els cucs de seda - Aldea Global

ANÀLISIS
DE LES NARRACIONS
D’‘ELS CUCS DE SEDA’
DE J.F.MIRA.
Josep Vicens i Pascual
Octubre de 1999

ÍNDEX
Introducció i explicació del treball ................................................................................. 1
Bibliografia de l’obra narrativa de Joan Francesc Mira.................................................. 2
‘El cucs de seda’ de J.F. Mira per Josep Piera (Las Provincias, 2-11-1975).................. 5
PALOMERO, JOSEP, “A propòsit de Els cucs de seda”, L'Aiguadolç, 5, 1987, 13-36....... 6
AA.DD., “Daina entrevista Joan Francesc Mira”, Daina, 10, 1992, p.71-91.............. 19
Cites d’obres generals o treballs concrets que esmenten o comenten
“els cucs de seda” ......................................................................................................... 21
Comentaris a la primera narració (tu recordes...) de
“els cucs de seda” de j.f.mira......................................................................................... 25
Comentaris a la segona narració (amb els ulls clucs...) de
“els cucs de seda” de j.f.mira......................................................................................... 32
Comentaris a la tercera narració (com demanant als implacables...) de
“els cucs de seda” de j.f.mira.......................................................................................... 38
Comentaris a la quarta narració (o potser la dolçor de l’herba seca) de
“els cucs de seda” de j.f.mira.......................................................................................... 43
Comentaris a la cinquena narració (es barallaven uns malnoms...) de
“els cucs de seda” de j.f.mira.......................................................................................... 48
Comentaris a la sisena narració (Pense la meua mare...) de
“els cucs de seda” de j.f.mira.......................................................................................... 53
Comentaris a la setena narració (un perdó universal; cloïa els ulls...) de
“els cucs de seda” de j.f.mira.......................................................................................... 58
Comentaris a la vuitena narració (Amb una canya com si...) de
“els cucs de seda” de j.f.mira.......................................................................................... 64
Comentaris a la novena narració (sinó el silenci o tremolor de l’ànim...) de
“els cucs de seda” de j.f.mira.......................................................................................... 68
Comentaris a la desena narració (vespres de pluges o de sang, qui ho sap...) de
“els cucs de seda” de j.f.mira.......................................................................................... 71
Comentari final i conclusiu sobre tot el recull de
“els cucs de seda” de j.f.mira.......................................................................................... 76
I

Introducció i explicació del treball
El present treball investigador titulat “Anàlisis de les narracions d’Els cucs de seda de
Joan Francesc Mira”, volia ser l’embrió d’un de més ampli, que havia de desenvoluparse,
de manera que arribés a ser un estudi, tot el més complet possible de la narrativa de
Joan Francesc Mira.
Però, assabentat del projecte de tesi de Josep Palomero L'obra narrativa de Joan
Francesc Mira, presentat a la Universitat "Jaume I" de Castelló el 1994, i dirigit pel
Doctor Lluís Meseguer Pallarés, he decidit no ampliar-lo, per tal de no ser reiteratiu.
Així doncs, dirigit i aconsellat pel Doctor Vicent Alonso vaig realitzar primerament
una nòmina de tots els textos que es referien a Joan Francesc Mira i després un buidatge
dels fragments que parlen directament o transversal de l’obra que obtingué el premi
“Andròmina” de l’any 1975. I la tercera fase ha estat l’anàlisi de cadascun dels contes
d’aquesta primerenca obra narrativa de l’autor de l’horta de València.
El resultat del treball ha estat:
1- Una llista, ordenada cronològicament, dels llibres narratius publicats per l’autor,
dels articles de periòdics, de revistes i ressenyes publicades sobre ell o la seua
producció, i també llibres que tracten qualsevol de les seues obres de creació
narrativa.
2- Transcripció de textos publicats sobre Els cucs de seda per diferents autors i
crítics, d’entre ells destaquen, el de Josep Piera al diari Las Provincias el 1975,
per ser el primer que hi va tractar; el de Josep Palomero, molt complet, publicat a
la revista Aiguadolç el 1987; i la interessant i sucosa entrevista a l’autor i
professor Mira que publicà la revista Daina el 1992.
3- Altres textos que esmenten Els cucs de seda.
4- Una anàlisi detallada de cada un dels deu contes que formen part del recull,
seguint l’esquema següent:
Síntesi de la història narrada.
L’estructura del relat.
Els personatges (noms, ambient, complements).
Superstició o creences populars, animals.
Espais i època.
Desgràcies, fets destacats o malalties. Burles de les desgràcies o altres.
El temps: el joc temporal, anacronies o alteracions de l’ordre temporal, la
duració del temps del discurs, la freqüència temporal del discurs.
El mode narratiu: la distància, la perspectiva,
La veu narrativa.
Sensacions.
Llenguatge i expressions.
Els títols i els símbols.
5- Una conclusió global sobre el recull.
1

Bibliografia de l’obra narrativa de Joan Francesc Mira
AUTOR Títol Publicació Any Mes Dia Pàgs.
MIRA, JOAN
FRANCESC.
El Bou de foc, L'Estel, 1974,
ISERN, JOAN J. “Joan Mira nos habla de El bou de foc”
(entrevista),
Mediterráneo, 1974,
PIÑOL, ROSA “ La narrativa valenciana estava molt més Mundo Diario, 1974, 11, 1
M.
morta...” (entrevista),
MIRA, JOAN
FRANCESC.
Els cucs de seda, Eliseu Climent, 1975,
VENTURA “J. F. Mira: He sido un novelista reprimido” El Noticiero Universal, 1975, 3, 4
MELIÀ, R. (entrevista),
BENLLOCH, J. “La crisis de la sociedad rural valenciana” Levante, 1975, 9, 28
L.
(entrevista),
PIERA, J. ”Els cucs de seda”, Las Provincias, 1975, 11, 2
BROCH, À. “De un pasado rural”, El Correo Catalán, 1975, 12, 11
VENTURA “El bou de foc: realisme i mite”, Tele-exprés, 1975, 2, 19
MELIÀ, R.
12?,
FABREGAT, ”El despertar de les comarques del nord” Avui, 1976, 9, 16
AMADEU. (entrevista),
VENTURA
MELIÀ, R.
Joan F. Mira se n'anà als USA (entrevista), Valencia Semanal, 1978, 7,
IBORRA, ”La generació del 70: una nova narrativa al L’Espill, 3, 1979 130-141.
JOSEP. País Valencià”,
OLEZA, JOAN. ”Per una sociologia de la literatura al País
Valencià”,
L’Espill, 3, 1979 25-46.
FRANCH, V. “Els valencians i la terra: una manera
discutible de fer antropologia”,
Levante, 1979, 7, 6
BROCH, ÀLEX. Literatura catalana dels anys setanta, Ed. 62, Barcelona 1980 91-114?
MIRA, JOAN,
FRANCESC.
”El somriure dels dofins”, L'Espill, 06, 07 1980, 155-160.
FERRER, “Entrevista amb Joan Francesc Mira”, Saó, 1980, 6,
ANTONI. (antropologia)
MIRA, JOAN
FRANCESC.
El desig dels dies , Eliseu Climent, 1981,
OLEZA, JOAN. ”La situació actual de la narrativa: entre Trellat, 4 (Vint anys de 1981, 26-35.
l’autofàgia i la passió de contar”,
novel·la catalana al
País Valencià)
(69-82)
PALOMERO,
JOSEP.
“Joan F. Mira: El desig dels dies, L'Espill, 09, 1981, 152-155.
TRIADÚ, JOAN. “El desig dels dies: Matèria de València”, Avui, 1981, 6, 7
FABREGAT, “L'aventura intel·lectual de Joan Francesc Diario de Valencia, 1981, 6, 21
AMADEU. Mira”,
FABREGAT, “Mira novel·litza el descobriment del País Avui, 1981, 6, 30
AMADEU. Valencià” (entrevista),
ÁLVAREZ, “El valenciano se normaliza y se barbariza” Diario de Valencia, 1981, 8, 30
JOAN. (antropologia),
RENDÉ, JOAN. “Joan F. Mira, intel·lectual integral”
(entrevista),
Avui, 1981, 12, 13
BELTRÁN, A. “Els desigs i els dies de Joan F. Mira”, Generalitat, 1982, 2, 16
ALFONSO,
PILAR.
“Vint minuts amb J. F. Mira” (entrevista), Mediterráneo, 1982, 11, 24
MIRA, JOAN
FRANCESC.
Viatge al final del fred , La Magrana, 1983,
BROCH, ÀLEX. “ Escriptor a temps complet” (entrevista), Siete Dias, 1983, 10,
FERRER I ”Deu anys de narrativa al País Valencià”, Saó, 73, (Vint anys de 1984 p.83-93.
SOLIVARES,
novel·la catalana al
ENRIC.
País Valencià),
LÓPEZ CRESPÍ, “L'ofici d'escriptor: Joan F. Mira”, (entrevista), Última Hora,
M.
1984, 10, 21
ALFONSO,
PILAR.
“Papers blancs per a Mira”, Mediterráneo, 1984 11, 4
PÉREZ
MONTANER,
JAUME.
”Viatge al final del fred”, L'Espill, 20, 1985, 189-191.
PORTA
PERALES, M.
“Que em mirin com si fos portuguès”, El País , 1985, 2, 2
BROCH, ÀLEX. “El comportament de les nacions”, Avui, 1985, 2, 17
ESPAR I TICÓ,
J.
“Crítica de la nació pura”, Avui, 1985, 2, 23
IBORRA, “La novel·la valenciana contemporània”, Revista de Catalunya, 1986, 12, 145-157.
JOSEP.
3, (20 anys de novel·la
catalana al P.V,)
2

Bibliografia de l’obra narrativa de Joan Francesc Mira
AUTOR Títol Publicació Any Mes Dia Pàgs.
PALOMERO,
JOSEP.
”Nota Introductòria al dossier sobre J.F. Mira”, L’Aiguadolç, 5, 1987 9-10.
MIRA, JOAN F. ”Notícia Autobiogràfica”, L’Aiguadolç, 5, 1987 11.
PALOMERO,
JOSEP.
”A propòsit de Els cucs de seda”, L'Aiguadolç, 5, 1987, 13-36.
IBORRA,
JOSEP.
”El desig dels dies”, L'Aiguadolç, 5, 1987, 37-41.
MULET,
CARLES.
”Una aproximació a Viatge al final del fred”, L'Aiguadolç, 5, 1987, 43-59.
”Bibliografia de Joan F. Mira (Recerca i
Assaig)”,
L’Aiguadolç, 5, 1987 61-62.
LLUCH, J.
RAMON.
“La ideologia espanyola avança”, Avui, 1987, 12, 21
MARTÍ,VICENT. ”J.F.Mira, quixotesc i joycià”, El Temps, 1988, 1, 11 26-31.
VENTURA “Aquí se hace caso al que más muge” Levante, 1988, 4, 10
MELIÀ, R. (entrevista),
A.R.I. “As sagradas fronteiras e a seducción do
mapa seguno Joan Mira”,
El Correo Gallego, 1988, 11, 11
MONTESINOS, “La corrupcion mental de los políticos es más Levante, 1988, 12, 4
J. V.
peligrosa que la económica” (entrevista),
MIRA, JOAN
FRANCESC.
Els treballs perduts , Eliseu Climent, 1989,
RECIO, C. “El bagatge de Joan F. Mira”, Levante, 1989, 3, 16
ISERN, JOAN J. “Las culturas europeas no mueren”
(entrevista),
Diario de Mallorca, 1989, 5, 29
PIÑOL, ROSA “Joan Francesc Mira publica la novela de La Vanguardia, 1989, 11, 11
M.
Valencia”,
OBIOL, Mª “Mira: Para intentar cambiar el mundo es El País, 1989, 11, 23
JOSÉ. preciso conocerlo” (entrevista),
MINOBIS,
MONTSERRAT.
“Joan F. Mira” (entrevista), Avui, 1989, 12, 23
ISERN, JOAN “L'alliberament per l'expiació dels errors: ¿La Avui, 1989, 12, 23
JOSEP. novel·la valenciana més gran després del
Tirant?”,
RICARDO ”Si no és una obra d'art no és una bona El Temps, 1989, 12, 25 75-76.
TRIGO, XULIO. novel·la”,
FONOLLERAS,
JOSEP MARIA.
”Les forces del viatger“, El Temps, 1989, 12, 25, 77.
ALBEROLA,
MIQUEL.
”A wealk on the dark side of Mira”, El Temps, 1989, 12, 25 78-80.
OBIOL, M.J. “L'Hèrcules de J.F.Mira”, El País, 1989, 12, 28
ISERN, JOAN ”Quan Hèrcules és valencià i fa de
Lletra de Canvi, 27, 1990, 35-38.
JOSEP. bibliotecari”,
(Vint anys de novel·la
catalana al País
Valencià),
PLADEVALL I ”Els treballs perduts”, Revista de Catalunya, 1990,
ARUMÍ,
41, (Vint anys de
ANTONI.
novel·la catalana al
País Valencià),
RICARDO “Joan Francesc Mira: l'art de la conversa, l'art Serra d'Or, 1990,
TRIGO, XULIO. d'escriure”,
GASCÓ, F., I “Joan Francesc Mira, escriptor, antròpoleg...”, El Mirall, 1990, 11-
SARRIÓ, P.
12?
IBORRA,
JOSEP.
”Els treballs perduts”, Saó, 126, 1990, 1, 45.
REIXACH,
JAUME.
“Incontinència verbal”, El Punt, 1990, 1, 19
LLURÓ, JOSEP “La inútil perseverancia de un Quijote La Vanguardia, 1990, 2, 2
M.
valenciano”,
DURAN, “Joan Francesc Mira: nacionalisme i
Debat Nacionalista, 1990, 4,
XAVIER. complexitat al País Valencià”,
MIRA, JOAN
FRANCESC.
“El meu tràfic (literari) d'influències”, Cultura, (València), 1990, 6,
ISERN, J. J. “La necessària ficció: Joan F. Mira, la
universalitat de la literatura en els petits mons
recognoscibles”,
Avui, 1990, 11, 17
BLAY, PEP. “Joan F. Mira... “ (entrevista), Avui, 1990, 11, 17
PIQUER VIDAL, ”Una ambientació per a la novel·la valenciana Miscel·lània Joan 1991,
A.
dels setanta”,
Fuster, III, PAM
CALAFAT, ”Una novel·la ambiciosa: J. Francesc Mira: Els Daina, 08, 1991, 119-120.
FRANCESC. treballs perduts”,
3

Bibliografia de l’obra narrativa de Joan Francesc Mira
AUTOR Títol Publicació Any Mes Dia Pàgs.
BROCH, ÀLEX. Literatura Catalana dels anys vuitanta, Ed. 62, Barcelona, 1991,
ANÒNIM. ”Joan Francesc Mira: dades biobibliogràfiques”,
Daina, 10, 1992, 93-99.
AA.DD. ”Daina entrevista Joan Francesc Mira”, Daina, 10, 1992, 71-91.
SALVADOR,
VICENT I
PIQUER,
ADOLF.
CALAFAT,
FRANCESC.
LLURÓ, JOSEP
M.
MIRA, JOAN
FRANCESC.
MULET,
CARLES.
MIRA, JOAN
FRANCESC.
MULET,
CARLES.
MULET,
CARLES.
MIRA, JOAN
FRANCESC.
Vint anys de novel·la catalana al País
Valencià,
Eliseu Climent, editor, 1992, 5, 26.
”Tribulacions d’una literatura en expansió”,
(70-80-90),
Eliseu Climent, editor, 1992 10, p.70-71.
Tendències de la narrativa catalana dels
vuitanta (dins 70-80-90)
Eliseu Climent, editor, 1992 10, p.136-137.
Borja Papa , Eliseu Climent, 1996,
Joan Francesc Mira. Final de trajecte. Des de L'Illa, Revista de 1998, 8-9.
la maduresa creativa ,
lletres, 21, 21,
Viatge al final del fred , Bromera, 1998,
Introducció a Viatge al final del fred de
J.F.Mira ,
Bromera, 1998, 9-48.
Bibliografia sobre J.F. Mira, (dins ‘Viatge al
final del fred)
Bromera, 1998, 49-52.
Quatre qüestions d'amor Eliseu Climent, 1998,
MIRA, JOAN F. Memòria, Literatura , L’Illa, Revista de
lletres, 22,
1999 14-15.
4

‘El cucs de seda’ de J.F. Mira per Josep Piera (Las Provincias, 2-11-1975)
Que una literatura està viva ens ho demostra la mateixa diversitat dels productes literaris que ella
brinda al lector àvid de novetats. D’aquesta manera, al marge dels diversos estils, dins un mateix moment
cultural cada persona hi trobarà el producte que desitja. Doncs bé, una de les poques novetats editorials
que ens ha ofert la nostra narrativa d’un temps ençà, és aquest llibre que ara volem comentar, segons dins
la producció literària de Joan Francesc Mira, guanyador del premi Andròmina a la convocatòria del 74.
En un parell d'anys Quico Mira s’ha convertit en una presència de les més sòlides de la nostra cultura
gràcies a una sèrie de treballs i publicacions que l'han convertit en un dels noms més familiars als
aparadors de les nostres llibreries. I això tant des de la vessant científica amb “Un estudi d'antropologia
social al País Valencià” (Edicions 62, 1974), com pel seu manual de gramàtica “Som” i per la seua
novel·la “EI bou de foc», finalista del premi Josep Pla i de la qual, en editar-se, ja vam parlar des
d'aquestes mateixes pàgines. Ara, centrant-nos dins la seua producció narrativa, volem parlar-ne d'«Els
cucs de seda», recull de contes que acaba d'aparèixer publicat a la ciutat de València dins la col·lecció
“3 i 4” que edita Eliseu Climent.
El primer que ens crida l'atenció dins la prosa del Mira és la imatgineria simbòlica amb la qual encapçala
els seus llibres ja des dels títols, clarament expositiva d’allò que després oferirà la lectura. Si “El bou de
foc” és la imatge mítica i passional que enlluerna les nits solitàries de qualsevol adolescent amb els seus
somnis eròtics i violents, imatge que la realitat ofereix com una de les festes més arrelades a nivell
popular, i d’un clar contingut metafòric d’allò que desvetla les ments jovenívoles com la del mateix
protagonista de la novel·la; “Els cucs de seda serà el correlat objectiu més adient per a expressar el món
de la infantesa, el descobriment de l’entorn, la curiositat per tot allò que comença a nàixer, a insinuar-se, a
transformar-se dins els ulls innocents de l’infant que encara no comprèn una sèrie d’aspectes que la
realitat li promet aviat: els drames, les lluites, les passions, les faenes, d’aquells éssers majors que el
rodegen, del context social que l’envolta, i que poc a poc faran d’ell un cuc de seda més, un adult, ¿Qui
no ha mirat alguna vegada, bocabadat, l’arrossegar-se lent dels cucs blanquinosos per damunt les fulles de
morera, la sempre misteriosa i groga presència dels capolls, el vol efímer de les papallones de la seda?
Qui no ha cregut descobrir un cert misteri estrany observant aquests fets?
Deu narracions curtes, cadascuna d’elles amb uns versos de Vicent A. Estellés a manera de títol,
compon el contingut d'aquest llibre amè, de lectura grata. Les cites d’Estellés, per tractar-se no sols del
poeta més nostrat, sinó també del qui millor ha plasmat un cert ambient valencià de postguerra, estan
perfectament instal·lades dins el context a manera de petits finestrons per on entreveure la narració que
ells obrin. Sense complicacions estilístiques evidents, donant tanmateix cabuda a un repertori de recursos
actuals de trencaments narratius, de discursos paral·lels, aquest llibre pot ser assimilat satisfactòriament
per qualsevol tipus de lector, des del més exigent al que sols busca distreure's una estona. Així, des d'un
primer conte, potser homenatge a Mercè Rodoreda per allò dels coloms, fins al darrer, símbol d'una
burgesia silenciosament morta ofegada al passat, van passant aventures infantils, fragments d’històries
líriques, marginats personatges.
L'ambientació rural de la postguerra, els jocs i les correries infantils per l'horta, els idíl·lics
dacsars plens de descobriments, la voluntària introducció dels dialectalismes a nivell de parla, tot fa
d'aquest llibre la peça més escaient per aquells que mai no s'hagen iniciat en la lectura de la nostra llengua
i tinguen interès i curiositat per fer-ho ara; el mateix interès i la mateixa curiositat amb que un xiquet
observa l’evolució atenta dels cucs de seda la metamorfosi d’una realitat que ha de fer seua i que li
inaugura els misteris ancestrals d'un món, d'una cultura pròpia, aquell que haja viscut una part del seu
temps infantil pel camp, ocultat sota els canyars magnífics, trobarà en aquest llibre una portella al somni,
als records insolents i bellíssims d’un temps tot ignorància. I aquest era un entre els múltiples plaers que li
atorgarà aquest llibre. Un entre tants. Si la realitat dels adults està dominada pel sexe, la guerra, la religió,
la supervivència, i els mots amb els quals els hi donen expressió, aquests seran els temes i els mots d’»Els
cucs de seda», els temes i els mots que el narrador infantil va descobrint-nos.
Joan Francesc Mira sap el que vol i pretén amb la seua literatura i és per això que ho aconsegueix
plenament. Coneixedor perfecte dels ambients populars del país degut a la seua condició d'antropòleg, sap
recrear a les pàgines de les narracions que escriu la personalitat col·lectiva, individual i psicològica,
d'unes gents i d’un poble. I és precisament això el que pot fer d’ell, sempre que la societat ho permeta, un
dels escriptors valencians més populars i més llegits de la narrativa actual. El temps ens ho dirà. Temps al
temps, doncs. I qui no estiga d'acord, en llegir-lo que opine.
5

PALOMERO, JOSEP, “A propòsit de Els cucs de seda”, L'Aiguadolç, 5, 1987, 13-36.
Aquest conjunt de deu narracions que conformen Els cucs de seda comparteixen tantes caraterístiques
comunes que, si l'autor no hagués incorregut (voluntàriament) en lleus contradiccions, hom el podria
entendre pertectament com a novel.la. Perquè també és clar que no es tracta d'un llibre de contes, en què
cadascun dels relats manté escasses connexions amb la resta de les històries. En Els cucs de seda hi ha
una relació temàtica, en el conjunt de les històries, absoluta; així mateix, les accions són protagonitzades
per uns mateixos personatges, que conformen un grup d'activitat permanent, si bé hi ha graus de
protagonisme particular segons la narració de què es tracta. Els escenaris, la cronologia, el tractament
estilístic, les descripcions, les observacions, les digressions, la corba dramàtica, les opcions gramaticals,
les referències a la primera persona, el protagonisme del jo... són elements que, tal com hi han estat
combinats, fan que els Els cucs... puga ser entés com una novel.la d'estructura calidoscòpica.
1.—El fil argumental
Malgrat que cadascuna de les deu histories de Els cucs de seda tinga un protagonista distint (en
realitat, un de principal, i a vegades un de secundari, actor únic d 'una història paral.lela, tots dos
ineludiblement coprotagonistes amb l'omnipresent jo), cadascun dels arguments dels contes s'incrementa
a la resta, per conferir, d'aquesta manera, l’argument genèric, constituït pel conjunt d'experiències,
d'aventures i d'observació dels fets que emmarquen un context específic, delimitat per un espai concret
(ací la literària geografia de la Font d'Alba i els seus voltants) i per una cronologia precisa (la immediata
postguerra, fins al començament dels anys cinquanta).
Un grup de xiquets, entre els quals destaca Quiquet («Jo caminava al seu costat i li aguantava la tralla,
i quan l'animal s'encantava massa, em deia: 'Quiquet tira-li!'—h.ª 3—), anomenat així 1 en aquesta única
ocasió, --p.13--
designat mitjancant el personal poc definit jo en la resta de les vegades, porten a terme un seguit
d'exploracions i d'aventures pròpies d'una colla de xiquets rurals d'aquells anys distants i inefables, tant
pel context pre-industrial en què es movien, com per la configuració de pors, misteris i repressió que els
va caracteritzar.
Així, la primera historia (d'ara endavant, hª 1, etc.) es dedica a la incursió al colomer prohibit de l'avi
Pixaterra. La hª 2, a la Remeiet Vidal, i a les primeres escaramusses sexuals innocents. La hª 3, a la
figura de Gori l'Orat i al miracle de Les Caselles. La hª 4, a la Carneta, les experiències sexuals de la qual
perden un poc de la innocència primitiva. La hª 5, al misteri que dimana del refugi de la guerra, clos i
arraulit. La hª 6, als lladres de postguerra, especialment els d'aviram. La hª 7, a la figura de don Gabriel
Moliner i Tascó, el rector rural i conservador de la Font d'Alba, i les seues peripècies. La hª 8, a la vida
de Frederic Romeu, «el Pobre»; la baralla amb els pares i l'enamorament i matrimoni desgraciats. La hª 9,
a don Martí Ferrer, un docte exiliat interior, talpó polític per força. La magnífica hª 10, als misteriosos
ocupants de l'alqueria de la Palmera, amb què es clou aquest conjunt d'històries entrelligades, alhora que
naixen els cucs de seda i, doncs, els xiquets d'aquell grup a l'adolescència, després de conèixer el trauma
de la mort, que els suposa la pèrdua de tota la innocència precedent.
Tots aquests elements argumentals s'integren en un conjunt harmònic d'espai i de temps precisos, en
què preval, com ja he indicat, la recuperació mítica de les aventures de la infantesa rural, pre-industrial i
de postguerra; es tracta, en definitiva, de la constatació del que ha estat un procés de coneixement i
d'aprenentatge tradicionals, paradigma d'una infància perduda tant per al narrador que s'hi inspira, com
per al lector de la nostra societat contemporània.
2. L'espai i el temps
L'escenari mític on succeeixen els episodis d'aquella infantesa col.lectiva s'anomena la Font d'Alba.
Aquest topònim inexistent és indicatiu del caire universalitzant que (dins el context valencià), l'autor
pretén d'atribuir a les històries de Els cucs... i, alhora, tractar que siga versemblant, per paral.lelisme amb
altres topònims composts, el primer membre dels quals és el nom font. la Font de la Figuera, la Font de
la Salut, la Font d'En Segures, la Font d'en Carròs... El mateix procediment serveix per al segon membre
del topònim, que recorda, si més no el castellonenc Vall d 'Alba.
1 Quiquet, hipocoristic de Joan Francesc Mira, tal com és designat, fins i tot actualment entre els amics,
sense diminutiu.
6

PALOMERO, JOSEP, “A propòsit de Els cucs de seda”, L'Aiguadolç, 5, 1987, 13-36.
Els indrets integrants del terme de ficció de la Font d' Alba han de correspondre, en la meua opinió,
als reals de l'Alqueria de la Torre, barri de València on nasqué l'escriptor, situat al sud de la ciutat, al llarg
de la carre- --p.14--
tera de València a Alacant, vora el limit amb els municipis de Sedavi i Alfafar. Així, al llarg dels diversos
contes sovintegen els toponims reals, sobretot en tractar-se d'elements de toponimia major (el Vedat de
Torrent, València, Natzaret, el Grau, Mallorca, Llocnou d'En Fenollet, Xàtiva, (el cimentiri de) Patraix,
sempre usats exclusivament com a referència. També tenen un aspecte real els abundantíssims topònims
menors (les barraques del Pinet, el molí de la Closa, la barraca del Cec, l'estació, el mercat central,
l'alqueria del Xiprer, l'alqueria del Codonyer, cals Calonges, la séquia de Favara, l'alqueria dels Pelats,
l'alqueria de la Palmera).
Ara bé, on l'autor més tendeix a transformar els referents toponímics reals en inversemblants és en el
cas dels toponims corresponents als noms dels pobles limítrofs: Sedaví, Alfafar, Paiporta, Picanya,
Benetusser, Xirivella, termeners amb la Font d'Alba, han estat transformats en Alfadaví, Benafar,
Paipanya, Picorta, Setússer i Xilvella, respectivament, en haver-s'hi operat lleus metàtesis sil.làbiques
amb què s'han originat aquests nous noms, amb la doble intenció de convertir l'escrit en un discurs d'abast
més universal d'una banda, i de difuminar-ne els limits concrets de les distintes aventures, de l'altra.
Si, en certa mesura, l'escriptor ha integrat dins el seu material narratiu diversos fets i records
provinents de les seues experiències d'infant i de xiquet, hem de suposar que, nascut com és durant l'any
1939, les narracions de Els cucs... remeten, necessàriament, a la fi aproximada de la dècada dels anys
quaranta. Efectivament, en aquest conjunt de narracions, tot traspua ambient de postguerra, i és en aquest
context que cal entendre la temàtica i les aventures principals i secundàries d'uns i d'altres personatges,
especialment les de la colla de xiquets. Les referències a aquest a època determinada són, doncs,
constants. En la hª 1 «per comparar-lo amb un esquelet d'au que hi havia dibuixat a l'Enciclopèdia
Elemental Sopena”, remet els textos escolars únics d'aquella situació. En la hª 3: «Si no continuava fidel a
l'anarquisme militant de la seua joventut...”; “Pere Sanfèlix tenia a casa l'Émile de Rousseau en versió
popular de l’editorial Prometeo, i un grapat de publicacions naturistes d'abans de la guerra». I la
referència a l'aparició de la Verge a una xiqueta de les Coves de Vinromà (la Plana Alta), esdevinguda
l'any 1947 o 1948, fet que va causar una gran commoció arreu del País: «Però la veu era que la mare de
Déu s'havia aparegut tres vegades a una xiqueta de les Caselles, un poble d'algun racó de muntanya que
ningú no sabia ben bé per on parava». En la hª 4: «les pel.lícules que véiem al cine Imperial d'Alfadaví»
(la Font d' Alba, dit siga de passada, és un llogaret de població disseminada, car fins tot careix de cinema
local). La hª 5 és dedicada al descobriment i explotació d'un refugi de guerra, abandonat i impenetrable;
hi ha un llarg flash-back en què els fets bèl.lics son vivíssims i pròxims: «De tant en tant, des de la mar,
els vaixells que venien de Mallorca passaven una estona canonejant la ciutat”; --p.15--
«Hi va acudir un especialista artiller, acompanyat de tres o quatre milicians», etc. «No hi havia res. Ni
esquelets, ni armes, ni homes barbuts». En la h.ª 6: «De la guerra li havien quedat dues coses, al senyor
Vicent el Mascarat»; «L'abundor d'aviram al taulell d'una carnisseria de la ciutat ja era sorprenent, en
aquells anys quaresmals». En la hª 7: «Don Gabriel hi havia estat destinat l'estiu de l'any que va acabar la
guerra, després d'unes llargues vacances passades, per la força de les circumstàncies, a les golfes del mas
d'un cosí del poble». En la hª 8: «El van soterrar amb la dona. A la part inferior de la pedra, els germans
van fer escriure: FREDERIC ROMEU, 1895-1950». En la hª 9 «Era la casa de don Martí Ferrer, el gran
escriptor polític republicà, exiliat d'ençà de la guerra, segons deien, i nom tabú entre segons qui:»; «Potser
als armaris hi ha guardat l'estraperlo». Finalment, en la hª 10: «d'ençà que van tancar l’ingenio, molts
anys abans de la guerra...»; «Potser fan estraperlo...», etc.
En conseqüència, doncs, hem de situar els fets narrats en present cap a 1947-1950: La referència més
directa potser siga la que trobem en la hª 5: «L'interior de la porta tapiada excitava les nostres fantasies.
Hi trobaríem... Al capdavall, segons venia als diaris, a Alemanya de tant en tant trobaven en un vell
búnker algú que encara era viu després de quatre o cinc anys; i si algú allà havia resistit colgat quatre o
cinc anys, bé podia un altre ací haver-ne resistir vuit o deu, no?»; «Passats els anys, les armes (de la
guerra) devien estar rovellant-se en algun pou oblidat, o potser havien anat a parar ja a mans dels maquis
de les muntanyes remotes». Tot aquest conjunt de referències temporals directes són determinants, doncs.
del tipus d'aventures que duu a terme la colla de xiquets protagonistes, així com les reflexions que se'n
deriven.
7

