Treball - Hermeneia

Xavier Bademunt PAC Literatura comparada
Curs d’especialització Professora Laura Borràs
Estudis literaris i tecnologies digitals
LITERATURA, MÚSICA I FILOSOFIA
A 2001: Una odissea de l’espai
ÍNDEX
PAC de Literatura comparada
Professora: Laura Borràs
Alumne: Xavier Bademunt
Febrer de 2009
· La pel·lícula de la Humanitat ...................................................... 2
· La novel·la .................................................................................... 3
· La música ...................................................................................... 4
· Nietzsche ...................................................................................... 5
· Materials consultats ...................................................................... 7
1

Xavier Bademunt PAC Literatura comparada
Curs d’especialització Professora Laura Borràs
Estudis literaris i tecnologies digitals
LA PEL·LÍCULA DE LA HUMANITAT
Si pot ser escrit o pensat, pot ser filmat.
Stanley Kubrick
El 1968, any associat indeleblement a un mes, a un país i a alguna cosa que potser no va
ser, també fou l’any de l’estrena de 2001: una odissea de l’espai (que deu ser una de les
poques pel·lícules on el títol de la versió doblada a diferents llengües coincideix amb
l’original anglès). Produïda per a la Metro Golwing Mayer i dirigida per Stanley
Kubrick, es va començar a rodar el desembre de 1965 als estudis de la Metro a
Anglaterra i es va estrenar l’abril de 1968 a Nova York. Pel·lícula de culte, pionera
d’una ciència-ficció diferent i mitificada, encara més, arran d’haver-se assolit l’any que
al títol era paradigma de futur, l’inici del segle XXI, va ser protagonitzada per Keir
Dullea, Gary Lockwood i William Sylvester.
Estructurada en quatre parts (i la introducció amb els crèdits del director i el títol),
comença amb una escena espectacular, i no exempta de component mitològic, de la
Terra, la Lluna i el Sol, les tres esferes, el nombre perfecte i màgic (tres són les
dimensions i tres expressa un ordre intel·lectual i espiritual en Déu, en el cosmos o en
l’ésser humà), situades en el context dels primers compassos de Així parlà Zaratustra,
poema simfònic creat per Richard Strauss i inspirat per l’obra del mateix títol de
Friedrich Nietzche. La primera part, “L’albada de la Humanitat”, dóna a entendre la idea
d’una Terra que comença: paisatges sense vida, paisatges sense vida animal, sons
d’insectes i aus i la paradoxa del primer contacte visual amb un ésser “viu”, l’esquelet
d’un mamífer. Simis menjant plantes en coexistència pacífica amb d’altres animals
herbívors (només trencada amb la competència pel menjar), simis no tan pacífics
lluitant amb d’altres simis per una bassa d’aigua, simis amagats i porucs davant un
depredador… i un paral·lelepípede gegantí, llis i negre que es connecta en formar-se, un
altre cop, la tríada amb el Sol i la Lluna. El líder dels simis, davant dels ossos espargits,
n’agafa un dels més llargs i assistim al naixement de la raó, tot i que, nova paradoxa, el
primer ésser racional descobreix la primera eina i el poder que li dóna la “tecnologia”
l’usa per a la destrucció (i no només de l’esquelet sinó també d’aquells que li serviran
per a no passar gana i també dels seus semblants)… i de nou sona Així parlà Zaratustra.
El líder, feliç d’haver aconseguit el poder llança l’os enlaire i es produeix l’el·lipsi més
llarga (uns quatre milions d’anys entre una escena i la següent?) de la història del
cinema.
La segona part s’inicia amb la maniobra-coreografia d’acoblament entre una nau
espacial en trànsit i una estació (a mig camí de la Terra i la Lluna) amb el fons de les
notes de El Danubi blau de Johann Strauss. Per les formes de la nau i l’estació i per la
introducció de la primera en la segona, l’escena és una veritable metàfora sexual, la unió
engendradora que fructificarà al final de la pel·lícula. Una hostessa indicant-li al Dr.
Floyd (un científic nord-americà) que ja han arribat, són les primeres paraules que se
senten després d’haver transcorregut una tercera part del film. Floyd arriba a la base
lunar des de l’estació espacial i comenta el perill que suposaria per a la humanitat si es
2

Xavier Bademunt PAC Literatura comparada
Curs d’especialització Professora Laura Borràs
Estudis literaris i tecnologies digitals
fes públic el descobriment d’un nou paral·lelepípede a la Lluna. Els científics que
visiten la troballa pateixen la nova connexió del monòlit en forma de so eixordador.
