Interior_VAL 06 ok film.indd - SARC

TOUR D’OFERTES CULTURALS
GUIES DIDÀCTIQUES
Bocairent
TEXTOS · ACTIVITATS
Ajuntament de Bocairent

Presentació
Té a les seues mans un exemplar de les guies didàctiques que edita el Servici d’Assistència i Recursos
Culturals de la Diputació de València-SARC amb relació a les rutes culturals del Programa Tour
d’Ofertes Culturals-TOC. Este programa que es gestiona al SARC des de l’any 2000 té com a objectius
la promoció del patrimoni cultural de la província de València i, d’altra banda, afavorir que els ciutadans
del nostre territori el coneguen i el disfruten. Amb esta intenció es configura un programa de difusió
el producte central del qual són les rutes per tota la província, i que disposa d’un catàleg de quasi 300
recorreguts turisticoculturals.
La bona acollida que ha rebut este programa des dels seus inicis va fer que el seu plantejament inicial
es desenrotllara anant més enllà de la mera difusió i s’estructuraren recursos didàctics per a un major
aprofundiment i un aprofitament més intens de les rutes. Les guies didàctiques del TOC són el fruit
d’este interés per treballar per la sensibilització cap a les fites patrimonials que alberga la província de
València. Les guies es dirigixen, principalment, al col·lectiu escolar, però deixa una porta oberta per al
descobriment, per part de tots els ciutadans, del lloc i la ruta sobre la qual versen.
La Diputació de València treballa intensament per la millora i creixement dels municipis de la nostra
província, pel suport dels seus projectes i planificacions, en especial dels culturals en el cas del SARC i
de l’Àrea de Cultura. Així, les guies didàctiques del TOC es configuren com un excel·lent material que
afig valor als programes que, al voltant del turisme cultural, es gestionen en els municipis valencians
des de fa alguns anys.
Es tracta d’uns quaderns útils, amb un gran sentit pràctic, amb un equilibri palès entre la història del
municipi, de la seua comarca, de la ruta en qüestió i una part més lúdica en què, a través de les activitats,
l’aprenentatge es convertix en una diversió.
Esperem que les guies didàctiques del TOC servisquen al propòsit perquè han sigut creades: donar a
conéixer el ric patrimoni cultural de la província de València.
1
Salvador Enguix Morant
Diputat de Cultura

EDITA: DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA. SARC
TEXTOS:
Pep Carceller
Manuela Orozco
Rosa Punter
Pilar Punter
TRADUCCIÓ I CORRECCIÓ: Gonçal López-Pampló Rius
© TEXTOS: dels autors
© DE LA PRESENT EDICIÓ: Diputació de València. SARC
DEPÒSIT LEGAL: V-3220-2010

Índex
Presentació 1
Índex 3
Introducció 5
La Vall d’Albaida 7
La unitat comarcal 9
Bocairent 15
Clima 18
Demografia 20
Història 25
Economia 31
Una ruta per Bocairent 36
Plaça de l’Ajuntament 36
Barri medieval 39
Església parroquial 46
Museu arqueològic Vicente Casanova 51
Cava de Sant Blai 54
Les Covetes dels Moros 57
Per a saber més sobre Bocairent 59
Serra de Mariola 59
Les neveres 67
Enric Valor i les rondalles 72
Moros i Cristians en honor a Sant Blai 74
Plaça de bous 76
La festa de les tres llums 79
Monestir rupestre 79
Molí de batan 81
Glossari 82
Bibliografia i recursos d’Internet 84
3

Introducció
“Observada la població des de les immediacions orientals, presenta una vista ben bonica, que
he procurat representar en l’estampa adjunta […]. Augmenta el caràcter pintoresc de la vista
la verdor dels arbres que es descobrixen entre els edificis meridionals, les coves excavades en
la pendent de la muntanya cap al barranc, anomenades el Colomer, i el pont alt que hi ha
sobre el barranc de la Fos, per on seguix el camí que conduïx a la Vila.”
Observacions sobre la història natural, geografia,
agricultura, població i fruits del Regne de València
5
Antoni J. Cavanilles

La Vall d’Albaida
7
Al-Baidà (terme àrab que significa “la blanca”, però que
també significa “les terres blanques”) és el nom que rebé
la comarca en temps dels musulmans. També Jaume I
es referix a “la Vall d’Albaida” en el Llibre dels fets en
diverses ocasions. Ramon Muntaner, al cap de pocs anys
de la incorporació de la Vall al Regne de València, ens
aporta en la seua Crònica la traducció en valencià del
terme àrab quan fa referència a l’ocupació militar de les
terres albes.
La comarca té una extensió de 624,9 km 2 i una població
de 88.700 habitants aproximadament; integrada per 34
pobles, té la capital en Ontinyent.
És una comarca ben definida geogràficament, perfecta a vista d’ocell. A llarg de la història sempre va
dependre de la governació de Xàtiva, fins el 1833, quan s’incorporà a la província d’Alacant. El 1839, la
nova divisió situà definitivament la Vall d’Albaida en la província de València.
La major altitud correspon al Benicadell (1.108 m), situat a l’extrem sud-est de la Vall, autèntic símbol
de la comarca i d’una importància vital al llarg de la seua història.
El clima és mediterrani. Durant la tardor i l’hivern tenen lloc les èpoques de més pluges, mentre que
l’estiu és bastant sec i calorós. La travessen de sud a nord els rius Albaida i Clariano, que s’ajunten als
afores de Montaverner. Des d’allà, el riu Albaida continua cap a la presa de Bellús, contruïda fa poc.
La comunicació per carretera és excel·lent: C-320 (d’est a oest), N-340 (de nord a sud) i tota una
xarxa de carreteres comarcals i locals. La indústria, concentrada majoritàriament al triangle Ontinyentl’Olleria-Albaida
(tèxtil, vidre, cera, etc.) conviu amb l’agricultura (vinya, oliveres, arbres fruiters, etc.).
Saps què és una crònica? Investiga i fes la crònica del viatge per esta comarca. A quin significat de
crònica es referix el text? Et donem la definició completa per a que pugues triar-ne la més adequada.
f 1. HIST Text historiogràfic, generalment
circumstancial i no encaixat rígidament
dins unitats cronològiques (com s’esdevé
amb els annals i els dietaris), sinó amb
text seguit, bé que, en termes generals,
respecte l’ordre en el temps.
2. Allò que hom conta sobre persones o
sobre coses.
3. PERIOD 1 Article periodístic referent
a esdeveniments d’actualitat.

8
Busca al mapa on es troba la comarca de la Vall d’Albaida, i ressalta-la sobre la resta.
Amb quines comarques limita la Vall
d’Albaida?
El text diu que la Vall d’Albaida pertanyia a la governació de Xàtiva. Saps que és una governació?
Pregunta-ho al teu professor o professora i explica-ho a continuació.

La unitat comarcal
Ara com ara formen la comarca les localitats següents: Fontanars dels Alforins, Ontinyent, Bocairent,
Agullent, Aielo de Malferit, Albaida, Benissoda, Atzeneta d’Albaida, Carrícola, el Palomar, Bufali, Montaverner,
l’Olleria, Alfarrasí, Benisuera, Sempere, Guadasequies, Bellús, Benigánim, la Pobla del Duc,
Quatretonda, Llutxent, Pinet, Benicolet, Terrateig, Montichelvo, Aielo de Rugat, Castelló de Rugat,
Rugat, Salem, Ráfol de Salem, Beniatjar, Otos i Bèlgida.
Característiques geogràfiques
Es tracta d’una comarca molt ben definida. En destaquen dos aspectes:
• La cohesió d’un medi geogràfic homogeni, format per un ampli espai envoltat de muntanyes.
• La gènesi, abans del segle xix, d’una població ben repartida i poc polaritzada.
Formació geològica
La comarca és un sinclinal perfecte envoltat de
muntanyes. El factor més important en la formació
de la comarca va ser el plegament de materials
secundaris i terciaris, que va tindre lloc en l’era
terciària (fa 15 o 20 milions d’anys). Per tant la
Vall està formada per materials sedimentaris del
secundari que posteriorment van ser alçats, de
manera que uns es plegaren i uns altres es fragmentaren.
La causa d’estos moviments va ser el
xoc de les plaques africana i europea. En este mateix moviment es forma el Sistema Bètic.
La Vall d’Albaida està envoltada per unes serres calcàries del mesozoic superior que seguixen la
direcció de les Bètiques. Estes muntanyes formen dos llargs anticlinals: la serra Grossa, que separa la
Vall de la plana central valenciana i de la vall de Montesa; i l’alineació formada per les serres d’Agullent
i Benicadell, que delimita la comarca pel migjorn.
La xarxa hidrogràfica
La xarxa hidrogràfica de la comarca es compon de corrents superficials i corrents subterrànies a causa
de la peculiar naturalesa del terreny.
Dos rius drenen les aigües de superfície de la comarca: el riu Albaida i el riu d’Ontinyent o Clariano.
El riu Albaida és tributari del Xúquer i és el que té una conca hidrogràfica més gran.
9
La conca del riu Albaida està formada per un sistema de
barrancs menuts ocupats per rierols que desemboquen
en el riu. La característica de tots els rius i rierols de la
comarca és que són irregulars i torrencials, a causa de les
condicions impermeables del terreny i a les característiques
climàtiques de pluges abundants a la tardor, sobretot
quan es dóna una situació de gota freda. Les conseqüències
són inundacions desastroses com ara les de l’any 1982.

10
La irregularitat del cabal dels rius de la comarca ha obligat l’home a buscar sistemes per a emmagatzemar
i distribuir l’aigua cap als camps de cultiu. Un d’estos sistemes van ser els assuts i les séquies
d’origen musulmà. A l’hora d’ara encara es rega de forma tradicional en algunes zones de la Vall, però
avancen i es despleguen nous sistemes que permeten un aprofitar l’aigua més bé.
Les aigües subterrànies tenen una gran importància per al reg actual. L’existència d’esta aigua explicaria
l’assentament de nuclis de població, com el cas dels aqüífers de la Solana, del Benicadell, del port
d’Albaida o de la conca alta del riu Clariano. Estos aqüífers han servit per a regar les hortes de la Vall
amb sistemes com ara pous, fonts o basses.
Clima
La Vall d’Albaida té un clima mediterrani d’interior que presenta una
gradació al llarg de la comarca. Les mitjanes dels mesos d’hivern van des
dels 0 als 5 graus i les màximes d’estiu dels 35 als 40 graus. Les màximes
pluviomètriques es donen a la tardor, seguides per l’hivern i la primavera.
Estes pluges depenen de les borrasques que se situen en Balears i Gibraltar,
però sobretot de la situació dels vents humits de llevant que entren en
la vall i topen amb les serres que la tanquen. D’ací la dita popular: “quan
Mariola fa cassola i Benicadell porta capell, llaurador vés-te’n a casa, pica
espart i fes cordell”. A l’estiu, tenen lloc les pluges de convecció, però la
seua aportació al total pluviomètric és poc important.
Les temperatures de la Vall determinen en part l’assentament dels nuclis de població i la distribució dels
cultius (tarongers en el fons de la Vall i fruiters, ametlers i oliveres en els
vessants de les muntanyes).
L’agricultura: un secà en retrocés
L’agricultura ha anat perdent importància al llarg de les últimes dècades,
encara que cal matisar estes dades. La Vall, segons la situació socioeconòmica,
es dividix en dos zones: la zona oriental de la comarca, on l’agricultura
encara és la font principal de riquesa; i la part central i occidental, on s’ha
convertit en una activitat “a temps parcial”, com passa a Albaida i Benigànim.
La Vall d’Albaida agrària ha modernitzat les explotacions a pesar del minifundisme.
Han construït plantes de transformació i drenatge, i s’han dedicat
a la producció de fruites i raïm de taula i de vi per al comerç.
La tradicional trilogia mediterrània (vinya, olivera i cereal) i la producció de
seda a Ontinyent i al marquesat d’Albaida (que tanta importància van tindre
fins al segle xviii), han sigut substituïts per productes més comercialitzables.
Durant el segle xix, el cotó i el vi arriben a tindre una expansió d’allò
més gran, fins que apareix la fil·loxera el 1906. Esta epidèmia va produir
la crisi de les grans propietats i va imposar la necessitat de plantar noves
vinyes per a vi i raïm de taula, com ara la rosseti. Montaverner, Bèlgida o
Benigánim buscaren esta eixida, mentres que uns altres pobles, entre els
quals destaca Aielo de Malferit, concentraren la producció en els barbats,
uns vivers útils per a evitar la fil·loxera.
La producció d’oli continua amb certa importància, amb oliveres a les vessants de les muntanyes del
Benicadell i la serra Grossa, i en els termes d’Ontinyent, l’Olleria i Aielo entre altres.

11
Una situació diferent ocupen les garroferes i els ametlers; l’ametla es troba en una situació de retrocés
molt notable, com a conseqüència de la competència de l’ametla nord-americana.
Els cultius protagonistes del canvi són els fruiters: albercocs, prunes i pavies són alguns dels productes
destacats. L’envasament i comercialització de la fruita es realitza en cooperatives situades en Bèlgida,
Otos o Quatretonda que formen part d’un consorci cooperatiu.
La indústria tèxtil
La Vall d’Albaida és una de les comarques més industrialitzades de la
Comunitat Valenciana i, de fet, la indústria és el motor econòmic més
important. Les arrels d’esta industrialització són profundes. Ja en el
segle xv hi havia en mans d’artesans d’Ontinyent i Albaida un important
nucli d’elaboració i comercialització de draps, encara que la producció
es feia en els tallers domèstics. Esta expansió artesanal va continuar fins
al segle xviii amb la producció de llana a Ontinyent i Atzeneta. Albaida,
en canvi, es dedica a la producció de sabons per al procés d’acabat dels
draps. La producció de llana entra en decadència per la competència
dels draps anglesos i catalans. La burgesia d’Albaida invertix llavors en
el sector de la cera, mentres que l’Olleria i Aielo invertixen en el vidre,
d’antiga tradició relacionada amb la fabricació de garrafes per al vi i oli.
El gran desenrotllament d’Ontinyent comença cap a 1917, coincidint amb la Primera Guerra Mundial
i el nou mercat que oferien els països bel·ligerants; també afavoriren esta expansió la introducció de
telers mecànics i l’abundància de mà d’obra. Durant esta època, Albaida i Agullent deixen de banda la
producció de cera, indústria que havia aconseguit gran importància en el segle anterior, i es centren en
la indústia tèxtil. Esta zona es convertix en un important centre de producció tèxtil, especialitzada en
roba per a la llar. En la Vall hi ha instal·lades set grans empreses dedicades a esta indústria: Colortex,
Paduana, Manterol i Tèxtils Mora en Ontinyent, i Reig-Martí i Dimas en Albaida. Unes altres indústries
importants en la zona estan relacionades amb el plàstic, el vidre i el moble.
Troba les ciutats principals de la Vall d’Albaida en el mapa comarcal.