PALOMERO, JOSEP, “A propòsit de Els cucs de seda”, L'Aiguadolç, 5, 1987, 13-36.
2.1. El flash-back
Ultra aixo, hi ha uns quants fets narrats també en temps present, però que corresponen al passat
(anterior, per tant, a l'hipotètic trienni citat), que sovint s'intercalen en la història principal mercès al
procediment de flash-back. Aquests fets pertanyen als anys de la IIª Republica, o a la guerra, i l'esmentat
recurs constitueix una de les claus perquè puguem parlar més endavant de l'omnisciència de l'autor. Heuslos
ací: hª 1 «Quin colomer té el Toni Pixaterra, quin colomer, Déu! ...», fins a «Quan ja no es van sentir,
el Toni Baixauli, Pixaterra, pujà l'escala de ferro i passà el forrellat de la portella del colomer». Aquest
flash-back serveix per explicar la tragèdia rural que constituí la mort del fill del colombaire Baixauli, en
l'actualitat de la narració un vell xiscló i malcontent. En la hª 2, aquest procediment de recórrer al passat
serveix per il.lustrar millor el tarannà del personatge Remeiet Vidal. El conte comença amb una
descripció («La Remeiet --p.16--
Vidal brodava meravelles, amb fils de seda i cotó. Era alta, morena, de cabell i de pell molt blanca...»)
que cal arrodonir emprant coneixements provinents del passat: «I quan va fer els tres anys la senyora
Remei va cuitar a protegir-la... Quan van haver passat tots, la xiqueta no apareixia enlloc... i tenia la
cameta esquerra trencada i torta entre el genoll i el turmell». «A dotze anys, passats quatre al col.legi de
les monges, la Remeiet...»; «El dia que la Remeiet feia els catorze anys...». En la hª 3, més que d'un
recurs al passat, es tracta d'aclarir algun aspecte del present, justificant aquest els actes precedents: (Pere
Sanfèlix) «En acabar la guerra, un cop sortit de la presó, s'havia casat amb la Roser de Fumeta, viuda d'un
company perdut al front de Xilxes»); «Durant la guerra es feia dir i signava només Pere Fèlix, però quan
va tornar l'ordre sagrat de les coses, s'hagué de posar una altra volta el Sant- per força». En la hª 5, el
primer flash-back és dedicat a contar les actituds temeràries del personatge de «la meva tia
Assumpcioneta era, de tota la vida, dona de dretes...» fins a «Va ser la nit que van bombardejar els
dipòsits de gasolina, allà vora el riu, prop de Natzaret». El segon recurs al passat bèl.lic serveix per
explicar la història de la Trini Rovira, la mare del Toni Baixauli i, doncs, nora del vell Pixaterra. Abraça
des de «De tant en tant, des de la mar, els vaixells que venien de Mallorca passaven una estona canonejant
la ciutat» fins a «Perquè el marit desaparegut havia tornat després d'un llarguíssim calvari francés, més
fluix que mai; i al cap d'un any havia mort tuberculós havent esmerçat les seves últimes forces a fer-li un
germanet al meu amic Toni Baixauli».
La resta de les narracions careixen de flash-backs tant explicits; hi abunden més les històries
paral.leles i les disgressions sàvies. No hi manca, però, algun detall explicatiu i justificador de
determinades actituds del present, per més que l'al.lusió provinga d'un altre personatge, com en la hª 8:
«Quan la seva dona va morir, prenyada de set mesos del primer fill, durant la grip de l'any divuit, el món
es va acabar per Frederic Romeu. S'havia casat per pur amor amb una cosineta pobra que tenien recollida
a casa, una criatura blanca i malaltíssima, segons contava la tia Innocenteta».
3. Els personatges
Com ja s' ha indicat, el protagonisme de les accions principals del conjunt de les històries recau sobre
la colla d'amics que porten a terme un seguit d'aventures, entre els quals excel.leixen el Toni Baixauli,
Pixaterra, i el Voret Bru, el fill del ferrer. La resta dels possibles membres de l'esmentada colla careix de
personalitat definida, i fins i tot de nom: «Estàvem els quatre dins la cuina, en el silenci total imposat per
Voret Bru....—‘Potser als armaris hi ha guardat l'estraperlo'—va dir un en veu mot baixa». (hª 9). La
impressió del lector és que la colla està integrada per més de quatre --p.17--
xiquets. Ara bé, els únics que existeixen a banda dels ja citat Toni i Voret són Miquelet ( hª 5: «Toni
Baixauli... va traure el cap, amb tota la cara encesa i els ulls vermells i plorosos—‘Miquelet ves a casa i
porta'm un tros de ciri’», germà del Toni Baixauli, i l'omnipresent jo, anomenat Quiquet també una sola
vegada (hª 3 citada. vg. nota 2). Les xiquetes, com és natural, no pertanyen a la colla.
3.1. L'omnipresent protagonista
El protagonista essencial és, doncs, jo (Quimet). Les reflexions d'aquest personatge són contínues, i
provenen de tota mena de fets, principalment els esdeveniments que els ocorren, de les aventures que els
succeeixen i que protagonitzen. Sovint, el lector té la impressió veraç que moltes d'aquestes reflexions
són impròpies d'un xiquet. És per aquest motiu que cal pensar, doncs, en la veu de l'autor omniscient; el
paral.lelisme identificatiu entre el jo protagonista (Quiquet) i l'autor Joan Francesc Mira és absolut Els
8

PALOMERO, JOSEP, “A propòsit de Els cucs de seda”, L'Aiguadolç, 5, 1987, 13-36.
fets, els quals és impossible que conega el Quiquet, i que és ell, en canvi, qui els conta, només es
justifiquen i s'expliquen per l'existència d'aquesta identificació; així mateix, és l'autor (l'adult Mira, d'una
sòlida formació humanística i antropològica) el responsable de les digressions, de les evocacions,dels
judicis de valors, dels raonaments, de les reflexions absolutes.
El Quiquet viu a una alqueria de les tantes de la Font d’Alba, on preval la dedicació al conreu de la
terra: «La casa on hi havia animals no es podia deixar mai sola, i menys una alqueria com la nostra, sense
veïns a prop i el corral amb el porc, la vedella, els conills, i tota la resta» (hª 4). «La nostra casa era casa
de llaurador. Val a dir que, de la porta del carrer a la porta del corral, hi havia la doble filera de grans
llambordes grises rectangulars de l'entrador del carro. Les habitacions i el menjador donaven en aquesta
mena de gran entrada-corredor» (hª 6).
La família del protagonista es l'àmbit educacional en què el xiquet aprèn a comprendre, en escoltar els
judicis i els comentaris dels majorss què és el que significa tot allò que descobreix fora de la llar; les
experiències forànies són, en primer lloc, la font originària de coneixements, molts dels quals adquiriran
significat, precisamcnt, en ésser contrastats o confirmats per les opinions dels pares i parents. Es tracta,
doncs, d'una família tradicional d’àmbit rural; fins i tot els vells conviuen amb el matrimoni i els fills
d'aquest: «Ja feia dies que ma mare i la meva àvia tenien cada nit la mateixa conversa, abans de passar el
rosari. El meu pare llegia el diari i no en feia cas, de les cabòries de les dones». (hª 10). Heus ací un
exemple de diàleg d'aquest contrast de parers, com a recurs educatiu tradicional, per més que l'opinió del
pare siga la que hi prevalga: «—Pare...—vaig dir jo. I si foren ells mateixos, els barons?—Calla, home,
calla Què han de ser!—Però... —Que --p.18--
no. Au, ves-te’n a dormir. » (hª 10)
La figura de la mare és prototípica d'una dona jove d'aquells anys. Conservadora sense
estridències, apolítica pero conformista amb l'ordre establert, religiosa, de costums tradicionals, poregosa,
repressora i previsora: «Ma mare m'havia dit:—No vull que vages tantes vegades a ca la Remeiet, i
sobretot si no hi ha la seua mare. Que molta cara de moixa, pero no em fie ni un pèl: de tu, ni d'ella. Qui
sap què deveu fer, els dos a soles... I vés alerta, si no vols que ho sàpiga ton pare». (hª 2). El contrast entre
la figura del pare i de la mare s'evidencia a través de les seues opinions sobre tercers: La meva mare, en
política, tenia les idees molt clares: els que estaven a favor dels capellans, eren els bons; els altres, els
dolents. Per això era incapaç de seguir les subtileses i distincions del meu pare, i menys encara de
comprendre la seva desinteressada admiració...» (hª 9); «Hi acudien cada diumenge (a la casa de don
Martí Ferrer—que havia estat «a la literatura 'idees» el que Blasco Ibáñez «a la literatura de ficció»—)
solemnes personatges de bigot abundós i bastó penjat al braç («Francmaçons de primera», sentenciava ma
mare)...» (hª 9).
La figura del pare és, però, molt més venerada i digna d'admiració. Val a dir que el tractament d'aquest
personatge és contradictori al llarg dels diferents contes, i aquest és un dels retrets que cal fer-li a l'autor,
perquè produeix incoherències innecessàries entre les distintes histories de Els cucs. .. Malgrat que sí que
hi mantinga un perfil de personatge tolerant i lleument patriarcal, acusadament progressista, les
contradiccions amb què és tractat ací o allà, resten sentit d'unitat al conjunt de l'obra. Així, en la hª 2:
«Mon pare era el metge de la Font d'Alba. A mi em faltava un any per acabar el batxillerat, i era cosa feta
que havia de ser metge també». (Aquest fragment conté, alhora , una contradicció cronològica : el
batxillerat (Elemental) s'acabava als catorze anys i, doncs, en aquest punt la narració se situa al voltant de
1953, si comptem que el protagonista és nascut en acabar la guerra, tal com hi convenen les altres
històries). Més endavant: «...teníem un tros de tres o quatre fanecades. I com mon pare no s'hi podia
dedicar perquè passava els comptes a la fàbrica de dolç de Don Valentí. . . » (hª 3). En la hª 4: «El meu
pare estava al tros de la morera gran, a llaurar un guaret, i no tornaria fins a fer-se fosc». En la hª 6: «—
Vostés tenen una granja?, digué l'home del bigotet a mon pare./Teníem una granja, pero no estava
declarada a cap efecte legal». En la hª 9: «El meu pare era home de dretes per raons més aviat familiars,
però sense cap fanatisme». I el fragment ja citat de la hª 10: «...ma mare i la meva àvia tenien cada nit la
mateixa conversa, abans de passar el rosari. El meu pare llegia el diari...»
Així, doncs, el pare del protagonista és, adés metge, adés comptable, adés llaurador o granger.
Ideològicament és republicà de dretes, encara que poc religiós, una mica patriarcal, home buscat per
rebre'n un consell, una opinió: «Pere Sanfèlix (que en la seva joventut havia estat anarquista mili-
--p.19--
tant) vingué a la nit a consultar-li el cas a mon pare» (hª 3).
En cada una de les històries de Els cucs de seda, el centre de les aventures de la colla dels xiquets i de
les reflexions que se'n deriven és sempre el jo del protagonista/projecció de l'autor; el temps verbal que
més hi abunda és el passat, exactament l'imperfet d'indicatiu. Fa la impressió que, en general, l'autor
s'haja deixat portar pel fil de la memòria de les seues pròpies experiències i aventures pre-adolescents,
9

PALOMERO, JOSEP, “A propòsit de Els cucs de seda”, L'Aiguadolç, 5, 1987, 13-36.
paradigmàtiques d'un tipus específic d'infantesa perduda. A aquest respecte, els exemples de qualsevol
dels contes són abundantíssims i constants, inesgotables: «(el vell Pixaterra) ja sabia que, per molt que
ens volgués vigilar, el seu nét i jo haviem d'acabar enfilant-nos... » (hª 1). «Jo no sabia on mirar. Li
mirava la cara encesa però no li aguantava els ulls». (hª 2). «Llavors, jo feia tots els possibles per no haver
d'anar a escola...» (hª 3). «Jo tenia un any més que Carneta, però ella era més alta que jo, i més prima».
(hª 4. «Els meus germans i jo ens havíem amagat una altra vegada a l’habitació, i seguíem guaitant desde
la porta». (hª 6). «El cas és que jo m'havia oblidat de les estranyes premonicions del dia anterior...»; «En
sortir jo de casa... » (hª 10).
3.2. El grup
El procés d'aprenentatge a què he al.ludit, forani a la llar, s'esdevé sempre al si d'una estructura
grupal, en la qual destaquen els personatges de Toni Baixauli, Pixaterra, i Voret Bru, el fill del ferrer. El
protagonisme de les activitats grupals és, doncs, col.lectiu; quan l'autor hi fa referència, no abandona ni
per un moment l'ús de la primera persona del plural, gairebé sempre en imperfet d'indicatiu, per tal com
els fets pertanyen al passat: «En entrar a l'andana ens envaïa aquella olor...» (hª 1). «Aleshores nosaltres
el voltàvem, imitant les seves contorsions grotesques, i li dèiem...» (hª 3) « Havien regat el dia abans, i
caminàvem a quatre grapes, gairebé ens arrossegàvem, pels laberints de blat. . . » (hª 4). «Pobre refugi
nostre, història nostra, misteri i aventura! » (hª 5); «Era el nostre castell, alt de prop de tres metres ..» (hª
5) «En sortir de la cebera, vam enviar a insults i a empentes el desgraciat que havia dit allò. Mai no vam
poder tornar a fer-nos amic de Frederic el Pobre». (hª 8). « Dins la casa, però, no havíem entrat mai.»;
«Ens movíem sigilosos pel menjador tancat i encortinat...»; «La idea se'ns va acudir un dissabte de
vesprada que havíem anat...» (hª 9). «Havíem fet una incursió a la recerca de deixalles vendibles...»; «Ens
vam quedar allí com altres vegades, vora la séquia mare, sentint la temor confusa de la força espessa de
l'aigua» (hª 10).
En tres històries manca aquest nosaltres referit al grup, com a protagonista col.lectiu: en la hª 2, per tal
com s’hi refereixen les primerenques motivacions sexuals entre el jo del protagonista individual i la
Remeiet Vi- --p.20--
dal; en la hª 6, en què el col.lectiu grupal ha estat desplaçat al robatori de què és victima la família del
protagonista; i en la hª 7, dedicada estrictament a les peripècies del vell rector, don Gabriel Moliner.
La colla s'organitza al voltant d'un capità natural, que és qui pren les decisions que afecten a tot el
grup: «Com entre els babuïns, l'ofici de capità o de lloctinent era objecte de gelosia contínua, i calia
defensar-lo a punta d'espasa o a cops de puny a la cara. L'insolent que no reconeixia l'autoritat establerta
havia d'exilar-se de la colla o reptar el capità en camp clos a singular combat». (hª 5) Aquest ofici de
capdavanter l'exercien, adés Toni Baixauli, adés Voret Bru; ni el jo protagonista ni cap altre personatge de
la colla l'arriba a exercir en cap ocasió: «Com que per aquell temps Toni era el capità. . . » (hª 5);
«Estàvem els quatre dins la cuina, en el silenci total imposat per Voret Bru» (hª 9). Toni Baixauli és un
noiet de reaccions imprevisibles, reflex de l'anòmala situació familiar en què viu, on sovintegen les
baralles entre el seu avi Pixaterra i la nora d'aquest (i mare del Toni), la Trini Rovira. Aquests, doncs, són
personatges principals en la hª 1 i en la hª 5 «El meu amic Toni era d'una sensibilitat exagerada, un xiquet
de reaccions imprevisibles. Tan aviat et regalava el seu millor xavo negre, com se't tirava damunt a insults
i cops de puny per qualsevol niciesa»; «Toni Baixauli va estar una setmana que no parlava amb ningú»
(hª 5).
Voret Bru, el fill del ferrer, entén de cavalls, així com també de les qüestions fonamentals de la vida»,
com ara el sexe. El protagonista, al costat d'aquest, sembla innocent; el Voret Bru actua com a confident
del Quiquet; «Li vaig explicar confidencialment el cas al meu amic Voret Bru, el fill del ferrer. Era el
meu millor amic en aquell temps, i noi de molts recursos i d'experiència vasta. Gràcies a ell jo podia
veure de tant en tant com capaven els cavalls i com remuntaven les egües, cosa que no tots havien vist de
prop. Voret em va mirar consirós, protector, com un germà gran» (hª 4). «...havíem anat a la ferreria del
pare del meu amic Voret Bru, a veure com capaven un cavall frisó, d'aquells que en deien per error de
raça normanda» (hª 9). «I no sabia de cavalls» (hª 10).
3.3. La resta dels personatges
Els personatges que, a banda dels membres del grup i del jo protagonista omnipresent, suporten a
vegades el pes d'una història, tenen en comú l'adversitat, la desgràcia, el destí tràgic Més enllà d'aquests
10

PALOMERO, JOSEP, “A propòsit de Els cucs de seda”, L'Aiguadolç, 5, 1987, 13-36.
personatges que aglutinen un grau alt de protagonisme, n'hi ha d'altres, que són el centre d'una història
paral.lela, i als quals al.ludiré més endavant.
Els personatges principals, doncs, són: en la hª 1, el vell Toni Baixauli, Pixaterra, el qual com ja hem
indicat, és el protagonista passiu d'una --p.21--
tragèdia rural ocorreguda en la seua joventut, centrada en la mort d'un fillet. En la hª 2, l'adolescent
Remeiet Vidal, coixa per una fractura mal guarida, filla d'un pare borratxo, i putaire. En la hª 3, Pere
Sanfélix, un recte baró perdedor de la guerra, padrastre del subnormal anomenat Gori l'orat, així com
aquest mateix innocent. En la hª 4, la prematura bagasseta anomenada Carneta. En la hª 5, la Trini Rovira,
mare del Toni Baixauli, i la seua desgràcia familiar; idènticament, la «meva (del protagonista) tia
Assumpcioneta». En la hª 6, els indocumentats lladres d'aviram. En la hª 7, el rector don Gabriel Moliner i
Tascó. En la hª 8 Frederic Romeu, «El Pobre». En la hª 9, don Martí Ferrer. En la hª 10, els misteriosos
inquilins de l'alqueria de la Palmera.
Ultra aquests, hi ha els personatges que podem designar com a secundaris, si en comparem el
protagonisme, la descripció de què són objecte, etc. N'apareixen, desenvolupats o simplement anomenats,
en totes les històries: la Neleta, muller del jove Toni Pixaterra (hª l); la senyora Remei i el Ramonet de la
Remei (hª 2); la Roser de Fumeta (muller de Pere Sanfèlix), el fabricant don Valentí Moixolí, Tomàs el
Forner (hª 3); el gitano Xamaco; l'especialista artiller, el pare del Toni Bauxali (hª 5); el senyor Vicent el
Marcarat (victima també d'un robatori), els policies, el legionari i el gitano, el carnisser de ciutat (hª 6); el
senyor Pasqual dels Boters, anticlerical i republicà; Tereseta del Rector, neboda de don Gabriel; els
membres de la comissió pro-església nova (hª 7); la tia Innocentieta, la malaguanyada Julieta Montoliu (hª
8); la iaia Margarida (hª 10).
Les històries de Els cucs de seda adquireixen també unitat, per tal com uns personatges i altres
apareixen arreu de les diferents narracions. Així, dorValentí Moixolí, el fabricant de dolços, és anomenat
en la hª 5, en la hª 7, en la hª 10. El senyor Pasqual dels Boters, en la hª 7 i en la hª 9; don Gabriel el
rector, en la hª 7 i en la hª 10, etc. Tot plegat, aquest detallós retaule de variadíssims personatges, respon
invariablement al context d'espai i de temps en què s'emmarquen els fets narrats.
4.—Les histories paral.leles i les digressions
A hores d'ara, ja m'he referit, ni que siga de passada, a l'existència d'històries paral.leles, gairebé dins
de cada conte, així com a la presència de digressions.
Respecte a les histories paral·leles, en la hª 1 trobem la ja citada tragèdia del jove Pixaterra, flash-back
amb què es justifica el nerviosisme del vell Baixauli, en veure com el nét s'enfila colomer amunt. En la hª
4 podem considerar parcialment com a història paral.lela la seqüència referida al mestre don Mariano. En
la hª 5, la personalitat de don Valentí Moixolí, la història de la tia Assumpcioneta, i de la Trini Rovira. En
la hª 6, la seqüència --p.23--
del robatori del senyor Vicent el Mascarat. En la hª 9, el capament del magnífic cavall frisó és paral·lel i
alhora metafòric de l'aïllament a què es veu sotmés el polític don Marti Ferrer. En la hª 10, la història i les
actituds de la iaia Margarida amb els cucs de seda són també paral.leles amb la història dels enigmàtics
habitants de l'alqueria de la Palmera, amb la del cavall ofegat, amb les aventures de la colla de xiquets; en
aquest darrer conte, però hi ha un treball de muntatge francament notori, tal com tindrem ocasió de veure
més endavant.
Pel que fa a les disgressions, n'hi ha també abundantment. Mitjançant aquest procediment, l'autor
s'aparta de la narració principal, no pas per entrar-ne dins d'una de secundària, sinó per reflexionar sobre
un fenomen qualsevol, l'antecedent del qual sol estar en el paràgraf immediatament precedent. En aquests
casos desapareix rotundament qualsevol al.lusió a un personatge infantil protagonista, que siga projecció
de l'autor. En cada període de digressió no figura tampoc cap dels altres personatges, ni hi ha cap
continuïtat d'acció. La digressió s'utilitza a manera de parèntesi savi. Així, en la hª 1 hi ha una petita
digressió sobre les pluges. En la hª 6, sobre les classes de lladres. En la hª 8 hi ha una digressió molt més
llarga que les dues precedents, sobre les classes de pobres («De pobres, n'hi havia de moltes classes», «. .
.Hi havia els homes sense feina, humiliats i envilits. . . », «Hi havia els vells i velles, magres,...», «Hi
havia els rodamons, pobres de carretera...»), etc.
11

PALOMERO, JOSEP, “A propòsit de Els cucs de seda”, L'Aiguadolç, 5, 1987, 13-36.
5. L'interès. La capacitat de sorprende el lector
La corba dramàtica de cadascun dels contes de Els cucs de seda, així com de les històries paral.leles
interiors de cada narració, és un element estructural que s'hi manté constant, i que respon a la tradicional
concepció del gènere. Val a dir que, entre si, les distintes històries presenten solucions diverses. En
determinades ocasions, la solució dramàtica no coincideix amb el final del conte i, doncs, els darrers
paràgrafs són en aquest cas més reflexius o més descriptius, com ara en la hª 1, en la hª 3, en la hª 6, en la
hª 8, en la hª 9. Els finals de les altres narracions presenten una corba dramàtica molt més alta: hª 2 (que
acaba amb una innocent proposició sexual a partir d'una informació que li provoca un dels primers
desenganys amorosos); hª 5 (en què l'exploració del refugi de guerra misteriós manté l'interés
pràcticament fins a la fi); hª 7 (en la qual, l'accident del rector amb el cop s'esdevé en culminar la
narració); hª 10 (la que conté una capacitat de sorpresa major, per haver-s'hi manipulat elements
temporals—fets cronològicament posteriors i, doncs, conseqüents d'uns altres de precedents, hi han estat
donats a conèixer al lector anticipadament, segons un convenient pla de muntatge—).
--p.24--
L'element aglutinant d'una actitud de sorpresa, sovint es planteja a partir de la raresa del personatge,
del lloc, o de la situació. Així, l'interès del lector en la hª 1 s'aglutina al voltant de l'excentricitat del
personatge del vell Baixauli en tractar amb displicència el seu nét i, paral.lelament, en conéixer l'abast de
la tragèdia de la seua joventut. En la hª 2, s'esdevé al voltant del personatge de la Remeiet Vidal i, també,
de l'accident infantil que li provocà la coixària; paral.lelament, la sorpresa del lector es desplega a mesura
que intencionadament la narració apunta cap al desvetlament pre-adolescent del sexe. En la hª 3,
l'anormalitat se centra en els personatges de Gori l'Orat, l'innocent, en les extravagàncies de la seua mare
per tractar de guarir-lo, en la visita al miracle de les Caselles. En la hª 4, és el personatge de la Carneta
qui, per les seues implicacions de caire sexual, condueix i manté l'atenció dramàtica. En la hª 5, la raresa
s'identifica amb el refugi de guerra, misteriós i impenetrable; per tant, mentre que hom no desvetle què hi
amaga, no s'efectua el procés de coneixement—tant per part dels protagonistes, joves aprenents de la
vida, com per part del lector, que en desconeix el desenllaç. L'aprenentatge, això és, el procés de
coneixença i doncs, de lectura, manté la corba dramàtica pel fet que es tracta d'un lloc ben estrany, que
suscita curiositat i morbositat. En la hª 6, i els detalls concrets del robatori. En la hª 7, l'interès es
desenvolupa al voltant de la figura excèntrica del capellà mossèn Gabriel Moliner, en la seua dèria per
bastir una església nova, en l'oposició que hi planteja l'amo dels terrenys elegits i, finalment, en el
contratemps que suposa el fet de caure dins la séquia amb el copó de les sagrades formes. En la hª 8, en la
figura estrambòtica de Frederic Romeu. En la hª 9, hi ha un desplegament de la corba dramàtica, per tal
com s'hi desenvolupen dues històries paral.leles: la curiositat per veure/llegir com era el cavall frisó i,
alhora, la sorpresa que produeix la incursió dins la casa estranya del polític republicà don Martí Ferrer. En
la hª 10, la raresa és un ingredient constant de la narració, del qual ningú no es lliura: són especialment
atípics els inquilins de l'alqueria de la Palmera, els seus fets són desconeguts pel veïnat. Així mateix, la
presència d'un cavall ofegat surant a la séquia de Favara; el personatge matriarcal i metafòric de la iaia
Margarida; l'existència d'un cadàver.
6. Elements estilístics i estructurals
6.1. La descripció
Aquest conjunt de personatges o d'indrets rars i atractius són objecte, gairebé sempre, d'una descripció
minuciosa i detallada, que l'autor enuncia per mitjà del procediment clàssic d'enumeració dels trets físics
més arquetípics i remarcables, sovint no del tot aliens a la consideració caricaturesca. El fet, doncs, que
siguen justament aquests personatges els descrits --p.25--
amb tota mena de detalls confirma el grau de protagonisme alt que ja hi he indicat; sobretot, si ens
adonem que, de la colla dels xiquets protagonistes, no en tenim cap descripció fisica: de fet, no sabem
com és el Voret Bru, quin aspecte té el Toni Pixaterra, i molt menys jo. L'us reiterat de la primera
persona, bé del plural (la colla protagonista), bé del singular (jo el Quiquet), exclou tota possibilitat
d'autodescripció. La descripció, com és lògic, s'efectua des de la veu del narrador en detallar com és una
persona, un lloc o un objecte, situats més enllà del primer grau de proximitat, o siga, en eludir la
identificació del narrador projectat en la primera persona del singular, o com a integrant de la primera del
plural, en tant que membre de la citada colla.
12

