Primera Part - Fundació Uriach 1838

L'EI\SE\YAMEI\T DE LA 

MEDICINA A LA 

UNIVERSITAT ESPA\YOLA 

COL•LECCIÓ HISTÒRICA DE CIÈNCIES DE LA SALUT

L'ENSENYAMENT DE LA 

MEDICINA A LA 

UNIVERSITAT ESPANYOLA 

Josep Danon 

Coordinado r 

Primera part 

Ú 

FUNDACIO URIACH 1838 

COL•LECCIÓ HISTÒRICA DE CIÈNCIES DE LA SALUT

Assessorat de manera intel .ligent 

per Josep Danon, el Centre de 

Documentació d'Història de l a 

Medicina, que amb tan reiterad a 

generositat sosté la Fundaci ó 

Uriach 1838, ha decidit publicar 

una breu història de l'ensenya - 

ment de la Medicina a l'Espanya 

dels segles XIX i XX -és a dir, de 

l'ahir immediat-, que han compos t 

els docents d'Història de la Medicina 

a les universitats més antigues 

de l'Estat espanyol. Per a mi 

és un magnífic regal, perquè crec 

que en la dedicació a aquesta 

docència hi he tingut alguna part . 

Com a professor universitari, la 

màxima satisfacció s'ha fonamen - 

tat, i se segueix fonamentant, e n 

dues coses, connectades entre 

elles: haver suscitat en uns quants , 

de manera directa o indirecta, la 

decisió de cultivar amb ambici ó 

i rigor la Història de la Medicina , 

i haver tingut la possibilitat d e 

co l . laborar amb el Ministeri d'Edu - 

cació i Ciència per crear i dotar 

càtedres d'aquesta disciplina a les 

universitats espanyoles . L'índex 

PRÒLE G 

d'aquest llibre ofereix, tot i que 

una mica incompleta, la nòmin a 

dels seus titulars . 1 si hi falten el s 

noms de Lluís García Ballester , 

Emili Balaguer i Rosa Ballester, 

Juan Antonio Paniagua, Pere Marset 

i Francesc Bujosa, és perqu è 

la seva docència té com a mar c 

facultats de medicina de creaci ó 

molt recent . 1 si no hi apareix el de 

Diego Gracia és perquè la histò - 

ria de l'ensenyament a la faculta t 

de medicina de Madrid ha esta t 

exposada per Agustín Albarracín, 

i a tots dos els puc aplicar e l 

vell elogi llatí : Arcades ambo . 

Tot allò que ha estat, amb els seus 

cims i fondalades, la història d e 

l'ensenyament mèdic a Espanya , 

des que la Medicina arribà a 

l'esplèndida majoria d'edat qu e 

gaudeix ara, aquí ho té el lector. 

I si és docent de Medicina i la lectura 

l'anima a continuar el cam í 

perfectiu que van iniciar els millors 

de la nostra història mèdica, 

aleshores aquest llibre haurà 

assolit la fita que els seus editor s 

i els seus autors s'han proposat . 

5 

A mi m'ha produït, juntament am b 

el sentiment consignat abans, un 

xic de preocupació : el vendava l 

de tecnicisme i pragmatisme qu e 

avui bufa amb tanta força, impedirà 

en un futur més o menys 

proper que de les facultats d e 

medicina en desaparegui l'únic a 

finestra oberta al món d'allò qu e 

tòpicament anomenem "cultura"? 

Mentre segueixin vivint i ensenyant 

els autors d'aquest llibre , 

aquells que he recordat nominal - 

ment i molt pocs més, això n o 

passarà, i aquesta convicció és 

el meu refugi . Però, i després? 

"Després, que sigui allò que Déu 

vulgui", diran, amb la parla popular 

del país, aquells que es resignen 

per endavant. Però l a 

subtilesa dels teòlegs ens ha ensenyat 

a pensar que certes cose s 

succeeixen, no perquè Déu le s 

vulgui, sinó perquè Déu les permet . 

1 és acollit en aquest ensenya - 

ment, que jo, davant d'aquest a 

possibilitat, diré : "Déu no h o 

permeti" . 

Pedro Laín Entralgo

CAPÍTOL 1 

L'ENSENYAMENT MÈDI C 

A ESPANYA DES DE LA 

BAIXA EDAT MITJANA FIN S 

A LA LLEI MOYANO (7857 ) 

José VI S López Piñero

Introducció 

A Europa la medicina va ser l a 

primera ocupació de tipus científi c 

que es va convertir en professió . 

Com ja se sap, a partir del segl e 

XII se'n va començar a reglamentar 

la titulació, i des del XIII, el s 

estudis que havien de cursar el s 

aspirants al títol de metge . A la 

reglamentació de l'emperado r 

Frederic II per al regne de Sicíli a 

(1224), que se sol considera r 

com a punt inicial, ja s'establia 

la universitat com la institució e n 

què s'impartien aquests estudis . 

Aquest model, que es va portar a 

la pràctica a les principals universitats 

de la baixa edat mitjana , 

encapçalades per les de Bolònia , 

Pàdua i Montpeller, es limitav a 

als metges en sentit estricte . Els 

cirurgians van quedar exclosos d e 

l'educació universitària a caus a 

de diversos factors, entre el s 

quals cal destacar la valoraci ó 

negativa del treball manual i d e 

la tècnica, com a ocupacions d e 

categoria inferior, que procedi a 

de les obres de Plató i d'Aristòtil . 

Com a conseqüència d'això, l a 

formació dels cirurgians va continuar 

sent un aprenentatge bàsicament 

artesanal, que no va se r 

superat plenament fins que es va 

constituir la professió quirúrgica 

durant la II•lustració, generalment 

en institucions extrauniversità- 

ries. Finalment, la unificació professional 

de metges i cirurgian s 

es va produir a la major part dels 

països europeus al llarg dels primers 

decennis del segle XIX . 

Aquesta trajectòria i les canviant s 

circumstàncies socioeconòmiques, 

polítiques, culturals i científique s 

que la van condicionar permete n 

distingir quatre períodes a l'ensenyament 

mèdic a Espanya anterior 

a la llei Moyano (1857) , 

que a grans trets corresponen a 

la baixa edat mitjana, els segle s 

XVI i XVII, la I1•lustració i la fas e 

de transició integrada pel regna t 

de Ferran VII i les dues dècades 

inicials del d'Isabel II . 

La baixa edat mitjana : 

pluralisme de models 

d'ensenyament mèdi c 

Durant la baixa edat mitjana, al s 

regnes de la Península Ibèrica 

l'ensenyament mèdic es va desenvolupar 

en unes circumstàncies 

que no es poden equipara r 

a les que hi havia a la resta de 

territoris de l'Europa occidental. 

La traducció de l'àrab al llatí de 

les obres mèdiques gregues , 

hel . lenístiques i islàmiques mé s 

importants s'havia iniciat a Salers, 

però des de principis de l 

segle XII Toledo n'havia esta t 

l'escenari central, i al llarg de 

8 

les centúries següents es va es - 

tendre a diverses localitats de l a 

península . A més de textos d e 

Galè, Rhazès, Albucasis i altre s 

d'autors clàssics i àrabs, a Tole - 

do s'havia traduït el Canon d'Avicenna, 

i aquesta versió llatin a 

es convertí en el tractat sistemàtic 

fonamental del galenism e 

arabitzat que s'ensenyava a le s 

facultats de medicina de les uni - 

versitats de la baixa edat mitja - 

na . La principal peculiaritat del s 

regnes hispànics era la importància, 

no tan sols de la poblaci ó 

musulmana, sinó també de l a 

minoria jueva, que ocupava 

una posició molt destacada e n 

l'exercici de la medicina i en l a 

versió d'obres científiques des d e 

l'àrab . Per aquesta raó, el mode l 

universitari cristià no es va imposar 

de manera general i v a 

quedar reduït a un dels elements 

del pluralisme de l'ensenyamen t 

mèdic. 

En alguns nuclis de la població 

musulmana es va mantenir l a 

madrassa, centre d'estudis islàmics, 

fins èpoques molt tardanes, 

corn la de Saragossa, qu e 

va funcionar fins a la darreri a 

del segle XV. S'hi impartia en - 

La catedral i l'Escola de Medicina de Monipelle r

senyament mèdic regular, utilitzant 

com a tractat fonamental e l 

Canon d'Avicenna, com a les universitats 

cristianes, però utilitzant 

el text original àrab . Més 

sovint va continuar la formaci ó 

mèdica prop d'alfaquís o "savis" , 

que ensenyaven de manera pri - 

vada, degut l'absència d'institucio - 

nalització docent pròpia del mó n 

islàmic. No obstant això, les perse - 

cucions i circumstàncies de tota 

mena van portar a una situació que 

García Ballester anomena "ruralit - 

zació" de la medicina mudèjar, els 

pràctics de la qual van ser degra - 

9 

dats al nivell de curanderos . És de 

notar que, malgrat tot, alguns d'ell s 

van tenir un elevat prestigi a l'estrat 

dominant cristià, no tan sols a l 

llarg de la baixa edat mitjana, sin ó 

fins i tot durant el Renaixement . 

La situació era parcialment diferent 

a la població jueva, menys

nombrosa . però principalmen t 

de tipus urbà, que constituïa u n 

grup rellevant tant a l'activita t 

mercantil i financera com a l a 

mèdica i científica, en molte s 

ciutats dels regnes cristians . Els 

metges jueus es van continua r 

formant a les aljames d'acord 

amb el "model obert" proceden t 

del món islàmic, amb un nivel l 

que gairebé sempre era equiparable 

o superior al de les millor s 

facultats de medicina . Això explica 

els importants càrrecs assistencials 

i científics que, fins qu e 

van ser expulsats, van ocupar a 

les corts dels monarques cristians 

i als estaments nobiliari i 

clerical . malgrat que l'Esglési a 

prohibia reiteradament que assistissin 

els creients . Els con - 

versos es van integrar general - 

ment a la medicina universitària , 

i van formar un grup d'una importància 

quantitativa i qualitativa 

que va anar frenant les successives 

persecucions . 

El "model obert" també va teni r 

vigència a la societat cristiana . 

Es molt significatiu el fet que en 

un nou "regne de frontera" co m 

el de València els furs de Jaume 1 

(1261) concedissin llibertat "pe r 

obrir estudi de gramàtica i de 

totes les arts", de medicina i de 

dret, i que durant la baixa eda t 

mitjana les iniciatives de funda r 

una universitat fracassessin, 

malgrat que l'any 1329 es va introduir 

el control legal del títo l 

per a l'exercici professional . 

Com és lògic, el model universi - 

tari va ser promogut per l'Esglé - 

sia i pel creixent poder reial . 

L'origen de la Universitat de 

Palència, la primera dels regne s 

hispànics, són les escoles catedralícies, 

impulsades des de l a 

darreria del segle XIl pel bisbe , 

que al principi de la centúria se - 

güent va aconseguir que el re i 

creés la universitat i que el Papa 

hi concedís la butlla. Malgrat tot , 

va ser de poca durada, i sembl a 

que no hi havia estudis mèdics . 

A la Corona de Castella l'ensen - 

yament mèdic es va iniciar a la 

Universitat de Salamanca, qu e 

procedia de les escoles funda - 

des vers el 1218 per Alfons IX i 

que va rebre el 1255 la butll a 

pontifícia que concedia valides a 

als seus gratis a tot el món cristià 

. A la Corona d'Aragó va ser 

decisiva la influència de la Universitat 

de Montpeller, ciuta t 

que va pertànyer al domini d e 

Jaume 1. i que . després de la seva 

mort el 1276, va formar part de l 

regne de Mallorca fins al 1349 . 

D'altra banda, Jaume II va fundar 

el 1300 la Universitat de 

Lleida, a la qual Bonifaci VIII va 

atorgar el mateii( any la butll a 

com a "estudi general" . En dates 

posteriors es van crear les uni - 

10 

versitats de Valladolid (1346) , 

Perpinyà (1350) . Osca (1354) i 

Girona (1446), a més d'un "Estudi 

d'Arts i Medicina" a Barcelona 

(1400) . 

Tal com passava a la resta d'universitats 

europees, l'aspirant a 

metge havia d'estudiar primer a 

la "facultat d'arts", de caràcte r 

preparatori, i obtenir-hi el títo l 

de "batxiller en arts" o un d'equi - 

valent. Després es cursava un a 

mitjana de tres o quatre anys a l a 

facultat de medicina per aconseguir 

el grau de "batxiller en medicina", 

que era el que s'exigi a 

habitualment per a l'exercic i 

professional . En canvi, la con - 

cessió dels gratis de llicenciat i 

doctor només requeria la defensa 

de 'beses sobre temes determinats 

. El mètode didàctic er a 

l'escolàstic, que es basava en l a 

lectio, és a dir, la lectura i interpretació 

del text d'una autorita t 

clàssica, que presentava problemes 

(questiones) en alguns passatges 

obscurs o difícils, qu e 

eren objecte de discussió (disputatio) 

. La traducció llatina de l 

Canon d'Avicenna era, tal com ja 

hem avançat, el tractat bàsic fonamental 

. A més a més s'utilitzaven 

les d'altres textos islàmics , 

com ara la Isagoge de Joannitius, 

que és una introducció a les doctrines 

galèniques en forma d'esquemes, 

i obres (le Rhazès, Isaac

Israelí . Averrois i Abu Marwa n 

ibn Zuhr (Avenzoar) . així com 

versions a través de l'àrab de 

diversos tractats de Galè . Com 

a compendi per als estudiants va 

tenir una àmplia difusió l'anomenada 

4rticella. conjunt de textos 

que comprenia la Isagoge de Joannitius. 

nucli central, acompanyada 

d'una sèrie variable , 

que va anar augmentant amb e l 

temps, i en la qual solien figura r 

obres o fragments hipocràtics i 

galènics . d'autors islàmics i 

també d'alguns de cristians de l a 

baixa edat mitjana, com ara le s 

Paribolae . d'Arnau de Vilanova . 

Sota la influència de les universitats 

italianes i la de Montpeller . 

a la Corona d'Aragó es va introduir 

la dissecció de cadàvers hu - 

mans a l'ensenyament anatòmic . 

Malgrat la importància que té , 

aquesta novetat encara era incipient, 

ja que habitualment es 

practicava com a màxim una 

autòpsia anual durant els meso s 

d'hivern, i només amb la finalita t 

d'exemplificar les doctrines galè - 

niques . La Universitat de Lleid a 

va obtenir, el 1391 . un privileg i 

reial que autoritzava a practica r 

cada tres anys l'autòpsia d'u n 

condemnat a mort, i a la dècad a 

següent (1401) l'Estudi de Medicina 

de Barcelona, que s'acabava 

de fundar, en va rebre un de 

semblant . Cal destacar que du - 

Kcrtíus £an.liuíc. 

cum amplíllima »entílís fulgí.erpoGtío - 

ne.b-Jemum comentaría nuperaddít a 

vídelícetjacobí ae partíbus fup 

fen.vl.a.xm jo .0)3attbeí 

ae gradí fupcr fe n 

xxu. quía Wtilís í n 

as Deferir. 

~ 

Comentaris al Cànon d'Avicenna . de Cenlilis d e 

Fulgineo (I'àdua . 1511) . 

rant la segona meitat del segl e 

XV el "col•legi" o gremi de cirurgians 

i cirurgians-barbers d e 

València (1478) i el de metges i 

cirurgians de Saragossa (1488 ) 

van aconseguir permisos d'aquesta 

mena . 

A Saragossa no hi havia universi - 

tat, perquè després d'unes quantes 

iniciatives infructuoses l'Estudi 

general del regne, com j a 

hem indicat, s'havia fundat a 

Osca, el 1354 . La importànci a 

de les associacions professionals 

a la Corona d'Aragó es re - 

flecteix en el privilegi que es va 

concedir l'any 1488 al "col•legi " 

local de metges i cirurgians per 

poder practicar autòpsies a 1 .- 

Hospital de Nuestra Señora de 

Gracia, que . com veurem, al segl e 

següent esdevindria un escenar i 

d'avantguarda als orígens de Vanatomia 

patològica . 

Tant la influència italiana com l a 

importància de les associacions 

van condicionar el privilegi qu e 

va obtenir València al 1478. García 

Ballester fa notar que la legislaci ó 

del 1329 esmentada havia introdu'it 

al regne de València el contro l 

legal del títol, no solament pe r 

als metges, sinó també per al s 

cirurgians i els barbers-cirurgians . 

Aquests van constituir el seu co - 

Ilegium, gremi, al 1433 . i tres 

dècades més tard van aconsegui r 

la fundació d'una "lectura" o escola 

de cirurgia (1462) . on s'impartia 

un ensenyament teòric i 

pràctic a càrrec de metges universitaris, 

que des del 1480 va n 

formar un claustre fix de quatr e 

professors . Aquesta escola és l a 

que va rebre al 1478 el privileg i 

reial per dissecar cadàvers humans, 

corn a resposta a un a 

sol•licitud que indicava expressament 

com a finalitat "veur e 

com estan organitzats els cosso s 

en les seves parts interiors" , 

tema del qual "no se'n pot tenir 

notícia veritable mitjançant l a 

lectura o l'enteniment. en la me-

12 

sura que ho fan els ulls corporals" 

. 'I'ot plegat significava superar 

el plantejament artesana l 

de l'ensenyament quirúrgic, vigent 

a gairebé tot Europa, que el reduia 

a l'aprenentatge d'un "ofici" , 

i passar a concebre'l com la formació 

per a una ars o tècnica . 

Portada de la universitat de Salamanca .

Els segles XVI i XVII : 

tradició i renovació de 

l'ensenyament mèdi c 

Al llarg dels segles XVI i XVII el 

galenisme i el mètode escolàsti c 

van continuar dominant el con - 

junt de l'ensenyament mèdic europeu 

. No obstant això, el galenisme 

vigent en aquest períod e 

no va ser pas homogeni . Ben a l 

contrari, la dialèctica entre tradició 

i renovació va causar-ne l a 

fragmentació en diversos corrents, 

el desenvolupament del s 

quals és la principal línia per situar 

la trajectòria de l'ensenya - 

ment mèdic. Sembla convenient 

començar recordant de manera 

esquemàtica els quatre corrents 

que s'hi poden distingir, i les 

seves relacions amb les tendències 

ideològiques i culturals . 

El primer d'aquests corrents v a 

ser una mera continuació del ga - 

lenisme arabitzat de la baix a 

edat mitjana, que en seguia e l 

llibre sistemàtic fonamental, l a 

versió llatina del Canon d'Avicenna 

; per aquesta raó també 

rep el nom de "galenisme avicen - 

nista". Es va mantenir vigent fin s 

a la primera meitat del segl e 

XVI, tot i que enfrontat amb e l 

nou enfocament dels metges seguidors 

de l'humanisme renaixentista, 

que tenia com a princi - 

pal objectiu el ple restabliment 

del saber mèdic de l'Antiguita t 

clàssica . Com a conseqüènci a 

d'això van recuperar els text s 

clàssics originals, mitjançan t 

edicions depurades lèxicament i 

traduccions directes, i van atacar 

durament els "barbari" que continuaven 

adherits al galenism e 

avicennista, perquè feien servi r 

les doctrines mèdiques clàssiques 

a través de les traduccion s 

medievals indirectes i de les "co - 

rrompudes" interpretacions dels 

àrabs . Al mateix temps que desplaçaven 

el Canon d'Avicenna , 

es van centrar en les obres d e 

Calé, algunes de les quals n o 

eren conegudes a I'edat mitjana , 

i els van dedicar una amplíssim a 

sèrie de comentaris . Com en els 

altres vessants del moviment, e l 

"galenisme humanista" es va iniciar 

a Itàlia i es va estendre després 

a altres països, gràcies a 

l'activitat de metges formats a 

Itàlia, o que s'hi relacionaven . 

La seva contribució no es reduei x 

a la recuperació de texts mèdic s 

antics, sinó que a més a més v a 

plantejar la necessitat d'entendre'ls 

realment. Després de superar 

la "barbàrie" de les traduccions 

i les interpretacion s 

medievals es va procedir a com - 

parar els texts dels autors antics , 

per tal de descobrir-ne les contradiccions 

internes . Amb l'objec - 

tiu inicial de veure exemplificades 

13 

lartteella nuperrtme tm , 

p;ctCa ctt ipptu rtn ns tractatibuspm. 

tilne uupzelTbnt Cupcrabo 

attts:bt pata in pagv 

na (equentt. 

+ 

peta poinadi ti1alentlnt tí)Cfpa' 

níaUlectolcm )era(ipctton . 

lgirus ticet.non funt fperaenda votumina testo: 

Quifquls es: infipo lumíne flfe gradum. 

3nuemes media varias vel 1pollinis artes : ! 

1Erede md» facto ert carta referta fa le. 

tandíde'Incniofe lato cuí cura falaris : 

Ilion parcas auto :a-mos rlrud opus . 

Articella de rere Pomar (Lyon . 1515) . un dei s 

texts medies del segle XV! . 

les doctrines clàssiques, se'n v a 

relacionar els continguts amb el s 

fenòmens observats en el co s 

humà sa i malalt. La conseqüència 

va ser, en aquest cas, de mol t 

més llarg abast, perquè la comprovació 

de llacunes i errors v a 

ser un dels orígens del procé s 

que va menar a la crisi del criter i 

d'autoritat com a base del conei - 

xement mèdic . 

Des de les dècades centrals de l 

segle XVI, alguns seguidors de l 

galenisme humanista van ana r 

concedint una importància cad a

cop més gran a l'observació . E l 

resultat més immediat d'aquesta 

tendència va ser la nova anatomia 

descriptiva del cos humà , 

encapçalada per Vesalius, qu e 

va imposar un coneixement mor - 

fològic basat en la dissecció d e 

cadàvers humans, i obertamen t 

enfrontat amb les doctrines galenistes 

. D'una manera més gradual 

es va iniciar l'autonomia de 

l'observació clínica i epidemiolò - 

gica . Les històries clíniques, qu e 

fins aleshores s'havien anomenat 

cansília . perquè s'utilitzave n 

per a exemplificar les doctrines 

galèniques, es van començar a 

anomenar observationes . Es va 

descriure un seguit de "malalties 

noves", que es considerava qu e 

els clàssics no havien conegut, i 

que per tant la seva autoritat n o 

pesava a sobre d'elles . 

D'altra banda . cada vegada e s 

reunia informació més àmplia i 

precisa sobre les malalties epidèmiques 

i endèmiques en relaci ó 

amb les condicions ambientals . 

Les històries clíniques i les concepcions 

ambientalistes hipocràtiques 

es van convertir en model s 

de totes aquestes tasques, i, to t 

i que es va mantenir la vigènci a 

general del sistema galènic, el s 

tractats hipocràtics van passa r 

al primer pla . La majoria dei s 

seguidors del que es podria ano - 

menar "galenisme hipocratista" 

van assimilar a més a més la nova 

anatomia i van començar a aplicar-la, 

tant a les teories de le s 

localitzacions de les malalties co m 

a l'aclariment mitjançant necròp - 

sies de casos clínics concrets . 

En el darrer terç del segle XVI la 

medicina acadèmica europea v a 

arribar a un carreró sense sortida 

. Entre les persones i els grup s 

més lúcids es va estendre l a 

desil . lusió, en veure frustrade s 

les expectatives que havia despertat 

el "renaixement" de la 

ciència mèdica a través del pro - 

grama humanístic. Aquesta cris i 

va conduir a dues postures oposades, 

l'una favorable a la reno - 

vació científica i l'altra contrària . 

totes dues condicionades pe r 

factors ideològics, sociocultural s 

i polítics enfrontats. La favorable 

a la renovació no tan sois va incorporar 

els avenços de la nov a 

anatomia, les observacions necròpsiques, 

clíniques i epidemio - 

lògiques i les diverses rectificacions 

de detall que s'havia ana t 

fent al galenisme, sinó que també 

va començar a assimilar ele - 

ments del paracelsisme, que er a 

l'únic sistema que al segle XV I 

havia plantejat una ruptura completa 

amb el galenisme . El mateix 

Paracels, al llarg de la seva 

vida havia publicat molt pocs lli - 

bres. que van tenir escassa re - 

percussió en aquell moment . 

14 

però a partir dels anys seixanta , 

i coincidint amb la crisi del pro - 

grama humanista, es va produi r 

l'anomenat paracelsan revival . 

Aleshores es van editar les seves 

obres en I'alemany original, aix í 

com traduccions llatines que le s 

van difondre fora d'Alemanya . 

Després del paracelsan revival , 

la majoria deis galenistes favorables 

a les novetats van admetre 

els medicaments químics , 

gairebé sempre com una mer a 

rectificació parcial del sistem a 

tradicional. També n'hi va have r 

d'altres que, a més d'accepta r 

aquests medicaments, van provar 

de conciliar el galenism e 

amb interpretacions químiques 

dels fenòmens fisiològics i patològics, 

fins arribar a un autèntic 

eclecticisme . Al llarg del segl e 

XVII aquest "galenisme eclèctic " 

va contribuir decisivament a fer 

possible la formulació de la iatroquírnica, 

el primer sistem a 

mèdic modern, al tercer terç d e 

la centúria . 

Tot i que no es pot establir una 

relació simplista, no hi ha cap 

dubte que la ideologia i les condicions 

socioculturals de la Reforma 

protestant van afavorir e l 

desenvolupament del "galenism e 

eclèctic". A l'extrem contrari, la 

Contrareforma catòlica va set' , 

des de lots els punts de vista, e l 

marc adient per al galenism e

oposat a les novetats . Aques t 

"galenisme contrareformista" va 

tenir com a objectiu principal e l 

retorn a les doctrines tradicionals 

: va marginar les novetat s 

que les contradeien, mentre les 

reelaborava d'acord amb el neo - 

escolasticisme propi de la Contra 

reforma . 

