L'Edin torna a casa - CapGros.com

MR 18
L’Edin torna a casa
PER JOAN SALICRÚ FOTOGRAFIA SERGIO RUIZ
El juliol de 1996, un
jove musulmà de Mos-
tar va venir a Mataró
junt amb un grup de
joves d’aquesta ciutat bosniana durant deu dies con-
vidat per l’Ajuntament de la capital del Maresme, just
després de la guerra que va assolar el país entre 1992 i
1995. Inesperadament, però, s’hi va enamorar i va deci-
dir venir-hi a viure. Una dècada després, MATARÓ REPORT
acompanya Edin Kapic en un viatge de tornada a casa
per saber com s’ha recuperat la ciutat on va néixer.
MR 19

MR 20
Era la nit del 26 de juliol de 1996, al Parc
Central. Allà s’hi feia, com tots els mataronins
saben, el Ball de Festa Major, una de les grans
nits de Santes, que dóna pas al dia 27, el dia de
la festa amb majúscules. Aquella nit Edin Kapic
va desaparèixer del mapa una estona deixant els
seus amics al recinte del Parc i va tornar-hi al cap
d’una estona anunciant que s’havia “enamorat”
d’una mataronina. Així de definitiu.
La cosa no anava de broma. Ella era de Mataró
i ell de Mostar, la capital d’Hercegovina, una de
les dues regions geogràfiques que donen nom
a la república de Bòsnia i Hercegovina, que va
formar part de Iugoslàvia fins al 1992. Aquells
dies era a Mataró gràcies a un viatge de deu
dies organitzat per l’ONG francesa DIA de
Marsella en col·laboració amb l’Ajuntament de
Mataró i va ser acollit per la família Aliberas de
Rocafonda. I, en aquest curt espai de temps, va
sorgir l’amor amb una pubilla de la capital del
Maresme. L’Edin va decidir quedar-se a viure a
Mataró amb la seva nova xicota. Una idea tan
sorprenent com ferma i definitiva. Dit i fet: va
tornar a Mostar per preparar la seva marxa i al
cap de tres mesos, l’octubre de 1996, ja tornava a
ser aquí i es va posar a estudiar COU a l’institut
A dalt, imatge de
la ciutat de Mostar
i la vall on està
emplaçada.
Damià Campeny. Tot plegat onze mesos després
del final de la guerra de Bòsnia (1992-1995), tot i
que a Mostar en realitat es va acabar el 1994.
Han passat deu anys d’aquella primera nit de
Santes. I l’Edin segueix vivint a Mataró –és un dels
tres bosnians que hi estan censats– i treballant com
a informàtic en una empresa ubicada a Sant Joan
Despí. Cada estiu –si pot també a l’hivern– va a
veure la família a Mostar, durant les vacances, per
retrobar-se amb el pare, en Mustafà; la mare, la
Suada; el seu germà Emin i l’àvia, la Hida Durkic,
i els amics que hi conserva, així com a empapar-se
d’imatges que guardarà a la seva retina durant
els següents mesos.
L’Edin passeja pels carrers de l’stari grad –la
ciutat antiga– de Mostar, taral·lejant L’Empordà
dels gironins Sopa de Cabra mentre assenyala
llocs on recorda haver vist caure granades. La
imatge és kafkiana. Ho fa pràcticament com si
fos una cosa aliena a ell, amb el seu proverbial
i habitual sarcasme. Fins i tot quan assenyala la
façana del teatre del carrer Mariscal Tito en el
vestíbul del qual va passar tretze mesos de la
seva vida –del setembre de 1993 a octubre de
1994– després de ser expulsat amb la família de
la casa del Mostar Oest –la zona croata– on han
“Els mesos que vam passar refugiats al teatre van ser els
més inhumans que recordo”, apunta Edin Kapic
viscut sempre: “Van ser els mesos més inhumans
de la meva vida”, recorda, com si ho revisqués
per un moment. El fet és que la seva família no
volia participar per res del món en el fenomen
anomenat “neteja ètnica” i ocupar la casa d’un
croat o un serbi a la zona musulmana de la ciutat.
De manera que els responsables municipals del
Mostar Est van decidir allotjar-los aquí i posteriorment
en unes cases prefabricades a la zona
alta de la ciutat mentre no poguessin tornar a la
seva casa d’abans de la guerra.