“Missió Júpiter: 18 mesos més tard”, és la tercera part. Els astronautes Bowman i Poole
viatgen a bord de la nau Discovery junt amb tres companys hivernats i HAL,
intel·ligència artificial capaç de pensar, veure i conversar, a més de controlar tota la nau,
és el veritable protagonista d’aquesta part, potser, entre d’altres raons, perquè és més
“humà” que els astronautes, o si més no, més perfecte (o més paranoic?) perquè és dual,
màquina i humà. De fet, però, serà aquesta dualitat la que desencadenarà la situació
final, HAL, únic tripulant coneixedor de l’objectiu de la missió, entra en contradicció
quan ha de mentir els astronautes, situació per a la qual no està preparada la seva meitat
tecnològica. Comença la lluita entre l’humà que desconeix la missió (la nau segueix el
camí que va marcar el monòlit de la Lluna) i la màquina que la vol preservar. Només
Bowman se’n surt després d’una sèrie d’assassinats, de nou paradoxals: els humans
moren “fredament” per la simple desconnexió de les funcions vitals (de l’aparell on
estan hivernats o del vestit espacial en el cas de Poole) i HAL mor, per la gradual pèrdua
de funcions intel·ligents que el fan regressar paulatinament cap als temps feliços i
protegits de la infantesa, suplicant pietat al seu assassí i ajuda al seu creador,.
La part final de la pel·lícula és la més ambigua, la més sotmesa a diverses
interpretacions. Bowman inicia el viatge cap al desconegut, l’odissea, sol (en realitat
sota els auspicis del monòlit que apareix per tercer cop), en una petita nau monoplaça,
desconnectat de la Terra i sense la protecció de la nau-mare, morta perquè ha mort qui
controlava les seves funcions. El viatge, realment al·lucinant, és un homenatge a la
psicodèlia pròpia d’aquells anys i acaba en una habitació d’època, estil Lluís XVI, és de
suposar que una mena de laboratori on algú deu observar com Bowman es veu a si
mateix en ple viatge definitiu a través d’un ràpid i progressiu envelliment (precisament
per la coincidència en el mateix espai de diferents situacions temporals, també
s’interpreta aquesta part com l’assoliment de la quarta dimensió). La nova aparició del
monòlit, ara sobre el llit on Bowman agonitza, dóna pas a un fetus en viatge de retorn
cap a la Terra. La pel·lícula acaba amb el fetus mirant a càmera, el “Nen de les
Estrelles” implica l’espectador en la nova dimensió que la Humanitat és a punt de
començar.
LA NOVEL·LA
La relació entre el film i la novel·la no és l’habitual d’obra literària adaptada per al
cinema amb més o menys fidelitat a l’original. Clarke, escriptor britànic de narracions
de ciència-ficció 1 , i Kubrick col·laboren en la redacció del guió de la pel·lícula 2 , sobre
la marxa, el director va modificant aspectes del guió que, d’altra banda, dóna peu a la
novel·la que paral·lelament escriu Clarke, finalment l’escriptor publica la novel·la, poc
després de l’estrena de la pel·lícula. Aquesta successió cronològica d’estrena i
1 Entre les seves obres més conegudes cal destacar La fi de la infantesa i La ciutat i les estrelles. Arran de
2001… va publicar entre els 80 i els 90 una sèrie de seqüeles no sempre ben reeixides: 2010: Odissea
dos, 2061: Odissea tres i 3001: Odissea final.
2 La idea bàsica sorgeix a partir del conte que Clarke va escriure el 1946, El sentinella, on es troba, a la
Lluna, un artefacte d’origen desconegut que és una mena d’alarma que algú hi ha posat a l’espera que la
dispari l’ésser humà quan assoleixi el desenvolupament necessari per fer-ho.
3

Xavier Bademunt PAC Literatura comparada
Curs d’especialització Professora Laura Borràs
Estudis literaris i tecnologies digitals
publicació ha acompanyat sempre l’obra literària que ha estat considerada material
complementari d’ajuda per a la interpretació de la pel·lícula.