12
Mira l’esquema i digues per quina raó la comarca es un sinclinal.
Un plegament és una corbatura dels materials rocosos formada per esforços de complexió del còrtex. En la
corbatura de la terra es poden vore concavitats (sinclinals) i convexitats (anticlinals).
Per tal de vore la formació geològica de la Vall d’Albaida agarra un full i espenta’l cap a dins. Què li passa?
Indica en el mapa les conques dels rius i els llocs on naixen. Busca i assenyala el riu Xúquer.
Quina diferència hi ha entre cabal i conca?
En quina unitat de mesura s’expressen?

Riuades històriques: 1571, 1597, 1797, 1815, 1843, 1884, 1923.
Comenta les dades i els refranys.
Dites populars:
A la vora d’un riu no faces niu.
Quan a Albaida pixen, a Alzira esguiten.
Quan Mariola fa cassola i Benicadell porta capell, llaurador vés-te’n a casa, pica espart i fes cordell.
13
Amplitud tèrmica: Diferència entre els valors màxim i mínim obtinguts en la mitjana d’una magnitud,
per exemple, amplitud tèrmica diària.
Indica l’amplitud tèrmica de la Vall.
Mira el dibuix. De quina classe de pluja es tracta?
De quina forma influïx el clima en la distribució dels productes agrícoles?

14
Observa els gràfics i reflexiona sobre l’evolució en poc de temps de l’espai de terra conreat.
Font: MAPA, 2000. Superfícies ocupades pels cultius agrícoles; Oficina comarcal de la conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentacia de la Vall
d’Albaida (OCAPA Vall d’Albaida), 2000.
Mira atentament els mapes de conreus de la Vall de Albaida i situa els conreus característics en les
poblacions. Interpreta el mapa.
Compara els telers segons l’evolució.

Bocairent
Gentilici: Bocairentí/-ina
Població: 4.514 hab. (2009)
Superfície: 97 km 2
Densitat: 45 hab/km 2
Altitud: 680 metres sobre el nivell del mar
Coordenades: Latitud 38º 45’ 57’’ Longitud 0º 36’ 46’’
Partit judicial: Ontinyent
Predomini lingüístic oficial: Valencià
15
Bocairent és un municipi de la Comunitat Valenciana situat en l’extrem sud de la província de València,
concretament en la comarca de la Vall d’Albaida. Situat a 90 km d’Alacant i a uns 95 km de València,
el seu terme municipal limita amb les localitats d’Agres, Alcoi, Alfafara, Banyeres i Cocentaina, en la
província d’Alacant, i amb la d’Ontinyent, en la província de València.
El seu terme es troba en una vall estreta d’entre 3 i 4 km d’extensió i limitat per forts pendents, entre
la serra de Mariola i Fontanars dels Alforins. La superfície del terme és molt muntanyosa, amb un
xicotet sector menys ondulat en el centre. Les altures principals són: Alt de Mariola (1.158 m), l’Eixarc
(1.093 m), Sant Jaume (956 m), Portet (1.081 m), Massarra (659 m) i Alt de la Creu (956 m). Els rius
Vinalopó i Clariano naixen dins del seu terme, però seguixen rumbs diferents. El primer es dirigix
cap al sud i desemboca en Santa Pola i el segon desemboca en el riu Albaida després de passar per
Ontinyent. En el turó de Sant Jaume hi ha la divisòria d’aigües entre ambdós rius. Drenen el terme els
barrancs de l’Infern, de Fos, de la Foieta i de la Frontera.
El terme comprén 9.700 hectàrees de terreny, de les quals el 72% és sòl forestal.

16
© 2000 by Estudi Cartogràfic d’ALONSO Editor. Imatge cedida per València Terra i Mar
Utilitzant l’escala que indica el mapa, troba la distància que hi ha en km entre:
Bocairent i Alcoi
Bocairent i Ontinyent
Fontanars dels Alforins i Bocairent
Indica quines comarques limiten amb la Vall d’Albaida pel nord, el sud, l’est i l’oest.
Quines d’estes comarques pertanyen a la província d’Alacant?
I a la de València?

Els rius Vinalopó i Clariano són rius mediterranis. Quines característiques tenen?
Quin riu és l’excepció a estes característiques dins de la conca mediterrània?
A quina serralada pertanyen algunes de les altures més importants del terme de Bocairent?
17

18
Clima
El clima de la Vall d’Albaida és mediterrani continental temperat, propi de les zones del mediterrani
que estan allunyades considerablement del mar. S’assembla al mediterrani típic pel que fa a les precipitacions,
però presenta temperatures més extremes, pròpies del clima continental.
La mitjana anual de temperatures es manté entre els 12 ºC i els 14 ºC. A l’hivern les temperatures
mínimes arriben fins als -4 ºC i a l’estiu als 24 ºC. Les precipitacions són abundants en el vessant
septentrional del terme municipal així com les gelades i la rosada, mentres que en el vessant meridional
les nevades hivernals són esporàdiques. Els vents més freqüents són els del sud i l’est. Este últim és
el que provoca les pluges, generalment de gener a abril, i la neu en els hiverns més freds.
En el terme de Bocairent hi ha una estació meteorològica que mesura les variacions que experimenta
el clima de la zona en relació a les precipitacions, la força i la direcció del vent, la temperatura, la
pressió i la humitat.
Actualment, encara que s’utilitzen tecnologies molt complicades i cares, l’estudi del clima ha de contemplar
sempre els factors següents:
a. La temperatura. Es mesura amb el termòmetre. Els termòmetres tenen dos escales:
la Celsius i la Fahrenheit. Els europeus utilitzem la primera, per això després del símbol de
graus (º) sempre veuràs la lletra C (per exemple: 36 ºC).
b. La pressió atmosfèrica. La pressió atmosfèrica fa referència al pes de l’aire. Per a
mesurar-la s’utilitza el baròmetre, que mesura la pressió en mil·libars.
c. Les precipitacions. Poden ser en forma de pluja, de neu o de pedra. El pluviòmetre és
un aparell que mesura la quantitat d’aigua caiguda per metre quadrat.
d. El vent. La velocitat d’este fenomen es mesura amb un aparell anomenat anemòmetre.
La direcció, en canvi, la indica un altre instrument, el penell.
Col·loca a cada dibuix el nom corresponent i qauina variable mesura. A: aparell
A:
V:
A:
V:
V: variable

A:
V:
19
Un climograma és un gràfic de doble entrada en què es presenten resumits els valors mitjans de
precipitació i temperatura arreplegats en una estació meteorològica durant cada mes de l’any. La línia
roja representa les temperatures. La línia blava representa les precipitacions.
Fixa’t en el següent climograma de Bocairent i contesta estes preguntes:
A:
V:
Quins mesos són els més càlids?
En quins mesos la temperatura descendix fins
arribar a fregar els 0 ºC?
Quan es produïxen les precipitacions més
importants?
En quina estació descendixen les precipitacions?
Quina és la temperatura més alta a què s’arriba?
En quin mes?
Quina classe de clima té Bocairent?

20
Demografia
La població de Bocairent, més o menys estancada des dels anys seixanta, actualment ronda els
4.800 habitants.
Any 1857 1887 1900 1910 1920 1930 1940 1950
Població 4.399 3.978 3.971 4.175 3.849 3.504 3.603 3.961
Any 1960 1970 1981 1991 1996 2001 2006 2009
Població 4.573 4.584 4.881 4.607 4.607 4.627 4.344 4.800
A principis del segle xx la crisi de la fil·loxera, que va afectar les vinyes dels masos, va provocar una disminució
en la població del terme, ja que molts agricultors es van veure obligats a emigrar. A esta sagnia
demogràfica caldria afegir l’epidèmia de la grip (1918-20) coneguda com la Panderola. La reindustrialització
en la dècada dels seixanta provoca un lleuger increment de la població que, amb oscil·lacions,
arriba a 4.952 habitants en 1988. En l’actualitat es produïx un estancament demogràfic després d’un
període de recessió de la indústria tèxtil, base de l’economia de la localitat. A açò cal afegir el recent
goteig migratori cap a les àrees metropolitanes, que està provocant una certa tendència a la baixa.
5000
4500
4000
3500
3000
2500
2000
1500
1000
500
0
1857 1887 1900 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1991 1996 2001 2006 2007

Contesta les següents preguntes a partir de les dades de la taula:
En quin any va arribar Bocairent a tindre més població? I en quin any menys?
Durant quines dècades la població no arriba als 4.000 habitants?
Quins poden ser les causes d’este «clot demogràfic»? Fixa’t en les dates en què es produïx.
21
Llig el següent text i intenta explicar el descens i estancament demogràfic que es produïx entre
1887–1900. Fixa’t que la data de l’article és anterior al període en què són perceptibles les seues
conseqüències.
“El pànic es va apoderar del veïnat i va ocórrer el que en tots els pobles
succeïx quan arriba este cas: la major part de les famílies acomodades han
abandonat Bocairent i s’han refugiat en els masos i cases de camp. El poble
oferix un aspecte de tristesa. No hi queden més que les classes pobres, i estes
moren d’abandó, misèria i fins i tot per falta d’assistència. Dos dels metges
han caigut malalts a conseqüència de la fatiga; en queda només un, i segur
que també caurà si ha d’atendre a tot el que passa (…).
Hi ha més de 200 jornalers sense pa ni treball, i vora 60 famílies pobres amb
malalts colèrics als quals cal socórrer i assistir diàriament (…).”
Las Provincias (20-08-1885)

22
Les piràmides de població són gràfiques que expressen l’estructura de la població segons
l’edat i sexe, i permeten conéixer aspectes com el grau de rejoveniment o envelliment de la
població, és a dir, el seu creixement i evolució. La gràfica consta de dos eixos perpendiculars.
En l’eix vertical s’anoten les edats de la població agrupades en intervals de 4 anys: de 0 a 4
anys, de 5 a 9 anys, etc. En l’eix horitzontal es representa la població total, separant a la dreta
les dades de les dones i en l’esquerra les dels hòmens.
Amb les dades següents sobre la població de Bocairent d’abril del 2006, elabora una piràmide de
població.
Homes Dones
0-4 85 78
5-9 87 85
10-14 127 97
15-19 140 123
20-24 131 131
25-29 217 188
Homes Dones
30-34 198 185
35-39 170 141
40-44 187 186
45-49 171 190
50-54 155 151
55-59 152 122
Homes Dones
60-64 113 132
65-69 108 107
70-74 98 97
75-79 75 121
80-84 56 92
85+ 28 61

CLASSES DE PIRÀMIDE DE POBLACIÓ
La piràmide de creixement nul o constrictiva té una base més estreta que el centre de
la piràmide; això vol dir que hi ha un descens de naixements i un decreixement de la població,
mentre que hi ha abundància de població adulta i per tant un envelliment de la població.
La piràmide en forma de pagoda, amb base àmplia, és pròpia de països amb una població
en ràpid creixement i amb una proporció major de jóvens.
Grups d’edat
Grups d’edat
85+
80-84
75-79
70-74
65-69
60-64
55-59
50-54
45-49
40-44
35-39
30-34
25-29
20-24
15-19
10-14
5-9
0-4
Piràmide d’edat, Espanya, 2007
HOMES DONES
5% 4% 3% 2% 1% 0% 1% 2% 3% 4% 5%
Proporcions
Piràmide d’edat, Angola, 2005
90+
85-89
80-84
75-79
70-74
65-69
60-64
55-59
50-54
45-49
40-44
35-39
30-34
25-29
20-24
15-19
10-14
5-9
0-4
1.500 1.000 500 0
Població (en milers)
500 1.000 1.500
23

24
Grups d’edat
La piràmide estacionària o de creixement lent té forma de campana, amb una població
d’edats adultes i jóvens aproximadament iguals, estretint-se progressivament en estos últims
grups. Sol indicar un creixement molt lent i quasi nul de la població.
100+
95-99
90-94
85-89
80-84
75-79
70-74
65-69
60-64
55-59
50-54
45-49
40-44
35-39
30-34
25-29
20-24
15-19
10-14
5-9
0-4
2.500 2.000 1.500 1.000 500 0 500 1.000 1.500 2.000 2.500
Població (en milers)
A partir dels quadres explicatius sobre les classes de piràmide de població, completa els exercicis
següents:
A quin tipus de piràmide pertany?
Quins grups de població són majoritaris?
Fixa’t en la base. Com és la natalitat?
Piràmide d’edat, França, 2005
Mira la distribució entre hòmens i dones. És homogènia?
Observa la cúspide. Es nota un procés d’envelliment de la població?

Història
25
Les primeres manifestacions d’ocupació humana en el terme de Bocairent daten del Paleolític Mitjà i
Superior. Així s’han trobat en la Cova del Vinalopó raspadors, puntes de fletxa i altres objectes tallats
en os i sílex, pertanyents al Mesolític. La majoria d’estes troballes es troben al museu arqueològic de
València.
Del període Neolític hi ha una gran quantitat de material, trobat sobretot al jaciment de la cova de la
Sarsa. La majoria de les restes que s’hi han trobat es conserven al Museu Arqueològic Municipal. També
trobem restes d’altres poblats prop de l’ermita de Santa Bàrbara, en les coves de l’Illa, l’Emparedada,
la d’en Gomar, la de la Piscina i el jaciment de les Dotze.
L’Edat del Bronze es caracteritza per la presència de poblats amb estructura semiurbana, quasi sempre
en llocs elevats i fortificats, amb un predomini de la metal·lúrgia. En la zona de Bocairent apareixen
uns quants jaciments importants com els del barranc del Cinc i la Mola. En el poblat dels Lledoners
coexistixen puntes de fletxa, làmines i ceràmica d’este període amb útils ibèrics, grecs i romans fruit
del lent procés de civilització.
En el període ibèric, Bocairent pertanyia a la zona de la Contestània. Esta zona es devia situar en
el sud-est de la península Ibèrica, en el territori que ocupa l’actual província d’Alacant, amb un límit
meridional a l’altura del riu Segura, i septentrional en el riu Xúquer, estenent-se per l’interior fins
a Almansa. D’esta etapa és el Lleó de Bocairent, que es va trobar en la lloma de Galbis, i que es
conserva al museu Sant Pius V de València.
En alguns textos actuals s’atribuïx al terme Bocairent un origen romà, del llatí Bucarius, ja que s’han
trobat restes de l’època romana que indiquen l’ocupació del terme per part dels romans (pertanyia a
la Hispània Citerior). Una de les desviacions de la Via Augusta passava per Bocairent.
Assenyala en qualsevol dels dos mapes la localització de Bocairent i indica a quin període de la història
es referixen les divisions que observes.