Un factor que va condicionar 

parcialment la renovació de l'en - 

senyament mèdic va ser la posi - 

ció de la Facultat de Medicina de 

cada universitat, que per norm a 

general ocupava una posició secundària 

en relació amb les facultats 

de teologia i de dret . 

Només n'hi havia algunes en qu è 

es rebia de les autoritats un a 

atenció preferent . (;exemple obli - 

gat és l'impuls que el Senat venecià 

va donar a la Facultat d e 

Medicina de la Universitat d e 

Pàdua, decisiu perquè aquest a 

facultat fos la més importan t 

d'Europa a l'època . A la Península 

Ibèrica va passar una cos a 

semblant a la Universitat d e 

València, que va tenir la faculta t 

de medicina més prestigiosa i 

millor dotada dels regnes hispà - 

nics gràcies al suport de I'oligar - 

Estatua del cardenal Cisneros presidint el pat i 

principal de la Universitat d'Alcalà . 

15

quia urbana municipal, de la qua l 

depenia . 

A la Corona de Castella les prin - 

cipals facultats de medicina va n 

ser, durant aquests dos segles , 

les de les universitats de Salamanca, 

Alcalà i Valladolid, mentre 

que per diverses raons le s 

de Sevilla, Granada i Santiago 

van ocupar una posició margina l 

en el terreny de l'ensenyament 

mèdic. A la Corona d'Aragó va n 

perdre importància les facultats 

de Lleida i Osca, mentre anaven 

passant a primer pla la de Barcelona, 

des que es va reorganitzar 

al 1559, i la de Saragossa a 

partir del 1583 . A les anomenades 

"universitats menors" l'ensenyament 

mèdic no va existir o 

va funcionar de manera molt limitada 

. A Amèrica va comença r 

l'any 1580 a la Universitat d e 

Mèxic i el 1634 a la de Lima . 

El centre inicial del galenism e 

humanista a Espanya va ser l a 

Universitat d'Alcalà . Com tothom 

sap, era una típica fundaci ó 

renaixentista (1508), de la qua l 

Cisneros va excloure els estudi s 

jurídics, i la va destinar preferentment 

a la teologia i les humanitats 

. Les càtedres de ma - 

temàtiques i de filosofia natura l 

de la facultat d'arts van teni r 

molt poc relleu, però la persona - 

litat excepcional de Nebrija, tot i 

que no hi va estar directament 

adscrit, hi va crear un ambien t 

d'interès vers les qüestions científiques 

d'acord amb la mentalitat 

humanística. En el terreny d e 

la medicina, n'hi ha prou am b 

recordar l'edició que va fer a Al - 

calà de la versió llatina per Jean 

de la Ruel de la Materia medica , 

de Dioscòrides, a la qual va afegir 

un Lexicon amb la correspondència 

en llengua vulgar dels 

noms grecs i llatins dels productes 

curatius (1518) . El 1513 es 

va dotar la càtedra de grec, qu e 

va ocupar, entre el 1521 i e l 

1542, un hel . lenista d'altura , 

com era Francisco de Vergara , 

germà del famós erasmista Jua n 

de Vergara i corresponsal de l 

mateix Erasme . D'altra banda , 

als anys trenta, Andrés Laguna , 

una de les màximes figures europees 

del galenisme humanista, 

va estar en relació amb l a 

universitat . La Facultat de Medicina 

va començar a funcionar e l 

curs de 1509 únicament am b 

dues càtedres i una reglamenta - 

ció que donava preeminència a 

l'explicació del Canon d'Avicenna 

. L'orientació arabitzada va 

seguir vigent fins que al 1538 e s 

va nomenar catedràtic Rodrig o 

de Reinoso, un amic de Lagun a 

que s'havia format a Itàlia . De s 

d'aleshores els acords del claustre 

de medicina van anar arraconant 

les lliçons reservades al 

16 

gran tractat islàmic, fins al punt 

que a mitjan segle quedaren redu'ides 

a un mer tràmit reglamentari 

. Naturalment, el canv i 

de I'ensen yament mèdic el va facilitar 

l'hegemonia de la mentalitat 

humanista que hi havia 

aleshores a la resta de la universitat 

. En aquest ambient es van 

formar Valles, Cristóbal de Vega 

i Francisco de Mena . capdavanters 

de l'escola d'Alcalà de llenares 

de l'etapa següent, i personalitats 

mèdiques de prime r 

rang com Francisco Hernández , 

Nicolás Monardes, Juan Huart e 

de San Juan . i els cirurgian s 

Francisco Arceo i Francisco Díaz , 

així com Miguel Jerónimo Ledesma 

i Miguel Juan Pascual , 

(los dels principals introductors 

del galenisme humanista a la 

Universitat de València . 

Quan es va planificar l'estructura 

de la Universitat de València, el 

1499, es va decidir que tindria 

una càtedra de Medicina, a més 

d'incorporar l'Escola de Cirurgia 

a què ens hem referit anterior - 

ment. Tanmateix, quan s'hi van 

nomenar professors per primera 

vegada, el 1501 . es va afegir una 

altra càtedra -l'anomenada "segona 

cadira de medicina"-, des - 

tinada a l'ensenyament d'anatomia 

i de medicaments simples . 

D'aquesta manera, la nova universitat 

va comptar amb les pri-

meres càtedres espanyoles, tan t 

de cirurgia com d'anatomia i 

botànica mèdica . Durant les pri - 

meres dècades del segle l'ensen - 

yament va ser de poca volada, i 

seguia el galenisme arabitzat . 

La situació va començar a canviar 

quan Miguel Jerónimo Ledesma, 

després de formar-se a 

Alcalà, va ser nomenat el 153 1 

titular de la càtedra de grec, de s 

d'on va explicar amb texts origi - 

nals galènics i hipocràtics . A l 

llarg de la dècada següent el co - 

rrent humanista es va enforti r 

gràcies a la incorporació com a 

professors de Miguel Juan Pascual, 

format a Alcalà i a Montpe - 

ller, i Pere Jaume Esteve, que 

havia estudiat a París i a Montpeller. 

La culminació es va produir 

a partir del 1547 . qua n 

Pedro Jimeno i Luis Collado , 

deixebles de Vesalius, van fer d e 

la Universitat de València un a 

de les primeres a desenvolupa r 

àmpliament el nou ensenyamen t 

anatòmic . La docència es basav a 

ara en nombroses autòpsies, am b 

un rebuig explícit de la simpl e 

exposició verbal, ja que segon s 

Jimeno, una qüestió anatòmic a 

era ardua atque difficillima dictu . 

fieri /unge facillima . Paral . lela - 

ment es van introduir les pràcti - 

ques d'herborització en zones 

amb diferents tipus de flora co m 

a fonament de l'ensenyament de 

medicaments simples. El 156 0 

la "segona cadira" es va separa r 

en dues càtedres, una d'anatomia 

i l'altra de simples . Vuit anys 

més tard, quan es nomenà Joa n 

Plaça titular de la segona, es va 

fundar un jardí botànic, el primer 

a les universitats dels regnes 

hispànics i un dels primer s 

d'Europa . D'altra banda, al 1548 

s'havia dotat una càtedra d e 

"pràctica" i més tard, quan es v a 

imposar el galenisme hipocratis - 

ta, es van crear la d'"Hipòcrates " 

(1567) i la de "pràctica particular" 

(1574) . 

A Alcalà, l'any 1534 els estudiants 

ja havien sol . licitat que 

s'hi ensenyés anatomia . Segon s 

el testimoni de Francisco Valles . 

el mateix Pedro Jimeno la va iniciar 

l'any 1550 . encara que e l 

nomenament més antic que e s 

conserva és el de Pedro Marcos 

(1563), valencià com gairebé tot s 

els que van ocupar aquesta càtedra 

d'Alcalà fins als primers 

anys del segle XVII . Valles va demanar 

ajut a Jimeno per ensenya r 

davant del cadàver la teoria de le s 

localitzacions de les malalties , 

d'acord amb els supòsits del galenisme 

hipocratista, corrent de l 

qual Valles va ser una de les figures 

més destacades . A la seva 

obra, que va tenir influència a 

Europa fins al principi del segl e 

XIX, va començar a basar la fi- 

17 

siologia i la patologia en el s 

nous coneixements anatòmics, i 

tal com va recalcar I3oerhaave , 

"va explicar amb observacion s 

pròpies el que diu Hipòcrates" . 

La Universitat de Salamanca , 

que havia estat la més important 

dels regnes hispànics a la baix a 

edat mitjana, va tenir l'època d e 

màxima esplendor al segle XVI , 

quan va arribar a comptar am b 

setanta càtedres . Als estudi s 

d'aquesta universitat predominaven 

la teologia i el dret, per ò 

l'ensenyament mèdic, tot i que 

tenia un pes modest dins de l 

conjunt de la universitat, va figurar 

entre els millors dels regnes 

peninsulars . La facultat de medicina 

tenia càtedres "de propietat" 

i "cursatòries". Les primere s 

eren dues, fins que l'any 157 7 

se'n va afegir una altra de la ma - 

teixa categoria, i les "cursatòries" 

es van anar creant al llarg 

de la centúria . El 1530 van començar 

a funcionar la d'"Avicen - 

na" i la d'"articela", que responien 

estrictament al galenism e 

arabitzat, que també era vigent a 

les de propietat . Es interessant fer 

notar que es van transforma r 

quan els corrents humanistes i 

hipocratista van aconseguir l'he - 

gemonia . ja que al 1577, quatr e 

anys després de dotar-se la càtedra 

de Medicaments simples, l a 

càtedra d'Avicenna es va convertir

en la tercera de propietat i la 

d'articela en la de "mètode" . 

Aquests corrents es van imposar 

durant les dècades centrals de l 

segle . Un fet significatiu és que 

Benito Bustamante, que havi a 

estat professor a Bolònia, va dedicar 

a la Universitat de Salamanca 

el seu Methodus, imprè s 

a Venècia pels Aldos el 1550 i 

una de les obres primerenque s 

d'orientació hipocratista, en què 

es considera Galè com un exposi - 

tor, no sempre encertat, d'Hipòcrates 

. No és un atzar que e l 

mateix any Lorenzo Alderete defensés 

la dotació d'una càtedr a 

d'anatomia amb arguments semblants 

als de Jimeno : "La anatomía 

que esta escripta en los libros 

es corno figura o pintura de 

la anatomía real que se hace e n 

los cuerpos muertos [ . . .1 N o 

basta la anatomía escripta si n o 

se vee por la vista de los ojos" . 

Alderete va ser el catedràtic de 

medicina que va tenir més influència 

en aquelles dècades ; e l 

seu prestigi es reflecteix a les 

cites que Ii van dedicar grans 

personalitats mèdiques que havien 

estat deixebles seus, com 

ara Amato Lusitano, Joan Tomàs 

Porcell i Francisco Sánchez de 

Oropesa . Com a titular de l a 

nova càtedra d'anatomia va ser 

nomenat Cosme de Medina, deixeble 

de Collado, amb qui havia 

col-laboral en la descripció de 

l'estrep . El magisteri d'Alderete i 

Medina explica en gran part una 

contribució tan important co m 

les primeres autòpsies sistemàtiques 

de morts per la pesta , 

fetes per Porcell a l'Hospital de 

Nuestra Señora de Gracia, de 

Saragossa, durant l'epidèmia que 

va patir aquesta ciutat l'an y 

1564 . També és obligat remarcar 

que entre el 1557 i el 156 7 

va ser catedràtic a Salamanc a 

Luis de Lemos, l'autor d'un a 

anàlisi crítica dels textos hipocràtics 

que es considera una de le s 

obres culminants de l'humanisme 

mèdic renaixentista . 

La Universitat de Valladolid, l a 

tercera de les grans universitats 

castellanes, era el principal centre 

espanyol d'estudis jurídics civils, 

fet coherent amb la presència 

a la ciutat de la Real Chancillería. 

Al segle XVI la facultat de 

medicina va mantenir una orientació 

favorable al galenisme arabitzat, 

cosa que es reflecteix en 

el fet que la seva càtedra principal 

es va continuar anomenan t 

"prima de Avicenna" . Va ser la 

primera a Castella en què s'ensenyava 

anatomia sobre el cadàver, 

en un curs que va imparti r 

l'any 1550 Alonso Rodríguez de 

Guevara, el principal contradictor 

espanyol de la nova anatomia 

vesaliana, que després va 

18 

ocupar una càtedra a la Universitat 

de Coimbra . A Valladolid la 

seva docència no va tenir continuïtat, 

fins al punt que a la darreria 

del segle era l'única universitat 

espanyola importan t 

que no tenia càtedra d'anatomia 

. 

Ja sabem que la presència de la 

cirurgia a l'ensenyament universitari 

va ser una de les peculiaritats 

de la Itàlia de la baixa eda t 

mitjana i del Renaixement. També 

coneixem el fet que el model italià 

va influir en la creació de 

l'Estudi de Cirurgia, de València , 

que des que es va fundar la universitat 

s'hi va integrar com a 

"cadira de cirurgia". Després de 

la valenciana, que va estar coberta 

sense interrupció al llarg 

de tota la centúria, es va dota r 

per iniciativa reial la de la Universitat 

de Salamanca (1566) . 

El primer titular en va ser Andrés 

Alcázar, renovador de les 

tècniques operatòries cranials i 

avançat de les toràciques, que 

es pot considerar la màxima fi - 

gura quirúrgica universitària a 

l'Espanya de l'època, paral .lelament 

a les de Dionisio Daz a 

Chacón i Bartolomé Hidalgo d e 

Agüero, dins de la cirurgia militar 

i a l'hospitalària, respectiva - 

ment . A les acaballes del segl e 

(1594), també per iniciativa reial , 

es van crear les càtedres de ci -

urgia d'Alcalà i de Valladolid , 

que no van assolir un nivell sem - 

blant . Entre les institucions n o 

universitàries que van imparti r 

docència quirúrgica destaque n 

ais hospitals del monestir d e 

Guadalupe . Deixant de banda 

l'arbitrària imatge panegírica , 

consta documentalment que des 

de mitjan segle XVI hi funcionava 

una escota per a cirurgian s 

que impartia lliçons teòrique s 

associades a la pràctica hospitalària 

. D'altra banda, eren u n 

centre de perfeccionament per a 

metges graduats a les universitats 

. (,'ensenyament anatòmic 

d'acord amb l'orientació vesaliana 

la hi va introduir Francisc o 

Micó . que havia estat deixebl e 

de Cosme de Medina a Salamanca, 

al final de la dècada deis 

cinquanta, quan hi treballav a 

Francisco Hernández, poc abans 

de la cèlebre expedició científic a 

a Nova Espanya . La continuïtat 

d'aquest ensenyament queda pa - 

lesa en el fet que al final de l a 

centúria València i Guadalup e 

eren considerats els centres per 

antonomàsia de la pràctica de l a 

dissecció . 

Desprès de la crisi del darre r 

terç del segle XVI, el galenism e 

oposat a la innovació va esdevenir 

el corrent dominant a l'ensenyament 

mèdic espanyol, cosa 

que resulta coherent amb la po - 

Portada de la Historia de la composición del 

cuerpo humano (Roma . 1556), (le Juan Valverd e 

d'Amusco . 

sició de la monarquia hispànic a 

a la Contrareforma . Aquesta situació 

no va impedir, però, qu e 

hi hagués galenistes, alguns 

d'ells amb tant de relleu com el s 

cirurgians Francisco Díaz i Juan 

Fragoso, que assimilessin ele - 

ments aïllats del paracelsism e 

junt amb altres novetats, o b é 

paracelsistes que trenquessi n 

obertament amb el galenisme . 

Amb tot, aquests darrers va n 

portar a terme la seva activita t 

al marge del món acadèmic, llevat 

de Lorenç Cózar, que, després 

de publicar un programa de 

19 

fonamentació de la medicina qu e 

seguia els principis del moviment 

paracelsista, va aconseguir 

el 1591 la creació a la Universitat 

de València d'una càtedra 

de medicaments químics, l'únic a 

a Europa al segle XVI . El mateix 

Cózar en va ser nomenat titular , 

però la càtedra només va funcionar 

durant un curs acadèmic . 

L'hegemonia del galenisme contrareformista 

es fa palesa d e 

manera molt expressiva als comentaris 

sobre texts hipocràtics 

i galènics que van publicar catedràtics 

com ara Ambrosi o 

Núñez i Juan Bravo de Piedrahita, 

de Salamanca ; els valencians 

Jaume Segarra i Vicent Garci a 

Salat ; Pedro García Carrero, 

d'Alcalà, i Jerónimo Jiménez, de 

Saragossa . La tasca de depura - 

ció filològica deis texts mèdic s 

antics la consideraven acabada , 

i per tant es van limitar a reproduir 

versions llatines d'autors 

anteriors . D'altra banda, els comentaris 

es limitaven a glosses i 

argumentacions escolàstiques , 

que ignoraven les novetats i 

pràcticament no introduïen observacions 

clíniques pròpies . 

D'entre ells sobresurt Luis Mer - 

cado, catedràtic de la Universitat 

de Valladolid, a qui Kur t 

Sprengel va anomenar el "san t 

Tomàs de la Medicina" . En efec -

te. la seva obra va ser la més influent 

sistematització del galenisme 

feta a Europa des dei s 

supòsits escolàstics contrareformistes. 

Entre els seguidor s 

d'aquest corrent va tenir u n 

prestigi similar o superior al que 

havia tingut la Uniti-ersa Medicina, 

de Jean Fernel, mig segl e 

abans, entre els seguidors de l 

galenisme humanista, fel qu e 

explica que de les seves Oper a 

omnia, publicades entre 1594 i 

1613, i d'alguns altres dels seu s 

llibres se'n fes nombroses reedicions 

en diversos països. A més 

de ser un clínic excel . lent, Mercado 

tenia bona informaci ó 

sobre les novetats, però el se u 

objectiu bàsic va ser refutar-les 

si comprometien el galenisme , 

que aspirava a restaurar íntegrament 

. Va seguir aquesta mateixa 

línia a les Instilutiones medicae 

(1594) i les Institutiones 

chirurgicae (1594), manuals 

destinats als exàmens del Protomedicat, 

que va redactar pe r 

encàrrec, a l'igual de les Institutiones 

. . . per a l'aprofitament i 

examen deis algebristes (1599) , 

que corresponen a l'intent de l a 

Corona de reglamentar la forma - 

ció dels empírics que reduïen luxacions 

i fractures . 

El panorama de l'ensenyamen t 

mèdic espanyol es va modifica r 

notablement durant el segle XVII . 

A la Corona de Caslella la pragmàtica 

que va firmar Felip 111 e l 

1617 va significar, tal com h a 

remarcat Granjel . un fort recolzament 

per al galenisme més intransigent. 

Atribuïa la "manc a 

de bons metges" a les nove s 

orientacions "en les lectures d e 

les universitats" . Per posar-h i 

remei, a més de limitar la titula - 

ció a les de Salamanca . Alcalà i 

Valladolid, i d'excloure les Institutiones 

de Mercado dels exàmen s 

del Protomedicat, va disposa r 

que "els catedràtics llegeixin la 

doctrina de Galè, Hipòcrates i 

Avicenna, com se solia fer antigament, 

llegint primer la lletr a 

del capítol que es comenti ( . . .) i 

després ( . . .) els dubtes i quéstions 

que es presentin tocant a 

la lletra" . Malgrat això, i malgra t 

l'extrema decadència de les tre s 

universitats, que es manifestav a 

fins i tot en la disminució de l 

nombre d'estudiants, alguns deis 

seus professors no eren seguidors 

de l'escolasticisme contrareformista. 

sinó del galenisme eclèctic 

. En destaquen Gaspar Bravo 

de Sobremonte . catedràtic a Valladolid, 

que va defensar la doctrina 

de la circulació de la sang i 

altres innovacions anatòmique s 

i fisiològiques, així com l'ús del s 

medicaments químics, tot i qu e 

només com a rectificació de detall 

del sistema galènic . i Pedro 

20 

Miguel de Heredia, catedràtic 

d'Alcalá, que va introduir, a més a 

més, algunes nocions paracelsistes 

a les doctrines patològiques . 

A la Corona d'Aragó la Faculta t 

de Medicina de la Universitat de 

València va continuar sent la més 

important, tot i que va esdeveni r 

un centre del galenisme més in - 

transigent . A les dècades centrals 

del segle el professor mé s 

destacat va ser Matías García , 

catedràtic d'anatomia, que es va 

consagrar a la impugnació de la 

teoria de la circulació de la sang , 

després d'arribar al convenci - 

ment de l'"immens dany" qu e 

podia fer al galenisme . Contràriament 

al que es podria suposar , 

no va criticar Harvey, Pecquet i 

altres autors moderns amb especulacions 

escolàstiques, sin ó 

amb el mateix mètode, mitjançant 

"experiències anatòmiques" 

i "arguments basats en viviseccions", 

als quals va dedica r 

llargs anys d'esforços . 

L'adhesió a I'immobilisme doctrinal 

no va significar la decadèn - 

cia de l'ensenyament pràctic . e l 

qual, al contrari, va millorar notablement. 

L'amfiteatre anatòmic 

es va reconstruir el 1624 i 

es va ampliar el 1637 . Els catedràtics 

de la disciplina no e s 

limitaven a les dotze disseccions 

anuals reglamentàries, sinó qu e 

en practicaven un nombre més

gran, motiu pel qual percebien 

un augment de salari . L'ensenyament 

de medicaments simple s 

va augmentar les excursions i e l 

jardí botànic va ser reformat i 

ampliat en diverses ocasions . 

D'altra banda, les universitats 

de Barcelona i Saragossa va n 

arribar a tenir facultats de medicina 

de relativa importància dins 

de l'empobrit panorama espanyol 

. Aquest fet s'explica pel su - 

port dels respectius ajuntaments , 

que va permetre, per exemple, l a 

instat lació d'amfiteatres anatòmics 

. També hi va influir la notable 

tasca d'alguns professors , 

com Jacint Andreu a Barcelona i 

Matías de Lera a Saragossa, tots 

dos galenistes amb una limitad a 

obertura a les novetats, per ò 

excel•lents clínics distanciats d e 

l'escolasticisme . Es molt signifi - 

catiu el fet que tots dos van ser 

metges de cambra de Juan Jos é 

d'Àustria, en una època anterio r 

a la relació d'aquest prínce p 

"preil•lustrat" amb Juan Bautist a 

Juanini i altres novatores . 

El moviment novato'', que va 

trencar obertament amb el galenisme, 

sobretot des del sistem a 

iatroquímic, i va denunciar l'endarreriment 

mèdic espanyol, e s 

va desenvolupar a la fi del segl e 

XVII . especialment a partir de l 

1687. Com que pràcticament n o 

eren admesos a les universitats . 

els novators havien de dependre 

de la protecció de nobles i clergues 

de mentalitat preil•lustrad a 

i agrupar-se en "acadèmies" o 

"tertúlies" independents al voltant 

dels mecenes . Els que e s 

reunien al domicili sevillà de l 

metge Juan Muñoz y Peralta e s 

van veure obligats a mantenir 

dures polèmiques amb els catedràtics 

de la Universitat de Sevilla, 

però al 1700 van aconseguir 

que la seva tertúlia e s 

convertís en la "Regia Socieda d 

de Medicina y otras Ciencias" , 

la primera institució espanyol a 

dedicada al conreu de la nov a 

medicina. Juan de Cabriada i al - 

tres novatores van trobar a l a 

Cort l'oposició tancada dels catedràtics 

d'Alcalà, especialmen t 

la de l'intransigent galenista 

Francisco Henríquez de Villacor - 

ta . Un catedràtic de la Universi - 

tat de Salamanca, José Colme - 

nero, el 1697 llançà un ata c 

tardà, que va rebre molt de su - 

port per part del galenisme contrareformista 

francès, contra l a 

utilització terapèutica de l a 

quina . que Cabriada i els acres 

innovadors defensaven des d'u n 

punt de vista iatroquímic, per ò 

que havia estat introduïda a Europa 

a mitjan segle per galenistes 

espanyols . 

La postura de les facultats d e 

València i Barcelona davant la 

21 

innovació va ser més moderada . 

A València, després de la mort 

de Matías García, el professor de 

més prestigi era Joan Baptist a 

Gil de Castelldases, galenista 

eclèctic que va ser el principa l 

promotor de 1'Alias anatómic o 

de Crisóstomo Martínez, i de l'ajut 

econòmic que va permetre a 

aquest "microscopista clàssic " 

de traslladar-se a París . El claus - 

tre de Barcelona estava encapçalat 

per Joan d'Alòs . d'ampli 

eclecticisme. que s'evidenci a 

al tractat De corde (1694), en e l 

qual va exposar l'anatomia normal 

i patològica i la fisiologi a 

cardiovascular d'acord amb el s 

plantejaments moderns i va oferir 

excel•lent informació sobre 

l'administració intravenosa de 

medicaments i la transfusió sanguínia, 

dues novetats terapèutiques 

del moment . 

Les limitacions dels eclèctics es 

van manifestar a la Universitat 

de Saragossa, que tenia la facultat 

de medicina més avançad a 

d'aquells anys . Francisco Sa n 

Juan y Campos, catedràtic d'Anatomia, 

va introduir la teoria d e 

la circulació de la sang a l'ensen - 

yament universitari espanyol . tot 

i que només era un galenist a 

eclèctic, a l'igual de Tomás de 

Longás, protometge del regn e 

d'Aragó . Això explica que tot s 

dos s'oposessin a la docència de

José Lucas Casalete, un altre 

catedràtic de la facultat i l'úni c 

d'Espanya que va militar e n 

aquest atac novator. Resulta 

il•lustratiu que se sumessin a 

aquest atac la totalitat del s 

claustres mèdics de les universitats 

de Salamanca, Alcalà . Valladolid, 

València . Barcelona, Llei - 

da i Osca . 