Així, per exemple, el referent per excel·lència de la pel·lícula, el monòlit, apareix per
primer cop com una mena d’ídol, poderós per grandària i perfecció geomètrica, que
mou la por i la curiositat dels simis. Qualsevol mena d’especulació per part de
l’espectador deixa de tenir sentit per al lector, a la novel·la el monòlit és una mena
d’ordinador que recull dades dels simis i fins i tot experimenta amb ells al més pur estil
“gos de Pavlov”. 3
No obstant el seu rol de material complementari i més enllà de la literatura, no em puc
estar de citar la “profecia” que d’Internet fa Clarke escenificada en la lectura de premsa
per part del Dr. Floyd. Parlant dels “principals diaris electrònics de la Terra” diu: “Cada
un tenia la seva referència de dues xifres; quan la teclejava, el rectangle de les
dimensions d’un segell de correus s’expandia fins que omplia completament la pantalla
i podia llegir còmodament. Quan acabés, tornaria a la pàgina sencera i triaria un article
nou per examinar-lo amb detall” 4 . És evident que qualsevol lector actual sap de què
s’està parlant sense que li calgui l’esforç d’imaginació que necessàriament havia de fer
un lector dels 70.
LA MÚSICA
De Kubrick es diu que era obsessivament perfeccionista, la qual cosa també es va notar
durant la gestació de 2001... El guió, per exemple, no va ser mai definitiu, o millor dit,
només va ser definitiu quan els film es va donar per acabat ja que mentre va durar la
filmació, els canvis en funció del que s’anava rodant van ser constants. Fins i tot uns
dies abans de l’estrena es van suprimir algunes escenes i al dia següent de la primera
exhibició pública encara es van suprimir 19 minuts de les dues primeres parts del film.
Aquests canvis van afectar també la banda sonora. Tot i haver pensat inicialment en
Bernard Hermann, compositor de la música d’algunes de les pel·lícules de Hitchcock i
de la de Ciutadà Cane, va optar finalment per Alex North (Espàrtac, Cleòpatra...).
Kubrick, però, no va quedar satisfet del material que North li va presentar i a darrera
hora va canviar les composicions per fragments de Johann Strauss (fill), Richard Strauss
Khatchaturian i Ligeti. La tria de la música clàssica d’aquests compositors va ser una
aposta d’èxit, la simbiosi entre música i imatge és en certes seqüències magistral i
intensifica les emocions produïdes per l’estètica de les imatges. En general és fil
conductor del que esta passant i controla el temps de la narració.
Espectacular i alegre El Danubi blau de J. Strauss del viatge a la Lluna en contrast amb
la suavitat trista del Ballet Gayane de Khatchaturian sobre les imatges de la nau
Discovery o l’inquietant Rèquiem de Ligeti en les aparicions del monòlit, però si alguna
3 “Mai no podrien endevinar que els sondejaven les ments, que traçaven els mapes dels seus cossos, que
estudiaven les seves reaccions i avaluaven els seus potencials.” (Clarke, 2001, una odissea espacial,
p.26).
“Un rere l’altre, cada membre de la tribu va ser posseït breument. Alguns van tenir èxit, però la majoria
van fracassar en les tasques que se’ls havia encomanat, i tots van ser degudament recompensats amb
espasmes de plaer o de dolor.” (Clarke, 2001, una odissea espacial, p.27).
4 Clarke, 2001, una odissea espacial, p.60
4

Xavier Bademunt PAC Literatura comparada
Curs d’especialització Professora Laura Borràs
Estudis literaris i tecnologies digitals
composició musical s’ha identificat especialment amb 2001... aquesta ha estat Així
parlà Zaratustra.
NIETZSCHE
El poema simfònic Així parlà Zaratrusta. Op. 30 composat en el año 1896 per Richard
Strauss està inspirat en l’obra del mateix títol del filòsof Friedrich Nietzche. Els
compassos inicials de l’obra, marcant el fil narratiu del film, sonen en la introducció
amb l’alineació del Sol, la Lluna i la Terra, quan el líder dels simis assoleix la
intel·ligència i descobreix l’eina-arma i al final de la pel·lícula quan Bowman esdevé
Nen de les Estrelles.