26
Els ibers del Cabeço de Mariola, després de la conquesta romana, no van tardar a imitar i aprendre
els usos i costums de la civilització romana, com testimonien les restes materials que s’hi han trobat.
Amb la caiguda de l’Imperi i l’arribada dels pobles bàrbars esta zona va quedar ocupada pels alans al
començament i, després, pels visigots.
Durant el període d’ocupació musulmana, Bocairent va pertànyer al regne de taifa de Dénia, en un
territori fronterer amb la taifa de Xàtiva. Esta època va ser una de les més pròsperes i de les que
presenta un llegat més intens: la música tradicional, la gastronomia, les festes, la disposició del nucli
antic, etc. El castell de Bocairent devia ser una de les fortaleses vinculades a assentaments rurals o
semiurbans, que devien reforçar la ruta de l’altiplà al mar.
Els habitants de Bocairent van practicar la ramaderia transhumant de curt recorregut i de l’activitat
agrícola donen testimoni les hortes de muntanya (bancals) i les alqueries disperses per la serra de Mariola.
L’esplendor de la taifa de Dénia va afavorir la consolidació de Bocairent com a nucli productor de teles
blanques i vestits de gran qualitat.
En 1256 es va produir la conquesta
definitiva de Bocairent per part de
les tropes de Jaume I. El lloctinent del
rei, Ximeno Peris d’Arenós, va atorgar
en nom seu la carta de poblament a
Bocairent, de manera que la localitat
s’integrava en la Corona d’Aragó. La
vila es repobla amb 300 colons a qui
es va donar una quantitat de terres de
secà i d’horta segons la seua categoria
social.
En 1277 va rebre la visita de Pere III,
després de ser nomenat rei de la
corona d’Aragó, i mentres lluitava per
sotmetre els mudèjars sublevats en el
regne de València.
Durant els segles xiii i xiv s’inicia la
producció de teixits de llana, a pesar
de les guerres civils (guerra de la
Unió) i reals (guerres entre Castella i
Aragó) que assolen el país i en les quals
Bocairent es va vore implicada.
En la segona mitat del tres-cents,
Bocairent es consolida com una de les
viles més importants del Regne, i els
seus habitants es dediquen al comerç de la llana i dels productes agrícoles i a la manufactura tèxtil.
En 1418 va ser declarada Vila Real i durant el segle xvii es van construir els edificis més emblemàtics:
l’església nova de Santa Maria, l’ermita del Crist i el pont Darrere de la Vila. No obstant això, van
tombar el castell. En 1587 Felip II li va donar el títol de Real Fàbrica de Drap, que va dotar a Bocairent
de la reglamentació corporativa de les activitats tèxtils que continuen fins a l’actualitat, i també se li va
atorgar a la vila el privilegi de triar els càrrecs municipals per insaculació. Els consellers representaven
el poder legislatiu i els oficials l’executiu.

27
Què significa la paraula insaculació? Quins passos se seguixen quan es trien càrrecs per mitjà d’este
procediment?
El segle xviii ve marcat per la Guerra de Successió, guerra civil i internacional,
provocada per múltiples causes i amb escenaris distints. En esta guerra, Bocairent,
com quasi tot el Regne de València, va estar majoritàriament del costat de l’arxiduc
Carles d’Àustria i es va oposar el candidat que finalment guanyaria, el borbó Felip V.
Explica les causes de la Guerra de Successió i justifica per quina raó es considera que va ser, al mateix
temps, una guerra civil i una guerra internacional.

28
Una vegada acabat el conflicte, Felip V va dictar els Decrets de Nova Planta, que abolien la legislació
foral pròpia del Regne de València, reprimien l’ús del valencià i impulsaven una política centralista,
destinada a la consolidació de la monarquia absoluta. Bocairent seguix la seua fase expansiva en el
sector agrícola i la indústria tèxtil es beneficia de les mesures incentives de la Corona. Els treballadors
seguixen subjectes als gremis, i l’activitat tèxtil es realitza en distints llocs. La Casa del Tirador de
Draps era un dels llocs comuns de l’elaboració, on s’eixugaven les teles.
La guerra contra la invasió francesa (1793-1814) va suposar per a la vila una crisi del sector tèxtil,
agreujada a més per la independència de les colònies americanes. Com a resultat d’esta crisi es va
produir un transvasament de capital i de mà d’obra al sector agrícola, però al mateix temps es van
intensificar fenòmens com l’emigració o el bandolerisme, eixides desesperades a l’absència de treball.
Durant el conflicte, la vila va apostar per una revolució burgesa, protagonitzada per sectors liberals.
No obstant això, amb el retorn de Ferran VII, a partir de 1822, apareix un grup antiliberal, conservador
i anticapitalista. Estos dos grups de poder, les famílies més poderoses, alternaran la seua influència
seguint la trajectòria del país, encara que els liberals no van haver d’exiliar-se a Londres, com altres
espanyols, sinó que en tingueren prou amb retirar-se a les seues finques rústiques: el Mas del Retir.
La divisió política té els seus corresponents grups militars, Milícia Nacional i Voluntaris Realistes, que
s’enfrontaren durant les guerres carlines.
La primera guerra carlina va acabar amb el triomf dels isabelins i per tant del règim liberal. Per això,
alguns carlins de Bocairent, com els germans Blai i Cosme Cabanes, van passar anys de reclusió en els
presidis d’ultramar. No obstant això, després de la pau de 1839, els bocairentins carlins van assumir la
derrota amb resignació, com demostra la frase popular: «Entre Carles i Cristina, tots quedàrem aixina».
La rivalitat política va quedar circumscrita a la competitivitat festera: la companyia dels Tomasinos
eren liberals radicals, els Moros Vells, liberals moderats, els Mosqueters, servils de la vella guàrdia i
els Biscaïns, carlins de txapela al cap i escapulari
amb el Cor de Jesús.
En la dècada dels seixanta ressorgix el carlisme,
i una vegada més el defensa una part dels bocairentins.
En els anys 1869-70, les guerrilles
carlines van assaltar els principals focus liberals
valencians de Vila-real, Chelva, Morella i Sagunt,
i van desestabilitzar també la resta del país.
Durant l’última guerra carlina, va tindre lloc a
Bocairent una sagnant batalla en les Llomes de
Camorra (1873), en la qual les tropes governamentals
de Valeriano Weyler van véncer els
carlins de José Santes.
La mort de Ferran VII en 1833 desencadena
una guerra civil de set anys de
durada, l’anomenada primera guerra
carlina, que enfronta els defensors dels
drets al tron del seu germà Carles M.
Isidre amb els partidaris de la seua filla
Isabel. No només va ser una guerra
dinàstica, sinó un enfrontament entre
els defensors de l’Antic Règim, carlins,
i els partidaris del liberalisme, isabelins.
Després de la mort de Ferran VII i finalitzada la primera guerra carlina, es consolida a Espanya
un règim liberal burgés, basat en una monarquia constitucional, un vot censatari i una constitució
moderada, amb una societat dominada per una oligarquia política i econòmica. El regnat
d’Isabel II acaba amb un pronunciament militar que obri un període de gran inestabilitat
política. Esta etapa acaba amb el regnat d’Alfons XII i la regència de la seua dona M. Cristina
durant la minoria d’edat del seu fill Alfons XIII. Es tracta de la Restauració, un període de
major estabilitat després de la segona guerra carlina. Es consolida la monarquia constitucional,
basada en la Constitució de 1876, el torn de partits, el caciquisme i la mateixa oligarquia
anterior, que amplia el seu poder en el terreny econòmic i polític.

29
Entre els anys 1840-1900, Bocairent passa per anys d’expansió i de recessió. Es produïxen crisis demogràfiques
a causa de grans epidèmies (com el còlera de 1885 i 1890) i de l’emigració davant de la crisi
de la indústria tèxtil. No obstant això, en els moments de bonança d’este període es du a terme un
procés de reconversió de la tradicional manufactura llanera en una indústria més moderna.
L’estancament econòmic i demogràfic de Bocairent continua durant el segle xx. En les primeres
dècades seguixen els conflictes heretats del segle anterior i uns altres de nous com la fil·loxera, que
assolen les vinyes, o la grip de 1918 coneguda com la Panderola. La situació de la indústria tèxtil era
semblant, agreujada per un retard tecnològic en moltes de les indústries que encara continuaven utilitzant
telers manuals o les selfactines, cosa que impedia la competència amb l’estranger.
En 1931 la caiguda de la monarquia i la proclamació de la República són acollides pels treballadors de la
vila, com en la resta del país, com una esperança de canvi econòmic i social. A pesar del conservadorisme
de la zona, les idees republicanes es van difondre per la població. La diversitat de seus de partits
de major àmbit demostra l’efervescència política d’aquells anys. A Bocairent s’organitzen seccions
locals de partits com els següents: Dreta Regional Valenciana (DRV), Republicans Blasquistes (PURA),
PSOE, Radical socialista (PRRS) o PRP (restes del caciquisme). En les eleccions de 1933 va arrasar la
Dreta Regional Valenciana. La sublevació dels militars entre el 17 i el 20 de juliol de 1936 fracassa en
les principals ciutats i zones industrialitzades de la Comunitat Valenciana i tampoc triomfa a Bocairent.
La guerra civil, no obstant això, dividix la població. Els partits i sindicats d’esquerres augmenten la seua
militància i s’intenta una revolució social amb l’ocupació de les fàbriques per part dels treballadors.
La postguerra, com en tot el país, va ser dura i dramàtica. L’activitat fabril i la realització d’obres
públiques com el pont de Sant Blai absorbirà la mà d’obra i donarà un cert dinamisme econòmic al
poble. Els canvis socials produïts a partir dels anys seixanta i el progressiu canvi de mentalitat de la
població expliquen, com en tota Espanya, l’alta participació que van tindre les primeres eleccions
locals, al juny de 1977, un dels passos fonamentals en la recuperació de la democràcia després de
dècades de dictadura.
Identifica les imatges següents amb el període històric a què pertanyen.

30
Elabora un eix cronològic amb els següents esdeveniments de la història de Bocairent:
Ocupació visigoda
Visita de Pere III
Construcció del castell de Bocairent
Incorporació a la Corona d’Aragó
Felip II li atorga el títol de Reial Fàbrica de Drap
Restes trobades en la cova del Vinalopó
Guerra carlina
Participació en la guerra de Successió
Donació de la Carta de Poblament
Investiga què eren els regnes de taifes musulmans i en quin període es van desenrotllar. Comenta els
motius de la seua aparició, el seu creixement i la seua desaparició.

Economia
Els tres sectors de l’economia estan representats en les activitats
productives que es realitzen a Bocairent.
Pel que fa al sector primari, l’agricultura té un cert relleu, ja que
ocupa 2.000 ha del terme municipal. No obstant això, quasi
1.000 ha es troben sense cultivar. El terreny no cultivat està cobert
en part per pins, alzines i vegetació arbustiva, i l’aprofitament per
a pastures. En el secà es cull cereals i raïm. Les aigües del riu Vinalopó
i de la font de l’Alqueria permeten l’existència d’àrees de
regadiu en les quals es cultiven cereals, arbres fruiters i hortalisses.
La vinya, l’olivera i el cereal eren les explotacions agrícoles
de major extensió i producció fins no fa massa dècades. Actualment
tan sols hi ha en producció unes 200 ha d’oliverar i pràcticament
cap de vinya ni cereal. També s’han reduït a la mitat les
terres de regadiu, de les 320 ha de fa unes dècades s’ha passat a
les 160 ha actuals. En este moment el principal cultiu és el d’arbres
fruiters, amb 300 ha.
La ramaderia va ser important durant el segle passat, en especial
l’ovina i, en menor grau, la caprina. La llana servia per a la confecció
de la famosa manta de Bocairent. Esta manta tradicional sol
tindre dos cares, una amb quadres escacats i l’altra amb quadres
encreuats amb ratlles, de dos o tres colors amb vores acabades
en flocs. Antigament als ciutadans de Bocairent s’els coneixia amb
el sobrenom de cardadors perquè gran part de la població es dedicava
a este ofici. La ramaderia és hui escassa i per tant residual.
31
A partir de la fotografia i de la descripció que el text fa de les mantes de Bocairent, dissenya’n una tu
mateix.

32
Finalment cal destacar una altra activitat econòmica, que va ser important en el seu moment, però que
va deparéixer durant el segle xx. Es tracta de la producció de gel en les geleres i la seua posterior comercialització.
A pesar de tot, com demostra este testimoni arreplegat per Francisco Vañó (i recuperat
en el llibre Història de la vila de Bocairent), hi ha proves del comerç de la neu fins a principis del segle
passat:
...Consta que Jerónimo Ferre Tormo, traginer de Bocairent, al començament del segle xx, eixia de
la vila a les 11 de la nit per a carregar en la cava de Sant Miquel i trobar-se a l’alba a Xàtiva. Això
resultava més rendible que transportar els draps i mantes de la indústria bocairentina a Andalusia.
Antigament, la majoria de la població activa treballava dins del sector secundari, en la indústria tèxtil,
especialitzada en la confecció de mantes. Laborde, el viatger francés que va recórrer Espanya a principis
del segle xix, la descriu com «la segona vila del Regne pel que fa a indústria agrària i de manufactures»
després d’Alcoi. A això afegia: «en la vila i la seua comarca hi ha bona cosa de telers de draps i baietons,
de llenços, cintes, faixes i cobertors de filadís, tints, batans, premses, un molí de paper, una fàbrica
d’aiguardent, una altra de sabó i diverses d’espardenyes de cànem i espart».
En la mateixa línia s’expressava Carlos Sarthou Carreres un segle més tard: «La indústria esta ben
representada, especialment l’art tèxtil, que va arrelar ací abans que a Alcoi. Funcionen més d’una
dotzena de fàbriques de teixits, nou de mantes, huit de llanes i una de draps, d’espardenyes, de sabó,
dolços, oli i aiguardent».
Actualment l’activitat tèxtil s’ha diversificat i s’ha construït un important polígon industrial que alberga
un total de 50 empreses nacionals i internacionals. Algunes d’estes empreses compren part de les
matèries primeres en l’estranger i, una vegada elaborats els teixits, els venen en diversos països del
món. Junt amb esta important indústria tèxtil, trobem també indústries de tancaments metàl·lics i PVC.
Un poc d’història de la indústria tèxtil
La indústria tèxtil ha sigut el motor de l’economia de Bocairent des de fa uns quants centenars d’anys. En
el segle xvi apareix citada en documents la Reial Fàbrica de Draps de Bocairent. Com indica l’historiador
Abel Soler, «el sector tèxtil tenia una sèrie d’avantatges per a la seua expansió: abundant matèria
primera procedent de la ramaderia de llana, rius encaixonats amb un cabal abundant i constant i una
abundant mà d’obra llauradora sense bones terres de cultiu». No obstant això, l’auge de la producció
tèxtil té lloc durant el segle xvii i amb la possibilitat que li oferia el mercat americà.
Del 1700 al 1800 la vila elaborava i distribuïa milers de baietes de llana que es venien per les terres
de València, Catalunya i Aragó, i draps de tela, que es distribuïen per Castella, Andalusia i l’Amèrica
colonial. La llana merina procedia d’Àvila, Segòvia, Extremadura i de la veïna serra de Mariola. Este
negoci donava treball a cardadors d’Alfafara i Agres, Banyeres de Mariola i Biar, el Campet i la Canyada
de Biar, Ibi i Onil… Els traginers s’encarregaven de transportar la producció cap als mercats comarcals i
fires regionals. Tota esta activitat econòmica era controlada per una oligarquia de burgesos, industrials
i comerciants de mentalitat capitalista. Alguns d’estos van crear companyies amb agents comercials
en els principals ports.
La revolució industrial a Bocairent
L’etapa d’expansió de la indústria tèxtil conclou amb el període de guerres que caracteritza el pas del
segle xviii al xix (1793-1814). A esta situació s’afigen altres elements negatius com la independència de
les colònies americanes (el que implica una pèrdua de mercat), la competència dels teixits de cotó
britànics (a la qual no pot fer front la indústria local) i la progressiva mecanització de la producció tèxtil
(més avançada en altres llocs d’Europa).