[única innovació instituciona l 

de l'ensenyament mèdic abans 

d'acabar el segle va ser la càtedra 

d'Anatomia de I'Ilospita l 

General de Madrid, fundad a 

l'any 1689, tal com han demostrat 

recentment Pardo Tomás i 

Martínez Vidal . Les activitats 

docents de la Regia Sociedad d e 

Medicina, de Sevilla, van començar 

la centúria següent . 

La Regis Sociedad de Sevilla . 

22

La Il . lustració: renovació 

de l'ensenyament mèdic 

a les facultats i a institucions 

extrauniversitàries 

La introducció de la medicina 

moderna a Espanya no es va iniciar 

sota la nova dinastia borbònica, 

tal com afirma la historio - 

grafia tradicional . El moviment 

novator i la seva extensió a l'ensenyament 

van evolucionar condicionats, 

en primer lloc, per les 

directrius polítiques consegüents 

a l'adveniment dels Borbons, i 

més tard per la trajectòria de les 

circumstàncies socioeconòmiques 

i de la mentalitat il lustrada . 

L; orientació centralista, que va 

ser una d'aquestes directrius, v a 

començar a manifestar-se am b 

la supressió de les universitats 

catalanes i amb la creació e l 

1717 de la Universitat de Cervera, 

que es va planificar segons e l 

model de la de Salamanca, aix í 

com amb l'anul.lació el 1707 de l 

govern municipal de la Universitat 

de València, tot i que en par t 

es va restablir tretze anys mé s 

tard . Una altra directriu important 

va ser la promoció des de l 

poder de l'activitat científica , 

per combatre l'aïllament de l a 

resta d'Europa . En comptes d e 

prohibir els estudis fora d'Espanya, 

tal com s'havia fet duran t 

la Contrareforma, es van conce - 

dir ajuts per formar-se a l'estranger. 

Aquest procediment e s 

va iniciar el 1718 amb una disposició 

de Felip V, i es va fer habitual 

durant la segona meita t 

del segle . 

Les iniciatives governamental s 

per centralitzar i renovar l'ensenyament 

mèdic van ensopegar a 

les universitats amb nombroso s 

obstacles, i per aquesta raó e n 

molts casos es van crear institucions 

extrauniversitàries . Aquest 

dualisme va ser una de les característiques 

del període . 

Les temptatives dels novators de 

principi de segle per canvia r 

l'ensenyament mèdic universitar i 

es poden exemplificar en el memorial 

que la majoria dels professors 

de la facultat de València 

va presentar el 1721 . El contingut 

i l'estil d'aquest important 

document són molt semblant s 

als de les publicacions de la primera 

fase del moviment novator . 

Seguidors encara del sistema iatroquímic, 

els signants no amagaven 

la incompatibilitat entre 

el galenisme i la nova medicina . 

Es podria pensar que el memo - 

rial no es va tenir en compte 

perquè les constitucions de l a 

Universitat de València que es va n 

promulgar l'any 1733 reproduïe n 

bàsicament la reglamentació d e 

la docència que figurava a le s 

del 1611, tret d'escasses modifi - 

23 

cacions . Tanmateix, aquestes mo - 

dificacions van ser significatives . 

En destacava, per la seva importància, 

la que ordenava als 

catedràtics "instruir els estudiants 

en la notícia d'allò qu e 

modernament s'ha descobert e n 

la medicina", i exigia que la pràc - 

tica clínica del quart curs es fes , 

durant almenys mig any, "a le s 

infermeries del Sant Hospita l 

General d'aquesta ciutat, assistint 

matí i tarda a la vista del s 

metges ordinaris" . També es va 

elevar a vint-i-cinc el nombre 

d'autòpsies anuals reglamentàries, 

així com el nombre de pràctiques 

en el jardí botànic i d'excursions 

per herboritzar . 

Atesa la mentalitat innovador a 

de la major part del professorat , 

la docència real va ultrapassa r 

cada vegada més àmpliament 

allò que reglamentaven aquestes 

constitucions . 

Tal com en els altres camps, l a 

reforma de l'ensenyament mèdi c 

universitari es va fer principal - 

ment durant el regnat de Carie s 

III . Va tenir com a anteceden t 

l'informe que va redactar Gregori 

Maians a petició del secretar i 

de Gràcia i Justícia el 1767 . E l 

titulà Idea del nuevo método que 

se puede practicar en la enseñanza 

de las universidades de 

España, i ha merescut un del s 

nombrosos i excel . lents estudi s

històrics de Marià i Josep Lluís 

Peset entorn de l'ensenyament . 

Pel que fa a la medicina, Maian s 

va proposar sis anys, quatre d e 

teòrics i dos de pràctics, impartits 

per set càtedres: les tres de 

"teòrica" o "de curs" i les d'anatomia, 

cirurgia, botànica i química. 

Com a texts va recomana r 

les obres de Boerhaave, que havien 

contribuït a desterrar definitivament 

el galenisme de l a 

major part d'Europa, les del s 

seus deixebles Gerhard va n 

Swieten i Albrecht von Haller, i 

el compendi anatòmic de Loren z 

Heister, Lotes elles àmpliament 

difoses en diversos països . L'informe 

de Maians va influir en e l 

pla de Pablo Antonio José de 

Olavide per a la Universitat d e 

Sevilla, que va ser aprovat l'an y 

1769 . 

A la de Salamanca, on ja s'havien 

introduït el 1766 els texts 

de Boerhaave, Van Swieten, Ha - 

Iler i Heister, es va renovar e l 

pla d'estudis mèdics l'any 1771 . 

Aquell mateix any es van reformar 

els d'Alcalà i Valladolid, i 

l'any següent els de Santiago i 

Osca, mentre que el de Cervera 

no es va modificar fins al 1784 . 

De manera parcial es va aplica r 

a València el pla de 1772, basa t 

principalment en les obres d'An - 

dreu Piquer, i a Granada el de 

1776, que va comportar la creació 

de la primera càtedra de clínica . 

La renovació efectiva de l'ensen - 

yament mèdic a València es va 

produir després de l'aprovació , 

el 1786, de la reforma que va 

proposar el rector Vicente Blasco, 

que va comportar una adequació 

completa a les exigències 

pròpies de la II•lustració . 

La durada dels estudis va se r 

ampliada a cinc anys per al títo l 

de batxiller en medicina i set pe r 

al de doctor. Les assignature s 

eren a primer curs botànica i 

química ; a segon anatomia ; de 

tercer a cinquè, "institucion s 

mèdiques", terme que s'utilitza - 

va a l'època per designar l'exposició 

sistemàtica del saber mèdi c 

central en la fisiologia, la patologia 

i la terapèutica ; a sisè i 

setè pràctica clínica . El pla insistia 

especialment en el desenvolupament 

de l'ensenyamen t 

pràctic, i per aquesta raó es va 

augmentar el nombre de disseccions 

anuals a trenta, es va fundar 

un laboratori químic i u n 

autèntic jardí botànic, diferent 

dels anteriors "horts de plante s 

medicinals", i es va crear un a 

càtedra de clínica, que disposa - 

va de vint llits a l'Hospital General, 

es complementava am b 

necròpsies, i, d'acord amb l'enfocament 

ambientalista de l a 

patologia, amb dades meteorològiques 

recollides diàriament 

24 

a l'observatori de la Universitat . 

La promoció de l'ensenyamen t 

mèdic en institucions externes a 

les universitats va començar durant 

la primera meitat del segle . 

quan es va potenciar la càtedr a 

d'Anatomia de l'Hospital Genera l 

de Madrid, i es van organitza r 

cursos d'anatomia i d'operacions 

quirúrgiques a la Regia Socieda d 

de Medicina, de Sevilla . A fina l 

de la centúria es van crear due s 

càtedres de clínica a l'esmenta t 

Hospital General, sota el títo l 

d'Estudio Real de Medicina Práctica 

(1795), i una altra instituci ó 

semblant que depenia de la Reia l 

Acadèmia de Medicina de Barcelona 

(1797) . Tanmateix, la principal 

renovació va ser la reform a 

de l'ensenyament quirúrgic, qu e 

va menar a la conversió de la cirurgia 

en una professió de categoria 

equiparable a la de metge . 

La necessitat de disposar de cirurgians 

per a l'Armada i l'Exèrcit, 

en un període en què es v a 

constituir la tècnica quirúrgica i 

se'n van enriquir els fonaments 

científics, va ser un factor que v a 

influir decisivament a la reforma . 

Va ser iniciada l'any 1748 pe r 

Pere Virgili amb la fundació de l 

Collegi de Cirurgia de Cadis, des - 

tinat a la formació de professionals 

per a l'Armada, i va continua r 

amb la dels Col•legis de Barcelona 

(1760) i Madrid (1780) . que

tenien la finalitat de preparar 

"cirurgians hàbils" per a l'Exèrcit 

i per a la societat civil, respectivament. 

Abans d'acabar e l 

segle es va crear tina Escola d'a - 

natomia i cirurgia a Mallorc a 

(1790), a instàncies de la Societat 

Econòmica d'Amics del País , 

i a Burgos i Santiago es van fun - 

dar co l . legis "menors" de cirurgia . 

Dotats amb bons mitjans i amb 

una orientació eminentmen t 

pràctica, els Col . legis de cirurgia 

de Cadis. Barcelona i Madri d 

van impartir un ensenyament rigorós 

i posat al dia . A diferènci a 

de les facultats universitàries , 

feien servir exclusivament l a 

llengua castellana i utilitzave n 

un ampli conjunt d'excel . lents 

manuals, la majoria publicats 

pels mateixos professors . El primer 

pla d'estudis del Co l . legi d e 

Cadis, redactat per Virgili, consistia 

en tres anys dedicats bàsicament 

a l'ensenyament de l'anatomia 

i de la cirurgia general i 

especialitzada, incloent-hi l'obstetrícia 

. Després de diverse s 

ampliacions, el pla del 1791 durava 

cinc anys i comprenia física 

experimental, química, botànica , 

fisiologia i higiene com a disciplines 

bàsiques, així com matèria 

mèdica, clínica, cirurgia i 

tècnica quirúrgica, parts i malal - 

ties dels nens, i veneriologia . La 

trajectòria dels Col . legis de Bar- 

celona i Madrid va ser semblant . 

A més de proporcionar ensenya - 

ment per a llevadores, s'hi va intentar 

convertir l'odontologia e n 

una professió reglamentada, especialment 

a les ordenances de l 

Col . legi de Barcelona del 1795 . 

Malgrat tot, aquest plantejament 

tan avançat no es va imposar , 

perquè les disposicions legals 

que es van promulgar a la dècada 

següent referents als cirurgians-sagnadors 

van tornar a 

adscriure'ls la pràctica de I'odontologia 

. 

El prestigi dels Co l . legis de cirur - 

gia i la influència del model instaurat 

al París postrevolucionar i 

expliquen l'intent de reorganització 

del 1799, que va suprimi r 

l'ensenyament mèdic universitari 

i va convertir els Col . legis d e 

Cadis, Barcelona i Madrid e n 

centres de formació unificada de 

metges i cirurgians . Les aigües 

van tornar a mare al cap de po c 

més d'un any, però al 1807 es va 

imposar a totes les facultats d e 

medicina un pla centralitzat qu e 

procedia del que era vigent a l a 

Universitat de Salamanca des 

del 1804 . Aquest pla compreni a 

quatre cursos per a obtenir e l 

grau de batxiller en medicina i 

dos més per a aconseguir el d e 

llicenciat. El primer estava dedicat 

a l'ensenyament d'anatomia i 

química ; el segon a la fisiologia i 

25 

higiene i a la patologia; el terce r 

a la matèria mèdica i la botànica, 

i el quart a l'ensenyamen t 

d'"afectes interns" . Els dos anys 

addicionals es destinaven a l a 

"clínica d'afectes interns" i a l a 

"teoria d'afectes interns" . E s 

tractava, en suma, d'un pla ajustat 

als pressupòsits renovador s 

de la ll•lustració i limitat a l a 

formació de metges com a professionals 

separats dels cirurgians 

que es formaven als 

Col . legis de Cadis, Barcelona i 

Madrid .

La transició: l'època d e 

Ferran Vil i les due s 

primeres dècades de l 

regnat d'Isabel 1 1 

Llevat d'escasses excepcions, e l 

pla d'estudis del 1807 va continuar 

vigent fins al 1824. Le s 

Corts del trienni liberal (1820- 

1823) van projectar una reforma 

que preveia la fundació d'" escoles 

especials de medicina, cirurgia 

i farmàcia" . El projecte corresponia 

a l'orientació d'orige n 

francès que preconitzava fer desaparèixer 

l'ensenyament mèdi c 

de les facultats universitàries i 

crear centres destinats a un a 

professió medicofarmacèutic a 

unificada, dissenyats d'acord am b 

el model dels col•legis de cirurgia . 

E l retorn dels absolutistes a l 

poder no solament va significa r 

l'anul•lació d'aquest projecte , 

sinó un enduriment de la repres - 

sió, que va dur al tancament de 

les institucions docents i a l a 

destitució dels professors d'ideo - 

logia liberal . L'octubre del 182 4 

es va promulgar el pla d'estudi s 

del ministre Calomarde, que reiterava 

bàsicament el del 1807 . 

tot i que hi feia modificacions d e 

significat ideològic inequívoc , 

com ara la restauració del llat í 

com a llengua acadèmica, l'ensenyament 

obligatori de la religi ó 

i la recomanació de comentaris 

del segle XVI als texts hipocràtics 

per a l'aprenentatge clínic . 

L'any següent es va crear un a 

"inspecció d'ensenyament" qu e 

va exercir un estricte contro l 

ideològic de tots els aspectes d e 

l'activitat universitària . Després 

de guanyar-se la confiança d e 

Ferran VII, Pere Castelló va imposar 

una reforma de l'ensenya - 

ment als Col•legis de cirurgia , 

amb la forma d'un Reglamento 

(1827), que hi va introduir l'estudi 

de la medicina interna . D'aquesta 

manera es van converti r 

en institucions destinades a obtenir 

el títol de metge-cirurgià , 

com a rang superior al de les facultats 

universitàries, que únicament 

podien concedir titulacions 

de metge . 

Amb algunes incidències de detall, 

el pla d'estudis de Calomarde 

es va mantenir a les facultats 

de medicina i el Reglamento de 

Castelló als Co l . legis de cirurgi a 

fins a la reorganització del 1843 , 

que va dur a terme el metge legista 

Pere Mata . Aquesta reorganització 

només va concedir l a 

categoria de facultat de medicina 

als Col . legis de Cirurgia de 

Madrid i Barcelona . Les facultats 

de Santiago, Sevilla, València, 

Valladolid i Saragossa va n 

quedar reduïdes a "col•legis de 

pràctics en l'art de guarir", destinats 

a la formació de titulats 

26 

de segona classe, que única - 

ment podien practicar la cirurgia 

menor i atendre parts . El pla 

d'estudis de les facultats de medicina 

comprenia cinc anys pe r 

a obtenir el títol de batxiller e n 

medicina i dos més per a obteni r 

el grau de doctor . El contingut 

aportava nombroses novetats . Les 

assignatures de primer curs eren 

anatomia humana, física mèdica , 

mineralogia mèdica i química 

mèdica ; les de segon, fisiologia , 

botànica mèdica i zoologia mèdica 

; a tercer, patologia general , 

anatomia patològica, clínica, higiene, 

terapèutica i matèria mèdica 

i art de receptar; a quart 

patologia quirúrgica, medicina 

operatòria, anatomia quirúrgic a 

i embenatges ; a cinquè patologia 

mèdica, obstetrícia, malalties 

de les dones i dels nens i clínica 

quirúrgica : a sisè higiene , 

medicina legal . clínica quirúrgica 

i clínica tocoginecològica i pediàtrica, 

i a setè moral mèdica , 

història de la medicina. bibliografia 

mèdica, clínica mèdica i 

clínica tocològica . 

L'ensenyament dels "col•legi s 

pràctics" durava quatre anys, e l 

primer dels quals consistia e n 

anatomia, fisiologia, higiene, te - 

rapèutica i matèria mèdica i art 

de receptar; el segon, patologia 

general, medicina legal i clínica 

mèdica ; el tercer, anatomia qui -

úrgica . patologia quirúrgica . 

clínica i embenatges, i el quart , 

patologia mèdica, obstetrícia i 

clínica tocològica . 

Les crítiques dures i generalitzades 

que va rebre el pla d e 

Mata van fer que el 1845 fo s 

substituït per la normativa de l 

minist re Pidal . que incorporav a 

algunes novetats, però ampliava 

a les facultats de Cadis . Santiago 

i València la capacitat per a 

formar metges . El mateix Pida l 

va fer també un pas importan t 

cap a la centralització i I'uniformisme 

quan va establir l'escalafó 

unificat de catedràtics d'universitat 

. D'aquesta manera va n 

desaparèixer les oposicions i el s 

nomenaments locals, i es va imposar 

com a via d'accés l'oposi - 

ció celebrada a Madrid i sot a 

control governamental directe . 

Després de fer-hi alguns retoc s 

el 1847 i el 1849, la trajectòri a 

va culminar l'any 1857 amb l a 

Llei Moyano. que va fixar l'estructura 

bòsica de I'ensenyament 

universitari espanyol vi - 

gent durant més d'un segle, pe r 

sobre de canvis polítics i d'un in - 

nombrable seguit de reformes . 

façana principal de la Universitat de Cervera . 

27

6IBLIOGRAFIA 

AIBIÑAN % S . "Las cátedras de medicina en Valencia 

de la Ilustración" . Estudis, 1989 . 14 : 171 - 

21 0 

ALONSO MUÑOYERRO, 1, ., La Facultad de Medicina 

en la Universidad de Alcalá de llenares, 

Madrid . 1945 . 

APARICIO SI ION, J . Historia del Real Colegio 

de San Carlos de Madrid. Madrid . 195 6 

BIRKE . N1 .E . The Ro,val College of San Carlos. 

Surgerv ans Spanish Medica) Reform in the Lat e 

Eighteenth Centuév. Durham . 1977 . 

CARDONER, .A . "La construcción de un anfiteatro 

anatómico en Barcelona en el siglo XVII" . Medicina 

Clínica. 1962, 37 : 389-390 . 

I)ANON BRETOS, J . "La Facultad de Medicin a 

de Barcelona en el siglo XVI" . Bol. Informativo 

Arad. Ciencias Médicas Cataluña y Baleares . 

1971, 14(1 : 41-4 5 

DAMA 13RETOS, J . "Notas médicas en los libros 

del Estudi General de Barcelona (siglo s 

XVI-XVIII)" Cuadernos Historia Medicina Española 

. 1971, 10 : 187-21 2 

FERRER 1) ., Historia del Real Colegio de Cirugía 

de la Armada de Cádiz, 2" ed ., Cádiz, 1983 . 

GARCIA BALLESTER, L . "La cirugía en la Valencia 

del siglo .\V. El Privilegio para disecar cadáveres 

de 1478", Cuadernos Historia Medicina 

Española . 1967 . 6 : 155-17 1 

GARCIA BALLESTER, L . Historia social de la 

medicina en la España de los siglos .XIII al .Xll. 

Vol 1 . La minoría musulmana y morisca. Madrid . 

1976 . 

GARCIA BALLESTER, L . "Arnau de Vilanova (c . 

124(1-1311) ,r la reforma de los estudios médico s 

en Montpellier (1309) : el Hipócrates latino y l a 

introducción del nuevo Galeno" . Uvnamis . 1982 . 

2 : 95-15 8 

GARCIA BALLESTER, L . "Medical Science i n 

J'hirteenth-Century Castile" . Bull Hisl Med. 

1987, 61 : 183-202 

GANUA BALI l' STER, MAI ; AI GlI . M .R . : 

RIBIO Z ELA, A . "La regulación de las prolesi o 

nes sanitarias en el siglo AIV: la peculiaridad d e 

Valencia" . En : Historia v medicina en España . 

Homenaje al Profesor Luis S . Granjel, Valladolid . 

1994, p . 35-5 5 

GARCIA MARTINEZ . S. "La cátedra valencian a 

de anatomía durante el último tercio del sigl o 

XVII" . En : Actas del 111 Congreso Nacional de His - 

toria de la Medicina . Valencia . 1969, vol . II . 

p .167-185 . 

GARCIA 11ARTINEZ, S . "Gaudencf Senach i l a 

càtedra valenciana de botànica mèdica . 1682 - 

1694" . 1 fers . 1987 . 5/6 : 355-386 

GONZÁLEZ GONLALEZ . E . "La enseñanza médi - 

ca en la ciudad de México durante el siglo XVI" . 

En: J .M . LOPEZ I'IÑERO (din), Viejo ,v Nuevo 

Continente. La medicina en el encuentro entre 

dos mundos . Madrid, 1992 . p . 154-166 . 

GRANJEI,, L . S . "Pragmáticas y leyes sobre l a 

ordenación de la enseñanza y ejercicio de la medicina 

en España en los siglos XVI y XVII", Medicamen 

ta . 1949 . 12 : 14-1 6 

GRANJEI„ L .S . Discurso sobre la enseñanza del 

saber v el arte médicos en la Universidad de Salamanca 

. Salamanca, 1953 . 

GRANJEI„ L .S . El ejercicio v otros capítulos de 

la medicina española, Salamanca . 1974 . 

GRXNJEI„ L .S . llistoria general de la medicina 

española . 5 vols . Salamanca, 1978-1986 . 

GUERRA. 1 . "Medical Education in Iberoamerica 

" . En : C .D . 0'~1 :11,I,I;A(dir. ) . The llistorv of 

Medical Educalion. Los Angeles. 1970, p . 419- 

462 . 

GITIERREZ GAMO . J . "Los planes de estudi o 

de la Facultad de Medicina de Granada en los siglos 

XVI . XVII y XVIII" . Actualidad Médica . 1965 . 

41 : 643-65 5 

LOPEZ 1'IÑENO . J .11 . "Paracelsus and his N'or k 

in 161h Century Spain" . Cho Medica . 1973,8 : 

113-141 

28 

LOPEJ, PIÑh:R(l . J .M . "Ilarvey's Doctrine of th e 

( ;irculation of 'he Ilion(' in Seventeenth Centur y 

Spain " . J Hist :Ved and Allied Sc. 1973 . 28 : 230 - 

24 2 

LOPE7, 1'IÑERO, J.M . El "Dialogus" del paracelsista 

Lloren(' Cocar ,1 la cátedra de medicamenlos 

químicos de la Universidad de álencia 

(1591) . Valencia . 197 7 

LOPEZ 1'IÑERO . J .M . Ciencia v técnica en la sociedad 

española de los siglos \17 v .\111, Barcelona 

. 1979 . 

LOPE'Z PIÑERO . ,11 . '"fhe Vesalian Movemen l 

in Sixtecnth-Cenlury Spain" . ,l Hisl of Biologv. 

1979 . 12 : 45-8 1 

LOPEZ PIÑERO, JAI . La Facultad de Medicina 

de la Universidad de Valencia . Aproximación a su 

historia . Valencia, 1980 . 

LOPEZ 1'l'VERO . J .M . "La tradición anatómic a 

de la Universidad de Valencia y su hundimiento 

durante el primer tercio del siglo XIX" . En : M . 

I'ESET REIG (dir) . Claustros v estudiantes . Valencia 

. 1989 . vol . 1 . p . 41 1-43 2 

LOPEZ, PIÑERO, ,I .M . "Los saberes médicos y s u 

enseñanza" . En : J .M. López Piñero. (dir.) . Historia 

de la medicina valenciana . Valencia . 1988 - 

1992 . vol . 1, p . 109-142 : vol . II, p . 9-47, 75-127 : 

vol . 111 . p . 9-127 . 

alARTINEZ 11D M, . :A . : PARDO TOMAS, J . "E l 

primitivo tea1 o anatómico de Barcelona" . Medicina 

e Historia . 1996 . 65 . (3" época) : 5-2 8 

MENENDEZ 1)1 ; I,A PI ENTE . 1, . "La Facultad d e 

Medicina en la t niversidad de Muesca en los siglos 

XVI y XVII" . Clínica y Laboratorio, 1964 . 78 : 

149-16( 1 

PARDO TOMAS, J . : YEAN7'I\EZ 11DAI,. :A . "Los 

orígenes del teatro anatómico (le Madrid (1689 - 

1728)" . tsclepio. 48 (en prensa ) 

1'h,SEI' I,LORCA, V. "Informe del claustro de medicina 

de Valencia sobre renovación de estudio s 

(1721)" . Arch Iheroamer Hisl Aled 1961 . 13 : 

143-15 5

PESET HORCA. V . "La Universidad de Valencia y 

la renovación científica española . 1(387-1727, 1301 

Sdad Caslellonense de Cultura. 196(3, 42 70-7 9 

PESI',\' NIA\CEBO . 11 . "Provisión de una cátedr a 

de medicina en \léxico, 1598" . En: M . PESE T 

REIG (dir_) . Claustros y estudiantes . Valencia . 

1989, vol . II . p . 237-259 . 

PESET REIG . J .L. "El plan de estudios médicos 

de la 1 niversidad de Salamanca de 18 de enero 

de 1804" . En: actas 1/1 Congreso Nac . Historia 

Medicina. Valencia, 1969 . vol .], p . 291-303 . 

PESET REIG, J .I . "La enseñanza de la medicin a 

en la España del siglo XIX . La herencia de Carlos 

IV y los primeros intentos liberales de reform a 

(1808-1814)", Medicina Española, 1969, 59 : 

148-1 5 7 

PESET REIG . J.I ,"La . enseñanza de la medicin a 

en la España del siglo XIX . El reinado de Fernan - 

do VII (1808-1833)" Medicina Española, 1969 . 

59 : 381-39 2 

PESET REIG . J .L. "La enseñanza de la medicin a 

en la España del siglo XIX . Minoría de Isabel II : 

regencia y gobierno provisional (1833-1843)" . 