El soroll dels vidres trencant-se
Kapic recorda bé el dia del primer bombardeig
i el soroll dels vidres trencant-se. Admet que des
dels primers disturbis a la província de Kosovo el
1987 els tambors de guerra anaven en augment
però que a casa seva –com a la majoria de cases
de Mostar– confiaven que a Bòsnia, una petita
Iugoslàvia dins Iugoslàvia, en el sentit que era la
república més multiètnica de totes, “no passaria
res”. Fins i tot quan els enfrontaments van començar
a Sarajevo, el 6 d’abril de 1992, la família de
l’Edin pensava que Mostar restaria tranquil·la.
Per això el dia del primer bombardeig dels serbis
la família es va quedar al menjador de casa
seva, pensant que malgrat els rumors finalment
no sonarien els canons ni les ametralladores.
“Tots els veïns estaven al refugi però nosaltres
no ens ho crèiem i ens vam quedar aquí”, recor-
Estudiant precoç i poliglot
Edin Kapic és el que se’n diu un ‘crack’ però a més a més ho és
de forma precoç. De fet ja va néixer després de només sis mesos
i mig d’embaràs. La seva capacitat idiomàtica és brutal: als
tres anys ja dominava l’alfabet ciríl·lic –que usen els serbis– i el
llatí –els croats i els musulmans– segons recorda la seva àvia,
Hida Durkic, que li va donar també lliçons d’italià, après per ella
degut al pas de l’exèrcit de Mussolini durant la Segona Guerra
Mundial. Als onze va aprendre l’anglès, als quinze el castellà, els
setze-disset l’alemany i després el rus, el finlandès i el català.
També té nocions d’àrab, euskara i portuguès. Kapic, que és
una ment privilegiada i d’una astúcia impressionant, va decidir
aprofitar la guerra per cultivar el seu do de llengües, com una
teràpia per no obsessionar-me amb la presència constant de la
guerra: “Buscava coses per oblidar-me de la guerra i una d’elles
era aprendre informàtica, estudiar castellà, millorar el meu
anglès…”, recorda amb la seva habitual rialla als llavis.
MR 21

MR 22
den els pares de l’Edin, Mustafà i Suada Kapic,
des del mateix menjador. “Quan va començar el
bombardeig, l’edifici va començar a tremolar i els
vidres a trencar-se. Llavors vam baixar corrents
al soterrani”, afegeixen.
La mala sort els va començar a acompanyar
justament aquella tarda, quan una granada va
explotar a la paret del seu bloc de pisos, just a
l’altura de casa seva, deixant-hi una empremta que
avui encara perdura. Després d’això van haver
d’admetre que la cosa anava de veritat i van anar
a refugiar-se al soterrani amb la resta de veïns, la
majoria dels quals eren croats, ja que en aquesta
zona hi són majoritaris. Un altre senyal que allò no
era un malson sinó una realitat ben desagradable
és que els serbis que vivien al mateix immoble
que els Kapic van marxar-ne sense acomiadar-se
dels seus antics veïns alertats no se sap ben bé
com. Van dir als seus veïns que “anaven a passar
el cap de setmana al camp”, però no van tornar
mai. Avui representen només un cinc per cent dels
mostarians, un percentatge misèrrim davant del
terç que eren abans de 1992.
Els mals temps per als Kapic, però, només
acabaven de començar. El 30 de juny de 1993,
una mica més d’un any després que comencessin
les hostilitats amb els serbis, els croats es van
girar contra els seus antics aliats musulmans i va
començar una segona guerra. Va ser, en paraules
de l’Edin, “una segona traïció”, després de la protagonitzada
pels serbis mesos abans. I els croats, en
el mateix estil de nul respecte pels drets humans
aplicat per l’exèrcit serbobosnià en els pobles on
anaven entrant, van començar a aplicar el seu
programa de neteja ètnica a la zona de la ciutat
A dalt, Edin Kapic
camina pel vial
paral·lel al riu
Neretva amb el
cooperant espanyol
Javier Mier.
A dalt, a la dreta,
imatge d’una de les
ribes. Alguns edificis
estan reconstruïts
del tot, altres
gens.
que controlaven –la pràctica majoria, excepte el
nucli antic. Primer ho van fer només amb els
adults, els pares de família, com Mustafà Kapic, el
pare de l’Edin, al qual van venir a buscar i enviar
a un camp de presoners al sud de Mostar, on hi
havia l’heliport. S’hi va estar dos mesos i mig
però just llavors les milícies croates del Consell
de Defensa Croat (HVO) van decidir expulsar
definitivament tots els musulmans que vivien a
la zona croata de la ciutat: els Kapic van ser-ne
una de les víctimes.
