Menjar amb els cinc sentits - Fundació Jaume Casademont

BECA FUNDACIÓ JAUME CASADEMONT
ESCOLA ITACA, Menjar amb els 5 sentits Maig 2008
• Límit geogràfic: Cada territori menjava en funció dels seus recursos i d’una manera
determinada i diferenciada del territori veí amb un clima i diosincrasia distint.
L’alimentació, en tant en quant repetitiva, ja que en el territori es reiterava el consum
dels mateixos aliments, obligava a desenvolupar la imaginació per donar la volta als
aliments, aconseguint la màxima varietat amb el mínim de recursos.
Avui dia, tenim de tot a tot arreu, fet que no obliga a inventar, a cercar la varietat partint
de la mateixa matèria primera.
• Límit estacional: Cada temporada, cada estació omplia els mercats d’aliments
diferents, concrets, que feien que la cuina fos variada per a cada mes. Des de les
verdures, les fruites, als ous, el peix blau, el marisc i els formatges, cada aliment
ocupava el rànquing de més abundant al llarg de l’any.
Avui en dia, gràcies als avenços biotecnològics i agrícoles hem abolit les temporades,
de manera que podem menjar de tot al llarg de l’any. Fet que possibilita escollir
exclusivament allò que ens agrada més.
• Límit religiós i cultural: La religió catòlica és permissiva amb les prohibicions
alimentàries. De fet, podem dir que tenim una religió omnívora. Ara bé, la única
limitació, la Quaresma amb l’abstinència i l’obligació de menjar peix els divendres al
llarg de tot un trimestre, obligava, si més no, a que la població mengés peix un cop a la
setmana, del tipus que fos, depenent de les possibilitats econòmiques de cada família,
o de l’entorn geogràfic on visqués la família. Així, doncs, la família havia d’inventar
receptes per treure gust a tota mena de peixos, si la realitat econòmica no era molt
folgada.
Avui dia, la majoria de la població no segueix els preceptes religiosos, de manera que
si no es desitja, no cal ni que mengem peix un cop a la setmana.
• Límit econòmic: L’alimentació era la principal preocupació econòmica de les famílies
d’abans. Per raons econòmiques, les famílies menjaven de determinada manera,
esprement la imaginació i la perícia culinària per aconseguir un major gust als aliments
més barats del mercat. Quan una festa ho requeria, es menjaven aliments cars, omplin
d’alegria als qui rebien les menges. Avui en dia, l’alimentació ocupa el tercer lloc en el
rànquing de la despesa familiar, després de l’habitatge i l’oci. Així mengem allò que ens
plau, sempre, prioritzant la comoditat i el gust per sobre del preu. El preu no és un
limitant per triar el què volem menjar.
Polítics, economistes i investigadors de tota mena han lluitat per trencar els límits que ens
obligaven a menjar d’una manera cíclica, encorsetada si es vol. Cal dir que no és pas dolent
haver trencat els límits, ans al contrari, ja que ens permet un major desfogament en tots els
aspectes i això no és, sinó, un motiu d’alegria i de progrés. El que sí que és cert és que tenir
tota mena d’aliments a l’abast ens obliga a reaprendre com hem de menjar. Abans no érem
nosaltres qui dictava com havíem de menjar, ho dictava l’entorn.
Ara som nosaltres els últims responsables en la tria de la nostra alimentació, però hem perdut
el referent a qüestions que abans no es plantejaven de manera tant conscient, perque es
donaven de manera espontània, per exemple la nutrició, o la temporada dels productes, o la
proximitat amb els productors i la cultura entorn com es fan els aliments. Paradoxalment tenim
una oferta molt àmplia, però a la pràctica, ens repetim molt més. És a nivell individual la nostra
alimentació més rica i variada quan podem obviar allò que no ens plau tant?
Per ilustrar-ho faré servir el símil d’Internet. És dolent gaudir de l’eina d’Internet? No, al contrari,
és un signe de progrés i és una eina que ens comunica i ens facilita la feina.
7