Medicina Española . 1970 . 63 : 115-13 0 

PESET REIG, J .L . "Reforma de estudios médicos 

en la 1 nisersidad de Valencia . El plan de estudios 

Blasco de 22 de diciembre de 1786" . Cuadernos 

Hisl Iled Española . 1973 .12 : 213-264 

PESET REIG, J .L . "La Facultad de Medicina d e 

Granada y la renovación científica del sigl o 

XVIII" . En: lelas I6 Congreso Hist aledicina . Granada 

. 1973 . vol . 1 . p . 201-206 . 

PESET REIG, J .L . "La enseñanza de la medicin a 

y la cirugía en el antiguo régimen" . En : Historia y 

medicina . Homenaje al Profesor Luis S. Gran/el. 

Valladolid . 1994 . p . 145-159 . 

PESET REIG . NI . . ■I .BIÑ,AINN . S . La ciencia en 

las universidades españolas, Madrid, 1996 . 

PESE] . REIG . N1 . : PESET REIG . J .I .,La universidad 

española (siglos 16711-VIA) . Despotismo 

ilustrado y revolución liberal. Madrid . 1974 . 

PESE\' REUG, M . : PESET REIG. J .I . Gregorio 

.llaváns y la reforma universitaria . Ideal del 

nuevo método que se puede practicar en la ense - 

ñanza de las universidades de España . 1 de abril 

de 1767. Valencia, 1975 

RIERA. J . Cirugía española ilustrada y su comunicación 

con Europa, Valladolid . 1976 

RIERA, J. : ROJO . A. "La cirugía valenciana y e l 

reformismo borbónico" . En : Estudios dedicados a 

Juan Peset Aleixandre, Valencia, 1982, vol . III, p . 

413-42 8 

SANTANDER, M .T. "La creación de la cátedra de 

cirugía en la Universidad de Salamanca", Cuad 

Hisl Medicina Española . 1965, 4 : 191-21 3 

USANDIZAGA SORALUCE . M . Historia del Real 

Colegio de Cirugía de Barcelona (1760-1843) . 

Barcelona . 1964 . 

% :AZZQUEZ DONIINGUEZ . A. "La formación de l 

médico en la Universidad de Cervera (1717 - 

1842)", Atril Iberoamer llist ,hled, 1956 .5 : 177 - 

206 

29

CAPÍTOL I I 

LA FACULTAT DE MEDICINA 

DE MADRID (7843-1967 ) 

Agustín Albarracín Teulón

Introducció . La Facultat 

de Ciències Mèdiques 

de 184 3 

És evident que les successive s 

temptatives de reforma de l'ensenyament 

mèdic al llarg del s 

primers quaranta anys del segl e 

XIX no tan sols no van aconseguir 

l'objectiu que es persegui a 

sinó que l'únic que van aconseguir 

és augmentar la confusió i 

el caos més absoluts quant a l a 

formació i titulació dels metges i 

dels cirurgians espanyols. Madrid, 

que tenia un Col•legi de 

Medicina i Cirurgia i temporal - 

ment una "Escola Especial' que 

aviat va desaparèixer (1821 - 

1823), no va ser una excepci ó 

en aquest sentit. Calgué que es 

produís la caiguda d'Espartero i 

s'iniciés l'hegemonia dels "moderns" 

per tal que, el 1843, e l 

govern provisional que presidi a 

Joaquín Ma . López i que teni a 

com a ministre de la Governaci ó 

Fermín Caballero promulgué s 

amb data 10 d'octubre un cèlebre 

pla d'estudis, elaborat pe l 

Negociat d'Instrucció Pública , 

que va comportar per a la capita l 

del Regne un seguit de vicissituds, 

en què es barregen guany s 

i problemes, que es mantindra n 

fins a la fi de la centúria . 

El pla d'estudis del 1843 v a 

tenir com a principal artífex la 

figura de Pere Mata, metge en - 

cara poc notori, per?) periodista 

que havia assolit un particula r 

renom gràcies a la campanya 

que va fer contra el Regent de s 

de la premsa política, i que l i 

proporcionà el nomenament d'o - 

ficial del Ministeri quan la situa - 

ció va canviar. 1 dic que aques t 

pla va suposar per a Madrid un a 

sèrie de guanys perquè suprimi a 

els Col•legis de Medicina i Cirurgia 

de la capital, de Barcelona i 

de Cadis, així com l'ensenyamen t 

d'aquestes ciències a les universitats 

literàries de tot el país, i 

establia, per a l'ensenyament d e 

Medicina, Cirurgia i Farmàcia , 

dues facultats, una a Madrid, l'al - 

tra a Barcelona, en què al llar g 

de set cursos es concedirien els 

títols de "Batxiller" (cinquè any ) 

i "Doctor en ciències mèdiques" . 

Aquest darrer diploma havia d e 

facultar per a exercir la medicina 

i la cirurgia i suprimia el tradicional 

títol de Llicenciat . D'aquesta 

manera naixia la Faculta t 

de Medicina a la capital, en competència 

amb la del mateix ran g 

de Barcelona, i sorgia de la trans - 

formació i la unificació del s 

Col•legis de San Carlos i de Sa n 

Fernando, aquest darrer de Farmàcia 

. La nova Facultat havi a 

de dependre de la Universitat d e 

Madrid, per bé que amb un reglament 

especial del govern, tant 

32 

per a l'ensenyament com per a l 

règim interior . 

Tanmateix, juntament amb e l 

privilegi va arribar immediata - 

ment una campanya de furibundes 

crítiques que, quant a l a 

premsa mèdica, a Madrid v a 

estar representada especialmen t 

pel Boletín de Medicina, Cirugía 

y Farmacia . D'una banda, el pla 

d'estudis no havia passat per les 

mans de la Comissió Règia creada 

el 1835 per a dictaminar la 

conveniència o no de manteni r 

unides la medicina i la cirurgia , 

ni tampoc per les Corts, fets qu e 

van provocar la dimissió immediata, 

entre altres personalitat s 

mèdiques, de Mateo Seoane, que 

va abandonar tots els càrrecs otï - 

cials. D'altra banda, resultava 

irritant el nomenament gairebé 

massiu dels antics professor s 

del Col•legi de San Carlos com a 

catedràtics de la nova Facultat . 

En tercer IIoc, aquest nomena - 

ment es feia per mèrits i am b 

uns emoluments irritantmen t 

superiors als dels antics catedràtics 

universitaris . Encara 

agreujava més la situació el fe t 

que entre els nous professors 

als quals s'atorgava càtedr a 

sense cap mena de concurs, figurava 

el mateix Pere Mata, a l 

qual, sense cap dissimulació, l a 

Reial ordre de 21 d'octubre, relativa 

a la provisió en propieta t

de les càtedres, concedia tot a 

mena de ditirambes enfront d e 

la concisió de la resta de nomenaments 

. 

Així es comprèn el que escrivi a 

el Boletín de medicina. Cir'ugía ií 

harmac'ia tan sols cinc dies després 

de la publicació del nou pla : 

"però no podem prescindir ni u n 

sol moment de cridar l'atenció d e 

nombrosos lectors i de la class e 

tota envers el que l'arranjamen t 

conté del personal de I'ensenyamenl 

i la refosa de les antigue s 

classes de professors : arranjament 

que més aviat podria ano - 

menar-se desorganització i qu e 

respecte de la ciència de guari r 

és el mateix aproximadament qu e 

les bombes, trets de metralla . 

càrregues de cavalleria i cops d e 

sabre que arreu s'observa en el s 

malaurats temps que coneixem . 

Efectivament, no es pot cometre 

abús més gran de totes les lleis d e 

la justícia i de l'equitat . ni espol i 

més violent de tots els drets i interessos 

adquirits, que el que e s 

comet a l'arranjament esmenta t 

amb els individus, corporacion s 

i classes de professors que n o 

sigui un curt i triat nombre d e 

predilectes, en favor i per a úni c 

i exclusiu profit deis quals, sembla 

haver estat fet intencionada - 

ment" . 

Pere a més, el que passarà a l a 

nostra Facultat de Medicina i Ci - 

rurgia amb el nou pla és que, am b 

el pretext d'uniformitat de le s 

classes facultatives i de l'ensenyament, 

l'article 50 complica en - 

cara més el problema heretat d e 

la multiplicitat de títols acadèmics. 

Vegem-ho, si no : 

Pere Castelló i Ginesta . 

33 

"Per tal d'uniformar tant co m 

sigui possible les classes de facultatius 

i acomodar-les al no u 

pla s'hauran d'observar les següents 

regles : 

1. Els doctors i llicenciats e n 

Medicina i Cirurgia rebran e l 

nou títol de doctor en (lèncie s 

Mèdiques simplement presentant 

l'antic diploma . 

2. Els doctors en Medicina, e n 

Cirurgia . els llicenciats en un a 

d'aquestes dues professions i el s 

metges, obtindran el nou títol d e 

doctor en Ciències Mèdique s 

quan presentin . els que tingui n 

deu anys de pr►ctica, una memò - 

ria sobre un punt de la ciència . 

la professió del qual no comprengui 

el seu antic gran . i la 

resta s'hauran de subjectar a u n 

examen teoricopràctic en una d e 

les facultats, que haurà de se r 

sobre la cirurgia, per als graduats 

en Medicina, i sobre l a 

medicina, per als graduats e n 

Cirurgia" . 

A continuació, sobrecarregant encara 

més les tasques dels professors 

de la nova Facultat. l'articl e 

53 establia les corresponent s 

possibilitats d'obtenció del no u 

títol per als alumnes medicocirurgians 

i els cirurgians de ter - 

cera classe, de manera que el s 

alumnes de les antigues universitats 

haurien de prosseguir el s 

estudis a Madrid (o Barcelona) .

Però al marge d'aquest gravíssim 

problema d'anivellament qu e 

més endavant donaria la possibilitat 

que un sagnador es convertís 

ràpidament en metge-cirurgià, 

cal reconeixer que el no u 

pla d'estudis comportava per a 

la Facultat un gran avenç, corn 

era l'entrada en el professorat - 

més o menys criticada, tal co m 

acabem de veure- de metges i cirurgians 

molt valuosos, procedents 

del Collegi de San Carlos 

(Joan Castelló . Joaquín Hysern . 

Ramon Capdevila, Ramon Frau . 

Melchor Sánchez Toca, Dieg o 

Argumosa . Bonifacio Gutiérrez , 

Tomás Corral), i aconseguia qu e 

la medicina madrilenya . a base 

de fer-la prevaler, es posés a l 

dia . juntament arno Barcelona - i 

poc després amb Cadis-, mentre 

que es postergava els altres centres 

superiors d'ensenyament , 

que quedaven condemnats a l a 

categoria de Col•legis de Pràctics 

. 

Universiial napoleònica 

o humboldltiana ? 

El que hem exposat fins ara obliga 

a fer una anàlisi del contingut i 

I'esperil del nou pla d'estudis, a l 

marge dels avatars esmentats . A 

pruner cop d'ull, els metges i cirurgians 

que d'aleshores enç à 

estudiessin a Madrid -deixem a l 

marge el problema dels Farmacéutics, 

que només van estar 

units amb els altres durant do s 

anys- es van trobar amb l a 

preséncia al seu currículum d e 

les ciències físiques i químiques , 

la botànica, la zoologia i la mineralogia 

com a formació bàsica 

. així com de la medicina lega l 

i la higiene pública i privada . 

Una altra novetat important er a 

el fel que a més de les càtedres 

de Patologia Mèdica i Quirúrgica 

. les de Clínica de totes due s 

especialitats es desdoblaven pe r 

ser regides per dos catedràtics . 

Què significava aquesta potenciació 

de la docència clínica? . 

Amb el pla de 1843 l'ensenya - 

ment de la medicina en general , 

i en concret i de manera mol t 

decisiva el de la Facultat de Madrid 

. optava per un dels dos models 

docents que des del darre r 

terç del segle XVIII dominaven a 

Europa . D'una banda . després 

de la Revolució del 1779, Vensenyament 

de la medicina havia 

34 

sofert a França una profund a 

transformació, i ara es fonamen - 

tava en la pràctica clínica, e n 

l "'empirisme sensualista" i e n 

l "'hipocratisme" . D'acord am b 

aquesta mentalitat, la reform a 

de la medicina que es va portar 

a terme al país veí l'any 179 5 

concedí prioritat a l'aprenentatg e 

"experimental" . i sobretot "clínic". 

L'ensenyament de la medicina , 

centralitzat, és fonamentalment 

clínic, i es desenvolupa a l'hospital 

i a la capçalera del malalt a 

través de les famoses lesions diniques 

dels grans mestres . 

L'ensenyament pràctic de les as - 

signatures bàsiques queda limitat 

a la dissecció anatòmica, i , 

de manera no obligatòria . de s 

del 1823 . a exercicis de química 

i de fisiologia . 

D'altra banda, el model alemany 

que en aquell temps apareix 

també a Europa, fonamentalmen t 

per obra de Humboldt . també té 

com a raó última la necessita t 

d'una reforma d'acord amb la si - 

tuació nacional i ideològica de 

l'Alemanya idealista i romàntica . 

Si la reforma metodològica francesa 

condueix a un ensenyamen t 

eminentment pràctic i clínic, la 

Pere Mata i Fontanet .

35 

germànica té un caràcter bàsicament 

teòric, recolzat en l a 

doctrina de la ciència, pròpia d e 

l'idealisme fichteà . EI gran principi 

de la Universitat alemany a 

del segle XIX -juntament am b 

l'autonomia i la llibertat acadèmica- 

serà l'establiment de l a 

"unitat d'investigació i docència" : 

la investigació s'ha de fer a l a 

universitat, cosa que obliga a 

crear aquells grans instituts qu e 

tanta importància tindran en e l 

desenvolupament de gran part 

de la investigació bàsica a to t 

Europa durant la segona meita t 

del segle XIX . Enfront de la medicina 

clínica francesa, la medicina 

germànica es concep co m 

una °ciència natural" constituïda 

per un cúmul de discipline s 

bàsiques que Ii fan de recolza - 

ment i que fan de la clínica u n 

saber científic que s'interpret a 

des d'aquestes ciències bàsiques 

. l1Institut d'Investigació . la 

lliçó magistral i el seminari seran 

els tres grans recursos de la Fa - 

cultat de medicina alemanya . 

A l'hora de triar . Espanya optarà 

. al 1843, pel model francè s 

o napoleònic : un sistema centra - 

lista i centralitzat que ofega qual - 

sevol intent d'autonomia i que t é 

corn a conseqüència el fet que e s 

limita a l'aprenentatge amb cert a 

suficiència de l'ofici de clínic . L a 

medicina teòrica, la investigaci ó

àsica, no tenen cabuda a le s 

nostres aules. A falta d'una vid a 

científica característica, la comu - 

nicació d'I;spanya amb Europa 

va adoptar la forma de còpia o 

imitació servil d'allò que es fa a 

França . 

Es natural que fos així . Pere 

Mata, artífex . tal com hem vist , 

de la reforma docent, havia esta t 

un dels progressistes emigrats a 

França, on va aprendre medicina 

legal i toxicologia amb Orfila , 

amb qui va viure el nou ambien t 

de la medicina francesa duran t 

els anys [renta del nou segle . 

D'altra banda . la situació qu e 

vivia el nostre país, que sorti a 

(l'una guerra . encara amb el record 

de la repressió absolutista , 

esqueixat ideològicament pe l 

que fa al futur immediat de l a 

ciència ; tot plegat va inclinar la 

balança cap al model francès . 

La Facultat de Medicina de Madrid, 

doncs, neix amb aques t 

perfil afrancesa[ i amb vocaci ó 

eminentment teòrica . Dany 1840 

Sánchez 'l'oca ja clamava per u n 

pla docent que fes més com - 

plets, més fàcils i més "filosò - 

Fies" els estudis de la ciència d e 

guarir. Aquest serà el lema de la 

nostra Facultat, que complira n 

tots els catedràtics i que farà 

que, quan el titular de Fisiologi a 

Joaquín de 1lysern provi d'incor - 

porar a l'ensenyament "la seva 

habilitat i perspicàcia com a experimentador", 

tal com aban s 

ho havia inicial al Col•legi de 

San Carlos . El Crisol el censur i 

dient que "és massa deixat, dón a 

molla importància als experiments, 

i el temps que es perd en 

preparacions no es pot guanya r 

en el desenvolupament necessa - 

ri de la doctrina, tal com ho requereix 

l'índole de la seva càtedra". 

La primacia de la clínica, d'altra 

banda, es reflecteix en la mateixa 

estructura material de la Facultat 

de Medicina, on l'Hospita l 

Clínic té un paper tan fonamen - 

tal que fins i tol obliga a ampliar-lo, 

el 1846, amb la conces - 

sió del pis principal de l'ala d e 

l'Hospital General contigua a 

l'edifici de la Facultat . Amb això , 

es dirà, es dota "la primera Es - 

cola mèdica del Regne de clíniques 

suficients per satisfer le s 

més urgents necessitats de I'ensenyament". 

36 

L'anhellament facultati u 

Aviat s'acabarà la situació d e 

privilegi de Madrid i Barcelona 

. El 1845 . sospitant aliò qu e 

aviat serà realitat. la Faculta t 

de Medicina de San Carlos dirigeix 

al Congrés una exposi - 

ció perquè no es redueixi gen s 

el pressupost que Ii ha destinat 

el govern . Les Corts, però , 

rebaixen 300 .000 rals a les 

assignacions de les dues Facultats 

de Medicina . 1 aviat, e l 

17 de setembre, la reina Isabel 

II sanciona un reial decre t 

firma' per Antonio Gil de Zárate 

que suprimeix els Col•legi s 

de Pràctics i estableix cinc Facultats 

de Medicina a Madrid , 

Barcelona, Santiago, Valènci a 

i Cadis, de les quals d'ara en - 

davant en sortirà una sol a 

classe de facultatius : °metgescirurgians" 

. Després d'obteni r 

el grau de batxiller en filosofi a 

-cinc cursos- i de fer un curs 

preparatori de ciències naturals, 

l'estudi de la medicina i 

la cirurgia reunides es Farà e n 

set anys, fins al grau de "llicenciat 

en Medicina", diploma 

que autoritza l'exercici de l a 

professió . En el cinquè curs e s 

rep el grau de "batxiller", i pe r 

al de "doctor" es necessitar à 

dos anys més d'estudis . 1 e n 

arribar en aquest punt . el le-

gislador estableix novament e l 

privilegi, ara únic, de la Facullal 

de Medicina de Madrid : 

aquest darrer títol de doctor 

en medicina només es podr à 

cursar a la Facultat de Madrid . 

Juntament amb el privileg i 

centralista, el pes d'una nova 

càrrega docent . Si fins aleshores 

havia estat missió dei s 

Col . legis de Pràctics el mira r 

d'unificar els diferents títol s 

subalterns sota la denomina - 

ció de "pràctics en l'art de gua - 

rir", ara, havent estat convertida 

en una més de les cinc , 

sobre la Facultat de Medicin a 

de Madrid recau també l'obligació 

de prosseguir les peripècies 

anivelladores d'aquests 

diferents títols que es mantenien 

des del començament d e 

segle : practicants d'hospitals , 

cirurgians de diverses classes ; 

a banda de començar, a travé s 

d'un seguit de disposicion s 

complementàries, la regulaci ó 

del trànsit a què va donar llo c 

el nou pla d'estudis : conclusi ó 

del currículum d'aquells qu e 

encara no havien obtingut e l 

títol de pràctics en l'art d e 

guarir en els suprimits Co l . legis 

de Pràctics; conclusió deis estudis 

d'aquells que havien començat 

els de medicina a le s 

universitats d'acord amb l'arranjament 

provisional del 29 

d'octubre de 1836 ; concessió rúrgica creant una nova espè - 

del títol de llicenciats en medi- cie de facultatius : els minis - 

cina als cirurgians llatins de trasts . 

1829 ; conversió deis metge s 

purs en metges-cirurgians i 

dels doctors en ciències mèdiques 

o només en medicina o e n 

cirurgia al nou grau de doctor , 

etc. Per complicar encara mé s 

la qüestió, les noves facultat s 

incrementaven la classe qui- I ;antic Iluepital Clínic de San CarluF

Centralisme, unita t 

i unit'ormitat 

1 mentrestant, darrere el teló d e 

fons d'aquesta anarquia a qu è 

s'incorporava la nostra Faculta t 

de Medicina, què significava e l 

pla d'estudis de Gil de/,árate e n 

la formació dels nous metges 

que havien d'alternar a les aule s 

amb la població que buscava a 

qualsevol preu l'anivellament ? 

I)e fet, ben poc : es conserven , 

més reduïdes, la Física i la Química 

mèdica . la Història Natural , 

així com la Higiene i la Medicin a 

Legal : la resta del currículum e s 

manté igual . Més transcendència, 

però, tenen per a la Faculta t 

de San Carlos dos fets . sembl a 

que sense relació amb els estudis. 

però de més transcendènci a 

política: la separació definitiv a 

de la Facultat de Farmàcia, qu e 

s'independitza de la de Medicina 

. f . sobretot, la integració d e 

San Carlos a la Universitat qu e 

aviat s'anomenarà "Central" . Uns 

quants anys després d'aquest 

fet. I,etamendi glossarà, amb e l 

seu estil barroc i que deixa traslluir 

encara l'esperit autonòmi c 

de la Facultat, el que anomen a 

el període de la "incorporació " 

de San Carlos a la Universitat . 

"Per tal com en l'ordre vivent le s 

incorporacions no es fan pe r 

simples dictàmens de la humana 

voluntat, mal que aquesta sigu i 

legítima i suprema, sinó que ca l 

comptar amb el factor `temps' . 

hom pot afirmar que al 1845 el 

que va succeir va ser el comença - 

ment d'un veritable període ('in - 

corporació, durant el qual, d e 

part de la Facultat la nostàlgi a 

de la perduda i benastruga autonomia 

. i de parí del govern de S . 

M . l'assenyat reconeixement d e 

la respectabilitat d'un tal dolor . 

varen provocar corrents governatius 

de protecció i foment ver s 

una Escola, com la de Medicina , 

que no podia, de cap manera , 

rebre el mateix tracte que les al - 

tres de la Universitat, ni que le s 

altres mèdiques del Regne . D'aquest 

benefici d'una sàvia distin - 

ció (per desgràcia raríssima e n 

la nostra història administrativa ) 

entre 'unitat' i 'uniformitat', e n 

gaudí la Facultat de Medicina d e 

Madrid durant uns trenta-si s 

anys. tot i que sempre en progres - 

siu descens, sia perquè ella s'anava 

resignant a la dependènci a 

sia perquè allò que es feia e n 

favor seu no era natural que e l 

govern de S . N1 ., dins de l a 

tendència assimilista que se - 

guia . ho acordés amb caràcte r 

fonamental i permanent" . 

No canvia res en els estudis d e 

la nostra Facultat de Medicina 

amb el pla de 8 de juliol d e 

1847, quan era ministre d'lns - 

38 

lrucció Pública el moderat Nicomedes 

Pastor Díaz . Com a confirmació 

de les paraules de Letamendi 

. escrites molts any s 

després . 11a Gaceta Illédica d e 

novembre de 1848 ofereix un a 

visió molt optimista de què és l a 

Facultat : "No s'omet res pe r 

poder reunir bons mitjans a l a 

Facultat de Medicina . que té a l 

capdavant caps zelosos i ente - 

sos . L'amfiteatre està ben servit . 

Els gabinets s'enriqueixen diàriament 

amb noves preparacions , 

i s'han augmentat amb una magnífica 

col•lecció de làmines d'afeccions 

cutànies i sifilítiques d e 

cartó pedra, col locada en u n 

local fet a posta per a estudiarles. 

La biblioteca també ha rebut , 

i continua adquirint un notabl e 

increment ; s'ha proporciona l 

bones caixes d'instruments operatoris 

i d'exploració per a servir 

les corresponents assignatures 

: la càtedra de Matèria Mèdic a 

ha eixamplat la col lecció d e 

substàncies que li corresponen : 

les clíniques . finalment . i el laboratori 

químic que els ha d e 

servestan preparades i creie m 

que ben aviat tindrem la satisfacció 

de veure-les en ús" . No és 

evident . en aquest informe, u n 

clar exemple d'aquest "benefic i 

d'una sàvia distinció" que ta n 

explícitament confessa Lelamendi 

?

Una altra vegada els 

privilegi s 

30 d'agost de 1849 . Juan Brav o 

Murillo modifica profundamen t 

('estatus de l'ensenyament mèdic : 

la Facultat de Medicina de Madrid 

. juntament amb les de Barcelona 

i Cadis -enyorament del s 

vells col•Iegis de cirurgia?- . se l a 

faculta per a l'ensenyament superior, 

mentre que les anterior s 

Facultats de València i Santiago . 

així com dues de noves a Grana - 

da i a Salamanca, esdevenen Es - 

coles de segona classe. Des d e 

la controvertida opinió, no admesa 

per la classe mèdica, d'un a 

manca de facultatius que minva 

l'assistència de la població . i 

d'una disminució dels alumne s 

matriculats a causa de l'alt pre u 

de la carrera, es confereix ara a 

Madrid . Barcelona i Cadis la formació 

de metges que tinguin le s 

facultats "no solament de tote s 

les branques de la medicina qu e 

tenen relació directa amb el guariment 

de les malalties . sinó 

també de les que tenen relaci ó 

amb el govern deis pobles, am b 

l'administració de justícia i am b 

la literatura mèdica . i es dón a 

una instrucció extensa i completa 

en aquestes branques i en le s 

anteriors" . 