No serà fins a la dècada de 1840, després de la
consolidació de l’estat liberal burgés, quan els
empresaris bocairentins comencen a mecanitzar
la producció. Gràcies a la instal·lació d’enormes
rodes hidràuliques en les fàbriques dels barrancs
(com el de la Fos) i a la introducció del factory
system, van aconseguir revitalitzar el sector
tèxtil, base de l’economia de la vila fins a final del
segle xix.
La indústria tèxtil acusa al principi del segle xx
la competència estrangera, davant de les dificultats
d’aconseguir llana per a les fàbriques i
abastir de teixit a les botigues. La solució va ser
l’especialització en productes barats, la diversifi-
33
cació i la incorporació dels telers mecànics, a més d’algunes altres innovacions. Esta situació canvia
amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial i l’exportació de mantes cap a Europa. L’expansió dura
poc i les fàbriques han d’enfrontar-se novament a la caiguda de la demanda. La Guerra Civil va ser
un motor d’impuls per a la indústria tèxtil de Bocairent i de tota la regió. L’exèrcit republicà i les
milícies es van convertir en el seu principal mercat. L’anomenada «economia de guerra» afavoria a més
a més la inversió en noves instal·lacions i
explicaria el boom tèxtil de la postguerra
i l’expansió en la dècada dels 50, a causa
Procés d’elaboració tèxtil
La llana d’ovella merina, prèviament llavada i
assecada, era introduïda en l’esborradora, que
eliminava les impureses. Després era untada amb
oli d’oliva amarg i passava a una màquina desfibradora,
que triturava també les borres i draps
reciclats. Després d’estar ben cardada a mà o en
cilindres mecànics de rostes, les madeixes de llana
obtingudes passaven a les filadores i, una vegada
obtingut el fil, s’estirava, retorcia i es doblegava
a mà (encara no existien les selfactines) i d’ací
passaven als telers de mà. Les teles obtingudes
es llavaven amb aigua, carbonat sòdic i sabó bla, i
eren premsades en calent i fred. Finalment eren
empaquetades i etiquetades per a la venda.
El factory system és una estratègia
de producció industrial que es va
aplicar en les manufactures angleses
al principi de la Revolució Industrial
i que després es va estendre per la
resta d’Europa. Paregut a una cadena
de muntatge, el sistema es basava en
la divisió del treball, de manera que
cada obrer elaborava només una dels
peces que integraven el producte final.
de l’autarquia i l’aïllament internacional.
La demanda estatal de mantes de baixa o
mitjana qualitat i d’altres productes tèxtils
estava assegurada pel mercat nacional. En
1963 Bocairent produïa i distribuïa 500.000
mantes a l’any de les quals un 15% es venia
a Gran Bretanya. No obstant això, existia
una crisi estructural per la impossibilitat de
competir amb les noves fàbriques d’altres
localitats. La crisi generalitzada del tèxtil
en els anys 1977-80 (una conseqüència de
la crisi del petroli de l’any 1973) va afectar
de ple a les fàbriques tèxtils de Bocairent.
A la caiguda de la demanda es va afegir la
falta de renovació de les instal·lacions i la
maquinària, així com la forta competència
de productes més moderns com a edredons
i nòrdics.
Actualment, la indústria tèxtil subsistix
gràcies a una discreta diversificació. En
l’última dècada, la indústria ha continuat
donant treball a més de la mitat de la
població activa, encara que el sector
servicis ha experimentat una tendència a
l’alça. En l’actualitat hi ha una aposta per
tornar a Bocairent el títol de «Vila de les
Mantes» i convertir-la en un gran centre
productor tèxtil.

34
A Bocairent hi ha dos polígons industrials, el Regadiu (569.053 m 2 ) i els Clots (70.314 m 2 ), encara que
este últim està poc explotat industrialment. En l’actualitat hi despleguen la seua activitat empreses
nacionals i dos de capital estranger. En general predominen la mitjana i xicoteta empresa.
El sector terciari també és important: destaquen l’hostaleria, el transport, les immobiliàries i el
turisme. Este últim ha suposat un incentiu per a la dinamització i recuperació del centre històric. Al
voltant de 55 empreses, moltes d’elles xicotetes o mitjanes, es dediquen al sector servicis en esta
població.
Les fàbriques tèxtils de Bocairent importen matèries primeres per a la confecció dels seus productes
i després els exporten. Localitza en el mapa mundi estos països i pinta en roig aquells dels quals
s’importen matèries primeres i de groc aquells als quals es venen els productes ja manufacturats.
IMPORTACIÓ EXPORTACIÓ
ALEMANYA ALEMANYA
BÈLGICA BÈLGICA
EGIPTE FRANÇA
XINA GRÈCIA
PAKISTAN PORTUGAL
ITÀLIA ARÀBIA SAUDITA
ESTATS UNITS

Quina diferència hi ha entre importació i exportació?
Posa tres exemples de productes que s’importen i exporten en la Comunitat Valenciana.
35
Classifica els següents noms segons es referisquen a matèries primeres o a productes manufacturats:
seda, paper, cobertor, brusa, llana, fusta, or, rellotge, pedra, pont.
Matèries primeres Productes manufacturats
Sector primari: comprén les activitats d’extracció directa de béns de la naturalesa.
Sector secundari: es referix a les activitats que impliquen transformació d’aliments i
matèries primeres.
Sector terciari: engloba les activitats que utilitzen distintes classes d’equips i de treball
humà per a atendre les demandes de transport, comunicacions i activitats financeres.
Busca en la informació anterior quines són les principals ocupacions en l’actualitat dels habitants de
Bocairent i a quin sector pertanyen.
Sector primari
Sector secundari
Sector terciari

36
Una ruta per Bocairent
Plaça de l’Ajuntament
L’actual plaça de l’Ajuntament està situada en una primitiva esplanada que s’utilitzava per a la
instal·lació del mercat i que quedava fora dels límits de la vila. En la part superior es troba l’Església
Parroquial de l’Assumpció de la Mare de Déu, en el solar de la qual va estar, fins a principis del
segle xvi, el castell d’origen musulmà. En esta plaça criden l’atenció els alts casalots que hi ha a la
dreta, mirant cap a l’església. Estos edificis, que es remunten al segle xvi, destaquen per la seua
altura (arriben fins a huit pisos) i pels seus finestrals, disposats
de manera asimètrica. A estes cases s’accedix també a peu pla,
per carrers pròxims, però a l’altura del segon o tercer pis; això
permet fer-se una idea dels forts desnivells que caracteritzen
el nucli urbà de Bocairent. Esta peculiaritat es repetix en altres
paratges del nucli antic.
Des de la plaça i pujant a l’església es veu l’escut del Roser i la
Minerva (màquina d’impressió) que al·ludixen a antigues confraries
d’artesans del municipi relacionades amb la indústria tèxtil.

A què creus que es deu que en l’escut aparega una màquina d’imprimir?
Quin significat té el dita «A Bocairent els burros
s’asomen pels finestres»?
37
Esta plaça és el centre social del poble i principal punt de partida de les rutes turístiques. En una de
les vores de la plaça crida l’atenció l’arc d’entrada, construït en el segle xix i utilitzat com a aqüeducte
per a abastir d’aigua a les cases de la població. En este punt val la pena tornar la vista arrere per a
contemplar la bella panoràmica de la plaça.

38
Qui van ser els primers a construir aqüeductes? Quina funció tenien?
Pregunta al teu guia per què van construir en el segle xix un aqüeducte a Bocairent.
Dibuixa l’arc que presenta l’aqüeducte. Quina influència artística té?
Tria entre estos arcs el que més se li parega.

Barri medieval
39
Sobre una muntanyeta elevada, envoltada de barrancs, s’alça la part antiga de Bocairent, assentada
escalonadament, en la part superior de la qual destaca l’església parroquial. Pràcticament excavada en
la roca, la població es protegia amb una muralla en aquells trams que quedaven al descobert. El llenç
ha quedat emmascarat per les construccions posteriors.
Per a accedir al barri des de la plaça de l’Ajuntament pujarem per una empinada costera, on va estar
ubicada antigament una de les portes d’accés. Allí trobem la plaça de Sant Tomàs de Vilanova o de
l’Almoina, anomenada així perquè era el lloc on s’arreplegava l’almoina per als pobres.
El barri conserva tota l’estructura d’una ciutat musulmana,
amb carrers estrets i tortuosos, alguns d’ells
amb escalinates empinades i placetes superposades,
seguint la tradició del nord d’Àfrica que procurava
que els carrers foren frescos per a protegir-se del sol
o per estratègia militar, ja que és més fàcil defendre
un poble amb carrers laberíntics. De vegades alguns
carrers es tancaven formant carrerons sense eixida
(els anomenats atzucats) que constituïen autèntics
patis familiars.
Les parcel·les de les cases són d’una gran diversitat
a causa de la topografia de Bocairent. Moltes de les
cases estan assentades en la roca, aprofitant la configuració
del terreny.

40
Les vivendes poden ser passants o tindre una sola fatxada en
funció de la seua posició amb relació a la rasant del carrer
més elevat o més baix, o bé limitar el seu desenrotllament
a una sola crugia de poca profunditat i paral·lela a la fatxada
si en la seua part posterior hi ha la roca. Algunes cases del
barri conserven l’entrada amb un llindar en forma d’arc de
dovelles, seguint l’estil medieval valencià.
La trama actual del barri es va consolidar en el segle xvi.
S’hi pot accedir de dos maneres. Una es produïx pel sud des
de València i s’accedix pel pont d’un sol arc fins a arribar al
carrer Darrere la Vila. L’altre accés es realitza per l’oest.
La població formava un coll de botella on es trobava el
Portal de la Vila, enderrocat en el segle xvii i des del qual
partien el carrer Abadia i el carrer Major o del Batle (amb
un bell casalot renaixentista amb finestra de cantó i columna
toscana), que conduïa a la plaça de Sant Vicent.
Al llarg de tot el barri medieval es poden contemplar
unes quantes fonts de pedra que portaven l’aigua a
este barri gràcies a una llarga canalització que incloïa
aqüeductes, realitzada al llarg del segle xviii.
En la part posterior de l’església de l’Assumpció devia
trobar-se el barri jueu, o aljama. Situat en la zona
alta, els seus habitants es dedicaven a les finances
i tenien una situació econòmica més bona que la

Encara que el conjunt siga conegut com a Barri
Medieval («el Barri») es poden distingir uns quants
barris com el de la Mare de Déu dels Desemparats,
el de Sant Joan, el de la Mare de Déu d’Agost i el
de Sant Pere.
En el barri de la Mare de Déu dels Desemparats
es troba l’ermita de la Mare de Déu que
dóna nom al barri, la casa en què es va hostatjar
Sant Joan de Ribera i les fonts de l’Escaleta i de
l’Aljubet.
En el barri de Sant Joan ens trobem amb
l’ermita dedicada al sant (possiblement la primera
església del poble edificada sobre la mesquita), i
amb carrers particularment estrets, retorçuts
i agraonats, en els quals es troben unes quantes
fonts. D’entre els bells casalots renaixentistes que
existixen en esta zona destaca el del baró de Zafra.
41
majoria de la població. En esta part s’observa un
complex sistema de desaigüe i aprofitament de les
aigües, canalitzades cap a uns depòsits per a regar
les hortes del poble, que es trobaven en la falda
de la muntanya i prop de les cases ocupades per la
població musulmana, que era la que les treballava.
Encara es pot contemplar un dels llavadors públics,
que a més servien de lloc de reunió i de conversació
a la gent del barri.
En el barri de la Mare de Déu d’Agost ens
trobarem amb el Portal d’Agost (o de l’Almaguer o
del Porxe), l’únic dels primitius accessos medievals a
la vila que ha sobreviscut com a tal. Sobre el portal
es pot admirar l’ermita de l’Assumpta, seguint l’antic
costum valencià de fer una ermita o altar en les
portes de les ciutats per a protegir-les i beneir tot
allò que hi entrara o n’isquera. L’accés no és recte
sinó en forma de colze, tradició de l’arquitectura
militar musulmana que dificultava l’entrada a la
ciutat en cas d’invasió. Els carrers més peculiars
d’esta zona són els de la Cantereria i el carrer de
les Voltes amb les seues set revoltes, al més pur
estil àrab.

42
En el barri de Sant Pere, on brollen les fonts de Gràcia, de l’Almaguer i de l’Empedrat, es troben
l’antiga Plaça de la Vila o de la Presó (on s’alça l’antic Ajuntament) i el carrer del Batle, anomenat així
perquè hi ha la casa renaixentista d’este nom. També es troba en este barri la casa des dels balcons de
la qual va predicar Sant Vicent Ferrer i l’Embós, un carreró tan estret (un metre d’amplària) que obliga
que les teulades s’ajunten pràcticament.
Ja fora del poble es pot contemplar el pont d’origen medieval (es remunta al segle xv), amb arc de mig
punt, i els bancals, antigues hortes llaurades en els vessants per a aprofitar l’aigua de la pluja canalitzada
fins allí.

Situa estes fonts en els carrers corresponents.
Quina no has pogut localitzar en un carrer perquè ja no l’usen com a font?
De quin segle són la majoria de les fonts que observem a Bocairent?
43

44
Què eren els atzucats? Quina finalitat creus que tenien?
Com aprofitaven l’aigua de la pluja?
Marca en el pla del poble els carrers que formen el Barri i la situació de les quatre ermites exteriors.

45
Busca el significat dels termes següents i localitza’ls en el dibuix històric que representa una ciutat
musulmana:
Alcàsser:
Aljama:
Soc:
Banys:
Alqueria:
Alfòndec:
Muralla:

46
Església parroquial
L’actual Església de l’Assumpció va ser construïda a principis del segle xvi sobre l’emplaçament del
desaparegut castell. L’església, que havia sigut adaptada a principis del xvii als gustos barrocs del
moment, va patir greus danys arran del terratrémol de 1748 i el campanar va quedar destruït. Va ser
edificat de nou en 1766, amb planta quadrada, i està considerat com un dels més bells exemplars del
classicisme barroc valencià.
La paraula barroc procedix del
francés baroque (‘extravagant’),
un terme format per l’associació
de Baroco (‘figura de
sil·logisme’) i barroc (paraula
portuguesa que significa ‘granit’
i, metafòricament, ‘pedra irregular’).
El barroc és un corrent estètic
que va tindre lloc entre el Renaixement
i el Neoclassicisme
i que es va desplegar en tota
Europa en quasi tots els àmbits
de creació artística.
En l’arquitectura es va imposar un gust per la decoració exuberant,
per les línies corbes en les columnes, els acabaments i
frontons partits. En escultura les figures tenen una gran expressivitat
i moviment i busquen l’impacte sobre l’espectador. En
pintura es va buscar un gran realisme en les figures i ambients,
jugant amb les llums i les ombres. Es tracta d’un estil de gran
teatralitat.