Un dia, al vespre, soldats de l’HVO es van presentar
a casa seva i els van donar deu minuts per
agafar l’imprescindible: “Van obrir la porta i ens
van dir que ens n’havíem d’anar. Ens vam mirar
de dalt a baix i recordo que un soldat va mirar-me
la bossa dient-me: “Segur que hi portes bombes!”,
narra Suada Kapic amb precisió. Després els van
fer travessar el front de guerra a l’altura de l’actual
plaça Espanya cap a la zona musulmana, on els
va acollir el govern bosnià, que els va allotjar
al teatre anteriorment descrit perquè no volien
participar de la neteja ètnica que significava anar
a una altra casa. El seu pis, a Mostar Oest, sí que
va ser ocupat per un croat al qual l’Edin dedica
una petita broma: “Recordo que entre els llibres
vaig deixar un escut de l’exèrcit bosnià i que quan
vam tornar a casa estava exactament al mateix
lloc. Deu ser que no li agradaven gaire els llibres”,
apunta, sempre irònic.
La guerra, a Mostar, es va acabar al març de
1994 i el mateix agost l’Edin va tenir l’oportunitat
d’entrar a treballar a l’ONG espanyola Médicos
del Mundo, ja que durant la guerra –curiós de
mena com és– va dedicar-se a aprendre castellà.
I dos anys després va sorgir l’oportunitat de fet
el viatge a Mataró que acabaria convertint-lo en
un habitant més de la capital del Maresme.
Deu anys després l’Edin ha decidit que
Catalunya és la seva llar i que, malgrat que intenti
venir sovint a Mostar, no es pot viure en dues
realitats: “Al final t’adones que has de fer una tria,
no et pots desdoblar”, apunta amb resignació. Els
pares de Kapic no van estar contents de saber que
el seu fill es quedaria a viure a Mataró, però sí que
estan feliços de saber que el seu fill ja ha trobat el
camí de la seva vida encara que sigui molt lluny
de casa. “Teníem por de saber com se’n sortiria,
però vam veure que estava ple de pensaments i
energia positiva”, relata la mare, Suada.
La ciutat segueix dividida
Quan torna a Mostar, cada vegada, l’Edin
s’adona que la postguerra ha generat una curiosa
paradoxa dotze anys després de la guerra: la ciutat
no té res a veure amb com estava quan ell en va
marxar, el pont vell fa dos anys que torna a estar
reconstruït i amb ell les manades de turistes que
hi vénen durant tot l’any però en canvi la divisió
ètnica de la ciutat no s’ha resolt, al contrari; s’ha
consolidat de forma efectiva. Els controls entre la
zona croata i la zona musulmana fa temps que van
desaparèixer, però ara el Mostar Oest és pràcticament
tot croat i l’Est pràcticament musulmà. En
aquest sentit, el cas de la família de l’Edin que, tot
i ser musulmana, ha tornat a viure a la part croata
–des del 2001– és excepcional. El fet és però que a
banda i banda funcionen companyies de correus,
de telèfon, d’electricitat i d’aigua diferents. Com si
pertanyessin a estats diferents. L’únic servei bàsic
Mataró amb Mostar
Edin Kapic va venir a viure a Mataró arran d’un viatge que, durant
deu dies del juliol de 1996, va fer juntament amb una quinzena
més de joves –croats i musulmans– convidats per l’Ajuntament
i acollits en famílies. La vinguda del grup es va gestar en
un viatge que la regidora de Cooperació, Consol Prados, va fer
a Sarajevo i Mostar a principis de 1996. Prados va coincidir a
Mostar amb Albert Soler, responsable de l’ONG francesa DIA,
que precisament tenia en ment organitzar una sortida conjunta
de joves croats i musulmans a Catalunya. En principi la intenció
era fer-ho a Barcelona, però la trobada amb Prados va desplaçar
l’opció de la capital. “Dèiem que la reconstrucció física era
important però que encara ho era més la reconstrucció humana”,
explica Consol Prados, avui secretària d’Immigració de la Generalitat.
Prados recorda que la ciutat va brindar una gran acollida
als joves bosnians. “Són experiències que t’ajuden a entendre i
a veure més enllà de la teva ciutat”. Després d’això, Mataró va
col·laborar amb Mostar ajudant en un programa de joves.
MR 23

MR 24
que funciona conjuntament és el dels bombers,
des de 2004. Justament la mare de l’Edin, Suada,
és la secretària de l’actual responsable del cos,
el musulmà Miro Salcin, i també ho va ser de
l’anterior cap, el serbi Ratko Pejanovic.
L’Edin, que més que musulmà se sent bosnià,
és a dir, ciutadà de Bòsnia, se’n fa creus, de la
divisió imperant. Perquè si bé el pont vell de la
ciutat torna a estar dret i a brillar amb llum pròpia,
la resta de ponts de la ciutat s’han esmicolat. I la
por s’ha instal·lat en els cors dels habitants. Ara,
per exemple, és el més habitual del món preguntar-se
per l’origen ètnic quan abans mai es feia:
“El 91 jo no tenia ni idea de qui era serbi, qui era
musulmà i qui era croat”, apunta enutjat.
