Vols tastar-lo?

Llavors en aquell precís instant ara mateix
19
il·legible els teus ocells, ni el nom del teu dia, ni el nom
de la teva il·legible de la teva joia de viure que em fa tan
feliç, ni el nom de la teva tristor que em fa patir tant, ni
el nom de la teva veu, ni el nom del teu silenci, ni el nom
del teu gest, ni el nom de la teva llum, ni el nom de les
teves paraules, ni el nom de la teva música, ni el nom dels
teus carrers plens d’amics, ni el nom dels meus carrers
buits, ni el nom de la teva cadira, ni el nom de la teva
taula, ni el nom del teu llapis, ni el nom del teu llit, ni el
nom de les teves nines, ni el nom de les teves pessigolles,
ni el nom del teu son, ni el nom del teu somni, ni el nom
de les teves cames, ni el nom de les teves cuixes, ni el
nom de. Res no et podria dir, si no fos d’amagat. Res. Ni
el teu nom d’amiga. La meva amiga com un vaixell blanc!
M’amago darrere les paraules i només quan estic amagat
ben amagat, i sol ben sol, sóc capaç de dir-te els mots que
em són prohibits. De quina altra manera, sinó d’aquesta,
et podria fer saber l’amor?” La carta, si és que és una carta
la prosa escrita a mà que al final m’ha dut la indignitat
de veure’m convertit en un desvelador de secrets, és dolça
i bonica i amable com l’amor i angoixant i dura com
la vida. Algú la va escriure pensant segurament pensant
que havia d’escriure-la. Vés a saber qui, vés a saber quan,
vés a saber per què. Algú que un altre algú va matar. Un
ferroviari guardabarreres ensopegà el seu cos de víctima
a tocar del pas a nivell. A mi em va tocar en sort la feina
d’anar a fer l’aixecament del cadàver. No m’agrada gens,
però em va tocar. Igual que em va tocar en sort la xamba
de trobar la carta. I llegir-la. I rumiar-la. I rumiar. L’esclat
del tret no el va oir ningú, de segur que no el va oir
ningú. La bala, però, va anar a petar al bell mig del cor.
Llavors en aquell mateix instant.indd 19 24/09/12 18:53