A títol de curiositat, que no altera 

la vida de la Facultat de Medi - 

cinc, indicarem que el gener de l 

1850, i per raons que no fan a l 

cas, s'hi creen dues càtedres , 

l'una de medicina homeopàtica i 

l'altra de clínica homeopàtica , 

que no s'estableixen en el mateix 

edifici de la Facultat i que no so - 

breviuran . iii ha una altra cos a 

que l'immediat pla d'estudis d e 

Seijas Lozano (agost del 1850 ) 

aporta a la història de la Facultat : 

la designació oficial de la nostr a 

Universitat com a "central", aix í 

corn l'intent de crear a la Facultat 

de Medicina tres noves assig - 

natures : "L'extensió de branques 

que la medicina abraça ha fet e n 

tots els temps que alguns professors 

es dediquin a determinades 

especialitats, i conreant-le s 

de manera exclusiva, hi han adquirit 

gran renom . i han donat 

impuls a la ciència amb els seu s 

avenços ( . . .) .l'res ensenyament s 

especials semblen avui els mé s 

indispensables : el de malaltie s 

sifilítiques, el d'afeccions cutànies 

i el de malalties dels ulls" . 

Les tres noves càtedres, amb le s 

clíniques respectives, són d e 

moment d'assistència voluntàri a 

i gratuita . Però no cantem victò - 

ria : totes tres se suprimeixen e l 

mes de setembre de l'any següent 

. 

Després dels desordres dels estudiants 

que hi va haver l'any 

1851 a la Universitat, amb motiu 

39 

de l'augment de preu de les matrícules 

-cal remarcar que l a 

participació de San Carlos v a 

ser mínima-, sembla que als estudis 

mèdics hi impera la calm a 

durant uns quants anys .

La consolidació d'u n 

procé s 

En acabar el bienni progressis - 

ta, novament els moderats tornen 

al poder. i essent ministre 

de Foment Claudio Moyano es 

promulga una I,Iei de Bases d e 

la Instrucció Pública . que va 

articular el mateix ministre al 

setembre d'aquell any. Pel qu e 

fa a la Facultat de Madrid . torn a 

al mateix rang que les sis restants 

(Barcelona . Cadis . València 

. Valladolid . Granada i Santiago) 

. manté els mateixos grati s 

acadèmics i crea els títols de 

I ;anliga Faculta' de Medicina dv San Carlos . 

°metge-cirurgià habilitat" i "practicant" 

. fel que accentua el problema 

de l'anivellament acadèmic 

. En realitat. tal com afirme n 

M . i J . E . Peset . la "I,1ei Moya - 

no" tan sols consolida un procés 

que havia obert el Pla Gi l 

de 'ácrale del 1845 . les reformes 

del qual ja les havien dut a 

terme els ministeris moderat s 

anteriors . D'acord ami) l'esquema 

que proposen els aulors citats, 

lleugerament ampliat, e l 

currículum a la nostra Faculta t 

constava de quatre nuclis essencials 

: al primer, les assignatures 

que proporcionaven un a 

visió àmplia del futur metge 

sobre les ciències naturals relacionades 

amb la medicina , 

com ara la Física, la Química o 

la História Natural, que s'estudiaven 

a la Vacullat de Ciències 

. Després, un segon nucl i 

bàsic . on l'Anatomia descriptiva 

-a la qual 1'anatomista i cap - 

davanter de la mieroscópi a 

Fourquet agrega una incipien t 

anatomia general . Histologia i 

Anatomia transcendental- . l a 

Fisiologia, la Higiene privada i 

la Terapèutica . Farmacologia i 

Art de receptar, al costal d e 

l'Anatomia patológica, el dota - 

ven dels elements essencials . 

En el tercer, la Patologia gene - 

ral, la Patologia mèdica i la Patologia 

quirúrgica es completa -

ven amb la Clínica . Finalment , 

algunes especialitats com ara 

l'Obstetrícia i Malalties de l a 

dona i dels nens, la Medicin a 

legal i la Toxicologia, i la Higiene 

pública . Tots aquests nuclis 

constituïen el grau de batxiller ; 

la llicenciatura i el doctora t 

eren una ampliació -una pràctica 

o clínica més àmplies- de les 

diverses assignatures, afeginthi, 

com a novetat, en el períod e 

de doctorat, la Bibliografia i 

Història crítica de la Medicina . 

Com es pot comprovar, es trac - 

ta ('una formació enteramen t 

clínica, que tendeix a faculta r 

l'estudiant per a l'exercici professional, 

des del punt de vista 

assistencial i de la prevenció 

incipient, però que es manté a l 

marge de la investigació de laboratori 

. Per aquesta raó, e l 

preàmbul de la modificació del s 

estudis mèdics coneguda co m 

Pla Catalina i Del Amo, feta e l 

1866 per Manuel de Orovio, é s 

extraordinàriament revelador : 

"Es indispensable -diu- fixar u n 

pla d'ensenyament d'estructura 

senzilla, metòdic, raonable i 

que comprengui tots aquell s 

coneixements que constitueixen 

avui dia la ciència en el seu 

admirable desenvolupament , 

en el seu meravellós vol per regions 

fins fa poc temps desconegudes 

( . . .) Es indispensable 

que es conservin i es reorganit- trestant, al currículum aparei x 

zin a Espanya les necessàries la Fisiologia experimental e n 

Escotes de Ciències Mèdiques dies alterns . 

per tal de dotar de facultatiu s 

hàbils i competents tots els po - 

bles de la Monarquia : és indispensable 

que a la Universita t 

Central hi hagi una Facultat d e 

Medicina completa, a l'alçad a 

de les primeres d'Europa ( . . . ) 

Les ciències mèdiques tenen, a 

més de l'aspecte teòric elevat , 

difícil, transcendental, un caràc - 

ter pràctic i experimental que a 

l'època present sobresurt més 

que en qualsevol altra : els instruments 

anatomicofisiològics , 

els grans gabinets i museus , 

les clíniques degudament orga - 

nitzades són elements d'ensen - 

yament sense els quals les mé s 

sàvies explicacions dels Mestre s 

serien estèrils" . Immediatament , 

però, sorgeix la pregunta : es 

disposava de finançament ade - 

quat, a l'època isabelina, pe r 

donar sentit a aquestes reformes? 

. Amb les declaracions d e 

propòsits no n'hi havia prou ; 

potser per aquesta raó en e l 

pla que comento ara se suggeria 

la possibilitat de reduir e l 

nombre de Facultats de Medicina, 

a fi que n"'hi hagi poques , 

però ben organitzades, ben as - 

sortides de tots els mitjans 

d'ensenyament, segons les necessitats 

d'aquest temps" . Men - 

41

Fracassos i è'iis de "La 

Gloriosa " 

1)ivuil mesos més tard . a Cadis . 

les primeres canonades de l'esquadra 

de 'I'opete destrueixen 

utòpics projectes i miserable s 

realitats . Tol just triomfar la 

Gloriosa, el 21 d'octubre de 1868 

Manuel Ruiz Zorrilla . ministr e 

de Foment, signa un decret . que 

es publica el dia 27, el preàmbul 

del qual constitueix la més exaltada 

apologia de la lliberta t 

d'ensenyament . "La llibertat qu e 

proclama el Govern en la instrucció 

primària és igualmen t 

justa i útil per a la resta . Essent 

el cas que l'ensenyament servei x 

per a propagar la veritat . conrear 

la intel 1i0ncia i corregir el s 

costums . és absurd tancar-l a 

dins dels estrets límits dels establiments 

públics . Com més 

42 

gran sigui el nombre dels qui en - 

senyen, més gran será també e l 

de les verilal,s que es propaguin . 

el de les inlelliOncies que es 

conreïn i el deis mals costum s 

que es corregeixin" . En conseqüència 

. queda derogada tota la 

legislació del 1866 sobre I'ensenyamenl 

de la Medicina . e s 

restableix la de 1857 "en tot all ò 

que no s'oposi a les disposicion s 

que conté aquest decret", es de -

clara l'ensenyament lliure en tot s 

els graus i classes i s'autoritz a 

tots els espanyols a fundar establiments 

d'ensenyament . Quine s 

conseqüències tindrà tot aix ò 

per a la Facultat de Medicina d e 

Madrid? . Per començar, perd e l 

privilegi de l'ensenyament de l 

doctorat, que ara es podrà fer a 

toles les facultats de província , 

a les quals "una exagerada centralització 

els el va arrabassar" ; 

es destitueix tots els cadedràtic s 

titllats de "reaccionaris" (Asuero, 

Santero, Calvo i Martín, entr e 

altres) ; es nomena nous professors 

entre els facultatius de I' - 

1lospital General i entre aquell s 

que feien repàs lliure (corn ar a 

Pedro González de Velasco) ; e s 

creen I'Ateneo Médico Escolar . 

amb la intenció de contribuir a 

l'ensenyament lliure . i les classes 

nocturnes "populars" : e s 

constitueixen jurats permanent s 

d'exàmens i graus ; se suprimeixen 

les clíniques de la Faculta t 

(mèdica, quirúrgica, de Patologia 

general i d'Obstetrícia i Malalties 

de la (lona) i es torna el s 

locals a I'Ilospital General, o n 

Diego de Argumosa explicant una lliçó de ci- 

rurgia . 

s'estableix l'ensenyament -tot i 

que a càrrec dels catedràtics d e 

la facultat-, així corn una Escol a 

Lliure Teoricopràctica de medicina 

i cirurgia . Enfront del cao s 

que comportarà tot plegat per a 

la Facultat, unes dades positive s 

però de moment al marge de l 

tema que ens ocupa : la revoluci ó 

del 1868 va acabar el vergonyó s 

problema de I"'anivellament" d e 

títols professionals, xacra qu e 

s'arrossegava des de la primer a 

meitat del segle, fins al pun t 

que . segons el testimoni d'h; 1 

Siglo Médico, durant els tres primers 

anys de llibertat d'ensenyament 

van aconseguir el títol d e 

doctors en medicina i cirurgi a 

tres mil cirurgians. A més, le s 

Escoles lliures, que promovie n 

els grups més avançats de l a 

professió mèdica, contra la inèrcia 

habitual de les institucion s 

oficials, es van convertir en centres 

d'avantguarda, principal - 

ment pel que fa al conreu pràctic 

de les disciplines bàsiques d'all ò 

que López Piñero ha denomina t 

"medicina de laboratori" . 

43 

Monarquia provisional i 

República 

És evident que . després de la Re - 

volució i del breu regnat d'Ama - 

deu de Savoia, la situació de l a 

Facultat de Medicina no podi a 

ser més caòtica . Quan cl 187 1 

Montejo y Robledo, ministre d e 

Foment de la nova monarquia . 

en va intentar fer la reforma, v a 

escriure : "La facultat de medicina 

està en estat anòmal com a 

conseqüència de les diverses reformes 

que s'hi ha intentat fer i 

no han permès sempre de proveir-ne 

les càtedres d'acord am b 

les prescripcions legals que s'h a 

observat en altres Facultats . 

Aquest estat anòmal ocasion a 

freqiients disgustos, conflictes i 

dificultats ( . . .) que es promoue n 

entre aquells que . amb el millo r 

desig. aspiren a construir un a 

Escola de Medicina digna de l a 

capital d'Espanya i de les glorio - 

ses tradicions de l'antic Col•leg i 

de San Carlos" . Clarivident . Montejo 

reconeix que el seu ministeri 

no pot fer res quant a l'organització 

científica de la Facultat . 

i per aquesta raó només s'ocuparà 

de l'organització externa . 

No podrà iniciar-la : l'any 1873 

es proclama la República, a l 

compte de la qual s'ha d'anota r 

la immediata creació, l'abril rie l 

mateix any, d'una càtedra d'lIis -

tologia Normal a la Facultat d e 

Madrid, que aviat, amb la Restauració, 

es farà obligatòria a l 

doctorat . La resta del currículum 

manté les característique s 

tradicionals . D'aquesta manera , 

El Siglo Médico, en aquest any 

de la proclamació de la República, 

denuncia una vegada mé s 

que "l'assignatura de Fisiologi a 

s'hi segueix donant de memòria 

des de fa anys ( . . .) perquè el s 

catedràtics que se n'encarreguen 

solen creure convenient n o 

fer demostracions experimentals" 

. 

La Restauraci ó 

1 novament, el 1875, la Restauració 

monàrquica en la figur a 

d'Alfons Xll . La Restauració canovista 

-escriuen M . i J . L . Pesetva 

comportar la definitiva entrada 

de les ciències modernes a l a 

Universitat. si bé aquesta intromissió 

en la vella estructura administrativa 

i clerical no es v a 

fer sense tensions . Per començar, 

la Facultat de Medicina recupera 

com a Hospital Clínic l'antig a 

ala de l'Hospital General que 

havia perdut el 1868. i inicia els 

estudis d'una nova professió, l a 

de "cirurgià-dentista" . Mentrestant 

. el restituït Reial Consel l 

d'instrucció Pública comença a 

informar, vigilar, controlar i programar 

. La tasca és àrdua per - 

què ha de tendir tant a adequa r 

la legistació al nou ordenamen t 

jurídic com a establir les relacions 

entre l'ensenyament humanista 

i el científic i l'educaci ó 

tècnica i professional . No s'arriba 

a cap conclusió perquè conservadors 

i liberals discuteixen 

sense entendre's sobre la vell a 

polèmica entre universitat napoleònica 

i universitat humboldtiana 

. El 1880, Fermín Lasala signa 

un nou pla d'estudis per a medicina 

que prova d'introduir al currículum 

alguns estudis suplementaris 

i un nombre més gran 

44 

de cursos, tot i que no gosa establir 

les especialitats de "Malalties 

de la vista, de la pell i sifilítica" 

que propugna el Consell . 

El camí, però, és obert : el pràcticament 

nonat pla del marquè s 

de Sandoal (va tenir una vigència 

de nou dies) parla al 1884 d e 

l"'esperit analític i experimentador 

de la medicina moderna" , 

que "ha reivindicat la categori a 

veritable que correspon, des de l 

seu punt de vista, als estudis fisicoquímico-naturals 

i als histològics, 

i els considera fona - 

mentals per al coneixement d e 

la vida", i advoca per passar l a 

Histologia al període de llicenciatura, 

mentre que establei x 

l'estudi de determinades especialitats. 

Sifilografia, Dermatologia 

i Malalties pròpies de l a 

dona i del nen, a la llicenciatura : 

Neuropatia, Oftalmologia i Oto - 

logia al doctorat . També autoritza 

els metges de I'líospital d e 

fer l'ensenyament oficial . 1 jun t 

amb aquest avenç dels estudi s 

pràctics, no cal oblidar, diu, el s 

estudis especulatius : per això e s 

dota la nostra Facultat de Medicina, 

com a encarregada de la 

docència del doctorat, amb un a 

nova càtedra de Filosofia Mèdica, 

que s'uneix a la tlistòria crítica 

de la Medicina, l'estud i 

històric i geogràfic de les princi - 

pals epidèmies, l'ampliació d e

l'anàlisi química aplicada a la 

medicina (que s'impartirà a l a 

Facultat de Farmàcia), així co m 

a l'ensenyament de les Neuropaties 

i I'Otologia i l'Oftalmologia . 

El programa és important i prometedor, 

però quedarà només e n 

un intent, perquè nou dies mé s 

tard, com ja he dit, un reial de - 

( ret de 25 de gener en pospos a 

l'aplicació davant els "nombrosos 

obstacles ( . . .) d'interessos ferits 

( . . .) i dificultats de tipus econòmic" 

. Una vegada més la societa t 

s'ha oposat a la reforma . 

Conservadors i neocatòlics miren 

els conreadors de les cièncie s 

amb recel, perquè hi veuen possibles 

enemics . Aquesta actitu d 

es mostra a l'obertura del curs 

1883-1884, en la qual el catedràtic 

de la Facultat de Medicina 

. Francisco Javier de Castro , 

va pronunciar un discurs inaugural 

que va titular "Entre la veritable 

ciència i la fe catòlica n o 

ha existit, ni existeixen . ni pode n 

existir mai veritables conflictes" 

. 1 el problema sorgeix un a 

altra vegada al curs següent , 

quan Morayta Sagrario, de la Facultat 

de Filosofia . fora de tema 

arremet contra els principis tra - 

Josep Letamendi . 

45

dicionals de la universitat espanyola 

. Amb aquest motiu s'obre 

una agra i greu polèmica o n 

intervenen la premsa política , 

I'F,sglésia i els mateixos estudiants 

. Els de San Carlos s'uneixen 

a les manifestacions ; les for - 

ces públiques entren a la Faculta t 

i fins i tot n'ocupen la rodalia : a l 

carrer d'Atocha acampen algunes 

companyies de guàrdies d'ordre 

públic, així com esquadron s 

de la Guàrdia Civil . Alguns estudiants 

d'altres Facultats s'ha n 

unit amb els de Medicina. El catedràtic 

Alejandro San Martín fa 

causa comuna amb els seus 

alumnes, i fins i tot és detingu t 

momentàniament . El conflicte 

es manté uns quants dics, per ò 

afortunadament no es produeixen 

víctimes i tot acaba amb u n 

consell universitari que condemna 

tres alumnes interns de Sa n 

Carlos a perdre el curs . 

Mentrestant, l'afany d'augmentar 

el contingut científic de l a 

Faculta!, continua . Ara és Montero 

Ríos qui signa, al setembre 

del 1886, un altre pla d'estudi s 

que en realitat és l'afirmació d e 

l'anterior de Sandoal, i inclo u 

les càtedres d'l1istologia i de 

Malalties de la Infància dins l a 

llicenciatura, tot i que amb una 

empenta menor a l'entrada d e 

les especialitats, sens dubte pe r 

raons econòmiques. 'Potes s'hau - 

ran d'impartir com a ensenya - 

ments especials que no s'estableixen 

a totes les Facultats . E l 

doctorat madrileny queda am b 

Història crítica de la Medicina . 

Química biològica, i, a l'àmbit d e 

la Facultat de Farmàcia, Anàlis i 

química i Ampliació de la Higiene 

pública . 

46 

Empobriment i asfíxi a 

Per a la història de la nostra Facultat 

és molt important el nomenament 

de Josep de Letamendi 

com a degà l'octubre de l 

1888 . Des del seu nou càrre c 

acadèmic, el 3 de desembre de l 

mateix any envia al ministre d e 

Foment un memorial, que cont é 

un resum històric de I'F'scola de 

Medicina de Madrid i n'exposa l a 

compromesa situació i la urgent 

necessitat de reforma en tots els 

aspectes, al mateix temps qu e 

indica les solucions viables que . 

segons la seva opinió . caldri a 

prendre pel que fa a local, economia, 

clínica i docència . 

I1etamendi denuncia com a "període 

d'empobriment i asfíxia" e l 

que ha sofert la Facultat duran t 

el darrer decenni . En el grup de 

Facultats universitàries, la de 

Medicina és incomparablemen t 

la més cara de mantenir, perqu è 

és l'única que en tol temps h a 

hagut de sostenir, i sosté, viva 

competència amb el professorat 

lliure dels hospitals . "Dins de l 

grup especial de les Facultat s 

de medicina espanyoles -prossegueix-, 

la de Madrid, la de l a 

Universitat Central, obligada pe r 

la seva categoria i títol a ser 

norma de les de la mateix a 

espècie, i sollicitada a competència 

més àrdua que qualse -

vol altra a causa de la gran qualitat 

de la dotació deis hospital s 

metropolitans. ha de ser encara 

molt niés cara de fomentar i sostenir 

que toles les similars nacionals" 

. 1 amb una frase entre 

teatral i dramàtica, conclou : "Pe r 

a la Facultat de Medicina de l a 

Universitat Central no hi ha, din s 

de la dignitat i el patriotisme , 

més alternativa que, o dotar-la a 

bastament, o suprimir-la" . 

Període d'empobriment i asfíxia , 

el qualifica . Perquè, a banda d e 

la penúria econòmica, que exposa 

amb l'exactitud d'un "mercader 

jueu" . segons la frase de l 

Dr. Gómez Ocaña, la nostra Facultal 

pateix una manca d'espa i 

que fa imprescindible aixecar d e 

planta un Hospital Clínic modern, 

adquirir tota l'ala nord - 

oest de l'Hospital General, o 

fins i lot adjudicar a la Faculta t 

I'Ilospital del Niño Jesús, i habilitar-lo 

com a Hospital Clínic . 

Tot això, juntament amb una dotació 

fixa de quantia suficient i 

nous locals clínics, permetria a 

la Facultat de Medicina de l a 

Universitat Central "manteni r 

decorosament el seu prestig i 

històric, enmig de la creixen t 

competència d'altres centre s 

mèdics d'aquesta metròpoli, profusament 

assistits, no solamen t 

en l'aspecte clínic sinó també e n 

el cientificoexperimental" . 

Una no%a esperança 

A la història de la nostra Faculta t 

és especialment important l'an y 

1892, en què Santiago Ramón i 

Cajal es trasllada eles de Barcelona 

a la càtedra d'Histologia d e 

Madrid, que fins aleshores havi a 

ocupat Aureliano Maestre de 

San Juan . Es a Madrid que cul - 

minarà la tasca neurohistològica , 

fins que es va jubilar . Un altre 

esdeveniment rellevant és la cre - 

ació, el 1894, d'un Centre Poligràfic 

dependent del deganat , 

que tenia l'objectiu de forma r 

col•leccions demostratives e n 

cartrons o teles per a les explicacions 

de tots els catedràtic s 

de les vuit Facultats de Medicin a 

de l'Estat . 

A la darreria del segle es crea e l 

Ministeri d'lnstrucció Pública i 

se'n nomena ministre Antoni o 

García Alix. En una reial ordr e 

de 2 d'agost de 1900 es dispos a 

que el degà de la Facultat de Medicina 

de Madrid haurà de proposar 

al ministeri la maner a 

com s'han d'utilitzar els hospitals 

i els establiments de l'Esta t 

útils per a l'ensenyament, sobre - 

tot de les especialitats . Es cite n 

concretament San Juan de Dios , 

l'Institut Oftàlmic, la Casa d e 

Maternidad, el Niño Jesús i e l 

Manicorni de Leganés, així co m 

la possibilitat de traslladar el 

47 

dipòsit judicial de cadàvers a l 

local de la Facultat de Medicina . 

Això es consolidarà per' un reia l 

decret de la presidència del govern 

. de 18 de febrer de 19(11 , 

que també autoritza l'ús de l'al a 

sencera de l'Hospital Provincia l 

que toca amb l'edifici de la Facultat 

. D'aquesta manera la mà - 

quina del progrés científic de l a 

Facultar es posa en marxa, i e s 

completa el 1902 . quan el ministre 

d'lnstrucció Pública, el comt e 

de Romanones, fa obligatiòrie s 

per a la llicenciatura les assignatur 

res d'Oftalmologia . Otorinolaringologia 

i Dermatologia i Sifilografia 

-gràcies a la decisiv a 

intervenció del degà Julián Calleja- 

. El nou currículum el completa 

la introducció de l'Antropologia 

i de la Psicologia com a 

assignatures opcionals per a l 

doctoral, com ja ho era la Química 

biològica . (;operació la rema - 

ta una reforma de l'ensenyamen t 

clínic, també obra de Romanones, 

que no va ser ben acollid a 

pels estudiants i va originar importants 

aldarulls a la Faculta t 

de Medicina i al carrer. 

Però no permetem que els arbres 

ens amaguin el bosc . No tot 

era progrés i afany científic a l a 

Facultat . Rodríguez 1 afora explica 

que al 1900 tot era brut a 

San Carlos . Algun professor explicava 

la classe des del seu al t

sedal amb l'abric i els guants 

posats, sense donar les més mínimes 

normes d'exploració : un 

altre repetia textos de Letamendi 

; un tercer vedava qualsevo l 

estudi necròpsic dels malalt s 

morts "perquè era molt perjudicial 

per a l'ensenyament que els 

alumnes s'adonessin dels errors 

diagnòstics del seu professor" . . . 

1 Gregorio Marañón, per la sev a 

banda, recordarà més endavan t 

que al 1909 la Facultat de Madrid 

estava dominada pels "sistemes 

filosòfics" i per les doctrines 

letamendianes. Això és una 

part de la veritat, però no tota , 

perquè junt amb aquests profes - 

sors pintorescs, els noms d'Alon - 

so Sañudo, Madinaveitia, Creu s 

Manso, Calleja, Maestre de San 

Juan, Olavide, Del Busto, el j a 

esmentat Martín de Pedro, e l 

mateix Ramón i Cajal, Ribera , 

San Martín, Gómez Ocaña i un a 

llarga llista, acrediten que s'estan 

fixant les bases per a la investigació 

cientificonatural i qu e 

està a punt de començar la in - 

corporació d'Espanya al terren y 

de les contribucions originals d e 

primera importància mundial . 

Però hom es pot preguntar s i 

aquesta tasca renovadora es fa 

des de la Facultat de Medicina , 

o bé la fan membres de la Facul - 

tat però que treballen en gra n 

part pel seu compte . La realitat 

és que aquesta europeïtzaci ó 

inicial de la Facultat encara n o 

compta amb metges que coneguin 

Europa a fons . Ja ha toca t 

l'hora de la "Junta para Ampliación 

de Estudios", que, sota la 

direcció d'un Ramón i Cajal en la 

plenitud del magisteri, des de l 

1907 comença a enviar pensionats 

a formar-se fora d'Espanya , 

i gràcies a la perspicàcia d e 

José Castillejo, secretari executiu 

de la Institució, es decideix 

finalment pel model germànic, i 

es concedeix gran importànci a 

en aquesta formació a la investigació 

de laboratori . La incorporació 

d'Espanya, i per tant de la 

Facultat de Medicina de Madrid , 

es fa, doncs, d'esquena a la Universitat, 

malgrat que sigui ell a 

qui se'n beneficiï finalment del s 

resultats quan s'hi incorpori n 

els nous investigadors . 