L’església parroquial és de planta
basilical, amb nau única i capelles
laterals unides per un corredor.
Es caracteritza per unes formes
barroques, amb una decoració
excessiva que les acosta a l’estil
rococó, típic del xviii, i que destaca
per la seua gran riquesa i espectacularitat.
Criden l’atenció les
grans estàtues laterals davant
de les pilastres corínties, que li
donen gran dinamisme, junt amb
els colors vius i les formes de les
decoracions en escaiola. Els sants
estan agrupats per parelles, els
primers són dominics, després
apareixen escultures de bisbes,
reis, papes, Jesucrist i els pares de
l’església. També cal destacar les
pintures dels primers trams de la
volta de l’altar, diferents a la resta,
amb la Dormició i Coronació de
la Mare de Déu, dels segles xviii
al xix.
47
Cal destacar la pila baptismal. Es tracta d’una
antiga font pública del segle xv treballada
en pedra amb peu gòtic. L’han atribuïda als
mestres Pere Compte i Pere Balaguer, pedrapiquers
que van realitzar la Llotja i el Miquelet
de València.

48
A la dreta es troba la capella del Reservat o de
la Comunió, antiga sala capitular, que presidix
la Mare de Déu del Roser. Presenta al fons el
naixement de la Mare de Déu i, baix, pintures
de sants dominics: Sant Tomàs d’Aquino, Sant
Vicent Ferrer i Sant Pere de Verona.
En esta capella destaca el quadre que representa
la batalla de Lepant. Es tracta d’una bona
font per a conéixer com eren els barcos que
van protagonitzar l’enfrontament entre la flota
del rei Felip II i la flota turca en el segle xvi.
Batalla de Lepant
Esta batalla naval va tindre lloc el 7
d’octubre de 1571 al golf de Lepant,
situat al Peloponés (Grècia). Es
van enfrontar els turcs otomans
contra una coalició cristiana,
anomenada Santa Lliga, formada
per la monarquia Hispànica, la
República de Venècia i la Santa
Seu. Els cristians van guanyar la
batalla i només es van salvar 30
galeres turques. Es va frenar així
l’expansionisme turc pel Mediterrani
occidental.
L’altar major està presidit per la titular de la parròquia,
la Mare de Déu de l’Assumpció. Als seus peus es troba
«El Salvador», obra del pintor d’Albaida Salvador
Segrelles. També podem observar en l’altar major
una creu processional del segle xv.
Convé dedicar una atenció especial a la Capella de
Sant Blai, patró de Bocairent des de l’any 1632. Esta
capella va ser construïda i decorada pels germans
Vergara en 1722. D’estil xorigueresc, està presidida
pel sant, la vida i martiri del qual representen les
escenes dels quatre medallons.
L’armada espanyola va estar al comandament del senyor Joan d’Àustria, secundat per Álvaro de
Bazán, Requesens i Andrea Dòria, mentres que la veneciana anava capitanejada per Veniero, i
la pontifícia per Marco Antonio Colonna. Entre tots reunien més de 200 galeres, 6 galiasses i
altres naus auxiliars. L’esquadra turca, al comandament d’Euldj Alí, senyor d’Alger i gran marí,
comptava amb 260 galeres. En esta batalla va intervindre l’escriptor Miguel de Cervantes
Saavedra, autor d’El Quijote, i va patir una ferida de consideració en la mà esquerra que li va
valdre el sobrenom del manco de Lepanto.

El Museu Parroquial
D’entre les obres d’art sacre d’este museu destaca el retaule
de la Puríssima, última de les obres atribuïdes a Joan de Joanes.
D’este autor també cal esmentar El pare Etern, peça inclosa
en un altre retaule. Els veïns de Bocairent també valoren
d’allò més el Guió de Sant Blai, pintura a l’oli realitzada per
Joaquim Sorolla l’any 1902, que és venerada en el dia
del patró. Una altra obra mestra exhibida en este xicotet
museu és el calze del famosíssim escultor i orfebre florentí
Benvenuto Cellini, que va ser donat al temple bocairentí
per Sant Joan de Ribera.
49
L’Església té planta basilical. Fixa’t en el dibuix i assenyala on estarien situades la capella de Sant Blai i la
de la Comunió i on se situarien les estàtues que adornen les pilastres corínties.
En l’església parroquial hi ha un retaule amb taules atribuïdes a Joan de Joanes, un famós pintor del
Renaixement valencià, que va morir a Bocairent. Quin era el nom de veres d’este pintor?

50
Selecciona d’entre estes imatges aquelles que siguen obres de Joan de Joanes.
Quins elements d’estil barroc trobes en l’església parroquial?
El text següent forma part dels contractes que es van redactar per a realitzar els retaules de l’església
de Bocairent en el segle xvi:
«Les columnes de tot el retaule esmentat han de ser semblants a les que
estan en la traça, a la part dreta de les polseres. S’hauran de fer de fusta de
xiprer els dotze apòstols, sant Roc i sant Sebastià.»
Creus que els pintors del Renaixement tenien plena llibertat a l’hora de realitzar la seua obra? Justifica
la teua resposta. Què és el que es detalla en ambdós textos?

Museu arqueològic Vicente Casanova
El Museu Arqueològic de Bocairent es troba situat en un
edifici pròxim a l’església parroquial i el van inaugurar el
1970. Consta d’una gran sala d’exposicions i d’una xicoteta
dependència adjunta que s’utilitza com a laboratori de reconstrucció,
despatx i magatzem.
A l’interior es mostra una bona col·lecció d’objectes representatius
d’una llarga etapa històrica que va des del Paleolític
Superior fins ben entrada l’Edat Mitjana, la
major part arreplegats en jaciments del terme. Coves com
la del Vinalopó, la Sarsa, la Cova de la Gerra i la Cova de
la Monja són els jaciments més importants on s’han trobat
estos materials.
La ceràmica cardial deu el seu nom a l’ús
de petxines de copinya de gallet (conegudes
com a berberechos en castellà) en la seua elaboració;
estes petxines s’anomenen cardium,
ja que la forma de l’estructura s’assembla
al cor. Trobem testimonis d’esta tècnica
de decoració ceràmica que es remunten al
Neolític i se situen en àrees de Síria i Líban.
No obstant això, el seu origen i difusió encara
continua sent en certa manera un misteri.
51
Del Paleolític Superior s’exposen
pintes, burins, puntes, fulls i estelles de
sílex, un punxó sobre canya i restes de
fauna trobats en la Cova del Vinalopó.
La Cova de la Sarsa és un dels jaciments
més importants del Neolític en tot
el Mediterrani occidental i el museu
exposa una bona representació de
peces de la ceràmica cardial: un got de
gran bellesa decorativa, una col·lecció
d’anses i exemplars d’instruments de
sílex i pedra (com ara punxons d’ossos,
grans de collars o restes de braçalets)
i un soterrament doble aparegut en
un clavill.
De la primera edat dels metalls de
l’Eneolític s’exhibixen part del parament
del soterrament col·lectiu de
la Cova de la Gerra. A més es troba
una bona exposició de puntes de
fletxes, pintes i fulls-ganivets de sílex,
una destral de pedra polida, punxons
d’ossos i fragments de ceràmica.

52
L’escultura ibera té una clara
base orientalitzant i un fort component
grec, matisat per influències
etrusques o cartagineses.
En les estàtues no s’aprecia
la proporció i l’harmonia que
caracteritzen l’art grec. Este fet
no es deu a una possible falta
de perícia, sinó a una mentalitat
artística diferent; en l’art iber
resulta més important l’atenció
dels detalls que la qualitat del
conjunt. El material utilitzat
va ser principalment la pedra,
especialment arenoses i calcàries
blanes.
Coneix els fòssils
De la cultura ibèrica es va trobar en la lloma de Galbis el
Lleó de Bocairent, del segle iv a.C. També s’exposa
una bona mostra de ceràmica medieval, morisca, arreplegada
en la Cova de la Monja. El museu disposa d’una
maqueta de les Covetes dels Moros, on es pot
veure tant l’exterior com l’interior de les coves.
Fa molts anys la Terra estava coberta per grans mars. En els fons marins vivien molts animals i plantes.
Quan morien queien al fons, on eren coberts per terra i arena. Un dia el fons marí es va plegar i va
formar les muntanyes que hui veiem al nostre voltant. Per això trobem restes de fauna marina en la
part alta d’una muntanya.

Ordena els processos que s’han de donar perquè es forme un fòssil.
Aflorament per l’erosió
Cobriment per nous sediments
Transformació de les restes en matèria mineral
Transport de les restes a una conca de sedimentació
Depòsit de les restes
Mort de l’ésser viu
53
La ceràmica cardial es realitzava fent incisions en el recipient amb la petxina d’un mol·lusc (cardium)
per a decorar-la. Fes el teu propi atuell de ceràmica utilitzant la tècnica «del xurro».
Els «xurros» s’aconseguixen premsant un tros d’argila
damunt de la fusta o el cartó i fent un moviment de dalt
a baix, intentant que siga uniforme i que no siguen ni
molt prims ni molt grossos, si fa no fa com un dit. Per
a aconseguir la base del treball enrotllarem el xurro en
forma d’espiral. Després començarem a pujar superposant
els xurros un damunt d’un altre i apegant les
unions i allisant a continuació. Després allisa els xurros:
pots utilitzar un devastador i decorar-ho utilitzant la
vora d’una moneda, una pedra o una petxina igual que
feien els hòmens del Neolític.

54
Cava de Sant Blai
En el terme municipal de Bocairent es localitzen diverses caves, exemples destacats de l’arquitectura
del comerç de la neu en la serra de Mariola, com la monumental Cava d’en Miquel de 1.700 metres
cúbics i la Cava de Sant Blai, que es localitza a esquenes del barri medieval de Bocairent. Segons la
documentació i els testimonis de què disposem, esta cava va estar en funcionament entre els segles
xvi i xix.
La Cava de Sant Blai té un gran interés constructiu i etnològic. Reunix les qualitats essencials
dels pous de neu i actualment alberga el Museu de la Neu. És l’única gelera que es coneix ubicada tan
prop d’un nucli urbà. La van descobrir fa poc, ja que durant anys es desconeixia la seua existència i era
utilitzada com a albelló. Després de descobrir l’origen de la construcció, va ser restaurada i preparada
per al públic.
La visita s’inicia en la seua base circular i conclou amb l’ascens fins a l’eixida superior, a través d’una
escala adossada a les parets de pedra, a uns tretze metres sobre el fons del gran depòsit de neu.
Pel seu emplaçament en pendent, part de la cava està excavada en el mateix terreny i completada amb
maçoneria i posteriorment terraplenada per a formar bancals de cultiu. En la part superior emergix
la volta (també de maçoneria) que tanca este gran pou d’uns set metres de diàmetre i tretze d’altura.

55
La cava es dividix en dos parts: l’entrada, que servix al mateix temps de desaigüe, i el pou, un espai
circular que acaba en la cúpula. Originàriament hi havia tres finestres per on s’arreplegava la neu. Una
correspon a l’entrada actual de la cava, una altra està tapiada i la tercera correspon a l’actual eixida al
final de l’escala.
Per a la restauració de la cava es van utilitzar materials originals com ara terra roja i calç, la coneguda
argamassa. La mitat de la cúpula és roca viva i la resta pedra. En el terra encara es poden vore les
canalitzacions, plenes de grava, perquè l’aigua isquera amb facilitat.
La neu s’arreplegava de la contornada i s’anava apilant en el seu interior, separant-se amb palla i canyes,
per a premsar-la i poder transportar els blocs fàcilment.
Quines dimensions té la cava de Sant Blai?
Per a què s’usaven les caves?
Com està construïda?
Durant quin període va estar en funcionament?
Per què es conservava tan bé la neu?
La part de la cava de Sant Blai que guardava el gel és un cilindre. Calcula la capacitat (volum) de gel
que podia emmagatzemar.
Recorda que el volum del
cilindre es calcula multiplicant
l’àrea de la base per
l’altura.

56
Per quina raó creus que es col·locava palla entre cada capa de gel?
Quin museu es troba en la cava de Sant Blai?
Dibuixa la cava de Sant Blai en planta i alçada.

Les Covetes dels Moros
57
Les anomenades Covetes dels Moros són un grup de coves excavades artificialment en la roca amb
orificis en forma de finestra, penjades a mitat d’un penya-segat rocós. Es troben en el Barranc de la
Fos, en el vessant dret, tan sols a uns 300 m al nord del nucli urbà medieval de Bocairent. Van ser
declarades monument Historicoartístic Nacional i Bé d’Interés Cultural en 1931.
Encara que les Covetes dels Moros són el més complex i nombrós, hi ha altres grups de coves en els
barrancs situats entre Bocairent, Ontinyent i Alfafara.
Les Covetes consten d’unes cinquanta finestres, que donen accés a una sèrie de cambres. A més, hi
ha altres nou finestres que tan sols estan iniciades i inacabades, dos de les quals tenen el terra amb
bases excavades en la mateixa roca. Les finestres es disposen en tres o quatre nivells, però no arriben
a formar «pisos» regulars.
Probablement la majoria d’estes cambres van ser concebudes per a estar aïllades, almenys en un
principi, ja que totes tenen argolles d’ancoratge per a les cordes i dispositius per a encastar portes,
com ara marcs i solcs. En l’actualitat totes estan intercomunicades per ruptures en les parets (que
també pareixen antigues), així com per xicotets «pous-ximenera» per a salvar els desnivells. A banda,
una de les finestres es troba a un nivell per davall de la resta del grup (a uns 8 metres de terra) i no té
cambra, sinó que és del tipus «fumeral», amb bons escalons.

58
On es troben situades les Covetes dels Moros?
Quin ús penses que poden haver tingut estes coves?
Quines dimensions i forma tenen estes coves?
En 1908 es va fer explotar un barrina per a facilitar l’accés a les
coves, fet que les va desfigurar. Posteriorment s’ha instal·lat una
escala metàl·lica per on s’entra amb comoditat. Amb anterioritat
s’accedia dificultosament gràcies a una sèrie de mosses en la paret.
Les cambres, quasi totes de planta aproximadament rectangular i
variables pel que fa a les seues mesures (2,5 x 3 m i 2,5 x 4 m com
a mitja), no presenten sitges ni elements destacables, i només
unes quantes tenen depòsits o compartiments oberts.
Davant d’este grup hi ha una finestra solitària (el Calvari). Als
voltants del mateix Bocairent trobem dos grups més: el del
Colomer i el d’en Gomar. Les interpretacions d’estes cavitats
han sigut molt diverses (cambres sepulcrals d’èpoques antigues,
graners, cenobis visigòtics…), ja que són difícils de datar per falta
de materials arqueològics, inscripcions o altres dades.
Seguint el camí pel Barranc de la Fos cap a les Covetes, s’observen
detalls de la sorprenent orografia i geologia de Bocairent. Es tracta
d’un conjunt de plecs característics conseqüència del moviment
tectònic que va originar la serra de Mariola. Destaquen els grans
blocs de roca calcària, fàcil de modelar pels elements naturals i
per l’home, que han donat lloc a un paisatge tan singular.