PALOMERO, JOSEP, “A propòsit de Els cucs de seda”, L'Aiguadolç, 5, 1987, 13-36.
Així, doncs, els personatges que obtenen una atenció descriptiva prioritària són, pel cap alt, tots
aquells que anteriorment he considerat com a personatges principals. Heus ací una de les descripcions
més completes d'un d'aquests personatges, el de la Remeiet Vidal: «La Remeiet Vidal brodava
meravelles, amb fils de seda i cotó. Era alta, morena de cabell i de pell molt blanca. Tenia el cul una
miqueta massa gros, pero potser era perquè s'estava tot el dia asseguda en una cadira baixa de boga, amb
el bastidor de brodar damunt de les cuixes. Quan es feia la trena grossa, li quedava un clenxa rectíssima,
llarga i blanca, entre les dues seccions idèntiques del cabell negre. I aquella clenxa blanca tenia un estrany
efecte torbador» (hª 2). En aquest exemple, l'escriptor ha destacat el tret físic principal del personatge: la
trena grossa dels seus cabells morenos, subsidiàriament, la clenxa i, a causa de l'activitat brodadora, la
grossària del cul.
Al llarg de la hª 2, el retrat de la Remeiet Vidal es va completant; a mesura que l'escriptor introdueix
uns altres elements descriptius del personatge, complementaris d'aquest nucli primigeni: «Tenia una cama
més curta que l'altra, i una mica torta de genoll per avall. Però asseguda no se li notava res». Més
endavant, es recorden de nou aquests dos components ja vistos: «Des de menuda que havia estat bonica,la
Remeiet, amb el cabel tan negre i la pell tan blanca i tan fina; per bé que era una nena una mica
desmenjada i primeta de cara» ... «Duia un jersei gris de cotó, i el cabell lligat amb un llaç blanc al clatell.
Aquell dia no s'havia fet la seva trena grossa». A mesura que avança la narració i s'introdueixen nous
elements d'acció—en aquests cas, les qüestions de caire sexual—, la descripcio ha d'atényer també
aquests aspectes nous: «A penes podia endevinar les seves mamelletes agitades sota el jersei, massa
balderes per fer-hi relles definits».
En general, doncs, la descripció dels personatges principals és, a més fragmentada. A mesura que
s'introdueixen en la narració nous elements d'activitat distinta, el narrador es veu en la necessitat de
complementar el punt de vista, tot afegint-hi questions complementàries, que no tindria cap sentit haverhi
proporcionat prèviament. El mateix es pot dir respecte al personatge del vell Toni Baixauli, Pixaterra,
que si bé ha estat descrit a poc d'ini- --p.26--
ciar la hª 1 («El vell Pixaterra feia sempre cara d'amargat. No el vaig veure que somrigués una sola
vegada en tots els anys que el vaig conèixer. (...) la seva cara era tota una màscara fosca, de color de
cendra i de fang brut....»), és a la fi de l'esmentada historia quan encara cal adduir: «Tenia sempre els ulls
vermells i aigualits, el vell Toni Baixauli, Pixaterra», com a conclusió descriptiva d'uns precedents
immediats, inexistents al tall de la història en què s'havien introduït els primers elements descriptius.
Els indrets anòmals, estranys i, doncs, interessants per al manteniment de la tensió dramàtica, són
també objecte d'especial detallisme descriptiu. Així, l'interior del refugi (hª 5) de la guerra «Era un
corredor llarg, amb dos eixamplaments als llocs de les escales. Res més. L'havien fet servir de galeria de
tir, i en un extrem encara hi havia un munt d'arena. A poc a poc, la tremolor, l'excitació i la por anaven
deixant pas a la decepció, al fred i als peus mullats. No hi havia res. Ni esquelets, ni armes, ni bombes».
La anormalitat, l'excepció, l'extravagància, i sobretot el coneixement del misteri conservat a
l'interior d'un habitatge, són causa sovintejada de raresa, per la qual se suscita l'interès el lector, que
coincideix amb l'interés del protagonista infantil, segons que ho manifesta l'escriptor adult: «De cases
d'aquell estil n'hi havia més d'una, sobretot per la banda més alta de l'horta, lluny ja de la marjal, allà per
on comencen els primers horts de tarongers. I despertaven, a tot estirar, una curiositat vaga distant, com
totes les coses alienes i fines: una cursiositat de cosa d'un altre món implantada artificialment enmig del
nostre» (hª 9). Heus ací ara l'expectació en descobrir un interior: «Ens movíem sigilosos pel menjador
tancat i encortinat, entre les butaques i les cadires de respatller alt. Tots els mobles estaven coberts amb
fundes blanques, com si... Vam obrir una porta i vam entrar en una sala més petita, en la penombra de la
qual...», etc. (hª 9). En la hª 10 «La gent es preguntava què hi havien vingut a fer i com podia, una família
d'aparença tan correcta, viure en aquella casa inhòspita i enorme». I més endavant: «Era un cavall negre i
fi... Una mena de cavall com no se'n veuen per l'horta...»; «Quin cavall tan estrany...»,etc.
6.2. Llenguatge rural
Tot el llenguatge emprat al llarg de Els cucs de seda traspua ambientació rural, especialment
determinat lèxic, comparacions, locucions i frases fetes; si disposàssem, fins i tot, d'un estudi exhaustiu
dels verbs i substantius que hi han estat utilitzats, i del camp semàntic a què pertanyen, ho confirmarien
encara més. Cal indicar, a més, que, tal com ja he dit més amunt la sèrie d'accions que porten a terme els
xiquets de la colla protagonista només resulta coherent en el context rural i en el context cronològic que
emmarca aquest reguitzell d'aventures—indicatives d'un determinat pro- --p.27--
cés d'aprenentatge—.
13

PALOMERO, JOSEP, “A propòsit de Els cucs de seda”, L'Aiguadolç, 5, 1987, 13-36.
En les diferents històries hi ha només escenaris rurals: «Quan plovia tant, no anàvem a escola. Hi
passava prop un sequial no massa gros, però que els dies de grans pluges rebentava infal.liblement. Tot el
carreró de l'escola venia llavors de banda a banda, amb dos pams d'aigua rogenca i fangosa». (hª 1). «En
entrar a l'andana, ens envaïa, més densa encara en l'atmosfera humida, aquella olor de palla i de garrofes,
de cebes i d'alfals sec que fan totes les andanes». (hª 1). Aquesta mena d'exemples són inesgotables.
Vegem-ne un altre a tall de mostra, triat gairebé a l'atzar: «Vam obrir la porta del primer corral: més enllà
hi havia una mena de petit magatzen per a la palla i el pinso, després els galliners i el pati de fora. El meu
pare estava molt estranyat que els gossos no lladraven. Eren dos gossos grans negres i grisos...»(hª 6).
He dit adés que el llenguatge de Els cucs... traspua ambientació rural. Especialment:
a) determinat lèxic: sequial, corral, quadra, andanes, torre de colomer, palla, garrofes, cebes, alfals
sec, sacs d'ordi o de dacsa, colomassa, corbs, falcons, voltors, niu, colobres d'aigua, molí, bassal, canyars,
bardisses, carro, fanecades, llaurava, solcs, tralla, entauladora, aplanadora, terra, l'entrada de la murtra,
brotes, guaret, pou, emparrat, era, camí, gallines, galliner, blat, taula de melons... etc. (ja he indicat que,
de tot aquest lèxic específic, podrien classificar-se'n els camps semàntics, així com la freqüència d'ús de
determinats elements).
b) Comparacions, locucions i frases festes: «pensava en els ous del frisó, grossos com a melons», «els
ous de cuc cal covar-los com els de gallina», «dins la séquia fonda com l'alçada d'un home», «un forat
que feia com un ou exacte de pell blanquíssima, «i el xiquet vagava tot el dia com un gos sense amo», etc.
6.3. Vacil.lacions en el llenguatge
Ja s'ha vist clarament que l'ambientació general dels indrets, llocs, escenaris, la caracteritzacio dels
personatges, etc., correspon absolutament a un context rural de l'Horta-sud. En aquest sentit, l'ús habitual
del llenguatge és coherent; aquesta mena de descripcions, la relació de les successives aventures de la
colla protagonista, així com dels personatges principals, s'explica amb un lèxic i una sintaxi que són
plenament identificables amb el que, grosso modo, s'entén com a «valencià»; la sensibilitat linguística
d'un valencià envers la seua llengua catalana és, obviament, diferent a la que puga tenir un escriptor
lleidatà, o mallorquí, i ja ens hi entenem. Tot un repertori de ressorts psicolingüístics i ambientals. fan que
nosaltres prenguem, en un cas específic, una solució lingüística particular, tant privativa com puga --p.28-
-
ser-ho la solució prevalent en un altre àmbit dialectal; això s'esdevé, sobretot, en aquells casos en què es
careix d'una opció unitària. Justament, pel tarannà de Els cucs..., calia triar sempre —no és que aquest
siga el meu criteri; és que, de fet, l'escriptor ha tendit a actuar així— la solució valenciana. Ara bé, ja fos
per una incongruent tendència a escollir opcions que podrien haver estat considerades com a més
generals—erròniament considerades així—, bé que fos per un excés de purisme mal entès, el cas és que hi
ha unes quantes construccions que no s'avenen al to general que el context de les narracions reclama.
Heus ací uns quants exemples d'aquestes vacil.lacions, que potser s'haurien d'haver corregit en les
successives reimpressions que s'han fet de Els cucs de seda:
—«no es molestava ni a sortir de casa» (eixir?).
—«rumors que corrien sobre la seva nora.». (la seva jove?; la seua nora?).
—«inclinava el cap sobre l'espatlla» (l'espatla?).
—«per bé que era una nena...» (una xiqueta?)
—«un cop sortit de la presó» (havent eixit? una vegada fora?)
—«la meva tia Assumpcioneta» (meva, més un diminutiu hipocorístic)
—«amb un ganxo de filferro» (fil d'aram?)
—«no hi havia manera de traure...» (traure!, treure?)
—«Hi havia els homes sense feina» (hòmens? faena?), etc.
6.4. Estructura de les narracions
Regularment, les narracions s'estructuren internament per mitjà de seqüències. És inusual, doncs, que
una narració qualsevol de Els cucs... no fragmente el discurs narratiu, tot interpolant-hi, per mitjà de la
separació de seqüència, una història paral.lela o una disgressió. L'element principal nucli de l'interès
lector, o el personatge principal, són presentats detalladament per mitjà de la descripció.
Així, si prenem com a exemple de treball la hª 5, hi advertim els fragments següents:
1.ª seqüència. descripció del refugi -de guerra misteriós. Pensaments que, a propòsit d'aquesta
construcció, s'originen al si del grup de xiquets.
14

PALOMERO, JOSEP, “A propòsit de Els cucs de seda”, L'Aiguadolç, 5, 1987, 13-36.
2.ª seqüència: la història de la fàbrica de municions, i de don Valentí Moixolí, fabricant de dolç, amo
també del refugi.
3.ª seqüència: segueix la descripció del refugi, ara en tant que castell dels jocs infantils.
4.ª seqüència: la història de la tia Assumpcioneta, els bombardeigs el flash-back de l'època de la
guerra. --p.29--
5.ª seqüència: la decisió de Toni Baixauli d'entrar dins el refugi; aconsegueixen de fer-hi una escletxa.
6.ª seqüència: l'obús perdut d'un bombardeig, la Trini Rovira i l'especialista artiller. El naixement d'un
segon fill de la Rovira. Les proposicions de don Valentí. L'aparició del marit perdut. Flash-back.
7ª seqüència: la incursió definitiva dins el refugi, i la descripció del que els xiquets s'hi troben.
7. Contes sense titol
En cap dels deu contes que integren Els cucs de seda figura un títol indicatiu. El que si que hi ha, en
canvi, és, en tots els casos, una cita de versos de Vicent Andrés Estellés, que realitzen una funció
introductòria del tema del conte. En els versos escollits sol haver algun element que recorda, doncs, quin
és l'argument principal.
Al començament figuren tres versos de El gran foc dels garbons en què és explicita la voluntat de
manifestar les deixalles del passat on es concreta la identitat gairebé tàctil de qui ha viscut aquella època
de postguerra: «dipositem, sobre la taula, mots/els documents gastats de la misèria,/la identitat en digitals
febrils».
Així, la hª 1 és introduïda pels versos «Tu recordes/el piulador terror unànime» que, obviament, és una
referència explícita a l'experiència tràgica del flash-back que inclou aquest conte, l'accident mortal en què
s'estavellà un fill de l'avi Pixaterra, en caure de daltabaix d'una torre de colomer («terror piulador»).
«Amb els ulls clucs i com adolorida», vers introductor de la hª 2 es pot considerar com una referència
directa al personatge de la Remeiet Vidal, conformista amb el seu destí i el seu defecte físic. En la hª 3,
«com demanant als implacables déus» remet al miracle de les Caselles on acudeix la Roser de Fumeta a
portar-hi el seu fill, Gori l'orat, per pregar-hi guariment. «O potser la dolçor de l'herba seca», vers
introductori de la hª 4, cal relacionar-lo amb les primeres experiències sexuals del protagonista, en què
l'olor de l'herba seca funciona com a leit-motiv rememoratori, a l'andana de l'alqueria, o bé al mig d'un
camp de blat. Els que introdueixen la hª 5 fan al.lusió tant a la història de la Trini Rovira i del milicià,
com al bombardeigs en temps de guerra, fets del passat dels quals resta el supervivent refugi: «es
barallaven uns malnoms, llinatges/breus de paraules, la confusió/d'uns fets antics i turbulents...» En la hª
6, s'hi destaca, al final la benevolència de la mare del protagonista, en oferir-los cafè als propis lladres de
gallines; la cita introductòria destaca, doncs, aquest paper familiar de la mare- «Pense/la meua mare, que
ho mirava tot». Un vers com el que trobem al front de la hª 7 («un perdó universal cloïa els ulls») és
adient amb la figura del rector retrògrad i teatralitzant, don Ga- --p.30--
briel Moliner; amb aquest vers s'indica les seues actituds d'èxtasi místic. La figura del personatge de la hª
8, Frederic Romeu, apartat de la seua família i havent escollit una vida distinta per mor del seu
enamorament prohibit, s'adiu amb la comparació que es fa amb el mític baró: «Amb una canya com si te'n
fugisses/camí d'Egipte i la palmera tèbia,/sense la dona, sense el fill, que encara»; cal tenir present la
pròpia tragèdia de Frederic el Pobre, que perdé dona i, doncs, el fill que aquesta esperava, per copsar
l'abast d'aquests versos. La hª 9 que, com ja he indicat, conté les dues històries paral.leles, certament
semblants, del capament del cavall frisó i de la reclusió del polític republicà, és introduïda amb el vers
«sinó el silenci o tremolor de l'ànim», que tant pot fer referència a l'actitud expectant dels xiquets de la
colla per veure capar l'esmentat cavall, com la por que sentien en introduir-se dins la casa singular i
abandonada del citat polític. La darrera història, la hª 10, s'introdueix amb el vers «vespres de pluges o de
sang, qui ho sap», en què queda oberta la possibilitat d'una vida tràgica enfront de la incertesa que hi puga
haver després del naixement definitiu dels cucs de seda, això és, d'aquells de la colla, a la vida d'adults.
8. Els cucs de seda abandonen l'ou. Anàlisi particular de la hª 10.
És en aquest conte on millor es pot comprovar que la labor de Joan F. Mira en tant que escriptor de
Els cucs de seda no ha consistit només en relatar episodis més o menys provinents de les seues
experiències d'infant rural, sinó que, pel contrari, no ha deixat en cap moment d'actuar com narrador que
coneix l'ofici.
15

PALOMERO, JOSEP, “A propòsit de Els cucs de seda”, L'Aiguadolç, 5, 1987, 13-36.
Pel que fa a la corba dramàtica, en aquest conte la construcció de la narració s'ha fet de manera que el
lector mantinga l'interès fins al desenllaç, que mai no pot ser definitiu, si aquest hipotètic lector no hi
aplica la seua pròpia imaginació. El fil argumental s'interromp contínuament per introduir, al marge de la
història principal, elements descriptius alterns, fet que contribueix a crear un cert ambient d'intriga.
Només si diferenciem uns elements argumentals d'uns altres, podrem constatar-ne les diferències.
8.1. El temps
Així, per aconseguir de relacionar determinats elements argumentals caldrà veure, principalment en
quin dia ocorren. El recurs consistent en la manipulació del temps és ací un element clarificador de primer
ordre.
En primer lloc, hi ha fets atemporals; es tracta de la part de la narració que actua com a suport
explicatiu del conjunt de la història. Uns altres fets són només, però, aparentment atemporals: de fet, en
acabar la lectura, si --p.31--
la rellegim, observarem que determinats detalls tracten de suggerir-ne la temporalitat. Finalment, hi ha
uns altres fets en què és perfectament constatable que succeeixen en dos dies consecutius: Dissabte Sant, i
Diumenge de Resurrecció.
Entre els primers, que hem qualificat d'atemporals podem trobar, per exemple, els fragments que
s'inicien així: «L'alqueria de la Palmera era...»; «Al principi no se'ls veia mai , a ningú de la família.»;
«La gent es preguntava...», etc. Entre els que semblen aparentment atemporals: «L'aigua a penes cobria
els codols del fons. Era una aigua....»; «Els dos Guàrdies Civils ens miraven impassibles des de l'altre
marge», etc. I heus-ne ací una mostra dels temporalitzats: «Dissabte Sant va ser un dia...»; «Quan
tornàvem a casa...»; «Don Gabriel estava molt emprenyat perquè no haviem anat de vesprada...»; «La
primera cosa que havia de fer aquell matí era...».
8.2. L'estructura
Si ens fixem detingudament en la narració, observarem com el fil argumental s'interromp
contínuament per causa de la inclusió de les observacions que un narrador indeterminant fa del que es veu
al fons de la sèquia. Les sospites del lector coincideixen amb la descoberta del protagonista, a la fi del
conte: es tracta d'un mort. Llavors és quan aquests fragments adquireixen sentit. Són les impressions del
xiquet protagonista, en descobrir, avisat pel seu amic Toni Pixaterra, diumenge de resurrecció al matí, que
hom ha trobat un cadàver a la sèquia de Favara. Si unim tots aquests fragments, comprovarem que es
refereixen a aquesta situació. Són els seguents:
a) «L'aigua a penes cobria...»
b) «Els dos Guàrdies Civils ens miraven impassibles... »
c) «L'home tenia els dos punys tancats...».
d) «Tenia la jaqueta arregussada sobre l'esquena...»
e) «Quan nosaltres vam arribar, tots amb espardenyes noves...»
Així, doncs, aquestes observacions ens han estat avançades pel narrador, no pas per la veu del
protagonista, que adquireix un coneixement ple dels fets d'aquesta mort—tan ple com misteriós—al
mateix temps que el lector: «—Hi ha un mort a la sèquia de Favara!». Es tracta, òbviament, d'un fet que
només podem relacionar amb Diumenge de Pasqua.
La resta del material narratiu, la part més llarga del conte, s'inicia amb la presentació del context o el
lloc on s'ubicaran els personatges misteriosos: l'alqueria de la Palmera, «aquella casa inhòspita i enorme»,
on van arribar a viure pels volts de Nadal, «una família d'aparença tan correcta».
Un cop que s'ha trencat el fil de la narració per la inclusió que hem anomenat « b», aquest fa un salt en
el temps per situar-se ja en Dissabte Sant, quan la colla d'amics va a una excursió a la sèquia de Favara,
per --p.33--
tal de collir morera per als cucs de seda de la iaia Margarida. En aquell indret, adverteixen la presència
d'un cavall mort, element intrigant que els sobta, i que no podran llevar-se del pensament ni a la nit, quan
«Toni Pixaterra i jo» havien estat enviats «al campanar, encarregats del repic de glòria».
Abans, però, la inclusió de l'element «c» li havia servit, al narrador, per incloure l'episodi de la cacera
d'orenetes, de la iaia Margarida que accepta les fulles de morera, i de l'enigma familiar sobre les activitats
del grup misteriós. Aquest fragment es talla, així mateix, amb la inclusió de l'element «d». Finalment, el
fragment «e» talla la descripcio del matí de Pàsqua i els desigs de festa del protagonista. El coneixement
16

PALOMERO, JOSEP, “A propòsit de Els cucs de seda”, L'Aiguadolç, 5, 1987, 13-36.
del mort interromp els fets de Diumenge de Pàsqua, per acabar la narracio amb uns breus apunts de les
accions del dilluns següent.
Es pot concloure, doncs, que el temps en què discorre l'acció del conte abraça tres dies: Dissabte Sant,
Diumenge de Pàsqua i «l'endemà», el dilluns seguent.
8.3. Simbologia
Aquest conte de Joan F. Mira està empeltat de simbologia. La més important consisteix en la
identificació subjacent entre els tres vértexs del triangle de la mort: el cavall ofegat («Era un cavall negre
i fi, amb una taca blanca al pit i les potes llarguíssimes enlaire»), l'inquilí de l'alqueria de la Palmera, que
disparava a les orenetes («alt i vestit de negre i amb una corbata lànguida i prima damunt de l'únic blanc
de la tarda»—òbviament, el del seu pit, la seva camisa), les mateixes orenetes mortes (això és, de color
negre, amb una taca blanca al pit). Hom pot encara afegir a aquest triangle bàsic altres detalls de
personatges relacionats amb la mort: els fills de la família que habitava l'alqueria de la Palmera («Els dos
xiquets també tenien les cames llargues i esprimatxades, com el pare»), o el difunt de la sèquia («...i
quedava com dividit en dos pel pam de camisa blanca (...) i uns elàstics negres enllaçaven les cames a la
resta del cos.
I
8.4. Estil
Un dels factors que més sorprén de l'estil de J. F. Mira en aquest darrer conte és la precisió de
l'adjectivació, que harmonitza perfectament amb el contingut temàtic. Així, trobem:
—«...una aigua innocent i desvagada, de dia de festa... »; és obvi que s'està referint a una aigua que
pertany a un dia festiu, que no pot ser altre sinó Diumenge de Pasqua (quan ja s'ha descobert el cadàver,
malgrat que ni el lector ni el protagonista ho sàpiguen encara). --p.34--
—«L'alqueria de la Palmera era l'única alqueria senyorial ... »: serà, doncs, el lloc idoni perquè siga
habitat per uns senyors?
—«Una palmera solitària i exòtica...»
—«...la grisor opaca, els vidres bruts i els ferros rovellats».
—«el casalot esgalabrat i rònec...»
—«aquella casa inhòspita...»
Conclusió
L'enigmàtica frase amb què finalitza aquesta darrera història («El mateix dia van començar a
nàixer els cucs de seda de la iaia Margarida») és, al costat de l'episodi dels cucs de seda—relacionats
precisament en funció de l'esmentat personatge de la iaia Margarida—, l'element que atribueix sentit al
títol del conjunt de narracions, Els cucs de seda. Fins arribar aquesta hª 10, i concloure pràcticament
l'aplec de contes, no hi havien aparegut els esmentats cucs.
En aquest element, els cucs de seda, conflueixen dos aspectes que han estat latents en històries
precedents: d'una banda, criar-ne és una activitat infantil (tal com els anomenats xavos negres en diverses
històries), congruent, doncs, amb diverses accions d'aquestes; d'una altra, és també una activitat de caire
econòmic, ancestral, tradicional, i conseqüent amb el món rural que contextualitza les diferents històries;
no deixa de ser, doncs, una referència situacional determinant, adient amb cadascuna de les històries
grans i petites anteriors; recordar-ho ací és també labor d'antropòleg.
Ara bé, en aquet context simbòlic, els Cucs de seda són, precisament una metàfora de la colla dels
petits protagonistes que, si bé s'han començat a iniciar en qüestions més o menys importants (sexuals),
mantenen durant cada episodi una tendència constant a l'observació de l'exterior i a l'exploració de tota
qüestió estranya i anòmala que cride la seua atenció i els seus desigs de coneixement de la realitat, de
manera més o menys innocent. L'unic que els hi queda per conéixer és, precisament, la mort, fet que
s'esdevé en aquesta darrera narració.
La iaia Margarida, personatge que pot ésser considerat com una mena de maternal Mare Natura—de
fet, cova els ous dels cucs de seda en una bosseta desada en la pròpia sina—, talment com els xiquets han
estat acaronats pel món rural a què pertanyen, fa que aquells cucs reals (i metafòricament, aquella colla),
apareguen definitivament al món dels adults en haver-se produït en aquell context la presència de la mort,
17

PALOMERO, JOSEP, “A propòsit de Els cucs de seda”, L'Aiguadolç, 5, 1987, 13-36.
l'element que els hi mancava, per obtenir un coneixement definitiu del món exterior. Des d’aquest
moment, doncs, ja poden ésser considerats com a adults d'una manera definitiva. Si l'accident del cavall i
de l'estrany genet s'ha pogut produir durant Divendres Sant (heus ací una altra simbologia latent), i els xi
--p.35--
quets tenen coneixement del cavall mort Dissabte Sant, el Diumenge de Resurrecció veuran, per primera
vegada, un cadàver. Paradoxalment, ells naixen a la vida així com Crist—, gràcies al coneixement de la
mort. Dilluns, amb l'arribada del cotxe amb xofer d'uniforme, hom podrà comprovar que, efectivament, el
cadaver era el de l'enigmàtic baró de Bellús. El cicle bàsic d'aprenentatge ha estat completat. D'ací
endavant, no podrà haver-hi altres històries semblants a les precedents, perquè la infantesa i la preadolescència
s'han de considerar finides. Per això Els cucs de seda s'ha de donar per acabat. Una altra
cosa és que la Font d'Alba puga ser objecte d'altres històries, perqué constitueix l'indret paradigmàtic
essencial de l'evocació remota del narrador, un univers tancat. --p.36—
18

AA.DD., “Daina entrevista Joan Francesc Mira”, Daina, 10, 1992, p.71-91.
(...) VICENT ALONSO: Si us sembla, podríem parlar ja del teu segon llibre: Els cucs
de seda. Publicat l’any 1975, havia guanyat l’Andròmina de l’any anterior. M’agradaria
tornar a les opinions d’Iborra, que Ramon Guillem ha esmentat adés. Guillem s’ha
referit només a la part en què Iborra parlava de la diferència entre el model de Fabregat,
Falles folles fetes foc, i el teu. A mi m’agradaria insistir una mica sobre el fet de si
realment té raó Iborra quan diu que Els cucs de seda són una mena d’exercici
d’etnografia prehistòrica a la manera de Pavese.
J. F. MIRA: Si ell creu que això és “etnografia prehistòrica”, té tot el dret del món a dir-ho, però jo pense
que no és ni etnografia ni prehistòria. És, si tu vols, literaturització de la memòria o conversió de la
memòria en literatura, que no és el mateix. Els cucs de seda és la novel·la més personal que he escrit i
l’etnògraf és, per definició, precisament un observador objectiu. Res més lluny, doncs, de l’etnografia que
Els cucs de seda. Té més d’etnografia El bou de foc... Jo tractava amb aquell segon llibre de recuperar
literàriament la meua infantesa i l’ambient que l’envoltava...
VICENT ALONSO: M’agradaria que insistires sobre això de la recuperació de la memòria. D’alguna
manera...
J. F. MIRA: He dit que això era el propòsit funcional. Després, a l’hora d’escriure, tens present ja uns
altres elements: la manera d’expressar la història, el llenguatge, les situacions...
VICENT ALONSO: ¿Hi havia en Els cucs de seda l’esforç per traslladar tot l’exercici de recuperació de
la memòria a les mateixes tècniques narratives, a la manera de Proust?
J. F. MIRA: No, crec que no. A més, en aquell moment jo no havia llegit Proust encara. N’havia llegit
alguna cosa traduïda, però la meua lectura tranquil·la de Proust fou més tard. Sí que havia reflexionat
sobre el que podríem dir tècnica narrativa i els elements interns de la construcció de la narració.
VICENT ALONSO: Iborra ha lligat també Els cucs de seda a una certa crisi de la novel·la...
J. F. MIRA: És que jo no m’he cregut mai això de la crisi de la novel·la, ni la crisi de la pintura, ni la crisi
de la poesia... Potser els antropòlegs tenim una altra visió de les coses o una perspectiva més àmplia.
¿Quina crisi de la novel·la? ¿Quan? ¿Quin any? ¿Quina novel·la? ¿On?
VICENT ALONSO: ¿Els cucs de seda és una novel·la o un recull de contes?
J. F. MIRA: No, jo vaig intentar fer una altra cosa. No és ni una cosa ni l’altra. És un recull de contes que
estan situats en el mateix moments, en el mateix lloc i amb els mateixos personatges. Cada conte es pot
llegir solt, però el conjunt és unitari.
VICENT ALONSO: Potser això és una bona manera de descriure el que determinats critics entenen per
crisi de la novel·la. És, si més no, una manera diferent d'escriure una novel·la. El fil autobiogràfic és
l'únic que lliga les diferents narracions autònomes.
J. F. MIRA: Jo havia llegit coses semblants en algun dels meus autors favorits. Per exemple, Bassani:
contes sobre la mateixa ciutat, personatges equivalents, el mateix moment històric... ¿Són narracions
totalment independents? Doncs, no ho són. Només en part. Si això significa o no crisi de la novel·la, m'ha
preocupat ben poc. No li trobe cap sentit. És a dir, parlar de crisi de la novel·la en un segle en què se'n fa
tanta, ben feta de maneres tan diferents... Al segle XIX es feia novel·la, a més, sempre de la mateixa
manera. I al segle XX les formes són ben riques i totes interessants. Si a l'enriquiment l'anomenem crisi,
doncs que venga Dios y lo vea! No sé per què parleu de crisi, no ho entenc!
J. PÉREZ MONTANER: Recorde que en aquells temps havien aparegut en castellà dues obres, diferents
a Els cucs de seda, però que s'hi assemblen en tant que col·leccions de contes amb un fil unitari: La noria,
de Luis Romero, i Las afueras, de Luis Goytisolo. ¿Les tingueres en compte?
J. F. MlRA: Fora de qüestions de fons, d'actituds, de referències indirectes, em resulta molt dificil de
relacionar-me amb llibres concrets, de parlar d'influències directes de llibres concrets. A més, he vist
coses curioses en els crítics que em criden poderosament l'atenció. Un conegudíssim critic, en un article
que ha publicat recentment sobre la meua darrera novel·la, deia que era un calc específic i concret de no
sé quins llibres, que casualment, jo no havia llegit. Quasi parlava de plagi d'un llibre que jo ni sabia que
existia.
J. PÉREZ MONTANER: ¡Jo no volia parlar de plagi!
J. F. MIRA: No, ja sé que no. Vull dir que em resulta fàcil reconèixer influències de circumstàncies
genèriques, però no de qüestions concretes, de llibres concrets. Tret de la meua darrera novel.la que té en
compte clarament El Quijote i l'Ulisses.
JOSEP BALLESTER: Parlaves de les teues lectures dels clàssics espanyols. I ara hem vist que ben poca
cosa has llegit dels escriptors espanyols de la teua generació, tret de Juan Benet. ¿Per què aquest oblit dels
autors de la teua generacio i aquesta preferència per Benet?
J F. MIRA: Perquè no m'han interessat, què vols que et diga?
JOSEP BALLESTER: I Juan Benet...
J. F. MIRA: Per dues coses que són molt dificils d'explicar.
19