Tot això ho explica des de dalt de la torre
Siemens, l’únic gratacels que s’ha aixecat a
l’antiga línia de front, al Boulevard que un dia
ell va haver de creuar per anar a la zona que “li
pertocava”. Des d’allà es divisa el campanar de
l’església dels franciscans, de 55 metres d’alçada,
que la mateixa UNESCO acaba de reclamar que
es retalli perquè està fora de lloc en relació amb
la ciutat antiga, protegida per aquesta organisme
des de la reconstrucció del pont. Aquest campanar
és una de les mostres de la voluntat de la part
croata –o almenys la seva versió més radical– de
convertir Mostar, una ciutat on abans de la guerra
vivien tres pobles barrejats, en una ciutat exclusivament
croata. Les seves ferides de la guerra
han cicatritzat en negatiu i perviuen sobre el
terreny però sobretot al cor dels seus habitants.
“Les divisions que s’han creat al nostre país són
A dalt, Edin Kapic
(segon per
l’esquerra), sopant
amb Emir, Suada,
Mustafà i un parent
vingut d’Austràlia.
A la dreta, Edin
Kapic prenent un
cafè amb Jordi
Aliberas –que el va
acollir durant la seva
vinguda el 1996– i la
seva xicota, Ariadna
Vázquez.
cosa dels polítics, no duraran gaire; dependrà
de si es van produint millores econòmiques. La
resta caurà per si sol”, assegura amb optimisme
Suada Kapic. Precisament la situació econòmica
–l’atur és del quaranta per cent–, la corrupció i
les dificultats per recuperar les cases d’abans de
la guerra, així com l’entrada al capitalisme, són
els principals problemes del país. Des de casa
els Kapic, però, s’ho miren esperançats. Les han
passat tan magres que ara tot ja ha d’anar cap a
millor. “Nema problema” (cap problema), responen
sempre davant qualsevol cosa. És l’optimisme dels
qui l’han de tenir per força, perquè en el fons,
després d’una guerra, no hi ha cap altra sortida
que provar de mirar endavant.
Mapa de Mostar. La línia vermella representa l’antiga línia de front, que va
generar una divisió que segueix encara ara de forma més subtil.
Apunt històric La guerra de Bòsnia (1992-1995)
El 6 d’abril de 1992 va començar la guerra de
Bòsnia després del referèndum pel qual el país es va
independitzar de Iugoslàvia malgrat el rebuig de la
majoria dels serbobosnians, que van boicotejar els
comicis. Una part d’aquests, que es diferencien dels
croats i els musulmans perquè professen la religió
cristiana ortodoxa, van aixecar-se en armes contra
el govern de Sarajevo, controlat pels nacionalistes
musulmans, però en el qual també participaven croats
i serbis. En principi els musulmans i els croats
–i alguns serbis moderats– lluitaven junts contra
els serbis radicals, els anomenats “chetniks”, però
el 1993 es va desencadenar precisament a Mostar
una nova guerra entre l’exèrcit del govern legítim de
Sarajevo, l’Armija, i els radicals croats del Consell
de Defensa Croat (HVO). Els croats havien decidit
seguir el mateix camí que els serbis de Bòsnia i intentar
crear el miniestat croat de Herceg-Bosna, un
somni que segueix present en la ment de molts dels
croats de la zona, que preferirien ser controlats per
Zagreb abans que per Sarajevo. Però contràriament
al que es va propagar en aquell moment, el conflicte
no era entre els exèrcits de tres pobles sinó entre les
forces armades del govern bosnià multiètnic –per
més que això es va anar diluint durant el conflicte– i
els radicals croats i els radicals serbis respectivament.
La guerra es va tancar després dels acords
cuinats al novembre de 1995 a Dayton (EUA) pels
llavors presidents de Bòsnia –Alija Izetbegovic–,
Croàcia –Franjo Tudjman– i Sèrbia –Slobodan
Milosevic. Els tres avui són morts, però el seu llegat
segueix sent molt controvertit. El país, tal com es va
decidir llavors, està dividit en dues entitats ètniques,
la Federació de Bòsnia i Hercegovina i la República
Srpska, amb una dèbil copresidència tripartita i un
govern central amb molt poques competències.
Mataró
Croàcia Sèrbia
Croàcia
República
Srpska
Federació de
Bosnia
Hercegovina
Mostar
Mostar
Montenegro
MR 25