Salut, circ i pallassos, de Joan Montanyès, "Monti" - Mostra ...

…..riem dels pallassos només perquè llurs moviments i reaccions ens
semblen incongruents i desproporcionats….
Sigmund Freud
...És el circ l’espectacle més antic del món, del qual en perdem la pista en l’antic
Egipte, tres mil cinc-cents anys abans dels nostres temps.
...Segles més tard, s’incorporarien als espais circulars de la Grècia clàssica i la
Roma imperial, mims i còmics de carrer, que treballarien junt a gladiadors,
domadors, malabaristes, i altres atletes que realitzaven exercicis eqüestres
combinats amb danses i pantomimes.
…Des del més antic dels temps, podríem dir que el mim i el pallasso han anat
junts en la seva evolució històrica. Complementant-se, barrejant-se, fins i tot en
molts casos fusionant-se, creant així vells i nous personatges de la comèdia del
clown contemporània.
La tradició teatral del pallasso modern comença a nàixer, unes quantes centúries
més tard, entre aquells hereus de la comèdia de l’art, que creaven els seus
personatges amb la mímica i el gest, la utilització del cos, i les onomatopeies…
Supose que estarem d'acord que la reacció més usual provocada per un pallasso
és l'esclat de riure. La rialla és una expressió fisiològica espontània, i rica en
propietats terapèutiques i medicinals, que vindria provocada –segons Claret
Clown– per la falta d'harmonia entre la causa i l'efecte en una situació
determinada.
Maquillats o no, amb nas postís o sense, muts o loquaços, sols o en companyia,
en este segle hi ha hagut pallassos que han assolit la categoria d'artistes. El seu
secret ha estat, senzillament (!), haver sabut connectar directament amb la
psique i els sentiments de l'auditori i, molt sovint, haver-li sacsejat l'univers
emocional sense forçosament passar per l’intel·lecte.
És clar que, per a abastar un espectre de registres humans ampli, el pallasso –el
bon pallasso– ha de ser inevitablement un esperit lliure i positiu, sense
subjeccions temporals, obert i receptiu al món com una antena parabòlica en
alerta permanent.
Pierre Etaix i Annie Fratellini confessen que ser pallasso és un estat d'esperit,
...Salut, circ i pallassos... Joan Montanyès, “Monti”
Articles
91

92
13a. MOSTRA INTERNACIONAL DE MIM A SUECA
però també un ofici. Un estat dur, un ofici dur. Saben el pa que s'hi dóna. En
efecte, un pallasso ha de ser un artista complet i polifacètic: se li suposa el do i
la vocació, ha de posseir encara un sentit pronunciat de l'observació i una
capacitat globalitzadora i de síntesi capaç de cercar un clima mitjançant el qual
donar un missatge determinat, ha de tindre sensibilitat, tècnica i ofici per a
menar la seua idea i el seu sentiment servint-se del cos, el gest i els accessoris
que manipule. “Un bon pallasso és el compendi de tot” solia dir, misteriosament,
Charlie Rivel.
El pallasso contemporani sap que ara, més que mai, li cal imaginació i gosadia
creativa. Els seus avantpassats havien canviat el carrer per la pista de circ –d'on
més tard s'escaparien per a explorar el cinema i el teatre de varietats. Hui, el
pallasso es diversifica en nous àmbits per a continuar l'evolució (com el televisiu
Mr. Bean) i, alhora, recupera qualsevol espai urbà (carrers, fàbriques, supermercats
o estacions de metro són indrets que ja es comencen a habituar a les seues
incursions).
Seguint la tradició dels avantpassats, però, el pallasso actual continua obstinat
a rastrejar camins recòndits de l'ànima humana i a trepitjar els ulls de poll dels
seus congèneres amb plena consciència d'empényer la humanitat en positiu.
El professor d'antropologia Manel Delgado considera que el pallasso és el
bruixot de la nova tribu global. Supose que es basa en l'evidència que, quan ho
vol el pallasso fa passar fragments de la nostra vida pel filtre del grotesc i del
trellat ben entès, i ens en sap tornar una imatge que, tot i ser sempre possible,
ens arriba en canvi distorsionada per milers d’espills infreqüents. Que el cel els
done una llarga vida.
Vocabulari
Pallasso: Personatge escènic resultant de les aportacions del bufó i el joglar de
l'Edat Mitjana , el fool (ximplet) del teatre isabelí, els Pulcinella, Arlecchino i
Pierrot de la Commedia dell'Arte i la pròpia evolució del circ als segles XIX i XX.
Si bé el gènere dels pallassos de pista arriba a un punt àlgid amb la creació de
la parella clown-august i la pantomima dialogada (Footit et Chocolat, 1890),
el personatge i el gènere s'han anat transformant durant el segle XX amb
l'aparició del cinema i la televisió, on, entre molts d'altres, s'han donat fenòmens
com Charlot, els Germans Marx, els Monty Python i Mr. Bean.
Tipologia
...Salut, circ i pallassos... Joan Montanyès, “Monti”