AA.DD., “Daina entrevista Joan Francesc Mira”, Daina, 10, 1992, p.71-91.
J. PÉREZ MONTANER: Recuperació de la memòria?
J. F. MIRA: Jo crec que és una qüestió atmosfèrica... Perquè és capaç de crear una realitat narrativa quasi
des del no-res. Et fa la impressio que produeix ambient, no que el reprodueix. I l'altra és una qüestió
d'imatge. El castellà de Benet sembla que és el millor castellà narratiu que s'ha escrit en tot el segle XX.
VICENT ALONSO: Tornem, si us sembla, al fil de l'entrevista. El que cada conte d 'Els cucs de seda vaja
precedit d'uns versos d'Estellés...
J. F. MIRA: Això està fet per a donar-li una miqueta de gràcia a l'assumpte. Els vaig buscar després, quan
els contes ja estaven escrits. No els trobava títol i vaig decidir-me pels versos de l'Estellés que, més o
menys, encaixaven amb la idea. Crec que tots o quasi tots son d'El gran foc dels garbons.
VICENT ALONSO: Vull insistir sobre allò dels gèneres, tema que veig que et posa una miqueta nerviós,
pero tant se val...
J. F. MIRA: No és que em pose nerviós, sinó que no domine el tema.
VICENT ALONSO: L' estructura d'Els cucs de seda, no l'has tornada a assajar.
J. F. MIRA: No, no ho he fet. Ho he trobat molt difícil. Ara no em trobe capaç de fer això. Tan de bo
poguera repetir una cosa semblant, perquè el llibre m'agrada, independentment dels defectes estructurals,
lingüístics, etc. ¡Ja m'agradaria trobar una idea, un fil conductor per a fer deu o dotze narracions que
tingueren una estructura equivalent o semblant!
VICENT ALONSO: ¿No et sembla curiós que apareguen més tard llibres molt ben considerats en la
narrativa del Pais Valencià que tinguen una estructura semblant? I això podria ser aprofitat també com a
confirmació del que jo tractava d'insinuar adés sobre una determinada forma de fer novel·la a les nostres
terres. El cas, per exemple, de Crim de Germania.
J. F. MIRA: Jo pense que Crim de Germania és bàsicament una història.
VICENT ALONSO: Alguns han posat de manifest que és un llibre construït a base de narracions
autònomes amb un determinat fil que les lliga.
J. F. MIRA: No sabria què dir-te. No m'he plantejat mai aquest tema.
VICENT ALONSO: És a dir, no creus que això respon i no en el teu cas sinó en general, a una
«incapacitat» dels escriptors per a fer novel·la a la manera clàssica?
J. F. MIRA: No ho crec perquè al mateix temps es fan moltes novel.les a la manera clàssica i d'altres
maneres.
VICENT ALONSO: ¿En el cas valencià?
J. F. MIRA: En el cas valencià; com que durant molt de temps no s'ha fet cap classes de novel·la, el fet
que es facen dues o tres coses diferents ja és un èxit. Per tant, no parlem de crisi ací perquè no es pot
parlar d'una literatura valenciana, d'una narrativa valenciana aïlladament, com si tinguera la seua pròpia
dinàmica interna més o menys independent, que no la té. Perquè, a més, crec que les influències mútues
entre la gent que es-crivim ací són molt relatives. Cadascú fa la seua guerra particular i jo no parlaria ni
de corrents, ni de grups, ni d'escoles, ni de maneres, ni de res. Cadascú es busca la vida...
VICENT ALONSO: El problema de la novel-la en general, i el de la valenciana en particular, no és
d'extensió sinó de composició, de la manera d'organitzar i articular el material, de revelar en el fons la
relació dels escriptors amb la realitat.
J. F. MIRA: Sí, aquesta novel·la revela evidentment una classe de relació de l'escriptor amb la realitat,
amb una realitat subjectiva, amb una realitat històrica i amb una realitat molt íntima. I, si tu vols, sí que és
conscientment realista. Encara que siga un realisme una miqueta idealitzat, o una miqueta...
VICENT BERENGUER: ¿Sentimental?
J. F. MIRA: Sentimental. Aquest és l'adjectiu exacte.
VICENT BERENGUER: És difícil no ser sentimental.
J. F. MlRA: Diguem-ne afectiu, a vegades una miqueta líric.
VICENT BERENGUER: Bellow és liric i molt sentimental.
J. F. MIRA: Sí, I més en les narracions que en les novel-les.
VICENT ALONSO: Parlem, si voleu, d'El desig dels dies una novel-la que tècnicament està molt lluny
d'Els cucs de seda.
J. F.MIRA: Sí, jo crec que sí. 2
2 AA.DD. “Daina entrevista Joan Francesc Mira”, Daina, 10, 1992, p.71-91.
20

Cites d’obres generals o treballs concrets que esmenten o comenten “els cucs de seda”
OLEZA, JOAN, “La situació actual de la narrativa: entre l’autofàgia i la passió de
contar”, Trellat, 4 1981, (dins de Vint anys de novel·la catalana al País Valencià,
Vicent Salvador i Adolf Piquer, pàgina 69-82).
(...) La nostàlgia d’un passat on es va viure intensament, i no com en el present dels personatges, pobla
aquestes novel·les però d’una manera característica i peculiar: car és sempre nostàlgia d’un temps en el
qual hom vivia en la ficció, en el regne de l’imaginari. D’aquí el relleu que assoleix el món de la
infantesa, i la petja que deixaren els contes, les rondalles, els jocs d’infant a Rondalla del retorn, Mari
Catúfols, Bel i Babel, Els cucs de seda, o entre els narradors degans la bella Matèria de Bretanya.
(...) A vegades, aquesta nostàlgia pel passat fictici no és tant expressada pels personatges com per l’autor
mateix, que la projecta com el mecanisme vertebral de la seua narració, que esdevé llavors una cerimònia
de retorn, molt en la línia de Proust, Bassani o alguns llatinoamericans. Tal seria el cas de Falles Folles i
Això diu que era (retorn a un regne impossible i radicalment imaginari) o de Rondalla del retorn, Els cucs
de seda, Matèria de Bretanya o Crim de Germania (retorns a un passat antropològic o històric, si bé
pregonament poetitzat).
(...) Però hi ha novel·les que, dins d’aquest grup, aconsegueixen superar aquest infantilisme
(esquerranisme) literari i obrir la via d’una novel·la que torne a contar coses, a fascinar-se per històries
concretes, a deixar-se absorbir pel misteri dels personatges, sempre des d’una perspectiva no tradicional,
és clar, ni tan sols realista. Car ni l’estil populista i rondaller d’Isa Tròlec, ni la rememoració entre lírica i
sociològica dels Piera, la Carmelina o el Quico Mira (el d’Els cucs de seda), ni el retorn a la història com
a exploració del present alhora que com a aventura mítica del Josep Lozano, tenen res de tradicionals ni
de realisme social voluntariós i dogmàtic, però són novel·les capaces ja de cercar i fer cristal·litzar un
públic lector més enllà de l’estricte públic d’addictes (...) 3
PALOMERO, J., “Joan F. Mira: El desig dels dies”, L'Espill, 09, 1981, p.152-155.
(...) El novel·lista és conscient de la seva renúncia voluntària a la descripció, recurs ja present en Els cucs
de seda (1975) (...)
(... ) Talment com ja es plantejava en aquell recull de narracions entre les quals hi havia alguna de
magistral, ara com en Els cucs de seda, Mira crea un grup de personatges on (se) situa el jo del narrador:
Gerard Gisbert, Aureli Mir, Jaume Carbó, Pere Zabalza, Gabriel Lluch, Vicent Soriano...
(...) Com en el darrer conte d’Els cucs... el temps cronológic que envolta la mort és també la Setmana
Santa. (...) 4
BELTRÁN, A., “Els desigs i els dies de Joan F. Mira”, Generalitat, 1982, Febrer.
(...) Els cucs de seda, per altra banda, no és més que un intent de recuperació literària de l’Horta de la
postguerra, de l’última etapa d’allò que podríem anomenar l’Horta tradicional. Aquest llibre d’ara (es
refereix al llibre Els desigs dels dies) és tota una altra cosa. Hi ha hagut entremig tot un treball de
maduració del llenguatge i la tècnica literària. (...) 5
FERRER I SOLIVARES, ENRIC, “Deu anys de narrativa al País Valencià”, (dins Vint anys
de novel·la catalana al País Valencià p.83-93), Saó, 73, 1984.
(...) Sense entrar plenament en les noves tècniques narratives, J. Francesc Mira ha fet el paper de transició
entre l’eficàcia novel·ladora del realisme i les noves tendències. (...)
3
OLEZA, JOAN, “La situació actual de la narrativa: entre l’autofàgia i la passió de contar”, Trellat, 4
1981, (dins de Vint anys de novel·la catalana al País Valencià, Vicent Salvador i Adolf Piquer, pàgina
69-82).
4
PALOMERO, J., “Joan F. Mira: El desig dels dies”, L'Espill, 09, 1981, p.152-155.
5
BELTRÁN, A., “Els desigs i els dies de Joan F. Mira”, Generalitat, 1982, Febrer.
21

Cites d’obres generals o treballs concrets que esmenten o comenten “els cucs de seda”
Joan F. Mira (1939) és un narrador de raça. Iniciat en uns models més aviat tradicionals, s’ha mostrat
també hàbil en tècniques més actuals, com és el cas de la seua darrera obra, Viatge al final del fred, on el
contrapunt arriba al seu màxim dramatisme en produir-se el contacte de les dues accions.(...) 6
PÉREZ MONTANER, JAUME, “Viatge al final del fred”, L'Espill, 20, 1985, p.189-191.
(...) La trajectòria de Mira com a novel·lista és simptomàtica de tot el que he dit abans. Començà l'any
1974 amb la publicació d'El bou de foc i aconseguí el mateix any el premi Andròmina amb el conjunt de
narracions Els cucs de seda, un dels llibres més llegits de la moderna narrativa valenciana. Pràcticament
podríem dir que, salvant algunes poques excepcions, Mira parteix de la inexistència d'una narrativa
autòctona recent, la qual cosa significa enfrontar-se amb un llenguatge indòcil, poc avesat a les diverses
tècniques de la pràctica novel·lística i que en certa manera l'autor s'ha vist obligat a crear-se una tradició
inexistent. I així no resulta exagerat de dir que passem en el seu cas del realisme psicològic i costumista
d'El bou de foc a les narracions poetitzades, tan emparentades amb alguns dels poemes més narratius de
Vicent Andrés Estellés, d’Els cucs de seda. Es tracta d’una “recherche du temps perdu” estilística i
temàtica. Mira recorda i novel·la el seu –i el nostre- passat recent, la infantesa en els anys de la postguerra
(...) 7
MIRA, JOAN F. “Notícia Autobiogràfica”, L’Aiguadolç, 5, 1987 p.11.
Vaig nàixer a València a finals de 1939, año de la Victoria. A València, però no al centre de la ciutat,
sinó a l’horta. Encara vivia gent a les barraques. Com per davant passava el tramvia, l’agafava cada matí a
les set, baixava a la plaça de Sant Agustí, i anava a fer el batxillerat als escolapis (calia passar cada dia
entre els malalts i els morts, i després travessar el barri de les putes). 8
MULET, CARLES, Una aproximació a Viatge al final del fred , L'Aiguadolç, 5, 1987,
p.43-59.
Joan Francesc Mira va nàixer justament l’any que acabava la guerra d’Espanya; va créixer, doncs,
dins l’allargada postguerra, curulla de repressió i de misèria. Aquella època havia de convertir-se en el
marc apropiat de les seues primeres obres de creació, i així ho podem constatar a El bou de foc i a Els
cucs de seda. 9
RICARDO TRIGO, XULIO, “Si no és una obra d'art no és una bona novel·la”, El Temps,
1989, Desembre, dia 25 p.75-76.
-(...) Per tot això, m’agradaria que ens contara quin és el seu projecte literari, quins són els seus orígens,
com decideix parlar del que parla...
-Demanes molt, però ho intentaré. Crec que l’explicació tindria tres apartats. Per una banda, la
transposició literària d’uns mons que jo he viscut, el que era el món ja desaparegut de l’Horta dels anys
40-50 o el que era la ciutat de València; això per una banda, uns mons que si no es literaturitzen
desapareixeran. I si vols, també hi ha una certa relació amb tot el que jo he trobat en l’estudi de
l’antropologia social, de vegades com a rescat, una observació molt lenta, molt tranquil·la, molt profunda
dins de la gent...
-¿Com creu vostè que actua aquest rescat?
-¿Com? Evidentement donant-li una transposició literària. Jo crec que en un recull de contes com Els
cucs de seda, tinga un interès major o menor vaig aconseguir copsar alguna cosa de l’experiència de ser
una criatura de deu o dotze anys en tal ambient. Crec que això és una manera de salvar el perfum, aquella
6
FERRER I SOLIVARES, ENRIC, “Deu anys de narrativa al País Valencià”, (dins Vint anys de novel·la
catalana al País Valencià p.83-93), Saó, 73, 1984.
7
PÉREZ MONTANER, JAUME, “Viatge al final del fred”, L'Espill, 20, 1985, p.189-191.
8
MIRA, JOAN F. “Notícia Autobiogràfica”, L’Aiguadolç, 5, 1987 p.11.
9
MULET, CARLES, “Una aproximació a Viatge al final del fred”, L'Aiguadolç, 5, 1987, p.43-59.
22

Cites d’obres generals o treballs concrets que esmenten o comenten “els cucs de seda”
cosa tan impalpable que no et pot donar mai un llibre d’història, ni de sociologia, ni de res. La literatura
té una capacitat de preservació i de reconstrucció que no té cap altra cosa. ¿Què sabríem, si no, de
l’ambient interior d’un salon del segle XVIII, del’ambient rural de les famílies aristocràtiques russes...? 10
PIQUER VIDAL, A., “Una ambientació per a la novel·la valenciana dels setanta”, (dins
Vint anys de novel·la..., p.95-110) Miscel·lània Joan Fuster, III, 1991.
(...) En les primeres novel·les d’aquests anys hi ha un predomini d’obres que centren els seus
esdeveniments en marcs rurals. Així, Els cucs de seda, Matèria de Bretanya, Dentadura postissa, El bou
de foc, Rondalla del retorn, entre d’altres, són obres que prefereixen aquesta ambientació
(...) En aquest punt direm que la novel·lística valenciana comença a marcar un cert distanciament del
determinisme naturalista d’autors clàssics com Oller. Partint d’unes primeres novel·les que tenien molt a
veure amb allò que hom diria connectable amb la novel·la naturalista –vegeu, sinó, Els cucs de seda- s’ha
arribat a assolir progressivament una novel·la amb més trets de modernitat. 11
SALVADOR, VICENT I PIQUER, ADOLF, Vint anys de novel·la catalana al País Valencià,
Eliseu Climent, editor, 1992, Maig, p.26.
El vell espill stendhalià
En tot cas, el que resulta clar és que la dicotomia crítica de novel·la de les arrels (o dels orígens) i
novel·la experimental (o transgressora), que donava un cert rendiment a ‘hora d’analitzar la producció
dels primers anys (anys 70), resulta inaplicable a les obres d’aquesta segona etapa (anys 80). Un
significatiu autor encasellat en el primer grup, J.F. Mira, protagonitza una admirable i rigorosa evolució
en les seues tècniques narratives, sense per això renunciar al sentit ideològic del seu discurs, que no perd
mai de vista els referents del context concret amb el qual se sent compromès. 12
CALAFAT, FRANCESC, “Tribulacions d’una literatura en expansió” (dins 70-80-90),
Eliseu Climent, editor, 1992 Octubre, p.70-71.
Aquesta radiografia arreplega una bona part de les direccions narratives, però és incompleta, perquè entre
nosaltres corrien altres aires com ara la novel·la del realisme històric, que era més un programa que no un
estil, coneguda pels escriptors joves en les darreres hores dels 60. Tot plegat, les recriminacions que els
escriptors dels setanta feien a un realisme, sovint empobridor, i els aires que venien de l’exterior,
ressaltaren «una consciència absoluta de la crisi de la novel·la com a gènere», com ho testimoniaren Pi de
Cabanes i Graells. Aquesta crisi per a molts es reduïa a les limitacions del nostre llenguatge realista. En
conseqüència es tractava de cercar instruments (el monòleg interior, els distints punts de vista foren els
més usats) que permetessen copsar d'una manera més fidel les complexitats de la vida, les
transformacions econòmiques, socials i culturals. Amb aquestes mires es conrearen dues propostes
bàsiques. Terenci Moix, Montserrat Roig, Francesc J. Mira, Gabriel Janer i Manila, Guillem Frontera,
entre molts altres, fan una crònica d'una educació sentimental, que narra la relacio de l'individu amb el
seu entorn i el progressiu rebuig i el posterior enfrontament amb ell, acompanyat normalment d'una
projecció utòpica que va acabar més tard amb l'assumpció de la impossibilitat del canvi social. 13
10
RICARDO TRIGO, XULIO, “Si no és una obra d'art no és una bona novel·la”, El Temps, 1989, Desembre,
dia 25 p.75-76.
11
PIQUER VIDAL, A., “Una ambientació per a la novel·la valenciana dels setanta”, (dins Vint anys de
novel·la..., p.95-110) Miscel·lània Joan Fuster, III, 1991.
12
SALVADOR, VICENT I PIQUER, ADOLF, Vint anys de novel·la catalana al País Valencià, Eliseu
Climent, editor, 1992, Maig, p.26.
13
CALAFAT, FRANCESC, “Tribulacions d’una literatura en expansió” (dins 70-80-90), Eliseu Climent,
editor, 1992 Octubre, p.70-71.
23

Cites d’obres generals o treballs concrets que esmenten o comenten “els cucs de seda”
LLURÓ, JOSEP M. “Tendències de la narrativa catalana dels vuitanta” (dins 70-80-90),
Eliseu Climent, editor, 1992 10, p.136-137.
He parlat de novel·la quan és més precís dir narrativa, perquè la diversitat de propostes fuid de la
definició tradicional de novel·la. Obres com les de Miquel Àngel Riera, Joan Francesc Mira, Miquel
Bauçà o –no sempre- Blai Bonet, per parlar dels més grans, o les de Quim Monzó o Josep Maria
Fonalleras per citar alguns dels més joves –podríem citar també Miquel de Palol, Julià Guillamon, Josep
Palàcios- han bastit un univers personal en què el que destaca és la qualitat de la seva mirada. 14
LLURÓ, JOSEP M. “Tendències de la narrativa catalana dels vuitanta” (dins 70-80-90),
Eliseu Climent, editor, 1992 10, p.138.
La dissolució del jo psicològic, el que permet precisament la identificació que proposa l’autoengany
estètic, ja sigui a través de la seva exacerbació –Riera, Blai Bonet-, el seu travestiment –Mira-, la seva
desaparició –Guillamon-, la seva accidentalitat –Fonalleras- o la seva destrucció –Miquel Bauçà-, instaura
una narrativa que anuncia probablement desenvolupaments que encara no som capaços de percebre, però
que s’alineen amb les obres més radicals de la literatura dels darrers anys –Handke, Duras. 15
14
LLURÓ, JOSEP M. Tendències de la narrativa catalana dels vuitanta (dins 70-80-90), Eliseu Climent,
editor, 1992 10, p.136-137.
15
LLURÓ, JOSEP M. Tendències de la narrativa catalana dels vuitanta (dins 70-80-90), Eliseu Climent,
editor, 1992 10, p.138.
24

Comentaris a la primera narració (tu recordes...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
Els relats s’inicien amb els versos de l’última estrofa del poema 91 del recull El gran
foc dels garbons de Vicent Andrés Estellés, per mig dels quals J. F. Mira palesa la seua
intenció de recordar un espai i un temps que indefectiblement aniran perdent-se:
dipositem, sobre la taula, mots
els documents gastats de la misèria,
la identitat en digitals febrils. 16
ANÀLISI DE LA PRIMERA NARRACIÓ DE
“els cucs de seda” de j.f.mira.
SÍNTESI DE LA HISTÒRIA NARRADA
Tu recordes
el piulador terror unànime
V.A.E. 17
És la mort desgraciada del fill de Toni Baixauli, altrament dit Pixaterra, avi de l’amic
del ‘jo’, contada dins un record del món infantil.
ESTRUCTURA DEL RELAT
Hi ha quatre parts en el discurs lingüístic que es destaquen ben poderosament una de
l’altra, separades per salts temporals:
La primera, quan el narrador comença parlant sobre la pluja i la meteorologia, és una
digressió que serveix d’introducció a la següent.
La segona part: les aventures dels dos xiquets per la casa i el colomer del Toni.
La tercera part i més tensa i climàtica del conte és l’escena de la mort del fill del
Pixaterra temporalment més allunyada del narrador.
La quarta és un retorn al temps de la segona part que clou la narració.
ELS PERSONATGES, noms, ambient, complements.
Quatre són els més destacats personatges d’aquest primer relat: dos per a cada
història que s’hi conta: per l’aventura de pujar a l’andana, el jo i el seu amic Toni
Baixauli i per la narració de la mort desgraciada, el vell Pixaterra i son fill.
El ‘jo’ és un personatge sense nom, narra de major el que feia de menut (els jocs i
aventures a casa el seu amic) i allò que va conèixer quan era menut i que no va viure
directament (la mort del fill del vell). Tenim una referència final quan diu que s’emporta
un esquelet de colomí a casa per comparar-lo amb un dibuix d’esquelet d’au que hi
16 Fragment del poema número 91 (últim tercet) de “El gran foc dels garbons 1958 - 1967” d’ANDRÉS
ESTELLÉS, VICENT; Recomane tenebres, Obra Completa 1; Eliseu Climent, 1972, p.263.
17
Fragment del poema número 1 (final del vers 8 i vers 9) de “El gran foc dels garbons 1958 - 1967”
d’ANDRÉS ESTELLÉS, VICENT; Recomane tenebres, Obra Completa 1, Eliseu Climent, 1972, p.173.
25

Comentaris a la primera narració (tu recordes...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
havia a l’Enciclopèdia Elemental Sopena, que ens delata la seua afecció a l’estudi,
encara que a l’escola no s’ho passava bé ... a mitjan octubre ja havíem tingut temps sobrat
d’avorrir l’escola ben avorrida ... Jugava a xavos negres amb el seu amic.
El pare del “jo” no ix al conte.
Sí que apareix la mare del ‘jo’, però sense nom, que el crida per a berenar, fet que
tanca el relat.
Del grup d’amics tan sols ixen el ‘jo’, el Toni Baixauli i el seu germà Miquelet
Baixauli.
Toni Baixauli és l’amic del ‘jo’, però té el mateix nom que el seu avi. Per això és
anomenat també el Pixaterreta, malnom familiar en diminutiu per referir-se a ell i al seu
germà.
Miquelet Baixauli, el Pixaterreta menut, ajudava els dos amics perquè no fossen
descoberts en la seua aventura pel colomer.
La mare de Toni i Miquelet a qui el vell Pixaterra qualifica de puta i feia eco,
segons el narrador, de certs rumors que corrien sobre la seua nora. El nom de la qual
eixirà en un relat posterior, on s’explicarà més detalls de la seua vida i manera de ser.
El vell Pixaterra, anomenat a voltes com a vell Baixauli, Toni Baixauli, Toni
Pixaterra, Toni Baixauli Pixaterra, és realment el protagonista del relat perquè és el més
ben descrit, és el personatge clau de la història, i perquè al lector el copsa més que cap
altre. Té un complement que el fa propi: el caliquenyo a la boca, l’ús del qual ha estat
prou comú entre els fumadors de l’Horta. El seu ofici: llaurador i les seues afeccions la
caça i els coloms als quals sentenciarà i matarà amb l’escopeta que guardava a l’armari.
La dona de Toni Pixaterra, la Neleta, de mal humor per les afeccions del marit i
perquè veu que no atén, com cal, les seues feines agrícoles.
El fill malaguanyat que mor accidentalment, de qui tampoc coneixem el nom.
La mestra que quan plovia no es molestava ni a sortir de casa.
SUPERSTICIÓ O CREENCES POPULARS
No s’hi destaca cap superstició en aquest conte mentre que en altres sí que
n’apareixen.
ANIMALS
Els coloms, que són relacionats amb aus de presa: corbs, falcons i voltors, i també els
colomins, fins i tot apareix al títol la referència al parrupeig estrident dels coloms.
La Neleta, la dona del vell Pixaterra se’n va a fer herba als conills.
ELS ESPAIS I L’ÈPOCA
Es pot parlar d’una certa cohesió entre l’època de la postguerra i l’espai comarcal de
l’Horta. Encara que en aquest conte aquesta unió entre ambient rural i postguerra
apareix tan sols esquematitzat, difuminat: ambient de fang, de pobresa, d’agricultura de
subsistència, de desgràcies. No queda concretada, en anys, l’època de les històries.
Els noms dels llocs queden a voltes transformats: Paipanya, Picorta, altres voltes no:
l’Horta, el Vedat de Torrent. És opinió de Josep Palomero que l’autor ha tingut (...) la
26

Comentaris a la primera narració (tu recordes...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
doble intenció de convertir l'escrit en un discurs d'abast més universal d'una banda, i
de difuminar-ne els limits concrets de les distintes aventures, de l'altra. 18
DESGRÀCIES, FETS DESTACATS O MALALTIES
El narrador diu que el vell patia de no sé quina malaltia estranya per la qual havia d’anar a
pixar a cada moment.
La mort accidental del fill del vell Pixaterra en caure de l’escala de l’andana, que
causarà un desassossec, malestar nerviós i malcontentament crònic a l’home, això es
manifesta en els seus enfadaments i l’obsessió que el seu nét no puge al colomar per
temor que li passe la mateixa desgràcia que li passà al fill. El vell té remordiment
perquè creu que va ser culpable de la prematura desaparició del fill.
BURLES DE LA DESGRÀCIA
Quan el nét contesta son iaio “Calle, Pixaterra, i deixe-mos tranquils.” No és una burla
directa de la desgràcia, però sí indirecta ja que el iaio es troba sempre malhumorat per la
desgràcia que succeí i aquell malnom encara posava més nerviós el pobre home.
EL TEMPS
EL JOC TEMPORAL
El narrador se situa temporalment en una època futura respecte als fets que són
contats, el narrador, extradiegètic i homodiegètic, extern als fets, ja que aquests ja han
succeït, però narra la seua pròpia història de manera retrospectiva, predominant la
primera persona. El narrador representa dos 'jos' independents, el 'jo' experimentant de
tot el que va passar i el 'jo' narrant que conta des d’un punt de vista allunyat en el temps
la història, respectivament el xiquet i l’adult.
ANACRONIES O ALTERACIONS DE L’ORDRE TEMPORAL
Comença parlant un narrador adult en una època posterior als fets que conta, Cal dir
que no plou massa sovint, per aquestes terres... Perquè és una meteorologia ben poc planificada... els
llauradors de l'horta no són excessivament afeccionats a congraciar-se’ls amb tridus i novenaris... és
ben evident que el lector no creurà que un xiquet faça servir el lèxic i el raonament del
text, també l’ús del present verbal contrasta amb les principals accions del relat, que
seran en passat. Ben prompte n’apareixen, de verbs en passat, i l’analepsi funciona
ràpidament, transportant-nos a l’època en què el narrador, ara ja xiquet, anava a costura,
i a cal seu amic Toni, a passar la vesprada quan plovia molt i no hi havia classe, i si
pujaven al colomer, el seu avi s’enfadava molt. La desgràcia, que va passar i que
contarà molt detalladament, apareix primerament al text en forma de prolepsi repetida
18 PALOMERO, JOSEP, «A propòsit d'Els cucs de seda», L'Aiguadolç, 5, 1986, p. 15.
27

