Revista Reviscola n. 4 (2008) - Institut Jaume Huguet

índex
EDITORIAL 3
REPORTATGE 4
Ho sabíeu...? Els treballs de recerca
Els origens del ferrocarril a Valls
Les platges de Tarragona
El canvi climàtic
La remodelació del mas de Puató
El pa i el consum actual
La vinya a Vilabella i l’emparrada
Evolució del càncer i altres de salut
Firagost
Capafonts
La Guerra Civil
Esports
Varis cultura i ensenyament
ENTREVISTES 21
Fernando Sarrais
Ignasi Ferré
Enric Rodríguez
DIÀLEG 27
A primera vista: per tu, és important la imatge personal?
OPINIÓ 31
Dret a l’habitatge
DES DE CASA 38
La mediació al nostre institut
A l’aula de diversitat anem al teatre
Reflexions sobre les TIC i els joves
Fabricació Mecànica: Cicles de Grau Mitjà, noves propostes
Escoles Verdes
Intercanvi amb Eslovènia
QUADERN DE VIATGES 47
Viatge a Bolzano (Transnacional 2007)
Esquiada 2008
Viatge al País Basc
Viatge de final d’etapa: 4t d’ESO a Itàlia
ET RECOMANEM... 55
Pel·lícules
Llibres
Rutes
Jocs
Ràdio
Música
Un esport
Un serial
Una festa
FLAIXOS OLFACTIUS 64
PARAULES, PARAULES 66
FOTOS PORTADA
EQUIP DE REDACCIÓ
Imma Batalla
Isabel Bitria
Lorena Farnós
Joan Foguet
Antoni M. Marsal
Emília Molas
Jesús Moreno
Claustre Pallarès
M. Neus Salvat
Anna Sans
Josep M. Solé
Núria Ventura
Fotos guanyadores del I Concurs de Fotografia
mediambiental de l’Institut:
Categoria 1 - Carlota Navarro Solé (3r ESO): “Les Plaias”.
Categoria 2 - Abel Illescas Muñoz (2n BAT): “La Llibertat”.
Categoria 3 - Jesús Moreno: “Foc”.
DISSSENY I MAQUETACIÓ
Nou Silva Equips, SL
www.silvaequips.es
IMPRIMEIX: Anfigraf, SA
D.L. T-343-2005
EDITA
IES Jaume Huguet·Antiga Escola del Treball
c/ Creu de Cames s/n · 43800 Valls
Tel. 977 600 938
Fax. 977 612 565
correu electrònic: centre@iesjaumehuguet.org
web: www.iesjaumehuguet.cat
AMiPA 977 603 560
ANESPRO 977 600 938

Dins el gran ventall d’activitats
que desenvolupen els nostres
alumnes en els diferents
ensenyaments, n’hi ha una que els
mereix una dedicació especial, i que
a més acostuma a deixar una bona
empremta en ells. Em refereixo al
treball de recerca de Batxillerat, activitat
que té un protagonisme destacat
en aquest número de la nostra
revista.
És norma habitual que, quan estudiem
o quan treballem, estiguem
immersos en les activitats que cal
desenvolupar per tal d’aconseguir
els objectius que ens havíem plantejat.
Mentre la nostra ment està
atrafegada, no sense motiu, no som
prou conscients de tot allò que de
vegades fa que el nostre gran projecte
–allò que realment representa
el nostre treball de recerca– es torni
personal, individual i tancat.
Per això, aixecar el cap, respirar
profundament i mirar al teu voltant,
comprovant també les inquietuds
dels teus companys i les experiències
dels qui primer ho han viscut,
t’ajuda en part a tranquil·litzar-te, a
enriquir les idees, a conèixer plante-
jaments nous i a comprendre que tot
acostuma a ser relatiu.
Aquesta és l’òptica des de la
qual s’ho miren els alumnes de primer
curs, que ja comencen a fer el
treball de recerca, i, quan en parlen
amb els companys de segon que ja
l’han fet, comproven que potser es
tracta d’alguna cosa que és especial
però que, a la vegada, té un caire
del tot normalitzat, que no passa res
d’haver de fer-lo.
D’altra banda, quan et poses al
costat dels nois i noies de segon
curs que ja han presentat el treball
però que encara els queda fer
l’exposició oral, t’adones que viuen
uns moments de nerviosisme d’una
forma natural. Comparteixes amb ells
aquests moments i veus que també
senten la satisfacció que dóna haver
assolit un objectiu que, quan feien
primer, els semblava molt llunyà.
Per tant, aprofitant l’experiència
de tots, alumnat i professorat, voldria
recordar-vos allò que els diem
tantes vegades, de fet, allò que en
algunes ocasions de la nostra vida,
més o menys, ens hem de dir a
nosaltres mateixos: “És un treball
visita la nostra web
editorial
que té una certa rellevància, que
cal fer-lo bé, però que no us ha de
generar més angoixa que qualsevol
altra matèria del Batxillerat. Repartiuvos
bé el temps, que en teniu molt;
consulteu els vostres tutors, i no
espereu els darrers dies perquè no
hi sereu a temps”.
Amb tot això confio que els
alumnes de Batxillerat recordareu la
vostra experiència i podreu dir que
gaudíreu fent el treball. És la recompensa
de l’esforç i la feina ben feta.
I també confio que tots els altres
sabreu apreciar la feina feta per tots
ells i, cadascú des del seu àmbit,
intentarà tenir-la en compte.
www.iesjaumehuguet.cat
JORDI TUSET VALLET
Director
reviScola · Juny 2008 | 3

eportatge
Ho sabíeu...?
Els treballs de recerca
Tot ve que s’acaba. El treball
de recerca, també! Després d’haver
assistit a nombroses xerrades orientatives
de gran profit, com ara què
és i què no és un treball de recerca,
tipus i parts d’un treball, planificació
i etapes; i després d’haver comptat
amb el suport dels membres del
Departament de Català pel que fa
als aspectes formals de presentació
escrita –tipus de lletra, espais, títols,
subtítols, citacions bibliogràfiques,
peus de pàgina, etc.– i d’haver tingut
l’assessorament del Pep Escoda
pel que fa a la utilització del Word
avançat, els alumnes de segon de
Batxillerat hem hagut de presentar
els famosos, i temuts, treballs de
recerca.
L’elaboració d’un treball d’aquest
tipus té com a objectiu desenvolupar
la capacitat de recerca de l’alumnat
basant-se en dos conceptes: la innovació
i l’aprofundiment. Pot estar
emmarcat dins una matèria o pot
ser interdisciplinari. És obligatori per
a tots els alumnes de Batxillerat,
equival a dos crèdits del currículum i
representa el 10% de la qualificació
final. S’ha de fer durant la segona
meitat del primer curs i el primer
trimestre del segon, encara que, a
molts alumnes, aquest termini no
ens quedà prou clar. Ben poca gent
4 | reviScola · Juny 2008
ha estat constant i aplicada. La majoria
ha vist com se li tirava el temps a
sobre com a conseqüència d’haverho
deixat tot per l’últim moment. Si
us en podríem explicar, de casos...
Malgrat tot, com podreu comprovar,
els hem acabat fent. I els temes
i els interessos han estat molt diversos.
Per això, hem presentat treballs
que pretenen oferir a la llum pública
aspectes de caràcter històric relacionats
amb pobles, santuaris i monuments,
obres d’art, entitats esportives,
formacions polítiques; d’altres
relacionats amb malalties i trastorns
o amb el món de la medicina; i fins
i tot treballs relacionats amb el món
de l’esport o treballs de programació
informàtica.
S’ha de reconèixer que elaborar
aquests treballs ha estat una tasca
dura, en alguns casos, feixuga. Hi ha
hagut moments en què alguns hem
pensat de deixar-la córrer perquè ha
costat una mica de compaginar-la
amb la feina i amb els estudis diaris,
que ja són prou exigents.
Hem disposat de fonts
d’informació molt diverses (llibres,
articles de revistes o diaris, arxius,
documents escrits o amb imatges,
etc.), però hem hagut de saber escollir
amb la màxima precisió tot allò
que ens era vertaderament essencial.
I això és feina d’hores, de moltíssimes
hores, i de molts i molts
dubtes. Dubtes que ens han causat
força maldecaps. Gairebé tots ens
hem vist obligats a consultar-los als
tutors a corre-cuita, entre hores, pels
passadissos i de manera ràpida; o bé
directament hem hagut de perdre
hores de classe, depenent de la flexibilitat
horària dels professors i dels
tutors. Per això, ens sembla assenyat
de suggerir que convindria poder
comptar amb una hora setmanal, en
l’horari de segon de batxillerat, que
facilités les consultes que periòdicament
s’han de fer al tutor del treball.
D’aquesta manera podríem resoldre
dubtes sense haver de perdre hores
de classe.
Sigui com sigui, malgrat totes les
dificultats i tots els maldecaps, en
general, ens sentim força satisfets
dels resultats obtinguts. Tot seguit
us presentem una bona mostra dels
nostres treballs. Ho fem, doncs,
il·lusionadament i amb satisfacció
(i amb alleujament, també!). Estem
convençuts que els trobareu interessants!
Ho sabíeu, tot això que ara us
explicarem?
ESTER AYALA / ANNA OLLÉ
2n BAT

Els orígens del ferrocarril a Valls
Altres línies fèrries que podrien
haver passat per Valls
El meu treball de recerca se
centra en l’estudi de la història del
ferrocarril a Valls. Hi analitzo el procés
econòmic de l’acumulació del
capital per a construir la línia de Valls
a Vilanova i Barcelona. Com a curiositat,
una part del treball és dedicada
a l’anàlisi de la documentació que
evidencia que es projectaren altres
línies fèrries que havien de passar
per Valls, però que no es van arribar
mai a tirar endavant.
Molt abans que el ferrocarril arribés
aquí, doncs, s’havien fet projectes
que no triomfaren, ja fos perquè
no produirien beneficis, ja fos per les
despeses que haurien comportat i a
les quals no es podia pas fer front.
Es va pensar, primerament –quan
encara no estava construïda la línia
de Tarragona a Martorell i Barcelona–,
en la prolongació de l’antic recorregut
que unia Martorell i Barcelona
fins a Valls, passant per Vilafranca.
Mai no es va arribar a consolidar,
aquest projecte.
Els vallencs confiaven que la línia
que havia d’unir Reus amb Tarragona
passés per Valls, esperança que
va quedar diluïda.
També es va parlar de l’autorització
d’un ramal que, partint d’Alcover en
la línia anteriorment citada, acabés a
Valls; ramal que tampoc no va passar
de ser un projecte.
Altres projectes foren que un
tramvia de vapor fes el trajecte entre
Tarragona i Valls. La pretensió era
que després circulés per Montblanc,
on es trobaria amb el ferrocarril de
Lleida a Tarragona. Aquest projecte
s’abandonà essencialment per causes
econòmiques, ja que comportava
la construcció d’un túnel que hauria
costat moltíssims diners. Un altre
projecte molt semblant consistia
en la construcció d’una línia ferrada
entre Tarragona i Balaguer, que passaria
per Valls i empalmaria, a Tàrrega,
amb la línia de Saragossa a Barcelona.
No es tirà endavant perquè
aquesta línia hauria estat paral·lela a
la de Reus i Lleida i presentava força
dificultats topogràfiques.
Un dels estudis de construcció de
línia ferrada que hagués tingut una
important repercussió hauria estat
el d’unir Tarragona i Balaguer per
trobar-se allà i enllaçar amb un altre
projecte, el de la Noguera Pallaresa.
Aquesta línia hauria pogut passar
per Valls i endinsar-se a la Conca de
Barberà per l’estret de Cabra, salvant
després la divisòria de les muntanyes
que limiten amb la província de Lleida
per les immediacions de Vallbona
de les Monges mitjançant un túnel,
tallant després la línia de Saragossa
a Barcelona a Bellpuig i seguint fins a
Llinyola. Hauria estat una línia fàcil de
construir, la qual hauria pogut arribar
fins al Pla d’Urgell per terrenys lleugerament
accidentats i conservant la
mateixa alçada en el traçat. Aquesta
línia hauria travessat les comarques
fèrtils de l’Urgell i la Conca i hauria
fet arribar el ferrocarril a una sèrie de
pobles que haurien pogut prosperar
ràpidament. Aquesta línia, a més a
més, hauria escurçat la distància del
reportatge
Mediterrani de França en uns 25 Km.
D’altra banda, hauria portat molts
beneficis a Valls, ja que hauria estat
una línia internacional enllaçada amb
la de Valls a Vilanova i Barcelona.
Finalment, hi havia el projecte de
construir un ferrocarril econòmic, el
Transversal del Principat de Catalunya,
el qual havia de sortir de Tarragona,
passar per Valls, Igualada, Manresa,
Vic i Figueres, i anar a morir al
port de Roses. Aquesta línia transversal
hauria suposat un fort impuls
per a les economies dels pobles per
on hauria passat. El seu recorregut
hauria dibuixat un semicercle.
Totes aquestes línies quedaren
en un simple projecte o estudi, malgrat
que algunes haurien suposat un
vertader estímul per a la població
de Valls i de la comarca en general.
L’obstacle principal era l’acumulació
del capital.
Com ja sabem, l’única línia que sí
que triomfà és la de Vilanova a Valls,
que ens uneix amb la capital catalana;
amb Madrid, per la línia de Roda
a Reus, i amb el nord d’Espanya, per
l’enllaç de Picamoixons.
ADRIÀ MARTÍNEZ MASIP
reviScola · Juny 2008 | 5

eportatge
Les platges de Tarragona
En el treball de camp del meu
treball de recerca he analitzat
l’estat de les platges de
Tarragona, des de la Pineda fi ns a
Tamarit. Per una banda, vaig decidir
fer una anàlisi física de l’aigua, en la
qual comprovava el pH, la conductivitat
i la temperatura de l’aigua per
comparar-la amb la temperatura exterior
del medi. D’altra banda, vaig fer
una anàlisi química per comprovar la
salinitat, la quantitat d’oxigen dissolt
que hi havia en una mostra d’aigua
i, per acabar, vaig voler observar els
cristalls de sal i les gotes d’aigua al
microscopi.
En observar les gotes d’aigua,
vaig trobar microorganismes, com
ara el microplàcton, i alguns éssers
diminuts, com els rotífers. No era
gens estrany. Segons un article del
diari ABC, es poden trobar entre
10.000 i 30.000 microorganismes en
una mostra d’un litre d’aigua. Altres
fonts d’informació asseguren que,
en cada mil·lilitre d’aigua marina, es
El canvi climàtic
En primer lloc, he fet aquest
treball de recerca per intentar
esbrinar si realment es dóna
un canvi climàtic global i com afecta
el nostre clima i l’agricultura. De fet,
és un tema que m’interessa força i
de què darrerament es parla molt.
En segon lloc, el treball conté
informació sobre els fenòmens del
canvi climàtic. Concretament, en el
treball de camp he confegit unes
gràfiques que mostren l’evolució de
les temperatures i de les dates dels
inicis de verema durant un període
de 15 a 20 anys.
Per acabar, he arribat a la conclusió
que el canvi climàtic existeix a
nivell global, però no es pot afirmar
6 | reviScola · Juny 2008
poden trobar prop d’un milió de bacteris
i prop de deu milions de virus.
En conclusió puc dir que l’aigua
de les platges que vaig analitzar
estava en més bon estat del que
creia inicialment, tenint en compte
la proximitat del conjunt d’indústries
petroquímiques de la zona i, més
encara, la influència del port de Tarragona,
que acull una intensa activitat
de trànsit de petroliers i també
fortes onades de turisme a l’estiu,
les quals, a part de ser una de les
amb claredat que es vegi reflectit en
la climatologia de la nostra comarca
ni que faci variar les dates de la
verema. També val a dir que, amb
la informació de la qual disposo, no
més importants fonts d’ingressos
del país, tenen un paper considerable
en la degradació costanera i del medi
ambient marí. Realment, em pensava
que els resultats de les anàlisis
haurien estat uns altres; però no hi
vaig trobar substàncies contaminants
ni deixalles i, encara que la quantitat
de microorganismes és bastant
elevada, no podem considerar que
l’aigua estigui en mal estat.
ABEL ILLESCAS MUÑOZ
n’hi ha prou per a constatar-ho, i que
les temperatures dels anys estudiats
són molt irregulars
JOSEP BARTRA MARTÍ

La remodelació del mas de Puató
El mas de Puató es troba
situat a pocs quilòmetres de
Picamoixons. És una antiga
casa de pagès, actualment dedicada
a la producció agrícola. Durant molts
anys havia servit d’allotjament a la
família dels propietaris, i fi ns i tot es
va utilitzar de refugi durant la Guerra
Civil Espanyola.
En el meu treball de recerca proposo
la remodelació d’aquest mas
i la posterior transformació en un
negoci de turisme rural. Vaig creure
que era un bon lloc per emplaçar-hi
un negoci d’aquest tipus, ja que és
situat en plena natura i, a més a més,
els clients podrien gaudir d’un clima
bastant acollidor durant tot l’any.
Valorant els aspectes tècnics
d’aquest projecte, cal remarcar la
necessitat de substituir i d’actualitzar
totes les instal·lacions elèctriques,
d’aigua freda i calenta, de televisió,
etc. També caldria tenir en compte,
a l’hora de remodelar-lo, la distribució
de les habitacions, perquè
s’hauria d’adaptar a les necessitats
dels clients. Per exemple, caldria preveure-hi
la instal·lació de lavabos.
Aquests foren els principals
aspectes que hauria de contemplar la
remodelació, la qual hauria de complir
la normativa que la Generalitat de
Catalunya exigeix per aquest tipus de
negocis. En aquest mateix treball he
elaborat un estudi econòmic en què
demostro que aquest negoci sortiria
rendible al cap d’un temps. Curiosament,
tant analitzant la normativa
vigent com fent l’estudi econòmic
reportatge
corresponent, m’he adonat que hi ha
diversos aspectes a tenir en compte,
molts dels quals em van sorprendre.
Per exemple, la normativa exigeix
unes determinades mides mínimes
de les habitacions, i fins i tot exigeix
una mínima separació entre els llits i
les tauletes de nit. També em va sorprendre
que, en l’estudi econòmic,
s’hagin de tenir en compte molts
altres aspectes a part dels guanys i
les despeses.
La principal motivació a l’hora de
fer aquest treball va ser el meu interès
per aquest món. D’altra banda, cal dir
que estic vinculat familiarment amb
el mas de Puató.
El pa i el consum actual que se’n fa
El meu treball de recerca tracta
del pa i del consum actual
que se’n fa. L’objectiu principal
era descobrir-ne l’origen, saber
quins ingredients es fan servir per
a elaborar-lo, estudiar-ne tot el procés
d’elaboració, la maquinària que
hi intervé i, fi nalment, relacionar el
consum actual amb el consum que
es feia en temps passats.
Les dades obtingudes quant al
consum del pa em fan deduir que
actualment se’n menja menys que
anys enrere. Ara no en consumim
grans quantitats i aquestes dades ho
corroboren:
Consum actual de pa: 208,2
grams per persona durant un dia.
Consum de pa que fan les persones
de més de cinquanta anys: 478,6
grams per persona durant un dia.
Una altra dada interessant és la
que vaig obtenir en comprovar qui
en menja més, de pa, els homes o
les dones:
Consum de pa per part dels
homes: 236 grams per persona
durant un dia.
Consum de pa per part de les
dones: 181,6 grams per persona
durant un dia.
Una de les conclusions a què vaig
arribar analitzant tota aquesta informació
és que, antigament, es consumia
més pa a causa de l’economia
de subsistència. L’economia del
ANTONI ESCARRÉ ANDREU
moment era precària i el pa era
un producte assequible. Una altra
conclusió és que els homes solen
menjar més pa a causa de la seva
estructura biològica, que requereix
més energia.
Finalment, la valoració personal
que faig de tot plegat és que ens
deixem influir pels rumors que van
de boca en boca. Per exemple, molta
gent es creu que el pa engreixa molt,
i això no és pas veritat. Allò que en
realitat aporta moltes calories és el
que ens mengem amb el pa, com
ara xocolata, melmelada... En fi, no
ens hauríem de deixar portar per les
modes imposades pels grans eixos
del mercat, sinó que hauríem de ser
més crítics i decidir què és el que
volem consumir.
MARIA SOBERANO PORTA
reviScola · Juny 2008 |
7

eportatge
La vinya a Vilabella
En començar el meu treball de
recerca partia de l’afirmació
que la vinya és el conreu més
important del meu poble. I volia arribar
a la conclusió que aquesta frase
és certa. D’altra banda, volia estudiar
i explicar tot el procés del conreu de
la vinya.
Per tot plegat, vaig estructurar
el meu treball en dues parts. Una
part més teòrica, on exposo una
mica d’història sobre els fets més
importants relacionats amb la vinya.
Aquesta història em va permetre de
constatar que els pagesos vilabellencs
sempre han sabut fer front
als problemes que se’ls han posat
al davant, com ara la fil·loxera o la
necessitat de construir una cooperativa.
En aquesta mateixa part teòrica
vaig estudiar el procés que segueix
el raïm quan arriba a la cooperati-
8 | reviScola · Juny 2008
va; també vaig anotar les varietats
de raïm predominants a Vilabella i
vaig reunir les dades climatològiques
dels últims disset anys per veure
si s’havien produït canvis. Em vaig
adonar, en aquest sentit, que la
temperatura ha augmentat quasi dos
graus a Vilabella. Per això he mirat
d’estudiar de quina manera el canvi
climàtic afecta la vinya.
La part pràctica del treball consistí
en l’entrevista a un pagès i en
l’anàlisi de dos tipus de sòls del
meu poble. Volia saber quines són
les característiques més importants
de cadascun d’aquests tipus de sòl.
Partint de molt poca informació, vaig
poder esbrinar amb tècniques bastant
senzilles, de quin tipus de sòl
es tracta. De cada sòl en vaig estudiar
el pH, la textura, la capacitat de
retenció d’aigua, l’alcalinitat... Amb
aquestes dades vaig poder analitzar
en quins casos va més bé un tipus
de terra o un altre.
Amb tot això vaig arribar al meu
objectiu: saber de primera mà que
la vinya va ser i és el conreu més
important de Vilabella, i que probablement
ho continuarà sent ja que els
pagesos l’adapten als temps actuals,
de manera que molts es comencen
a plantejar l’opció de veremar amb
màquina, o estudien la manera de
fer front als probables inconvenients
del canvi climàtic instal·lant sistemes
de reg per tal d’assegurar la producció
de cada any.
NATÀLIA OLIVÉ ALTÈS