Per a saber més sobre Bocairent
La serra de Mariola
59
La serra de Mariola pertany a set termes municipals (Bocairent, Alfafara, Agres, Muro de Alcoy,
Cocentaina, Alcoi i Banyeres de Mariola) repartits entre les comarques del Comtat, l’Alcoià i la Vall
d’Albaida.
Mariola és famosa per la varietat i qualitat
de les seues plantes aromàtiques i
medicinals, però també per les innumerables
troballes arqueològiques que
testimonien la presència humana en la
serra des d’antic, principalment al sud-est
de la mateixa i en les proximitats del riu
Vinalopó. Per tot això la serra va ser
declarada per la Generalitat Valenciana
parc natural l’any 2002.
L’alineació de la serra de Mariola és uns
dels últims contraforts de la serralada
Bètica. Majoritàriament la serra està
formada per materials calcaris, però la
intensa activitat tectònica que la va afectar durant la seua formació ha donat lloc a paisatges molt
variats. La serra de Mariola forma un plec anticlinal coronat per un encavalcament que forma un
mantell de corriment. Les màximes altures es localitzen en el sector nord-oriental, caracteritzat per
un paisatge més agrest. L’altura màxima de la serra és el Montcabrer, amb 1.390 m.

60
Mapa del parc natural de la serra de Mariola
Contesta a les preguntes triant l’opció que consideres correcta.
Quin mineral és el més abrasiu a causa
de la seua duresa?
a. Ferro
b. Granit
c. Diamant
Quin és el mineral usat en els rellotges
moderns?
a. Or
b. Quars
c. Plata
Un parc natural és una zona amb
característiques biològiques o paisatgístiques
especials que mereixen una
protecció destacada. A més, el parc
complix amb determinades funcions
socials (divulgació, investigació científica,
excursionisme, etc.), sempre des
del respecte per la conservació i manteniment
de les seues qualitats.
Quin mineral s’utilitza en la mina dels
llapis?
a. Carbó
b. Pissarra
c. Grafit
Quin mineral s’utilitza per a escriure en
la pissarra?
a. Algeps
b. Marbre
c. Caolí
Relaciona el nom dels minerals que has triat en la pregunta anterior amb la foto que els correspon.

En quin any van declarar parc natural la serra de Mariola?
Quines característiques ha de tindre un paratge perquè el declaren parc natural?
A quina gran serralada de la península Ibèrica pertany la serra de Mariola?
L’aigua en la serra de Mariola
En esta serra s’originen tres conques hidrogràfiques:
la del Barxell-Serpis (amb
importants corrents secundaris nascuts
també en la serra, com el riu d’Agres),
la del riu Clariano, afluent de l’Albaida i
el Xúquer, i la del Vinalopó.
Les aigües corrents d’una determinada
zona tendixen a concentrar-se en uns
cursos ben definits, formant una conca
de drenatge més o menys ramificada en
un riu i els seus afluents. Cada conca de
drenatge o conca hidrogràfica està
separada de les conques veïnes per les
elevacions del terreny.
Josep Antoni Cavanilles, el famós botànic
il·lustrat, va destacar ja els importants
aqüífers de Mariola en les seues Observacions
sobre la Història Natural, Geografia,
Agricultura, població i fruits del Regne de
València (1795-1797):
«És Mariola un de les principals muntanyes
del regne, si només atenem a la
seua altura i els seus vegetals; però és
la primera i no n’hi ha cap altra igual
si considerem les riqueses que proporciona
als pobles fent córrer rius i fonts
generoses pertot arreu.»
61

62
L’aigua, a mesura que es filtra per terra, troba diversos materials que tenen distintes permeabilitats
i porositats, fins que troba una capa impermeable que li impedix el pas. L’aigua s’acumula i ocupa els
espais buits dels materials (porus) fins a saturar-los. Tota esta zona saturada d’aigua es denomina
aqüífer. La línia superior d’esta zona de saturació es denomina nivell freàtic i està sotmesa, en alguns
casos, a la pressió atmosfèrica.
Quan s’obri un pou fins a l’aqüífer, l’aigua ascendix fins una altura on la pressió de l’aigua i l’atmosfèrica
s’igualen.
A mesura que l’aigua es filtra en la terra, es poden arribar a eliminar part de les seues impureses,
perquè queden retingudes. Així i tot, l’explotació excessiva dels aqüífers per a obtindre aigua per a
l’agricultura, la indústria i el consum humà, així com la contaminació de les aigües subterrànies per
abocaments, provoquen que en alguns llocs estes reserves d’aigua estiguen en perill.
Quines tres conques fluvials s’originen en la
serra de Mariola?
Quins són els rius que naixen ací?
La Pavana
La serra de Mariola ha sigut font d’inspiració
per a nombroses llegendes i cançons, com la
famosa serra de Mariola. Curiosament, esta
composició popular es relaciona amb una
composició culta del segle xvi. Segons indica
l’investigador Miguel Ángel Picó Pascual, hi
ha una pavana que porta per títol Serra de
Mariola i que va ser arreplegada per Claude
Gervais, un compositor francés, en el seu
llibre Livres de Danceries (París 1547-1566).
Serra de Mariola
Serra de Mariola
Tota a floretes
Tota a floretes sí,
Tota a floretes no,
Tota a floretes.
A on van les socarraes?
A on van les socarraes?
A les fontetes
A les fontetes sí,
A les fontetes no,
A les fontetes.
Mentre els fadrins canten
Mentre els fadrins canten
Per les casetes
Per les casetes sí
Per les casetes no,
Per les casetes.
Omplint l’amada Serra
Omplint l’amada Serra
De cançonetes
De cançonetes sí,
De cançonetes no,
De cançonetes

Què significa l’expressió «tota a floretes»?
Per què fa referència la cançó a «les fontetes»?
A què es referix quan parla de «casetes»?
Fes un dibuix de Mariola plena de flors, com diu la cançó.
63

64
Flora
La fama de la serra de Mariola es deu a la seua flora, ja que en les zones àrides el bosc és substituït
per nombroses plantes adaptades a la sequedat del terreny.
S’han catalogat més de 1.200 espècies de plantes, principalment aromàtiques i medicinals, com són la
sàlvia de Mariola, el romer, el timó, la cua de gat, la camamilla borda, el lletimó, la pebrella, l’espígol,
l’abellera, l’hipèric, el te de roca, etc. De l’aprofitament d’estes plantes aromàtiques (en un principi amb
fins medicinals) s’obté un conegut licor, l’herbero o herberet. En la seua elaboració s’empra un
mínim de quatre de les plantes següents: sàlvia, camamilla, poliol, marialluïsa, arrel de card sant, menta
pebrera, cua de gat, fenoll, anís, melissa, serverola, sajolida, timó mascle, herba de Sant Guillem, timó
o tomaní. Les plantes usades es cullen en la seua màxima floració; una vegada rentades s’introduïxen
en un recipient en la mesura adequada i se li afig una mescla d’anís i aiguardent a una proporció del
50% cadascun.
Entre els arbres que cobrixen la serra trobem alguns de fulla perenne, com la carrasca i el pi blanc, i
caducifolis com el freixe, l’auró i el roure xicotet.
En les zones més humides i ombrejades trobem plantes arbustives com ara coscolls, ginebres, arç
negre, albarzers, arç alb o rosers silvestres. A més, al costat dels densos boscos de pi blanc podem
trobar bruc, argilagues, romers i estepes.
Els boscos de fulla perenne tenen una vegetació que tolera o suporta els climes extrems, algunes
vegades molt freds i altres molt càlids o amb molta humitat, per això tenen arbres de totes les grandàries.
Les seues fulles són molt resistents al fred i a les fortes tempestes.
Els arbres caducifolis tenen fulles que es desprenen o cauen en determinades èpoques de l’any. Estos
boscos es troben en les regions de clima càlid que tenen una estació seca prou llarga durant la qual
els arbres perden les fulles.
Completa i escriu arbre o arbust al costat de cada espècie vegetal, segons les seues característiques:
Ginebre:
Carrasca:
Estepa:
Coscoll:
Pi:
Argilaga:

Col·loca el nom corresponent :
Fulla composta- folíols- pecíol
Limbe- revés- feix- marge
Fulla simple- nervi principal
65

66
Fauna
La serra de Mariola alberga una gran varietat d’animals. Entre els amfibis i els rèptils destaquen
la granota i el renoc comú, la sargantana cuallarga, la sargantana cendrosa, el fardatxo ocel·lat, la
colobra viperina, la colobra d’escala, la colobra bastarda, de ferradura o l’escurçó. Pel que fa a les
aus, destaquen el pinsà, la perdiu, el verderol, el pit-roig, el carboner comú, el xiulet reial, etc. També
es troben rapaços com l’àguila reial, l’àguila marcenca, l’aligot, el falcó pelegrí, l’astor, l’esparver, el
soliguer comú, el mussol xic, el bagaleu, el mussol, l’òliba i el xot. Entre els mamífers cal destacar el
conill, el gat salvatge, la fagina, la mostela, la geneta, el teixó, el rabosot i el porc senglar.
Busca en la sopa de lletres set animals que viuen en la serra de Mariola.
F A S I F C E O
A X C N A R Q I
L L O U R I B S
C F A R D Ç F E
O L I B A U E N
P E G F T M J G
O J T O X C H L
W A S T O R V A
E S P A R V E R
Després de llegir el text, classifica els animals vertebrats que habiten estes muntanyes segons siguen
mamífers, amfibis, rèptils o aus.
MAMÍFERS AMFIBIS RÈPTILS AUS

Les neveres
67
Quan no existien els frigorífics, la conservació d’aliments es realitzava gràcies a la salmorra, els adobs,
les conserves o l’aprofitament de la neu. Este últim sistema va ser la base per a un treball que va
perviure fins el 1931. A pesar d’això, des de finals del segle xix la progressiva implantació de fàbriques
de gel en diverses ciutats havia anat deixant de costat la xarxa de neveres artificials i la producció
de gel.
La nevera era un pou excavat en la terra que s’usava per a conservar la neu i poder comerciar amb
el gel. Hi ha construccions de diferents dimensions: les més menudes tenen entre tres metres de
diàmetre i quatre d’altura, mentres que les més grans arriben a tindre quinze metres de diàmetre per
quinze d’altura. En alguns casos, les neveres disposen d’un sostre amb obertures per a la introducció
de la neu i posteriorment l’extracció del gel. El mur de contenció solia tindre 60 cm de grossor.
Les neveres es construïen preferentment a l’ombra d’una muntanya i s’orientaven al nord per a aconseguir
tant d’aire i ombra com fóra possible. En les proximitats d’alguns pous es feien basses artificials
que s’omplien d’aigua amb molt poca profunditat perquè a la nit, amb les gelades, l’aigua es convertira
en gel. Les làmines de gel formades s’arreplegaven i es ficaven en els pous.

68
Els murs de la nevera solen presentar diversos
buits cecs en els quals s’instal·laven bigues de fusta
per a formar una plataforma interior la finalitat de
la qual variava. En alguns casos servia de magatzem
i en altres era una espècie de bastida per a la construcció
de la mateixa nevera.
La coberta superior sol ser una volta semiesfèrica
o rebaixada, amb nervis o sense nervis. En alguns
casos presenten una forma cònica de falsa cúpula,
coberta de teulada i recolzada sobre la prolongació
exterior de les parets del pou. En les zones
de muntanya, alguns pous no tenien coberta i una
vegada omplits de neu, es recobrien amb fustes,
branques, pedres i terra.
En el fons del pou se situava el desaigüe, que
actuava com a sistema de drenatge de la nevera.
El terra o base del depòsit estava dissenyat en
forma de pla inclinat per a afavorir l’eixida d’aigua
cap a l’exterior o a un pou cec. Alguns desaigües
presenten una porta o forat en la paret, que
permet el pas d’una persona i servix com a túnel
d’accés des de l’exterior.
La neu es tirava per l’eixumenera i s’alternaven
mantells de neu separats per palla per a aconseguir
l’aïllament tèrmic. La neu es treia per davall, a
través d’una canella de pedra.
Els accessos més habituals al depòsit es practicaven
en la part superior de la nevera i se segellaven
posteriorment amb portes de fusta ajustades o
lloses de pedra. En l’interior de la nevera i situada
just damunt de les obertures laterals, es col·locava
una bigueta de fusta encastada en l’arrancada de la
volta que servia per a sostindre la corriola o politja i que permetia el descens a l’interior del pou per
a extraure la neu.
Els treballs en les neveres començaven a la primavera després de les últimes nevades. Tallaven la neu
amb pales i la premsaven per a convertir-la en gel. En xafar-la, la neu es compactava amb una finalitat
doble: per a disminuir el volum ocupat i perquè es conservara més temps en forma de gel. Després es
cobria amb terra, fulles, palla o branques i es formaven capes d’un grossor homogeni.
Ja a l’estiu, es tallaven blocs de gel que eren transportats amb cavalls o burros. El viatge es feia durant
la nit per a evitar que es fonguera, fins als ports i nuclis urbans més pròxims on eren comercialitzats.
La duresa del treball devia ser impressionant, ja que els nevaters (treballadors de la neu) no disposaven
d’abrics i calçat modern i treballaven en condicions de fred intens acumulant la neu en els pous.
L’activitat de les neveres és coneguda des de temps dels romans (el fred s’ha usat des de sempre amb
propòsits curatius, per exemple), però va tindre un gran desenrotllament entre els segles xvi i xix.

69
A més d’utilitzar-se per a conservar aliments i amb finalitat terapèutica, el gel s’usava per al consum
d’aliments freds o gelats, tant sòlids com líquids. El Regne de València va ser un dels principals consumidors
i productors de gel de la Península i des del port d’Alacant s’exportava neu a Eivissa i al nord
d’Àfrica.
Pel que fa a l’àrea de Bocairent, el flux
comercial de la neu de Mariola es dirigia
també a l’abastiment de ciutats com Xàtiva,
Ontinyent, Gandia i altres poblacions de les
comarques de la Vall d’Albaida, la Costera i
la Ribera.
Amb l’aparició dels frigorífics i la producció
de gel en forma industrial es va evitar la
dependència de la meteorologia. Quedaven
llavors obsolets els magatzems de gel i de
neu, així com les tècniques de recol·lecció,
emmagatzematge, extracció i transport,
per la qual cosa estes neveres van ser abandonades.
En la serra de Mariola es poden trobar diferents exemples de la utilització d’estes neveres, com la Cava
Arquejada. Es troba a 1.220 metres d’altitud sobre el nivell del mar, pròxima al refugi de muntanya
del Montcabrer. Està excavada en gran part en la roca viva i les seues dimensions són 14 metres de
diàmetre i uns 12 de profunditat (2.000 metres cúbics de capacitat). En els seus murs hi ha sis accessos
utilitzats tant per a la introducció com per a l’extracció de neu en forma de blocs de gel.
A més de la Cava Arquejada, en el terme municipal d’Agres es troben altres caves com la Cava de
l’Habitació, de 1.500 metres cúbics.
Observa el dibuix i consulta el text per a explicar com fabricaven gel en les neveres.