Comentaris a la primera narració (tu recordes...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
en tres ocasions primerament la primera:... en aquella escala, era on havia passat allò, i allà
mateix era on podia tornar a passar. Més que més si l’escala de ferro estava tan relliscosa per l’aigua de
la pluja... , la segona quan dins la torre es diu ...nosaltres, sense dir-nos res, cercàvem cada
vegada d’imaginar-nos com devia haver estat el colomer aquell vespre que els colomins van iniciar la
seua agonia... i la tercera quan el narrador deixa pas, en un discurs imitat el rondinar de la
dona del vell Pixaterra ... "S’estima més els coloms que el seu fill, aquell animal, que el fa pujar
cada dia a portar-los el menjar a la torre. Que no passe una desgràcia, Mare de Déu, i prou”... Les
tres anticipacions o premonicions esmentades porten als lectors cap al moment tens
representat per la desgràcia que passarà, i hi crea una tensió per descobrir-la.
Una altra anacronia patent és quan el narrador ens presenta el colomer del Toni
Pixaterra com el millor de la contrada, ho fa en present i talla l’ordre temporal establert
amb el joc dels infants i fa una segona analepsi endinsant-se encara més en el passat
quan el vell, ara més jove, volia guanyar la Copa dels colombaires, aquell dia en què
succeí la desgraciada mort del fill, contat més pausadament i desaccelerant el ritme que
havia dut el discurs. En acabar de contar-se el que va succeir aquell dia fatídic, al text
apareix un bon espai en blanc que indica el bot temporal per passar a la primera analepsi
del text quan la mare del ‘jo’ infant el crida per berenar i la temporalitat queda del tot
tancada sense tornar al temps del narrador adult o extradiegètic que havia iniciat la
fàbula.
LA DURACIÓ DEL TEMPS DEL DISCURS
El narrador vol contar-nos la història principal de la desgràcia dins una història
d’aventura i de joc infantil, per a la qual cosa es val primerament d’una pausa
digressiva on no ens diu res del fet narratiu però que serveix com a marc geogràficoespacial
(l’Horta) i meteorològic si més no. L’escena que ens presenta és principalment
l’aventura de la pujada al colomer per part dels dos amics, però s’hi produeixen pauses
descriptives (la del vell Pixaterra, la de l’interior de la torre, la del paisatge que
endevinaven del colomer estant: el Vedat de Torrent, els campanars dels pobles més
propers i els edificis més alts de la ciutat) i després hi ha, enmig d’alguns discursos
reportats, l’escena principal de la història: la mort del fill del vell Toni Baixauli. I
encara l’acabament és una escena que interromp el joc infantil dels dos nens. Amb una
mínima pausa conclusiva dels ulls vermells i aigualits (vol dir plorosos) del vell.
LA FREQÜÈNCIA TEMPORAL DEL DISCURS
Hi ha una narració pseudo-iterativa, al principi, quan es diu que plovia tant i no
anaven a escola, la qual cosa obri un ventall de possibilitats de fets i aventures dels dos
infants, però que quedarà ràpidament exemplificada.
És clar que el fet més destacat de la narració és la mort del fill del vell i per tant ha de
ser el més repetit, encara que no estrictament repetit sí que és premonitòriament
esmentat, com he dit dalt, primerament pel narrador directament, i posat en boca de
Neleta, la dona del vell, després, de manera que el lector s’imagina algun fet luctuós que
succeirà.
També la pluja actua com un element repetitiu i rítmic que serveix per a obrir la
narració: ... quan plovia no anàvem a escola i tancar-la: Plovia encara una pluja inacable i fina...
així com a rerafons, marc de record i reforç del fet luctuós (quan plou l’escala rellisca
més).
28

Comentaris a la primera narració (tu recordes...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
EL MODE NARRATIU
LA DISTÀNCIA
Al conte abunda la narració d’esdeveniments, però hi ha narració de paraules
imitades quan el narrador reprodueix el diàleg o el monòleg de personatges com el del
vell Baixauli “Ja esteu allà dalt una altra volta! Toooni! ... el del seu nét “Calle, Pixaterra, i deixemos
tranquils.” el de la dona de Pixaterra (la Neleta) “Em caguen tot el pati, i damunt no puc ni
posar un colomí al perol!” Curiosament no apareix cap discurs de paraules del propi
narrador com si volgués estar al marge i ser-ne objectiu.
LA PERSPECTIVA
Pel que fa a a la perspectiva la narració es contada per un ‘jo’ que ha viscut tot el que
ha passat i està situat fora temporalment d’allò que conta. Ja ha estat esmentada a
primeries, el narrador sap molt més que no sabia el seu jo del passat.
És evident que l’escena central de la història: la mort del fill i la reacció del pare té
una certa alteració, G. Genette en diu paralepsi, perquè el narrador, extern als fets que
s’hi narren, penetra en la consciència del vell, i coneix els seus pensaments i reaccions
íntimes. ... No farà res de bo la dacsa enguany, pensa. S’alça i se’n va cap a casa a poc a poc,
cavil·lós...El pare va veure (on solament hi havia coloms) corbs, falcons i voltors d’ulls encesos i
vermells, aus d’urpes agudes i de becs punxeguts, com es menjaven el cos del seu fill mort.
LA VEU NARRATIVA
La narració és ulterior al temps del narrador adult, són dos esdeveniments passats:
per una banda els jocs infantils dels dos amics i per una altra banda més passat encara,
la mort del fill del vell Baixauli.
ELS NIVELLS NARRATIUS
Només hi ha un nivell narratiu extradiegètic ja que el narrador és situat a fora del que
conta: són fets passats i solament el que fa és ocupar-se’n de narrar-los. I no s’arriba a
cap nivell narratiu més, ja que el discurs reportat és tan ínfim que no podem dir que
arriba a narrar.
Des del punt de vista de l’actitud narrativa sí que podem dir que participa, és un dels
personatges i per tant és homodiegètic.
SENSACIONS
Hi ha un munt de sensacions que generalment resulten més aviat desagradables i que
es refereixen a diversos aspectes sensitius:
L’opinió que li produeix el règim escolar ...A mitjan d’octubre ja havíem tingut temps sobrat
d’avorrir l’escola ben avorrida i els dies d’aiguat arribaven com un alliberament.
29

Comentaris a la primera narració (tu recordes...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
La descripció del vell Pixaterra ...s’afaitava només cada diumenge...i a la llum de les vesprades
de pluja, la seva cara era tota una màscara fosca, de color cendra i de fang brut. Una cara on només
tenia vida la taqueta vermella de la punta del caliquenyo cada volta que el vell Baixauli li pegava
xuclada.
Les diverses sensacions que tenia el narrador quan els dos amics eren dalt de
l’andana:
En entrar a l’andana ...l’atmosfera humida, aquella olor de palla i garrofes, de cebes i d’alfals sec,
que fan totes les andanes. Aquella olor única i excitant, era ja una olor d’espais closos i a banda.
Tot era brut, dins la torre, d’una brutícia seca... De tant en tant entrava una ventada d’aire fred i algun
esquitx de pluja.
...el progrés de les precioses i rares sensacions era interromput...
El narrador recorda la sensació que tenia quan sentia com el iaio insultava el seu
nét...A mi em resultava curiós de sentir com li deia bord i fill de puta al seu mateix nét...
El calfred premonitori que té la dona del vell Pixaterra quan veia com el fill pujava a
donar de menjar els coloms.
La tremolor violenta que va tenir el vell quan veié el seu fill al terra i Tot es va fer fosc... va
veure corbs, falcons i voltors d’ulls encesos i vermelles, aus d’urpes agudes i de becs ganxuts...Va
sentir un odi rabiós. El pati s’omplia de l’olor negra i eixuta de la pólvora cremada...Encara van piular
tres o quatre dies més..
La palla humida i polsegosa apareix també al final del relat.
El vell estava ben enfadat: amb ulls de fúria morta.
En resum
Olfactives com l’olor humida i excitant a palla, a pólvora.
De la vista de llums i colors on abunden els més obscurs: com la del dia per la
vesprada, cendra, fang brut, foscor, negre.
De benestar o malestar, abunden els negatius: avorriment, alliberament, aire fred,
tremolor violenta, odi rabiós, fúria.
De l’oïda, són sorolls o estridències: els crits del vell i el nét, el piular dels
coloms.
EL LLENGUATGE
Destaca sobretot el llenguatge reportat que usen els personatges fent servir paraulotes
i expressions vulgars. El narrador, però, com li escau a un narrador extradiegètic fa
servir un llenguatge estandarditzat. Sobre el llenguatge general del llibre de J. F. Mira
Josep Palomero comenta que és ‘vacil·lant’ i apunta exemples de vacil·lacions
lingüístiques que no s’avenen al to general que el context de les narracions reclama 19
en usar expressions més generals o més pures, em sembla que, pel que fa aquesta
narració, és del tot coherent que el narrador (recordem que és un narrador extradiegètic)
use el llenguatge estàndard i per tant bascule entre formes occidentals i orientals, mentre
que quan el llenguatge és reportat faça servir la variant valenciana i fins i tot
vulgaritzada.
19 PALOMERO, Josep, «A propòsit d'Els cucs de seda», L'Aiguadolç, 5, 1986, p. 29.
30

EXPRESSIONS
Comentaris a la primera narració (tu recordes...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
Quan el vell diu, tot enfadat amb el seu nét: ...me cague en Déu... em cagaré en la mare que
et va parir... bord, malparit i fill de la gran puta..., reflecteix el parlar vulgar del personatge amb
un discurs reportat.
EL TÍTOL
No hi ha títol, però la citació inicial de V.A.E. (Vicent Andrés Estellés) fa la funció
esplèndida que podria fer el títol. Aquells crits i sorolls estridents que farien els coloms
envoltant la mort del fill del vell.
SÍMBOLS
Podríem esmentar la pluja com a purificadora dels actes humans: és origen i és fi
dels fets de manera simbòlica: comença el conte amb la pluja i amb ella acaba, també
pot significar les llàgrimes (del plor de pena) del pare per la mort del fill.
Els coloms transformats, en el pensament del pare, en corbs, falcons i voltors es
menjaven el cos del fill, són el símbol de la mort.
31

Comentaris a la segona narració (amb els ulls clucs...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
ANÀLISI DE LA SEGONA NARRACIÓ DE
“els cucs de seda” de j.f.mira.
SÍNTESI DE LA HISTÒRIA NARRADA
Amb els ulls clucs i com adolorida
V.A.E. 20
És la desgraciada vida infantil, sense molt d’amor i amb poca companyia de la
Remeiet Vidal, coixa de menudeta a causa d’un accident, la qual cosa l’abocà a una
solitària reclusió domèstica.
ESTRUCTURA DEL RELAT
Apareix en primer lloc la descripció de la protagonista Remeiet Vidal, la casa on
vivia, les visites que hi feia el personatge narrador, amic d’ella i es parla també dels
pares d’ella i del seu naixement.
A la segona part es comenta que anà a estudiar a les monges i que sa mare es
preocupava molt per ella, però succeí la desgràcia, també com a la primera narració: una
caiguda d’una escala.
La tercera i darrera part passa a contar-nos el que succeí el dia que ella va complir els
catorze anys que es clou amb l’esperança de fer un xiquet per tenir companyia.
ELS PERSONATGES, noms, ambient, complements.
Els dos més importants del conte són la Remeiet i el ‘jo’. La protagonista i
personatge més rodó és el de la xiqueta, el ‘jo’ és el personatge secundari que té
importància per ser l’adjuvant del principal i el narrador quan era menut i també perquè
és el personatge que enllaça totes les narracions. És un tret important la coixesa de la
protagonista que la caracteritza pel seu aïllament, cosa que li fa tenir una imperiosa
necessitat de companyia. Tots els altres serveixen per a omplir la història principal que
crea l’autor.
Remeiet, és el personatge principal descrita al principi: alta, morena de cabell i de pell molt
blanca. Tenia el cul una miqueta massa gros...Als tres anys va tenir l’accident. Als vuit anys va
anar a les monges a ensenyar-se a brodar i jugava amb el ‘jo’. Als catorze vol fer un fill,
per aconseguir allò que tant li falta: companyia.
El “jo” personatge que té la mateixa edat que la Remeiet i és amic i li fa moltes vegades
companyia. A primeries, quan diu que la Remeiet té vuit anys i va a les monges, ell
estudia ingrés de batxillerat. Al final del relat, quan Remeiet té catorze anys, a ell li
faltava un any per acabar el batxillerat i diu que seria metge com son pare.
La mare de Remeiet, la senyora Remei, anava a l’església a netejar la capella...
La presidenta de la Confraria, a casa de la qual la senyora Remei feia la bugada i rentava el terra
cada matí.
20
Primer vers de la segona estrofa del poema número 9 de “El gran foc dels garbons 1958 - 1967” de
d’ANDRÉS ESTELLÉS, VICENT; Recomane tenebres, Obra Completa 1, Eliseu Climent, 1972, p.181.
32

Comentaris a la segona narració (amb els ulls clucs...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
El pare de Remeiet, Ramonet de la Remei, repartia per compte d’un forn ... feia companyia a
una puta revinguda...era un borratxo pacífic.
Una veïna caritativa que informà la Remei que el seu home feia companyia a la puta.
Les monges d’Alfadaví on la Remeiet aprengué a brodar.
Don Baldovino, personatge que té una acadèmia on el ‘jo’ preparava l’ingrés de
baxillerat.
Un botiguer de passamaneria del carrer de Sant Vicent que feia comandes regulars a
mare i filla.
Un municipal que avisa que pengen domassos o cobertors als balcons i finestres de les
cases que donen a la carretera.
El khalifa de Tetuan que venia a visitar València.
Les veïnes que estaven amb Remei, el dia que succeí la visita del khalifa i la desgràcia
de la filleta.
La veïna senyora Pepiqueta, en la casa de la qual passà la caiguda de Remeiet.
El curander de les barraques de Pinet on portaren la xiqueta immediatament després de
l’accidentada caiguda.
La mare del ‘jo” que no vol que el fill vaja tantes vegades a ca la Remeiet.
El pare del ‘jo” era el metge de la Font d’Alba
SUPERSTICIÓ O CREENCES POPULARS
Per una banda, les supersticions que tenia la mare de la protagonista La senyora Remei
sempre tenia darrera la porta una estampa del Sagrat Cor de Jesús, reforçada per mitja ferradura i una
rameta d’olivera del diumenge de Rams. I, per tal de guardar la casa per la banda del corral, un test de
ruda i una fulla seca de figuera de pala. Però quan la xiqueta ja pogué caminar sola fora de casa, li va
penjar al coll un Agnus Dei amb una pota de gripau seca i un trosset de roba d’escapulari del Carme, a
tall de defensa directa del seu cos. I per altra banda, el seu integrisme religiós: Cada dos
dissabtes feien neteja general a l’església... i aquesta era la feina que feia tocar la glòria a la senyora
Remei... Després, es quedava al rosari i a la salve sabatina, i tornava a casa a quarts de nou, reviscolada
i optimista, amb forces fresques per a ignorar el marit i moralitzar la filla...
ANIMALS
La gata i els gatets que simbolitzen la companyia que necessita la xiqueta i que sa
mare frustra, fent-los matar.
ELS ESPAIS I L’ÈPOCA
L’espai principal és el de la casa de la protagonista (...Vivia en casa cantonera, i per la
finestra de migdia, a les vesprades, entrava un sol daurat i horitzontal que feria de ple el costat esquerre
de la seva cara...) i és un espai tancat i el de la comarca de l’Horta és ací un espai
referenciat: Vall d’Alba (el meu pare era el metge de la Font d’Alba), pels llocs que recorre
Ramonet de la Remei (un forn del carrer de Jesús, allà per la banda de Patraix... el carrer del Torn
de l’Hospital), on aniran a estudiar (aprengué de brodar al convent de les monges d’Alfadaví... jo
vaig anar a l’acadèmia de don Baldovino...), quan l’accident (el khalifa de Tetuan venia a visitar
València, i les cases de la Font d’Alba eren les primeres del terme de la capital... l’escala de la veïna...
el curander de les barraques del Pinet... Finalment la van dur a l’hospital...) per a qui treballaven
(...un botiguer de passamaneria del carrer de Sant Vicent...)
33

Comentaris a la segona narració (amb els ulls clucs...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
L’únic nom que queda transformat és el d’Alfadaví.
Sobre l’època de la història que se’ns conta no hi ha uns referents tan clars com altres
contes del recull, solament ens serveix de referència l’edat dels protagonistes, sobretot
la del ‘jo’ (de 9 a 14 anys) i que coincideix amb els anys de la postguerra de 1948 a
1953. Pot ser que la visita del khalifa siga també històrica i en seria un altre referent,
quan la xiqueta tenia tan sols 3 anys, a primeries dels anys quaranta.
DESGRÀCIES, FETS DESTACATS O MALALTIES
L’accident que va patir la Remeiet, en caure de l’escala de casa la veïna, quan volia
pujar al balcó per veure la corrua de cotxes negres del Khalifa que visitava València, a
conseqüència del qual es quedà coixa als tres anys i per tota la vida.
Es fa referència al curander de les barraques del Pinet, on primer porten la xiqueta a
curar del trauma, i de l’hospital, que suposem és a València. La coixesa apartà de la
vida normal d’un infant a la xiqueta, i li va crear una malaltissa necessitat de
companyia.
BURLES DE LA DESGRÀCIA
El grup d’amics, de què forma part el ’jo’, per fer-la enrabiar li deien: “Coixa, moixa!
Coixa, moixa!”. Remeiet, quan complí els dotze anys es resignà i a partir de llavors no feia
cas ni s’enrabiava.
EL TEMPS
EL JOC TEMPORAL
El narrador, fa el mateix malabarisme temporal que al relat primer, ja que se situa
temporalment en una època futura respecte als fets que són contats, per tant és un
narrador extradiegètic i homodiegètic, és a dir extern als fets, i narra la seua pròpia
història retrospectivament en primera persona. El narrador representa dos 'jos'
independents, el 'jo' experimentant de tot el que va passar (el xiquet) i el 'jo' narrant que
conta des d’un punt de vista allunyat en el temps la història (l’adult).
ANACRONIES O ALTERACIONS DE L’ORDRE TEMPORAL
Altra volta hi ha alteracions de l’ordre, encara que no tan extremes com al primer
conte. Ací, a la primera part, introductòria de la història, es parla de la Remeiet i els
salts i els referents temporals són caòtics com s’escau al fet que siga predominantment
una pausa descriptiva de la xiqueta, de sa casa, de les relacions amistoses iteratives entre
el personatge jo i ella i finalment dels seus progenitors i les seues (males) relacions,
així, es fluctua dels 9 o 10 anys passat el temps dels nostres jocs secrets dels nou o deu anys, a
accions iteratives cada divendres, entre les quatre i les set, que era quan la mare de la Remeiet, la
senyora Remei, anava a l’església a netejar. Des d’abans de nàixer Remeiet El pare venia a casa
només a sopar a quan el naixement de la xiqueta. De quan la dona se n’assabenta que l’home
34

Comentaris a la segona narració (amb els ulls clucs...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
té una amiga puta a quan passats els anys ... s’evaporaven els últims vincles conjugals. De totes
formes és evident que l’ordre temporal segueix la línia ja que ens porta als primers anys
de la vida de la xiqueta protagonista.
A la segona part se’ns diu que ella ja tenia vuit anys i anava a aprendre de brodar al
convent de les monges però es fa una analepsi en passar als tres anys, quan fatídicament
passà l’accident de l’escala que la deixà coixa: esdeveniment més tens com també passa
a l’accident del primer conte. Acaba aquesta part quan ella té dotze anys i la pau,
silenciosa i resignada, regnava en casa de la protagonista.
A la tercera part Remeiet feia els catorze anys el salt temporal es fa a l’època final
predominant de les narracions.
Per tant podem concloure que la narració és principalment lineal i tan sols la primera
part altera la línia temporal a causa de la seua intenció descriptiva i presentadora dels
personatges i de les seues accions, i sobretot l’analepsi de l’accident que apareix a la
segona part.
LA DURACIÓ DEL TEMPS DEL DISCURS
El relat comença amb una pausa descriptiva sense elements que facen avançar
l’acció de la història: és la descripció de la Remeiet i el seu món vital (mare, pare,
naixement...).
Continua amb escenes molt resumides: la del convent de les monges, la dels retards a
l’escola per jugar pel camp. Tot seguit ve l’escena més llarga i climàtica de la narració
quan es conta la visita a València del Khalifa de Tetuan, i la xiqueta, per veure-ho
millor, puja l’escala per anar al balcó i caurà.
La darrera escena és la que s’estableix a casa de Remeiet el dia del seu aniversari,
que alterna l’acció amb el diàleg dels dos personatges principals (ella i el jo), els
parlaments dels quals arriben a ser paral·lels (tant la mare d’ell com la d’ella vénen a dir
...alerta amb què deveu fer els dos a soles...) i una altra comparació excel·lent s’estableix entre
la vida de la gata i els gatets i la vida d’ella també desgraciada i solitària.
LA FREQÜÈNCIA TEMPORAL DEL DISCURS
Apareixen elements iteratius: la mare d’ella al principi del relat cada divendres, entre les
quatre i les set, que era quan la mare de la Remeiet, la senyora Remei, anava a l’església a netejar la
capella del Sagrat Cor de Jesús i la Mare de Déu dels Set Dolors i el mateix personatge al final del
conte: Cada dos dissabtes feien neteja general a l’església i la mare de la Remeiet hi ajudava de franc,
l’acció repetida per la senyora Remei també és simultània a l’acció del jo d’anar a
visitar la Remeiet. Les accions iteratives del pare de la protagonista: El pare venia a casa
només a sopar i a dormir, i encara no cada nit... Ramonet de la Remei, amb un tricicle repartia
ensaïmades, pastissos i croissants per compte d’un forn del carrer de Jesús, allà per la banda de Patraix.
Això els matins. Les vesprades se les passava fent companyia a una puta revinguda...
Quan la Remeiet anava a les monges també és acció iterativa, així com el treball del
brodar que ...I encara moltes nits havien de reprendre la feina en havent sopat...
Els dos moments més singulatius són el de l’accident de la nena i el de la visita de
l’aniversari dels catorze anys, que són, per altra banda, els més copsadors del relat.
35

Comentaris a la segona narració (amb els ulls clucs...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
EL MODE NARRATIU
DISTÀNCIA
Predomina la narració d’incidents, encara que hi ha també narració de paraules
pronunciades pels personatges, així tenim les paraules de Remei quan parla sobre el
marit i la seua manera de comportar-se imitant fins i tot la seua veu rogallosa. Apareix
la veu reportada del municipal quan explica, a preguntes de la gent, qui era el Khalifa de
Tetuan. Les burles dels xiquets per la coixesa de la Remeiet. Els diàlegs reportats de la
Remeiet i el “jo”, els consells que donen les dues mares als dos fills adolescents.
PERSPECTIVA
És, com l’anterior història, narrada per un narrador adult, a través del record que té
de quan ell tenia una edat encara infantil. Així sembla que qui ho veu tot el que passa és
el nen, mentre que és contat per la mateixa persona ara que és major, tenen un diferent
grau de coneixement i experiència.
La focalització va variant, és interna però no de manera estricta perquè de vegades el
focalitzador deixa de ser el ‘jo’ per a ser un altre personatge, quan per exemple parla la
mare de la protagonista sobre el comportament del seu marit, el narrador li deixa la seua
tasca, hi ha moments que el narrador té una certa omnisciència, perquè per exemple no
ens explica com sap tot allò de la vida i relacions dels pares de la Remeiet, abans de
nàixer la xiqueta, la qual cosa és una mena de paralepsi igual que quan diu ...Jo sempre li
mirava els genolls i els quatre dits de cuixa: ella ho sabia i mai no deia res... encara que ací no
penetra, tan clarament, en la consciència dels personatges, com sí ho fa a la primera
història.
LA VEU NARRATIVA
El tipus de narració és ulterior, narra en passat tot allò que ja ha succeït. El nivell és
extradiegètic, és a dir el primer nivell de narració, i no apareix un altre nivell narratiu
intradiegètic ja que allò que diuen els personatges és tan escàs que no ho podem
considerar com a nivell diferent. També és homodiegètic, ja que la seua actitud és
participativa, però conta moltes històries que no li han passat a ell sinó que ha conegut
per altres vies però que no diu com les coneix: així per exemple la història dels pares de
la Remeiet, el xiquet, el ‘jo’ no pot saber directament que el pare de la Remeiet abans de
nàixer ella ...venia a casa només a sopar i dormir, i encara no cada nit, i li donava a la dona deu
pessetes diàries.
“I damunt té la barra de queixar-se cada nit del sopar. És l’única cosa que li sent”, feia la senyora
Remei les rares vegades que parlava d’aquest tema....
Això vol dir que aquesta veu ací és heterodiegètica perquè té una actitud de no
participació, encara que semble ser testimoni o observador.
El narratari, a qui va destinada la narració, és extradiegètic com el narrador.
36

SENSACIONS
Comentaris a la segona narració (amb els ulls clucs...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
Predominen sensacions íntimes de la Remeiet que el narrador coneix, la qual cosa
trenca la línia focalitzadora dominant del conte:
S’arrupia lleugerament com el qui té un calfred suau, i feia un inici de somriure.
La sensació de fred i de solitud apareix simbolitzada pel color blau de l’habitació on
treballa la Remeiet: en aquella cambra pintada d’un blau aigualit i vell, amb la fina sanefa de
floretes de trepa.
També apareix la pena de la protagonista en veure el seu aïllament: Probablement el sol
del capvespre feia lluir les llàgrimes sobre la seua galta.
El desig sexual mesclats amb sensacions de tristesa de la protagonista queda també
esbossat quan la Remeiet va tancar els ulls, plens d’un tel de plor, i anà obrint les cuixes a poc a
poc..
La variació de l’estat d’ànim de la Remeiet manifestat per: la seua veu podia ser tendra i
podia ser eixuta.
EL LLENGUATGE
També s’hi destaca l’ús de la forma estàndard per part del narrador i una varietat
col·loquial o familiar, i arribant a voltes a expressions vulgars, quan parlen els
personatges: La Remei, quan s’assabenta que l’home feia companyia a una puta
revinguda diu: I què collons li deu trobar, eixa puta... O el municipal que avisa de l’arribada
del khalifa: “És com el rei dels moros, o una cosa així. Però dels moros que són amics nostres, no dels
atres. I per això li hem de fer un recibimiento. Això és lo que mos han dit a l’Ajuntament.”
EL TÍTOL
També fa servir, com en quasi tots els contes, un fragment del recull de poemes de
Vicent Andrés Estellés titulat El gran foc dels garbons (1958-1967). Concretament un
vers del poema 9, en què queda exemplificat el dolor psíquic i tristor de la protagonista
per la seua invalidesa i per la manca de companyia.
SÍMBOLS
El paral·lelisme entre els animalets (la gata i els gatets) amb el desig de la
protagonista de ser mare i sentir-se acompanyada.
37

Comentaris a la tercera narració (com demanant als implacables...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
ANÀLISI DE LA TERCERA NARRACIÓ DE
“els cucs de seda” de j.f.mira.
SÍNTESI DE LA HISTÒRIA NARRADA
com demanant als implacables déus
V.A.E. 21
Els fallits intents de la mare de Gori l’Orat de curar-lo de la seua malaltia, sobretot
que no bavegés ni es pixés damunt.
ESTRUCTURA DEL RELAT
L’estructura de les tres parts es pot aplicar al relat de Gori:
En primer lloc la presentació de personatges: el grup d’amics, la mare de Gori i la
seua preocupació per curar el fill, el padrastre de Gori i els seus orígens.
La segona part se centra en el prodigi o miracle de les Caselles, que dóna una mica
d’esperança a la curació del fill.
I la cloenda: quan tot queda com estava: el Gori amb els seus defectes naturals:
bavejant-se i pixant-se sense control.
ELS PERSONATGES, noms, ambient, complements.
El grup d’amics del ‘jo’, sense esmentar-se cap nom
Roser de Fumeta, mare de Gori, té l’objectiu principal de curar el fill. Era viuda
d’un company perdut al front de Xilxes,
Gori l’orat, nen mongòlic, fill de Roser de Fumeta.
La saludadora de la barraca del Cec, que donava a Roser remeis per curar el fill.
Pere Sanfèlix, marit de Roser i padrastre de Gori, treballava la terra de la família del
‘jo’. “Ni el meu nom, puc dir que és meu”, “Nom de sant, xiquet, nom de bord” Durant la guerra es feia
dir i signava només Pere Fèlix, però quan va tornar l’ordre sagrat de les coses, s’hagué de posar una
altra volta el San- per força. Sanfèlix Expósito, xiquet. Això és com dur el cartell penjat.
La mare del ‘jo’ que deixava el seu fill no anar a escola quan venia a treballar Pere
Sanfèlix. I que es trobava i xarrava amb la mare de Gori.
Donya Vicenta, la mestra, una vella fadrina secallosa que no es rentava mai.
El pare del ‘jo’ que no es podia dedicar al tros de terra, perquè passava els comptes a la
fàbrica de dolç de Don Valentí.
Don Valentí amo de la fàbrica de dolç on treballava el pare del ‘jo’, apareix en altres
contes.
Quiquet és el nom del ‘jo’, únic moment en què apareix el nom, que coincideix amb
el nom de l’autor 22 .
21 Tercer vers de la segona estrofa del poema número 8 de “El gran foc dels garbons 1958 - 1967”
d’ANDRÉS ESTELLÉS, VICENT;, Recomane tenebres, Obra Completa 1, Eliseu Climent, 1972, p.180.
22
Quiquet, hipocoristic de Joan Francesc Mira, tal com és designat, fins i tot actualment entre els amics,
sense diminutiu. Nota a peu de pàgina del treball de PALOMERO, JOSEP, «A propòsit d'Els cucs de seda»,
L'Aiguadolç, 5, 1986, p. 13.
38