Clown: També anomenat Blanc, Carablanca, Pierrot, Enfarinat i Llest. Nascut a
Anglaterra a mitjan segle XVIII (Guiseppe i Joe Grimaldi), sol anar maquillat de
blanc i enfundat en un elegant vestit lluent. D'aparença freda i lunar, representa
la llei, l'ordre, el món adult, la repressió –característiques que no fan sinó realçar
el protagonisme de l'August. Grans clowns: Footit, Antonet, François Fartellini,
Pipo, René Revel, Alberto Vitali.
August: També anomenat Ximple o Babau. És extravagant, absurd, sorneguer,
endimoniat, sorprenent, provocador. Representa la llibertat i l'anarquia, el món
infantil. Vestit de qualsevol manera, sovint porta un característic nas roig postís
i grans sabatasses. L'August es diversifica en múltiples categories, algunes de
les quals s'indexen a continuació. Diverses llegendes coincidixen a fer nàixer el
personatge al circ Renz de Berlín (1865), encarnat per un tal August, un mosso
de pista matusser i borratxo –d'ací ve el nas roig. Grans augusts: Chocolat, Beby,
Albert Fartellini, Porto, Rhum, Bario, Achille Zavatta, Charlie Rivel, Pio Nock,
Carlo Colombaioni.
Segon August: També anomenat Contraugust i Trombo. Tercer element d'un trio
de pallassos, que sol ampliar i trabucar els gags del primer August. Sovint és
musical.
Excèntric: Evolució del personatge d'August, contraposat a ell per la dignitat del
seu capteniment i per la intel·ligència que demostra a l’hora d’enfrontar-se a
les dificultats, que sovint resol amb una genialitat sorprenent. Es presenta sempre
sol i normalment no parla. Com a oposats dramàtics substitutius del clown, usa
els instruments musicals o els objectes amb què s'enfronta. Excèntrics famosos:
Little Tich, Don Saunders, Grock, Charlie Rivel, Avner Eisenberg “The
eccentric”, Tortell Poltrona, Howard Buten "Buffo".
Rodamón (o Tramp): Tipus d'August solitari, habitualment silenciós i amb
pinzellades de marginat social. Els exponents més grans d'esta especialitat són
Charlot al cinema i, a la pista de circ, Joe Jackson, Otto Griebling i Emmet
Kelly.
Pallasso de soireé: Especialitat de pallasso (normalment August) que actua en
les entrades de represa. És el descendent evolucionat dels primers augusts, els
quals, abans de formar parella amb els clowns, s'ocupaven d'entretenir el públic
...Salut, circ i pallassos... Joan Montanyès, “Monti”
Articles
93

