el seu caràcter despreocupat reien,
cantaven, jugaven i no paraven de menjar tot tipus d'aliments. Els més
buscats: els xurros amb nata que corrien a dojo posant en perill la integritat
demésd'un.
Tot plegat composava una barreja que descrivia el caràcter despreocupat i
feliç dels habitants de Huahine, una de les illes amb més esperit
independent, aprofitant una de les seves celebracions locals de les que
varem tenir el privilegi de ser-ne espectadors. I amb els sentits impregnats
de vida varem seguir pedalejant sota la capa dels estels en els mars del
sud ...
VIAJE EN TREN perCarmen Prieto
Yo con mi marido y mis hijos vivíamos en Canovelles. Fui
al pueblo con mis hijos. La niña tenia dos años y el niño
tenía cuatro meses. Hicimos el viaje al pueblo y fuimos
en el tren. Pero yo me puse mala. En el mismo
departamento viajaban dos soldados. Ellos me dijeron
que no me preocupara, que ellos me cuidarían a los
niños. Y así hicimos el viaje. Después de todo, no lo
pasamos tan mal.
UNA MALETA LLENA DE PIPAS perConcepción Fernandez
Cuando mi padre se vino a Cataluña con mi hermano en el
tren, le quitaron la maleta con la ropa que mi madre le
preparó. Cuando mi padre cogió la maleta y fue a abrirla,
encontró que tenia pipas y cacahuetes. Le habían
cambiado la maleta. Mi padre pasó muy mal rato. Desde
entonces no se fiaban de nadie.
AÑORANZA perEmilia Lorenzo Monroy
Yo cuando vine a Cataluña lo pasé mal porque venía sola
de mi gente. Venía con los niños, uno tenía siete años y la
niña tenia dos años. A mí me pareda que ya no volvía a
estar cerca de la familia. L10ré mucho. Me parece mentira.
Me fuí a vivir a una casa que tenía siete perros. Allí ya se
acabó. Un dia vino mi marido y yo le dije: "Me voy para
casa". Allí él me dijo que yo no queria a mis hijos.
26

DIRECCION CONTRARIA perJosefa Agui/era Campaña
Yo recién venida aquí fui un día a Cerdanyola. Saqué
el billete de ida y vuelta para Granollers y cuando llegó
el tren me monté. Pasó el revisor y me dijo:
"señora, para dónde va?" "para Granollers" "usted
va para Vic" "¿ahora qué hago?" "béjese en la
próxima y coja el tren que baja".
CÓRDOBA EN TREN perDianisia Chaparra Martínez
Hace unos años mi hermano y yo veníamos de
Córdoba a Barcelona en el tren de la noche. Eran
unos departamentos de madera que lo ocupaban
ocho personas. Por su forma de comportarse y
mirarnos cogimos miedo y temíamos que podía
pasar algo peor. Mi hermano pidió al revisor que nos
cambiaran a un coche cama. Era la única forma de
salir de allí. Todo se arregló y el viaje terminó
bien.
EN LA PLAYA perFrancisca Maya
Mis padres y hermanos íbamos muy contentos puesto que íbamos a la
playa. El viaje lo hicimos en tren pero la alegría duró
poco. AI bajar del tren nos dimos cuenta de que la
comida se había quedado en el tren. Mi padre dia aviso
a la estación.Ala hora de comer lo hicimos en un barde
la playa, por suerte la cartera la lIevaba mi padre.
Comimos y después nos fuimos a la playa, estuvimos
todo el día. La suerte nos acompañó, la bolsa la
teníamos en la estación. Volvimos alegres puesto que
todo salió bien y regresamos a casa.
EL PÀJARO perJuana Sanchez Sanchez
Nosotros nos vinimos del pueblo en el talgo y nuestras cosas
en un camión de mudanzas. Traíamos un pajaro y el revisor
no quería que lo trajéramos en el tren. Mi marido lo tuvo que
guardar debajo del asiento para que no lo viera el revisor.
28

- FREDEAtCA
MONlSEN'(
can velles
Diputació
Barcelona
xarxa de municipis
Àrea de Cultura
Servei de Biblioteques