Comentaris a la tercera narració (com demanant als implacables...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
Tomàs el forner que anirà amb el seu camió al poble de Caselles on apareix la Mare
de Déu i cura malalties.
La filla de Tomàs el forner, que és impedida.
La dona de Tomàs el forner.
SUPERSTICIÓ O CREENCES POPULARS
La mare de Gori, Roser de Fumeta, és molt supersticiosa, per a curar el fill segueix
els consells de la curadora de la barraca del Cec: fer Tres creus al pit, tres creus al front i tres
creus a cada templa amb ungüent d’oli de serp morta en divendres. Per això, Quiquet i el seu grup
d’amics van a agafar colobres d’aigua que li venen a pesseta, i ella després vencent el
fàstic que li produïa les fregia i preparava la untura per a un mes.
També pensava la Roser que Déu l’havia castigada, per mig de la malaltia del fill,
per haver-se casat amb dos homes descreguts.
Però la superstició més important i col·lectiva és la del miracle de les Caselles en
contra de la qual està Pere Sanfèlix, encara que finalment acabarà assistint-hi aconsellat
pel pare del ‘jo’,
“I digues...”, seguia ell. “Com he de poder jo prestar-me a una cosa així? És que després de tot el
que hem passat, hauré d’anar a participar jo mateix en un acte de superstició pública? Digues,...”
“Mira, Pere, al xiquet, si el porteu ben tapat, no pot fer-li cap mal. I si no el duus, la teua dona t’ho
tirarà en cara tota la vida.”
ANIMALS
N’apareixen de variats: les colobres que agafen els xiquets i que la mare fa servir per
fer la untura. El cavall pixador de Pere Sanfèlix. El gat que es menja les restes de la
preparació de l’ungüent. La burra de la tia que serveix de referent per a la burla
maliciosa dels xiquets. La mitja dotzena de cavalls que arrosegaven la càrrega de la
murtra a les festes del poble.
ELS ESPAIS I L’ÈPOCA
Comença el conte al toll del molí de la Closa, alqueria que existia al costat del camí
vell de Picassent. A casa Quiquet quan arriba Pere Sanfèlix a treballar l’hort que
eixamplava el corral. Apareix el nom de Font d’Alba, el llogarret on viuen. El miracle
que succeí al poble de Caselles, que segons Josep Palomero 23 , es pot relacionar amb un
fet que succeí en aquella època. Són anomenats també la barraca del Cec on viu la
saludadora que li explica com fer l’ungüent, la fàbrica de dolç de don Valentí on
treballa de comptable el pare de Quiquet i el front de Xilxes on desaparegué el primer
marit de Roser de Fumeta.
23
la referència a l'aparició de la Verge a una xiqueta de les Coves de Vinromà (la Plana Alta),
esdevinguda l'any 1947 o 1948, fet que va causar una gran commoció arreu del País. PALOMERO, JOSEP,
«A propòsit d'Els cucs de seda», L'Aiguadolç, 5, 1986, p. 15.
39

Comentaris a la tercera narració (com demanant als implacables...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
DESGRÀCIES, FETS DESTACATS O MALALTIES
El fet desgraciat del conte és l’existència del mongòlic Gori i que és soportat sobretot
per la mare del xiquet, la qual té la sensació de culpabilitat per haver estat casada amb
dos homes que no creien en Déu.
És la mateixa desgràcia del naixement del fill mongòlic, que la mare considera una
malaltia i fa tot el possible per poder curar-la, sense pensar mai en la possible mitigació
de la invalidesa per mig de l’educació, com sí que es plantejaria en èpoques més
recents.
BURLES DE LA DESGRÀCIA
Els xiquets quan cridaven Gori i li preguntaven “Què li fas a la burra de ta tia?” ...
“T’agrada, eh? T’agrada, fer-li-ho a la burra de ta tia!” Mentre ell, tot feliç per sentir-se el
centre d’atenció, feia la mímica obscena i afirmava.
EL TEMPS
EL JOC TEMPORAL
Exactament com els altres dos contes analitzats: Apareix un passat temporal vist amb
uns ulls d’una persona adulta que recorda tot el que va passar quan ell (el ‘jo’ de la
narració) tenia una edat infantil.
El text queda emmarcat en una època que segurament coincideix quan aparegué la
mare de Déu de Caselles que com diu Josep Palomero pot identificar-se amb l’aparició
de la Verge a les Coves de Vinromà pel 1957 o 1958.
ANACRONIES O ALTERACIONS DE L’ORDRE TEMPORAL
A la primera part del conte, que és la que presenta els personatges, hi ha analepsis
externes al punt d’eixida de la història, i heterodiegètiques, perquè es refereixen a altres
personatges que no són el Gori o el grup de la colla d’amics, concretament quan Pere
retrocedeix a la guerra civil de manera repetitiva (primer explicava coses de la guerra,
després en acabar la guerra, un cop sortit de la presó, s’havia casat amb la Roser de Fumeta i
finalment durant la guerra es feia dir i signava només Pere Fèlix...).
A partir de la segona part del conte no hi ha alteracions de l’ordre temporal.
LA DURACIÓ DEL TEMPS DEL DISCURS
Apareixen pauses descriptives a la primera part: sobre Pere Sanfèlix i els seus
orígens, de la mestra, de la mare de Gori, del mateix Gori, etc. A la segona també hi ha
pauses però s’hi apunta una escena en portar el xiquet al poble de Caselles per veure si
es cura del baveig i de la pixera, i també al final apareix l’escena climàtica del nen dalt
del carro de la murtra.
40

Comentaris a la tercera narració (com demanant als implacables...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
Les primeres escenes són la de la ‘pesca’ de les colobres, la de Pere entrant a casa del
Quiquet i tots dos treballant l’hort, la de la mare preparant les colobres,
LA FREQÜÈNCIA TEMPORAL DEL DISCURS
Pel que fa a la freqüència de les accions que apareixen al conte destaca la repetició
dels esdeveniments que passen durant la guerra, esmentats a l’apartat de les anacronies i
moltes altres iteratives: Cada quatre o cinc divendres, anàvem al toll...Els dies que venia a treballar
Pere Sanfèlix..I el xiquet vagava tot el dia com un gos sense amo, sempre amb una goteta de bava bruta
penjant a la barba. El cridàvem....ma mare i ella es trobaven molt sovint aquells dies per anar juntes a
l’església...Cada any triaven un xiquet que els feia de mascota...
Pel que fa a les accions més singulatives de la narració hi ha l’anada a Caselles per
intentar curar el protagonista i la cloenda que tanca la narració, quan el xiquet puja al
carro de la murtra, que dóna a entendre que malgrat el viatge al lloc del miracle, el
xiquet continua igual com abans.
EL MODE NARRATIU
DISTÀNCIA
Hi ha molt de discurs reportat: de Pere, de Roser de Fumeta, del grup d’amics, de la
mare parlant amb la de Gori, del forner, del pare de Quiquet. Tota la resta és narració
d’esdeveniments que en el conjunt del text és la que predomina.
PERSPECTIVA
El focalitzador de la narració és el personatge Quiquet però alterat per paralepsis que
produeixen l’efecte que el narrador sap molt més que no el personatge, cosa que podria
ser lògica perquè el narrador, ja ho sabem de les altres narracions, és el ‘jo’ adult, ara bé
el lector no coneixerà com el narrador sap tot allò perquè no ho explicitarà: La Roser de
Fumeta va estar una setmana demanant perdó pels seus pecats. Pensava que alguna cosa devia haver fet
per merèixer un fill com aquel... Però això se li acudia només quan escoltava els sermons apocalíptics
dels predicadors de la Missió. Tomàs el forner calculava que aquella generositat havia de contribuir
sense dubte a propiciar-li les gràcies celestials.
LA VEU NARRATIVA
És una narració ulterior en pretèrit imperfet. El nivell narratiu principal és el creat pel
narrador extradiegètic encara que intervé el personatge Pere Sanfèlix que conta de
manera resumida la seua experiència a la guerra civil, és tan reduïda que no arriba a ser
un altre nivell de narració. El narratari per tant també és extradiegètic i no apareix cap
nom, com a la resta de tot el recull. Si consideréssem una pseudo-diegesi l’experiència
viscuda a la guerra civil per Pere Sanfèlix, llavors el narratari d’aquesta seria Quiquet,
però em sembla massa mínim allò que es conta i massa poc el que diu Pere Sanfèlix per
arribar a un altre nivell narratiu.
41

Comentaris a la tercera narració (com demanant als implacables...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
SENSACIONS
D’olor: un bassal mig pudent voltat de canyars i de bardisses... m’arribava la flaire àcida i
dolça del vapor calent, i el cavall engegava un altre cop el seu caminar acompassat...
Del tacte: L’entauladora aixecava una escuma fresca i tendra de terra solta que m’arribava a
cobrir els peus fins els turmells...
De l’oïda: Em despertava el terrabastall que feia el carro travesant la casa... baixet baixet,
cantava estrofes de la internacional... Darrere venia la música...
La sensació fastigosa que les serps li produïen a la mare de Gori quan preparava
l’ungüent.
Dels colors: Mitja dotzena de cavalls amb aparell de gala, tots coberts de flocadures randes i
fistons de coloraines, arrossegaven l’enorme càrrega de brostes. La muntanya verda... mocador vermell
al coll i un altre de blanc al cap.
EL LLENGUATGE
Fa servir la variant estàndard com a narrador i quan parlen els personatges del conte
parlen una variant col·loquial i familiar que no arriba a ser vulgar com en altres
moments del recull. Per tant no destaca cap expressió.
EL TÍTOL
També fa servir un fragment del recull de poemes de Vicent Andrés Estellés titulat
El gran foc dels garbons (1958-1967). Concretament un vers del poema 8, en què es
remarca la demanda que Roser de Fumeta fa al nostre Senyor perquè cure el fill.
42

Comentaris a la quarta narració (o potser la dolçor de l’herba seca) de “els cucs de seda” de j.f.mira
ANÀLISI DE LA QUARTA NARRACIÓ DE
“els cucs de seda” de j.f.mira.
SÍNTESI DE LA HISTÒRIA NARRADA
o potser la dolçor de l’herba seca
V.A.E. 24
La relació amorosa que inicia el ‘jo’ amb Carneta i la decepció final en assabentar-se
que ella es prostitueix amb tothom per un duro.
ESTRUCTURA DEL RELAT
L’estructura en tres parts queda també patent en aquest conte de la següent faiçó:
Primera, per setembre, es presenta el ‘jo’ (sa casa, son pare, sa mare) i Carneta
(també els seus pares) i finalment la relació sexual que tots dos tenen.
La segona part és per l’hivern i ens situa a l’escola i el ‘jo’ continua tan enamorat
com al principi de Carneta, però ella no li fa molt de cas.
La tercera part és pel mes de maig i apareix la segona relació sexual amb Carneta i el
desenllaç desvetllat pel seu amic Voret el Bru quan li diu que la Carneta s’ha fet puta.
ELS PERSONATGES, noms, ambient, complements.
‘Jo’ és el narrador, quan era infant (dotze anys), ací no apareix el nom.
Carneta és la filla del carnisser, amiga del ‘jo’ i manté relacions amoroses amb ell i
resulta que es prostitueix. Es pot comparar amb el personatge de la narració número 2
(la coixa Remeiet) amb qui també té amistat el ‘jo’ i veiem actituds diferents davant la
relació amorosa i davant la vida, totes dues però amaguen una finalitat: Mentre Carneta
a les darreries manté relacions per diners, la Remeiet al final vol tenir un fill que li faça
companyia.
El meu pare llaurava un guaret al tros de la morera gran. Es pot deduir que l’ofici és
llaurador.
La mare del jo se n’havia anat al rés de la vuitena. Molt religiosa com quasi a totes
les històries del recull.
El pare de Carneta era carnisser.
La mare de Carneta que tenia el nom d’Encarna.
El grup d’amics que apareixen xerrant sobre la xiqueta asseguts en un marge quan
el narrador diu que ...Tots havíem imaginat i desitjat el moment de poder estar sols amb Carneta...
Don Mariano era el mestre dels grans. De qui es burlaven els alumnes.
Voret Bru, amic del ‘jo’i fill del ferrer, és qui li obri els ulls a la realitat.
24
Segon vers de la segona estrofa del poema número 45 de “El gran foc dels garbons 1958 - 1967”
d’ANDRÉS ESTELLÉS, VICENT; Recomane tenebres, Obra Completa 1, Eliseu Climent, 1972, p.217.
43

Comentaris a la quarta narració (o potser la dolçor de l’herba seca) de “els cucs de seda” de j.f.mira
SUPERSTICIÓ O CREENCES POPULARS
No n’apareixen de tan destacades com en altres històries: la religiositat de la mare
del ‘jo’. Don Mariano que es pixava les mans per tenir-les blanques. La nit de Sant
Joan, quan el ‘jo’ tenia programat tirar-li per sota la porta una pintura d’un gran ram de
flors.
ANIMALS
Les gallines que són cuidades pel ‘jo’ mentre son pare i sa mare estan fora casa, però
aquella vesprada es van quedar sense aigua.
El gall que va cobrir una gallina blanca i roja.
De manera més indirecta s’anomena la castració del cavall i com remuntaven les
egües. Tot relacionat amb el tema sexual del conte.
ELS ESPAIS I L’ÈPOCA
Setússer (Benetússer) on va sa mare al rés de la vuitena d’una parenta llunyana.
El camí de Benafar (Alfafar) per on anava Carneta a veure una amiga.
El cine Imperial d’Alfadaví (Sedaví), on anirien a veure pel·lícules.
L’andana, on tenen les primeres relacions sexuals del conte, pot recordar al lector la
de la història de la mort del fill del vell Pixaterra.
L’escola queda difuminada perquè no es diu res de l’espai concret: només la classe i
la pissarra.
El refugi secret (una replaceta en blat aixafat) on ‘jo’ i Carneta tenen, per segona
volta, relacions sexuals, ara ja prostituïdes.
DESGRÀCIES, FETS DESTACATS O MALALTIES
La desgràcia és la prostitució de la Carneta.
No apareix cap malaltia, encara que la prostitució de la Carneta pot ser entesa com
una com a mínim un comportament que no es considera el normal.
BURLES DE LA DESGRÀCIA
La referència burlesca a l’activitat promíscua de la xiqueta apareix quan a la
carnisseria els xics demanaven a la mare de la xiqueta: “Encarna, pose’m un quilo de carneta,
vol?” “Encarna, que té botifarres de Carneta...?”
El ‘jo’ té remordiments de ser el causant de la desgràcia de la Carneta, quan comença
el relat diu que ...passat el temps, jo tenia molts remordiments. Pensava que tot havia sigut per culpa
meva...
Una altra burla que apareix al conte és la que li fan al mestre don Mariano a qui els
alumnes titllen de don Marieta o don Maricó.
44

Comentaris a la quarta narració (o potser la dolçor de l’herba seca) de “els cucs de seda” de j.f.mira
EL TEMPS
EL JOC TEMPORAL
Exactament com els altres contes analitzats: Apareix un passat temporal vist amb uns
ulls d’una persona adulta que recorda tot el que va passar quan ell (el ‘jo’ de la narració)
tenia una edat infantil.
ANACRONIES O ALTERACIONS DE L’ORDRE TEMPORAL
L’ordre és predominantment lineal. Hi ha una prolepsi externa, perquè sobrepassa al
temps de la història, quan diu al principi que passat el temps, jo tenia molts remordiments. És a
dir aquell fet el va colpir al llarg de la seua joventut. El moment en què es conta el desig
que tenien tots els amics d’estar amb ella és una analepsi que s’incrusta al moment en
què tots dos estan sols a casa del ‘jo’. No n’apareix cap més destacada.
LA DURACIÓ DEL TEMPS DEL DISCURS
A primeries hi ha una pausa en evocar la història d’amor de La Carneta i descriure el
lloc i els personatges, després hi ha l’escena amorosa entre tots dos personatges
predominantment dialogada, després l’escena iterativa de l’escola i finalment l’escena
del segon encontre amorós entre els protagonistes i la confidència de Voret Bru.
LA FREQÜÈNCIA TEMPORAL DEL DISCURS
Els dos moments singulatius del text són les dues relacions entre el ‘jo’ i Carneta,
mentre que hi ha iteracions quan es parla del mestre i de l’escola a la segona part del
conte i la repetició sobretot de l’olor espès i penetrant de la palla fresca i d’alfals sec i
que li torna a la seua memòria passat el temps i que reforça el tema del conte.
EL MODE NARRATIU
LA DISTÀNCIA
És, per ara, el conte on més predomina el discurs citat pel narrador i pronuciat per
personatges, encara que no són introduïts gràficament per guionets sinó per les cometes
que dóna a entendre que el narrador és qui les reporta aquelles paraules: Cita la veu del
‘jo’, infant de dotze anys, la veu de Carneta, algú que pregunta a la carnisseria per ella
(la burla) i algú que contesta, els amics parlant de Carneta, els alumnes de Don Mariano
i ell mateix que parla en castellà com era evident llavors, i finalment Voret Bru, l’amic
del ‘jo’. Però lògicament continua havent un relat d’esdeveniments que porta el
narrador.
45

Comentaris a la quarta narració (o potser la dolçor de l’herba seca) de “els cucs de seda” de j.f.mira
LA PERSPECTIVA
És una focalització interna, és el punt de vista del ‘jo’, possiblement la més fixa de
totes les narracions fins ara analitzades, encara que de vegades passada pel sedàs del
narrador adult, com per exemple al principi del relat.
LA VEU NARRATIVA
ELS NIVELLS NARRATIUS
La veu narrativa és ulterior als fets succeïts, el narrador és extradiegètic i
homodiegètic ja que conta tot el que li va passar a ell quan era menut, per tant ell ara no
es troba dins la història, no n’apareixen cap més nivells narratius.
SENSACIONS
Abunden les sensacions sensuals que remeten al tema sexual del conte, per una
banda la tan repetida olor a palla que feia un perfum espés i penetrant i que es mesclava
amb la de les garrofes.
També apareixen els colors rosa, clars, blancs, seda blava, bragues blaves que li
donen una sensació suau i clara a la tonalitat sentimental del conte, com correspon al
seu amor per Carneta.
EL LLENGUATGE
Tampoc s’hi destaca res especial, en tot cas, les expressions vulgars dels personatges,
i l’ús del pronom col·loquial ‘mos’ quan el discurs és reportat.
EXPRESSIONS
Aquestes dues són les expressions vulgars més destacades del text.
“Fill de puta, ja li ho diré a ta mare!”
“Això s’hauria de vore: eixa, si t’acostes, et fot una hòstia que et gira la cara.”
EL TÍTOL
Fa referència a l’olor tan esmentada de la secor de l’herba o de la palla que li serveix
de referent sensual a la relació amorosa. I té una connotació agradable (dolça) encara
que a ell després li produeix remordiments el record d’aquell perfum espès i penetrant.
SÍMBOLS
Les gallines simbolitzen la condició putana que prompte adquirirà la protagonista
(així, hi ha la dita popular, esmentada també al ‘Virgo de Vicenteta’: ets més puta que
les gallines): Carneta, quan estan a casa del ‘jo’ abans de la primera relació sexual a
46

Comentaris a la quarta narració (o potser la dolçor de l’herba seca) de “els cucs de seda” de j.f.mira
l’andana, observa l’escena del cobriment de la gallina sense apartar els ulls del pollastre
triomfal.
La palla, o el paller, simbolitza les escadusseres, primerenques i apressades relacions
amoroses en els ambients rurals.
47

Comentaris a la cinquena narració (es barallaven uns malnoms...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
ANÀLISI DE LA CINQUENA NARRACIÓ DE
“els cucs de seda” de j.f.mira.
SÍNTESI DE LA HISTÒRIA NARRADA
es barallaven uns malnoms, llinatges
breus de paraules, la confusió
d’uns fets antics i turbulents...
V.A.E. 25
És la narració sobre els jocs del grup i l’intent aventurós d’entrar al misteriós refugi
de l’època de la guerra civil, que ara està tancat, paral·lelament es conta la història
d’altres personatges i fets de l’època.
ESTRUCTURA DEL RELAT
L’estructura en tres parts queda també patent en aquest conte de la següent manera:
Primera, s’hi presenta l’activitat del grup i del refugi on volen entrar.
La segona part és la més extensa i parla principalment sobre: La meva tia
Assumpcioneta (que recorda la tia Innocenteta del conte de Frederic el pobre) i la Trini
Rovira (mare de Toni Baixauli), l’home del qual desaparegué al front de Terol com el
marit de Roser de Fumeta la mare del mongòlic Gori que també era viuda d’un
company perdut al front de Xilxes.
La tercera part és l’entrada al misteriós refugi i la conseqüent decepció que tenen,
sobretot Toni Baixauli, en no descobrir cap de les fantasies que s’havien imaginat.
ELS PERSONATGES, noms, ambient, complements.
Destaca ací el grup d’amics i d’entre ells el ‘jo’ i
El meu amic Toni Baixauli d’una sensibilitat exagerada.
‘Jo’ és el narrador, quan era infant (dotze anys), ací no apareix el nom.
El refugi actua com un personatge per la importància que té damunt el grup d’amics,
així com també es conta la seua història i el present.
Xamaco, gitano rabassut que ha comprat el refugi.
Don Valentí Moixolí, l’amo de la fàbrica de dolç que havia estat fàbrica de
municions en la guerra i que es comunicava amb el refugi. Apareix al conte de Gori
l’orat on el pare del ‘jo’ que no es podia dedicar al tros de terra, passava els comptes a la
fàbrica de dolç de Don Valentí.
Els fills de don Valentí que van vendre el refugi ja que no eren tan sentimentals com
ell.
La veïna de dalt de casa.
La meva tia Assumpcioneta dona de dretes que no anava mai al refugi quan
bombardejaven.
Ma mare li deia que s’alcés del llit i que, com tots, marxés cap al regugi.
25
Tres versos de la tercera estrofa del poema número 69 de “El gran foc dels garbons 1958 - 1967”
d’ANDRÉS ESTELLÉS, VICENT; Recomane tenebres, Obra Completa 1, Eliseu Climent, 1972, p.241.
48

Comentaris a la cinquena narració (es barallaven uns malnoms...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
Cinc o sis dones esvalotades que van entrar a casa la tia Assumpcioneta i es van
amagar sota el seu llit.
La Trini Rovira, mare de Toni, que té relació amb un especialista artiller mentre
l’home és al front de Terol.
Miquelet, el germà de Toni, que també va aparéixer de refiló al primer conte.
SUPERSTICIÓ O CREENCES POPULARS
Intervencionisme sobrenatural en què pensava la tia Assumpcioneta i això
l’estalviava d’amagar-se al refugi.
ANIMALS
N’ixen de variats: nius de serps, gossos rabiosos, rates, gats, rates penades.
Representen animals fastigosos i repel·lents que, segons la imaginació de la colla
d’amics, apareixeran a dins el misteriós refugi.
ELS ESPAIS I L’ÈPOCA
Passa de l’època infantil del narrador a l’època de la guerra. És a dir la història recent
i la més antiga del refugi.
El refugi és l’espai central del conte que comunicava per un passadís subterrani amb
l’antiga fàbrica de municions que després serà la fàbrica de dolços de Moixolí.
Se cita el terme de la Font d’Alba quan es parla de les propietats de Don Valentí
Moixolí.
Per al grup, el refugi servia de castell inexpugnable, quan venien els de Picorta,
Paipanya o Alfadaví a atacar-los.
La casa on viu el ‘jo’
El Grau i l’Estació on tiraven bombes en temps de la guerra.
Els dipòsits de gasolina, allà vora el riu, prop de Natzaret, on van bombardejar.
L’hort del vell Toni Baixauli, darrera de sa casa, on caigué un obús.
S’anomena el front de Terol on està l’home de la Trini Rovira, la mare de Toni.
Els vaixells que vénen de Mallorca.
DESGRÀCIES, FETS DESTACATS O MALALTIES
No hi ha desgràcies, sí alguns fets destacats: la tia Assumpcioneta que no volia anar a
refugiar-se i la relació de Trini Rovira amb l’especialista artiller i el posterior
engendrament de Miquelet, el germà de Toni.
No n’hi ha cap referència a malalties en el conte.
49

Comentaris a la cinquena narració (es barallaven uns malnoms...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
BURLES DE LES DESGRÀCIES O FETS
Les donotes milicianes anarquistes es dirigeixen a la incorrupta i religiosa tia
Assumpcioneta que no tenia por a les bombes de la següent manera: “Obri, puta feixista.
Obri, beata, o tirarem la porta!”
A la Trini també li diu alguna indirecta l’amo de la fàbrica després de l’afer amb
l’especialista artiller “Trini, que no voldries entrar a treballar a la meua fàbrica? Et pagaria bé, i és
un treball molt dolç...”
EL TEMPS
EL JOC TEMPORAL
Torna a l’època infantil i des d’aquesta encara va més enrera, a l’època de la guerra
que el narrador no va conèixer.
ANACRONIES O ALTERACIONS DE L’ORDRE TEMPORAL
Es parla del refugi en l’actualitat infantil del narrador (es diu que a Alemanya han
trobat persones vives colgades en búnquers després de passats quatre o cinc anys dela
guerra, bé podia un altre ací haver-ne resistit vuit o deu, no?) I aquesta és la principal alteració
que va succeint al llarg del relat: aproximadament de l’any 1948 a l’any 1938, és a dir
de la infància del narrador a la guerra civil. Tota la segona part és una retrospecció a la
guerra civil quan conta la vida de la tia Assumpcioneta. Mentre que a la tercera part no
hi ha alteracions temporals perquè és l’escena de l’entrada definitiva al tenebrós refugi.
LA DURACIÓ DEL TEMPS DEL DISCURS
A la primera part abunden els moments descriptius del refugi, del Xamaco, de don
Valentí Moixolí, etc. i per tant les pauses.
A la segona sí que hi ha més moviment escènic perquè se’ns conta les reaccions de la
tia Assumpcioneta quan els bombardejos i hi ha citacions de diàlegs entre personatges.
De sobte apareix una descripció de Toni que queda tallada per l’escena de l’inici
d’entrada al refugi que també queda tallat per fer una altra retrospecció als bombardejos
de la guerra civil i la relació de la Trini Rovira amb l’especialista artiller.
I finalment també apareix l’escena de l’entrada al refugi.
LA FREQÜÈNCIA TEMPORAL DEL DISCURS
S’inicia amb una acció iterativa, ja ho havíem intentat abans diverses vegades... La narració
singulativa de la tia Assumpcioneta, la reptició dels bombardejos que passa a ser
singular quan apareix l’obús a l’hort de la casa de Toni Baixauli i conseqüentment la
història de Trini i el militar. L’acció reiterativa de don Valentí Moixolí que li deia a
Trini cada volta que passava per davant la porta que anés a treballar a la fàbrica. I
finalment la darrera escena singulativa d’entrar al refugi.
50

Comentaris a la cinquena narració (es barallaven uns malnoms...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
EL MODE NARRATIU
LA DISTÀNCIA
Abunda més la narració de fets que no la narració de paraules que sempre seran
reportades de manera literal.
LA PERSPECTIVA
La focalització és la del ‘jo’ però no del tot fixa perquè el punt de vista a voltes passa
a la d’un altre personatge, es produeix una alteració del punt de vista ja que sembla
saber molt més del que hauria de saber: La Trini Rovira es mirava l’operació esgarrifada, però
incapaç d’allunyar-se’n... i va sentir per tot el cos com un desfici que feia més agresssiu encara el seu
pitram robust i esponerós... I encara també cita pensaments del personatge Trini quan
esmenta el seu marit “Pobre desgraciat, ¿Què deu fera ara per aquells fronts de Terol, que diu que
hi fa tant de fred? Ell que és tan fluix...” Tot això pot dir-se una paralepsi ja que proporciona
molta més informació del que seria coherent pel tipus de narrador intern.
LA VEU NARRATIVA
ELS NIVELLS NARRATIUS
Solament hi ha el primer nivell extradiegètic. Ara bé moltes històries i anècdotes dels
personatges anteriors al temps en què visqué el narrador han d’haver estat contades per
algú, però ací no arribem a saber qui és el personatge que ha contat al narrador tot allò
que ha passat temps enrera. Cosa que sí que succeïa, per exemple amb Pere Sanfèlix del
conte sobre Gori l’orat, que assumia ser l’autor de les contalles sobre la guerra.
SENSACIONS
La majoria fan referència al refugi, el qual excitava la fantasia del grup d’amics:
interiors obscurs i misteriosos, el baf humit, fred, d’olor de floridura de celler tancat,
fondàries llòbregues, regalims verdencs i negres, l’estridència perfecta del xiulet dels
cartutxos de llautó que hi troben.
I també a les bombes: fumeguera espessa i pudenta, vermell fosc i brut. Quan
udolava la sirena, el canoneig, el bum-bum.
El sentiment de la Trini en conèixer el militar especialista: Sentir com un desfici.
EL LLENGUATGE
Com sempre la diferència de nivell que es fa servir quan parla el narrador a quan ho
fan els personatges.
51

Comentaris a la cinquena narració (es barallaven uns malnoms...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
EXPRESSIONS
Destaca entre totes el qualificatiu insultant (puta feixista) que apliquen a la tia
Assumpcioneta les donotes milicianes anarquistes que entren a sa casa per amagar-se en
un bombardeig.
EL TÍTOL
Tret de la poesia d’Andrés Estellés es refereix a tota mena de confusió de l’època de
guerra civil.
SÍMBOLS
El mateix refugi serveix de símbol del misteri i de la guerra civil, que els mateixos
xiquets anaven considerant una època passada.
ALTRES REFERÈNCIES
Al món del còmic tan de moda durant la postguerra: “el guerrero del Antifaz”.
52

Comentaris a la sisena narració (Pense la meua mare...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
SÍNTESI DE LA HISTÒRIA NARRADA
ANÀLISI DE LA SISENA NARRACIÓ DE
“els cucs de seda” de j.f.mira.
Pense
la meua mare, que ho mirava tot
V.A.E. 26
La història del robatori de les gallines a casa del ‘jo’ contada a posteriori, quan la
policia ja ha agafat els lladres i es fa una inspecció al lloc del robatori, és a dir al corral
de la casa del narrador. El tarannà dels personatges i les seues reaccions davant el fet
que s’hi narra.
ESTRUCTURA DEL RELAT
Les tres parts tenen certa coincidència ací amb els espais blancs que apareixen entre
paràgrafs, hi ha sis grans paràgrafs, i en corresponen dos per a cada part, de la següent
manera:
Primera a) La policia truca a les cinc de la matinada. Por i estranyesa dels estadants.
b) Història dels lladres i del guarda senyor Miquel.
Segona a) Entra la policia a casa acompanyada pels lladres.
b) La història de Vicent el Mascarat a qui furtaren dues vegades la canalera
de plom de la seua caseta.
Tercera a) La policia explica com van descobrir els lladres de gallines.
b) Mentre el pare s’arregla per anar a declarar, la mare davant la sorpresa de
la policia fa cafè per a ells i per als lladres.
ELS PERSONATGES, noms, ambient, complements.
El ‘jo’ en edat infantil però encara es fa una retrospecció quan era més menut i tenia
5 o 6 anys.
El pare, és la primera i única vegada que apareix el seu nom, quan sa mare li diu ...no
òbrigues, Joan..., que per cert coincideix amb el primer nom de l’autor. Tenia una
escopeta vora el capçal perquè aquells temps no eren divertits.
La meva mare, que apareix al títol manllevat d’Andrés Estellés, sobta a la policia
quan dóna cafè també als lladres.
La policia composta per tres persones que portaven gavardina.
Els lladres eren tres homes sense gavardina i emmanillats. Un era alt, escardalenc,
moré i amb cara de gitano. Un altre anava vestit de legionari.
Els meus germans (no sabem quants).
El senyor Miquel és el guarda del poble.
26
Fragment de la segona estrofa (part del tercer vers i quart vers) del poema número 87 de “El gran foc
dels garbons 1958 - 1967” d’ANDRÉS ESTELLÉS, VICENT; Recomane tenebres, Obra Completa 1, Eliseu
Climent, 1972, p.259.
53