per a omplir el buit entre els números de circ (muntatge i desmuntatge de la
gàbia, instal·lació i retirada d'aparells, etc.). En són exemples destacats Tom
Belling, Pinoccio, Popov, i la parella Sosman i Gougou.
Mim-clown: Varietat de clown, habitualment mut. Es presenta sol i, tenint els
objectes com a oposats, desplega una gran quantitat d'habilitats físiques i/o
musicals. En este sentit, les seua concepció i dramatúrgia són paral·leles a les
de l'August excèntric. En general, el personatge connecta amb el Pierrot de la
Commedia i és de tarannà fràgil i delicadament poètic. Exponents estel·lars
d'esta especialitat: Dimitri, Pic, Pierino.
Mesié Loyal: Director i presentador de pista, de la qual és l'autoritat inapel·lable,
és el company més luxós que pot tindre una colla de pallassos. Loyals destacats
a través dels temps: els francesos Sacha Houcke, Drena i Sergio. Actualment,
a Espanya, cal destacar Popey (fill de José Carrasco Popey) i, a Catalunya, el Dr.
Soler.
Cascador: Còmic especialista en cascades.
Elements dramatúrgics
Entrada:
1.Aparició dels pallassos en escena i primer plantejament de l’acció.
2.Escena, número o situació dramàtica en què intervenen pallassos. L'eix central
n'és sempre la comicitat, bé que hi poden intervindre d'altres disciplines: equilibri,
malabars, acrobàcia, música, etc. És d'estructura aristotèlica: unitat d'espai i
temps, amb presentació, nus i desenllaç. Dramatúrgicament, l'entrada és parenta
directa del sainet i l'entremés.
Esquetx: és el que en podríem dir escena còmica curta.
Gag: Efecte còmic simple, resolt de manera ràpida i inesperada.
Represa: Escena d'un o més pallassos, sempre més curta i simple que l'entrada,
presentada amb l'objectiu de distreure l'espectador mentre es munten o
desmunten els aparells dels números precedent o següent i, alhora, de
proporcionar un enllaç dramatúrgic o argumental a l'espectacle.
Rutina: Qualsevol de les parts que componen un número o entrada.
...Salut, circ i pallassos... Joan Montanyès, “Monti”
Articles
95

96
13a. MOSTRA INTERNACIONAL DE MIM A SUECA
Xarivari: Aparició multitudinària en pista de pallassos que realitzen acrobàcies
simultànies i espectaculars (rondades, flip-flaps, mortals, piràmides, cascades,
etc.) amb grans dosis de comicitat. També s'utilitza el terme per a designar el
conjunt dels artistes que hi intervenen.
Tècniques usades
Bufetada: Recurs de gran efecte dramàtic, molt usat pels pallassos. En realitat la
bufetada és simulada, ja que l'agressor no toca mai la cara de l'agredit: el so el
fa este últim picant fortament amb les pròpies mans, que han d'estar ben lluny
de la cara per tal que el públic no veja el truc.
Cascada: Successió ràpida de salts, tombarelles, caigudes i reaccions físiques
trucades. La cascada és sempre espectacular i de gran versemblança dramàtica.
Paradídel: Combinació rítmica de bufetades alternades. Hi ha un ordre bàsic
(dreta-esquerra/ dreta-dreta/esquerra-dreta/esquerra-esquerra), a partir del
qual naixen innombrables variacions.
El pallasso és una barreja d'elements que són difícils de definir amb precisió.
Tot home de teatre (actor) es pot ajudar de molts mitjans d'expressió: la veu, el
cos, el gest, el cant, la màscara... El pallasso pot ser un gran gimnasta que realitza
exercicis perillosos, ha de saber caure, tocar instruments de música, tindre
coneixement d'escenografia i saber manipular objectes.
El pallasso és una de les claus fonamentals del teatre, però no hi ha teatre
possible si no es coneixen les tècniques expressives i gestuals que un pallasso
ha de tindre.
Unes sabates grosses i un nas et permetran anar per la vida en equilibri constant.
Posat les sabates i així comprendràs , la teoria de la relativitat……
...Salut, circ i pallassos... Joan Montanyès, “Monti”