La vinya emparrada
El meu treball de recerca està
relacionat amb l’agricultura.
Estudia concretament el conreu
de la vinya i, en especial, el mètode
de l’emparrat.
Fent aquest treball he volgut esbrinar
la rendibilitat d’aquest mètode de
plantació. L’he comparat amb el mètode
de plantació tradicional, en aspectes
com ara el cost econòmic, els
avantatges i els inconvenients, l’esforç
físic, la qualitat del producte final, etc.
La informació l’he extreta de les
enquestes que vaig passar a cent
Evolució i realitat del càncer
Aquest treball dóna una informació
general sobre el càncer,
és a dir, exposa en què
consisteix aquesta malaltia i de quina
manera la podem combatre. He volgut
exposar, en defi nitiva, quines en
són les causes probables.
El càncer és una malaltia relacionada
amb el creixement descontrolat
de les cèl·lules. Contràriament al que
molta gent creu, no es tracta d’una
única malaltia i, per tant, tampoc no
té una única causa.
A part d’aquesta visió general, en
aquest treball també miro d’explicar
pagesos vitícoles de l’Alt Camp, del
Baix Camp, de la Conca de Barberà i
del Penedès, a tots els quals demanava
expressament opinió sobre el
mètode de l’emparrat. També vaig
entrevistar un enòleg per saber què
pensava de la qualitat final del producte,
si es notava diferència segons
si procedia d’un sistema de plantació
o de l’altre.
En conclusió, vaig comprovar que
la qualitat del producte amb el mètode
d’emparrat és més baixa que no
pas amb el mètode tradicional pel
com ha anat evolucionant aquesta
malaltia aquí a Catalunya, tenint en
compte la seva incidència en el global
de la població i la mortalitat que
provoca.
Observant la incidència, podem
concloure actualment que un de
cada dos catalans i una de cada tres
catalanes desenvoluparan un càncer
alguna vegada.
Pel que fa a la mortalitat, de les
50.000 morts que hi ha cada any a Catalunya,
aproximadament, comptant-hi
homes i dones conjuntament, unes
15.000 són a causa del càncer.
Un aspecte que
s’hauria de tenir en
compte és que, en
teoria, tots els càncers
causats pel tabac i el
consum excessiu de
l’alcohol es podrien prevenir,
la qual cosa suposa
que es podrien evitar
unes cinc mil morts.
En els homes, el càncer
és la primera causa
de mort, mentre que,
en les dones, la primera
causa són les malalties
reportatge
que fa a l’aroma, al grau i al gust del
vi o del cava. També he sabut que les
grans empreses, com ara Freixenet,
utilitzen l’emparrat per la rapidesa
i per l’estalvi que els suposa, no
pas per qualitat del producte que
n’obtenen. D’altra banda, també he
conclòs que el sistema d’emparrat
és rendible, però a llarg termini. En
la rendibilitat també hi influeixen les
característiques del terreny plantat
de vinya.
VANESA QUERALT ROMERO
cardiovasculars, seguides, en segon
lloc, pel càncer.
Finalment, si tenim en compte la
gent que supera el càncer, podem
dir que Catalunya ocupa una posició
intermèdia en relació amb la resta
de països.
Una de les principals conclusions
a què he pogut arribar fent aquest
treball és que, al contrari de la idea
que la gent en té, el càncer és una
malaltia que es pot curar, ja que
molta gent que l’ha patida ho han
pogut explicar.
ESTER OLIVA ALTÈS
reviScola · Juny 2008 |
9

eportatge
La síndrome metabòlica
Aquest treball pot interessar a
tothom a qui agradi la medicina.
El meu objectiu principal era
analitzar el percentatge de síndrome
metabòlica que podem detectar en
persones entre disset i dinou anys.
L’obesitat, molt present en la
societat actual, i l’alarma que provoca,
em van animar a fer aquest treball
d’investigació.
Entenem per SM (Síndrome Metabòlica)
la detecció d’un conjunt de
factors de risc (obesitat, hipertensió,
colesterol, diabetis i tabaquisme),
els quals, si es donen conjuntament,
Cada dia hi ha més gent que
necessita que els trasplantin
algun òrgan. Malalties com
ara la insuficiència renal, entre altres,
són les causants del mal funcionament
del ronyó. Quan aquest diu
prou, cal que el pacient se sotmeti a
un trasplantament.
Però, quan parlem de trasplantaments,
no hem de pensar tan
sols en la part científica, sinó que
els sentiments també hi tenen un
paper força important ja que un
trasplantament pot suposar un gran
canvi en la vida de la persona afectada.
Aquest ha estat el principal
objectiu del meu treball: conèixer
totes les sensacions que experimenta
una persona en cada fase
del procés de trasplantament, i tot
el això comporta.
Jo partia d’una hipòtesi que consistia
a intentar d’imaginar-me com
em sentiria si em passés una cosa
així. Imaginar-m’ho no va ser fàcil.
Vist des de fora, pot semblar que
sabem com se senten els qui han
patit un trasplantament, que entenem
tot el que els passa. Però,
10| reviScola · Juny 2008
poden desenvolupar malalties cardiovasculars
com ara l’infart de miocardi
o l’infart cerebral.
A l’hora de portar la teoria a la
pràctica em vaig centrar en persones
d’edats compreses entre disset i dinou
anys. Els vaig mesurar l’alçada, el
pes, el perímetre abdominal, i els vaig
preguntar quins hàbits tenien quant
a esport i quant a consum de tabac.
Amb aquestes dades ja podia definir
quin percentatge del total podria esdevenir
una SM.
Els resultats van ser, tal com esperava,
que es podrien donar casos de
realment se senten com ens ho
imaginem?
La millor manera de saber com
se sent realment una persona és
preguntar-li-ho. Per això vaig entrevistar
dues persones que havien
estat trasplantades del ronyó. En
aquestes entrevistes vaig poder
comprovar que la primera reacció
davant la notícia que cal sotmetre’s
a un trasplantament per sobreviure
és de desànim, de pensar: per què
a mi? Per a aquestes dues persones
el pitjor de tot va ser la diàlisi, les
visites constants al metge, la medicació...
Potser és el període més dur
de tots.
El temps de llista d’espera també,
em van explicar, va ser una mica
desesperançador, fins que, al cap
de dos anys d’haver entrat en llista,
aquestes dues persones van rebre
“la notícia”: hi havia un donant!
El dia de l’operació va arribar i,
altra vegada, el desconcert i la por es
van apoderar de la situació. Hi havia
la possibilitat que l’operació no anés
bé i que hi perdessin la vida.
El postoperatori també va ser
SM en un 20% de tot el grup estudiat.
Comparant aquests resultats amb
el percentatge de SM de tot l’estat
espanyol, vaig veure que és molt similar:
un 18%.
El treball m’ha servit per a prendre
consciència que existeix una malaltia
de la qual abans no en sabia res de
res.
ASIER RAZQUÍN LARA
Els transplantaments, esperança de vida
molt dur per a un dels pacients, ja
que va patir un rebuig. Por era l’únic
que tenia.
Però el pitjor va passar. Havien
vençut una operació difícil i un postoperatori
complicat; ara tan sols els
quedava mirar endavant i començar
“una nova vida”
Com a conclusions després
d’haver comparat les entrevistes i
la meva hipòtesi, és pensar que
tots som humans, que tenim sentiments
i que experimentaríem més
o menys el mateix davant d’un fet
com aquest.
El personal sanitari també ha de
ser conscient d’aquestes reaccions,
i informar la família de la situació a
la qual s’hauran d’enfrontar, perquè
només ella és qui pot fer costat a
la persona en aquest moment i,
d’alguna manera, haurà d’intentar
que aquest camí no se li faci tan
dur.
LAURA ANDREU LACUEVA

L’Alzheimer i altres demències
El meu treball de recerca tracta,
en essència, de l’Alzheimer,
encara que també he estudiat
altres demències.
L’ancianitat és una fase de la vida
que, cada vegada més, comporta
l’aparició de diverses malalties degeneratives.
El que més em va cridar l’atenció,
en fer les enquestes a les persones
afectades, va ser que, com més alt era
el grau de la seva demència menys
coses recordaven, fins al punt de no
saber ni com es deien ni on vivien.
Guia de la Facultat de Ciències
Econòmiques i Empresarials de la
Universitat de Barcelona
El meu treball de recerca és
una guia sobre la Facultat
de Ciències Econòmiques i
Empresarials de la Universitat de
Barcelona. En aquesta guia relaciono
els serveis que ofereixen la Universitat
i l’Ajuntament. També hi esmento
els estudis que s’hi poden cursar,
n’explico la història, parlo del context
urbanístic més pròxim, del districte
on es troba, etc.
La informació que proporciona
aquest treball servirà als futurs estudiants
perquè, quan hagin de fer un
treball en la carrera, sàpiguen què
s’ha de fer, com s’han d’organitzar i
quins seran els conceptes que hauran
de tractar. En un treball d’aquesta
mena s’han de fer servir una metodologia
i unes tècniques concretes:
consultar fonts de molts tipus
–Internet, llibres, revistes, etc.–, fer
entrevistes i enquestes, etc. Per a
obtenir la informació necessària he
utilitzat preferentment Internet i he
consultat la biblioteca de la facultat.
El treball donarà informació general
a tot aquell alumne que desitgi
saber tot el que es trobarà en una
universitat qualsevol, i més concretament
he treballat les particularitats
de la Facultat de Ciències Econòmiques.
Qui hagi decidit que vol cursar
estudis de grau superior d’economia
en una universitat, però encara no
sap en quina, amb una lectura del
treball podrà decidir si vol fer-ho en
aquesta o, si més no, l’ajudarà a
comparar-la amb altres.
Personalment, l’elaboració
d’aquest treball m’ha proporcionat
uns coneixements útils respecte
als treballs i/o elaboració de programes
que ens demanaran a la
universitat.
GERARD TARRAGÓ PALLARÈS
reportatge
Vaig poder comprovar que les
meves hipòtesis no estaven equivocades
i, pel que fa a la part pràctica,
els resultats també van ser els que
m’esperava.
No s’han de deixar de banda
les persones que pateixen aquestes
demències. Tot al contrari, cal
estimular-les i cuidar-les com elles
han fet amb nosaltres durant tota la
seva vida.
ALBA FERNÁNDEZ DOMINGO
reviScola · Juny 2008 | 11

eportatge
Alimentació i esport
L’objectiu del meu treball era
de buscar la relació que hi
ha entre alimentació i esport.
Per això, en la part teòrica, he cercat
informació dels diferents grups
d’aliments que existeixen i dels
nutrients que aquests ens aporten.
També he diferenciat els termes
nutrició i alimentació, ja que
aquests es relacionen però no són
iguals. Tota aquesta informació l’he
extreta de diversos recursos: llibres,
pàgines web, etc.
Després, amb el suport de la
part pràctica, he pogut treure con-
Firagost
La Firagost és una fi ra que es
fa cada any a Valls pel mes
d’agost. S’hi celebra des de
l’any 1951.
Vaig escollir aquest tema perquè,
des de petita, cada any hi he anat.
Fer aquest treball m’ha ajudar a
saber més coses sobre aquesta fira:
la seva història, els canvis que hi ha
hagut des que va començar fins a
l’actualitat, la multitud de gent que hi
anava i que hi va, els concursos que
es feien i els que es fan, etc.
A la part pràctica vaig pensar
fer enquestes al públic perquè així
m’assabentava del que pensava veritablement
la gent.
La veritat és que m’ha agradat
molt fer-ho, ja que he après moltes
coses sobre la Firagost. Ho explico
en la part teòrica. Tampoc no sabia
que, durant quatre anys, no s’havia
celebrat i, gràcies a aquest treball de
recerca, he sabut el perquè d’aquella
interrupció.
La part pràctica és la que més
m’ha agradat, ja que fent les enquestes
he rigut molt, amb algunes de les
12| reviScola · Juny 2008
clusions sobre la relació que hi
ha entre l’alimentació i l’esport
d’alt nivell, diferenciant-la, això sí,
segons la modalitat: esportista de
resistència, esportista de velocitat
i esportista de força. Com a conclusió
podem dir que existeixen uns
aliments base per a tot esportista i
uns altres aliments que són específics
per a cada modalitat. Per exemple,
el nombre de nutrients que
han d’ingerir els esportistes d’elit
és proporcionalment més elevat
segons l’etapa d’entrenament en
la qual es troben, segons la prova
esportiva per a la qual es preparen,
etc.
MARTA PASCUAL GARCIA
respostes que m’han donat, sobretot
les del nens més petits que no
sabien ni què dir.
També he après a buscar informació
a la biblioteca, a interessar-me
sincerament per una fira popular de
Valls, a estar llargues hores pensant
en un treball realment important i a
relacionar-me amb més llibertat amb
la gent que m’ha ajudat.
CRISTINA OCAÑA RAMOS

Transtorn per Dèficit d’Atenció amb
Hiperactivitat (TDAH)
El Trastorn per Dèficit d’Atenció
amb Hiperactivitat (TDAH)
afecta, aproximadament, un
8% de la població infantil. Els tres
símptomes principals que presenten
aquests nens són la hiperactivitat, la
falta d’atenció i la impulsivitat.
El treball es divideix en dos grans
apartats. Per una banda, des del
punt de vista teòric, es resumeix tot
el que cal saber d’aquest trastorn. I,
des del punt de vista empíric, es van
realitzar entrevistes als pares d’un
nen amb TDAH, al nen que patia
aquest trastorn i a una psicòloga
especialitzada en aquests temes,
per veure si concordava la teoria
amb l’experiència extreta a partir
d’aquestes entrevistes. A més a
més, es van passar unes enquestes
a gent del carrer per saber quins
coneixements en tenien.
Cal dir que vaig aconseguir els
objectius que em proposava inicialment,
tot i que, no vaig poder
estudiar cap centre on tractessin el
Capafonts: un petit gran poble
LES FONTS DE CAPAFONTS
Cada poble té la seva història,
el seu perfil humà, els seus
propis costums i tradicions,
de manera que per conèixer el tarannà
del país cal anar a les fonts i les
fonts són aquests relats de vida
social i cultural. Difícilment es podrà
fer una història global sense tenir en
compte els municipis més petits i,
és per això, que aquest treball pretén
centrar-se en l’estudi d’un d’ells:
Capafonts.
En primer lloc, s’ha cregut
imprescindible situar Capafonts
pel que fa a la seva situació geogràfica.
Seguidament, s’ha volgut
parar especial atenció, d’una banda,
als aspectes històrics, recopilant
alguns esdeveniments força importants;
mentre que d’altra banda,
també s’ha volgut destacar el clima,
pel que fa referència als elements
condicionants. A continuació, s’han
treballat els recursos naturals –on,
com no podia ser d’altra manera, i el
nom del mateix poble ho indica, s’ha
fet un ampli estudi de les fonts–, la
vegetació, la fauna, l’hàbitat, la gastronomia.
S’ha inclòs un estudi evolutiu
de la població en els darrers
cinquanta anys. A més, s’ha fet una
anàlisi de l’estructura administrativa
i dels recursos econòmics. També
s’ha parlat de les infraestructures
reportatge
TDAH, atès que no em van poder
facilitar cap tipus d’informació. Personalment,
crec que vaig fer un bon
estudi perquè aquest trastorn no es
coneix gaire i aquesta ignorància de
la malaltia fa que molts d’aquests
nens siguin titllats de mal educats i
gamberros.
MARIA MITJANS MANCHADO
del terme i, sobretot, s’han volgut
treballar acuradament les associacions,
les festes i els costums. Per
acabar, s’han volgut destacar els
indrets de més interès i, molt especialment,
les singularitats de la parla
dels capafontins.
Gràcies a aquest treball he pogut
reviScola · Juny 2008 | 13

eportatge
acabar d’entendre i conèixer l’estil
de vida capafontí. Per exemple, m’ha
servit per comprendre més bé el
tipus d’hàbitat. He comprès per què
hi predominen les cases reformades
que havien estat construïdes amb
pedra i arrebossades amb argamassa.
Ara sé que això es deu a les circumstàncies
de la carretera: és molt
estreta per a fer-hi passar camions, i
resulta una gran despesa econòmica
portar al poble obrers i materials,
cosa que dificulta la construcció de
noves cases.
Paral·lelament, hi ha una sèrie de
factors que fan que la gent continuï
vivint al poble. Majoritàriament són
gent gran que diu que a Capafonts
hi troba la pau i la tranquil·litat que
sempre ha buscat l’ésser humà; em
sembla que un dels principals fac-
14| reviScola · Juny 2008
tors es deu al fet que és un dels
pocs racons del país on es respira
aire pur ja que encara no hi ha arribat
la indústria. A més a més, no es pot
oblidar que es van impulsar tota una
sèrie de mesures d’acompanyament
amb l’objectiu de potenciar Capafonts
com a destinació turística: la
recuperació de senders, com el de
la font de la Llódriga; la rehabilitació
i recuperació del patrimoni històric
i cultural, com la restauració de les
campanes o la recuperació del Pont
Vell; la creació d’itineraris de natura,
com el de l’Ermita de Barrulles o el de
la Font de la Llódriga, i l’organització
de múltiples actes i esdeveniments,
com la Jornada Gastronòmica de
Capafonts - Festa del Mandongo,
la Marxa BTT Capafonts-Capafonts
de les Muntanyes de Prades o els
Premis Vila de Capafonts, en són
només alguns exemples.
El més important, potser, és que
totes aquestes accions han permès
que ara Capafonts tingui un bar
restaurant, El Grèvol; dues cases de
pagès, Cal Llarg i Cal Miquelet; una
casa de colònies, Mas Fortet; un
alberg, Somianatura, i un hotel rural,
Hotel Davall Plaça. A més, sembla
que el futur es pugui encarar amb
optimisme pel que fa a l’arribada de
noves inversions al municipi i a la
generació de nova activitat econòmica.
La Guerra Civil a Barberà de la Conca
Triar el tema del teu treball
de recerca no és gens fàcil.
Primer has de pensar molt bé
quin és el més adient i buscar-ne
informació. En el meu cas, primer
havia pensat de fer-lo sobre els fenòmens
paranormals de la Mussara,
però era massa complicat trobar-ne
informació. Després vaig pensar que
l’havia de fer sobre alguna temàtica
que em toqués de prop, i que altra
gent pogués gaudir-ne mentre jo el
feia. Llavors, vaig adonar-me que
realment volia fer-lo sobre Barberà
de la Conca, poble d’on és tota la
meva família i amb el qual mantinc
un vincle molt fort.
Feta la tria de la idea principal
havia de decidir sobre què el faria.
I vaig pensar que seria interessant
parlar de la Guerra Civil a Barberà,
un fet històric que encara és viu a la
memòria dels vells barberencs.
Mentre m’anava endinsant en
la investigació d’aquest tema, vaig
adonar-me que no hi havia gaire
informació a l’Arxiu Comarcal de
Montblanc ni tampoc en els llibres;
per tant, l’hauria de buscar en la
memòria d’aquells barberencs i barberenques
que l’havien viscuda i que
encara tenien el cap clar per poderne
parlar.
Quina és la millor satisfacció d’un
treball així? Crec que l’emoció dels
qui ho han viscut, explicant-t’ho com
si tot allò els hagués passat mig
minut abans i, fins i tot, amb els
ulls vermells de nostàlgia. Crec, sin-
ESTER AYALA MASONI
cerament, que els barberencs i les
barberenques que m’ho explicaven,
m’estaven agraïts per la oportunitat
de desfogar-se, de treure tot allò que
havien passat.
A més, penso que el més important
d’un treball no és la nota, sinó
allò que se n’aprèn. Amb el meu
treball he après moltes coses, però
el que més m’ha impressionat és
l’esforç que van haver de fer tots els
habitants de Barberà per tirar endavant,
malgrat les circumstàncies que
els van tocar viure. Molts es van
haver de fer grans de cop, i de molt
joves van haver d’aprendre a agafar
un fusell. Les dones van haver de
passar de jugar i anar a l’escola a
viure amb l’ai al cor i esperar que els
seus pares, germans o amics tornessin
de la guerra, és a dir, tots van
haver de viure amb misèries, pors i
penúries.
ROSER ROSELLÓ AMILL

El llançament del martell
El meu treball de recerca consta
de dues parts ben diferenciades:
una part teòrica i una
part pràctica basada principalment
en l’observació.
En la primera part, hi ha una
breu introducció entorn el món de
l’atletisme i dels quatre tipus de
llançament. Després, el treball se
centra bàsicament en el llançament
de martell i més concretament en
l’evolució que ha sofert al llarg de la
història, els aspectes biomecànics,
la tècnica, el material que es fa servir,
la zona de llançament, les regles,
la metodologia i com es realitza el
treball de la força, una qualitat física
clau en els llançaments.
La segona part, consisteix en
l’observació de tres llançadores de
diferents nivells i en l’anàlisi de la
tècnica de cadascuna d’elles a partir
de fotografies. Amb això s’ha pogut
fer una anàlisi comparativa entre les
dues primeres, que són llançadores
d’alt nivell, i la tercera, que no ho era.
A més a més, les fotografies han
AAEET Secció Bàsquet
El meu treball de recerca
estudia la secció de bàsquet
de l’AAEET (Associació
d’Alumnes i Exalumnes de l’Escola
del Treball). Primer vaig fer una part
teòrica, bàsicament una breu història
del club i sobretot de la secció.
També vaig explicar quina és
la situació del bàsquet a Catalunya,
cosa que m’ha permès descobrir
que el bàsquet català té una llarga
trajectòria i que sempre ha estat un
esport molt seguit.
Pel que fa a la segona part,
més pràctica, vaig preguntar gairebé
al 100% de jugadors del club, un
total de 115 enquestats, cosa que
em va permetre fer una comparació
entre els equips d’escola (d’infantil
a júnior) i els sèniors (de sub-21 a
sènior). L’enquesta plantejava pre-
guntes concretes i d’opinió com ara:
Quants anys fa que ets al club? Ets
a la secció des de la base? Creus
que l’AAEET és un club conegut pels
vallencs? Com valores el funcionament
intern de la Secció?
Amb els resultats obtinguts
vaig poder establir que hi ha grans
diferències entre escola i sènior.
Vaig observar que gairebé el 100%
de jugadors petits no han passat
reportatge
permès rectificar els errors comesos
atès que el fet d’observar-los permet
tenir-ne una visió més clara.
GEMMA TERRADAS CAPDEVILA
abans per altres clubs, mentre que,
a la categoria sènior, aquests no arriben
ni al 20%.
Les conclusions que vaig extreure
del treball, moltes ja les suposava
–després de jugar-hi més de sis
anys– però d’altres em van sorprendre
una mica.
MARTA MÉNDEZ GUTIÉRREZ
reviScola · Juny 2008 | 15

eportatge
L’eutanàsia
El meu treball de recerca consta
d’una primera part teòrica i d’una
segona, pràctica. L’objectiu de la
primera part era buscar informació
sobre l’eutanàsia, el tema central del
meu treball: la definició del terme,
els tipus, els documents necessaris
per tal de poder fer-la a un pacient,
etc. Amb aquesta recerca vaig poder
comprovar que l’eutanàsia és un
tema complex, i que no sempre és
fàcil definir-la ja que hi ha molts factors
que en depenen.
16| reviScola · Juny 2008
En la segona part del treball,
més pràctica, vaig enquestar cent
persones, al carrer. Volia esbrinar si
sabien què era l’eutanàsia i també si
creien que l’Església estava d’acord
amb aquest tipus de pràctica mèdica.
A més a més, vaig entrevistar el
rector de la parròquia del Lledó i un
metge per tal que em responguessin
preguntes de caire professional i
personal.
RAQUEL VIÑAU CACHO
Esquerra Republicana de Catalunya (1931-2007)
Els motius pels quals he fet
el treball de recerca sobre
Esquerra Republicana de
Catalunya són, en primer lloc, la
importància que ha tingut aquest
partit al llarg de la història catalana i,
en segon lloc, la rellevància que ha
tingut dins la política catalana.
El mètode que he seguit per
poder dur a terme aquest treball
és comparar una gran quantitat de
llibres que estiguessin relacionats
amb la Segona República o amb la
Guerra Civil i, fonamentalment, amb
ERC. A partir d’aquesta comparativa
vaig redactar el meu treball. Per tant,
les meves fonts d’informació han
estat les biblioteques, llibreries i les
persones a les quals he demanat
consell.
A l’hora de fer el treball, el primer
que vaig descobrir són els
antecedents d’ERC, que provenen
del Republicanisme Federal i del
descontentament amb el règim del
Primo de Rivera. En segon lloc, tot
el període de plenitud d’ERC i la
Guerra Civil. Però, el que més em
va cridar l’atenció va ser la figura de
Josep Andreu Abelló, oncle de Josep
Andreu Domingo i actual alcalde de
Montblanc, a qui vaig realitzar una
entrevista. Josep Andreu Abelló va
ser un dels homes més importants
d’ERC al Camp de Tarragona i també
va ser causant de la divisió d’ERC
quan ell va marxar al PSUC.
Crec que he aconseguit realitzar
el treball que volia fer, ja que he
pogut aprofundir i centrar-me en
la història d’ERC en tots els seus
períodes, i no només en una història
global de Catalunya.
Les conclusions que he extret
són que, des de finals del segle
XIX, ja hi ha un pensament republicà
d’esquerres i de defensa d’un estat
català amb els federalistes republicans
catalans i, més tard, amb el
catalanisme polític de principis del
segle XX que va originar partits com
Estat Català o el Partit Republicà
Català, que van acabar amb la Conferència
d’esquerres i la formació
d’ERC.
RICARD FIGUEROLA MORUNO

eportatge
Cèl·lules mare: embrionàries o adultes.
Dos camins, un objectiu
Les cèl·lules mare i la manipulació
genètica constituiran
dos pilars bàsics de la medicina
dels pròxims anys. La tecnologia
genètica impedirà l’aparició de
malalties inscrites en els nostres
gens. Les cèl·lules mare, per la seva
banda, es proveiran de teixits de
recanvi a mesura que els nostres es
vagin deteriorant.
Però no podem perdre de vista
els riscos del desenvolupament
tecnològic. Malgrat tot el que s’ha
comentat quant a la promesa terapèutica,
s’ha de tenir en compte
que les aplicacions clíniques no són
immediates.
Les cèl·lules mare d’adults guanyen,
ara per ara, la carrera a les
cèl·lules embrionàries, perquè estan
demostrant que tenen un enorme
potencial i ofereixen ja alguns èxits
terapèutics.
El recurs a les cèl·lules mare
d’adults ofereix dos grans avantat-
ges. D’una banda, sorteja el greu
problema de la compatibilitat genètica
i evita així qualsevol tipus de
rebuig per part de l’organisme.
D’altra banda, les cèl·lules mare
d’adult no han de realitzar un viatge
tan llarg com el de les embrionàries
per a transformar-se en cèl·lules
d’un determinat teixit o òrgan, ja que
estan una mica més diferenciades,
cosa que facilita molt la labor dels
científics a l’hora d’orientar la seva
diferenciació; enfront de les embrionàries,
que tenen més capacitat per
a produir tumors, podrien produir
problemes de rebuig immunològic i
plantegen controvèrsies ètiques.
Rojals i la seva relació amb la Guerra
Civil espanyola
El dia que em van dir que havia
de fer el treball de recerca de
segon de Batxillerat se’m va
plantejar un dilema: quin tema puc
triar? Un cop passat aquest primer
moment de dubte vaig decidir que el
meu treball de recerca tractaria de la
Guerra Civil espanyola, ja que era un
tema que m’interessava força i perquè,
sortosament, avui en dia encara
queden testimonis que varen viure-la
en primera persona.
Quan ja vaig tenir decidit el tema
central, vaig pensar de focalitzar-lo
en la Conca de Barberà, concretament
en el poble de Rojals, ja que
bona part de la meva família és
d’allí.
Hi he inclòs una explicació
general de la Guerra Civil a Espan-
ya i també hi he reflectit les vivències
d’abans, durant i després de
la guerra de persones que la van
viure de primera mà. A més, vaig
realitzar entrevistes als testimonis
i també vaig visitar els arxius
històrics de Montblanc i Tarragona
per poder extreure’n informació no
publicada.
Amb la realització d’aquest treball
de recerca he descobert més coses
sobre la realitat humana que es va
viure durant la guerra i la postguerra,
però el més interessant per mi
ha estat descobrir de quina manera
la meva família va prendre part en
aquell conflicte.
JORDI SERRA CALVÓ
MARIO FRANCO CHACÓN
reviScola · Juny 2008 | 17