70
Fixa’t en totes les neveres que hi ha en la serra de Mariola i indica a quina població pertany cadascuna.
1. Cava de Sant Blai
2. Nevera dels Teulares
3. Nevera del Portell
4. Les Covetes de Xàtiva
5. Cava de la Masia dels arbres
6. Cava del senyor Miquel
7. Cava de les Eres
Taller: el submarinista en la botella
8. Cava del T
9. Cava de l’Habitació
10. Cava Arquejada
11. Cava del Voltor
12. Nevera
13. Nevera
14. Cava
1. Posa plastilina en el forat d’un caputxó de bolígraf de manera que
l’aire hi quede atrapat. Quan està ple d’aire, flota.
2. Ompli completament una botella de plàstic i, amb atenció, posa a
surar el caputxó amb la plastilina.

71
3. Enrosca fort el tap i pressiona la botella: el caputxó se submergix com un bus. No obstant això,
quan soltes la botella, el caputxó tornarà a pujar a la superfície.
Quan estrenys la botella, la bambolla d’aire dins del caputxó es fa més xicoteta i no pot aguantar el
pes de la plastilina. Esta és la raó per la qual el caputxó s’afona com un bus.
Un iglú de reciclatge
Podeu construir-ne un en classe amb garrafes de plàstic buides. Per a això vos indicarem els passos que
cal seguir i els materials que heu d’utilitzar. Necessitareu 155 garrafes de plàstic blanc de la mateixa
grandària, fil de colomer o corda per a unir-les i dos regles d’un metre que delimitaran la porta.
Primer es construïx la base amb 23 garrafes
unides amb la corda en forma circular; el
regle servirà per a delimitar l’espai de la
porta.
La segona fila es construïx de la mateixa
manera però amb 22 garrafes.
En cada una de les següents files llevareu una
garrafa cada vegada, fins que feu quatre files.
L’altre regle l’usarem per a recolzar les
garrafes que delimiten la porta en la quinta
fila. A continuació col·loquem quatre files
més llevant cada vegada garrafes per a
tancar l’iglú.

72
Enric Valor i les rondalles
Enric Valor va nàixer a Castalla (l’Alcoià) l’any 1911 i va morir a València l’any 2000. Membre d’una família
acomodada de propietaris rurals, va estudiar per a mestre mercantil i durant un temps va treballar en la
indústria del calcer. En 1930, als dèneu anys d’edat, comença a Alacant la seua carrera com a periodista
i escriptor en la redacció d’El Tio Cuc, un periòdic satíric d’ideologia republicana.
Valencianista convençut, Enric Valor va destacar des de jove pel seu compromís ideològic; per això, va
col·laborar amb la premsa valencianista i progressista de l’època, en revistes com ara La República dels lletres.
Després de la guerra, va haver de restringir la seua activitat política i es va concentrar en l’obra literària.
A principis dels anys cinquanta va començar a recopilar relats tradicionals, les seues conegudes Rondalles
Valencianes (1950-1958).
Les rondalles són una recopilació de contes, llegendes i narracions arreplegades per Enric Valor en
les diferents comarques valencianes, que es transmetien de forma oral i a les quals va donar forma
literària, de manera que va contribuir a difondre-les i preservar-les.
A més de recopilar contes tradicionals, Enric Valor va destacar com a novel·lista, amb obres com
L’ambició d’Aleix (1960), La idea de l’emigrant (1982) o les tres novel·les que integren l’anomenat Cicle de
Cassana. També va ser un important gramàtic, que va contribuir a la pedagogia i la difusió de l’ús del
valencià amb obres de caràcter divulgatiu.
Tota la seua obra literària destaca per la riquesa del vocabulari, en particular les rondalles, que recreen
la manera de parlar i les tradicions de moltes comarques valencianes, entre elles la Vall d’Albaida.
No debades, en la rondalla titulada Esclafamuntanyes, Enric Valor situa l’acció a Bocairent. Així, segons
afirma Jaume Blanc i Poveda en el seu llibre Les rondalles meravelloses i llegendes d’Enric Valor, l’autor fa
referència a «els costums, creences, usos medicinals de les herbes, supersticions, pràctiques culinàries,
oficis, celebracions locals». El mític regne de Bucària és Bocairent i el seu castell s’inspira en un casalot
del segle xvi i xvii que era l’ajuntament i se situava en la Plaça major.
Així descriu Enric Valor Bocairent:
“Passada la carena, blanca, solitària, aparegueren unes carades que davallaven, amples i conreades
al capdavall, fins a una fondalada preciosa, encara muntanyenca, que formava com un espaiós
canalís de terres excel·lents, tot de pomerars i hortes, sucosos sembrats i rumboses masades. En una
vora del canalís, damunt un muntijol de penya viva flanquejat per un seguit de precipicis inexpugnables,
apareixia una alegre població, enmig de la qual destacava un edifici immens, ja palesant de
lluny que devia de ser tot de nobles materials”.
La rondalla conta la història de quatre germans que, cansats de treballar la terra, s’adjudiquen un ofici,
aprofitant les qualitats físiques de cada u, i segons l’ocupació que tenen: Esclafamuntanyes, Arrancapins,
Plegallana i Passaponts.
En el seu recorregut per aquelles terres descobrixen un castell al qual no havia volgut entrar ningú mai,
perquè es deia que passaven coses estranyes en el seu interior. Sense fer cas, decidixen passar allí una
temporada i coneixen un gegant que els conduïx a un lloc on hi havia éssers encantats per ell, alguns
convertits en animals, altres en estàtues… A este lloc encantat s’accedia per una espècie de porta que
hi havia en el terra del castell. Només Esclafamuntanyes es va atrevir a baixar i a lluitar contra diversos
éssers animats per a desencantar tres princeses que havien sigut convertides en estàtues pel gegant.
Va disposar de l’ajuda dels seus germans, que li tiraren una corda des de dalt i li ajudaren a rescatar-les
una a una, portant-les de nou a sa casa.

73
Quan Esclafamuntanyes va voler eixir els seus germans no el van ajudar i va aconseguir escapar d’aquell
món amb l’ajuda d’una àguila.
El gegant es va convertir en l’amo d’Esclafamuntanyes i el va ajudar a anar a Bucària, on vivien
les princeses. Dos d’elles s’havien casat amb dos dels seus germans, però encara en quedava una:
Rosa Darrerina, qui s’havia negat a casar-se amb el tercer dels germans ja que s’havia enamorat
d’Esclafamuntanyes. Al final, i després de passar moltes proves, va aconseguir la mà de la princesa.
Encara que Enric Valor va fixar la història d’Esclafamuntanyes de manera literària, este personatge
existix en moltes altres tradicions valencianes i europees. Els personatges tenen noms que són
paraules compostes. Si unixes les paraules següents formaràs el nom de tres personatges que apareixen
en una obra de l’escriptor castellonenc Josep Pasqual Tirado, que conta una història semblant a la
d’Esclafamuntanyes:
Tossals Pinyols
Traga Tomba
Núvols Bufa
Indica amb quina classe de paraules s’han format els noms dels personatges de la rondalla Esclafamuntanyes:
Fixa’t en esta fotografia de Bocairent i intenta descriure el poble d’una manera literària, com fa Enric
Valor en el fragment que has llegit.

74
Moros i Cristians en honor a Sant Blai
Bocairent celebra del 2 al 5 de febrer les Festes de Moros i Cristians, la seua festa major, l’origen de
la qual data de 1860. Se celebren en honor de Sant Blai, patró de la ciutat des de 1632. En l’escenari
privilegiat del barri medieval discorren els actes més significatius de la celebració.
Declarades d’Interés Turístic Nacional, en les festes de Moros i Cristians de Bocairent participen nou
filaes: cinc cristianes (Españoletos, Granaders, Contrabandistes, Suavos i Estudiants) i quatre mores
(Moros vells, Moros marins, Marroquins i Mosqueters).
El dia 1 de febrer comencen les festes amb una peculiar desfilada nocturna denominada Nit de les
Caixes, a causa dels nombrosos tambors i fanals amb què els festers recorren els carrers de la vila,
abillats amb la tradicional manta bocairentina, en honor al seu patró.
El dia 2 té lloc l’Entrà, consistent en una fastuosa desfilada de totes les filaes al ritme de pasdobles i
marxes mores i cristianes, acte en què es pot observar el gran desplegament de mitjans usats per la
població. Inicien la desfilada els cristians i, per a finalitzar, a la caiguda de la nit, té lloc la desfilada del
bàndol moro.
El dia 3, festivitat de Sant Blai, la jornada comença amb una matinera diana, a la que seguix, més tard, una
missa solemne. A la vesprada la processó gira entorn de la relíquia, la imatge i el Guió del Sant patró.
El dia 4, dia de Moros i Cristians, comença amb batalles d’arcabusseria entre els dos bàndols, i culmina
amb les Ambaixades, que són l’escenificació del parlament entre moros i cristians per a la conquesta
del castell. Al matí els moros s’apoderen de la fortalesa, i a la vesprada la conquisten els cristians.
Imagina que els teus amics i tu formeu part d’una filà. Dissenya el vostre escut per a celebrar la festa
de moros i cristians.

Panets de Sant Blai
Per a fer estos panets necessitaràs farina de
blat, rent, aigua, sal, oli i llavoretes. Es fa un
forat en el centre de la farina i afegim aigua
amb sal i rent. Ho pastem i afegim l’oli i les llavoretes.
Una vegada ben pastat ho deixem en
repòs perquè es faça bona massa. Després es
fan boles amb la massa, s’esclafen i les punxem
perquè no omplin molt. Finalment es cou al
forn igual que el pa.
75
Estos són els escuts pertanyents a les diferents filaes: relaciona cada escut amb la filà a la qual pertanyen,
tenint en compte que les cinc primeres són les del bàndol cristià.
1
1
4
7
6
2
7
2
5
8
3
8
4
3
6
9
9
5

76
Plaça de bous
Rafael Molina Sánchez, anomenat
Lagartijo, va ser un torero nascut a Còrdova
el 27 de novembre de 1841 i a morir en la
mateixa ciutat l’1 d’agost de 1900.
La plaça de bous de Bocairent es va construir en
1843. Davant de la crisi econòmica, un empresari
establit en el municipi, Manuel López Rovira, va
promoure que els obrers de la seua fàbrica de
draps construïren la plaça. Així, un nombrós
grup de veïns es va enfrontar amb èxit a la difícil
tasca de desmuntar una muntanyeta rocosa
anomenada la Serreta. A l’estil constructiu dels
amfiteatres romans, gran part de la plaça, des de
les grades fins als propis refugis, va ser excavada
en la penya mateixa amb pics i pales. La part de
Sol no és de roca viva, sinó que està construïda
per a donar forma circular a la plaça. La plaça té
una graderia, una llotja (on es troba el relleu de
Lagartijo), sis corrals, una capella i una infermeria.
Es pot accedir a totes les parts a peu pla.
El resultat d’aquella obra roman al cap de més
d’un segle i mig: una magnífica plaça de bous, amb
capacitat per a més de quatre mil espectadors, adaptada a la forta irregularitat del terreny. En este
recinte se celebren tant corregudes de bous i corregudes de jònecs com altres espectacles musicals
i culturals.
L’origen de les places de bous es remunta a l’antiguitat, ja que els circs romans i els actes que allí se
celebraven tenien característiques semblants a les de les actuals places de bous (de fet la plaça de bous
de Nimes, França, és un amfiteatre romà).
Durant l’establiment de la tauromàquia en la península
Ibèrica estos recintes no van ser utilitzats
per a estos esdeveniments. Quan les festes
taurines eren principalment realitzades a cavall,
els espectacles eren públics i es realitzaven en
les places de les ciutats. Només en el segle xviii,
a l’evolucionar el toreig cap a la faena a peu amb
el sorgiment de figures com ara Costillares,
Pedro Romero i Pepe-Hillo i davant del desorde
regnant durant estes festes, es fa imperant la
creació d’espais que albergaren apropiadament
el públic. De fet, després de ser autoritzada
en 1730 la construcció de la plaça de bous
de la Real Maestranza de Caballería de Sevilla
per a realitzar corregudes de bous, el cós original
tenia forma rectangular, i no es va començar
l’estructura circular actual fins al cap de tres
anys.

Mira el dibuix i relaciona el nom de les diferents parts que té una plaça amb la seua ubicació.
Llotges
Corrals
Contrabarrera
Carreró
Presidència
Barrera
Porta de quadrilles
Tendido baix
Torils
Refugi
77
Pati d’arrossegament
Pati de cavalls
Tendido alt

78
Amb quin festeig de l’antiguitat es poden relacionar les corregudes de bous?
Quina va ser la primera plaça que es va construir a Espanya?
Per què es va regular esta festa?
Per què es va construir la plaça de bous de Bocairent?
Investiga quin escultor va fer el relleu que presidix la llotja d’autoritats i digues el seu nom.
Observa els cartells que hi ha en la capella de la plaça de bous i digues el nom d’algunes de les figures
del toreig que han participat en els festejos de la plaça.

La festa de les tres llums
Monestir rupestre
79
Esta festa se celebra a la primavera i commemora un fet singular ocorregut a Bocairent en el segle xvi.
Al cap de més de cent anys, fra Tomàs Ferré va fixar per escrit esta llegenda per a explicar l’origen
de la fundació de l’ermita del Sant Crist. Segons este relat, l’any 1536 dos pelegrins es van acostar
repetidament pel poble, suggerint als veïns la construcció d’un santuari al capdamunt de la muntanya
que rodeja la població. Els veïns s’excusaven per la falta de diners a causa de la recent construcció
de l’església parroquial. Al poc de temps apareixen a la nit tres llums en la part alta de la muntanya.
Davant d’este succés els veïns van creure que eren àngels d’incògnit enviats per Déu i, immediatament,
es va començar la construcció de l’ermita del Sant Crist.
Encara que l’actual edifici del convent de les Agustines té un notable interés, la construcció que
alberga en les seues entranyes té encara més valor. Es tracta d’un antic convent subterrani que es va
excavar en la roca i que es va tancar en el segle xviii.
La història es remunta a l’any 1556, quan el sacerdot Melcior Ferré va aconseguir el permís de l’orde
de Sant Agustí per a construir un monestir per a unes futures religioses. Es va buscar un recinte
adequat i, bé partint de zero, bé aprofitant alguna cavitat prèvia, es va excavar el monestir en la roca.
El 10 de març de 1556 van arribar a Bocairent sis monges procedents del convent de l’Esperança
de València, encara que no van ocupar el convent fins al 10 d’octubre del mateix any. El monestirconvent
es va posar davall de l’advocació de la «Sacratíssima Verge Maria del Dolors i dels Benaventurats
Reis Mags». L’any 1700 es va segellar la cambra rupestre i es va construir el segon convent, que
donaria pas en 1902 a l’actual monestir.