Comentaris a la sisena narració (Pense la meua mare...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
Les gitanes que s’amagaven les gallines robades sota les faldilles i es burlaven del
guarda.
La guàrdia civil que ja tenia prou treball vigilant la via del tren i la carretera.
Vicent el Mascarat, va foradar de perdigons l’esquena i el cul d’un xicot per haver
intentat robar la canonada de plom de la seua caseta, cosa que havia ja passat
anteriorment.
El carnisser que havia comprat les gallines als tres lladres.
SUPERSTICIÓ O CREENCES POPULARS
El menjar predilecte dels palmípedes, segons opinió antiga, era una barreja de
caragols picats amb morret i segó, mescla que prepara Vicent el Mascarat per als seus
ànecs.
ANIMALS
Les gallines que són objecte de furt i esmentades tres vegades al text: La primera les
quatre-centes que van robar els tres lladres, la segona, les gitanes que amagaven el seu
botí de gallines escanyades davant el guarda Miquel. i la tercera, un matí quan el ‘jo’
tenia cinc o sis anys van furtar-los quatre dotzenes de gallines.
Els dos gossos, que vigilaven les quatre-centes gallines, van ser enverinats.
Els ànecs que criava Vicent el Mascarat.
I finalment els caragols que recollia Vicent per a fer la barreja de menjar per als seus
ànecs.
ELS ESPAIS I L’ÈPOCA
L’època és la postguerra, però no queda concretada per cap data, solament es parla
de la guerra quan s’anomena la cama coixa del senyor Vicent el Mascarat.
Apareixen els espais següents:
La casa on viu la familia del ‘jo’, casa de llaurador, el corral, petit magatzem per a
la palla i el pinso i el galliner.
L’andana de casa Vicent el Mascarat on s’amagà per descobrir el lladre que li
furtava el plom de la canonada.
Una carnisseria de la ciutat on els lladres van vendre les gallines robades.
DESGRÀCIES, FETS DESTACATS O MALALTIES
Apareix una referència al final, en un comentari de la mare del ‘jo’ quan diu: “sí,
pobrets, que prenguen una tasseta de cafè ells també, que prou desgràcia tenen...” Dóna a entendre
per una banda la desgràcia que tenen de ser lladres perquè aniran a la presó i també és el
fet destacat per part de la mare de tenir compassió d’unes persones que precisament li
han robat a ella.
Ara bé el personatge més malaurat és Vicent el Mascarat que tenia una cama coixa,
conseqüència d’una congelació al front de Terol, i un estat quasi ininterromput d’abaltiment durant el
54

Comentaris a la sisena narració (Pense la meua mare...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
qual es congriaven els seus esporàdics accesos de mala llet a pressió... Tenia un tic a la cara.,
parpellejava seguit seguit, i de tant en tant li venia com una tremolor a les mans...
BURLES
No són de cap de les dues desgràcies esmentades dalt, però sí del fet dels robatoris,
quan les gitanes es rifen el guarda amagant-se les gallines robades i ensenyant-li
sensualment les cuixes, cosa que posa roig i nerviós al senyor Miquel.
EL TEMPS
EL JOC TEMPORAL
Com sempre el narrador conta fets que han succeït en èpoques passades.
ANACRONIES O ALTERACIONS DE L’ORDRE TEMPORAL
En cada una de les parts del conte hi ha una línia temporal que segueix l’interrogatori
i comprovament de la malifeta dels lladres, així a la primera part a les cinc de la
matinada truquen a casa del narrador i hi entren. Però tot seguit es fa una digressió sobre
els lladres i es conta les aventures que li passaren al guarda senyor Miquel perseguint
els lladres i les gitanes, ací es perd la linealitat temporal i es parla fins i tot quan el ‘jo’
tenia cinc o sis anys. A la segona continua la línia temporal de l’entrada dels tres lladres
i els tres policies per comprovar el furt realitzat i arriben fins al corral tot recordant,
però, com havien mort els gossos i les gallines, es trenca totalment aqueixa linealitat i es
parla del senyor Vicent el Mascarat de quan anà a la guerra i després com crivellà de
perdigons l’anca d’un lladre de canaleres. Continua a la tercera part explicant-se com
havia succeït tot el robatori i on havien venut les gallines i com els van enxampar. I
finalment es tanca la narració vestint-se el pare del ‘jo’ per acompanyar els policies a
casa el carnisser per fer les comprovacions oportunes.
LA DURACIÓ DEL TEMPS DEL DISCURS
L’escena principal és la del robatori de les gallines, abunden també escenes com la
del guarda i la de Vicent el Mascarat, ara bé hi ha la digressió sobre els lladres que és
una pausa, així com les descripcions dels personatges.
LA FREQÜÈNCIA TEMPORAL DEL DISCURS
La història principal, la dels lladres de gallines és singulativa. Les històries
paral·leles que apareixen com ara la regressió que es fa dels lladres i l’escena del senyor
guarda perseguint els lladres, les accions de Vicent el Mascarat quan criava els ànecs i
fins i tot tot el que fa per guardar la tuberia de plom, tot és iteratiu perquè són accions
que es repeteixen.
55

Comentaris a la sisena narració (Pense la meua mare...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
EL MODE NARRATIU
LA DISTÀNCIA
Abunda més la narració d’incidents que la de paraules. Aquestes no són tan
abundants però n’hi ha la del pare, la de la mare, la policia, les gitanes, i finalment
l’última frase de la mare que clou la narració.
LA PERSPECTIVA
La focalització interna és la que predomina, però és variable ja que de vegades
sembla que conte el narrador adult, de vegades el xiquet, així fa parlar els personatges i
conta històries que ell no coneix de manera directa: la de la guerra, quan era més menut,
la de les gitanes davant el guarda.
LA VEU NARRATIVA
El nivell és l’extradiegètic que marca el narrador ‘jo’.
A la tercera part és el policia qui conta tot el que ha passat quan explica com van
agafar els lladres: Ens van explicar com els havien enxampat. L’abundor d’aviram al taulell d’una
carnisseria.. Així per tant podem dir que hi ha una pseudodiègesi ja que és contat pel
narrador però la font narrativa és la policia que els ho van explicar.
SENSACIONS
Ja al principi del conte apareix l’alarma i el pànic quan senten picar la porta a les
cinc de la matinada, sensacions que eren normals en aquells anys, diu el narrador.
El soroll de les trucades que feien els policies: Bammmm, bammm, bammm.
El guarda estava enrabiat i panteixant enfrontant-se amb les gitanes que ensenyaven
les cuixes i culs de pell bruna i lluenta.
Les gallines velles que tenien un aspecte molt demacrat: ventres inflats, de paps
monstruosos, ulls purulents o culs empastifats de diarrea blanca.
La sensació que dóna Vicent el Mascarat d’un estat quasi ininterromput d’abaltiment durant
el qual es congriaven els seus esporàdics accesos de mala llet a pressió.
El cotxe negre de la policia.
Les primeres clarors embrutaven de gris la grogor càlida de la llum de les espelmes, i feien sentir més
el fred de la matinada.
L’olor de cafè calent es va escampar sobre tota la grisor dels homes
EL LLENGUATGE
Hi apareix un llenguatge estàndard com sempre però reforçat amb imatges: A la meva
mare li va pujar el pànic a la cara. L’ús de les reiteracions és freqüent en els recull, ací tenim
l’exemple en la digressió dels lladres: lladres d’horta, lladres de gallines, lladres de cases, lladres
56

Comentaris a la sisena narració (Pense la meua mare...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
de coure i de plom. Lladres d’ofici, lladres de fam, lladres d’aventures. Lladres residents, lladres de pas.
Lladres experts i lladres principiants. Lladres associats i lladres solitaris. Lladres de nit i lladres de dia...
dóna a entendre la gran quantitat i diversitat que n’hi ha, però aquest tipus de reiteració
també apareix per exemple al conte de Federic el pobre (el número 8).
EXPRESSIONS
Destaca solament l’ús del castellà quan parla un dels policies “Que bruto, hostia!”.
Resulta xocant que el policia del barret, gavardina i bigotet que sembla siga el cap de
l’escamot parlés valencià.
Apareixen onomatopeies del soroll (bammm...) quan la policia toca a la porta i el
“Nyerrec!” que fa el lladre vestit de legionari per expressar com mataren les gallines.
EL TÍTOL
Fa referència a la sensibilitat que demostra la mare del ‘jo’ en donar cafè als lladres
davant la perplexitat dels policies en veure aquesta acció.
SÍMBOLS
Aquesta acció de la mare pot simbolitzar el perdó, la bonesa i noblesa de cor i el to
de les seues paraules (“sí, pobrets, que prenguen una tasseta de cafè ells també, que prou desgràcia
tenen...” ) poden recordar les paraules que pronuncià Jesucrist quan estava a la creu
morint-se.
57

Comentaris a la setena narració (un perdó universal; cloïa els ulls...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
SÍNTESI DE LA HISTÒRIA NARRADA
ANÀLISI DE LA SETENA NARRACIÓ DE
“els cucs de seda” de j.f.mira.
un perdó universal; cloïa els ulls
V.A.E. 27
És la història del senyor rector de la Font d’Alba i els seus projectes que es veuren
entrebancats per la inèrcia dels parroquians. El reverend don Gabriel Moliner i Tascó té
un final trist, com la seua vida.
ESTRUCTURA DEL RELAT
Hi ha una primera part introductòria on el narrador descriu i presenta el senyor
rector, correspon al primer paràgraf marcat al text, per espais en blanc.
Els altres dos paràgrafs són més extensos i ens conta el projecte del mossèn, la seua
relació amb els seus parroquians i els impediments que apareixen per a portar-lo a bon
terme.
El darrer paràgraf conta com el dia del combregar (dia de Sant Vicent), el capellà té
un accident i a conseqüència del qual trobarà la mort.
Hi ha per tant una estructura climàtica perquè el moment més tens de la narració es
realitza al final quan es produeix el decés del rector.
ELS PERSONATGES, noms, ambient, complements.
El reverend don Gabriel Moliner i Tascó, protagonista del relat, del qual se’ns conta
els seus orígens, tarannà i final.
S’esmenta el senyor Arquebisbe.
Havia passat les llargues vacances de la guerra a les golfes del mas d’un cosí
Les senyores de l’Arxiepiscopal Confraria de l’Escapulari del Sagrat Cor de Jesús
i de la Mare de Déu dels Set Dolors, fundada el 1942 pel senyor rector, i que fan costat
al reverend, en el seu projecte.
Un parent llunyà a qui el mossèn havia ajudat i ara treballava a la Jefatura de
Regiones Devastadas.
També es fa menció de don Valentí Moixolí, l’amo de la fàbrica de dolç.
La comissió pro-església nova, de la qual formaven part els carnissers, l’amo del
molí d’arròs, un obrer de vila, un assentador de verdures al Mercat Central.
Les dones de l’antiga i arraconada confraria de la Mare de Déu del Carme, que
feien oposició al projecte.
El bloc de llauradors, les dones dels quals formaven part de l’antiga confraria,
també estava en contra.
27
Quart vers de la segona estrofa del poema número 28 de “El gran foc dels garbons 1958 - 1967”
d’ANDRÉS ESTELLÉS, VICENT; Recomane tenebres, Obra Completa 1, Eliseu Climent, 1972, p.200.
58

Comentaris a la setena narració (un perdó universal; cloïa els ulls...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
Pasqual dels Boters, propietari de tres fanecades i mitja on volien construir el
temple, però ell no volia perquè era republicà i antireligiós.
S’esmenta Vicent Blasco Ibáñez perquè Pasqual dels Boters n’era un gran
admirador.
Tereseta, la neboda del capellà, que només desitjava tornar a Xàtiva, on vivia sa
mare.
S’anomena el sagristà, amb qui se sincera el capellà.
Encara no havia passat un mes, després de l’accident, ja hi havia mossèn nou.
SUPERSTICIÓ O CREENCES POPULARS
L’excessiva religiositat del senyor rector i l’excessiva idolatria que té el senyor
Pasqual de Boters per l’escriptor i polític.
ANIMALS
No n’apareixen, el narrador compara els parroquians del rector amb un ramat: La
pastura d’ànimes de l’indòcil ramat de la Font d’Alba.
ELS ESPAIS I L’ÈPOCA
Lloc Nou d’en Fenollet 28 poble d’on era natural el rector.
La Font d’Alba és la fantàpolis del recull, és a dir un lloc de ficció que es pot
identificar, segons Palomero 29 , amb l’Alqueria de la Torre 30 .
El rector caurà en una séquia, prop l’alqueria del Xiprer.
S’esmenta la ciutat de Xàtiva on el rector vol anar-hi a ocupar un setial de canonge a la
seua Col·legiata. S’esmenta també un assentador de verdures del Mercat Central de
València. I fins i tot el senyor Pasqual dels Boters té una fotografia de Blasco Ibáñez. a
la porta de l’Alhambra de Granada.
28 Llocnou d’en Fenollet [ant: Fenollet] Municipi de la Costera, situat a l’extrem oriental del pla de Xàtiva
(2 km2; 667 h [1991]). Al límit dels termes de Xàtiva i el Genovés, té cinc petits enclavaments
(Aiguamoll, Miralbò --antic lloc--, el Pont de la Mànega, la Rectoria, Moreres) i, a més, els de la Lloma i
el Tossal. L’agricultura és la principal font de riquesa. Tot el territori és conreat, amb predomini del
regadiu, que hom ha dedicat tradicionalment a l’arròs, i que avui és ocupat per tarongers i hortalisses. El
poble (646 h [1991], llocnouins; 80 m alt) és a la vora de la carretera de Xàtiva a Simat de Valldigna. Era
senyoria dels Fenollet. Fou lloc de moriscs.
29 Els indrets integrants del terme de ficció de la Font d' Alba han de correspondre, en la meua opinió, als
reals de l'Alqueria de la Torre, barri de València on nasqué l'escriptor, situat al sud de la ciutat, al llarg de
la carretera de València a Alacant, vora el limit amb els municipis de Sedavi i Alfafar. (PALOMERO,
JOSEP, «A propòsit d'Els cucs de seda», L'Aiguadolç, 5, 1986, p. 14 i 15)
30
Torre, la: Barri de la ciutat de València (Horta), situat al S del terme, ja prop del límit amb Sedaví i
Benetússer. S’allarga sobre l’antiga carretera de València al port d’Almansa, en la unió amb la de
Paiporta. La construcció del nou curs del Túria l’ha deixat just a la vora dreta. Era una prolongació, a la
vora de la carretera, de cases amb una rodalia rural; als darrers decennis ha perdut part del seu aspecte
amb la construcció de blocs i s’ha ampliat cap al S del nucli urbà, ja quasi unit al del conjunt Sedaví-
Benetússer-Alfafar.
59

Comentaris a la setena narració (un perdó universal; cloïa els ulls...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
DESGRÀCIES, FETS DESTACATS O MALALTIES
El fet destacat és l’accident del senyor rector que el portarà cap a la mort. Cosa que
suceeix al final del relat.
BURLES
Sobre la desgràcia del rector no n’hi ha, però sí que trobem retrets burlescos al desig
del rector de construir la nova església: “Per a què deu voler una iglésia nova, si la vella no
l’acaba mai d’omplir?”
EL TEMPS
EL JOC TEMPORAL
Com a tot el recull, el narrador adult recorda què passa quan era un infant. La visió
de l’adult es barreja amb la de l’infant. Apareix una data concreta: la de la fundació el
1942 d’una confraria de la parròquia.
ANACRONIES O ALTERACIONS DE L’ORDRE TEMPORAL
La més destacable és una analepsi externa, quan el narrador conta com Pasqual dels
Boters recordava l’arribada i l’enterrament de les despulles del Mestre Blasco Ibáñez, pels anys
de la República.
LA DURACIÓ DEL TEMPS DEL DISCURS
Fa servir en el conte diverses el·lipsis, les tres primeres explícites, el temps és
concretitzat però els esdeveniments no els conta, quan diu Passats uns anys, ja n’estava fins
un pam més amunt de la tonsura, de la parròquia i dels parroquians. Una altra molt semblant a
Passat el temps, tota esgrogueïda i empolsegada, la maqueta ja no feia tant d’efecte, ni de bon tros. I
encara una altra quan es diu que Es feia vell. I la seva neboda Tereseta, dita Tereseta del Rector
guanyava anys i greix al mateix ritme que perdia esperances de matrimoni. I la darrera el·lipsi
implícita és la mort del senyor rector que la sabem quan diu al final que No havia passat un
mes, que ja teníem rector nou.
També hi ha una pausa descriptiva quan se’ns descriu el senyor rector, el seu
caràcter, al principi del relat.
L’escena més evident pel que fa al temps de la narració i de la història és la que es
dóna al final quan el dia de Sant Vicent té l’accident que li costarà la vida i també
l’escena del sermó que fa la sensació de ritme lent pel monòleg que estableix el capellà,
acompanyat del canvi d’idioma.
Destacaria un sumari, el temps de la narració és molt inferior al temps de la història,
en el moment en què es conta resumidament la vida del republicà, el senyor Pasqual
dels Boters.
60

Comentaris a la setena narració (un perdó universal; cloïa els ulls...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
LA FREQÜÈNCIA TEMPORAL DEL DISCURS
Apareixen moltes situacions iteratives, per exemple quan al principi es descriu el
rector es diu que don Gabriel es dedicava amb excés de zel a la reprovable pràctica de ficar el nas en
allò que no li importava . Més avant quan demana en l’església si hi ha algun impediment
per a efectuar un matrimoni es diu Açò ho deia sempre d’un buf, sense alenar i com desinflant-se.
També Les senyores de l’Arxiepiscopal Confrari criticaven amargament les sovintejades absències de
don Gabriel a les seves reunions I finalment la sensació iterativa del sagristà Acotava el cap, ja
més blanc que gris, i es quedava mirant a terra amb la cara contrita i adolorida. El sagristà seguia
desant els ornaments a la calaixera: se la sabia de memòria, l’escena de la humilitat.
Per altra banda també hi ha repeticions, la més abundant la presència de la maqueta
de la nova església, evidentment perquè és el projecte vital del senyor rector, Don Gabriel
s’havia fet una maqueta d’escaiola preciosa, i l’havia instal·lada a l’entrada de l’església... La maqueta
representava una enorme construcció neoclàssica-mussoliniana-colonial... Passat el temps, tota
esgrogueïda i empolsegada, la maqueta ja no feia tan d’efecte.. La maqueta, doncs, s’hagué de resignar
a recobrir-se de la mateixa pàtina incolora de les parets... I molt relacionat amb la maqueta,
l’esperança que va perdent-se: Don Gabriel havia començat a perdre la força de les il·lusions quan
veié que en l’assumpte de l’església nova no hi havia manera de traure el carro del fangar... el senyor
rector estava desenganyat...
El moment més singulatiu és, com moltes altres vegades, al final del relat, el dia de
Sant Vicent, el de l’accident que clou de forma climàtica el relat.
EL MODE NARRATIU
LA DISTÀNCIA
Predomina la narració de fets, i n’hi ha pocs discursos reportats, el més important del
relat quan el rector sermoneja als seus parroquians. Altres discursos reportats són més
curts i els subjectes dels quals són la gent del poble, Pasqual dels Boters, la neboda de
don Gabriel.
LA PERSPECTIVA
La focalització interna del narrador és la que predomina, però, com gairebé sempre
en el recull, hi ha una certa variació de punt de vista: la de la gent del poble que opina
sobre l’església nova que vol construir el rector, el punt de vista del rector, el de la seua
nebodeta Tereseta, el de Pasqual dels Boters, tot això filtrat per la focalització del
narrador.
LA VEU NARRATIVA
La veu del narrador és al nivell extradiegètic, no hi ha cap nivell narratiu més. També
com és habitual a totes les narracions la veu és situada respecte a la història que es conta
en una posició ulterior.
61

Comentaris a la setena narració (un perdó universal; cloïa els ulls...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
SENSACIONS
N’apareixen de diferents tipus, però predomina més bé la sensació obscura i dura de
la rutina i de la decepció del rector en no poder aconseguir els seus dos principals
projectes: edificar un nou temple per a la seua parròquia, i anar a Xàtiva a ocupar un
setial de canonge a la Col·legiata:
(...) el seu jou tan carregós i feixuc: la pastura d’ànimes de l’indòcil ramat de la
Font d’Alba... (pàg. 93) El seu projecte, com he dit, passa de ser un somni a una
decepció simbolitzat per la maqueta: (...) Don Gabriel s’havia fet fer una maqueta
d’escaiola preciosa, ... Passat el temps, tota esgrogueïda i empolsegada, la maqueta ja
no feia tant d’efecte, ni de bon tros.(...) (pàg. 96) Tamé apareix la decepció o desengany
a la pàg. 100 quan el narrador diu (...) D’ençà que l’arna del desengany s’havia menjat
sense remei les seves il·lusions constructores (...)
Als seus sermons (...) destapava la caixa dels trons, don Gabriel cridava, agitava els
braços, envermellia (...) al final ... li passava l’acalorament. (pàg. 98 i 99)
Les sensacions de tristesa i de pena del rector que apareixen a la pàgina 101 (...)
Acotava el cap, ja més blanc que gris, i es quedava mirant a terra amb la cara contrita
i adolorida.
I a l’escena darrera apareix tota una nòmina de lèxic d’ambient trist que porta a
l’accident i a la cloenda del relat: primavera plujosa i humida, gris clar i argentat,
pàl·lid, cara blanca, ulls rígids, com la cara d’un mort... tremolava i petava de dents
violentament... Dues llàgrimes baixaven lentament sobre les galtes pàl·lides.
EL LLENGUATGE
El registre lingüístic del narrador és, ja ho he dit, estàndard, i ací apareixen algunes
expressions col·loquials, principalment pronunciades pel senyor rector:
El narrador reporta en castellà les fórmules de la litúrgia en què s’expressava el
rector, però diu que si canviava de llengua era senyal que estava cabrejat.
Les expressions són transcrites el més fidel possible a la pronúncia col·loquial així
per exemple el ‘lo’ com a article masculí, els pronoms febles de primera i de segona del
plural ‘mos’ ‘vos’, el pronom fort de segona del plural ‘vosatros’, també apareix iglésia.
EXPRESSIONS
L’única destacada la pronuncia el rector a l’església quan diu als seus parroquians
que (...) ni Sant Pau ni Sant Roc, que per l’una vos entra i per l’altra vos ix...”
EL TÍTOL
Connota les dues principals accions del rector: per una banda la seua vocació
religiosa, exercir el poder de perdonar els pecats a la resta d’humans i per altra banda la
seua mort representada pel tancament d’ulls.
62

Comentaris a la setena narració (un perdó universal; cloïa els ulls...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
SÍMBOLS
El principal símbol que apareix és de l’aigua del final del conte que simbolitza la
mort, símbol que apareixerà a l’últim relat en què també apareix la mort lligada amb
l’aigua.
63

Comentaris a la novena narració (sinó el silenci o tremolor de l’ànim...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
ANÀLISI DE LA VUITENA NARRACIÓ DE
“els cucs de seda” de j.f.mira.
SÍNTESI DE LA HISTÒRIA NARRADA
Amb una canya com si te’n fugisses
camí d’Egipte i la palmera tèbia,
sense la dona, sense el fill, que encara
V.A.E. 31
La vida i la mort de Frederic, que sempre viurà, exercirà i morirà com un pobre,
encara que haguera pogut fer-ho com un personatge benestant.
ESTRUCTURA DEL RELAT
Com la majoria podem dividir-lo ben clarament en tres parts:
La primera quan el narrador extradiegètic ens introdueix la vida de Frederic i fa una
digressió sobre els pobres.
La segona quan ens conta la mort de la dona de Frederic i la classe de via pobra que
portava el protagonista i també la relació amb els xiquets.
La tercera part se’ns narra el final de Frederic i apareix el cementeri com un espaipersonatge
que ajuda a descansar Frederic i a reflexionar el narratari.
ELS PERSONATGES, noms, ambient, complements.
Frederic Romeu que vivia en una cebera. És el protagonista.
Julieta Montoliu, la dona de Frederic, era una cosineta pobra seua.
La tia Innocenteta que conta alguns detalls de la vida de Frederic.
Els pares de Frederic, amos de de l’alqueria del Codonyer, eren pagesos rics.
La mare del ‘jo’, que li donava almoina: pantalons, americana, jaquetes...
Els germans de Frederic que apareixen al repartiment de l’herència i al final.
La mestra tenia migranyes cròniques.
El grup de xiquets, amb qui enraonava moltes voltes el Frederic.
SUPERSTICIÓ O CREENCES POPULARS
Destaca la visita que Frederic feia cada dilluns al cementeri de Patraix a la sepultura
de la dona
31
Versos primer, segon i tercer de la primera estrofa del poema número 11 de “El gran foc dels garbons
1958 - 1967” d’ANDRÉS ESTELLÉS, VICENT; Recomane tenebres, Obra Completa 1, Eliseu Climent,
1972, p.183.
64

Comentaris a la novena narració (sinó el silenci o tremolor de l’ànim...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
ANIMALS
Els que ixen al conte estan relacionats amb la colla d’amics del ‘jo’ i per tant amb el
món de la infància i també de la innocència manifestada per Frederic: pardalets,
teuladins, (Frederic feia gàbies, ceps per atrapar ratolins, capsetes per a guardar grills
o caragols.
ELS ESPAIS I L’ÈPOCA
S’anomenen els següents llocs:
La cebera i un quarteró de terra rònega on vivia Frederic.
L’alqueria del Codonyer, propietat en què vivien els pares de Frederic.
El camí de Benafar (Alfafar), per on diu un xiquet que venia el fill de Frederic.
Camí de Setússer (Benetússer), vora el qual es trobava la cebera, que li servia de
casa a Frederic.
El cementeri de Patraix visitat per Frederic i on el soterraran al costat de la seua
dona.
Cals Calonges on li donaven de menjar quan visitava el cementeri.
El camí vell de Xilvella (Xirivella) per on anava al cementeri.
La séquia de Favara, vora la qual arreplegava flors per a la tomba de la dona.
DESGRÀCIES, FETS DESTACATS O MALALTIES
El fet destacat del relat és la mort de la dona de Frederic (Julieta Romeu 1900-1918),
que estava embarassada. La conseqüència d’aquesta mort prematura és el desequilibri
que li produeix al protagonista, ja que ell desitjava tenir un fill que enyora de manera
malaltissa fent creure que n’ha tingut un.
BURLES DE LA DESGRÀCIA
No directament de la mort de la dona, però sí del somni de tenir un fill del
protagonista, quan algú de la colla li diu que han vist el seu fill inexistent.
EL TEMPS
EL JOC TEMPORAL
L’època que s’esmenta és del 1917, quan Frederic va conèixer la dona, fins el 1950,
any en què es mor. El narrador extradiegètic ‘jo’ conegué el pobre a l’etapa darrera de la
seua vida i com a infant que era no va conèixer directament la dona i les referències que
en té són degudes principalment a la tia Innocenteta que sí que la va conèixer.
65

Comentaris a la novena narració (sinó el silenci o tremolor de l’ànim...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
ANACRONIES O ALTERACIONS DE L’ORDRE TEMPORAL
L’ordre és predominantment lineal encara que a la segona part del conte es fa una
analepsi als anys de joventut, coneixença, casament, i mort de la dona.
A la tercera part hi ha també, després de contar-nos la mort de Frederic, una analepsi
d’una amplitud inferior a l’anterior quan ens conta l’acció iterativa de visitar el
cementeri, iteració ben definida perquè diu que es realitzava cada dilluns.
Per altra banda la cronologia de Frederic i la dona queda ben patent al final del relat
en aparéixer els anys de naixença i de defunció del tots dos.
LA DURACIÓ I LA FREQÜÈNCIA DEL TEMPS DEL DISCURS
La primera part del relat és predominantment de pausa descriptiva de la cebera, i
digressiva sobre els pobres, i per tant el temps narratiu esdevé desaccelerat.
La segona és un resum o sumari de la vida de Frederic i la dona que mor ràpidament.
Per tant el moviment narratiu es fa més àgil.
I finalment a la darreria del conte apareix una escena singulativa: la mort del Frederic
i una escena iterativa: la visita al cementeri que molt a sovint feia ell, abans de morir.
EL MODE NARRATIU
LA DISTÀNCIA
A la primera part predomina la narració d’esdeveniments. A la segona intervé la tia
Innocenteta que comença a narrar per mig de paraules el que passa i va alternant
incidents i discursos imitats de Frederic i el d’un xiquet del grup d’amics de la colla. A
la tercera part, altra volta apareix la narració dels fets.
LA PERSPECTIVA
La focalització predominant és la del ‘jo’ adult que sura per damunt del ‘jo’ infant.
Intervé una perspectiva de la tia Innocenteta quan parla i opina sobre la dona de
Frederic, a la qual no tenia molta simpatia. La gent també intervé com a perspectiva de
la història (diu que va dir apareix repetit). També intervé Frederic contant als xiquets
com era, dins la seua imaginació, el xiquet que mai no arribà a tenir i que tant desitjava.
LA VEU NARRATIVA
El nivell narratiu sempre extradiegètic deixa la veu a la tia Innocenteta que podia
desenvolupar un altre nivell narratiu, però seria pseudo-diegètic ja que per damunt s’hi
troba el narrador ‘jo’.
66