eportatge
Catalogació de les obres d’art de
l’Església Parroquial de Santa Maria de
Sarral
El meu treball té la intenció de
recollir totes les obres d’art de
la vila de Sarral, concretament,
les de l’església parroquial i algunes
peces de l’ajuntament de la vila.
El treball es divideix en cinc apartats,
segons el tipus d’obra d’art:
escultura, relleu, orfebreria, forja o
18| reviScola · Juny 2008
pintura. Totes les fitxes incorporen
una descripció de la peça, i una o
diverses fotografies segons la importància
de l’obra.
Destaquen el conjunt d’obres de
la família Espinalt, algunes peces
d’orfebreria i la pica baptismal de
Sant Pere d’Anguera del Castell dels
L’evolució dels nens de 0 a 6 anys
La psicologia evolutiva o del
desenvolupament, com indica
el nom, estudia les diferències
psicològiques i de comportament
dels éssers humans al llarg
de la seva vida. Aquesta disciplina
es divideix en les següents fases:
infantesa, adolescència, edat adulta
i geronto-psicologia.
El meu treball se centra en la primera
d’aquestes fases, la infantesa
i pretén aprofundir una mica més
en el món dels nens, és a dir, veure
com van evolucionant al llarg de la
seva vida, des que neixen fins als sis
anys; comprovar quins són els seus
moviments, els seus aprenentatges
o com es desenvolupen i es comporten
en la nostra societat.
Conèixer com s’ha de desenvolupar
un nen des del moment del seu
naixement és un assumpte de vital
importància, ja que permet als pares
saber si el seu nen s’està desenvolupant
d’una manera adequada i ha
de permetre prendre les mesures
pertinents si no és així.
Per dur a terme el coneixement del
nen en aquesta edat, s’estableixen
unes etapes concretes, però cal tenir
present que aquestes classificacions
són sempre arbitràries i que no s’han
d’aplicar rígidament als nens, ja que,
malgrat que tots tenen unes característiques
en comú, no hi ha dos nens
que siguin iguals. Tots segueixen un
mateix patró de desenvolupament,
però cadascú té el seu propi ritme.
Quant a la part més pràctica,
Moros, propietat de l’Ajuntament de
Sarral.
La part final del treball analitza
com es podria preparar una exposició
permanent per mantenir totes
les peces restaurades i ben conservades.
DAMIÀ AMORÓS ALBAREDA
cal destacar les entrevistes realitzades
a algunes professores de llars
d’infants i, per una altra banda, la
visita a la Llar d’Infants La Quitxalla,
on he pogut comprovar el comportament
dels nens d’aquesta edat en
l’entorn escolar.
REBECA GARCIA SANTIAGO

eportatge
Instal·lacions elèctriques d’un habitatge
El meu treball de recerca estudia
les instal·lacions elèctriques
en els habitatges actuals.
L’objectiu principal era fer un estudi
sobre l’electricitat: partint de la història
de l’electricitat, volia saber-ne les característiques,
els perills, etc. i conèixer la
normativa actual i com s’aplica.
El treball està dividit en dues
parts: la primera és la part teòrica
i la segona és un projecte d’una
instal·lació elèctrica de baixa tensió
en un habitatge d’una sola planta.
En el treball es dóna a entendre
que fer una instal·lació elèctrica no
és tan fàcil com sembla, ja que s’han
Història del
Santuari de la
Mare de Déu de
Montserrat a
Montferri
En el meu treball de recerca
he estudiat la història del
Santuari de la Mare de Déu de
Montserrat del meu poble, Montferri,
des de l’inici fi ns a la inauguració
l’any 1999. També he analitzat les
nombroses reformes que ha sofert
any rere any.
MARTA SOLÉ MELÉNDEZ
de tenir coneixements específics
sobre el tema i s’ha de plantejar
seguint sempre la normativa actual.
La casa del projecte té la següent
estructura: dos banys (un amb
dutxa), una cuina, una sala menjador,
quatre dormitoris, un estudi, un passadís,
un rebedor, una terrassa i una
galeria. Les zones on cal tenir més
precaució són els banys i la cuina, ja
que, com ja deveu saber, l’aigua és
conductora de l’electricitat i no crec
que sigui agradable rebre una descarrega
elèctrica mentre ens dutxem o
ens rentem les dents. Per tant, cal
fer molt bé els càlculs del circuit.
Aeronàutica
comercial
El meu treball de recerca exposa
les aliances aèries que hi ha
en el món, els membres que
en formen part i les repercussions
que tenen segons l’aliança a la qual
pertanyen. A més a més, he aprofundit
en la repercussió que tenen
algunes línies aèries nacionals, les
que ens són més properes i ens
afecten a tots.
UNAI ASTARLOA LABADIE
Com a curiositat, heu de saber
que una instal·lació elèctrica té un
preu força elevat. En el projecte he
fet un gràfic que reflecteix el preu
dels materials utilitzats, la quantitat
i el cost. Al final, es veu el preu
total (amb l’IVA inclòs, un percentatge
d’incidències i un benefici per a
l’empresa): 1.349 €. Sabeu quina és
la part de la casa que consumeix més
electricitat? El televisor? L’ordinador?
Doncs, no! La part que consumeix
més electricitat és el conjunt format
pel forn i els fogons de la cuina.
DAVID MATEU IBARRA
Pis, hipoteca,
lloguer
El meu treball de recerca consisteix
a veure com ha evolucionat
el mercat immobiliari en
els últims anys i, sobretot, les hipoteques.
A més a més, s’analitzen els
problemes que suposa tot això per a
les persones joves i quines mesures
prenen les administracions per intentar
solucionar-ho.
SERGI OLIVENZA SOLÉ
Història i estructura d’un club de futbol: Osasuna
Al meu treball de recerca
s’intenta explicar l’organització
d’un club de futbol: des del futbol
base fi ns als recursos econòmics,
passant per l’estructura dels entrenaments
a totes les categories. També
he intentat comparar l’evolució del
futbol base de l’Osasuna amb la
d’altres equips de la lliga espanyola.
A més a més, també he inclòs una
entrevista amb el director del futbol
base de l’Osasuna.
XAVIER DE LA TORRE DOMÍNGUEZ
reviScola · Juny 2008 | 19

eportatge
Exiliats a Mèxic
El meu treball se centra en els
escriptors catalans que es van
haver d’exiliar a causa de la
Guerra Civil espanyola. Hi analitzo
com van viure, què van aportar al
país que els va acollir i com va
repercutir aquesta experiència en les
seves obres posteriors.
20| reviScola · Juny 2008
MOHAMED EL CADI SAMIR
La depressió.
Concepte i malaltia
El meu treball de recerca analitza
què és la depressió i fa una
breu classifi cació d’aquesta
malaltia segons l’edat i el sexe dels
malalts, i les característiques que
presenten. A més a més, he mantingut
entrevistes amb un psicòleg
i he fet servir dades que m’han fet
arribar a la conclusió que la depressió
s’està convertint en la malaltia
més important del segle XXI; sembla
que, juntament amb l’estrès, anirà
augmentant cada cop més.
La ràdio
ANNA OLLÉ CRISTIÀ
El meu treball de recerca se
centra en la història de la ràdio, des
dels inicis fins a l’actualitat. Explico
els diferents tipus d’emissores
que hi ha al món i amplio l’estudi
en l’apartat de ràdio municipal, tot
fent referència a la ràdio municipal
d’Aiguamúrcia. Per això, explico com
funciona una emissora d’aquestes
característiques. He demanat l’opinió
de diferents persones involucrades
en aquest mitjà que m’han permès
d’analitzar les característique
d’aquest tipus de ràdio.
ORIOL MONTSERRAT I TOUS
Anàlisi de
premsa
En el meu treball de recerca
intento analitzar les ideologies
de diferents diaris a partir dels
titulars que dediquen a dues notícies
concretes: la dimissió de Josep Piqué
com a president del PP a Catalunya
i el manteniment dels tipus d’interès
per part del Banc Central Europeu.
LEILA ZAMARRA GIL
Agenda de
contactes
El meu treball de recerca ha
consistit a programar amb
Microsoft Access una agenda
de contactes, per tal de poder
guardar dades com ara el telèfon,
l’adreça, etc.; també he fet un
breu resum de la història de la
informàtica.
MAXIMILIANO GONZÁLEZ CORVINI
Creació d’un programa amb
Visual Basic
El meu treball es basa en la creació d’un programa que resolgui diferents
tipus d’equacions, de segon grau, biquadràtiques i sistemes de dues i
tres incògnites utilitzant Visual Basic.
JOSEP MANEL RAIGAL MIRALLES

«El teatre és un amant molt gelós»
El Fernando Sarrais, professor
de Llengua Castellana i
Literatura del nostre institut,
té una gran afi ció: el teatre.
Va néixer a Tànger, de forma
casual, ja que el seus pares, en
aquella època, treballaven en aquesta
ciutat del Marroc. La data de
naixement se la reserva, per discreció
i coqueteria. En l’actualitat viu al
Pont d’Armentera, on es va traslladar
fa uns tres o quatre anys des de
Barcelona, on vivia abans. Com ell
diu, va fer al revés que la resta de
la gent: primer es va comprar una
casa al Pont, i després va demanar el
trasllat de la seva feina a un lloc que
hi fos proper.
L’última obra de teatre en la
qual ha participat, aquest hivern,
s’anomena L’oncle Vània d’Anton
P. Txèkhov i la va representar al
teatre de la Biblioteca de Catalunya.
El Fernando compartia cartell amb,
entre d’altres, actors com Ramon
Vila, Rosa Gàmiz, Joana Palau, Enric
Serra... –alguns bastant coneguts
per les seves intervencions televisives–,
i fou dirigit per Oriol Broggi.
Com vas descobrir que t’agradava
actuar?
Des de petit, ja que sempre, tots
els nens, juguen a interpretar.
En quina edat vas començar a
actuar?
Vaig començar a actuar de ben
jove, a l’institut, amb professors que
dirigien un grup de teatre. En aquells
moments jo tenia uns setze anys i
vivia a Terol.
Recordes com va ser la teva primera
representació? Quina va ser
i en quin lloc?
Sí, va ser una obra de Federico
García Lorca, La zapatera prodigiosa,
i llavors jo només era un aficionat. Va
ser amb el grup de teatre del meu
institut. Hi feia un paper molt petit,
ja que era el presentador de l’obra,
que feia com si fos l’autor, el propi
Lorca. Això va ser al Teatre Principal
de Terol.
La teva família i amics et donaven
suport quan vas decidir entrar al
món del teatre?
Als pares no els feia gaire gràcia,
però ja veien que, amb l’afició que
tenia, la cosa podia anar a més. I,
sobretot, no ho van veure amb gaire
simpatia quan la cosa va anar més
seriosament.
Vas fer algun curs especial per
entrevistes
fer teatre? O simplement és una
afició?
Vaig estudiar Art Dramàtic, a Barcelona.
De fet, això ja va ser de més
gran, quan estava estudiant la carrera
de Filosofia i Lletres i al mateix
temps feia les proves d’accés a
l’Institut del Teatre... Ho vaig cursar
quasi tot, però em van quedar un
parell d’assignatures pendents, i no
tinc el títol per aquesta bestiesa.
Et poses nerviós quan ets a
l’escenari?
Sí, com tothom. De fet tots els
actors es posen molt nerviosos, però
cadascú té els seus recursos perquè
no es noti. I, segons em diuen, els
més veterans en aquesta professió
reviScola · Juny 2008 | 21

entrevistes
encara s’hi posen més, per una qüestió
de responsabilitat.
Quin mètode d’estudi adoptes per
aprendre’t els guions?
Cadascú té el seu propi mètode,
depèn del tipus de memòria que tinguis.
Tinc molts amics que ho fan a
base d’escriure’s el paper, altres que
s’ho graven i ho van sentint, com si
d’una cançó es tractés, i altres que
ho van repetint i repetint. També n’hi
ha que tenen memòria visual, és a
dir, que miren el text una vegada i es
queden amb la imatge plasmada al
cervell. De fet hi ha molts mètodes
d’estudi, i cada persona ha de trobar
el seu.
Ens podries donar una mica
d’informació (membres, història...)
sobre el grup de teatre al qual pertanys?
En l’actualitat no pertanyo a cap
grup ni entitat. Vaig col·laborar i
fundar un grup de teatre, El Teatro
Fronterizo. El vam fundar un grup
d’amics i professionals, entre els
quals hi havia José Sanchis Sinisterra,
el pare de la criatura, com aquell
qui diu. També hi havia Víctor Martínez
de la Hidalga, Magüi Mira… De
fet, és l’únic conjunt orgànic en què
jo he estat. Després, el que jo he fet
han sigut col·laboracions i actuacions
individuals.
En quantes obres de teatre has
participat?
La meva trajectòria professional
ha sigut bastant esporàdica. Quan
vaig començar a fer classes, vaig
veure que aquestes dues professions
són difícilment compaginables. De
fet, el teatre és un amant molt gelós.
El teatre necessita una dedicació
exclusiva. Des que vaig començar,
no he deixat mai de participar en
alguna activitat, bé sigui representant
obres de teatre, participant en
recitals poètics, etc. No crec que al
llarg de la meva vida hagi fet més de
dotze o tretze obres diferents.
22| reviScola · Juny 2008
Com et sents en acabar de fer una
representació?
Molt bé, et trobes satisfet –i
sobretot cansat–, sempre que la
cosa hagi sortit bé.
Quantes hores a la setmana dediques
al teatre?
El que no vull és que em presenteu
com un actor professional, eh!
Professionalment, jo sóc professor
d’institut; per tant, només actuo de
tant en tant. Per això només dedico
temps al teatre quan tinc un projecte
entre mans. En l’última obra realitzada
hi vaig destinar una quantitat
terrible d’hores diàries, unes quatre
o cinc!
Com influeix en la teva vida personal?
Intensament. El teatre et fa veure
les coses amb una certa relativitat i
maduresa.
Ens podries explicar alguna anècdota
que t’hagi passat, a tu o al
teu grup, a sobre l’escenari?
Recordo una vegada, representant
una de les meves primeres
obres professionals –que tampoc
no va veure massa gent, tot s’ha
de dir, ja que era una època dura–,
quan ens trobàvem en el moment
més pletòric de l’obra. Jo estava
enfilat damunt d’una escala, en ple
èxtasi, i de sobte se’n va anar la
llum. Ens vam quedar absolutament
tallats i ens va costar molt remuntar
l’obra. Allà dalt, a les fosques, vaig
començar a fer crits per tal de recuperar
el clímax. Llavors van donar la
llum per tornar a continuar; aquest
fet va ser molt comentat.
Algun cop t’has quedat en blanc?
Com ho soluciones?
Crec que, normalment, de blancs,
no se’n produeixen. El que sí que
passa de vegades és dir alguna cosa
que no has de dir; modificar una
frase, canviar una paraula... I això et
fa sentir la persona més miserable
de les criatures, i et recorre el cos
una suor freda, que després et deixa
molt descol·locat.
Com veus la teva continuïtat en el
món del teatre?
No en tinc ni idea. Si en algun
moment em surt alguna altra possibilitat
de fer alguna cosa vinculada
amb una representació, i em ve de
gust, ho faré. És a dir, no tinc cap
obligació, ni haig de demostrar res.
En aquest sentit vaig molt per lliure.
Quin es el teu pròxim projecte
teatral?
Ara, de moment, cap. Tot i que
habitualment participo en recitals
poètics, i això, no sé per quina raó,
s’ha acabat convertint en una mena
de costum... Per aquest motiu estic
vinculat a una sèrie de recitals que
es fan a Terrassa. En resum, aquests
recitals són el que tinc més clar. Ara,
de cara a altres projectes no tinc res
previst.
Hi ha alguna semblança entre ser
actor i professor?
Sí que n’hi ha... De fet, el professor
ha d’estar mantenint el tipus a
la classe i, d’alguna manera, fa una
certa representació, encara que sigui
per donar un aspecte de severitat
i seriositat, encara que de vegades
no sigui la seva actitud habitual. En
la vida, tots interpretem, sigui d’una
manera o d’una altra. Però, en el cas
del professor, a més a més, té un
públic, ja que fa una exposició directa
a l’alumnat.
I, per acabar, voldria donar un
consell a tots aquells que mostren
interès pel món del teatre. És un
ofici molt dur i si, malgrat tot, s´hi
volen dedicar, que ho facin amb
cor i ànima, i amb total dedicació,
ja que el teatre, com ja he dit, és
un amant molt gelós.
INGRID FERNÁNDEZ OLIVA
ALBERT OLIVA RAMAL
4t ESO

entrevistes
«El cinema català té un problema de referents»
Ignasi Ferré Iquino, director de
cinema vallenc, va venir, l’últim dia
abans de marxar de vacances de
Nadal, per presentar-nos una pel·lícula
seva anomenada Un submarí a les
estovalles. Aquesta presentació va
tenir lloc al Teatre Principal de Valls
sota l’atenta mirada dels alumnes de
primer i segon de Batxillerat. Després
de veure la pel·lícula, Ferré va
explicar la seva trajectòria a tots els
alumnes assistents i, quan va acabar,
nosaltres li vam fer l’entrevista
que us transcrivim a continuació.
Comencem parlant una mica de
vostè. Com li va sortir la devoció?
La devoció, està bé la paraula.
Normalment és vocació però està
bé. “La devoció”, sí, perquè em
sembla que vocació, sense devoció...
ja hauria perdut la vocació.
Bé, si vols que t’ho digui exactament,
no ho sé, però sé que amb set
anys ja vaig dir que volia fer cinema i
hi va haver una reacció tan estranya
que ja no ho vaig tornar a dir fins
més endavant.
Primer vaig estudiar Belles Arts
perquè dibuixo molt bé; em volia
dedicar a fer historietes però continuava
pensant que el que m’agradava
realment era el cine, de manera que
ja feia algunes pel·lícules, fins i tot
havia sortit en alguna. A partir d’aquí,
quan vaig poder decidir pel meu
compte, vaig fer de director de cine.
És molt difícil començar en el món
del cinema?
Sí, és difícil, però no només
començar. És un món ple de dificultats,
un món on molts comencen i
que molts deixen, perquè és molt
complex.
Ha fet alguna pel·lícula relacionada
amb Valls?
Amb Valls, no.
Li agradaria?
Sí, és clar. M’agradaria fer-ne una
on sortissin els xiquets de Valls. Tinc
idees però s’han de madurar.
Per què creu que agrada més el
cinema que la lectura? Agrada
més? Vosaltres creieu que agrada
més?
És que a mi m’agrada més la
lectura.
Home, sempre és més fàcil
veure una pel·lícula que no pas llegir
un llibre... Ara ho acabes de respondre:
és més fàcil; llegir un llibre
necessita més participació. Ara feu
anar molt bé tot això de la virtualitat,
però fa molts anys, des que l’home
va començar a fer anar el cervell
com a element racional, que ja vam
començar a viure aventures increïbles
a través dels llibres.
Com veu el cinema en català?
Com el veig? A nivell industrial?
A Catalunya, com veu el cinema
en català, perquè hi ha molta
competència amb l’espanyol,
pel·lícules estrangeres... Com veu
la situació del cinema en català
respecte d’això?
Mira, el cine en català té dos
problemes: l’un, que és el problema
general d’Europa, és que estem
colonitzats pels americans, i colonitzats
vol dir que ho estem a nivell
d’idees, és a dir que ens venen referents
i trobem normalíssim veure
com pelen patates a Kansas; en
canvi, si una família semblant pela
patates aquí, no interessa. Hi ha un
reviScola · Juny 2008 | 23

entrevistes
problema de venda de referents.
L’altre és un problema industrial:
els americans s’han fet amb totes les
botigues de cine d’Europa, i sobretot
amb les d’aquí. Així, quan vosaltres
aneu a qualsevol cine, us trobeu en
un cine dels Estats Units perquè han
comprat les sales, les programen
i, per tant, són seves. Nosaltres no
podem anar–hi i dir: “Faci el favor de
passar les meves pel·lícules.” Ens
diran que allò és la “seva” sala de
cine. El que ens cal, doncs, és crear
les nostres pròpies “botigues” perquè,
en aquest moment, les que hi
ha són americanes.
Alguna vegada passen alguna
pel·lícula europea; per què? Doncs
perquè els estats, una vegada més,
a part de subvencionar les pel·lícules,
obliguen les grans sales a passar-ne
alguna d’aquí. Però és evident que les
promocionen malament o només les
fan servir en funció de la quota: han
de passar una determinada quantitat
de cine europeu per poder-ne passar
d’americà; és com un peatge que els
estats els imposen.
L’any que, per exemple, agafen
un Almodóvar, o un Amenábar, o a
tots dos, ja cobreixen la quota amb
ells dos.
El cinema català, a més, té un
problema de referents. La majoria de
pel·lícules catalanes es fan de manera
que no saps on passa l’acció o et
parlen de coses que no són d’aquí.
A banda, hi ha gent com la Isabel
Coixet que fa “pel·lícules americanes”,
és a dir, és una directora catalana
que fa pel·lícules americanes.
Un altre exemple, la Judit Codell, que
és amiga meva, fa una pel·lícula on ni
els taxis veus que siguin de Barcelona...
Sembla que pot passar a qualsevol
lloc; quan les pel·lícules poden
passar a qualsevol lloc, pateixen de
no tenir referents i això és el pitjor
que pot passar: l’espectador no té
estímuls per anar a veure-la.
Els americans ho tenen clar, no
amaguen mai d’on són, per què?
Perquè al seu propi públic els agrada
24| reviScola · Juny 2008
veure referents propers. En canvi
aquí hi ha la idea que no es noti perquè
sinó... Aquest és un dels grans
problemes del cine català, a part de
l’industrial, que ja he explicat.
I respecte a l’Estat espanyol, és
més difícil de fer una pel·lícula en
català que en castellà?
De totes les pel·lícules que es fan
al “reino de Juan Carlos”, on incloem
les catalanes, basques, gallegues i
les produccions de Madrid, el 60%
no s’estrenen.
En català tenim algun avantatge
més, perquè amb la qüestió lingüística
tenim una part de subvencions
de la Generalitat i, per altra banda
tenim, també, una televisió nacional
catalana que ajuda bastant més que
no d’altres –per exemple, Televisió
Espanyola.
Des d’un punt de vista potencial
sembla que la producció de Madrid
sigui la més important, però també hi
ha moltes pel·lícules que es queden
a l’armari. A un director madrileny
que no sigui dels famosos li pot costar
més fer-ne una que no pas a un
director català que tampoc no sigui
dels famosos.
Com definiria vostè, en una frase,
què és el cine?
Caram...
Què significa segons vostè?
Una cosa és què significa per mi i
l’altra és definir-lo. Per mi significa un
gran maldecap per haver-me enamorat
d’aquesta núvia tan costosa.
El cine diria que és un món de
màgia molt important en el segle XX
perquè va conformar unes realitats.
És difícil triar un actor que s’adigui
al paper que ha de fer?
Sí, sí, sí, és una de les principals
dificultats. Després de superar la primera
dificultat de la pel·lícula que és
el guió, la segona és aconseguir els
actors perquè de vegades aquell en
qui jo penso no es pot aconseguir.
Moltes vegades és per problemes
de diners.
A Un submarí a les estovalles
vaig tenir la sort que vaig poder
aconseguir tots els actors que volia.
El protagonista, però va ser el que
va costar més ja que havia de ser
molt singular... A banda del problema
econòmic, costava trobar un personatge
que s’hi adigués, i havíem de
trobar un marroquí que fos atractiu
i bon actor perquè funcionés la
paròdia.
Adaptar una novel·la al cinema és
molt difícil?
La novel·la –per això se n’adapten
tantes– té l’avantatge que ja hi ha tot
un món treballat. Tu, com a director,
parteixes ja de tots els elements que
algú altre ha pensat.
Però de vegades passa que es
traeix molt la novel·la, perquè s’ha
d’escurçar, a no ser que –com en
el cas de la que heu vist– trobis una
novel·la curta.
Heu de pensar que una pel·lícula
no és res més que una sintetització
d’una novel·la, després d’haver triat
el que et sembla millor de tot allò que
ha escrit l’autor. Estic pensant, per
exemple, en la Lolita de Nabokov; si
llegeixes la novel·la, t’apassiona. En
canvi, quan després veus la pel·lícula,
et quedes amb ganes de veure més
coses de la novel·la.
Quins són els seus projectes
immediats?
En aquest moment, precisament
he vingut a buscar informació a Valls
perquè estic fent un documental
sobre els mossos d’esquadra. El senyor
Papell ens n’ha donat molta.
A part d’això, estem rodant
un llargmetratge, una pel·lícula de
coproducció europea. És la història
d’una novel·la d’un català; ell la situava
a Londres, però com que hem
trobat una coproducció més barateta
a Irlanda, allò que hauria de passar
a Londres, ara passarà a Dublín. La
versió original serà en anglès però