80
Quan el visitant entra en la capella no pot ocultar la seua sorpresa
davant d’un conjunt rupestre perfectament conservat. Es tracta
d’un recinte de 48 metres quadrats, tallat en la roca, amb els seus
sostres esculpits a manera de motlures realitzades amb una gran
precisió. Hi ha diverses estances comunicades i una espècie de
gran campana o respirador que ix a l’exterior (la gran eixumenera
troncocònica d’uns 10 m d’altura que estava oberta en la seua
part superior).
En l’interior del convent, els visitants poden contemplar l’església,
utilitzada per les monges tal com estava fins al 1700 i com a lloc
d’oració fins a 1900.
Fruit de l’austeritat de l’època, les germanes van viure els vint
primers anys de fundació del convent en unes dependències caracteritzades
per la falta de llum solar i humitat. Passades estes dos
primeres dècades, les religioses van deixar les cel·les rupestres
per a habitar en la casa que mossén Melcior Ferré els havia deixat
al morir. Estos dos habitatges estan just damunt del convent
primitiu i es comuniquen en el subterrani.
Per curiositat, pregunta al guia quant de desnivell hi ha des de l’entrada fins a la cuina del monestir.
Per què creus que este convent rep el nom de «monestir rupestre»?
Marca el recorregut que realitzes en la visita al monestir des de l’entrada. Assenyala en quina dependència
estan les tres portes rectangulars tallades en pedra.

2
1
4
3
81
Explica quina era la funció que tenia cada un dels habitacles que sí es troben en el monestir rupestre.
Molí de batan
5
6
9
13
11 12
10
14
8
7
Compara un altre monestir que hages visitat amb
este i anota aquelles dependències que no has trobat.
Utilitza el dibuix com a referència.
1. Església
2. Claustre
3. Hospederia
4. Quadres
5. Cel·les
6. Porteria
7. Escola exterior
8. Tallers
9. Refectori
10. Scriptorium
11. Sala Capitular
12. Cuina
13. Graner i magatzem
14. Noviciat
La paraula batà o batan (batán en castellà) es referix a una màquina que servix per a netejar o consolidar
la tela teixida per mitjà de la pressió de martells o cilindres. L’origen d’este terme no està clar.
Algunes teories el relacionen amb el francés battant, derivat de battre (‘batre’), mentres que altres
consideren que la paraula prové de l’àrab battan, que es referix al mateix concepte.
El molí de batan és una de les primeres màquines que s’introduïx en l’elaboració de teixits. Les grans
maces del molí es movien per mitjà de l’energia hidràulica. El batanatge o enfeltrament es realitzava
quan les mantes, teles o draps teixits havien de tindre una major resistència o consistència. Els teixits
de llana, principalment grossos, es colpejaven en els batans mentres es netejaven i es desgreixaven per
a aconseguir una major qualitat i durabilitat. En el procés de cardar, filar i fer les madeixes de llana,
esta es greixava amb oli d’oliva o sagí, perquè no es deterioraren les fibres.
Les teles es col·locaven en l’interior d’una pila doblegades en zig-zag, eren remullades constantment i
es canviaven de posició, perquè el batanatge fóra més uniforme.
El procés durava unes 24 hores, i era realitzat pel bataner. A vegades, no sols s’encarregava de vigilar
el funcionament, sinó que també havia de reparar la màquina quan era necessari.
Les peces batanades reduïxen la seua longitud segons el teixit o la llana usada. Acabat el batanatge, per
a llevar-los les arrugues, les peces es col·locaven sobre una gran llosa de pedra i les colpejaven amb
una pala de fusta anomenada solera. A continuació es posaven a assecar.
El batan hidràulic apareix a Europa durant l’Edat Mitjana. El primer molí de teixits o batan a què es
fa referència en el terme de Bocairent era anterior a 1421 i es trobava en el riu Vinalopó. En 1453 hi
ha constància de l’existència de dos molins en el Barranc de la Fos. Els molins eren monopolis de la
corona que els arrendava a les famílies més benestants de la vila. Estes màquines van estar en ús a
Espanya fins a finals del segle xix.

82
Glossari
Aqüífer: formació geològica constituïda per materials
geològics permeables amerats d’aigua i rodejats
per roques impermeables.
Argolla: cércol gros, generalment de ferro, que
servix per a amarrament o d’agafador.
Barrina: forat farcit d’un explosiu per a volar alguna
cosa.
Barroc: moviment que es dóna en el món de l’art
des del final del segle xvi fins a la mitat del xviii. Es
tracta d’un estil complex, conseqüència de la crisi
religiosa, política i ideològica que va patir Europa al
llarg d’aquell període. Expressa una sensibilitat que
tendix a allò emotiu i desbordant, a la teatralitat i el
gust per l’exageració i l’efectisme.
Batle: càrrec administratiu al servici del senyor en
l’antiga Corona d’Aragó. Després de la Nova Planta,
les seues funcions van ser assumides en part pels
alcaldes. Per extensió, actualment la paraula batle s’usa
en alguns llocs, com les Illes Balears, per a referir-se
a l’alcalde.
Calitja: existència de partícules molt xicotetes de
pols o arena en suspensió en l’atmosfera.
Cardador: persona que carda les fibres tèxtils, antigament
amb la flor d’un card o amb un raspall de pues
de fil d’Aram.
Carta de Poblament: document pel qual els reis
i els senyors laics o eclesiàstics atorgaven una sèrie
de privilegis a grups poblacionals, a fi d’obtindre la
repoblació de certes zones d’interés econòmic o estratègic
durant la conquesta cristiana d’al-Àndalus.
Cellini, Benvenuto (Florència, 3 de novembre
de 1500 - 13 de febrer de 1571): va ser un escultor,
gravador i escriptor. Es va convertir en un dels
orfebres més importants del Renaixement italià i va
realitzar monedes llaurades, joies, gerros i adorns
exquisits.
Cenobi: monestir.
Crugia: espai entre dos murs de càrrega.
Conca hidrogràfica: territori les aigües del qual
afluïxen totes a un mateix riu, llac o mar.
Conca sedimentària marina: lloc de la plataforma
continental on van a parar gran quantitat de
materials detrítics transportats pels rius i sedimentats
en el mar.
Demografia: ciència que estudia estadísticament
l’estructura i la dinàmica de les poblacions humanes i
les lleis que regixen estos fenòmens.
Rosada d’hivern: capa de gel cristal·lí que es
forma sobre superfícies exposades a la intempèrie i
que s’han refredat prou com per a provocar la congelació
de la rosada o del vapor d’aigua contingut en
l’aire.
Etnologia: branca de l’antropologia que estudia
sistemàticament i comparativament les ètnies i les
cultures dels pobles.
Folíol: cada una de les fulles xicotetes que formen
una fulla composta.
Galera: embarcació que s’impulsava a rem i a vela.
Era llarga i estreta i a penes sobreeixia un metre i
mig de l’aigua, tenia una sola coberta i desplaçava
unes tres-centes tones. Els rems de les galeres eren
enormes, de fins a dotze metres de longitud i cent
trenta quilos de pes.
Galiassa: grans galeres de fins a 1500 tones i unes
cinquanta peces d’artilleria. En la pràctica, les galiasses
resultaven pesades i difícils de maniobrar, fins al punt
que havien de ser remolcades a la zona per galeres.
Grau Celsius: el grau Celsius, representat com °C,
és la unitat creada per Anders Celsius en 1742 per a
la seua escala de temperatura. És una de les unitats
derivades del Sistema Internacional d’Unitats. En l’actualitat
es definix a partir del grau kelvin.
Grau Fahrenheit: és la unitat de temperatura
proposada per Gabriel Fahrenheit en 1724. És representat
com °F.
Grau Kelvin: és la unitat de temperatura de l’escala
creada per William Thomson l’any 1848, sobre la base
del grau Celsius.
Guerra de Successió: conflicte internacional per
la successió al tron de la corona hispànica després
de la mort de l’àustria Carles II, a qui va succeir
finalment Felip V, cosa que va suposar l’entrada de la
Casa de Borbó en la corona. A més, el conflicte es va

convertir en una guerra civil en la Corona d’Aragó,
que va perdre la legislació foral que la caracteritzava a
partir de les reformes institucionals promogudes pels
Decrets de Nova Planta del rei Felip V.
Guerres Carlines: sèrie de guerres civils que van
marcar la història espanyola del segle xix a l’enfrontar
a dos opcions dinàstiques i polítiques: el carlisme,
partidari de la causa de Carles Maria Isidre de Borbó,
i el liberalisme, favorable a la causa d’Isabel II.
Jaciment: concentració de restes d’activitat humana
(arqueològic), de roques (geològic) o de fòssils (paleontològic).
Joan de Joanes (Font de la Figuera 1523 - Bocairent
1579): Nom pel qual es coneix Vicent Joan Macip, va
ser un pintor espanyol del renaixement fill de Vicent
Macip.
Joan de Ribera (Sevilla, 1532 – València, 1611):
D’extracció social noble, son pare, Per Afán de Ribera,
era virrei de Nàpols. Quan tenia 12 anys d’edat, va ser
enviat per la seua família a realitzar estudis en la Universitat
de Salamanca, primer de lleis i més tard de
teologia. Va finalitzar la seua formació en 1557, any en
què també va ser ordenat sacerdot i va obtindre una
càtedra de Teologia en aquell centre. Va exercir com
a docent fins el 1562, data en què, amb la proposta
prèvia de Felip II i quan tenia 30 anys d’edat, el papa
Pius IV el va nomenar bisbe de Badajoz.
Keuper: període geològic pertanyent a la tercera
etapa del triàsic.
Limbe: part eixamplada i aplanada de les fulles.
Maçoneria: obra feta amb pedres desiguals
ajustades i unides amb argamassa sense un orde
establit.
Manufactura: transformació de matèries primeres
en productes acabats per a la seua venda.
Mas: construcció rural, que té els seus orígens en les
antigues vil·les romanes. Es tracta de construccions
aïllades, lligades sempre a una explotació agrària o
ramadera de tipus familiar.
Monestir rupestre: casa o convent excavat en la
roca, on viu una comunitat de religiosos o religioses
d’una orde, que sol situar-se fora d’una població.
Neolític: etapa de la prehistòria caracteritzada per
l’ús d’estris de pedra polida. És el període en què
apareix l’agricultura i la ramaderia.
83
Paleolític: etapa de la prehistòria caracteritzada
per l’ús d’estris de pedra tallada. Es tracta del període
més llarg de la història del ser humà.
Pantocrator: terme que significa «totpoderós»
en grec i que en l’art bizantí i romànic representa el
Salvador assentat, beneint, i enquadrat en una corba
tancada en forma d’ametla.
Pavana: dansa cortesana del segle xvi, caracteritzada
per la serietat i els moviments pausats amb què
s’executa.
Pecíol: peduncle o espècie de cuet de la fulla per mitjà
del qual s’unix a la tija.
Plec: deformació de les capes geològiques com a
conseqüència de la pressió tectònica efectuada sobre
roques plàstiques que, en compte de fracturar-se,
es pleguen. El plec convex s’anomena anticlinal i el
còncau, sinclinal.
PVC: sigles de PoliClorur de Vinil (de l’anglés Polyvinyl
Chloride). Es presenta com un material blanc que
és utilitzat en estat rígid, per a envasos, finestres,
canonades, o en estat flexible per a cables, joguets,
calçats, paviments, recobriments, sostres tensats…
Raspador: instrument que servix per a raspar, i especialment
el que es compon d’un mànec i una fulla
xicoteta amb forma de ferro de llança.
Relleu kàrstic: relleu que es forma sobre roques
calcàries, caracteritzat pels processos de dissolució
produïts per l’aigua.
Sorolla i Bastida, Joaquim (València, 27 de
febrer de 1863 - Cercedilla, 10 d’agost de 1923):
Pintor i artista gràfic espanyol. Va ser un dels pintors
espanyols més prolífics, amb més de 2.200 obres catalogades.
Taifes: regnes en què es va dividir el califat de
Còrdova després de l’enderrocament del califa
Hisham III (de la dinastia omeia) i l’abolició del califat
en 1031.
Tauromàquia: art, tècnica i regles del toreig.
Te Deum: himne cristià d’acció de gràcies que
s’inicia amb el vocatiu Te Deum, expressió llatina que
significa «a tu, Déu».

84
Bibliografia i recursos d’internet
ALBUIXECH, M.; DOMÉNECH, R. (2005). «Cavas de la Sierra Mariola», Festes a Sant Blai, Bocairent.
AUTORS DIVERSOS (2006). Patrimoni cultural, arquitectura rural. I Jornades del Parc Natural de la Serra de
Mariola. València: Generalitat Valenciana.
BELDA Antolí, A.; BELLOD Calabuig, F. (2006). Plantas medicinales de la Sierra de Mariola. Alacant: Publicacions
de la Universitat d’Alacant.
BOIRA Muñoz, P.; TORMO Bataller, X. (2005). «Neveres i comerç de la neu a la vila de Bocairent», Festes a
Sant Agustí, Bocairent.
CAVANILLES, Antoni Josep (1995). Les observacions de Cavanilles dos-cents anys després. València: Fundació
Bancaixa.
OLLER, M.T. (1960). Canciones y danzas de la Sierra de Mariola. València: Alfons el Magnànim.
SENDRA Bañuls, Fernando (1998). Molins d’aigua a la Vall d’Albaida. Ontinyent: Caixa d’Estalvis d’Ontinyent.
SIMANCAS, Manuel G. (2008). Les Casetes dels Moros del alto Clariano. Bocairent: Ajuntament de Bocairent.
[Reedició de l’original de 1918]
SOLER, Abel (2002). Castells i palaus de la Vall d’Albaida. Ontinyent: Caixa d’Estalvis d’Ontinyent.
SOLER, Abel; Ferré, Josep A. (2003). Història de la vila de Bocairent. Bocairent: Ajuntament de Bocairent.
TORTOSA i Pastor, P. (2000a). La comarca de la Vall d’Albaida. Paisatges, cultura i medi ambient. Ontinyent:
Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida.
TORTOSA i Pastor, P. (2000b). La comarca de la Vall d’Albaida, ecoguia d’itineraris ambientals i culturals.
València: Tàndem.
Ajuntament de Bocairent: www.bocairent.es
Turisme de Bocairent: www.turismo.bocairent.es
Federació Valenciana de Municipis i Províncies: www.fvmp.es
Parcs Naturals de la Generalitat Valenciana: http://parquesnaturales.gva.es/

TOUR D’OFERTES CULTURALS
GUIES DIDÀCTIQUES
TÍTOLS PUBLICATS
I. ALPUENTE
2. CARCAIXENT. La ruta de la taronja
3. MANISES. Museu de la ceràmica
4. ALBAIDA
5. AIELO DE MALFERIT
6. COFRENTES
7. OTOS
8. BOCAIRENT
Ajuntament de Bocairent