La música de Així parlà Zaratrusta té una altra funció, la d’establir en el film el mateix
paral·lelisme que va establir Strauss entre música i l’obra de Nietzsche, de fet, 2001... es
pot entendre perfectament com el pas del simi a l’home i de l’home al superhome que el
filòsof entén com a superació de l’home per si mateix un cop Déu ha mort. En aquest
sentit, el viatge de Bowman no és només un viatge des de la Terra a Júpiter, sinó que és
el dipositari del viatge de l’ésser humà des que el primer simi assolí la intel·ligència; i
Bowman no és en si mateix un home, sinó que és el mitjà per assolir el més alt grau de
l’evolució, el fetus que anuncia el Nen de les Estrelles i que esdevindrà el veritable
superhome.
Kubrick, Strauss i Nietzsche en el principi del film. Si Kubrick fa aparèixer el Sol, en
l’alineació inicial, i Strauss fa sonar la música des del silenci absolut, Nietzsche explica
que Zaratustra 5 , després d’una llarga meditació a les muntanyes invoca el Sol: “al fin su
corazón se transformó, - y una mañana, levantándose con la aurora, se colocó delante
del sol y le habló así: «¡Tú gran astro! ¡Qué sería de tu felicidad si no tuvieras a aquellos
a quienes iluminas!...” 6
La teoria de la selecció natural de Darwin és el referent de Nietzsche quan entén la vida
com una lluita on sobreviu qui millor s’adapta. L’home que sobreviu ha de passar per
les etapes d’home primitiu (simi), home modern i superhome 7 , etapes aquestes que
s’identifiquen a la pel·lícula on l’humà primitiu de la primera part evoluciona (amb
l’ajut del monòlit) amb la primera eina-arma i assoleix el poder (i potser la voluntat de
continuar...). El pas cap a l’ésser humà modern, escenificat, per l’el·lipsi que va de l’os
a la nau que viatja a cap a la Lluna i marcat per la nova aparició del monòlit a la Lluna
també té paral·lelisme en Nietzsche que l’anomena el migdia: “Y el gran mediodía es la
hora en que el hombre se encuentra a mitad de su camino entre el animal y el superhom-
5 Per a les citacions de Aixì parlà Zaratustra s’utilitza una versió en espanyol, en arxiu PDF, obtinguda a
http://isaiasgarde.myfil.es/get_file?path=/nietzsche-friedrich-asi-hablo-z.pdf i que a partir d’ara se citarà
Zaratustra.pdf, pàgina...
6 Zaratustra.pdf, p. 3
7 “¿Qué es el mono para el hombre? Una irrisión o una vergüenza dolorosa. Y justo eso es lo que el hombre
debe ser para el superhombre: una irrisión o una vergüenza dolorosa” (En aquest punt s’han vist reminiscències
d’Heràclit quan diu: «El más bello de los monos es feo al compararlo con la raza de los humanos.»
«El más sabio de entre los hombres parece, respecto de Dios, mono en sabiduría, en belleza y en
todo lo demás. »). (Zaratustra.pdf, p. 5)
5

Xavier Bademunt PAC Literatura comparada
Curs d’especialització Professora Laura Borràs
Estudis literaris i tecnologies digitals
bre y celebra su camino hacia el atardecer como su más alta esperanza: pues es el camino
hacia una nueva mañana”. 8
L’última aparició del monòlit marca la inflexió definitiva, Bowman agonitza al llit i vol
tocar-lo (com abans han fet els simis o els astronautes a la base lunar), és l’home a punt
del trànsit final, al seu cos agònic i deteriorat per l’envelliment no li queda cap senyal de
poder, però tampoc no està derrotat perquè encara li queda la voluntat, la voluntat de qui
ha lluitat per aconseguir els seus ideals. Bowman té a l’abast de la mà, i abans de morir,
el gran canvi, Bowman és la Humanitat que té la voluntat de lluitar fins al final per tal
d’aconseguir el seu ideal, el superhome, abans de desaparèixer. Diu Zaratustra: “Yo amo
a quien quiere crear por encima de sí mismo y por ello perece”. 9
Segons Nietzsche, l’esperit del superhome serà un nen innocent que inicia el nou
començament 10 . A 2001... El Bowman metàfora de la Humanitat reneix convertit en
Nen de les Estrelles en viatge de retorn cap a la Terra i aquest nen que inicia el nou
començament és el que per al filòsof és l’esperit del superhome. I si alguna cosa ha de
quedar clara, interpretant 2001... en clau d’Així parlà Zaratustra, és que el Nen de les
Estrelles, l’evolució darrera de la pròpia Humanitat i el seu retorn a la Terra, no pot ser
entès en clau messiànica, no és el nou déu que torna per alliberar la Humanitat perquè,
de fet, ja no hi ha déus, com diu Nietzche “Muertos están todos los dioses: ahora queremos
que viva el superhombre” 11 i per si quedava algun dubte: “En otro tiempo decíase
Dios cuando se miraba hacia mares lejanos; pero ahora yo os he enseñado a decir: superhombre”
12 . La mort de Déu és una gran metàfora que vol dir la desaparició de les
veritats absolutes, de tots els ideals que es creien immutables, és a dir, la mort de Déu
inicia un temps nou sense ideals i davant d’això només hi ha dues possibilitats totalment
oposades, la de l’últim home, és a dir, la fi de la civilització, o la del superhome, que
serà el sentit de la terra, és a dir, qui donarà un nou sentit al món, qui crearà els valors
fonamentals en la vida i “serà capaç d’infantar una estrella”. És evident que Kubrick tria
aquesta darrera opció.