aquí tindrem versió catalana perquè
també hi intervé TV3.
També en tinc una altra entre
mans i que és coproduïda pel Brasil.
Aquest són els projectes més
importants, tot i que en tinc d’altres.
Sempre hem de tenir projectes en la
ment i sempre s’ha d’estar preparat
perquè no t’estàs tres anys fent
només un guió per a una pel·lícula,
sinó que mentrestant, s’han de fer
altres coses. També formo part d’un
grup que preparem tota una sèrie de
documentals històrics que anirem
fent entre pel·lícula i pel·lícula.
I per acabar, de totes les pel·lícules
i documentals que ha fet, n’hi ha
alguna que sigui la seva preferida,
la que a vostè més li agrada?
Bé, això és com demanar a un
pare quin fill estima més. Totes
tenen alguna cosa especial.
Sí que puc dir, però, que Qui
t’estima, Babel és la que m’ha donat
més satisfaccions a nivell íntim, per-
entrevistes
sonal; és una pel·lícula de temàtica
compromesa, de caràcter dur, social
i potser per això me l’estimo molt. I
Un submarí a les estovalles també;
però aquesta ja és més òbvia perquè
ja heu vist que és divertida. Si
em diuen: “Quina pel·lícula anem a
veure?” Sens dubte, Un submarí a les
tovalles, que us ho passareu molt bé.
Jugo al Tetris abans d’anar a dormir
Enric Rodríguez és un dels
actors de la telenovel·la El cor
de la ciutat, que s’emet cada
tarda per TV3.
Però no només ha treballat, treballa
i treballarà al “cor” sinó que
també ha fet teatre, amb obres com
Sent 100 o Els diferents, i cinema
amb curts titulats Pin-up, Volver a
ver o Caprichos.
1- Com et descriuries (en una o
dues paraules)?
Constant i atrevit.
2- Un desig:
Que la paraula estimar no desaparegui.
3- Un somni:
Continuar treballant.
4- Una frase que t’hagi ajudat en
aquesta vida:
Oblidar és el triple de difícil que
enamorar-se.
5- Què aprecies més dels teus
amics?
El somriure de quan et veuen.
6- Un color:
Taronja.
7- Una olor:
Xocolata.
8- Un lloc:
Ciutadella (Menorca).
9- Un equip de futbol:
El Barça.
10- Una reivindicació:
Que els polítics pensin més en
nosaltres.
11- Un heroi:
Charlie Rivel.
MARTA SOLÉ
ROSER ROSELLÓ
2n BAT
12- Una mania:
Baixar les escales fent claqué.
13- Una virtut:
Ser agraït.
14- Un defecte:
La claredat.
15- Un consell:
Ser constant amb el que vols.
reviScola · Juny 2008 | 25

entrevistes
16- Una cançó:
“I’m yours”, de Jason Mraz.
17- Un estil (el teu estil):
El meu estil.
18- Un hobby:
La bici.
19- Un regal:
a. Rebut: Les tonterietes.
b. Fet: Un viatge a Menorca.
20- Un vici:
Jugar al Tetris abans d’anar a
dormir.
21- Tu que ets actor:
a. Una pel·lícula: Billy Elliot.
b. Una obra de teatre: Els diferents.
c. Un llibre: El dedo y la luna.
d. Una escena: A Los amigos de
Peter, quan tots els amics arriben a
casa de Peter.
e. Un personatge: Qualsevol de
Tim Burton.
f. Actor preferit: Marlon Brando.
g. Actriu preferida: Clara Segura.
h. La teva aspiració: Passar-me-la
bé treballant.
i. Les pel·lícules, versió original o
amb subtítols: els musicals en versió
original i les altres amb subtítols.
Bé, ara les preguntes més “serioses”:
Quan eres petit somiaves ser
actor?
Instintivament. Però quan vaig
fer el primer espectacle professional,
vaig sentir-me amb tota seguretat
atret per aquest món.
Què ha de tenir un bon actor?
És molt relatiu. Sobretot t’has
de creure el que fa, ha de tenir mil
cares, i ha de ser constant i treballador.
Creus que ets bon actor?
Sóc molt jove per decidir real-
26| reviScola · Juny 2008
ment si sóc o no un bon actor. Amb
els anys crec que aniré perfilant
aquest concepte que em proposeu.
Si no triomfessis en aquest món,
què faries?
No crec que llenci la tovallola
fàcilment. I, si no pogués treballar
com a actor, faria alguna cosa relacionada
amb aquest món.
De tots els personatges que has
fet, quin és el que t’ha agradat
més d’interpretar?
“Taronja” del musical Els diferents.
N’hi ha algun amb el qual et sentis
més identificat?
No, tots tenen coses meves,
però en realitat cap és com jo.
Podem parlar-te sobre El cor de
la ciutat?
Intenteu-ho...
Com vas començar en aquesta
sèrie?
Vaig començar el juliol del 2005,
quan tenia setze anys; hi vaig entrar
després de fer dos càstings.
Com definiries el teu personatge?
L’Òscar té moltes cares i algunes
estic segur que ni jo les conec. De
moment és un gran treballador. Crec
que és molt bon noi; sempre intenta
ajudar i tirar endavant la seva família.
També és un noi que ho ha passat
molt malament: ha hagut de créixer
sense mare, el seu pare ha marxat
de casa, a la seva germana li han
tallat una mà, li ha explotat el pis on
vivia... Però l’Òscar, sobretot, és un
gran romàntic.
Arran de les parelles que es fan
entre els personatges, n’hi ha
alguna que també ho sigui a la
vida real?
Ho desconec, però crec que no.
Amb quin actor o actriu de la sèrie
et portes millor?
Amb els de la meva família, per
descomptat.
I amb quin et portes pitjor?
Amb cap; pot semblar que ho
dic per quedar bé, però és la veritat.
Hem aconseguit crear una gran família
per tirar endavant “el cor”.
Quin sentiment et provoca
“l’abuelo Juan”?
Tendresa. Tot i que a vegades és
una mica pesadet.
T’hauria agradat fer un altre personatge
dins la sèrie?
No, estic molt content amb el
que m’ha tocat; seguint aquesta
línia, crec que li podem donar moltes
voltes, a l’Òscar, quan ho vulguem.
I per acabar, què en penses
d’aquesta sèrie?
Que és un bon producte; si no,
no duraria el que dura, ni mantindríem
l’audiència que tenim. Des de
dins es veu tot molt diferent. Sabent
el ritme que portem, com es fan les
coses... crec que el resultat final és
molt, molt bo. Alguns crítics amb la
sèrie haurien de passar una setmana
en els rodatges i veurien que es fan
autèntics mèrits!
MARTA SOLÉ
ROSER ROSELLÓ
2n BAT

diàleg
A PRIMERA VISTA:
per tu, és important la imatge personal?
Els nostres joves de primer i segon
d’ESO, estan obsessionats pel
seu aspecte? Són víctimes de
la moda? Jutgen els altres a partir de
criteris com ara el pentinat, l’adequació
a les normes de bellesa imperants, la
moda...? O, per contra, saben bastir les
seves pròpies referències enmig de la
Jo crec que no
s’ha de jutjar les persones
per la seva
imatge. Realment,
la gent pot ser molt
amable i simpàtica
encara que porti
cresta, pírcings, tatuatges, etc. de
vegades també pot ser al revés, que
gent que sembla molt simpàtica,
amable, comprensiva, etc., siguin
persones antipàtiques, desagraïdes,
etc.
NIL JUAN - 1R ESO
Cada persona té
la seva manera de
vestir-se, ja sigui de
marca o del mercadillo.
A mi, tant me
fa; jo no sóc ningú
per jutjar res perquè
crec que primer s’ha de conèixer la
persona.
DAVID VICENTE MOURA - 1R ESO
Sí, per mi és molt important
anar sempre ben vestida. Però sem-
pre s’ha de tenir en
compte el lloc on
anem. Per exemple,
si vas a casa dels
avis, hi has d’anar
ben vestida i pentinada,
però no cal
anar-hi de vint-i-un botons. Hi pots
anar amb un xandall (net), unes vambes
(en condicions) i no cal portar
res més. Però si vas a un casament
(posem per cas) sí que ja has d’anar
més arregladeta.
uniformitat dels patrons estètics que
ens imposen arreu? Aconsegueixen
escapolir-se de la pressió de la moda?
Obvien l’aparença quan es formen una
opinió dels altres?
Deixem que ens ho expliquin ells
mateixos:
RAQUEL NIN - 1R ESO
Jo crec que la
imatge personal és
important per a la
teva vida social. Si
anés vestit amb una
roba rara o passada
de moda ningú voldria
estar amb mi, se’n riurien; en
canvi, si anés amb roba de marca,
o guai, tothom estaria al meu voltant
i tindria molts amics. L’aspecte
personal, a vegades, també defineix
el caràcter de cadascú: un noi que
porti roba de marca, de moda, o un
pentinat de cresta o de punta, sem-
blarà que és una persona moderna
i “enrotllada”; però si va amb una
camisa de punt de l’àvia, uns pantalons
estrets i retros, i amb ratlla al mig,
passarà per un “penjat”. A mi m’és
igual la imatge dels altres, mentre
puguin ser bons amics meus...
JOSÉ MANUEL FERNÁNDEZ - 1R ESO
Sí, és important
perquè a mi
m’agrada anar sempre
ben pentinada
i amb la roba neta.
Però, posar-me colònia
no és que me’n
posi gaire, perquè tampoc no vull ser
tan exagerada. Els cabells m’agrada
tenir-los suaus però, és clar, els
cabells, durant el dia, s’embullen.
Pintar-me, quasi que no em pinto
mai, tan sols quan surto.
VICTÒRIA CASQUERO - 1R ESO
Sí, des que vaig arribar aquí em
cuido molt més la imatge. A l’institut
no s’hi pot anar com vas per casa,
has d’anar ben arreglada. Sempre
reviScola · Juny 2008 | 27

diàleg
procuro anar tan bé
com puc. Una persona
despentinada,
amb els pantalons
estripats i la samarreta
descosida, pot
ser que vagi així per
donar aquesta imatge. Però, si és
una persona que només es dutxa un
cop per setmana, que mai es canvia
la roba i que mai es pentina, pensaré
que no cuida la seva higiene i que la
seva imatge personal està per terra.
AINA VALVERDE - 1R ESO
La imatge personal
no és gaire
important perquè
crec que cadascú
vesteix com a ell li
agrada; per això, no
trobo just que es
jutgi les persones –o que se’ls prohibeixi
anar com volen (amb pírcings
o tatuatges...)– quan van a treballar.
Les marques tampoc no és que
m’atreguin gaire; realment, m’agrada
més la roba amb colors, bonica,
encara que no sigui de marca. Hi
ha gent que creu que, perquè va de
marca, és millor que els altres. Jo
prefereixo anar sense marca perquè
et pots comprar molta més roba i
igual de bonica.
ELENA NOLLA - 1R ESO
La imatge personal,
per mi, només
és una mica important.
Cada persona
té un gust diferent
encara que hi ha
gent que es compra
la mateixa marca que d’altres companys
seus.
Hi ha persones que porten pírcings,
tatuatges i arracades, i jo no
hi trobo cap inconvenient. En canvi,
a la gent gran no els agrada i per això
28| reviScola · Juny 2008
sempre diuen: “On van aquests,
d’aquesta manera”. Realment, no
sé perquè ho diuen, ja que crec que
cadascú pot anar com vulgui.
En fi, crec que si un vol anar amb
moltes marques, amb pírcings o amb
tatuatges, la resta de la gent no hi ha
de posar cap problema. Cadascú pot
anar com vulgui i, a més, pot ser tan
bona persona com qualsevol altra.
ALBERT GIRONÈS - 1R ESO
Les marques no
són gaire importants
perquè una mateixa
peça, si no és de
marca, et pot costar
molt més barata i
pot ser de la mateixa
qualitat. Les persones més modernes,
a vegades, critiquen la gent que
no té tants diners, només perquè
no es combinen bé la roba o no van
amb marques. A mi m’agrada anar
ben vestida, però no necessàriament
amb roba de marca.
ALBA LOPO - 1R ESO
Jo crec que sí que
és important la imatge
personal perquè,
quan veus una persona,
el primer que
n’observes és com
va vestida i llavors et
fas una idea de com pot ser encara
que, de fet, quan la coneixes millor,
és quan saps com és en realitat. Per
exemple, si veus que algú va tot vestit
amb calaveres, cadenes i roba fosca, a
la primera de canvi, et pot fer una mala
impressió tot i que quan el coneixes
pots adonar-te que no és així.
KAREN GEMINA - 1R ESO
Jo crec que la imatge personal
va molt lligada a la manera de ser,
pensar, o fer d’una
persona. És importat
anar ben vestit, ja
que moltes persones
es fixen en la imatge
que causes i la
impressió que fas.
MARINA INSA - 1R ESO
L’aspecte de les
persones d’avui dia
és molt diferent,
però trobo molt injust
jutjar algú només pel
seu aspecte. Si va
diferent de com tu
suposes que s’ha d’anar, no vol dir
necessàriament que aquella persona
hagi de ser agressiva o malcarada.
Hi ha gent que quan es troba una
persona que va vestida d’una altra
manera, la mira de forma injusta.
Ara, fins i tot en un comerç de cara
al públic, no contracten gent segons
quin sigui el seu aspecte físic. Per
mi, això no hauria de passar, ja
que crec que no és gaire important
l’aspecte físic.
MARTA QUERALT - 1R ESO
Per mi la imatge
personal és bastant
important, perquè
si veus algú que va
mal vestit, amb la
roba estripada i fa
pudor, et causa una
mala imatge. En canvi, una persona
ben vestida, que porta els cabells
nets i no fa pudor, et causa una bona
impressió. La imatge personal, però,
no és el més important ja que el que
compta realment és veure com és
per dins la persona, coses com ara
la senzillesa, la solidaritat...
DAVID PUIG - 2N ESO

Jo crec que la moda és molt
important, perquè la roba que portem
ens dóna informació de com
som. El pentinat també és important.
Jo sense pírcings no podria
viure; m’agraden moltíssim. En
canvi, els tatuatges, no tant, perquè
no te’ls pots treure, són per a tota
la vida.
IRENE CRESPO - 2N ESO
Penso que l’aspecte
personal és bastant
important: vestir
bé, pentinar-se... Vulguem
o no, tot això
ens ajuda a relacionar-nos,
a fer amics, etc. I anar ben
vestits, ens fa sentir millor amb nosaltres
mateixos. Sempre volem anar a la
moda, però això no és gaire important
ja que ara la moda canvia constantment.
De tota manera, crec que anar
a la moda, vestir bé i portar un bon
pentinat et fa sentir molt millor, a tu
i als altres.
JORDI MURTRÓ - 2N ESO
Sí que és molt
important la imatge
personal, perquè et
diu com és la persona,
o almenys te’n
diu alguna cosa. Per
altra banda, però, et pot perjudicar
a l’hora de trobar feina i amistats.
Per exemple, en moltes feines no et
deixen portar pírcings, ni tatuatges i
no pots anar mal vestit. Si vas ben
vestit, tens més possibilitats que
t’agafin, encara que el fet d’anar
ben vestit no vol dir que siguis bona
persona. També tot el contrari: les
persones que porten tatuatges, pírcings
o van mal vestides, no són
necessàriament males persones.
OLGA RODRÍGUEZ - 2N ESO
Per mi la imatge
personal és bastant
important perquè et
dóna una identificació,
un estil propi.
Veient tal com va
una persona es pot
veure com és. És com si et mostrés
una part del seu interior. Hi ha gent
que segueix estils ja marcats: gòtics,
punks, però n’hi ha d’altra que es
marca el seu propi estil. Jo penso
que és important fer-ho perquè així
mostres una part del teu caràcter.
ARIADNA VIVES - 2N ESO
Sí que és important, la imatge, ja
que, si algú no et coneix, automàticament
t’identificarà com una persona
diferent de les altres, que té
bon gust, que promet... I és que la
manera de vestir delata molt com és
una persona: quin caràcter té o quina
classe de persona és, tot i que de
vegades no sigui així del tot.
ARNAU PARÉS - 2N ESO
La imatge personal és molt important
perquè pots deduir bastant la
manera de ser d’algú o saber dintre
de quin grup social es mou. Moltes
vegades però jutgem una persona
i ens equivoquem. Pot ser que no
ens caigui bé perquè vesteix d’una
determinada manera i, pensar així,
crec que està molt mal fet.
A la majoria de gent –si més
no a les noies– ens agrada vestir
d’una determinada manera pel fet
d’agradar; suposo que ens sentim
bé si anem ben vestides i guapes...
D’altra banda això de la moda és
important, però penso que cadascú
té una moda pròpia i cadascú vesteix
com vol i al seu gust. També crec
que potser sí que és cert que moltes
noies som unes compradores
compulsives.
MARTA FERRÉ - 2N ESO
diàleg
Jo crec que no és
important la imatge
perquè no s’hauria
de jutjar una persona
per la roba que
porta. Si no la porta
de marca, no vol dir
que no sigui amable, ni simpàtica, ni
moderna. I el que porta tatuatges,
no vol dir que sigui una persona que
no estudiï gens; vol dir que li agraden
els tatuatges i ja està. Amb els
pírcings passa el mateix. El cabell, si
el porta brut o el porta desfet, crec
que no vol dir res; vol dir que no
s’ha recordat de rentar-se’l i, quan el
porta despentinat, vol dir que al matí
s’ha aixecat tard i no se l’ha pogut
pentinar.
IDOIA OLIVER - 2N ESO
La imatge personal
no és el més
important d’una
persona, tot i que
actualment, a la nostra
societat, sí que
es considera important.
Només cal veure les botigues
de roba per adonar-se que la majoria
de roba és de marca.
Jo crec que a una persona, per
molt mal vestida que vagi, no se
l’ha de jutjar per l’aspecte, sinó pel
caràcter, ja que algú que va molt mal
vestit pot ser molt bona persona.
La gent es deixa portar per la
personalitat dels altres. Així, si el teu
amic porta roba de marca, tu, segurament
també en voldràs portar, i
això acostuma a passar-li a tothom.
MARC FARRÉ - 2N ESO
Jo crec que la imatge personal
no és gaire important normalment,
tot i que de vegades sí que ho és,
per exemple, en un casament, en
un restaurant, en un funeral... Mentre
jo estigui còmode i m’agradi,
reviScola · Juny 2008 | 29

diàleg
no m’interessa gaire l’opinió dels
altres.
JOAN RAMON ESPÓSITO - 2N ESO
Crec que la imatge
personal és important,
que has de
donar bona imatge.
Per exemple, has
d’anar ben perfumat,
amb roba ben
neta i conjuntada amb els colors.
El pentinat també és important; no
has d’anar amb els cabells bruts ni
sense pentinar. De tota manera, el
més important de tot és agradar-te
a tu mateix/a.
30| reviScola · Juny 2008
KEITH NADAL - 2N ESO
Sí, la imatge és
molt important ja
que el que pensen
els altres de tu té
molt a veure amb la
teva imatge. Si vas
vestit de marca et
poden fer passar per pijo; si vas vestit
malament, per trapero. La gent
es fixa en la teva forma de vestir,
en el teu pentinat i en la forma de
ser, però una de les primeres coses
que es veuen és com ets per fora. A
més, si tu et cuides per fora estaràs
bé per dins.
ADRIÁN LÓPEZ - 2N ESO
Sí, és molt important
per mi. És una
forma de dir com ets
i què has vingut a fer
en aquest món, si
ets ric o pobre... Si
no vas a la moda, no
tindràs amics; estàs obligat a anar a
la moda.
Quan veus una persona mal vestida,
amb quatre draps bruts o que
sempre va amb la mateixa roba, ho
trobes una mica antihigiènic i lleig.
Fa mal a la vista veure una persona
vestida amb roba hortera, que no va
a la moda...
ELSA MARTÍNEZ - 2N ESO
A mi la imatge
personal m’importa,
perquè a mi m’agrada
agradar. I quan veig
una persona feta i
deixada estar que va
tranquil·la pel carrer
(sense pentinar-se, amb la roba mig
estripada...), no m’agrada. En canvi,
m’agraden les persones que van ben
vestides, ben pentinades, que fan
bona olor...
POL MONTSERRAT - 2N ESO
A mi em sembla
que la imatge personal
no és gaire
important. Que una
persona vagi mal
vestida no ha de ser
sinònim de ser un
brètol. Jo, per exemple, tinc amics
que porten pírcings, tatuatges o que
van amb cresta, i són igual de bones
persones que els que no en porten.
El que passa és que cadascú vesteix
tal com li agrada, i n’hi ha que
són molt bones persones i n’hi ha
que molt dolentes. La imatge pot
enganyar molt, perquè pot haver-hi
algú que vagi vestit de xulo i quan
el coneixes veus que no és així, sinó
que més aviat és molt tímid.
SARAY TRAVÉ - 2N ESO
Jo crec que és una mica important
la manera de vestir perquè si tu
vas a fer una entrevista de feina i hi
vas mal vestida, o bruta, si fas mala
pinta... doncs no t’agafaran amb
tanta confiança com
si vas ben vestit.
De totes maneres
jo, quan surto
de casa, no em miro
mil vegades al mirall,
només intento anar
una mica bé. Jo no entenc la gent
que sempre va vestida de marca,
perquè et serveix igual una cosa que
és de marca que una que no ho és.
Amb tot, tampoc els tinc mania; a mi
m’és igual com vagi vestida la gent.
Els pírcings no m’han agradat
mai; no sé perquè, però els trobo
una mica antihigiènics... bé, no tots,
depèn de les persones. En canvi
els tatuatges m’agraden una mica,
només els petitets, no pas aquells
que es posa la gent per tota
l’esquena... Jo, si em fes un tatuatge,
me’l posaria petit i a l’esquena.
LAIA GIRONÈS
2N ESO

opinió
Temes que preocupen els nostres alumnes: habitatge, sortides professionals,
família, consumisme…
Dret a l’habitatge
L’habitatge és una de les preocupacions
més grans de la
ciutadania catalana, que veu
com des de fa uns anys els preus
d’aquest bé de primera necessitat
han augmentat per damunt del seu
salari, cosa que obliga les famílies
–en el millor dels casos– a endeutarse
fi ns a límits que posen en perill la
seva capacitat de consum. Això fa
que els préstecs cada cop s’hagin
de demanar a més llarg termini i que
estiguin subjectes als riscos i les
incerteses davant dels futurs canvis,
ja siguin laborals, familiars o de
tipus d’interès. A aquests problemes
podem sumar-hi també que l’oferta
d’habitatges de lloguer és insufi -
cient o no és competitiva, ja que les
rendes són elevades en comparació
amb les quotes hipotecàries a llarg
termini.
En conseqüència, cada cop més,
els sectors socials sensibles, com ara
els joves, la gent gran, els immigrants
i les persones en situació de risc,
pateixen situacions d’exclusió del dret
a l’habitatge. Les causes d’aquesta
realitat s’han de trobar en el fracàs de
les polítiques d’habitatge adoptades
tradicionalment, tant a Espanya com
a Catalunya, polítiques que durant
anys van complir llur funció, però que
a partir de la segona meitat dels anys
noranta es van revelar com a clarament
insuficients i superades per les
noves circumstàncies.
La llei ara aposta per la creació
d’un parc específic d’habitatges
assequibles que permeti atendre les
necessitats de la població que necessita
un allotjament. Per a impulsar-lo
i fer que s’aconsegueixi un preu a
l’abast de les rendes baixes i mitjanes,
la llei regula d’una manera
rigorosa l’habitatge de protecció oficial
a Catalunya, i no només aquest,
sinó també altres formes d’habitatge
assequible que permetin aconseguir,
a mitjà i llarg termini, l’autèntic parc
específic que la societat reclama.
Però, més enllà d’aquesta regulació,
una llei del nostre temps no pot
renunciar a impulsar polítiques concertades
amb els agents d’iniciativa
social o privada que actuen sobre
el mercat lliure de l’habitatge, que
és el que, actualment, respon majoritàriament
a les demandes i a les
necessitats de la ciutadania.
ARNALDO TRUJILLO
1r BAT
reviScola · Juny 2008 | 31

opinió
El meu futur habitatge
No sé si algú s’haurà parat mai
a pensar quin serà el domicili
on viurà quan sigui gran; jo
sí que ho he fet. M’he passat dos
dies pensant com podria ser el meu
habitatge; no n’he tret gaires conclusions,
però, tot i així, puc afi rmar
que no viuré al ras –o almenys això
espero.
Primer de tot vull esmentar el
país en el qual voldria viure d’aquí a
uns quants anys, que és els Estats
Units d’Amèrica, el país on es parla
anglès, l’idioma mundial, amb el qual
et pots moure per tot el món –o una
bona part– sense por que algú no
t’entengui. Allí on tot és tan gran,
allí on passen tantes coses, allí on
es practiquen tants esports, allí on
hi ha tantes coses per fer... però al
final he pensat que no valia la pena
Futur professional
Futur és un concepte que moltes
persones associen amb llunyà, que
encara està per venir. En realitat,
però, es troba molt més a prop del
que sembla. Estic totalment d’acord
amb la frase: “No et capfiquis pel
que vindrà i viu el present, el dia
a dia”. És una frase amb un sentit
optimista, de caràcter encoratjador i
que pot transmetre una sensació de
despreocupació pel que pugui venir
després. És cert que no ens hi hem
de capficar gaire, però tampoc cal
oblidar-nos completament del que
pot arribar, del futur.
Els darrers anys, professors,
tutors, familiars, etc. ens han preguntat
què ens agradaria estudiar o bé què
ens agradaria ser en un futur. A partir
d’aquí tots nosaltres hem començat a
plantejar-nos el futur professional una
mica més seriosament.
32| reviScola · Juny 2008
posar-ho, i per tant, m’ho he guardat.
Després he pensat que seria bo
de posar quines haurien de ser les
dimensions de la casa que vull tenir.
Així doncs, les he posat sense dubtar.
Per començar, no vull una casa
d’aquelles tan grans, una mansió
que diuen, on per anar al lavabo és
com si anessis a fer un tomb per
la ciutat, on per moure’t pels passadissos
necessites algun mitjà de
transport per no arribar-hi l’endemà,
o fins i tot per arreglar el jardí, que
necessites una patrulla de jardiners
per assolir acabar amb les males
herbes, etc. No, vull una casa “normal”,
i s’entén per “normal”, una
casa de dos pisos, dos lavabos,
quatre habitacions per dormir, una
cuina, un menjador, un despatx, una
sala d’estar, i el típic jardinet interior
Per a fer Batxillerat has de tenir,
més o menys, una idea del que vols
estudiar; després, si més no, has
de saber si et decantes per les lletres
pures, pels números o per una
“barreja” de totes dues coses.
Jo em decanto per la “barreja”
esmentada anteriorment. M’encanten
les llengües, la història, la filosofia.
I tampoc no em desagrada
l’economia ni les
matemàtiques. Un dels
meus objectius, i també
el meu somni, és poder
estudiar Psicologia o
Dret ja que, des de fa
un parell d’anys, són les
carreres que més m’han
atret i que puc assolir
d’acord amb les meves
possibilitats i les meves
preferències.
amb quatre plantetes ben posades.
A partir d’aquí, crec que és prou
necessari posar en quin lloc viuré,
vull dir si viuré al costat del mar,
a dalt de la muntanya, a la plana,
en un lloc de molt fred o de molta
calor, al costat d’un llac, al mig d’un
bosc... Bé, com que les muntanyes
són massa altes, al costat del mar
em puc ofegar, no m’agrada gens el
fred ni la calor i els boscos de nit em
fan por, dubtava entre viure al costat
d’un llac o a la plana. Però, finalment,
com que al costat d’un llac, sempre
hi ha un bosc, m’he decantat per
anar a viure a la plana, un lloc més
tranquil, un lloc... com els Estats
Units d’Amèrica.
JORDI RIBÉ
1r BAT
Malgrat tot, primer espero i desitjo
poder finalitzar, amb una nota
adequada, el Batxillerat i la selectivitat,
i accedir a la universitat. Sens
dubte, si ho assoleixo serà fruit d’un
parell d’anys d’esforç continuat.
LAURA SERRAMIÀ
1r BAT