Mentrestant, prossegueix la lenta 

i burocràtica configuració acadèmica 

de la Facultat : la càtedra 

unificada d'Obstetrícia i Gineco - 

logia (1903), la de Parasitologi a 

i Medicina Tropical (1911), la 

d'Hidrologia Mèdica (1912), le s 

d'Urologia i Electrologia i Radio - 

grafia mèdiques (1920), l'Escol a 

de Medicina Legal (1929) . A l 

mateix temps es regulen a l a 

Universitat els estudis d'Odonto - 

logia al 1914, i es crea la professió 

d'infermera un any més tard . 

48 

En l'àmbit d'aquella asfíxia qu e 

denunciava Letamendi l'an y 

1889, el 1911 un reial decret 

d'Amalio Gimeno nomena un a 

comissió per a construir un a 

nova Facultat de Medicina, i I'Ilospital 

Clínic corresponent, consti - 

tuïda per Calleja, Redondo, Simonena, 

Guedea Calvo i Ramó n 

Jiménez, als quals més tard s'uniran, 

el 1914, Gimeno i Cardenal 

. Es decideix que els nous 

edificis s'establiran a la Moncloa 

. De moment el projecte 

queda paralitzat, encara que e l 

1923 s'autoritza el ministre Salvatella 

perquè n'adquireixi els 

terrenys per gestió directa . E l 

17 de maig de 1927 es crea definitivament 

la Junta per a l a 

Construcció de la Ciutat Universitària, 

sota el patrocini d'Alfon s 

XIII, i una de les primeres mesures 

va ser l'adquisició, al desembre 

del 1928, de la finca de l a 

Moncloa .

La subversió dels 

estudiants 

Per un motiu diferent, durant el s 

anys de la Dictadura del genera l 

Primo de Rivera (1923-1929) l a 

Facultat de Medicina de Madri d 

va adquirir protagonisme . A l 

1928 apareix a la Gaceta el Pl a 

d'estudis Callejo, que seguei x 

mantenint l'ensenyament de l a 

medicina en un curs preparatori , 

set anys de llicenciatura i u n 

doctorat. Però el fet que exaspe - 

MADRI D 

MOYA If PLAZA . ZOISO~~. ~,' ~ , 

LI■ tr+~wf. LM:4 • . 

►~R.S- .I. !. O. .LL. .Y .M.« .-N .rn r~. . 

u. is,D 

ra els ànims és que el nou pl a 

autoritza el reconeixement del s 

títols que atorguen les Universitats 

no estatals : El Escorial i 

Deusto . Un any abans, a la con - 

federació de la FUE, s'havia creat 

a San Carlos l'Agrupació Professional 

d'Estudiants de Medicina , 

que va prendre part decididamen t 

als aldarulls que, amb motiu d'aquest 

privilegi de caràcter confessional, 

es van iniciar a to t 

l'Estat a partir del 8 de març d e 

1929. Amb el suport de catedrà - 

49 

tics i, segons es diu, d'element s 

aliens a la mateixa Universitat , 

sorgeix l'enfrontament amb l a 

Confederació Nacional d'Estudiants 

Catòlics, i les proporcion s 

dels disturbis obliga Primo d e 

Rivera a decretar la pèrdua d e 

matrícula de tots els estudiant s 

-tret dels d'Ilistologia, que s e 

n'han mantingut al marge-, e l 

nomenament d'una Comissi ó 

Pollada (le la Ilislulngía d' \urelianu \laeslre d e 

San Jua n 

\nlic lahoralori de la Faculta! (h ' 

San Carlo s

Règia que es fa càrrec del govern 

de la Universitat Central, i 

la persecució i el cessamen t 

d'alguns deis catedràtics. I; ambientno 

s'apaivaga, i tot i que a l 

mes de maig sembla que la vid a 

universitària es normalitza, c l 

gener del 1930 esclata una vaga 

general d'estudiants que obliga 

a clausurar la Universitat . L'inci - 

dent més dramàtic de la lluit a 

dels estudiants, però, va teni r 

lloc a la Facultat de San Carlo s 

el 23 de març de 1931, quan e s 

va produir l'enfrontament entr e 

estudiants tancats a l'edifici i 

elements de la Guàrdia Civil am b 

armes de foc. La jornada es va 

tancar amb la mort d'un guàrdi a 

civil i la d'un transeünt . Enfron t 

de l'impuls de la Junta per a 

l'Ampliació d'Estudis, enfront del s 

tímids intents oficials de millo - 

rar la Universitat, perviu la d ura 

realitat d'una Espanya a la qua l 

serveixen de ben poc aquest s 

esforços, que camina cap a un a 

lluita fratricida, que s'iniciar á 

ben aviat . 

Santiago Ramón i Cajal 

50

La Segona República 

Com a antecedent, el 14 d'abri l 

de 1931 es proclama la Segon a 

República . Un mes més tard e l 

ministre d'lnstrucció Pública , 

Marcel•li Domingo, deroga pe r 

decret els plans d'estudis universitaris 

vigents, i el mes de setembre 

signa un pla d'estudi s 

provisional per a 1931-1932 , 

que no modifica gens la legisla - 

ció anterior . El currículum de la 

nostra Facultat consta de se t 

cursos, amb un de preparator i 

on figuren la Física, la Química i 

la Biologia, que es mantenen, tot 

i que al llarg de l'any següent e s 

produeixen intents dels alumne s 

perquè se suprimeixin . El me s 

de juliol del mateix 1931, el govern 

de la República crea a Madrid 

la càtedra d'Endocrinologi a 

i nomena directament per regentar-la 

Gregorio Marañón . 

Sembla que es prepara una nova 

reforma dels estudis universitaris 

. Mentrestant, un decret de 24 

d'agost de 1932, amb la signatura 

de Fernando de los Ríos, estableix 

caràcter de voluntarietat 

per a totes les assignatures d e 

doctorat al proper curs, mentre 

que una altra ordre de 27 de setembre 

prescriu la obligatorietat, 

per als odontòlegs, de tres 

cursos previs de medicina (al s 

quals, en època franquista, s'hi 

afegirà un altre curs mèdic) . És 

important el decret de Domingo 

Barnés que, l'any 1933, crea a l a 

Facultat de Medicina de Madrid 

l'Escola d'Educació Física . 

D'altra banda, es manté, i am b 

un nou impuls en aquests anys , 

la construcció de la Ciutat Universitària 

a la Moncloa . Les obre s 

havien començat l'any 1929, i 

ara, com a primera mesura, es 

dissol la Junta monàrquica el 4 

de maig de 1931, i se'n constitueix 

una de nova, presidida pe r 

Alcalá Zamora, i on actua de secretari 

Juan Negrín . Fins al començament 

de la Guerra Civi l 

les obres prossegueixen, sobre - 

tot les de la Facultat de Filosofi a 

i Lletres, i al 1933 s'inicien les 

tasques de desenrunament i d e 

preparació del terreny per a le s 

obres de l'Hospital Clínic . Al 

1936 els edificis de la Faculta t 

de Medicina i del mateix Hospital 

Clínic, que se segueix anomenant 

de San Carlos, s'alcen e n 

plena construcció . 

La Guerra Civil i les seve s 

conseqüències 

No es podia imaginar el destí qu e 

tindria . Tot just iniciada la Guerra 

Civil, al juliol de 1936, l a 

Ciutat Universitària esdevé l'emblemàtic 

front de batalla que es 

va mantenir fins que la guerra e s 

va acabar. Com és de suposar, le s 

activitats universitàries es van 

aturar totalment, i al llarg de tre s 

anys el vell San Carlos queda 

mut davant d'una lluita que, ar a 

sí, ha dividit els espanyols . 

Les conseqüències d'aquesta di - 

visió no es fan esperar. Vencedo r 

Franco l'any 1939, s'inicia un a 

etapa de persecució política , 

d'exigència de responsabilitats , 

de depuracions i inhabilitacion s 

-sancions, a la facultat, d'Hernando, 

Casas, Márquez, Castro, 

Tello, Varela-, exili voluntari d e 

Marañón . . . 

1 mentre que se celebren exàmen s 

"patriòtics", novament la proces - 

só de lleis i decrets que derogue n 

tot allò que s'havia establert a 

l'etapa anterior: amb estil altisonant 

i nostàlgies imperials, l a 

Llei d'Ordenació Universitària d e 

29 de juliol de 1943, que suprimeix, 

per a la de Madrid, el títo l 

d'Universitat Central, i la priv a 

de qualsevol primacia sobre l a 

resta, i el decret de 7 de juliol d e 

1944 sobre la seva ordenació,

amb nou pla d'estudis en què e s 

preveu que al cap de cinc anys 

es podrà proposar modificacion s 

al currículum . Consegüentment , 

els plans (1'11 d'agost de 1953 - 

set cursos . el primer dels quals 

és selectiu- i de 23 de setembre 

de 1959 -sis cursos, i se suprimeix 

el selectiu- . pràcticamen t 

anàlegs quant a les assignatures, 

amb lleugers canvis d'estructura, 

com ara a la Històri a 

de la Medicina, que a més de se r 

obligatòria al doctorat, pass a 

successivament, a la llicenciatura, 

(le setè curs a sisè, i després 

a quart. Naturalment, les assignatures 

de Formació Política , 

formació religiosa i Educació física 

-que aviat s'anomenara n 

popularment "les tres Maries" - 

no poden faltar als estudis d e 

cap facultat . 

Important, però fallida, ressalta , 

durant l'etapa de rectorat de 

Laín Entralgo, una llei de 20 d e 

juliol de 1955 sobre especialitats 

mèdiques, que, tot i qu e 

se'n va aprovar el reglament e l 

23 de desembre del mateix any , 

no va entrar mai en vigor. Fins a 

l'abril del 1953 no es promulg a 

una ordre ministerial que dicta 

normes per a l'obtenció d'especialitats 

mèdiques . 

1 de nou la Ciutat Universitària . 

Tot just acabada la contesa, e l 

10 de març de 1940 es consti- 

tueix la nova Junta que iniciarà 

la reconstrucció d'allò que l a 

guerra havia destru•it . A parti r 

del 1943 es van inaugurant el s 

nous edificis : l'Escola d'Estoma - 

tologia l'any 1945, la Faculta t 

de Medicina al 1949 -on un any 

més tard es traslladen els tre s 

primers cursos-, el nou Hospita l 

Clínic de San Carlos acull defini - 

tivament l'any 1965 la resta dels 

cursos i les clíniques respecti - 

ves . El 17 de novembre d'aquest 

mateix any 1965 es clausura solemnement 

la vella facultat de 

San Carlos . al carrer d'Atocha ; 

cent vint-i-dos anys d'històri a 

mèdica madrilenya finalitze n 

aquell dia . 

52 

Cap a una nova etap a 

Conclou una època històrica e n 

què la formació mèdica a la institució 

madrilenya no acaba d e 

ser plenament satisfactòria, sobretot 

en l'aspecte pràctic i investigador, 

aquest darrer més centrat, 

en acabar la contesa, a l 

Consell Superior d'Investigacions 

Científiques, tot i que cal reconèi - 

xer que, pel que fa a les cièncie s 

mèdiques, l'Institut d'Investigacions 

Mèdiques de Jiménez Díaz , 

l'Institut de Patologia Mèdica d e 

Marañón i l'obra co l .lectiva d'alguns 

catedràtics, antics pensionats 

de la Junta per a l'Ampliaci ó 

d'Estudis, així com la dels que , 

succeint-los, ocuparan més tar d 

les càtedres, proven d'elevar e l 

nivell de la pràctica i la investigació 

universitàries . S'aconseguirà, 

això? . Antonio Gallego , 

creador, juntament amb José Botella, 

l'any 1967, d'un pla d'estudis 

per a la nova Facultat de Me - 

dicina, es va proposar canvia r 

l'ensenyament de la medicina 

basat en la pontificació de lliçons 

magistrals a una audiència passiva, 

per l'educació mèdica : desenvolupament 

i perfeccionament 

de les facultats inte l .lectuals que 

porti a un millor exercici de l a 

professió . Al currículum, dividi t 

en semestres, hi prevalen la Bioquímica, 

la Biologia i la Fisiolo -

gia normal i patològica . junta - 

ment amb la teoria i la pròctic a 

de la Clínica médica i la Clínic a 

quirúrgica . amb detriment de le s 

especialitats. llevat de l'Obstetrícia 

i la I'ediatria . Instaurav a 

també un any d'internat . previ a 

la llicenciatura . Va fracassar rotundament 

. entre l'escepticism e 

primer, i l'hostilitat després . d e 

professors i alumnes. La llavor . 

però, ja s'havia sembrat . i e n 

aquest pla hi havia alguna cos a 

que posava (le manifest que s'ha - 

via d'iniciar una nova etapa per a 

la formació mèdica. Però això j a 

és una altra història . 

Pedro L,aín I;nIralgu 

53

BIBLIOGRAFIA 

Per a l'elaboració d'aquest capítol m'ha resultat 

imprescindible la tesi doctoral de M . Glori a 

García del Carrizo . Historia de la Facultad d e 

Medicina de Madrid. 1845-1931 (Madrid, 1963) . 

fins ara inèdita . que segons el meu parer repre- 

senta el millor i el més exhaustiu treball d'inves- 

tigació sobre la legislació i l'estructura departa- 

mental de la nostra Facultat en el període indi- 

cat . El volum 1, especialment . ha estat àmplia- 

ment ulilitzat, i fins i tot s'ha reproduït literal- 

ment en fragments posats entre cometes . Fai g 

constar el meu agraïment a la Dra . García de l 

Carrizo per la seva generosa col-laboració . 

També m'ha resultat de gran valor el capítol "La s 

universidades españolas del siglo XIX y las cien- 

cias", de Marià i Josep Lluís Peset, publicat a l 

llibre de José Ma . López Piñero (ed .) La ciencia 

en la España del siglo XIX (Pub . de Ayer . Madrid , 

Marcial Pons, 1992), on el lector interessa t 

podrà trobar una àmplia i pertinent hibliografia . 

Del mateix llibre, cal ressaltar-ne el capítol de l 

mateix López Piñero "Las ciencias médicas en l a 

España del siglo XIX", un clàssic aclaridor de les 

vicissituds de la ciència espanyola durant aquest 

període . Pel que fa a la problemàtica deis títols 

professionals que va causar la variant legislació , 

vegeu A . Albarracín Teutón . "La titulación médi- 

ca en España durante el siglo XIX", Cuaderno s 

de Historia de la Medicina Española, XII, pàg . 

15-80 (Salamanca . 1973). Per al període histò- 

ric que comprèn el primer terç del segle XX . A . 

Albarracín Teulón. "Las ciencias médicas" . a l 

volum II del tom XXXIX de la Historia de Españ a 

de R . Menéndez Pidal . coordinat per P. Laín En- 

traigo, La edad de plata de la cultura española 

(1898-1936) (Madrid, Espasa Calpe, 1994), aix í 

com el capítol "Las ciencias biológicas en la Es- 

paña de Castillejo " , dins José Castillejo y la po- 

lítica europeísta para la reforma educativa espa- 

ñola (Ciudad Real, Biblioteca de Autores y Tema s 

Manchegos . 1987) . També el llibre de L . Valen- 

ciano Gaya El doctor Lafora ,v su época (Madrid . 

Ediciones Morata . 1977) ofereix una panoràmic a 

de la Facultat de Medicina i dels moviments d'es- 

tudiants als primers decennis del nou segle . L a 

variant legislació de la Segona República i de l 

període franquista ha estat estudiada a través d e 

les publicacions oficials i de la darrera etapa re- 

publicana d'EI Siglo Médico. Finalment, una re - 

flexió sobre la situació de l'ensenyament mèdi c 

als darrers anys l'ofereix Antonio Gallego al se u 

discurs inaugural del curs 1991 a la Real Acade- 

mia de Medicina de Madrid, La reforma de la 

educación médica en España (Madrid, 1991) . 

54

CAPÍTOL II I 

ELS ESTUDIS DE MEDICINA 

A LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA 

(1857-1960 ) 

Josep Lluís Barona Vilar

Antecedent s 

Després dels esperançadors can - 

vis que van experimentar els estudis 

de medicina a València am b 

les noves orientacions que e s 

van introduir durant el rectora t 

de Vicent Blasco l'any 1786 . a l 

1807 s'imposava un nou pl a 

centralista que, substituint l'antic 

model universitari municipal , 

es va mantenir fins més enllà de l 

trienni liberal . La crisi es v a 

agreujar al 1837, quan un dictamen 

de la comissió d'instrucci ó 

pública de les Corts va disposa r 

la supressió de l'ensenyament 

de l'anatomia, mesura que podi a 

indicar la decisió solapada de 

clausurar la Facultat de Medicina, 

i que, després del model universitari 

dissenyat per Pere Mat a 

al 1843 . consumava la degrada - 

ció de la docència mèdica valenciana, 

ja que condemnava le s 

Facultats de Medicina espanyo - 

les, llevat de les de Madrid i Barcelona, 

a la mediocre condici ó 

de "Col•legis de Pràctics en l'art 

de guarir", amb títols de segon a 

categoria que únicament habilitaven 

els seus posse'idors per a 

practicar la cirurgia menor i atendre 

parts . El malestar acadèmic 

que va generar aquesta mesura , 

però, va provocar-ne la substitució 

al cap de dos anys, quan e l 

Pla Pidal (1845) va tornar a la 

Facultat de Medicina la seva centralitzat i uniformador, qu e 

condició, i es va incorporar tots ha estat en vigor durant la majo r 

els professors universitaris es- part del segle XX . 

panyols en un escalafó unificat . 

La nova situació acadèmica i l a 

fi del període absolutista va n 

afavorir el retorn d'un significatiu 

grup d'exiliats liberals, entr e 

els quals hi havia el catedràti c 

Marià Batlles i Torres Amat, i e s 

van abolir els requisits anacrònics, 

com ara la puresa de sang . 

La promulgació, l'any 1857, d e 

la Llei Moyano va marcar l'inic i 

d'una llarga etapa i va consagra r 

el model universitari espanyo l 

56 

Práctica ('unti intervenció quirúrgica a le s 

sales (le cirurgia (le la Faculta( de Nledicina . 

a finals (el segle \I \


MEDICINA DURANT LA 

SEGONA MEITAT DE L 

SEGLE XIX 

Estudis i estudiants 

La llei d'Instrucció Pública de l 

1857 va inaugurar un períod e 

d'estabilitat a l'ordenament universitari 

espanyol, i va introdui r 

un model centralitzat per a l a 

provisió de càtedres . Al mateix 

temps, va reforçar la decadènci a 

d'una institució que havia segui t 

una trajectòria vinculada mol t 

directament als avatars històrics 

i culturals de la ciutat, i qu e 

va passar a integrar-se dins u n 

marc institucional -el de l'Estat 

espanyol-, on tant els plans do - 

cents com els recursos econòmics 

els establia el govern central 

de Madrid . Els estudis de 

grau de medicina adoptaven una 

durada de sis anys acadèmics, i 

des del 1866 els de doctora t 

només es podien cursar a la Uni - 

versitat Central de Madrid, o n 

s'impartien tres lliçons setmanals 

d'Història de la Medicina i 

tres més d'anàlisis clíniques . 

Aquest fet marcava una clara 

distinció entre el centre i una pe - 

rifèria empobrida i reduïda a u n 

paper de segona fila. A grans 

trets, el contingut dels plans do - 

cents no va experimentar grans 

variacions fins entrat el segl e 

XX, amb l'única novetat, introduïda 

pel Pla de Montero Ríos d e 

1886, que a València va facilitar 

la introducció de la pediatri a 

com a disciplina independent . El 

primer any estava consagrat a l a 

docència anatòmica, en els ves - 

sants de teoria i pràctica dissec - 

tiva, i a l'aprofundiment dels es - 

tudis de física i química, gràcie s 

a la col-laboració que brindava 

la veïna Facultat de Ciències . A l 

segon any s'introduïa la fisiologia, 

la higiene, els exercicis pràctic s 

de dissecció, la patologia genera l 

i l'anatomia patològica. A aquest s 

estudis, cal afegir-los els d'història 

natural i geologia, que tamb é 

s'impartien a la Facultat de Cièn - 

cies . A partir del tercer any s'ini - 

ciaven les matèries del període 

clínic: la terapèutica -que incloï a 

la farmacologia i l'art de receptar- 

i la cirurgia, amb operacions, 

apòsits, embenatges i l a 

clínica quirúrgica . El quart any 

es dedicava a la clínica mèdica , 

a l'obstetrícia i les malalties de 

la dona i a les malalties dels 

nens, dins del conjunt que cons - 

tituïa un primer pas cap a l'esta - 

bliment de la ginecologia i la pe - 

diatria, i incloïa la medicin a 

legal i la toxicologia . El cinqu è 

any consistia en ampliacions d e 

patologia general i anatomia pa - 

tològica, amb pràctiques al mi - 

57 

croscopi, fisiologia experimenta l 

i anatomia i clínica quirúrgiques . 

Finalment, durant el sisè any , 

les ampliacions eren de terapèutica 

i farmacologia, medicina 

legal i toxicologia, obstetrícia i 

malalties de la dona i dels nens , 

i clínica mèdica. Una vegada s'ha - 

vien superat els quatre primers 

cursos s'obtenia el grau de batxiller 

en medicina o bé el de facultatiu 

de segona classe, mentre 

que la superació dels dos 

restants obria les portes al títo l 

de llicenciat en medicina. Ja 

hem indicat que els estudis d e 

doctorat es feien exclusivamen t 

a Madrid . 

Les dades de què disposem pe l 

que fa als estudiants de medicina 

que van cursar els estudis a 

València durant la segona meita t 

del segle procedeixen de la documentació 

que hi ha a l'arxiu de 

la Institució . A partir d'aquestes 

dades no es pot anar més enll à 

d'una senzilla anàlisi demogràfica 

dels matriculats en cursos acadè - 

mics específics. D'aquesta manera, 

sabem que a la meitat d e 

la dècada dels anys 1880 la xifra 

de matriculats era de 372, 10 4 

practicants i 8 llevadores, i que 

aquesta xifra es va incrementa r 

durant la darrera dècada de l 

segle, la mitjana d'estudiants de 

la qual ronda els 450 i en alguns 

moments s'apropa al mig miler .

Dins del procés de creació d'u n 

model estatal d'ensenyamen t 

mèdic, una novetat significativa 

va ser l'establiment d'un sistema 

unificat d'exàmens, que e s 

va implantar al conjunt d'universitats 

espanyoles des del 1824 , 

i que va establir el procedimen t 

de les qualificacions que ha 

estat vigent fins als nostre s 

dies : suspens, aprovat, notable i 

excel•lent. Malgrat això, i mal - 

grat la introducció d'una prov a 

escrita addicional l'any 1837 , 

els graus de batxiller i de llicenciat 

se seguien obtenint mitjançant 

la superació d'una prov a 

oral, i el de doctor quedava regulat 

al 1859 mitjançant l'exposició 

i defensa (tuna dissertació 

tocant a un tema triat lliure - 

ment . 

Els recursos docents 

El frustrat intent de supressió d e 

l'ensenyament anatòmic a Valèn - 

cia, el 1837, es basava en un in - 

forme de la Comissió d'Instrucció 

Pública del govern central , 

que denunciava la mala prepara - 

ció del professorat, I'escasseda t 

d'estudiants i la mala organitzaci ó 

de la docència. Aquesta perspectiva 

derrotista, que servia d e 

pretext per a iniciar a mig ter - 

mini la clausura dels estudis d e 

medicina, va ser immediatament 

contestada per la Diputació provincial, 

mitjançant un inform e 

que expressava la imatge positiva 

que la societat valenciana i l a 

mateixa institució tenia d'ella 

mateixa, al mateix temps qu e 

oferia un testimoni de primera 

mà dels recursos docents disponibles: 

"Per a l'ensenyament d e 

l'anatomia la Universitat té un 

amfiteatre situat en un dels jardins 

de l'Hospital General : aquest 

establiment, el millor d'Espanya 

en la seva classe, té contínua - 

ment al voltant de vuit-cents ma - 

lalts a les sales, circumstànci a 

essencial perquè no faltin cadàvers 

a les taules anatòmiques ; 

aquest mateix establiment reu - 

neix la casa de bojos i el departa - 

ment d'infants expòsits, i aquests 

són els avantatges per a l'estud i 

de la clínica i de l'anatomia patològica, 

ja que en un mateix an y 

es pot veure un nombre mé s 

gran de malalties en subjecte s 

de tots dos sexes, de diferents 

edats i circumstàncies, i l'anatomia 

patològica, tan essencial pe r 

a l'avenç de la ciència, tindrà 

més casos pràctics sobre el s 

quals instruir els alumnes de clínica, 

i més proporció per tal de 

poder establir un gabinet d e 

peces preparades, tan indispensable 

per a l'estudi de la ciènci a 

mèdica . Aquesta escola reuneix , 

a més, un jardí botànic i altres 

58 

recursos necessaris per a estudiar 

les ciències naturals ( . . .) L a 

Universitat de València és el ca p 

de la medicina espanyola ( . . . ) 

[perquè les altres escoles mèdiquesj 

estan totalment desertes" . 