Comentaris a la novena narració (sinó el silenci o tremolor de l’ànim...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
SENSACIONS
Pel que fa a l’olfacte, apareix l’olor a palla, que apareix repetida al llarg del recull, la
bona olor que feia Frederic quan mor, les flors sense olor que portava Frederic a la
tomba de la dona. Reflectint simbòlicament la seua pobresa.
Pel que fa als colors apareixen els que representen la tristesa i el dol: el color negre,
el vestit completament negre, l’armilla grisa, la camisa blanca, les roses blanques, la
llosa blanca.
Altres sensacions de pau i de suavitat com la veu planyívola, els ulls tendres.
I per altra banda apareixen insults i crits quan un xiquet de la colla li diu que ha vist
el seu fill. I la por i l’angúnia que produïen els pobres als xiquets.
EL LLENGUATGE I EXPRESSIONS
Destaca el parlament de la tia Innocenteta com a representant del llenguatge popular
“El Nostre Senyor la va castigar, la mala puteta, la figa molla aquella.”
EL TÍTOL
S’adiu perfectament a l’argument del conte, ja que els versos de l’Estellés retraten
una persona pobra que busca una nova vida sense la seua dona i el fill que esperava.
SÍMBOLS
El personatge simbolitza la vida innocent, sense ambició, i sense il·lusió marcada per
la fatalitat de la pèrdua de la persona estimada.
67

Comentaris a la novena narració (sinó el silenci o tremolor de l’ànim...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
ANÀLISI DE LA NOVENA NARRACIÓ DE
“els cucs de seda” de j.f.mira.
SÍNTESI DE LA HISTÒRIA NARRADA
sinó el silenci o tremolor de l’ànim
V.A.E. 32
És la història de la vida i la retirada de Don Martí Ferrer, que porta una càrrega de
simbolisme i paral·lelisme amb l’acció simultània del capament d’un cavall a cal ferrer.
És la fi de la vida sexual de l’equí i la de la vida política i social de don Martí.
ESTRUCTURA DEL RELAT
Manté la predominant estructura de tres seccions:
La primera mentre castren el cavall, la colla d’amics projecten entrar a la casa de don
Martí que és descrita i es conta qui era el personatge misteriós de la casa solitària.
La segona quan es parla, ja fora estant de la ferreria, sobre aquells tipus de mansions
i els pares del ‘jo’ exposen el seu punt de vista sobre don Martí.
La tercera, quan entren a la casa i descobreixen el vellet.
ELS PERSONATGES, noms, ambient, complements.
El pare del ‘meu’ amic Voret Bru, de professió ferrer.
El grup o colla d’amics: Una mica indefinida
don Martí Ferrer, republicà, deien que exiliat, però que resultà que vivia a sa casa
solitàriament.
Pasqual de Boters, que parlava molt bé de don Martí i l’admirava.
El ‘meu’ pare que era de dretes i tenia un llibre de don Martí.
Una dona vella, que entrava a la casa de don Martí, que la netejava i portava el
menjar al vellet.
Segons la ‘meua’ mare antigament a la casa de don Martí Ferrer assistien solemnes
personatges de bigot abundós i bastó penjat al braç (“Francmaçons de primera”, sentenciava
ma mare).
Referències a Blasco Ibáñez i a Gil Robles, personatges coneguts en l’època a què es
refereix la diègesi.
SUPERSTICIÓ O CREENCES POPULARS
L’extremada religiositat de la mare del jo, que també apareix en altres històries del
recull.
32
Vers primer de la tercera estrofa del poema número 4 de “El gran foc dels garbons 1958 - 1967”
d’ANDRÉS ESTELLÉS, VICENT; Recomane tenebres, Obra Completa 1, Eliseu Climent, 1972, p.176.
68

Comentaris a la novena narració (sinó el silenci o tremolor de l’ànim...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
ANIMALS
El principal és el cavall, molt ben descrit, condemnat a perdre els seus atributs
sexuals. Ja he apuntat que té un cert paral·lelisme amb el decaïment de don Martí.
ELS ESPAIS I L’ÈPOCA. Els llocs concrets.
La ferreria del pare del ‘meu’ amic Voret Bru.
La casa de don Martí Ferrer a mig camí entre Paipanya i la Font d’Alba, i que estava
al centre d’un jardí.
La Societat Cultural i Recreativa “La Confiança”, on Pasqual dels Boters deia a
tothom que volia escoltar-lo lloances de don Martí.
L’alqueria dels Pelats, els amos de la qual també ho eren del cavall que capaven.
Es parla de l’època dels feliços vint de la centúria i de la segona república, quan don
Martí estava en plena activitat política i social.
DESGRÀCIES, FETS DESTACATS O MALALTIES
El capament del cavall i la vida amagada de Don Martí.
EL TEMPS
EL JOC TEMPORAL
Fa servir un motiu temporal indeterminat: un dissabte de vesprada en començar la
narració i explicar com anaven a castrar un cavall frisó, quan el narrador era un xiquet i
escodrinyaven a casa el ferrer, més avant hi ha analepsis quan el narrador passa a anys
remots i més feliços del xarleston i les festes a a la casa del polític; també una altra quan
el pare recorda, parlant amb la mare, uns mítings dels republicans on Don Martí parlava.
I finalment retornen al dies de la infància del ‘jo’ narrador, quan la colla entra a la casa
de Don Martí i descobreixen l’home vell.
ANACRONIES O ALTERACIONS DE L’ORDRE TEMPORAL
Ja han estat esmentades les dues anacronies que consisteixen en analepsis: la primera
és més ampla que la segona, la primera s’allarga fins els anys vint i la segona va pels
trenta.
LA DURACIÓ I LA FREQÜÈNCIA DEL TEMPS DEL DISCURS
Comença fent-nos una descripció de la ferreria i del cavall, les preparacions per al
castrament de l’equí i una mínima escena quan conta l’esdeveniment.
Fa posteriorment una descripció de la casa misteriosa de Don Martí i a continuació
continua la pausa però ara descrivint el polític.
69

Comentaris a la novena narració (sinó el silenci o tremolor de l’ànim...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
Apareix després una escena, que se centra en el diàleg dirigit per Voret Bru, el grup
d’amics ixen de la ferreria i es dirigeixen a la casa.
A continuació, i com sol fer en altres narracions apareix una pausa digressiva sobre
aquella mena de cases, on apareix la primera anacronia.
Apareix el diàleg reportat entre el pare i la mare del ‘jo’, realitzant la segona
anacronia, quan parlen sobre el polític.
I al final apareix l’escena més climàtica del relat quan entren a l’enigmàtica casa i
descobreixen don Martí molt vell i amb el ulls aigualits.
Les dues escenes singulatives: l’entrada a la casa i el capament del cavall.
EL MODE NARRATIU
LA DISTÀNCIA I LA PERSPECTIVA
La primera part és tota narració de descripcions i fets i no hi ha cites de diàleg, les
quals sí que apareixen a la segona part i a la tercera hi ha un diàleg reportat però ben
escàs.
La focalització és la del ‘jo’, deixa parlar Pasqual dels Boters que té molt bona
opinió del senyor Martí; també en fa parlar el pare i la mare, però sempre predomina la
del ‘jo’.
LA VEU NARRATIVA
La posició de la veu narrativa és la més tradicional: la ulterior, narra en pretèrit tots
els esdeveniments que ja han passat.
El nivell narratiu és extradiegètic i homodiegètic.
SENSACIONS
Per una banda aquelles que estan relacionades amb la ferreria i el cavall: pudor de pèls
de crina, suor de cavall i ungla, quan el cavall sentia olor de femella. Els renills. El ferrer suat i vermell.
Melonets ja blancs i tendres entre les mans de pell de sargantana .
I per altra les sensacions que produeix don Martí: Quina veu tenia don Martí, ulls aigualits i
tèrbols, apagats i mans blanquíssimes.
EL TÍTOL
Fa referència a l’apagament de la vida, de la vitalitat i de l’ànim de les persones quan
els arriba la vellesa. Com sempre Mira el poua de la poesia de Vicent Andrés Estellés.
SÍMBOLS
El paral·lelisme entre el castrament del cavall i el declivi de Don Martí.
70

Comentaris a la desena narració (vespres de pluges o de sang, qui ho...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
SÍNTESI DE LA HISTÒRIA NARRADA
ANÀLISI DE LA DESENA NARRACIÓ DE
“els cucs de seda” de j.f.mira.
vespres de pluges o de sang, qui ho sap
V.A.E. 33
La mort del misteriós home de l’Alqueria de la Palmera i el contrast amb el
naixement dels cucs de seda.
ESTRUCTURA DEL RELAT
Encara que també és una estructura tercejada, resulta original la seua presentació
formal, limitant cadascuna de les parts per mig de sis paràgrafs aïllats, a mena de flaixos
(cinc que es refereixen directament a l’home ofegat dins la sèquia més un final que clou
la narració per mig de l’enterrament) que serveixen per centrar la importància del tema
de la mort i dividir el conte de la següent forma:
Entre el primer i segon flaix se’ns presenta l’alqueria de la Palmera i els nous
habitants que formen una família, matrimoni i dos fills.
Entre el segon i tercer flaix se’ns conta tot el que va passar-los (al grup d’amics) el
dissabte sant i la recollida de fulles de morera per als cucs de la iaia Margarida i el
descobriment premonitori del cavall ofegat a la sèquia de Favara.
Entre el tercer i el quart flaix la colla torna a casa i es comenta la vida poc sociable i
activitats estranyes que porta aquella família.
Entre el quart i el cinquè flaix apareix la missa de mitjanit i el matí del dia de Pasqua,
amb el record premonitori del cavall ofegat.
I finalment entre el cinquè i el sisè és el descobriment del cos del finit.
L’últim flaix tanca la narració i tot el recull, en fer un cercle tancat de la vida i la
mort: la fi d’aquell senyor i el començament de la vida dels cucs de seda.
ELS PERSONATGES, noms, ambient, complements.
El misteriós home de l’Alqueria de la Palmera.
El meu avi recordava haver vist muntanyes verdes de canya de sucre, a l’era de
l’Alqueria esmentada.
El ‘jo’.
El grup o colla d’amics que jugava a l’era de l’alqueria de la Palmera.
El matrimoni que s’instal·la a l’Alqueria de la Palmera
Els dos xiquets, fills del matrimoni.
Els dos guàrdies civils que apareixen en el segon flaix.
La iaia Margarida que criava cucs de seda, viu sola.
Voret Bru que sabia de cavalls (era fill del ferrer).
33
Últim vers del poema número 43 de “El gran foc dels garbons 1958 - 1967” d’ANDRÉS ESTELLÉS,
VICENT; Recomane tenebres, Obra Completa 1, Eliseu Climent, 1972, p.215.
71

Comentaris a la desena narració (vespres de pluges o de sang, qui ho...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
Valentí Moixolí, esmentat perquè la colla passa per davant la seua fàbrica.
La mare i el pare del ‘jo’ que parlen sobre els nous habitants de l’Alqueria de la
Palmera.
L’àvia, que vivia a casa del ‘jo’, diferent de la iaia Margarida que vivia sola a la seua
alqueria, vora la carretera de Picorta.
Don Gabriel, el rector, amb el seu caràcter una mica rabiüt, com al conte nº 7, on és
protagonista.
Toni Pixaterra que compartia amb el ‘jo’ mig cigarret al balconet del campanar.
El xofer d’algun uniforme, que condueix el cotxe fúnebre del flaix final de l’obra.
SUPERSTICIÓ O CREENCES POPULARS
Quan descobreixen el cavall ofegat, el narrador fa la següent observació
premonitòria: Jo vaig sentir una esgarrifança, com d’un mal averany.
ANIMALS
Els cucs de seda, simbolitzen el naixement o l’origen de la vida.
El cavall ofegat, representa la mort.
Les orenetes a què disparava l’home de l’Alqueria pot representar l’absurditat
d’aquella caça perquè la carn d’aquells ocells és amarga i per tant poc apta per al
consum, cosa que els mateixos xiquets comenten. I també recolza el caire misteriós
d’aquell personatge.
S’esmenten també gallines i ous que la família va a vendre a València.
ELS ESPAIS I L’ÈPOCA
La sèquia de Favara on apareix la mort del cavall i la de l’home.
L’alqueria de la Palmera, senyorial dels barons de Bellús.
L’alqueria vora la carretera de Picorta on vivia la iaia Margarida.
La fàbrica de don Valentí Moixolí.
S’esmenta València on se suposa que van a vendre els ous i les gallines.
L’església on se celebra el cerimonial avorrit de la nit del Dissabte Sant.
L’època no queda especificada exactament com en altres narracions, però apareix
aquell ambient de pobresa de la postguerra que ací queda representat per la família de
l’Alqueria de la Palmera.
DESGRÀCIES, FETS DESTACATS O MALALTIES
El fet destacat és el de la mort de l’home i l’ofegament del cavall que li serveix
d’anticipació.
72

Comentaris a la desena narració (vespres de pluges o de sang, qui ho...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
EL TEMPS
EL JOC TEMPORAL, ANACRONIES O ALTERACIONS DE L’ORDRE
TEMPORAL.
Els cinc primers flaixos iteratius són, dins el temps del discurs, una mena de prolepsi
que ens avança el final, els tres primers es destaquen gràficament pels espais en blanc
que els enquadren mentre que el quart i el cinquè es troben integrats dins el mateix
paràgraf (a l’inici i al final) i el flaix número sis, sí que es troba desenganxat i serveix,
ja ho he dit, de cloenda final.
Per Nadal ve la família misteriosa i es fa una analepsi descriptiva de l’alqueria (com
havia sigut abans). Passa al Dissabte Sant (tot l’hivern, els xiquets del matrimoni no van
anar a l’escola), després del tercer flaix, la colla torna a casa i el quart dóna pas a la nit
quan se celebren els oficis religiosos, es registra iteració quan la mare, el pare i l’àvia
parlen sobre la família de l’Alqueria de la Palmera, i finalment l’últim tall cronològic
passa a l’endemà, el dia de Pasqua.
LA DURACIÓ I LA FREQÜÈNCIA DEL TEMPS DEL DISCURS
Abunden els sumaris: les observacions sobre la família misteriosa.
Les escenes porten intercalades pauses descriptives: l’alqueria, l’home.
EL MODE NARRATIU
LA DISTÀNCIA, LA PERSPECTIVA I LA VEU NARRATIVA
Les narracions de paraules són, principalment, quan la colla descobreix el cavall
ofegat; quan comenten com l’home dispara a les oronetes; quan la iaia els donava les
gràcies per les fulles de morera que li portaven; quan en casa del ‘jo’ parlen sobre la
família i les activitats que fan i finalment quan el criden per anar a veure el cadàver. La
resta són narracions de fets i per tant més abundoses.
La focalització del ‘jo prou fixa sense abandonar el seu punt de vista al llarg del
conte i fins i tot el flaixos que semblen ser un punt de vista diferent, resulta ser la visió
esmaperduda del narrador en observar el cos sense vida de l’home, perquè apareix
també el jo dins la narració.
L’únic nivell narratiu és el del narrador extradiegètic i homodiegètic com en tot el
recull.
SENSACIONS
Les que apareixen en aquest darrer relat, són més abundants que en tots els altres,
així al primer flaix ens dóna una sensació de claredat i suavitat: aigua jogassera i
clara... Una aigua innocent i desvagada, de dia de festa...
Quan es parla de la casa és adjectivada d’inhòspita i enorme, de casalot esgalabrat i
rònec.
73

Comentaris a la desena narració (vespres de pluges o de sang, qui ho...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
Al segon flaix apareix el mimetisme del color verd de l’uniforme de la guàrdia civil
i del verd dels joncs i de les brosses. L’aspecte de l’home dins l’aigua, amb les orelles
massa grans i blanques.
També hi ha la iaia Margariada, que patia pels seus cucs de seda, que estenia uns
draps blanquíssims, que posava els ous al seu si, als pits flàccids, els cuquets com
formigues negres que tenien pell blanca vellutada i molla. I la iaia sentia moure els
cuquets dins l’ou.
S’esmenten els xavos negres que es repeteixen en altres contes.
Abans de descobrir el cavall mort, l’aigua de la sèquia era, contràriament a l’aigua
que apareix al primer flaix, bruta, opaca, terrosa i els gossos que es veuen passar
tenen el ventre monstruosament inflats, amb els ulls entelats i vidriosos, amb els
queixos oberts mostrant les dents en una última ferocitat macabra. El narrador sentia
esgarrifança.
El cavall ofegat era de color negre.
Al tercer flaix apareix el mitjó gris i la seua pell blanquíssima.
Les expressions que fan els components de la família de l’Alqueria: cares serioses,
inexpressives, mirada perduda.
Al flaix quart, elàstics negres, camisa blanca, dues branques de figuera corcades i
renegrides.
El Dissabte Sant, colors i sensacions desagradables com: verd apagat, núvols grisos,
papallones de vida efímera, feixugues i lletges; draps blanquíssims, taques fosques.
Dins l’avorrit cerimonial nocturn del Dissabe Sant apareix l’olor de tronada
d’abril, enmig de la negror, les campanes de ressurrecció, foradant els trons, es van
mullar d’una ruixada intensa i breu.
El matí del dia següent portà una llum de primavera nova, tot el blau llampant i els
verds de les fulles acabats de pintar, entrava la claror tan viva, i les espardenyes
noves.
L’angúnia que sent el ‘jo’ en pensar que mentre ell i la colla es divertirien, aquells
xiquets de l’alqueria estarien tancats dins el casalot.
I finalment el cotxe gran, negre, la dona i els xiquets, amb la mateixa cara pàl·lida i
hermètica de sempre.
En conclusió hi ha el contrast de sensacions agradables i de repulsives que
correspondrien a la vida i a la mort.
EL LLENGUATGE I EXPRESSIONS
Josep Palomero ja ho va observar el 1987, al seu extens treball sobre el recull, on
deia que (...) Un dels factors que més sorprén de l'estil de J. F. Mira en aquest darrer conte és la
precisió de l'adjectivació, que harmonitza perfectament amb el contingut temàtic.
Cosa que ja hom pot comprovar sobretot en l’apartat anterior on les sensacions són
nombroses i lògicament ajudades per l’adjectivació.
La característica del llenguatge usat, ultra això dit, continua amb les característiques
generals de la resta de relats, fer servir un llenguatge estàndard quan conta el narrador i
usar algunes expressions vulgars i col·loquials quan reporta algun parlament dels
personatges.
74

Comentaris a la desena narració (vespres de pluges o de sang, qui ho...) de “els cucs de seda” de j.f.mira
EL TÍTOL
Com sempre un vers de Vicent Andrés Estellés és usat com a títol per Joan Francesc
Mira que reforça el paral·lelisme entre la pluja i la mort, i que també apareix a altres
narracions.
SÍMBOLS
La pluja i l’aigua com a origen i fi de la vida. Pel que fa a l’origen per una banda el
bateig per mig de l’aigua en la tradició cristiana simbolitza el naixement i per altra
banda la ciència demostra que l’origen de la vida s’esdevingué a l’aigua.
A la narració, l’aigua de la pluja com a premonitòria i la de la sèquia com a
responsable de les morts de diversos animals i de l’home de l’Alqueria de la Palmera,
donen pas a la desaparició de la vida.
75

Comentari final i conclusiu sobre “els cucs de seda” de j.f.mira
El primer llibre de narracions de J.F. Mira consta de deu relats. Número que l’autor
canviarà en posteriors produccions pel de dotze, com a base estructural. Fins ara és
l’únic recull de contes de llargària curta que ha editat. Són, ja ho hem vist, relats viscuts
per un personatge ‘jo’, que és el mateix narrador quan era menut. Així, moltes històries
queden una mica borroses perquè reflecteixen el record que en té el narrador. Són
narracions curtes però el conjunt es podria anomenar, com va fer Josep Palomero al seu
treball de 1978, de novel·la calidoscòpica, perquè molts personatges es repeteixen,
l’espai és també el mateix i les històries es reiteren i s’entrecreuen; el mateix autor, a
pregunta del Dr. Vicent Alonso, en l’entrevista de la revista Daina del 1992, sobre si era
novel·la o recull de contes, va contestar que No és ni una cosa ni l’altra. És un recull de
contes que estan situats en el mateix moment, en el mateix lloc i amb els mateixos
personatges. Cada conte es pot llegir solt, però el conjunt és unitari.
Si comparem l’estructura de tots els relats veiem que predomina la divisió en tres
parts, fins i tot el primer conte que l’he dividit en quatre, podríem dir que té una primera
part que és una mena d’introducció digressiva sobre la pluja que ben bé podríem dir-ne
que no forma part de la història que se’ns conta.
Pel que fa als personatges, evidentment el ‘jo’ és el que més apareix, ja que ell és el
fil conductor de totes les històries, també ixen molt, per raons òbvies, el pare i la mare.
La mare ix en nou de les deu narracions, la qual cosa demostra l’estima del narrador
per la seua mare i fins i tot al conte número sis, que tracta sobre els lladres de gallines,
és homenatjada i presentada com una persona que perdona els que li fan mal i és
esmentada al títol: Pense la meua mare, que ho mirava tot. La mare és un model de mare de
l’època: no vol que el fill vaja a casa Remeiet quan està sola; deixa el fill a casa, sense
escola, quan es troba una mica malalt; és una dona que va moltes voltes a resar; convidà
els lladres a cafè; ajudava el pobre Frederic; i podem dir que la mare és la font
d’informació de molts fets que ens conta el narrador.
El pare, de nom Joan, ix en sis dels deu contes: se’ns apareix amb diferents oficis: és
metge, granger, escrivent, llaurador, és un home de dretes però aconsella els d’esquerres
i té un llibre del republicà don Martí, és l’autoritat familiar.
Tots els amics de la colla, fins i tot el ‘jo’, queden com a personatges una mica
esquematitzats, sense aprofundiment psicològic, es pot dir que no resulten personatges
redons en nomenclatura d’Edward Morgan Forster 34 , és a dir semblen més estereotips
sense varietat en les seues actuacions i descripcions. De totes maneres destaquen dos
amics el Toni Baixauli, que s’esmenta al conte primer sobre l’aventura i mort al
colomer, al cinquè quan investiguen el refugi de la guerra, i finalment al darrer conte
quan fumen junts al campanar, l’altre amic amb nom és Voret Bru que al conte quart
descobreix al ‘jo’ les vel·leïtats sexuals de la Carneta, i al conte novè quan es castra el
cavall a ca son pare, ferrer de la contrada, i finalment al darrer conte quan es parla del
cavall ofegat a la sèquia.
Les referències als mestres i l’avorriment a l’escola són freqüents: apareix una
mestra que té migranyes al conte vuitè i una mestra que si plovia ja no eixia de casa al
conte primer, sobre l’acadèmia de don Baldovino no hi ha cap comentari però sobre don
Mariano es relata com els alumnes se’n burlaven molt a sovint. El ‘jo’ sempre comenta
que l’escola era avorrida.
Don Valentí, personatge paradigmàtic dels senyors rics, és amo d’una fàbrica, és
esmentat en quatre narracions i té propietats com el refugi i la fàbrica de dolços.
34 Esmentat al llibre Teoría de la novela. Antologia de textos del siglo XX. Enric Sulla, ed. Crítica
Grijalbo Mondadori, Barcelona, 1996.
76

Comentari final i conclusiu sobre “els cucs de seda” de j.f.mira
Cal citar encara la guàrdia civil que ix en dos contes, el del robatori de gallines i el de
la mort del senyor de l’Alqueria de la Palmera.
També en dos contes es parla del rector rabiüt, don Gabriel, un de dedicat com a
protagonista i l’altre que ix per assistir l’home mort del conte número 10.
Blasco Ibáñez és esmentat en dos contes, personatge molt reconegut per les persones
d’idees republicanes en l’època de la postguerra.
D’entre els animals hi ha alguns que es repeteixen i resulten representatius del
recull:
Els cavalls, animals importants a l’horta per a la tasca agrícola apareixen en 5 contes
i a voltes tenen un paper de primer ordre en alguns dels relats (el cavall pixador del pare
de Gori l’orat), el cavall que van a castrar, el cavall mort trobat a la sèquia.
Les gallines apareixen en tres dels contes, en un, són objecte de robatori. Els gats i
els gatets també apareixen en tres contes. Les rates també.
En dos relats ixen caragols, pardalets (oronetes, teuladins).
Altres animals com els coloms, els conills, les colobres, una burra, un gall, ànecs,
grills, serps i els cucs de seda de l’últim relat, que dóna nom a tot el recull, només ixen
en un conte.
És una característica molt comuna la presència en quasi tot els relats d’alguna
superstició o creença popular i a voltes enllaçada amb la religió, n’apareixen
d’aquesta darrera classe al segon, tercer, quart, cinquè, setè, i al novè. Sobre el
curanderisme al segon relat hi ha un curander i el tercer relat parla d’un ungüent d’oli de
serp morta en divendres, recepta aconsellada per una saludadora. El mestre don Mariano
es pixava les mans per tenir-les blanques, al relat quart. Segons opinió antiga, hi ha una
menja predilecta dels palmídes, al conte 6è. El mal averany s’esmenta al conte desè
quan es descobreix el cavall ofegat a la sèquia.
L’espai comarcal de l’Horta Sud és el principal del recull de J.F.Mira, realment una
mica entelat pels canvis que fa dels noms dels llocs més propers a l’epicentre narratiu.
Es fa esment a d’altres llocs com la ciutat de València, Xàtiva, Caselles, Xilxes, Terol,
Lloc Nou de Fenollet, perquè algun personatge hi està relacionat.
L’època predominant és la postguerra, podem deduir que les principals accions es
realitzen a les darreries de la dècada dels quaranta i primeries dels cinquanta quan
l’autor (nascut el 1939) tenia de nou a catorze anys. De totes formes es fa referència, en
forma d’analepsis, a altres temps més allunyats com la guerra civil, la segona república,
i fins i tot dels feliços anys vint i del 1917.
Un altre tret prou repetit és la presència en quasi tots els relats de desgràcies o de
personatges desgraciats, que, com en la vida real, resulten molt cridaners i queden en la
memòria més fàcilment ja que se n’ixen de la quotidianitat i més encara en la d’un
infant, per tant resulta ser molt mimètic,
Així les escales són testimonis d’una mort i una cama desgraciada, als contes primer
i segon.
La mort dins l’aigua apareix en dos contes: una és la del rector que mor a
conseqüència d’una caiguda dins la sèquia i la de l’home de l’Alqueria de la Palmera
que apareixerà ofegat dins la sèquia de Favara.
77

Comentari final i conclusiu sobre “els cucs de seda” de j.f.mira
Personatges que porten vides marginals, o si més no fora de la normalitat, com la del
mongòlic Gori, la del pobre Frederic, la de la prostituta Carneta, la dels lladres de
gallines, la vellesa de don Martí.
Les burles abunden en els contes, la majoria efectuades pels infants i la majoria ho
són com a conseqüència de les desgràcies. L’amic Toni Baixauli parla a son iaio de
forma poc respectuosa. De la Remeiet, la coixeta, es burlen pel seu defecte físic. Del
mongòlic se’n mofen amb escenes obscenes. De la prostituta es relaciona el nom de
Carneta amb l’ofici familiar. Les donotes republicanes es burlen de la tia
Assumpcioneta perquè no s’amaga de les bombes. Les gitanes, que roben gallines, es
rifen el guarda. Al senyor rector li retrauen la seua obsessió per construir una església
nova. Del pobre Frederic li diuen que han vist el seu fill mentre que la dona va morir
embarassada sense haver infantat. La majoria d’aquestes sornegueries naixen de la ment
dels infants, sense malícia aparent, però que poden produir molt de malestar a qui va
dirigida.
Pel que fa al joc temporal és caracteritzat perquè el narrador se situa en una època
futura respecte als fets que són contats, el narrador, extradiegètic i homodiegètic, extern
als fets perquè aquests ja han succeït, però narra la seua pròpia història de manera
retrospectiva, predominant la primera persona. El narrador representa dos 'jos'
independents, el 'jo' experimentant de tot el que va passar i el 'jo' narrant que conta des
d’un punt de vista allunyat en el temps la història, respectivament el xiquet i l’adult. A
voltes encara va més enrera, a l’època de la guerra que el narrador no va conèixer.
L’època més allunyada que s’esmenta és la del 1917, quan Frederic va conèixer la dona.
La presència dels sentits de l’olfacte, i dels colors és contínua en quasibé tots els
contes, sobretot el que es dóna en andanes i les cases de l’Horta, durant aquell període
eminentment de cert gust llaurador.
Entre altres trets hi ha com a predominants, en els relats de J.F.Mira, el punt de vista
d’un narrador que sempre és el mateix: dins el relat però allunyat en el temps,
homodiegètic i extradiegètic.
La característica general del llenguatge és fer-ne servir un d’estàndard quan conta el
narrador i usar algunes expressions vulgars i col·loquials quan reporta algun parlament
dels personatges.
El títol del recull, els cucs de seda, agafa el del nom dels animals que ixen al darrer
conte significant la vida i la mort, o millor el canvi d’etapa humana: el final de la
infantesa i l’inici del món dels adults.
No hi ha títols als capítols, però les citacions inicials, basades en fragments de
V.A.E. (Vicent Andrés Estellés) fan, ja ha quedat dit, la funció denotativa colpidora que
podria fer el títol.
Josep Vicens i Pascual
Curs 1999-2000
78