Ja saps què seràs de gran?
Quan et decideixes a estudiar
Batxillerat, inconscientment
et comences a fer preguntes:
“I després, què estudiaré?”,
“Quin serà el meu futur professional?”
Però quan arribes a segon de
Batxillerat aquestes preguntes, no
tan sols te les fas tu mateix, sinó
que tothom et pregunta el mateix:
“Ja saps quina carrera faràs?”, “Així
doncs, què és el que estudiaràs?”...
Hi ha molta gent que, des de
sempre, ja han sabut el que volen
ser de grans, el que volen estudiar;
però sempre hi ha un grup de
persones que no ho tenen clar. Jo
formo part d’aquest grup. Mai no
m’ha preocupat gaire no saber què
faré d’aquí a un temps: simplement,
ja es veurà. El que passa és que no
tothom ho veu així, i sempre sents
un “a veure quan et decideixes, que
ja falta poc!”
Sembla una decisió senzilla; l’únic
que has de fer és triar una cosa que
t’agradi. Però les coses es compliquen
amb molta facilitat. I si t’agrada
més d’una cosa? I si realment no saps
què t’agrada? Jo, quan m’imagino
tota la vida fent el mateix, penso que
el que finalment triï ha de ser el que
de debò m’agrada, perquè, si no,
I tu, què vols ser de gran?
No és fàcil saber en cada
moment el que s’ha de fer,
no és fàcil saber si la decisió
presa és la correcta o no. El futur és
molt present, ara mateix, per a molts
estudiants. Elegir el futur professional
no és fàcil; no és com elegir quin
caramel vols menjar o què et ve de
gust fer l’endemà. És alguna cosa
més que seure al sofà i triar el primer
que et surt del cap.
Quan era petita sovint em preguntaven
què volia ser de gran. Suposo
que això ens ho han preguntat a tots
i jo, amb tota la seguretat del món,
deia que volia ser metgessa. Però ara
les coses han canviat i no veig tan
clar que vulgui ser-ho. L’única cosa
que tinc clara és que vull fer alguna
cosa relacionada amb les ciències:
potser metgessa o química, biòloga,
farmacèutica o infermera...
A més de no saber què triar, hi
ha un altre problema: què passarà si,
quan estigui segura del que vull ser,
no puc fer-ho? Sempre m’han dit
que si m’esforço les coses es poden
aconseguir, però, i si la nota de tall
no m’arriba? Llavors se suposa que
he d’abandonar el meu somni i triar
una opció que m’agradi però que no
m’acabi de convèncer?
L’opció d’estudiar química és
l’opció que ara mateix m’agrada
més. M’agrada ser al laboratori i fer
les pràctiques que ens mana la professora,
i deixar una mica de banda el
paper i el llapis que fem servir a les
altres assignatures. M’agrada saber
què passa si barreges dos reactius i,
sobretot, m’agrada comprovar-ho per
mi mateixa. M’agrada imaginar-me
que treballo en un laboratori investigant
sobre alguna qüestió important.
Els dies van passant i cada cop
em queda menys temps per elegir.
Suposo que finalment trobaré una
carrera que m’agradi i, alhora, tingui
sortides professionals. Així que
seguiré pensant...
Natàlia Olivé
2n BAT
opinió
amb un no res me n’hauré cansat.
Evidentment que alguna idea del
que faré ja la tinc, però encara no
ho sé segur. Tot i això, no crec
que aquesta decisió s’hagi de prendre
ràpidament ni amb pressions de
ningú. Es tracta de decidir el meu
futur. Del que faci ara en dependrà
tota la meva vida i, per tant, crec que
m’ho he de pensar bé, sense cap
mena d’angoixa.
ESTER OLIVA
2n BAT
reviScola · Juny 2008 | 33

opinió
La família al segle XXI
Quan era petit se’m va morir
el pare. Jo tenia set anys i va
ser molt dur per a mi. Al cap
d’un any la meva mare va conèixer
un home en una festa i es va tornar a
casar. Aquell home em va fer de pare
i em va donar tot el que necessitava.
Era la fi gura paterna ideal per a mi i
per als meus germans.
Quan tenia catorze anys es van
separar, i jo i els meus germans grans
ho vam passar molt malament, ja que
feia poc havien tingut bessonada i
no podíem entendre que després de
tenir dos fills es poguessin separar. El
meu pare se’n va anar a viure a Lleida,
34| reviScola · Juny 2008
i només el veia els caps de setmana.
Dos anys més tard la meva mare
va conèixer un altre home, que era
d’un poble prop de Barcelona (on jo
vivia) i al cap de poc temps ens vam
traslladar allí. Aquell poble m’agradava,
m’hi sentia bé, però també em feia
llàstima deixar els meus amics de
Barcelona, la meva escola, etc.; però
m’hi vaig acostumar ràpidament.
Al cap d’un any van trencar i vam
haver de tornar a la ciutat; aquella
mateixa nit, vaig tenir un somni on apareixia
jo, jugant amb el meu pare, però
també hi sortia el primer home amb qui
va estar la meva mare, i el segon...
Com ha canviat la família!
El concepte que antigament es
tenia de la família és diferent del que
tenim ara. Tradicionalment es considerava
constituïda per qui podia tenir
fills. Ara n’hi ha moltes, de parelles,
que es casen després de tenir els
fills i altres es fan parella de fet o
ni tan sols es casen. També hi ha
altres tipus de nuclis familiars fora
del matrimoni, com ara les famílies
monoparentals o les parelles homosexuals
que, en l’actualitat ja poden
adoptar fills. Abans en el nucli familiar
d’una casa, s’hi concentraven
totes les generacions, des dels avis
fins als néts. En canvi, ara això ha
canviat, ja que normalment compres
una casa o la llogues, però el fet és
que canvies de residència quan et
cases o vius en parella.
Un altre gran canvi de l’entorn
familiar és que tradicionalment les
dones intervenien poc en el món
laboral. La incorporació de la dona en
aquest món és un dels fets que més
ha canviat dins la família. La majoria
de mares actualment treballen. Això
ha comportat que es necessiti gent
per a fer les feines de la casa, per
a cuidar els nens, etc., cosa que
abans feien elles mateixes. Una altra
conseqüència d’aquesta incorporació
al món laboral és que la natalitat ha
disminuït i cada vegada els pares són
més grans, ja que els fills es tenen a
una edat més avançada que abans.
Podríem esmentar encara un altre
canvi. Abans no hi havia televisió. El
Aquell matí quan em vaig despertar
em vaig preguntar, per què
no puc tenir només un pare? Aleshores
vaig recordar quan el meu avi
m’explicava que quan ell era jove les
coses eren molt diferents, ja que hi
havia gent que patia molt perquè no
s’estimaven la seva parella, però que
ara que la gent es pot separar quan
vulgui i ajuntar quan vulgui, doncs els
que en surten malparats són els fills,
perquè a ningú no li agrada veure els
seus pares separats...
CAROLINA LÓPEZ
1r BAT
fet que aquest invent estigui present
a gairebé totes les llars del segle XXI,
fa que hi hagi menys comunicació
familiar; quan no hi havia televisió,
a l’hora de menjar la família mantenia
un diàleg, però ara, habitualment,
tothom menja per separat o bé
mirant la televisió.
ANNA ALEGRET
1 BAT

opinió
I vosaltres, quin concepte teniu del mot família?
En un primer moment, quan
vaig saber que havia d’escriure
un article d’opinió i vaig sentir
els temes proposats per a escriure’l
no ho tenia gaire clar; cap tema
no m’acabava de fer el pes... Què
havia de dir jo, pobra de mi, sobre el
meu futur professional, si encara em
queden anys d’estudi? Què podia
opinar sobre el greu problema de
l’habitatge, si ja tinc la sort de tenir
el cap ocupat amb altres tipus de problemes
més propers? Tampoc tenia
cap idea a comentar sobre els nous
models familiars. I vet aquí que veia
que els dies anaven passant, que
s’acostava el dia d’entregar l’article
i que jo seguia sense tenir res clar.
Però, de sobte, m’arribà la inspiració
divina i vaig pensar que havia arribat
l’hora de “parlar clar” sobre el concepte
de “família”.
Per tradició, i sobretot pel paper
de l’Església en la nostra societat,
clarament se’ns ha marcat un concepte
determinat sobre el model
familiar. I jo em pregunto, per què
una parella, per tal de ser ben vista,
ha d’estar necessàriament formada
per un home i una dona? Per
què fins fa quatre dies no es reconeixien
legalment les parelles homosexuals?
Sincerament, no ho entenc...
Sovint penso que potser hem
avançat tecnològicament i científicament
però que seguim estancats
mentalment. Voleu dir que
és completament necessari que
en l’educació d’una criatura hagi
d’haver-hi la figura del pare i la de
la mare? Us posaré un exemple.
Si se’ns presentés el cas d’un nen
o una nena que tinguessin el pare
alcohòlic i que, a més, maltractés la
mare, no creieu que aquesta criatura
estaria millor convivint amb dues
mares o amb dos pares?
I és que realment hi ha casos
en què els pares poden donar una
bona imatge, exteriorment, mentre
que a casa es viu un veritable calvari...
Un altre cas. Si ens trobéssim
amb criatures orfes o abandonades
pels seus pares, no creieu que
aquests nens es mereixerien tenir
una segona oportunitat? No penseu
que d’aquesta segona família, formada
per dues mares o dos pares, en
podrien obtenir tot l’amor i el caliu
que els ha mancat? Com l’exemple
que us acabo de citar, en podríem
trobar molts més. Per això penso
que, si qualsevol parella homosexual
vol tenir o adoptar una criatura, hauria
de poder fer-ho sense cap mena
d’impediment. Ja és hora de canviar
algunes mentalitats, que som al
segle XXI!
La dona i els nous models familiars
Per què les dones acostumen a
encarregar-se de l’educació dels
fi lls i de les feines domèstiques?
La resposta no es troba pas en
la genètica –ja que no hi ha cap gen
conegut que determini les iniciatives
a casa–, sinó que és més aviat per
tradició. Antigament, l’home era el
que portava el sou a casa i la dona
era l’encarregada d’educar els fills i
de dur a terme les feines a la llar.
Actualment, en la nostra societat,
aquest model ha quedat antiquat ja
que moltes dones s’han incorporat al
món laboral, però continuen portant
el pes de l’educació dels fills i de les
feines domèstiques, i fan autèntics
esforços per compaginar la vida laboral
amb la familiar.
Aquest canvi social sembla que
no afecta la majoria dels homes
ja que ells no s’adapten a la situa-
ció i continuen deixant de banda
aquestes feines; només les fan per
obligació o compromís, no pas per
iniciativa pròpia, cosa que obliga la
dona a ser l’encarregada de distribuir
les tasques a casa.
Els problemes que es deriven
d’això, entre altres, són la relació que
hi ha entre la vida familiar i la laboral,
la falta de lleure i l’excés d’estrès en
les dones que treballen, ja que han de
suportar una doble jornada: la de la
feina i la de casa, a més d’encarregarse
de l’educació dels fills.
En definitiva, si es vol continuar
amb el model de la dona treballadora
i també es vol aconseguir
una estabilitat familiar, l’home haurà
d’implicar-se cada cop més en les
feines domèstiques, i l’educació dels
fills haurà de recaure en tots dos,
sense distinció.
ESTHER AYALA
2n BAT
Una altra qüestió innovadora és
la vida de les parelles homosexuals:
quan els fills que hagin adoptat
es facin grans i vegin la situació,
s’adonaran que tenen dos pares o
dues mares.
La vida en parella, els models
familiars, ja no són com abans, quan
en una mateixa casa hi vivien des
dels avis fins als néts. Ara les parelles
joves volen independitzar-se més
ràpidament i viuen soles i, potser, en
alguns casos, més endavant es decideixen
a tenir fills o se separen abans
que això es faci realitat.
Els models familiars han evolucionat
molt, però la dona continua fent
el mateix paper que sempre: ocuparse
de la casa, dels fills i de la feina,
bàsicament.
AIDA FERNÁNDEZ
2n BAT
reviScola · Juny 2008 | 35

opinió
La problemàtica d’una persona dependent
a la família
Actualment un dels grans problemes
que pot tenir una família
a part d’educar el seus
fi lls correctament, dels problemes
econòmics, etc., és tenir una persona
amb alguna dependència a casa,
ja sigui d’edat avançada o no.
La família continua sent la principal
responsable de les atencions a
les persones dependents.
En primer lloc, aquest esforç
de la família s’hauria de traduir
en ajudes econòmiques per a qui
es fes càrrec d’un malalt o d’una
36| reviScola · Juny 2008
persona que no fos autosuficient.
En segon lloc, no estic d’acord
que les dones –o una sola persona
de la família–, normalment, hagin
de ser els únics cuidadors de les
persones dependents ja que, per
una banda, això els impedeix d’estar
en la vida activa de la societat, i per
altra banda, els obliga a perdre qualitat
de vida si atenen persones molt
dependents.
Finalment, crec que la gent gran,
si no és en un cas molt extrem de
dependència total, no s’hauria de por-
Consumisme nadalenc
La Gran Enciclopèdia Catalana
defineix així el terme Nadal:
“Solemnitat que hom celebra el 25
de desembre i que té per objecte
commemorar el naixement de
Jesús a Betlem.” Aquesta definició,
però, sembla que ha canviat al
llarg del temps, ja que cada vegada
ens estem acostumant més a veure
llums de Nadal pel carrer i a sentir
nadales a tort i a dret perquè es veu
que inciten a comprar. No us sembla
una mica desagradable i de mal gust
veure anuncis dient-nos que no malgastem
aigua, electricitat, etc. tot i
que després anem pel carrer veient
llumets, que pel meu gust són una
mica horteres i que gasten moltíssim?
A mi, la veritat és que m’ofèn:
el que hauria de ser una festa dels
cristians per lloar el naixement de
Jesucrist, l’hem convertit en una
festa on l’únic propòsit és fer veure
que estem bé amb tothom, que som
unes bellíssimes persones i que ens
portem bé amb la família.
Per Nadal, doncs, com cada any,
ens convertirem en robots que surten
d’una botiga i entren en una
altra. Però, no seria ja hora de deixar
de parlar de Nadal i començar a
parlar de consumisme? O deixar
d’anomenar Nadal a unes festes que
només són unes vacances perquè
els comerços facin l’agost al desembre?
No hauríem d’anomenarles
d’una altra manera, com per
exemple la setmana del consum
o del client? Perquè, per comprar,
comprar i comprar no cal plagiar una
festa que, com ja he dit abans, és
religiosa i convertir-la en una festa
pagana on regna la falsedat.
tar a una residència ja que tota la
família necessita les persones grans i
aquestes també necessiten la família.
En conclusió, penso que l’Estat
hauria de contribuir-hi més i augmentar
les polítiques d’ajuda social. Si pot
ser, cobrir l’ajuda mèdica i les necessitats
bàsiques al domicili. Si no pot
ser així, no s’hauria de permetre que
una sola persona s’hagi d’encarregar
de cuidar les persones dependents.
RICARD FIGUEROLA
2n BAT
Un cop dit això només cal que
us demani que reflexioneu i penseu
que, per Nadal, no cal que tothom
compri, ni que tothom rigui, ni que
sigui feliç; només cal que sigueu
vosaltres mateixos, que us deixeu
de rucades camuflades sota el nom
de Nadal i gasteu, gasteu i gasteu,
com fins ara, com aquest any i com
els anys vinents perquè per gastar
desmesuradament no cal esperar
Nadal... Cada dia pot ser Nadal, en
aquest sentit, si un vol; no?
ROSER ROSELLÓ
2n BAT

Nadal, festa de tradició o de consum?
Sant tornem-hi! Després de
recordar amb nostàlgia les llargues
i inoblidables vacances
d’estiu i d’haver passat uns quants
dies festius, per anar matant el cuc,
no ens n’adonem, i arriba Nadal.
Gràcies a Déu, llavors tornem a gaudir
d’unes merescudes vacances.
Tot i que ben mirat, s’haurien de fer
unes bones refl exions, no creieu?
Siguem sincers, quants de vosaltres
esteu d’acord amb el que he
escrit, és a dir, qui no espera frenèticament
l’arribada del Nadal per tenir
vacances? Aquell que es consideri
innocent que llanci la primera pedra.
I és que aquest fet, tot i semblar un
breu pensament sense malícia, és
vertaderament essencial. M’explico.
Ja fa força temps que el veritable
esperit nadalenc s’ha perdut i ha
donat pas a un consumisme massiu.
Actualment ben poca gent és
conscient del veritable significat de
Nadal; les autèntiques bases del cristianisme
s’han anat perdent. Ara,
en aquestes dates tot és consumir
i consumir i consumir. La gent està
nerviosa i agressiva, tothom va a
corre-cuita pels carrers. Homes i
dones completament estressats i
carregats de bosses. Supermercats
i centres comercials desbordats
per constants allaus humanes, etc.
La televisió, vinga a fer més i més
anuncis, anuncis generalment llarguíssims
i amb aquelles musiquetes
tan característiques. Capses de bombons,
marques de torrons, ampolles
de cava i, sobretot, joguines, en són
alguns bons exemples. I al carrer, tot
és llum i so.
Voleu dir que és necessària tota
aquesta gran despesa, mentre milions
de persones viuen miserablement
arreu del món? No creieu que
la societat, en aquestes dates tan
assenyalades, s’ha convertit en una
immensa titella de grans empresaris,
opinió
companyies telefòniques i elèctriques,
bancs i caixes, etc.? Penseu-hi,
si us plau; penseu-hi.
ESTHER AYALA
2n BAT
reviScola · Juny 2008 | 37

des de casa
La mediació al nostre institut
Al nostre centre IES Jaume
Huguet, aquest curs 2007-2008 s’ha
estrenat un curs de mediació. La
mediació consisteix a resoldre els
conflictes que tinguin els alumnes.
En aquest curs s’han anat fent
una sèrie de sessions on es combinava
la pràctica amb la teoria. Els
alumnes del curs han estat els alumnes,
pares i professors interessats.
El primer dia érem molts i, tot i que
alguns van decidir no continuar, la
resta vam seguir fins al final.
Nosaltres, alumnes de 3r B, som
part de l’equip de mediació. La nostra
opinió sobre aquest curs és molt
positiva ja que hem après a posarnos
en el lloc de l’altre, a escoltar
sense intervenir, a resoldre els problemes
parlant, etc. També un dia
vam simular un conflicte i ens ho
vam passar molt bé resolent-lo.
La nostra opinió sobre el professorat
que ha fet el curs de mediació
amb nosaltres és que hi ha un gran
canvi entre quan ens fan classe i
quan són al curs: allí són menys
seriosos, més simpàtics i estem tots
més relaxats.
El primer dia nosaltres vam pensar
que no era gran cosa, però
vam seguir assistint al curs i, pas-
38| reviScola · Juny 2008
sades les sessions, ja
no pensàvem el mateix
sinó que vèiem que
era un curs molt divertit
on s’aprenien moltes
coses.
I en resum de tot això,
i en general de la nostra
opinió,
és que el curs de
mediació
és de gran interès i
diversió.
Explicarem una de
les nostres experiències
com a mediadores. Ens
vam trobar les persones
que havien tingut el conflicte
i dos mediadors
(una professora i una de
nosaltres dues). Ells van
explicar el problema i
nosaltres vam col·laborar perquè ells
dos sols, amb el nostre ajut, trobessin
una solució. Nosaltres ens vam
assegurar que s’escoltessin i es respectessin
en tot moment; nosaltres
no els vam donar la solució ni els
vam aconsellar; només vam mediar.
I, de tot el que es va dir allí, cap dels
quatre en pot dir res: és totalment
confidencial. Al final vam acabar prenent
un acord i, un mes més tard,
hem revisat que aquest acord s’hagi
complert.
A l’aula de diversitat anem al teatre
El dimarts dia 4 de març, els
alumnes de l’aula de diversitat
vam anar, a Sant Pere i Sant
Pau, a veure l’obra de teatre Si vols,
pots, de la companyia La Brúixola.
L’obra de teatre girava al voltant
del valor de l’esforç personal i del
treball en equip. Una lliçó magistral,
divertida i emocionant que ajudava
a reflexionar sobre la necessitat
d’ésser constants i de valorar la feina
ben feta.
Vam acabar el matí fent un tomb
per Tarragona i vam fer un dinar
de germanor que va servir per consolidar
el nostre grup de treball a
l’aula. Cal dir que va ser un dia molt
complet; ens va anar tot molt bé i
vam aprendre molt fora de classe: a
treballar en grup i a saber compartir
amb els companys.
“L’argument tractava de com
superar-se sempre”
L’organització de l’excursió ens
SUSAN JIMÉNEZ I NOURA EL HATIMI
3r ESO
va agradar molt: vam fer activitats
prèvies abans d’anar al teatre però
no ens vam recordar de fer les preguntes
als actors que protagonitzaven
l’obra.
El preu del viatge estava força
bé, perquè no vam haver de pagar
gaire. L’autobús de Valls a Tarragona
era molt còmode i ens vam divertir
molt. Vam agafar un autobús de
Tarragona a Sant Pere i Sant Pau. Era
molt divertit, encara que al principi
anàvem drets.