Malgrat l'optimista visió que es 

desprèn d'aquest informe de l a 

darreria dels anys 1830, el cert 

és que les condicions material s 

de la docència eren tan precàries 

com la situació econòmic a 

general de I'H,stat. De fet, la Facultat 

de Medicina de Valènci a 

no va disposar d'un edifici específic 

i independent fins a l 

1885, perquè anteriorment el s 

locals docents estaven dispersos 

entre les instal•lacions d e 

l'Hospital General . ],'absènci a 

d'instal•lacions pròpies havi a 

conduït, des del començamen t 

dels anys 1870, a una àrdua ofensiva 

de les autoritats acadèmiques 

davant de la Diputaci ó 

provincial per tal d'aconsegui r 

la cessió de locals contigus a 

l'hospital, i també davant d e 

l'exèrcit, que disposava d'aquarteraments 

a la rodalia . Però le s 

gestions que van dur a term e 

els successius degans i secretaris 

-Fernando de Vida, Enri c 

Ferrer Viñerta, León Sánche z 

Quintanar . . .- van fracassar, davant 

la negativa de l'exèrcit a 

qualsevol tipus de cessió . La 

solució provisional es va acon -

seguir quan José Montserrat , 

rector, i Francisco Torres, director 

de l'hospital, van obteni r 

una permuta dels locals qu e 

s'ocupava tradicionalment a l'hospital 

per la zona destinada al s 

banys, on es va construir un a 

edificació de dues plantes . La 

inferior, destinada a tres càtedres, 

un amfiteatre, sala de professors, 

porteria i habitació de 

bidells, mentre que a la superior 

s'instal .lava el muse u 

anatòmic, el gabinet d'anatomi a 

microscòpica, el d'instrumenta l 

quirúrgic, el d'investigacion s 

microgràfiques, la sala d'actes i 

la biblioteca . Al llarg de mé s 

d'una dècada l'espai destinat a 

la biblioteca de la Facultat de 

Medicina va ser més un espa i 

virtual que real, ja que no (lis - 

posava de fons propis fins qu e 

durant el deganat de Nicola u 

Ferrer i Julve, l'any 1888. s'h i 

va traslladar les obres mèdiques 

que hi havia a la biblioteca 

central de la Universitat . De s 

d'aleshores, els fons historicobibliogràfics 

es van anar enriquint 

amb les successives donacions 

d'Enric Ferrer Viñerta , 

León Sánchez Quintanar, Pelegrí 

Casanova i Joaquim Salvador . 

Actualment, aquests fons, junta - 

ment amb altres donacions posteriors, 

es conserven a la Biblioteca 

i al Museu Historicomèdics . 

Caricatura del cuadre de professors de la Facultat 

de Medicina de la Universitat de Aak'ncia . 

durant les primeres Becades del segle .A\ . 

Malgrat que el projecte arqui - 

tectònic per als locals de la Facultat 

de Medicina es va encarrega r 

immediatament i el va dur a 

terme l'arquitecte Antoni Marto - 

rell el 1878, diversos contra - 

temps financers van impedir qu e 

la finalització de les obres es produís 

abans del 1886 . Les noves 

insta l.lacions disposaven de tres 

espais docents, o càtedres, am b 

capacitat per a uns dos-cent s 

alumnes cadascun, i d'un amfitea - 

59 

tre anatòmic que datava de l'an y 

1855 . li estructura acadèmic a 

comptava amb un departament de 

fisiologia i un altre d'anatomia . 

Aquest darrer disposava d'una 

sala de dissecció i autòpsies am b 

setze taules per a col . locar els 

cadàvers, i amb un conjunt d'ins - 

tal lacions complementàries per a 

conservar els cossos i fabricar i 

esculpir peces anatòmiques desti - 

nades a l'ensenyament. El departament 

anatòmic també disposa - 

va d'un museu amb diverse s 

seccions d'anatomia normal, ana - 

tomia patològica i micrografia, o n 

hi havia models de cera i de cartó 

pedra .

EI departament de fisiologi a 

comptava amb un laborator i 

químic, per a fer observacion s 

microscòpiques i practicar vivi - 

seccions, i, a imitació de l'anatòmic, 

havia format un peti t 

museu amb instrumental i algunes 

peces d'anatomia compara - 

da . També disposava d'un animalari 

i d'una peixera com a 

dipòsit d'animals dedicats a 

l'experimentació . A més d'aquests 

departaments, el testimoni 

de Joan Baptista Peset indica 

que hi havia quatre museus 

docents : un de farmacologia , 

amb plantes, medicaments i 

substàncies per a la descripci ó 

farmacològica i l'estudi de l a 

toxicologia ; un museu d'instrumental 

quirúrgic antic i modern 

; un altre museu d'ortopèdia 

i embenatges, i un muse u 

iconogràfic amb atles i altre s 

obres il . lustrades . Vinculat a l 

museu de farmacologia i al gabinet 

químic de la Universitat h i 

havia també un gabinet de medicina 

legal i toxicològica, per a 

fer les anàlisis. Al 1872 tamb é 

s'havia creat una secció d'histo - 

logia pràctica, vinculada al departament 

d'anatomia i al muse u 

anatòmic, i d'altres ensenya - 

ments experimentals que formaven 

part dels estudis mèdic s 

(v. gr. els de física, química o 

història natural) s'impartien en 

altres instal . lacions de la Universitat 

o bé al jardí botànic . 

Aquest darrer comptava am b 

un arsenal de més de sis mi l 

plantes, i amb un planter classificat, 

a més d'altres recurso s 

útils per als ensenyaments d e 

la matèria mèdica i la terapèutica 

. 

Professors i corrents 

científic s 

El pla Blasco havia previst una 

generosa dotació de càrrecs do - 

cents . Això no obstant, aquesta 

situació de prosperitat immediatament 

va fer fallida, i a l 

llarg de tota la primera meita t 

del segle XIX va provocar un a 

situació de penúria, tant a le s 

dotacions com a les remuneracions, 

situació que, juntamen t 

amb l'obsessió de la monarqui a 

absolutista pel control ideològic 

de la Universitat i per combatr e 

la ideologia de la Il.lustració , 

va dur a les aules universitàries 

aires reaccionaris i poc es - 

timulants per a la llibertat i l'a - 

venç de les ciències . Molts 

metges liberals i alguns profes - 

sors van haver d'exiliar-se, i l a 

tornada de absolutisme l'any 

1823 va portar àmplies purgues 

de catedràtics, que va n 

ser apartats del càrrec i alguns 

d'ells van haver d'exiliar-se . A 

60 

més d'aquesta perniciosa circumstància, 

el tradicional sistema 

d'accés a les càtedres , 

que des del 1634 depenia de l 

municipi i a partir del 1818 exclusivament 

del claustre universitari, 

va passar a integrarse 

dins del model centralitza t 

d'organització i escalafons que 

establia la Llei d'Instrucció Pública 

del 1857 . Des d'alesho - 

res, els concursos es van fer a 

Madrid, i era la Direcció d'Instrucció 

Pública qui elegia el s 

set membres del tribunal, el s 

quals duien a terme una selecció 

entre els candidats, qu e 

concursaven mitjançant un sis - 

tema de trinques de quatr e 

exercicis . 

Un dels principals probleme s 

que comportava la institucionalització 

científica a la socie - 

tat espanyola de la segona mei - 

tat del segle XIX i el princip i 

del segle XX era la penúri a 

econòmica . El sou dels professors 

universitaris i dels catedràtics 

distava molt de cobri r 

les legítimes aspiracions de 

professionals prestigiosos, qu e 

no podien satisfer les demandes 

d'una digna posició socia l 

amb un sou més que escàs . Sovint, 

aquest fet conduïa a un a 

dedicació només parcial a l a 

docència, i sovint nul-la a qual - 

sevol tasca d'investigació, i e n

canvi una dedicació considera - 

ble a feines privades de clínica , 

de laboratori o de qualsevo l 

altra mena, per tal de millora r 

els ingressos i poder cobrir les 

deficiències del sistema . Tot i 

així, durant les últimes dècade s 

del segle XIX la Facultat de Medicina 

de València comptav a 

amb catorze catedràtics, quatre 

professors auxiliars, tres 

professors clínics, quatre ajudants 

clínics i setze alumne s 

interns . A més de la tasca qu e 

duia a terme el personal do - 

cent, l'ensenyament requeria e l 

concurs d'un conjunt de personal 

tècnic i subaltern, entre e l 

qual hi havia el director de l 

museu anatòmic, juntament am b 

un ajudant, i l'escultor anatòmic, 

amb un altre ajudant . 

Malgrat tot, el grau de professionalització 

era certament limitat, 

i era freqüent el canvi de 

càtedra, simplement per pode r 

obtenir millors emoluments . A 

la Facultat de Medicina valenciana 

hi trobem exemples eloqüents 

: Joan Aguilar Lara es va 

formar inicialment com a fisiòleg, 

i quan el seu intent d'obtenir 

la càtedra de Fisiologia v a 

fracassar es va dedicar a la cirurgia 

i es va convertir en un 

dels primers introductors de la 

cirurgia antisèptica ; Frances c 

Moliner, figura controvertida, 

però d'indiscutible prestigi a la 

medicina valenciana, va inicia r 

la carrera docent com a ajudant 

de dissector al museu 

anatòmic, després va passar a 

ser professor de clínica, va accedir 

a la càtedra de Fisiologia , 

i més tard va obtenir la de Patologia 

Mèdica, des de la qua l 

va promoure la creació de l'hos - 

pital de tuberculosos pobres d e 

Porta Coeli . Aquests només só n 

dos exemples de trajectòrie s 

marcades per un ordenament 

acadèmic incapaç de donar resposta 

a les demandes d'especialització 

professional, assisten - 

cials i d'investigació que l a 

medicina estava adquirint a tot 

Europa . 

Des deis anys centrals del segle 

XIX, les vies de comunicació i 

informació científica s'havie n 

anat desenvolupant, especial - 

ment a partir del periodisme 

mèdic . A la incipient tasca de 

difusió que va iniciar a València 

el Boletín del Instituto Médic o 

Valenciano l'any 1841, se li va 

sumar durant les dècades finals 

de la centúria la que duien 

a terme La Crónica Médica, L a 

Medicina Valenciana, Policlínica, 

la Revista Valenciana d e 

Ciencias Médicas, i ja a la primeria 

del segle XX, la Revista de 

Higiene y Tuberculosis . Aques t 

floriment del periodisme cienti - 

61 

ficomèdic és el signe més evident 

del fet que els anys centrals 

de la centúria havien iniciat 

un lent procés de 

modernització, malgrat l'endarreriment 

i les males condicions 

econòmiques . De fet, a 

mitjan segle XIX la producci ó 

científica de la Facultat de Medicina 

era molt modesta, i 

només es pot considerar co m 

una etapa intermèdia entre l'aïllament 

i la plena incorporació a 

la comunitat mèdica internacional 

. Moltes de les figures mé s 

representatives d'aquesta etapa 

compartien la condició de professors 

universitaris amb la d e 

membres de l'Institut Mèdic Va - 

lencià, des d'on es va dur a 

terme una àmplia tasca de pro - 

moció de la higiene pública i d e 

la medicina social, al matei x 

temps que es discutien problemes 

sanitaris, epidemiològics , 

teòrics o d'investigació experimental 

. La personalitat científica 

de Joan Baptista Peset i 

Vidal, eminent clínic, és el ca s 

més paradigmàtic d'aquesta generació 

de metges, la tasc a 

dels quals va assolir un a 

presència múltiple en institucions 

de la més diversa mena: a 

l'ensenyament universitari d e 

la medicina com a catedràtic d e 

la Facultat, però també com a 

membre actiu de l'Institu t

Mèdic Valencià i president d e 

la Junta Provincial de Sanitat , 

entre altres òrgans sanitari s 

municipals i provincials . 

I,es ciències morfològiques 

l ;ensenyament de l'anatomia va 

superar la decadència de la primera 

meitat del segle gràcies a la 

dedicació de Josep Maria Góme z 

Alamà , que va ser al capdavant 

de la càtedra durant més d e 

vint-i-cinc anys, entre el 1848 i 

el 1874 . La seva tasca docent va 

ser important per a la recuperació 

de la pràctica dissectiva com 

a principal mètode docent, cos a 

que va aconseguir mitjançant l a 

insta l . lació d'un excel•lent muse u 

anatòmic . i també gràcies a l'ús 

del microscopi per a l'estudi de 

preparacions . Va redactar u n 

manual que tenia un bon nivell, i 

que va servir durant unes quan - 

tes dècades per a la docència d e 

l'assignatura . 

Entre el 1883 i el 1887 la càtedra 

d'Anatomia va ser ocupad a 

per Santiago Ramón i Cajal, qui 

d'aquesta manera accedia a l 

rang de catedràtic d'universitat i 

iniciava així la seva brillant carrera 

acadèmica com a investigador 

de l'estructura del sistema 

nerviós . El text manuscri t 

del seu Concepto, método ,y pro - 

grama de anatomia descriptiva y 

general (1883) es conserva actualment 

a la Biblioteca i Muse u 

Historicomèdics de la t niversitat 

de València . Durant els quatre 

anys que va durar la seva estada, 

Cajal va portar a terme l a 

publicació del seu cèlebre Manual 

de Histología, que va aparèixe r 

en forma de fascicles successiu s 

entre el 1884 i el 1888, i v a 

mantenir una àmplia i prolífic a 

relació científica amb els seu s 

col•legues valencians . Amb moti u 

de l'epidèmia de còlera que v a 

afectar amplis sectors de la població 

l'any 1885 . la Diputaci ó 

de Saragossa el va comissiona r 

perquè elaborés una memòriainforme 

de l'epidèmia i de la validesa 

científica de la vacunaci ó 

anticolèrica que havia proposat 

Jaume Ferran . El seu punt d e 

vista va provocar una dura polèmica 

que va sobrepassar els límits 

de l'àmbit local i va transcendir 

a altres contextos social s 

i acadèmics . Cajal es feia ressò , 

a la memòria, dels descobriments 

bacteriològics de Rober t 

Koch, però criticava durament l a 

fonamentació teòrica, les descripcions 

morfològiques i el s 

possibles resultats pràctics d e 

la vacuna que proposava el microbiòleg 

català Jaume Ferran . 

La seva col . laboració amb l a 

premsa mèdica local va ser assídua, 

i, especialment a la Crónica 

62 

Médica, hi van aparèixer publicats 

alguns articles i notes relacionades 

amb la discrepànci a 

amb el mètode i les idees de Ferran, 

així com les seves notes d e 

laboratori, que contenien observacions 

histològiques, que després 

va incorporar al Manual d e 

Histología . 

Al marge, però, de la breu estada 

de quatre anys de Cajal, qu i 

va succeir Gómez Alamá a la càtedra 

d'Anatomia després de l a 

seva jubilació l'any 1874 va se r 

Pelegrí Casanova Ciurana . Entre 

el 1875 i el 1919 . Casanova va 

ensenyar anatomia i va ser u n 

important impulsor de la difusi ó 

acadèmica de l'evolucionism e 

darwinista . Des del 1876 v a 

mantenir una fluida relació epistolar 

amb Ernst Haeckel i va 

contribuir a la divulgació de le s 

seves obres als ambients científics 

hispans . Les seves idee s 

sobre l'origen i l'evolució de le s 

formes anatòmiques es reflecteixen 

als estudis biològics qu e 

va publicar l'any 1877 Casanova, 

qui posseïa una magnífica biblioteca 

sobre biologia evolucio - 

nista . La passió que sentia pe r 

aquest tema el va portar a pro - 

moure l'any 1909 un homenatge 

a Charles Darwin, en el qual va n 

participar activament els estudiants 

de medicina valencians .

1,es ciències fisiològique s 

Durant la primera meitat de l 

segle XIX, l'ensenyament de la fi - 

siologia s'atenia als patrons d'u n 

mètode llibresc, allunyat del laboratori 

i de la pràctica experimental 

. Des que la càtedra v a 

quedar vacant, l'any 1822 . en va 

ser nomenat regent Miquel Pellicer 

Martí, el qual prèviamen t 

havia ocupat el càrrec de substitut 

a la d"'Afectes interns" . Més 

tard Pellicer va ocupar la titularitat 

de fisiologia, durant un llarg 

i mediocre període, que es v a 

allargar fins al 1864, i va se r 

substituït dos anys més tard per 

Josep Ortalà Gomis, que havi a 

explicat anatomia quirúrgica i 

medicina operatòria, apòsits i 

embenatges . al mateix temps qu e 

ocupava des del 1850 una ajudan - 

tia de fisiologia, encarregat de les 

demostracions pràctiques que es 

feien durant la docència . Un any 

després d'haver ocupat la càtedra 

de Fisiologia en va ser apartat 

per raons ideològiques, a causa 

de la defensa pública que va fe r 

de les tesis darwinistes . L'octubre 

del 1868. però, la Junta Revolucionària 

que va prendre el pode r 

després de la revolució progressista 

el va restituir en el càrrec . 

Durant els anys 1870 i el princip i 

dels 1880, la vocació experimentalista 

de Joan Aguilar i Lara es 

va veure frustrada, ja que no v a 

guanyar l'accés a la càtedra d e 

Fisiologia, que va ser ocupada de 

manera transitòria per Frances c 

Moliner, i a partir del 1889, durant 

quatre dècades, per Adolfo 

Gil i Morte . La seva trajectòri a 

professional es va projectar e n 

tres fronts : la clínica, l'activita t 

política com a membre destaca t 

del partit republicà, i l'ensenya - 

ment de la fisiologia a la Universi - 

tat. La seva aportació més destacada 

és un Tatado de fisiología 

humana, la primera edició de l 

qual és del 1902, però que va 

tenir nombroses reedicions, qu e 

el van fer llibre estàndard a l a 

formació fisiològica dels estudiants 

de medicina valencian s 

fins als decennis centrals de l 

segle XX. La posició favorable a 

l'acceptació de les tesis darwinistes 

que apareix expressada a l 

tractat de Gil i Morte indica fin s 

a quin punt l'evolucionisme havi a 

fet impacte entre els metges valencians, 

i la bona acollida qu e 

va tenir en molts d'ells . 

I,a microbiologia, la higiene 

pública 1 la vacunació de Ferran 

Després de l'antecedent remo t 

de la introducció de la vacun a 

antivariolosa als darrers any s 

del segle XVIII i a la primeria de l 

XIX, és conegut de tothom que 

63 

l'expedició dirigida per Frances c 

Xavier Balmis va marcar una fita 

a la difusió de les tècniques de 

vacunació . Posteriorment es va 

anar incorporant a les pràctiques 

de salut pública i prevenció, sota 

l'impuls de les institucions sanitàries 

locals i provincials . En 

aquest sentit. la comissió central 

de vacunació de l'Institu t 

Mèdic Valencià va dur a term e 

una activitat important . Des que 

va ser creada, l'any 1851, va desplegar 

una activitat tan prolífic a 

i va ser tan gran el prestigi que 

va assolir, que rebia peticions d e 

subministrament de limfa vaccínica 

no només de l'exèrcit o d e 

la direcció general de beneficèn - 

cia i sanitat, sinó també d'institucions 

estrangeres i fins i tot d e 

la mateixa família reial . 

El gran drama social que plantejaven 

les invasions de còlera qu e 

van afectar la societat espanyol a 

durant la major part del segl e 

XIX va desplaçar el problem a 

politicosanitari cap a la necessitat 

de fer front al nou mal, l a 

gran virulència del qual coincidia 

amb el naixement de la nova 

doctrina microbiana del contag i 

i la consegüent polèmica científica 

. Aquesta necessitat de fe r 

front de manera eficaç a les con - 

seqüències d'una malaltia socialment 

tan impactant va afavo - 

rir iniciatives com la de Jaum e

Ferran i Clua, les idees del qua l 

es van aplicar per primera vega - 

da en territoris valencians, co m 

a conseqüència de l'epidèmia d e 

còlera del 1885 . Ja hem esmentat 

la controvèrsia que això v a 

provocar, i la participació que h i 

va tenir Santiago Ramón i Cajal . 

D'altres metges valencians, co m 

ara Manuel Candela, Innocenc i 

Paulí, Amali Gimeno, Vicent Pese t 

Cervera, Angel Pulido i Pascua l 

Garín, van formar part de l'ampli 

col . lectiu que va donar su - 

port a la iniciativa de Ferran i 

van participar activament a l'aplicació 

pràctica, principalmen t 

a l'horta d'Alzira i Algemesí . 

Tal com a la majoria de ciutats 

espanyoles, a València la investigació 

bacteriològica es va institucionalitzar 

en dos fronts : a 

('estrictament universitari va se r 

Juli Magraner Marinas, catedràti c 

de Clínica Mèdica, especialment 

interessat en l'estudi experimental 

de les malalties infeccioses , 

qui en va iniciar el camí de l'ensenyament 

i la investigació . A l 

mateix temps, l'organització sanitària 

municipal va crear u n 

actiu laboratori bacteriològic , 

que amb les seves activitats v a 

contribuir de manera molt notable 

a les polítiques de salubritat de l 

municipi i de la província . El dirigia 

J . Pérez Fuster, i hi van tre - 

ballar i s'hi van formar J . Peset 

Aleixandre, J . Colvée i A . Rincón . 

La higiene pública va tenir e n 

Constantí Gómez Reig el se u 

primer catedràtic valencià i u n 

dels impulsors de l'estadístic a 

demogràfica i sanitària en terres 

valencianes . 

La medicina interna i l a 

terapèutica experimental 

El predomini de la medicina de 

mentalitat anatomoclínica duran t 

les dècades centrals del segl e 

XIX va tenir com a representan t 

més significatiu a la Facultat d e 

Medicina valenciana Joan Baptista 

Peset i Vidal. La seva tasca 

clínica i les seves concepcion s 

mèdiques es van concretar d e 

manera prou clara en un ampl i 

ventall de publicacions, i especialment 

en diversos centenars 

d'històries clíniques de pacients , 

fetes amb minuciositat. Posteriorment, 

la introducció del qu e 

Laín ha anomenat mentalitat fisiopatològica 

va tenir una in - 

fluència determinant en destacats 

professors de clínica mèdica , 

com van ser Amali Gimeno , 

Josep Crous i Juli Magraner . Els 

avenços introduïts a les tècniques 

exploratòries i les nove s 

concepcions de la malaltia van 

promoure el desenvolupament 

d'una terapèutica basada en l a 

investigació de laboratori, que 

64 

va ser l'origen de la farmacologia 

experimental i de la quimioteràpia, 

amb l'objectiu d'aïllar i 

sintetitzar els principis actius 

dels medicaments químics . En 

aquest mateix sentit també va 

evolucionar la terapèutica física 

amb la introducció dels raigs X , 

l'electroteràpia o la fototeràpia . 

En aquest procés de modernitza - 

ció mitjançant la introducció d e 

noves tècniques, també hi va n 

representar un paper destacat 

dues de les grans figures de l a 

medicina valenciana de la fi de l 

segle XIX : Amali Gimeno Cabañas, 

que des del seu càrrec docent 

va portar a terme una posada a l 

dia de les possibilitats terapèutiques 

de la fi del segle XIX, i Vicent 

Peset Cervera, un dels primers 

introductors de l'ús dels 

raigs X . 

Al mateix temps, tal com passava 

en altres institucions acadèmiques 

i assistencials espanyoles , 

durant el darrer quart del segl e 

XIX i els primers decennis del XX 

es va anar desenvolupant l'especialisme 

mèdic i la incorporaci ó 

a la docència universitària de les 

noves especialitats . La ginecologia 

i obstetrícia va tenir en Fran - 

cesc de Paula Campà i en Manuel 

Candela Pla dos cultivadors 

primerencs, mentre que Enrique 

López Sancho en va ocupar l a 

càtedra durant el primer terç de l

segle XX. Joan Bartual Moret va 

ocupar la primera càtedra d'Otori 

nolaringologia, i amb Joan Peset 

Aleixandre es va institucionalitzar 

com a disciplina independent 

la Medicina legal, d'acord am b 

els supòsits de la medicina de laboratori 

. 

La cirurgia 

En el domini de la cirurgia ca l 

afegir al ja esmentat Joan Aguilar 

i Lara el catedràtic Enric Ferrer 

i Viñerta . Tots clos passe n 

per ser avançats de la cirurgi a 

antisèptica, una de les conseqüències 

immediates de la nova 

teoria del contagi que propugn a 

la microbiologia . A més d'aques - 

ta novetat, es considera que Ferrer 

i Viñerta és un deis primers 

cirurgians espanyols que va n 

utilitzar el microscopi per a estudiar 

i analitzar les lesion s 

anatòmiques susceptibles d'intervenció 

quirúrgica . 

A València, la incorporació d e 

l'anestèsia quirúrgica es va produir 

molt aviat, com ho demostra 

la publicació d'un deis primers 

treballs monogràfics publicats a 

Europa, obra de Román Viscarro . 

Per la seva banda, ben aviat les 

tècniques d'anestèsia es van as - 

sajar, a càrrec de Joan Aguila r 

Lara, mitjançant l'ús de protòxi d 

de nitrogen, mentre que els pro - 

cediments de transfusió els va 

començar a assajar amb èxit 

Joan Peset Aleixandre, una vegada 

Landsteiner va haver aclarit 

els mecanismes immunològic s 

dels grups sanguinis . 

Col .lecció d ' instrumental quirurgic i urològi c 

procedent de la transició del segles \I .\ i .\\ . 

que es conserva a la Biblioteca i Museu-Mèdi c 

de la Universitat de València . 

65 


DURANT I,A PRIMER A 

MEITAT DEI, SEGLE XX 

El llarg camí cap a tina 

nova Facultat i un Hospital 

Clínic 

A penes un decenni després d e 

la inauguració deis nous local s 

de la Facultat de Medicina situats 

a l'antic Hospital General , 

el claustre de professors va fer 

explícit el desig de construir u n 

nou edifici que tingués un hospital 

clínic annex. La proposta es 

va concretar a la Junta de Facultat, 

presidida pel degà Nicola u

66 

Ferrer i Julve, el ] 9 de novembre 

de 1893, en presència de ('a - 

leshores senador i antic catedrà - 

tic de la facultat Amali Gimen o 

Cabañas . El quadre de professors 

que va assistir a la reuni ó 

estava format per Juli Magraner, 

Constantí Gómez Reig, Manuel 

Candela, Slocker, Frances c 

Moliner, Gómez Ferrer, Bartual , 

Garín, Navarro Gil i Vicent Peset 

Cervera . Gimeno els havia expressat 

la idea de construir un a 

nova facultat, amb un criter i 

semblant a les que s'havien fet a 

Barcelona, Saragossa, Valladolid 

i Granada, i es va comprometre 

davant dels assistents a patrocinar 

a Madrid un project e 

econòmicament mesurat aban s 

de l'aprovació dels pressuposto s 

de l'any següent . Davant d'un a 

proposta tan atractiva per als 

presents, es va decidir nomenar 

una comissió formada pel recto r 

de la Universitat, el degà Ferre r 

i Julve i els professors Juliá n 

López Chávarri, Juli Magraner , 

Manuel Candela, Adolfo Gil i 

Morte, i Vicent Peset Cervera . 