Associat al superhome, es dóna en Nietzsche el tema de l’etern retorn. El temps és
circular, és a dir, la distinció entre passat i futur no són tan evidents com en el temps
lineal, aquí la distinció no la fa el temps, sinó cadascuna de les persones des del seu
punt de vista, i des d’aquesta perspectiva tot està sempre tornant a començar: “En cada
instante comienza el ser; en torno a todo “Aquí” gira la esfera “Allá”. El centro está en
todas partes. Curvo es el sendero de la eternidad”. 13 El món, eternament, té la voluntat
8 Zaratustra.pdf, p. 46
9 Zaratustra.pdf, p. 37
10 Tres transformaciones del espíritu os menciono: cómo el espíritu se convierte en camello, y el camello
en león, y el león, por fin, en niño. [...] ¿Qué es capaz de hacer el niño que ni siquiera el león ha podido
hacer? ¿Por qué el león rapaz tiene que convertirse todavía en niño? Inocencia es el niño, y olvido, un
nuevo comienzo, un juego, una rueda que se mueve por sí misma, un primer movimiento, un santo decir
sí. (Zaratustra.pdf, p. 12-13)
11 Zaratustra.pdf, p. 46
Al segon apartat del capítol Del hombre superior, Nietzsche insisteix: “Dios ha muerto: ahora nosotros
queremos - que viva el superhombre.” (Zaratustra.pdf, p. 177)
12 Zaratustra.pdf, p. 49
13 Zaratustra.pdf, p. 135
6

Xavier Bademunt PAC Literatura comparada
Curs d’especialització Professora Laura Borràs
Estudis literaris i tecnologies digitals
d’ac-ceptar-se i de repetir-se. El Nen de les Estrelles simbolitza, doncs, l’etern retorn,
primer va ser l’home que es va allunyar de la Terra, després l’home que es va perdre, i,
finalment, l’home que, en un darrer salt evolutiu, deixa el cos de banda i neix com a
Nen de les Estrelles per tornar a la Terra i dirigir-la 14 .
MATERIALS CONSULTATS
2001, una odisea del espacio [enregistrament vídeo] (1992): Barcelona: Salvat (Cine
fantástico, 0)
The Kubrick Site (2008) [en línia]. http://www.kubrick.com/ [Consulta: 13 febrer 2009]
CLARKE, Arthur C. (1991): 2001, una odissea espacial. Barcelona, Edicions Pleniluni
(Pleniluni 2001, 25)
HEIRAS, Rosa Iveth; HOYOS, José Alberto de. Una visión crítica [en línia]. Cinema 16.
Tecnológico de Monterrey. http://cinema16.mty.itesm.mx/cinema05/2001.html
[Consulta: 13 febrer 2009]
NIETZSCHE, Friedrich. Así habló Zaratustra [arxiu PDF]. Obtingut en línia: eBooket.com,
http://isaiasgarde.myfil.es/get_file?path=/nietzsche-friedrich-asi-hablo-z.pdf
[Consulta: 10 febrer 2009]
VENTURINI, Sandra. Kubrick2001. La odissea del espacio explicada [en línia]. Proyecto:
Graeme Thomas. New Media Giants. http://www.kubrick2001.com [Consulta: 14
febrer 2009]
14 “Sou lliures d’especular sobre el significat filosòfic i al·legòric de ‘2001’” (Stanley Kubrick)
7