Durant el viatge de Tarragona
a Valls ens ho vam passar molt
malament amb la calor que feia a
l’autocar i, a més a més, estava ple
de gent.
L’obra va ser molt entretinguda i
divertida. Els personatges eren nois
i noies de la nostra edat. Vam entendre
molt bé l’argument, que tractava
de com superar-se sempre.
La passejada per l’Eroski va ser
molt bonica i ens va distreure molt.
Ens vam conèixer millor, perquè
vam estar tots junts i tornaríem a
fer l’excursió perquè ens va agradar
molt.
ESTER PORCEL I MONTSE MARTÍNEZ
2n ESO
“L’obra no se’ns va fer gens
llarga”
Per començar direm que, com
que va ser la primera excursió que
hem fet aquest curs amb els de la
classe de diversitat, estàvem força
il·lusionats.
Respecte al preu del viatge, vam
estar-hi d’acord perquè no vam haver
de pagar gaire. Tot va ser molt barat.
Vam agafar un autobús per anar fins
a Tarragona i un altre per anar a Sant
Pere i Sant Pau.
El temps va ser molt lleig perquè
feia molt de vent i molt de fred,
però feia sol. L’obra de teatre va
estar molt bé. Ens va agradar molt
la noia que es deia Bubu perquè era
la més divertida i la més simpàtica.
La sala no estava malament, però
les cadires eren molt petites i molt
incòmodes, encara que veient l’obra
no ens en vam adonar gaire perquè
era molt interessant. No se’ns va fer
gens llarga i els actors van actuar
força bé.
El fet d’anar a l’Eroski ens va
agradar molt perquè vam anar amb
Reflexions sobre les tic i els joves
El 22 d’abril l’Institut participà en la
jornada TICJoves que es va celebrar
al CitiLab de Cornellà. Laura Serramià
i Aida Dalit de 1r BAT, i Guillem Aguadé
i Laura Iglesias de 4t d’ESO, vam
exposar unes reflexions sobre les
TIC i els joves des de la vessant tecnològica
davant un nombrós públic
assistent, format per estudiants, professors,
experts i personalitats de
l’àmbit educatiu i tecnològic.
Aquestes reflexions són el fruit
del treball realitzat per 14 alumnes
del nostre institut que durant cinc
dijous ens havíem reunit per parlar,
comentar, reflexionar i treure conclusions
sobre el coneixement que
tenim els joves de les TIC i l’ús que
en fem. Quan parlem de les TIC,
ens referim a les diferents tecnologies
actuals que permeten, d’una
banda, comunicar-se amb els altres
des de casa
les nostres amigues i ens vam fer
fotos en molts llocs. També vam
anar a comprar. Després, quan va
ser l’hora de dinar, ens vam asseure
en un sofà a menjar-nos l’entrepà.
Si s’hi pogués tornar, hi aniríem,
amb uns quants diners més per
poder comprar més coses. En conclusió,
va ser un dia molt emocionant
i divertit.
KAREN HERNÁNDEZ
MARIA MUÑOZ
3r ESO
i, de l’altra, accedir a la informació.
Es va parlar de l’evolució dels
mitjans de comunicació clàssics, la
ràdio i la televisió. Avui dia són
mitjans interactius que permeten
obtenir la programació a la carta o
accedir per Internet als programes
en directe, descarregar emissions
anteriors (podcast) i tenir accés a
informació complementària.
reviScola · Juny 2008 | 39

des de casa
També la telefonia ha experimentat
una gran revolució amb l’aparició
del telèfon mòbil, que ens ha permès
no solament estar en contacte
amb qualsevol persona, a qualsevol
hora i a qualsevol lloc sinó també
jugar, intercanviar fitxers, escoltar
música i accedir a Internet.
A més a més el mòbil també incorpora
altres utilitats: rellotge, despertador,
agenda, llibreta de notes, contactes,
reproductors, calculadora... i
la veritat és que els joves no les fem
servir totes. Els mòbils cada vegada
aporten més prestacions i són més
compactes i reduïts.
Pel que fa a l’ús que els joves
fem del mòbil, vam observar que,
en general, mostrem una actitud
favorable a l’intercanvi de tota mena
d’informació a través del mòbil, però
quan ens pregunten si estaríem disposats
a intercanviar-nos els mòbils
propis (els aparells), diem que no,
que el mòbil és personal i intransferible:
cadascú amb el seu.
Actualment Internet és el veritable
punt d’accés a la informació
i el principal canal per a la comunicació.
No hi ha dia que els joves
no fem servir el correu electrònic
de la intranet de l’institut, que ens
connectem al Messenger per parlar
amb un amic, que consultem una
wiki per fer un treball de socials, que
intercanviem fitxers amb programes
p2p (Peer-To-Peer), que pengem una
foto al Fotolog o que hi llegim els
comentaris que es fan, que cerquem
informació amb el Google a la classe
de ciències, que visitem la pàgina
de YouTube per veure’n les darreres
novetats...
Entre els joves, qui més, qui
menys, ha après a fer un bloc a
l’Institut en algun crèdit variable i té
el seu propi fotolog. Darrerament,
els fotologs s’han posat de moda
entre els joves i han desbancat la
40| reviScola · Juny 2008
popularitat dels blocs perquè són
més pràctics i més atractius estèticament.
Hi pengem la foto de la
darrera festa, fem un comentari del
dia, opinem sobre els companys i
esperem els comentaris dels amics.
Els blocs no són tan utilitzats pels
joves perquè tenen un caràcter més
informatiu i divulgatiu.
Durant les sessions de treball van
sorgir molts comentaris, reflexions
i observacions interessants. Tot
seguit us en comentem alguns com
a conclusió.
Les tecnologies ens permeten
accedir a una gran quantitat
d’informació i molt diversa. És, a
més, una informació constantment
actualitzada. Qualsevol persona amb
un mòbil, davant d’un incident, es
converteix en reporter i surt per antena
a Catalunya Ràdio, amb l’Antoni
Bassas, per exemple.
Escoltar música, veure una foto
o un vídeo, escoltar la ràdio, etc., ho
podem fer amb un reproductor MP4,
amb un mòbil, amb un ordinador,
etc. Accedir a Internet, ho podem
fer des de l’ordinador, des del mòbil,
des d’una PDA,.. Això comportarà
la desaparició dels aparells especialitzats?
Els blocs són una manera fàcil
de publicar i intercanviar informació.
Tot i això, els fotologs s’han fet més
populars entre els joves ja que la
imatge substitueix el text i resulten
més atractius.
En el mercat, cada vegada més,
hi ha aparells que realitzen funcions
diverses. Però alhora, totes aquestes
funcions també s’agrupen en
un mateix aparell, que sol ser petit
–tots els aparells són cada vegada
més compactes– i un bon exemple
n’és el mòbil.
Els joves tenim el costum de no
llegir les instruccions. En comptes
d’això anem provant i, si no trobem
el que busquem, ho preguntem. Per
aquest motiu, de vegades, desconeixem
les múltiples funcions que
pot realitzar el mòbil com ara l’accés
a Internet, GPS, etc.
A més de l’exposició oral del treball,
els alumnes vam participar activament
en el debat posterior i, sobretot,
en el xat que es feia simultàniament a
través dels quatre ordinadors portàtils
que ens van proporcionar.

L’objectiu de la jornada era contrastar
la visió que tenen els experts
sobre les TIC amb la dels joves.
Conèixer l’ús que en fan i els coneixements
que tenen en la vessant tecnològica
(la nostra contribució), social
(treballada per alumnes de l’IES
Torre de Palau de Terrassa) i lingüística
(treballada per alumnes de l’IES
Terres de Ponent de Mollerussa). En
primer lloc, els joves vam exposar les
nostres reflexions; a continuació, va
intervenir un expert i, finalment, en
Xesco Aspar (exentrenador del Barça
d’handbol) va obrir el debat que ell
mateix va moderar.
Un cop acabada la jornada vam fer
una visita guiada a les instal·lacions
del CitiLab. Si voleu tenir més informació:
http://www.ticjoves.cat i http://
www.citilab.eu
Van fer aquest treball els alumnes
següents:
des de casa
GUILLEM AGUADÉ, ANNA ANTON,
ALBERT BALAÑÀ, JORDI CAPELLADES,
ALBERT CARTANYÀ, DAVID CUNILLERA,
AIDA DALIT, MARTÍ FÀBREGAS,
LAURA IGLESIAS, JUDIT MOLAS,
JOAN PERE NOGUERO,
VANESA SALLA, LAURA SERRAMIÀ I
MERITXELL VILÀ,
COORDINATS PEL PROFESSOR
JOSEP LLUÍS CAÑADILLA
Fabricació mecànica: cicles de grau mitjà,
noves propostes
Una vegada més, l’IES Jaume
Huguet ha estat pioner en la Formació
Professional a Catalunya oferint
als alumnes que finalitzen l’ESO
una doble titulació de formació professional
de Grau Mitjà: Tècnic en
Mecanització i Tècnic en Soldadura i
Caldereria. Tal com ja us avançàvem
en l’edició anterior de reviScola en
només tres cursos acadèmics els
alumnes que ho vulguin podran
obtenir les dues titulacions, per bé
que, si com fins ara, només estan
interessats a cursar un únic CFGM,
durant els dos cursos reglamentaris
assoliran la titulació escollida.
Per fer possible aquesta doble
titulació, l’IES Jaume Huguet ha
arribat a un acord amb el Departament
d’Educació de la Generalitat de
Catalunya on s’estableix l’ordenació
curricular que desenvolupa aquesta
acció formativa. Així, per exemple,
gràcies a les mesures flexibilitzadores
de la Formació Professional
que impulsa el Govern català, en
el primer curs d’aquesta etapa es
cursen les matèries comunes i en el
segon curs de cadascun dels cicles
s’introdueixen les matèries específiques
de cada professió.
Aquesta és la clau que permet
que els alumnes que vulguin tenir
més possibilitats d’inserció laboral, i
que per tant estiguin interessats en
les dues titulacions, les puguin obtenir
conjuntament en tres cursos i no
en quatre com fins ara.
D’aquesta manera, quan els
alumnes finalitzen els tres cursos,
són competents en dos per-
fils professionals ben definits. En
l’especialitat de Mecanització, reben
els coneixements bàsics de torn i
de fresa, de rectificat de superfícies,
de programació de màquines de
control numèric, de disseny assistit
amb ordinador, i també els coneixements
propis de l’àrea de Formació
i Orientació Laboral. En l’especialitat
de Soldadura i Caldereria, reben els
reviScola · Juny 2008 | 41

des de casa
coneixements corresponents a la
soldadura amb elèctrode, amb fil
continu amb atmosfera protegida,
tall per plasma, disseny de construccions
metàl·liques i aprenen a treballar
amb planxa per a la construcció
d’elements propis de la serralleria i
la caldereria.
En ambdós casos, com es pot
deduir del que acabem d’explicar,
l’alumne s’enfronta a una formació
eminentment pràctica on, si bé
és imprescindible una mínima base
teòrica, la majoria d’hores del curs
són pràctiques que es realitzen als
tallers del Departament de Fabricació
Mecànica del centre.
Per garantir que això sigui possible,
el Departament d’Educació ha
invertit 80.000 als tallers on avui
aquests alumnes ja treballen. Aquesta
dotació ha permès de renovar els
equips i les màquines més antigues
i d’adquirir totes les instal·lacions
necessàries per fer la soldadura, el
tall i la deformació de la planxa.
Així, durant aquest curs, els
tallers de Fabricació Mecànica de
l’Escola han incorporat una cisallaguillotina
de fins a 6 mm, una plegadora
de planxa de 80 Tm., una
corbadora de tubs, 10 equips de
soldadura i d’extracció de fums amb
les cabines corresponents per fer les
pràctiques.
Aquest any ja hi ha 20 alumnes
que cursen els dos cicles de grau
mitjà que aquí us hem descrit. Per
si us voleu animar de cara l’any
vinent, aquesta és l’opinió d’alguns
alumnes:
Escoles verdes
El Comitè Ambiental de l’Institut
està molt satisfet de les aportacions
que ens feu arribar a
través del correu electrònic perquè
creiem que són molt interessants,
i no solament per a nosaltres. Us
volem reproduir un fragment d’una
d’aquestes aportacions que ens ser-
42| reviScola · Juny 2008
1. Què t’agrada més dels teus estudis?
2. Trobes que teniu prou equipaments, tallers i maquinària
bàsicament?
3. T’agrada que l’escola disposi dels mitjans per buscar-te
treball a l’empresa on faràs les pràctiques?
4. Aconsellaries aquest cicle formatiu als teus companys i
amics?
5. Creus que és una bona especialitat per a trobar feina?
Raul Pan Garvín
1. Les pràctiques als tallers.
2. Sí, molts.
3. Sí, perquè disposem d’una borsa de llocs de treball on
apuntar-nos.
4. Sí, bastant.
5. Sí, perquè hi ha molta feina d’aquesta especialitat a tot
arreu.
Marc Segura Llobet
1. Els tallers, o sigui les pràctiques.
2. Sí, molts.
3. Sí, perquè hi ha una borsa de llocs de treball per apuntar-te
i, a més a més, et donen un títol.
4. Sí, perquè pots aprendre molt.
5. Sí, encara que les màquines a les empreses són mes
grans.
Aurelio Pérez Gil
1. Soldar, més que res.
2. Sí, molts.
3. Sí, perquè com que hi ha una borsa de treball, tens més
possibilitats de trobar una bona feina més de pressa.
4. Sí, perquè aprenem moltes coses pràctiques que serveixen
per a la feina del futur.
5. Sí, perquè no hi ha encara gaire gent especialitzada.
virà per refl exionar sobre algunes
qüestions.
“...sóc un alumne del centre i us
escric per formular una queixa.
Ja fa força temps que sento les
paraules “Escola Verda”; no sé ben
bé què signifiquen. Segurament es
refereixen a la relació de l’Institut
amb el medi ambient i amb la natura.
Vaig ser testimoni, ja fa temps,
de la col·locació de les papereres
grans a les classes, per a la recollida
selectiva de paper i cartró, que va
anar acompanyada d’una explícita
i educativa explicació. Em va sem-

lar una gran idea. Però, i aquesta
és la meva queixa, resulta que a la
meva aula no hi ha paperera per als
residus; per tant, els alumnes i els
professors llencen totes les deixalles
al contenidor destinat al reciclatge
de paper. No es tracta d’una manca
de consciència; és que no hi ha cap
altra opció.
[...] Les paraules “ Escola verda”,
només em fan pensar en aquell
racó que hi ha a la primera planta
de l’edifici principal, on hi ha un
mural i un espai de la web que diu:
el manteniment de la natura és cosa
de tots.”
Aquest escrit ens ha plantejat tot
un seguit d’interrogants:
- Sabem què significa ser Escola
Verda?
- Els problemes del medi ambient
m’afecten a mi o tan sols sóc un
simple espectador?
- Què puc fer per expressar la
meva opinió?
- Vull, realment, participar en la
millora mediambiental de l’institut?
La primera qüestió és fàcil de
respondre. Ser Escola Verda vol dir
ser un Institut que té en compte
l’entorn, que procura no malgastar
els recursos, i que ajuda i col·labora a
millorar la vida de tots els éssers vius
que habiten el planeta.
Sobre si ho aconseguim o no... si
us plau, preguntem-nos a nosaltres
mateixos: Faig el que puc, o realment
és un tema que no m’interessa gaire?
Si d’una cosa podem estar segurs
és que només podem viure al nostre
planeta, de moment, i que si el fem
malbé no podrem viure de la manera
que ho fem actualment... Possiblement
nosaltres encara podrem, però
i els nostres fills? Quin planeta els
deixarem?
Intercanvi amb Eslovènia
El passat mes
de març, un
grup d’alumnes
de Batxillerat i cicles
formatius, acompanyats
per professores
del Departament de
Llengües Estrangeres
de l’Institut, van viatjar
fi ns a Eslovènia dins
el marc d’actuació
europea d’eTwinning,
concepte que podríem
traduir com a ‘agermanamentelectrònic’.
Aquest projecte
s’emmarca en un portal
informàtic promogut
pel Ministerio de
Educación y Ciencia i
en el qual es promocionen
intercanvis culturals
entre els estats
membres de la Unió
des de casa
Ens convindria tenir sempre present
la dita: “Pensa globalment, actua
localment”. Per tant comencem a
“actuar”, a participar activament en
el desenvolupament sostenible del
centre i del nostre entorn.
Si vols opinar, pots fer-ho a través
de la web del Centre, en l’apartat
d’Escola Verda i, si realment vols
participar activament en el projecte,
t’esperem a la propera reunió del
Comitè Ambiental del Centre. Confiem
de gaudir de la teva presència i
de les teves aportacions. Sí, tu; pare,
mare, alumne, personal del centre...
Us necessitem a tots i a totes.
COMITÈ AMBIENTAL DE
L’IES JAUME HUGUET
www.iesjaumehuguet.cat/escolaverda
iesjaumehuguet.ev@gmail.com
Europea, que abasten des d’un senzill
intercanvi de correus electrònics
fi ns a un intercanvi d’estudiants i
instituts o escoles.
El projecte d’agermanament es
va fer amb un altre institut europeu,
el Gymnasium de Koper, a Eslovènia,
un centre equivalent al nostre.
La primera part del projecte es va
dur a terme entre el 9 i el 15 de març
quan els nostres alumnes viatjaren
a la ciutat de Koper, Eslovènia, i la
segona part tingué lloc la setmana
de Sant Jordi, des del dilluns 21 fins
al divendres 25, quan els alumnes
eslovens van ser entre nosaltres.
CAP ALLÀ...
Eslovènia, un viatge inoblidable
Eslovènia, un país i una manera
de viure diferents i, per a mi, una
reviScola · Juny 2008 | 43

des de casa
experiència inoblidable. Jo mai havia
fet un intercanvi, ja que mai n’havia
tingut l’oportunitat i, quan ens van dir
de fer aquest, no m’ho vaig rumiar
dues vegades. Que l’intercanvi es
fes amb Eslovènia, tot i ser un país
que no coneixia, no va ser cap problema,
perquè el que importava era
que els qui acceptéssim poguéssim
viure una nova experiència i aprendre
anglès.
Després de reunions, d’omplir
papers i de preparar-ho tot, va arribar
l’hora d’abandonar les terres catalanes
i d’anar cap a Eslovènia. Van
ser vint-i-una hores d’autobús que
es van fer molt pesades i avorrides.
Miràvem pel·lícules, intentàvem dormir,
paràvem de tant en tant però,
44| reviScola · Juny 2008
així i tot, no m’agradaria tornar-ho
a repetir. Va ser en arribar quan em
vaig adonar que havia viatjat fins a
un país que desconeixia, que tenia
quatre dies en endavant i que hauria
de viure amb una família que no
coneixia i que no sabia com era. Per
això van començar els nervis.
Ells ens van oferir una benvinguda
càlida. Tots havíem parlat abans amb
la persona que ens acollia i cadascú
va començar a buscar-la. La veritat
és que quan els vaig veure, els
alumnes d’Eslovènia, els professors
i la noia que m’havia d’acollir a casa
seva, em van fer bona impressió.
El primer dia va servir perquè ella
i jo ens coneguéssim: el que ens
agradava, el que no, les nostres aficions,
etc. També vaig conèixer els
seus pares i he de dir que vaig tenir
molta sort. La primera nit que vam
sortir va servir perquè ens familiaritzéssim
tots.
Anaven passant els dies i cada
cop teníem menys ganes de tornar.
Anàvem tots junts, com una
gran colla d’amics. Cada dia fèiem
coses diferents. Anàvem a visitar
llocs i ells ens feien de guies, vam
anar amb ells a classe, vam fer una
classe per aprendre eslovè, etc. Les
tardes les teníem lliures: vam anar
al parc de patinatge, a prendre alguna
cosa, a fer un tomb, etc. I a les
nits, anàvem a un bar, a la bitllera
i, l’última nit, ens van fer una festa

de comiat en què tots ens ho vam
passar molt bé. La veritat és que ells
sempre intentaven buscar coses per
fer perquè no ens poguéssim avorrir.
Pel que fa al fet d’haver de parlar
en anglès, em pensava que seria
molt difícil però em vaig espavilar
com vaig poder. Sí que, de tant en
tant, havia de treure el diccionari i
buscar alguna paraula, però encara
me’n vaig sortir prou bé.
Després d’haver passat aquells
quatre dies i d’haver viscut molts
bons moments, després de molts
riures i bones estones, havia arribat
l’hora de marxar. Ens vam acomiadar
de tots. Jo no volia marxar; encara
que haguessin sigut pocs dies, m’ho
havia passat molt bé. Crec que, tant
jo com tots els altres, vam xalar molt
amb aquesta experiència. Ja érem
de nou a l’autocar, ens quedaven
vint-i-una hores de viatge, però tots
tornàvem amb el bon record d’haver
viscut una experiència única, una
experiència que mai oblidarem. I
després, va tocar esperar que vinguessin
ells aquí. Així, doncs, ens
veuríem aviat!
ALBA ROVIRA
1r BAT
Un viatge per a recordar
Un viatge com aquest és d’aquells
que no s’obliden mai. Ha estat una
experiència única que, potser, no
tornarem a viure mai més. Tant els
alumnes eslovens com els professors
i les famílies ens van rebre amb
molt d’entusiasme, i semblava que
estiguessin molt contents de tenirnos
al seu país.
Al principi, crèiem que anàvem
a un país desconegut on el menjar
seria molt diferent i on la gent no ens
rebria gaire bé, però ara que ja hem
tornat penso que les persones són
com nosaltres i, pel que fa al país,
tampoc és tan estrany. El que em
va sorprendre més en comparació
de casa nostra van ser els horaris:
allà comencen les classes molt aviat
i també sopen molt aviat i, si a la nit
surten, també ho fan en unes hores
ben diferents d’aquí. També vaig
trobar que, allà, els preus d’alguns
productes eren inferiors.
Em va agradar molt la capital,
Ljubljana. Vam passar-hi gairebé tot
un dia i la vaig trobar preciosa. Vam
pujar al castell, des d’on es veia
una vista increïble de tota la ciutat.
També em va agradar molt la ciutat
on ens vam aturar durant el viatge
de tornada a casa nostra, Venècia, la
ciutat italiana dels canals.
En definitiva, el viatge a Eslovènia
va ser molt emocionant. Crec
que ens va servir per fer nous amics,
per conèixer el país, per conèixer la
gent i, la veritat, és que m’ho vaig
passar molt bé i crec que serà difícil
d’oblidar.
Una gran experiència
LAIA BRICOLLÉ
1r BAT
Era un diumenge a la tarda:
estàvem tots nerviosos i alguns, a
més, sense ganes d’anar de viatge.
Es va fer l’hora d’acomiadar-nos de
tothom i de pujar a l’autocar per
emprendre camí cap a un país que
mai a la vida, o molts pocs cops,
havíem sentit anomenar. Era un país
que nosaltres desconeixíem. De fet,
teníem ganes de marxar perquè era
un viatge que fèiem amb companys
i companyes amb els quals, més
o menys, ens aveníem i perquè
teníem ganes de conèixer a tots els
que ens esperaven allà.
des de casa
El viatge en autocar es va fer
llarguíssim i molt cansat, però això
va afavorir que tots ens anéssim
tranquil·litzant una mica. Quan vam
arribar a Koper, tots els nervis van
tornar al nostre cos. Estàvem a punt
de començar una experiència nova:
viure en una altra casa i conviure
amb gent que no coneixíem de res.
Després de la rebuda, tots ens vam
dirigir cap a les nostres noves cases
per conèixer la que seria la nostra
família durant una setmana.
Els primers dies van ser una mica
durs perquè ens havíem d’anar familiaritzant
amb tots els que ens envoltaven.
La vergonya era molt forta i
ens dominava, però a poc a poc va
anar marxant. Cada dia coneixíem
més la gent que ens rodejava, la
seva manera de ser i de fer, i sabíem
com havíem de tractar-la.
A casa tot era diferent: t’havies
d’integrar com podies i mostrar-te a
la família que t’acollia tal com eres.
Hi havia moments que et senties
en un món completament diferent
al teu, com ara quan parlaven entre
ells en el seu idioma, que no sabies
mai què deien, ni si et criticaven, ni
si parlaven de com els havia anat
el dia... Et senties una mica cohibida.
Però quan es dirigien a tu, els
pares sobretot, ho feien intentant
que estiguessis a gust amb ells.
Quan anaves amb el teu company o
companya, era ben diferent: segons
quin dia era molt simpàtic amb tu i,
segons quin, passava de tot.
Quan sortíem tots junts
d’excursió, la relació amb ells també
era diferent perquè cadascú anava
amb els seus companys de sempre,
és a dir, nosaltres amb els nostres i
ells amb els seus. I després, quan
sortíem a la nit, tothom es transformava,
tothom parlava amb tothom
i tots ens tractaven magníficament.
Amb alguns hi havia més relació que
amb d’altres, però tots ens feien
reviScola · Juny 2008 | 45

des de casa
sentir a gust al seu costat. Tot i això,
també hi va haver algunes cosetes.
El dia més trist va ser el divendres
al matí, el dia que vam haver
de fer les maletes i ens vam haver
d’acomiadar de tothom. Només ens
quedava esperar la tornada, el dia
que arribessin aquí a Catalunya, per
rebre’ls encara més bé que ells a
nosaltres.
46| reviScola · Juny 2008
MERITXELL VILÀ
1r BAT
... I CAP AQUÍ
Els eslovens arriben a Valls!
Era el dia 21 d’abril: un dia que
tots nosaltres esperàvem amb molta
il·lusió perquè tornaríem a veure
els nostres companys d’Eslovènia.
Ja eren les deu del vespre i tots
estàvem neguitosos davant l’edifici
dels bombers de Valls, esperant que
arribés l’autocar. Anava passant el
temps i cada cop augmentaven els
nervis, fins que es van fer les onze
de la nit i vam veure aparèixer un
autocar ple de gent que es va parar
allà davant nostre. Llavors, nosaltres,
com que era de nit, vam encendre
unes bengales i vam tirar dos canons
de confeti per donar-los la benvinguda.
A tots se’ls veia molt contents
d’haver arribat a Valls i de retrobarnos,
tot i que alguns no coneixien
encara el seu company. A poc a poc,
ens vam anar trobant els uns amb
els altres i tots vam marxar cap a
casa a dormir, que ja era prou tard.
L’endemà seria el primer dia amb
ells aquí i els havíem de fer sentir
com si fossin a casa seva. Primer,
els vam portar a l’aula d’idiomes
perquè tenien classe de català. Després,
els vam ensenyar Valls i, tot
seguit, vam anar a fer la calçotada.
Mentre paràvem totes les taules i
preparàvem tot el que necessitàvem
per poder coure els calçots, molts
d’ells ens van ajudar i van col·laborar
amb nosaltres, però també hi hagué
les excepcions: alguns que es van
estar tot el dia asseguts als bancs
prenent el sol. Més tard vam anar al
gimnàs de l’Institut a fer la festa de
benvinguda.
El dia següent era Sant Jordi
i, al matí, vam celebrar l’acte de
lliurament de premis al gimnàs de
l’Institut. A la tarda, els vam ensenyar
Tarragona. Van poder veure la part
romana, la catedral, l’Ajuntament, les
nombroses parades que hi havia a
la Rambla i una exhibició castellera,
que hem de dir que els va fer molta
gràcia. Tarragona els va agradar força,
però no tant com Barcelona. A Barcelona
hi vam anar l’endemà: vam
visitar moltes obres d’Antoni Gaudí,
començant pel Parc Güell i acabant
per la Pedrera. I també la Rambla, el
Portal de l’Àngel... A les vuit del vespre
vam quedar a l’Imax per tornar a
casa. Tots estàvem rendits!
L’últim dia els vam portar a Port
Aventura. Allò sí que els va agradar
moltíssim i s’ho van passar fantàsticament
bé. Nosaltres ja els
havíem parlat molt d’aquest parc
d’atraccions i ells també tenien moltes
ganes d’anar-hi. Al nostre parer,
és el que els va agradar més de tot.
Després, a la nit, vam decidir d’anar
a Montblanc perquè hi feien un concert
d’un grup que a nosaltres ens
agradava molt. Però, al final, no va
ser com alguns ens pensàvem i la
veritat és que ells aquella nit no s’ho
van passar gaire bé.
Finalment, va arribar el dia que
ningú desitjava, el dia que ens havíem
d’acomiadar, de dir adéu a unes persones
que recordaríem i voldríem
tornar a veure molt aviat. Estàvem
tots molt tristos i, en algun moment
o altre, a tots ens va caure alguna
llàgrima perquè ni ells volien marxar
ni nosaltres volíem que marxessin:
sabíem que fins al cap de molt de
temps no els tornaríem a veure.
MERITXELL VILÀ
MERITXELL TOUS
1r BAT

quadern de viatges
Viatge a Bolzano (transnacional-2007)
Vam sortir de Valls el dimecres
28 de novembre a les 5 de la
tarda. El desplaçament el vam
fer amb autocar i el viatge va ser
força llarg ja que vam estar entre
divuit i dinou hores per arribar a
Bolzano (Itàlia). De totes maneres,
el viatge no va ser cap problema,
ja que ens vam passar tot el camí
rient, acompanyats pel bon ambient
dels companys. Van ser quinze dies
d’estada a Itàlia, i més que amics
érem una família.
El dijous 29 de novembre, a les
12 del migdia aproximadament, vam
arribar al llac de Caldaro, on teníem
l’hotel, el Park Hotel am see. En
arribar vam descarregar les maletes
i quan ens van designar les habitacions
ens hi vam anar a instal·lar. En
acabar, vam dinar al mateix hotel. A
la tarda vam anar a Bolzano, on cada
dia dinàvem i sopàvem.
L’endemà divendres vam anar
a visitar el museu arqueològic de
l’Alto-Adige, a Bolzano, on hi ha
exposat el famós home de gel. El 2
de desembre vam anar a Innsbruk
(Àustria) on, a més de passejar-nos
pels principals carrers de la ciutat,
vam visitar el Museu Swarovski, un
món de vidre.
El dilluns 3 de desembre
començàrem a visitar les empreses.
Primer, la Milkon, una empresa
de Bolzano on es du a terme
el procés de fabricació de formatge,
llet i iogurt. En acabar la visita
ens van deixar tastar iogurts a tots.
L’endemà continuàrem les visites
per l’Acciaeria Valbruna, una empresa
de línies de fabricació i producció
d’acer a partir de material de desfeta.
A la tarda vam visitar la Loaker i
hi vam veure el procés de fabricació
de pastes dolces.
El 5 de desembre va ser el torn
d’Iveco, una empresa del polígon
industrial de Bolzano, on ens van
mostrar el procés de fabricació de
carros de combat, camions militars
i comercials i també la fabricació de
motors de 6, 8 i 12 cilindres (els treballs
de precisió i tots els muntatges
es fan manualment). A la tarda, vam
anar a visitar la BIC (Business Innovation
Center), un viver d’empreses
que és la seu de convencions, aules
i despatxos de FESTO i on hi ha
instal·lats uns estudis de viabilitat i
venda de productes innovadors.
El dijous vam visitar Apparatebau,
una empresa de producció de
panells per a electrodomèstics i a
la tarda Roner, on ens ensenyaren
el procés de producció del conegut
licor, la grappa. L’endemà va ser el
dia d’anar a Merano on visitàrem la
fàbrica de producció d’energia hidroelèctrica.
Una fàbrica interessant per
l’aprofitament dels recursos naturals
i per la remodelació d’una central
elèctrica centenària. A la tarda vam
visitar la Memc; ens van ensenyar
el procés de fabricació de les oblees
de silici monocristal·lí i policristal·lí
utilitzades en la fabricació dels xips
o circuits integrats per a la indústria
electrònica.
El cap de setmana el vam dedicar
de nou a les visites culturals
i lúdiques. Així, el dissabte vam
visitar el Castel Roncolo, un castell
interessant perquè es troba en bon
estat de conservació i perquè una
història considerable el caracteritza.
El diumenge vam matinar per anar
a Venècia. Només arribar, en vaporetto,
vam fer una mica de turisme
per la ciutat –com que els carrers
són plens d’aigua, la ciutat queda
més baixa que el nivell del mar, i
així com aquí anem en autobús per
la ciutat, allà el transport es fa amb
reviScola · Juny 2008 | 47

quadern de viatges
barca. Després de fer un tomb vam
anar a dinar i, a la tarda, encara vam
tenir temps per anar a comprar i visitar
la plaça de Sant Marc.
L’últim dia ens el van deixar
lliure per fer les últimes compres.
Uns quants van llogar bicicletes i es
van dedicar a visitar tota la ciutat;
els altres van passar el dia buscant
records i comprant pastes i menjars
típics d’allà. A la tarda vam fer l’última
passejada per la ciutat i sopàrem al
Esquiada 2008
Dia 30, el primer dia de
l’esquiada. Són les 6 de la
matinada i som davant de
l’institut esperant l’autobús per anar
al Port del Comte. Quan per fi arriba,
deixem les bosses al portaequipatge
i ens posem en marxa
cap al Solsonès. Alguns dormint,
altres escoltant música, jugant a les
48| reviScola · Juny 2008
mateix restaurant on ho havíem fet
quasi cada dia. Ja érem uns clients
habituals i tocava dir adéu als cambrers,
els nostres amics italians.
I arriba l’hora de marxar. El
dimarts ens vam aixecar, vam fer
l’últim esmorzar a l’hotel i vam carregar
totes les maletes a l’autobús. A
partir d’allí ens esperava la llarga
tornada cap a Valls. Diverses parades,
per dinar i sopar... Sopar, vam
sopar ja a França. Es veu que hi
videoconsoles o simplement parlant
amb els companys, fem passar
l’estona del viatge. Després de tres
hores de viatge, aproximadament,
arribem a la nostra destinació i ens
dirigim a l’hotel on dormirem aquestes
dues nits. A l’hotel deixem les
motxilles i esmorzem en una sala
de jocs i de lleure. Tot seguit anem
havia una vaga de camioners i vam
haver de fer una mica més de recorregut
per l’autopista, de manera
que vam passar pels Alps francesos
i ens vam trobar amb el paisatge
tot nevat.
Després d’una colla d’hores de
viatge, aproximadament a les 11 del
matí, arribàvem a Valls molt satisfets
de l’experiència viscuda.
SERGI GAVALDÀ / ORIOL RAVENTÓS
CFGM d’Equips i Instal·lacions Elèctriques
a buscar el material d’esquí. Anem
caminant fi ns a les pistes ja que
estan just davant l’hotel. Allí ens
divideixen en grups, cada un amb el
monitor corresponent. A la gent que
és la primera vegada que esquia, els
fan acostumar als esquís fent uns
exercicis bàsics. En canvi, a la gent
que ja hem esquiat alguna vegada,

ens fan fer una baixada per veure
el nostre nivell. Un cop vist el nivell
de cadascú, els monitors ens diuen
que pugem al telecadires que ens
portarà a la part alta de les pistes i,
a dalt, fem la presentació del grup,
l’escalfament i la primera baixada,
molt desitjada per tothom.
A mesura que va passant el dia,
la neu està millor. Després de dinar
uns entrepans, a dos quarts de quatre
de la tarda, tornem a començar la
sessió d’esquí amb el monitor, fins
a dos quarts de cinc. Guardem el
material d’esquí en unes taquilles i
es fa el repartiment de les habitacions:
és hora de relaxar-nos. A l’hora
de sopar anem a un menjador molt
gran on tenim bufet lliure. Després,
els monitors de lleure ens han preparat
un karaoke i, quan s’acaba, tots
cap al llit a descansar, que ja toca.
El segon dia, ens llevem aviat:
a dos quarts de nou hem d’anar
Viatge al País Basc
El dimarts dia quatre de març,
a les sis del matí, alumnes
de primer i segon curs dels
CFGM de Mecanització i Soldadura
i Caldereria, i de primer curs dels
CFGS de Desenvolupament de
Projectes Mecànics i de Manteniment
d’Equips Industrials, acompanyats
per tres dels nostres professors,
vam emprendre un viatge cap al País
Basc amb motiu de la celebració
d’una fi ra de maquinària industrial
molt important que se celebra cada
dos anys a la ciutat de Bilbao. A més
a més, vam aprofi tar el viatge per fer
turisme i visitar els llocs més importants
d’aquella terra.
Vam sortir d’aquí bastant puntuals;
feia molt de vent i molt de fred, i les
cares de son es notaven en cadas-
esmorzar i a dos quarts de deu recollim
material. A les deu cada grup
ja és amb el seu monitor, fins a
l’hora de dinar. Avui anem a dinar a
l’hotel, on tornem a tenir bufet lliure.
Normalment, després de dinar ens
deixen una estona per descansar.
Entre les tres i dos quarts de quatre
és quan tornen a començar les
classes d’esquí. Ens queda una hora
ben bona. Després de deixar com
cada dia el material, anem a fer unes
baixades amb els trineus per les pistes.
Tothom hi va entusiasmat i amb
ganes de passar una bona estona, tot
i estar cansats després de dos dies
esquiant. Xalem molt amb els trineus,
encara que algunes vegades se’ns
traboquin i sortim de la pista; això sí,
no ens podem treure el casc.
Sopem i, amb les piles carregades,
anem a la sala on hi ha discoteca;
cadascú es diverteix a la seva
manera. La gent està molt animada,
tant alumnes com professors i moni-
quadern de viatges
tors fins que, a quarts de dotze, hem
d’acomiadar-nos de la discoteca i
anar a dormir.
L’últim dia, 1 de febrer. No es
pot començar millor un mes que
esquiant! Després de fer l’esforç
de llevar-nos i preparar la bossa,
esmorzem, i un altre cop a buscar els
esquís, i a esquiar! Com que és l’últim
dia i la gent ja domina els esquís,
els monitors ens permeten fer més
coses: bots i piruetes, els més atrevits.
Quan acabem de dinar retornem
el material i ens acomiadem dels
monitors i de les pistes. Fem una
foto de grup i cap a l’autobús. Durant
el viatge, com a l’anada, tothom
s’entreté de la millor manera que
pot. En arribar a Valls ens esperen els
nostres familiars, recollim la bossa,
ens acomiadem dels companys i cap
a casa falta gent!
ÈRIC MARTÍNEZ
1r BAT
reviScola · Juny 2008 | 49

quadern de viatges
cun de nosaltres, però feia molt de
temps que esperàvem aquell moment
i aquests petits obstacles els vam
superar sense cap mena de dificultat.
El viatge avançava i, en un tancar
i obrir d’ulls, ja ens havíem plantat a
Saragossa. Allà vam aprofitar per fer
una paradeta en una àrea de servei
per esmorzar. Com a anècdota cal
explicar que alguns ens vam confondre
amb l’idioma a l’hora de demanar
l’entrepà al cambrer. Encara no
havíem canviat el xip de passar de
Catalunya a l’Aragó i el pobre home
no ens entenia, és clar.
Vam continuar la marxa. Plovia,
i en arribar a Navarra va començar
a nevar de valent. No les
teníem totes, però les
màquines de treure neu funcionaven
a tot gas. Malgrat
tot, vam poder contemplar
el preciós paisatge del nord:
camps verds enfarinats per
la neu, cosa que els vallencs
no veiem quasi mai, per sort
o per desgràcia.
Tot va quedar en un petit
ensurt i, aproximadament a
la una del migdia, arribàvem
a Sant Sebastià. Vam passar
per davant de la popular
platja de la Kontxa on el
mar estava enrabiat a causa
del mal temps. L’encant d’aquella
ciutat és la fusió entre el paisatge
marítim i el muntanyenc. Després
d’això vam anar a visitar el barri
antic on vam dinar a base de pintxos
i canyes, una de les tradicions més
típiques d’aquella terra.
Ja a la tarda, ens vam dirigir cap
al poble on ens allotjàvem, Plentzia.
Un poble que voreja la ria, no gaire
gran, però molt bonic. Vam arribar
a l’alberg i ens vam distribuir per
grups en les diferents habitacions.
Les habitacions estaven molt bé, els
llits eren còmodes i hi havia dutxa
50| reviScola · Juny 2008
amb aigua calenta; per tant, no calia
desitjar res més.
Vam sopar allà mateix i vam
veure el futbol en un bar del costat.
Quan vam sortir del bar, una mica
de gresca a l’alberg i a dormir aviat
ja que estàvem cansats i l’endemà
s’havia de matinar una altra vegada.
El dimecres ens vam llevar de
bon matí, vam esmorzar i vam agafar
l’autocar en direcció a Bilbao,
en concret a Barakaldo, que és on
es troba el Bilbao Exhibition Center,
el lloc on estava ubicada la fira que
anàvem a veure, Bienal Española de
Máquinas y Herramientas (BIEMH).
Estava dividida en sis pavellons, cada
un relacionat amb un tema diferent.
Per exemple, en un hi havia torns,
fresadores, etc.; en un altre, eines
de qualitat i metrologia, i així fins a
arribar al darrer on hi havia els últims
avenços en automatització dels
processos de producció i robòtica.
Realment, si t’agrada aquest món,
és una fira molt recomanable de
visitar ja que es gaudeix observant
aquelles meravelles de la tecnologia.
Els empresaris anaven d’un lloc a un
altre intentant trobar la millor màquina
per al seu negoci.
Ja a la tarda vam tornar cap a
Plentzia, on vam repetir el mateix
protocol que la nit anterior: sopar,
futbol, una mica de festeta a l’alberg
i a dormir (això sí, una miqueta més
tard que el dia abans).
Bé, i com que quan estàs a gust
el temps passa volant, va arribar el
dijous, l’últim dia de la nostra excursió.
Vam llevar-nos aviat i, havent
esmorzat, vam dirigir-nos de nou
a Bilbao. Allà vam visitar el museu
més emblemàtic d’aquella ciutat, el
Guggenheim.
A més de les obres que s’hi exposen
normalment, vam tenir la sort
que hi havia una exposició sobre el
Surrealisme on vam poder admirar
obres del pintor català Salvador
Dalí, entre d’altres. És
un museu molt interessant
perquè no és el típic museu
on només hi ha pintura sinó
que també hi ha obres fetes
a partir de tecnologia digital,
per exemple.
Després d’això ens
vam endinsar a la ciutat i
vam visitar l’estadi de San
Mamés on juga l’Athletic
Club. Un estadi no massa
gran però molt ben cuidat.
Ens vam assabentar
que ara l’enderrocaran i en
faran un de nou al costat.
Tot seguit vam anar a dinar i,
aproximadament a les quatre de la
tarda, sortíem de Bilbao de tornada
cap a Valls. El viatge es va fer curt:
dormint, cantant i explicant acudits
el temps passa més ràpid, vam pensar.
A dos quarts d’onze de la nit arribàvem
a Valls tots sans i estalvis.
En resum, un viatge que no oblidarem
mai. Llàstima que no durés
uns quants dies més!
DAVID DUCH
1r CFGS de Manteniment d’Equips Industrials

Viatge de final d’etapa - 4t d’ESO
DIARI DEL VIATGE A ITÀLIA
El dia 8 de març els alumnes de
4t d’ESO empreníem el viatge de fi
de curs a Itàlia. Érem quaranta-dos
alumnes, i els professors que ens
acompanyaven eren la Rosa Batalla,
el Joan Foguet, el Felip Brunet i la
Claustre Pallarès.
La primera nit la vam passar dalt
de l’autocar i el matí del dia següent,
començàvem les visites. Primer, va
ser la ciutat de Milà i el dinar ja el
vam fer en un poblet del Lago di
Garda. A primera hora de la tarda
arribàvem a Venècia i vam fer-ne una
primera descoberta amb vaporetto.
El dilluns 10 de març vam
començar-lo amb la passejada per
l’illa de Burano, coneguda pels
colors variats de les cases del poble
i per les puntes de coixí exposades
a les botigues i paradetes. Després
vam dirigir-nos a l’illa de Murano per
conèixer de prop com es fabrica el
vidre. Allà mateix vam dinar. Després,
sempre amb el mateix mitjà
de transport, el vaporetto, vam tornar
a Venècia per fer-ne una visita
completa.
L’endemà marxàvem de la regió
del Vèneto per dirigir-nos a Florència.
A mig camí vam aturar-nos a Pàdua
per visitar la basílica de Sant Antoni.
A primera hora de la tarda ja érem a
Florència, la capital de la Toscana, on
ens va rebre la pluja. I, després de
comprovar que no podríem entrar a
la Galeria dels Ufizzi perquè s’havien
de fer hores de cua, vam anar a
dinar. Tot seguit, vam visitar la catedral,
el baptisteri i el campanar.
El dimecres 12 de març vam
sortir d’hora de l’hotel i vam anar a
Siena, una ciutat medieval encanta-
dora. La tarda, la vam tornar a passar
a Florència, on vam fer una visita a la
Galeria de l’Acadèmia i una passejada
per la ciutat.
El dia següent vam visitar Lucca,
un poble medieval molt tranquil,
i Pisa, aturada imprescindible per
poder-ne visitar els monuments. Al
vespre, a Gènova, pujàrem al vaixell
que ens havia de portar a Barcelona.
La ruta final la vam fer amb autocar,
fins a Valls, on vam arribar esgotadíssims
però plens de moltes experiències
noves.
JOAN BARBERÁN
4t ESO
quadern de viatges
L’anècdota del viatge
Diumenge nou de març, primer
dia a Itàlia i primera nit fora del bus.
El cas és que vaig decidir rebel·larme
contra la tradició mil·lenària de
sortir de festa amb els amics al viatge
de fi de curs. Estava cansat i volia
maquinar una venjança contra els
coloms i els seus amics; però això
és una altra història que no explicaré
ara, massa tràgica. I el karma em
va castigar, que els pobres amics
em van esperar una bona estona i
jo, mentrestant, mirant la programació
italiana, molt interessant. Primer
de tot, em va enviar –pràcticament
en contra de la meva voluntat– a
reviScola · Juny 2008 | 51

quadern de viatges
l’habitació d’unes simpàtiques noies
que prou van fer d’acollir-me (aquí,
a més del karma va influir-hi la fòbia
que té la humanitat que algú es quedi
sol... jo que volia escriure), i que
ningú pensi coses rares. Un cop allà,
i sense saber què dimonis hi pintava,
m’hi vaig acabar acomodant –i que
ningú pensi coses rares–, però en
ser heterosexual i freaky, ni vaig fer
com un amic ni vam fer coses rares,
sinó que m’ho vaig acabar prenent
com un estudi antropològic per estudiar-ne
els costums i les creences.
És clar que l’estudi de les dones –i
que ningú pensi coses rares– hauria
de ser ginecològic i jo, per tant, un
ginecòleg –i que ningú pensi coses
rares; no, no, Déu me’n guard! Amb
la condició d’heterosexual i friki que
em caracteritza em va anar molt bé
ja que em van ignorar com a dones
que són. Total, que anaven parlant i,
jo, escoltant (aquí també hi influí que
52| reviScola · Juny 2008
no sabia què dir, hi, hi, hi). I així fins
que, en sec, pum, es van adormir.
Em sembla que va ser quan jo vaig
intentar prendre part en la conversa.
Total, que vaig marxar d’allà
més desconcertat que quan hi vaig
entrar.
Llavors es va apropar l’hora del
retorn dels amics, i em vaig quedar
a l’habitació esperant el company
d’habitació com un bon company
d’habitació: de fet, però, em vaig
adormir i vaig tancar la porta amb
clau. I cap allà a la una va arribar ell
i em va despertar amb un “Obre’m,
hosti” o una cosa així. Total, que
m’aixeco, en pijama i sabatilles, i
me’n vaig cap a obrir la porta. Poso
la clau, la giro, la torno a girar, una
altra vegada... i així durant un quart
d’hora (el pas del temps descrit
no és exacte) fins adonar-me que
no es podia obrir, i dic: “No es pot
obrir.” Llavors, la resposta que després
resultà la més sàvia del món
(no pas pels resultats): “Torna-ho
a provar”; jo vaig fer veure que
ho provava, però en realitat vaig
començar a treure la clau del clauer, i
dic començar perquè m’hi vaig estar
mitja hora, allà. Els d’aquell hotel són
els millors clauers que he vist mai
–no et poden prendre la clau ni amb
alicates–, i són grossos com les pastilles
de sabó, però més pesats. –A
mi, que sóc despistat, m’anirien de
conya...– Però en aquell moment em
vaig cagar en ell i en sa **** mare.
I mitja hora després de la resposta,
i havent-m’hi cagat, la hi vaig
passar per sota la porta, on –si no fos
prou– hi havia un esglaó, petit però
cabró. I apa, acota’t, fredes com
estan les rajoles, i mira que passi la
clau per la franja de dalt, i empeny,

i... “Prova-ho tu”, li vaig dir emprenyat;
això hagués quedat millor mitja
hora abans, però només passa a les
pel·lícules. Va provar un quart d’hora
ell, me la va passar i, mentre jo ho
tornava a intentar, sento: “Obre’m,
hosti, que ve la Rosa” (tothom li
té por a la Rosa, pobra!) i li vaig dir
que li expliqués. Una estona després,
tenia la Claustre i la resta de
representants del claustre (bo, el
joc de paraules!) de professors amb
nosaltres (més amb ell que amb mi,
però què voleu que us digui). L’amic
va tornar a explicar als assistents
la situació i ells van contactar amb
mi; com que eren professors i, per
tant, més responsables, parlaven
més fluix que el company. Total,
que m’havia d’enganxar a la porta,
per acabar-ho d’adobar. I em tornen
a dir uns mots ben savis: “Torna-ho
a provar”. Normalment als viatges
de fi de curs es perd el respecte als
professors quan els veus en banyador
o ballant, però a mi em va passar
quan vaig sentir aquella frase. Fins
que, per primera vegada, algú... va
pensar! La Claustre, concretament,
basant-se en alguna pel·lícula, suposo,
em va passar la targeta de crèdit!
Però només va servir per destrossarla,
la targeta, no pas la porta, per
quadern de viatges
desgràcia. De totes maneres, jo i
tothom ho hauria provat allò de la
targeta: és perdonable. Tot seguit,
algú... va tornar a pensar! I llavors
i només llavors, quan feia una hora
reviScola · Juny 2008 | 53

quadern de viatges
i mitja que no es podia obrir, vam
avisar a recepció.
Un quart d’hora més tard, em
van passar una clau mestra o una
cosa semblant, que tampoc va servir.
Tenint una targeta de crèdit i
una clau mestra qualsevol penques
hauria fugit a viure la vida, però JO
NO, perquè érem a un segon pis.
Després em van dir que la targeta
estava caducada, sort d’això. I llavors,
estressat i somnolent com
anava jo, el Felip i el company preguntant-me
que quant mesurava no
sé quin ferro: “Què fa? Un pam més
o menys?” i jo: “Sí, sí...”. Després
va resultar que, ves tu quina cosa,
no era el típic rectangle de darrere el
pany sinó el del costat de la porta, sí,
aquell que quan està tancada no es
54| reviScola · Juny 2008
veu. Però tots teníem son, i a més, a
mi m’agrada l’olor de les ferreteries i
tal... però com que sóc freaky, no és
el meu fort això. Per casualitats de
la vida resultà que el ferro del costat
que no es veia també feia un pam,
mira que bé! I després preguntantme
que si duia un tornavís, que jo
sempre en duc un a la butxaca del
pijama al costat de la clau anglesa,
el trepant, el martell i les claus Allen,
del famós Woody Allen, però... just
aquell dia me’l vaig deixar!
I un quart d’hora més tard, arrapat
a la porta, em van comunicar:
“En cinc minuts –qui diu cinc, diu
vint– petaran el pany, no et preocupis...
Aparta’t però”. I allò em
va tranquil·litzar més... Semblava
que m’hagués fotut una galleda de
Vàliums amb til·les i valeriana mentre
fumava... romaní. Sobretot el
final: “Aparta’t”. Jo estava per allà,
nerviós com el Mr. Bean, “Amb
què ho faran això? Amb dinamita?”
perquè quan et diuen que t’apartis
no pot ser una simple palanqueta i, a
més, segur que m’havia equivocat de
ferro, no ho podien fer allò. Total que,
per distreure’m una mica i seguint el
consell d’apartar-me, vaig sortit al
balcó a parlar amb els veïns que amb
tot això encara estaven desperts.
Mentre era allà al balcó –com que
feia fred anava amb pijama i anorac–,
en sec, vaig sentir un BOOM, però
un BOOM com celestial; va ser un
BOOM-AL·LELUIA, van sonar trompetes
i van sortir uns angelets cantant
i un focus d’aquests divins del
cel ho il·luminava tot, maco, maco.
I allà m’hi va trobar, potser pel cansament,
però em va semblar veure
una espècie de Manel Chavarri italià
sense ulleres, amb el xandall i tot,
però amb les sabatilles de la seva
iaia, que acabava d’obrir la porta. A
pesar d’aquell conjunt tan horrorós,
el Manel en sabatilles, els àngels per
allà volant, la porta petada, els professors
i el company despentinats
contemplant l’habitacle amb cara de
“per aquesta merda ens hem estat
aquí fins a les quatre de la matinada?”
, i jo mirant-ho tot des del balcó
amb pijama i anorac, ... a pesar de
tot, deia, regnava la satisfacció. I
satisfets vam anar a dormir, la porta
la vam tancar posant-hi davant una
calaixera, no per si les mosques,
sinó perquè no hi havia altra manera.
L’endemà seria un altre dia.
Si us ha agradat, teniu més anècdotes
a:
http://www.fotolog.com/xumantecas
.
JAUME BERNABEU
4t ESO

Pel·lícules
El Diario de Noa
El Diario de Noa és un drama centrat
en els anys 40. Tracta d’una noia
que es diu Allie i que passa l’estiu
en un poble on troba el seu primer
amor, el Noa. Ell era un noi de classe
baixa del poble on l’Allie anava a
passar l’estiu; allà es van enamorar.
Quan es van conèixer només tenien
16 anys i els pares de la noia no els
deixaven estar junts.
La parella es va barallar i van
estar uns quants anys sense parlarse;
però un dia la noia va veure una
foto al diari on apareixia el Noa amb
una casa a darrere: estava feta per
a l’Allie, perquè era el seu somni,
tenir una casa blanca amb finestres
blaves.
Al cap d’uns dies l’Allie va anar a
veure el Noa i es van tornar a enamorar,
però ella tenia un problema, i
és que ara estava promesa. Tot i que
el seu promès la va anar a buscar,
l’Allie va triar el Noa, perquè sempre
havia estat enamorada d’ell.
La pel·lícula està rodada des del
punt de vista del Noa; és ell qui cada
dia llegeix un diari que explica la vida
d’uns nois. Aquells nois són ells dos.
Et recomano que la vegis perquè es
una pel·lícula per passar una bona
estona, perquè et fa pensar una
mica el que li ha passat a la noia i per
tot el que li ha costat d’estar amb la
persona amb qui volia estar.
Director: Nick Cassavetes
Estrena: 2004
Gènere: Drama romàntic
Repartiment: Ryan Gosling (Noa Calhoun),
Rachel McAdams (Allie Hamilton),
James Garner (Duke), Gena Rowlands
(Allie Calhoun), James Marsden (Lon),
Kevin Connolly (Fin), David Thornton
(John Hamilton), Jamie Anne Brown
(Martha Shaw), Heather Wahlquist (Sara
Tuffington), Sam Shepard (Frank Calhoun),
Joan Allen (Anne Hamilton).
Stardust
ELENA FERRÉ
3r ESO
Jo us recomano Stardust perquè
és una pel·lícula d’aventures. Tracta
d’un jove anomenat Tristan que
intenta conquistar el cor de Victoria,
el bell però fred objecte del seu
desig, i se’n va a la recerca d’una
estrella caiguda del cel. El seu viatge
el duu a un país misteriós i prohibit,
més enllà dels murs del seu poble.
Durant la seva odissea, Tristan troba
l’estrella convertida en la preciosa
Yvaine. Però Tristan no és l’únic que
busca l’estrella. Els quatre fills del
rei, i els fantasmes dels seus tres
germans morts, necessiten l’estrella
si volen ocupar el tron. Tristan també
ha de vèncer Lamia, la malvada
bruixota que desitja l’estrella per a
recuperar la joventut. Tristan lluita
et recomanem
per a desfer-se d’aquestes amenaces,
però quan coneix a un pirata
anomenat capità Shakespeare i a un
sinistre comerciant, Ferdy the Fence,
la seva recerca canvia de rumb.
Director: Matthew Vaughn
Estrena: 2006
Gènere: aventures, fantasia
Repartiment: Claire Danes, Charlie Cox,
Sienna Miller, Ricky Gervais, Peter
O’Toole, Jason Flemyng, Rupert Everett,
Joanna Scanlon, Sarah Alexander, Melanie
Hill, Kate Magowan, Ian McKellen,
Michelle Pfeiffer, Robert De Niro
El orfanato
LUIZA BADULESCU
3r ESO
És una pel·lícula d’intriga i una
mica de por. Explica la història d’una
parella que adopta un nen orfe com
la mare i que compren una casa que
abans era un orfenat. Allà dins passen
una sèrie de coses fantàstiques
i misterioses que no us puc ni vull
reviScola · Juny 2008 | 55

et recomanem
explicar perquè m’agradaria que la
veiéssiu i les descobríssiu vosaltres
mateixos. Realment, paga la pena.
Director: Juan Antonio Bayona
Estrena: 2007
Gènere: terror
Repartiment: Belén Rueda, Geraldine
Chaplin, Andrés Gertrudix, Mabel Rivera
Llibres
El universo en una
cáscara de nuez
Stephen Hawking
56| reviScola · Juny 2008
SANDRA SÁNCHEZ
3r ESO
Una obra mestra per a tots els
interessats en l’astrofísica. Explica
d’una manera amena, i en ocasions
humorística, temes considerats tan
difícils com l’origen de l’univers, el
big bang i la teoria d’Einstein. Fàcil
de llegir i amb il·lustracions aclaridores,
encara que es compliqui una
mica quan intenta explicar la teoria
de les cordes (les partícules més
La Jungla 4.0
És una magnífica pel·lícula
d’acció amb una mica de
comèdia. Es tracta d’una
pel·lícula en què el protagonista
rep la missió de capturar un
grup de pirates informàtics que
causen el caos total a la ciutat
de Nova York i provoquen accidents
de trànsit, la baixada de
la borsa, etc. La pel·lícula està
protagonitzada per Bruce Willis,
que fa el paper de McClane, el
protagonista.
Recomano veure la pel·lícula
a tots els fans de l’acció. I
tranquils, que la pel·lícula no us
decebrà.
Director: Len Wiseman
Estrena: 2007
Gènere: acció
Repartiment: Bruce Willis, Justin Long, Timothy Olyphant, Cliff Curtis, Maggie Q,
Mary Elizabeth Winstead
SERGI RODON
3r ESO
petites de l’univers) i tot allò relacionat
amb el món subatòmic. El famós
científic mostra una altra vegada el
seu particular sentit de l’humor; així,
per exemple, se situa a si mateix a
bord de la nau Interprice jugant una
partida de pòquer amb Einstein i
Spock de la sèrie Star Treck.
El llibre representa una bona
ocasió per familiaritzar-se amb
l’apassionant món de la física.
HAWKING, Stephen
El universo en una cáscara de nuez
Editorial Crítica/Planeta, 2002
MAGÍ NAVAS KUIPER
3r ESO

Memòries d’Idhun.
La Resistència
Laura Gallego
Recomano aquest llibre a qui
li agradi molt la fantasia i tingui
ganes de llegir, ja que és un llibre
força interessant però bastant llarg.
Tracta d’un noi a qui maten els
pares. Haurà d’aprendre a controlar
els seus impulsos per tal que un dia
es pugui enfrontar amb el culpable
d’aquesta mort sense que el guanyi
a la primera. L’ajudaran dos mags i
una noia que es troba més o menys
en la mateixa situació.
La trilogia
Herbie Brennan
La trilogia d’Herbie Brennan, que
està formada per El portal dels Elfs,
L’emperador porpra i El regne en
perill, tracta de dos mons paral·lels
que, de tant en tant, es toquen; és
a dir, pots accedir a l’altre mitjançant
portals màgics.
Un és el nostre món; l’altre representa
que és un món irreal, amb
fades i elfs. No obstant, per sobreviure,
un món depèn de l’altre, però
entre ells no ho saben.
Són uns bons llibres per llegir,
per a totes les edats. Quan comences
a llegir-los, ja no pots parar. Què
esperes a fer-ho?
et recomanem
Per llegir aquest llibre has de
tenir paciència i ganes ja que, si no,
ho tens força difícil per entendre’l.
De totes maneres, és un llibre bastant
fàcil de llegir i molt entretingut.
GALLEGO, Laura
Memòries d’Idhun. La Resistència
Editorial Cruïlla, 2004
DAILA RIBERO
3r ESO
BRENNAN, Herbie
El portal dels elfs-Edicions Bromera, 2004
L’emperador porpra-Edicions Bromera, 2005
El regne en perill-Edicions Bromera, 2007
DAVID OLIVÉ
3r ESO
reviScola · Juny 2008 | 57

et recomanem
Webs
http://www.habbo.es
Habbo Hotel és un hotel on pots xatejar amb gent de
tots els llocs del món, mitjançant un ninot creat al teu
gust. És en una sala pròpia amb molts mobles disponibles;
les persones que hi ha connectades són unes deu
mil. És un món on no hi ha límits; desenvolupa la teva
imaginació i no pararàs de jugar-hi.
No cal descarregar-se res; tot és gratuït, menys els
objectes, però, de tant en tant, hi ha ofertes i pots aconseguir
“crèdits” treballant, fent concursos... A l’hotel
pots anar a milers de llocs, pots enviar missatges als teus
amics, guardar-te els objectes, canviar-los amb algú... La
seguretat és màxima, i la diversió i l’entreteniment estan
assegurats.
La pàgina web és la següent: http://www.habbo.es
I per no cansar-te d’escriure: Habbo Flooder 1.0
Alguns truquets per quan dominis el habbo: http://
streethabbo.webcindario.com/descargas.htm
www.hhgroups.com
58| reviScola · Juny 2008
MARÇAL MOLINA
3r ESO
Web de hip hop. Hi podem trobar informació sobre
grafits, rap, breakdance, fotos, maquetes, fòrums, dates
de concerts, enquestes sobre quin és el millor MC en
espanyol, el millor LP i més preguntes d’aquests tipus.
Des de la pàgina es poden descarregar vídeos,
cançons i fins i tot maquetes senceres.
www.buho21.com
MARTÍ CUNILLERA
3r ESO
Recomano aquesta pàgina web perquè fa de servidor
d’escacs i s’hi pot jugar fàcilment, en línia i gratuïtament.
Tan sols cal registrar-s’hi –no és gaire complicat– i ja pots
començar a jugar.
Si vols acceptar reptes d’altres persones, només cal
que cliquis damunt uns quadrets que apareixen a la pantalla
principal i, si vols reptar tu, només cal que vagis a
“nueva partida” i que en triïs les característiques.
Pots proposar moltes variacions: partides amb diferents
temps i increments, modalitats –partides atòmiques,
a cegues...–, només amb gent amb una puntuació
virtual semblant a la teva...
A partir de les partides guanyades i perdudes, aconseguiràs
una puntuació personal anomenada ELO.
GUIM OLIVÉ
3r ESO

www.befunky.com
Un web molt interessant: t’asseguro que t’estaràs tot
el dia davant de l’ordinador. És molt guai! Si vols veure
la teva foto transformada en una caricatura, et recomano
aquest web. T’explico la idea. És molt simple: hi pots
posar qualsevol foto que vulguis, l’enganxes i després et
surt en forma de dibuix.
SALOUA EL BOUKHARI
3r ESO
Rutes
et recomanem
Forau d’Aigualluts i Glaciars
de l’Aneto-Maladeta
Aquesta ruta tardes unes dues hores a fer-la. Tota
l’estona vas caminant per un paisatge molt bonic, amb
l’Aneto a prop i la cascada que s’hi forma. En finalitzar
l’itinerari, arribes a un llac molt gran on et pots banyar;
és molt relaxant.
ANNA ROCA
3r ESO
Pujada a la Torre del Petrol
La Torre de Petrol és una torre de defensa de l’edat
mitjana situada al cim de la muntanya del Petrol, als
afores de Picamoixons. Per pujar en aquesta torre hi ha
diferents camins; un d’ells és per Picamoixons. La pujada
és a peu, pel vessant de la
muntanya, i dura una hora,
aproximadament, i la baixada,
mitja hora. Una vegada
a dalt, les vistes dels
pobles són molt bones:
Picamoixons, Vilaverd i la
Riba. És aconsellable portar
aigua i començar a pujar
a primera hora del matí. Un
bon esmorzar no fa mal, i
el calçat ha de ser còmode
i que subjecti el turmell, ja
que hi ha un senderó que
rellisca molt i és perillós.
Ah! No us deixeu els prismàtics
ni la càmera!
CRISTINA PUJOL
3r ESO
reviScola · Juny 2008 | 59

et recomanem
Jocs IMPERIUM III. Las grandes
Redsteel
batallas de Roma
A la gent a qui
agrada jugar als videojocs,
li recomano
el joc Redsteel de
la consola Wii. Són
les aventures d’uns
japonesos. La filla
d’un representant de
la màfia yakuza vol
presentar el seu nuvi
al pare; just abans de
presentar-los segresten
la filla i, d’un cop
al cap, el deixen un
moment inconscient.
Però es posa dret. I
aquí és on comença
la teva participació: agafes una pistola i has de fer les
missions que et manen per acabar el joc.
Ràdio
Minoria Absoluta
60| reviScola · Juny 2008
ALEJANDRO MÈLICH
3r ESO
És un programa de ràdio que s’emet a l’emissora
RAC 1 de dilluns a divendres. És un programa d’humor
on es fan paròdies polítiques, entrevistes i es parla de
temes d’actualitat. És molt similar al programa televisiu
Polònia.
L’equip bàsic el formen Toni Soler, Queco Novell,
Manel Lucas i, com a actors, Cesc Casanovas, Sílvia
Abril, Pau Miró i Bruno Oro Pichot.
Aquest programa va començar a emetre’s l’any
2000.
ANNA ROCA
3r ESO
IMPE-
RIUM III és
un joc per
a ordinador
basat en
fets reals
que tenen a
veure amb
les grans
batalles dels
emperadors
romans. És
un joc educatiu i alhora entretingut, en el qual et proposen
diverses missions en les quals s’ha de conquerir
alguna ciutat o defensar la teva. Tu també pots crear la
teva pròpia pantalla, i fins i tot hi ha la possibilitat de jugar
en línia amb altres jugadors. Aquest joc ens pot ajudar a
conèixer la vida que es duia a terme en aquella època i
els grans personatges que hi van viure.
JORDI BOADA
3r ESO

Flaix Matí
És un programa que escolto cada matí perquè posen
bona música; a més, t’informen del temps, del trànsit i
de moltes més coses.
Música
Pacha Ibiza 2007
MIREIA ARDIL
3r ESO
És un recopilatori on hi ha les cançons que més
m’agraden i el recomano a qui li agradi la música electro,
house, etc.
MIREIA ARDIL
3r ESO
Fito&fi tipaldis
El cantant principal és Adolfo Fito Cabrales. Totes les
seves lletres tenen un significat, està molt ben expres sat
i les melodies també m’agraden.
ANNA ROCA
3r ESO
Un serial
et recomanem
El síndrome de Ulises
Recomano aquesta sèrie perquè m’agrada la forma
irònica que té de tractar el tema de la immigració i la
pobresa, entre d’altres. A més, és una sèrie divertida,
amb escenes felices, i que enfoca les tristes de manera
que no ho semblen tant. Així que animeu-vos a veurela!
Títol: El síndrome de Ulises
Cadena: Antena 3. Inici d’emissions: octubre 2007
País d’origen: Espanya
Emissions: dimarts 22.00 h
Repartiment: Miguel Ángel Muñoz (Ulises), Javier Mura (Rai), Nacho
Novo (Cristobal Cabrero), Carla Antonelli (Gloria), Lola Herrera
(Asunción), Olivia Molina (Reyes Almagro)
JUAN PEDRO LUNA
3r ESO
reviScola · Juny 2008 | 61

et recomanem
Un esport
Paintball
Coneixes l’esport de moda? El
paintball és un joc molt divertit i t’ho
passaràs molt bé jugant-hi amb els
teus amics, familiars... El camp més
proper és el Tarraco Paintball, a Vilabella
i és ideal per celebrar-hi aniversaris,
comiats de solter, etc. El joc consisteix
a fer 2 equips (mínim 4 persones per
equip; no s’ajunten persones que no
es coneguin), que se separaran per
colors. Cada jugador porta, com a equipament,
una marcadora Tippman, una
màscara, guants i un protector.
Quan estareu preparats, anireu als escenaris i allà jugareu.
Cada camp té els seus objectius, i el principal és que
si t’impacta la bola en qualsevol part del cos estàs eliminat;
però com que hi ha moltes partides, no passa res.
En aquest complex esportiu hi ha quatre camps; hi
podràs veure el millor d’aquest joc i podràs gaudir de
moltes partides en els diferents escenaris. Dos són de
bosc: un amb arbres i trinxeres, i un altre amb casetes i
Un serial
Hip fl ow
Us recomano la revista Hip flow. És una revista
entorn de la cultura hip hop. Es publica mensualment i
tracta sobre tota l’actualitat del món de la música, brake
dance, grafits... També hi ha una secció de premis, de
recomanacions de CD, cartes a l’editor, etc.
La pàgina web és: www.hipflow.com
62| reviScola · Juny 2008
AITOR PLASSA
3r ESO
proteccions de fusta. Podràs gaudir també d’un camp de
speedball on hi ha murs, barrils i pneumàtics. Per acabar,
hi ha un camp que té mides de competició. Pots anarhi
quan vulguis, amb reserva prèvia. Et pots informar a
www.tarracopaintball.com.
VÍCTOR ARROYO
3r ESO

Una festa
Montblanc: ciutat medieval
Companys, animeu-vos a experimentar la vida i les
aventures de Sant Jordi visitant la vila de Montblanc.
D’aquesta manera podreu viure durant unes hores
l’experiència cavalleresca de noblesa i honor. De pas
visitareu els molt notables edificis medievals que ens
brinda Montblanc i podreu enriquir el vostre sentiment
de catalanisme.
Per començar us convido a entrar per la porta principal
de la vila on Sant Jordi va dur a terme la seva gesta
de matar el famós drac. Segur que passejant pels carrers
estrets i sumptuosos de la vila us entrarà la sensació
que en qualsevol moment us podeu topar amb una bella
donzella que necessita la nostra força bruta o, en cas
contrari, un noble cavaller disposat a arriscar la seva vida
per socórrer una bella pubilla. Amb els ulls mig tancats
segur que podreu veure els mercaders treballant en els
seus tallers i botigues, i les vostres orelles, amb una
mica d’esforç, captaran el soroll dels cavalls trotant per
les pedres dels carrers.
Montblanc és una vila màgica on podeu oblidar per
una estona l’estrès i les angoixes de la vida moderna, i
somiar en el passat.
Per acabar l’experiència us puc recomanar visitar
et recomanem
Montblanc durant les festes medievals que se celebren
cada any per Sant Jordi. Estan realment molt aconseguides
i podeu veure-hi representacions teatrals de diferents
gestes que es van dur a terme en el mateix poble.
A través de tot això podreu gaudir del saber perdut de la
cultura medieval.
MAGÍ NAVAS (3r ESO)
reviScola · Juny 2008 | 63

flaixos olfactius
Demà
Demà. Per fi. Demà. Ni una
visita, ni una trucada, ni cap carta...
Talment se m’hagués empassat
la terra. Free Tibet! Me n’hagués
lliurat, com tota la resta, però
tenia antecedents per altres
mobilitzacions. Sis mesos de presó.
Ha valgut la pena? La Xina ha
celebrat els seus jocs. I tot segueix
igual, malgrat tot. Han florit l’espígol
i el romaní, han esclatat les roses i
s’han marcit, i la sal ha esquitxat les
roques. L’home del temps preveu
pluges moderades per aquesta nit.
“I a la matinada, boires, i sol a partir
de migdia. Ambient de tardor.”
Quantes estones eternes m’hauré
deixat endur per la mandra, llegint,
escoltant el silenci, ajaçat en aquest
catre! “Sense enyor / se’ns va
morint la llum, que era color / de
mel, i ara és color d’olor de poma.”
Segons, minuts, hores infinites,
buides, clos entre aquestes parets
escrostonades, humides. Sis mesos
de peix bullit i pèsols insípids.
De lleixiu i llençols desinfectats.
Asèptics. Verticals, a la petita
finestra, cinc barrots de ferro negre.
I un pati de parets altes, sense cel,
sense horitzó. Comença a ploure.
Quatre gotes que, a poc a poc,
esdevenen un ruixat. Demà. Per
fi. Demà sortiré al bosc. Caminaré
sota els pins i les alzines, damunt
la molsa verda i la fullaraca xopa.
Potser plegaré algun bolet. I,
profundament, respiraré.
64| reviScola · Juny 2008
Natura
A mi m’agrada l’olor de la natura
perquè un cop, quan era petita,
em vaig perdre pel bosc i, a partir
de llavors, l’olor del bosc m’agrada
molt.
Divinitat
Una vegada, en una visita
al monestir de Poblet, dins del
claustre, vaig sentir una sensació
de puresa, tranquil·litat, saviesa,
antiguitat... En entrar a l’església,
aquesta sensació ja no va ser
la mateixa, sinó de divinitat, de
satisfacció i de record dels absents
a la meva vida. I tot a través de
l’olfacte...
Canyella
L’àvia de la meva amiga Sara va
morir per un infart. Va ser un dia
trist i depriment. L’únic record que
ens va deixar a totes les persones
que l’estimàvem va ser l’olor de
canyella que desprenia. Una olor
dolça, i cada cop que entràvem a
casa seva o, simplement, recollíem
la seva roba per guardar-la,
recordàvem una dona amable i molt
bona persona. Una dona amb gust
de canyella.
Son
L’aroma de les flors en un
jardí abandonat. Roses i plantes
silvestres. Que em relaxaven, com
l’olor del camp i del bosc que em fa
sentir com en un son interminable.
Dutxa
Avui estic contenta perquè,
al final, un amic s’ha decidit a
dutxar-se. Per fi puc respirar
tranquil·lament! Abans no podia
estar massa estona al seu costat
perquè em desmaiava. Però
veig que, meravellosament, ha
descobert l’aigua i el sabó.
Depuradora
Quan hi passes pel costat
t’entren unes ganes d’accelerar
el cotxe i passar ràpid per no
sentir més aquesta “olor”! Una
“olor” de podrit, de pet, de merda
(vulgarment parlant). No les podrien
tapar, les depuradores, per no sentir
aquesta pudor?

Ambientador
Els dies de menjador, la nostra
penya hi seiem al banc del costat,
i sempre que algú n’obre la porta,
dels lavabos, totes ens desmaiem
–literalment–, caiem del banc. Em
sembla que és una olor terrible, que
fa vomitar el menjar del menjador.
No s’hi pot posar un ambientador,
als lavabos?
Bosc
La millor sensació que hi pot
haver és caminar pel bosc després
d’haver plogut... L’ambient és humit
i l’olor fresca, de plantes mullades,
amb l’aroma que desprenen, tan
característica.
Perfum i gasolina
L’olfacte permet sentir olors
tan meravelloses com l’aroma
que desprèn una rosa, un llibre o
un perfum. La repulsiva olor de
gasolina, de plàstic cremat o d’un
contenidor. Olors agradables o
desagradables: depèn de cadascú;
però, al cap i a la fi, tot són olors.
Grafi ts
Quantes tardes al costat de
les parets amb l’olor dels esprais!
Quants records de moments
apassionants amb olor de pintura...
Herba
Un camp de futbol de gespa
amb l’herba humida i acabada de
tallar fa que et sentis bé al camp i
amb ganes de guanyar el partit.
Frec
Un dia, quan tornava a casa
després d’una festa d’aniversari,
una noia va passar pel meu costat.
Feia una olor tan bona, tan especial,
que encara me’n recordo! Gairebé
ni la vaig veure, però crec que mai
no me la podré treure del cap.
Forquilla
Cada plat, una olor diferent. I
quan esperes a taula amb el plat
calent, les aromes del menjar que
vas sentint fan que l’espera sigui
insuportable i que no te’n puguis
estar de clavar-hi la forquilla i tastar
el plat.
flaixos olfactius
Poble
Quins records... L’altre dia vaig
anar al poble dels meus avis i, el
primer que em va venir al cap, va
ser l’olor característica d’un poble
de muntanya d’allò més apartat de
la contaminació de les grans ciutats.
Llobarro
Quins records aquella olor...
Estava a punt de menjar-me un plat
de gambes i em va venir aquella
flaire marina que feia temps que
no sentia... L’olor salada del mar,
navegant o a la platja, es barrejava
amb la del llobarro que estava a
punt de cruspir-me.
ALUMNES DE 3R ESO
reviScola · Juny 2008 | 65

paraules, paraules
L’origen del mareig i de la nàusea
Des que l’home va començar a navegar per mar que
sent marejos i nàusees quan s’embarca. Aquestes paraules,
de significat semblant, també es relacionen gràcies
a l’etimologia. Aquesta és la història: quan els antics
mariners travessaven el mar (en llatí mare) les marees
els provocaven marejos. Als mariners més exagerats la
66| reviScola · Juny 2008
sensació que havien de vomitar per mareig ja els venia
només de veure la nau (del grec naús), i d’aquí vénen les
nàusees, és a dir, les ganes de vomitar o la repugnància
o aversió per alguna cosa. Quin fàstic, oi?
ALUMNES DEL CV PARAULES, PARAULES... (4t ESO)

Autoretrat (Arxiu Municipal de Valls)
PERE CATALÀ I PIC
(Valls, 1889 - Barcelona, 1971)
Fotògraf i publicista. Establert a Valls el 1915, reuní una interessant
col·lecció fotogràfica sobre temes d’art i d’etnografia.
El 1932 s’establí a Barcelona, on s’especialitzà en fotografia
publicitària i col·laborà en les revistes Mirador, Revista Ford,
Publi-Graf i Nova Ibèria. Promogué les relacions amb
l’Alguer, especialment l’anomenat “viatge de retrobament del
1960”.
(Extret de la Gran Enciclopèdia Catalana)
El 26 de maig de 1915 marca un abans i un després de la
fotografia a Valls: Pere Català i Pic obre la seva primera galeria
al número 64 del carrer de Sant Antoni. Aquest fet representa
el principi de la universalització de la fotografia en allò
que afecta als ciutadans vallencs. No seria gaire agosarat
afirmar que tots els vallencs que entre 1915 i 1932 residien
a la ciutat van passar almenys una vegada per “cal retratista”
i aquest era Català Pic.
Però la importància de Pere Català per a la fotografia
vallenca no es redueix al valor documental de la seva obra,
sinó que la seva personal iniciativa afavoreix constantment la
propagació de l’afició entre els vallencs. El novembre de
1920, l’Ajuntament publicà les bases del concurs de fotografia
de les Decennals de 1921. Pere Català n’era el secretari
oficial, però a la pràctica també n’era el promotor,
l’organitzador i el coordinador.
(Extret de Valls. Una memòria fotogràfica 1845-2000
Editat per l’IEV)