(,làmina del cerebel disenyada per Cajal . Biblioteca 

i Museu-Ilistòric de la Universitat de 

\alència .

EI projecte, però, no va anar ta n 

ràpid com es podia pensar, sin ó 

que a aquesta generosa proposta 

d'Amali Gimeno la va segui r 

un autèntic calvari d'intervencions 

polítiques i diplomàtiques , 

fins que es va aconseguir inaugurar 

la nova seu, mig segle mé s 

tard . Hem de remuntar-nos a l 

1902 per tenir notícia, a travé s 

de la comunicació del rector Manuel 

Candela a la Junta de Facultat 

de la bona disposició de l 

Ministeri d'Instrucció Pública pe r 

fer front a la construcció del no u 

edifici, sempre que les institucion s 

locals (Ajuntament i Diputaci ó 

provincial) es comprometessin en 

el projecte i es fessin càrrec de l a 

meitat del cost total . Això plantejava 

un nou front de negociaci ó 

amb les institucions esmentades , 

les quals des del primer momen t 

es van mostrar favorables a 

donar suport al projecte, per b é 

que aquest recolzament s'havi a 

de materialitzar en un acord signat 

i en un compromís explíci t 

concretat en l'oportuna reserv a 

de pressupost. Per a fer aquestes 

gestions, la junta de Medicina v a 

designar Adolfo Gil i Morte, secretari 

del centre. L'interès que 

tenia el claustre per aconsegui r 

un edifici de nova planta el v a 

portar a comissionar Gómez Reig , 

Bartual i Garín per tal que n'estudiessin 

la millor localització i 

fessin demandes concretes davant 

l'Ajuntament, la Diputació i 

el Ministeri . Ij any 1905 . ('aleshores 

degà Pelegrí Casanova va 

informar el claustre que el projec - 

te estava pendent de l'aprovaci ó 

de la comissió de diputats i regidors 

que havia de prendre un a 

decisió sobre l'emplaçament . 

Davant de la manca de concreci ó 

i veient que el temps passava, a l 

1913 es va desplaçar a Madri d 

una comissió de la Universitat , 

formada pel rector i el degà de 

Medicina, per tal de recaptar e l 

suport d'Amali Gimeno, aleshore s 

ministre de Marina, a la visit a 

que havien concertat amb el ministre 

d'Instrucció Pública . D'aquesta 

reunió, en va sortir e l 

compromís ministerial de sufragar 

la part que Ii corresponia e n 

el projecte, i només restava, pe r 

iniciar els tràmits d'adjudicaci ó 

de l'obra, que la corporació loca l 

i la provincial fessin el lliura - 

ment dels terrenys. Les nove s 

gestions encaminades a resoldre 

l'assumpte van fructificar, d e 

manera que "es va posar am b 

tota solemnitat la primera pedr a 

de la nova facultat als terreny s 

escollits, uns camps situats a la 

rodalia del poblat de Benimaclet, 

al lloc que al cap del temp s 

havia de ser el passeig de València 

al Mar" . El projecte arqui - 

tectònic va ser realitzat per José 

67 

Luis de Oriol, però la subhast a 

pública i el començament real d e 

les obres es va anar endarrerint . 

fins al punt que no va ser fins a l 

1921 que el degà Ramon Góme z 

Ferrer anunciava al claustre d e 

la Facultat l'inici dels tràmits . Al 

1923 el degà insistia en la urgència 

de construir el nou edifici ta n 

aviat com fos possible, especial - 

ment per als departaments encarregats 

de la docència no clínica . 

Una ponència signada per Bar - 

trina, Rodríguez Fornos i Vil à 

Barberà proposava que s'habilité s 

el nou edifici per als ensenya - 

ments bàsics i que les clínique s 

continuessin funcionant a l'Hospital 

General, fins que es construís 

el nou hospital clínic, i aix í 

es va fer . 

Aquest rosari inacabable de gestions 

va culminar al 1928 amb l a 

visita del degà Joan Bartua l 

Moret al marquès de Sotelo, l'alcalde 

de la ciutat, la coneguda 

proximitat del qual al dictado r 

Primo de Rivera Ii va permetre 

de portar a terme les gestion s 

oportunes per a resoldre el s 

obstacles econòmics que fin s 

aleshores havien entorpit el desenvolupament 

del projecte . Així 

doncs, a la primeria del 1928 e s 

va reduir el pressupost econòmi c 

del projecte, es va fer la subhasta 

de les obres, i en presència d e 

l'arquitecte Oriol, el degà Bartua l

i el secretari Campos Fillol es va n 

iniciar les obres . La concepci ó 

d'un campus universitari al passeig 

de València al Mar ja s'havia 

desenvolupat durant el períod e 

republicà, al començament de l a 

dècada del 1930, i això va reforça r 

la construcció de la nova facultat 

i de l'edifici adjunt de ciències , 

en part forçada per l'incendi que 

havia destruït, l'any 1932, part 

de les instal . lacions situades a 

l'edifici central de la Universitat , 

on hi havia els laboratoris d e 

química . De fet, les obres es va n 

acabar definitivament al 1935, a 

falta d'un pavelló destinat a ma - 

lalts infecciosos i d'especialitats 

. Al projecte inicial s'hi havi a 

inclòs uns edificis complementaris 

per a albergar aquestes 

insta l . lacions i per al camp d'es - 

ports i la residència d'estudiants . 

Això no obstant, quan la inaugu - 

ració de la nova facultat ja esta - 

va prevista, es va produir l'alça - 

ment del general Franco, que v a 

iniciar la Guerra Civil, i quan e l 

govern es va traslladar a València 

l'edifici va passar a ser dependència 

administrativa de l 

Ministeri d'Hisenda, el titula r 

del qual era Juan Negrín . Posteriorment, 

el desenvolupamen t 

de la guerra va fer que les instal 

.lacions es destinessin a hospital 

militar, i així va continua r 

en acabar la guerra . A causa de 

totes les circumstàncies que ha - 

vien envoltat els primers uso s 

administratius, els assistencial s 

i els militars, després de la gue - 

rra es va plantejar la necessitat 

de remodelar l'edifici per tal d'a - 

daptar-lo a la seva funció primitiva, 

cosa que implicava la cons - 

trucció d'un nou hospital militar 

que permetés desallotjar les ins - 

ta l . lacions de la Facultat. Final - 

ment, les gestions del recto r 

Fernando Rodríguez Fornos, e l 

degà Juan José Barcia i el vicedegà 

Antoni Llombart van acon - 

seguir del Ministeri d'Educació 

Nacional els fons necessaris pe r 

a adequar les instal . lacions i 

instal . lar-hi finalment les dependències 

administratives, l a 

sala de dissecció i les primeres 

aules, al 1949 . 

La convulsió de la dècada del 

1930 

Els canvis polítics que va viur e 

la societat espanyola durant e l 

primer terç del segle XX, qu e 

van conduir a la proclamació d e 

la Segona República, van teni r 

una profunda transcendènci a 

en la vida acadèmica . La FU E 

va adquirir un gran pes entre 

els estudiants, i després de l a 

instauració del règim republicà 

la Universitat de València 

va estar governada durant 

68 

un breu espai de temps pe r 

una junta paritària de professors 

i estudiants . En representació 

de la Facultat de Medicina 

en formaven part Jose p 

Puche i el seu deixeble Manue l 

Usado . El 18 d'abril de 193 6 

es va celebrar un claustre universitari 

en el qual va sorti r 

elegit com a rector Marian o 

Gómez González, i com a vice - 

rector Joan Peset Aleixandre , 

que durant el període posterior 

va ocupar el càrrec d e 

rector. La legislació republicana 

no va aportar canvis substancials 

a l'ordenació de l'ensenyament 

universitari de l a 

medicina, perquè la previst a 

Llei general d'instrucció pública 

va quedar reduïda a un projecte 

de llei de bases per a l a 

reforma universitària que Fernando 

de los Ríos es va veur e 

forçat a presentar davant les 

Corts l'any 1933 . 

Amb el triomf electoral de l 

Front Popular, la vida acadè - 

mica de la universitat es va 

veure profundament alterada i 

la divisió patent a la societat 

espanyola també es va reflectir 

en l'àmbit acadèmic . E n 

vista de la tensió que es v a 

anal' generant entre els sec - 

tors progressistes i els conservadors, 

la directiva de l a 

FUE es va tancar i va prendre

el rectorat, i va sol . licitar l a 

destitució del qui aleshore s 

era rector, el metge internist a 

Fernando Rodríguez Fornos, i 

va oferir l'assumpció provisional 

del càrrec al fisiòleg Josep 

Puche . La intervenció de Manuel 

Azaña i de Marcel .li Do - 

mingo, ministre d'Instrucció 

Pública, va fer que Puche acceptés 

el càrrec, amb la condició 

de ser ratificat per u n 

claustre format per professor s 

i estudiants, que es va reuni r 

al cap de pocs dies i va verificar 

la legítima elecció . Duran t 

tot el conflicte bèl . lic el rectorat 

va ser ocupat per Jose p 

Puche, i també formava par t 

de l'equip de govern el degà d e 

la Facultat de Medicina, Luis 

Urtubey. 

Formalment, els estudis d e 

medicina no es van arribar a 

clausurar durant la guerra , 

però el cert és que la investigació 

va quedar profundamen t 

minvada i la docència es va pa - 

ralitzar parcialment, malgra t 

que se seguissin incorporant a 

la Facultat les generacion s 

d'estudiants que acabaven el s 

estudis de secundària . Molts 

joves s'havien d'incorporar a l 

front de guerra a les successives 

lleves, i molts auxiliars 

joves van abandonar les tasques 

docents . EI mateix rector 

va abandonar la seva feina d e 

fisiòleg i va deixar en segon pla 

les obligacions al capdavant de 

la Universitat per desplaçar-s e 

a Madrid com a director d e 

l'Institut Nacional d'Higiene de 

l'Alimentació, a fi d'encarregar-se 

de l'organització del racionament 

d'aliments entre la 

població civil . 

El desenllaç de la Guerra Civi l 

a la Universitat de València va 

tenir caire dramàtic . L'entrada 

a la ciutat de les tropes sublevades 

i la instauració del nou 

règim polític va alterar profun - 

dament les condicions i la con - 

cepció de la vida acadèmic a 

que s'havia anat creant durant 

el període republicà . La Universitat 

va ser ocupada el 2 9 

de març pel catedràtic Manue l 

Batllé, que es va presentar a l 

rectorat acompanyat d'un gru p 

de professors i membres de l a 

cinquena columna, i en va pren - 

dre possessió a la seva manera, 

en nom del general Franco , 

sense que de fet hagués rebu t 

aquesta comanda . Després d e 

l'ocupació va venir la depura - 

ció, que retia comptes de totes 

les tensions acadèmiques qu e 

ja s'havien produït durant e l 

període republicà, i especialment 

després de l'alçament 

militar. La repressió que es v a 

desplegar i l'exili d'una part 

69 

important del professorat va n 

col . lapsar la vida acadèmica i 

van culminar amb la tràgica exe - 

cució de 1'exrector i catedràtic 

de Medicina Legal, Joan Peset 

Aleixandre, al 1941 .


MEDICINA DURANT 

EL FRANQUISM E 

(1939-1960 ) 

Les seqüeles de l'enfrontament 

civil i la fractura que va produi r 

a la vida acadèmica espanyol a 

van tenir fortes conseqüències a 

l'ensenyament i el cultiu de l a 

medicina . L'èxode de professionals 

cap a l'exili va transplanta r 

la cultura científica espanyol a 

amb un gran fruit cap a altre s 

territoris, però va ocasionar u n 

buit en l'àmbit científic espanyol , 

del qual només una lenta reno - 

vació generacional va iniciar-n e 

la recuperació, en un ambien t 

d'aïllament intel . lectual, ferr i 

control ideològic i fidelitat polí - 

tica al nou règim totalitari . El s 

primers anys quaranta van agreu - 

jar la situació crítica a causa de 

l'ambient de postguerra, la cris i 

internacional i el desenllaç de l a 

Segona Guerra Mundial, amb e l 

consegüent triomf dels païso s 

aliats . La derrota del feixism e 

internacional va aïllar encara 

més políticament el govern de l 

general Franco, i durant due s 

dècades, com a mínim, va accentuar 

els mecanismes de propaganda 

tradicionalista i els valors 

del nacionalcatolicisme 

enfront de la ja suada amenaç a 

del comunisme internacional i 

els valors de llibertat i democràcia. 

De la contaminació de tots 

aquests valors, no en va quedar 

fora un ensenyament universitar i 

elitista i minoritari . 

Aparell de raigs X utilitza) a la Facultat de Medicina 

de València durant la primera meitat de l 

segle XK . Biblioteca i Museu-Mèdic de la Universitat 

de València . 

El professora t 

Des de la segona meitat dels anys 

quaranta es va anar consolidant 

una plantilla docent estable. d'acord 

amb el sistema estatalista i 

centralitzat de provisió de càtedres 

. La influència de la Facultat 

de Medicina era molt notable

en el conjunt de la Universitat de 

València, cosa que es fa eviden t 

en el fet que fins a la fi dels anys 

quaranta el rector va segui r 

sent Fernando Rodríguez Fornos. 

El degà de la facultat era e l 

jove catedràtic Juan José Barcia 

Goyanes. el vicedegà Anton i 

Llombart Rodríguez, l'encarregat 

de la biblioteca José García 

Blanco Oyarzábal i el secretar i 

Rafael Campos Fillol . El quadre 

de catedràtics estava forma t 

pels professors següents : 

R. Alcalá Santaella 

J .J . Barcia Goyanes 

R. Bartual Vicens 

J. Basterra Santacruz 

M. Beltrán Báguena 

V. Belloch Montesinos 

F. Bonilla Martí 

M. Carmena Villarta 

J . García Blanco Oyarzábal 

J . Gascó Pascual 

L. López Gómez 

A . Llombart 

D . Rodrigo Pérez 

E Rodríguez Fornos 

V. Sanchis Bayarri 

A aquest elenc de quinze catedràtics, 

molts d'ells molt joves . 

cal afegir-hi gairebé una trentena 

de professors agregats, auxiliars 

f adjunts, que participave n 

directament a la docència, i una 

vintena d'ajudants de classes 

pràctiques. D'entre tots ells, n'a - 

niran sorgint les futures generacions 

de numeraris i catedràtics . 

Al 1951 es va incorporar com a 

catedràtic de Psiquiatria Romá n 

Alberca Lorente, i després Jos é 

Esteller Luengo com a titular de 

Anatomia i tècnica 

Anatomia i tècnic a 

Otorinolaringologi a 

Oftalmologia 

Patologia mèdica 

Farmacología i terapèutica 

Obstetrícia i Ginecologi a 

Patologia genera 

Fisiologia i bioquímica 

Patologia quirúrgic a 

Medicina lega l 

Histologia f anatomia patològic a 

Pediatria 

Patología mèdic a 

Microbiologia i higiene 

71 

Dermatologia i Sifilografia . Al 

1952 Manuel Valdés Ruiz va ocupar 

la càtedra de Patologia Mèdica 

que havia deixat vacant Fernando 

Rodríguez Fornos quan e s 

va jubilar. L'any 1955 Carlos 

Carbonell va ocupar una segon a 

càtedra de Patologia Quirúrgic a 

i al 1959 Francesc Gomar Guarner 

va ocupar la que havia deixa t 

vacant J . Gascó . Aquell mateix 

any va quedar vacant la càtedr a 

d'Oftalmologia després de la jubilació 

de Jesús Basterra, l a 

qual seria ocupada el 1960 per 

Marcelo Carreras Mata . L'any 

1958 es va jubilar Dámaso Rodrigo, 

i de la càtedra de Pediatria 

que havia ocupat se'n va encarregar 

Tomás Sala Sánchez . 

Aquest grup format per una vintena 

de catedràtics constituei x 

el nucli fonamental, el cap visible, 

de l'ensenyament de la medicina 

a la Universitat de Valènci a 

durant els decennis centrals de l 

nostre segle. Entorn de les seves 

càtedres es va desenvolupar un a 

docència teòrica f un aprenentatge 

pràctic que va anar incorporant 

les principals especialitats 

mèdiques que s'havien ana t 

constituint al començament de l 

segle: pediatria, psiquiatria, medicina 

legal, obstetrícia i ginecologia, 

otorinolaringologia, dermatologia 

i oftalmologia es va n 

institucionalitzar com a càtedre s

independents i van ocupar, juntament 

amb les tradicionals clíniques 

mèdiques, quírúrgica i 

terapèutica, un espai dins de la 

formació clínica dels estudiant s 

de medicina . 

Fis plans d'estudi i 

els estudiant s 

Durant els anys quaranta, el pl a 

d'estudis en vigor era el de l'an y 

1944, i els estudis de llicenciatura 

de medicina constaven d e 

set anys acadèmics . Un altre an y 

obria el pas al doctorat, i la Facultat 

de Medicina impartia tre s 

titulacions més, de dos curso s 

cadascuna : practicant . llevadora 

i infermera. Els tres primers anys , 

a més de la formació política, re - 

ligió i educació física -elements 

ineludibles a la propaganda ideològica 

del règim franquista-, es 

cursaven les assignatures bàsiques 

de ciències morfològique s 

(histologia i tècnica microgràfica . 

anatomia descriptiva i topogràfica, 

tècnica anatòmica, anatomi a 

patològica), ciències fisiològiques 

(física i química experimental , 

fisiologia general i química fisiològica, 

i fisiologia especial i 

descriptiva), microbiologia mèdica, 

farmacologia experimenta l 

i terapèutica, patologia quirúrgica, 

psicologia, obstetrícia i ginecologia, 

pediatria, oftalmologia, 

dermatologia i sifilografia, medicina 

legal i toxicologia, psiquiatria, 

higiene i bacteriologia , 

història de la medicina i deontologia 

mèdica. El curs de doctora t 

tenia un contingut que variava 

cada any. i comprenia matèries 

com ara endocrinologia, fisiopato - 

logia del recanvi glícid. geriatria , 

parasitologia mèdica, urologia , 

patologia del lactant . neurocirur - 

gia i cancerologia, entre d'altres . 

A partir del 1953 es va començar 

la implantació gradual d'u n 

nou pla d'estudis, que coincidi a 

substancialment amb l'anterior i 

incorporava poques novetats . El 

primer curs s'impartia a la contigua 

Facultat de Ciències, qu e 

s'havia edificat al costat de la de 

Medicina al campus del Passeig 

de València al Mar. i l'esquem a 

general seguia sent de set anys i 

un de doctorat . Durant els primers 

anys d'implantació le s 

matèries bàsiques i experimentals 

s'impartien al nou edifici , 

mentre que les clíniques se se - 

guien impartint a l'edifici vell d e 

l'hospital . 

A la fi dels anys quaranta e l 

nombre d'estudiants matriculat s 

a primer curs girava entorn dels 

250, a segon curs al voltant dels 

150, a tercer la mitjana eren un s 

130, i la xifra anava disminuin t 

gradualment fins a arribar a uns 

80 a cinquè curs . Aquesta xifra 

72 

es manté bastant estable els 

anys següents, amb la particularitat 

que el nombre d'estudiants 

es redueix dràsticament al pas 

del cinquè al sisè curs, on n o 

solen sobrepassar la desena . 

Amb la introducció del nou pl a 

d'estudis del 1953, les xifres de 

matrícula d'estudiants decau espectacularment. 

Així, trobe m 

que al curs 1954-1955 la xifra 

de matriculats a primer am b 

prou feines arriba a una desena , 

i a segon una vintena, mentre 

que a partir de tercer els del pl a 

vell del 1944 es mantenien entorn 

dels 150 . com en anys anteriors. 

Posteriorment., a la fi del s 

anys cinquanta, la població d'estudiants 

es va incrementar, fin s 

a assolir xifres aproximades de 

160 a primer any, amb un descens 

progressiu en anys successius 

fins als 80 de sisè i 60 a setè .

1 ,E S ACTIVITATS ACADÈNl 1- 

QUES: CONTINGLITS , 

TREBALLS DOCUNT S 

1 TREBALLS PRACTIC S 

La responsabilitat acadèmica d e 

la docència se centrava en e l 

concepte de càtedra, on el catedràtic 

feia el paper de cap visible 

del grup i responsable direc - 

te de la docència. Repassem els 

trets principals de cadascuna d e 

les càtedres mèdiques que va n 

operar a la Facultat de Medicin a 

de València a mitjan segle . 

Càtedres d Anatomia Descriptiva 

i 'Topogràfica i de Tècnica AnatòmicaAi 

B 

Estaven dirigides pels catedràtics 

J . J . Barcia Goyanes i Rafael 

Alcalá Santaella . Totes due s 

comptaven amb un grup d'auxiliars 

. adjunts i ajudants, i impartien 

una docència teòrica 

diària o de quatre dies per set - 

mana i una docència pràctica 

de dos dies la setmana o bé diària 

. depèn de l'any. A més de l 

desenvolupament del programa , 

cada any es portaven a term e 

treballs específics sobre anatomi a 

del coll . embriología, anatomi a 

topogràfica i del desenvolupa - 

ment . llabitualment els estudiants 

feien representacions 

gràfiques dels òrgans i les regions, 

treballs de modelatge 

d'ossos, dissecció de músculs , 

vasos i nervis . La càtedra qu e 

regentava Juan José Barcia estava 

lligada a la secció de neurologia 

de l'Institut Cajal, de l 

Consell Superior d'Investigacions 

Científiques . 

Càtedra d'histologia i Tècnica 

Microgràfic a 

Dirigida per Antoni Llombart 

Rodríguez, comptava amb l a 

col . laboració de personal ad - 

junt i intern . La docència s'im - 

partia en dies alterns, tant e l 

vessant teòric com el pràctic . 

El contingut del programa in - 

cloïa la citologia, I'embriologi a 

general, i l'estudi dels teixits i 

de les estructures microscòpiques 

dels òrgans i dels aparells . 

Els ensenyaments pràctics con - 

sistien en l'aprenentatge de l 

maneig del microscopi i l'obser - 

vació al microscopi de cèl.lules 

tissulars . 

Càtedra de Fisiologia General i 

Química Fisiològic a 

Dirigida durant tot el períod e 

per José García-Blanco Oyarzá - 

bal, impartia una docència d e 

quatre classes teòriques pe r 

setmana i tres d'ensenyamen t 

pràctic, en grups de vint alumnes, 

al laboratori de fisiologia . 

Al mateix temps, el grup de fisiò - 

legs dirigit per García-Blanco 

73 

col . laborava en projectes d'investigació 

amb el Consell Superior 

d'Investigacions Científiques . 

Les pràctiques comprenien l'es - 

tudi de la pressió osmòtica, el s 

fenòmens de superfície, co l . loi - 

des, glícids, pròtids aminoàcids, 

lípids, catàlisi i ferments , 

hormones i vitamines . 

Càtedra de Fisiologia Especial i 

Descriptiva 

La dirigia el mateix García - 

Blanco, i comptava amb un reduït 

grup d'adjunts, ajudants i 

interns . La docència teòrica i 

pràctica era . en aquest cas, e n 

dies alterns. I,es pràctiques comprenien 

l'anàlisi de les cons - 

tants de l'aparell digestiu . de la 

sang, de l'aparell respiratori, e l 

metabolisme, l'aparell circulatori, 

l'urinari, múscul i nervi , 

sistema nerviós central i òrgan s 

dels sentits . 

Càtedra de Microbiologia 

Mèdica 

Tenia com a titular Vicent San - 

chis Bayarri, i hi co l . laborave n 

un grup format per un adjunt , 

ajudants i interns, que impartien 

docència teòrica tres die s 

la setmana i quatre sessions de 

pràctiques. S'explicava els bac - 

teris i els protozous, els cultius , 

les inoculacions, la immunitat i 

els diferents grups de bacteris i

de microorganismes patògens . 

Les classes pràctiques aportaven 

el maneig del microscopi , 

la sembra en cultius, l'esterilit - 

zació i I'ús de colorants, inocu - 

lacions, proves d'aglutinació , 

d'hemòlisi i d'altres, investiga - 

ció de paràsits i examen d e 

pèls i escates . 

Càtedra de Patologia Genera l 

Sota la direcció del jove catedràtic 

Miguel Carmena Vi - 

Ilarta, la càtedra de Patologi a 

General comptava amb un nombrós 

personal assistencial, de 

laboratori i d'infermeria . Impartia 

una docència diària que 

incloïa els aspectes conceptuals 

de la malaltia, la propedéutica 

i semiologia clínica , 

la fisiopatologia de la regula - 

ció tèrmica, la fisiopatologi a 

de la gana, la set i el dolor, l a 

patologia general dels grans 

sistemes i aparells . i d'altre s 

lliçons . dedicades específica - 

ment a la sang o l'al.lèrgia . Le s 

pràctiques comprenien tan t 

l'exploració clínica com el laboratori 

i les sessions clíniques 

. 

Càtedra d'Anatomia Patològica 

Sota la direcció d'Antoni Llom - 

bart Rodríguez i amb la col . laboració 

d'un petit grup d'un 

adjunt . ajudants, encarregats 

d'autòpsies i alumnes interns , 

s'impartia una docència teòrica 

que es complementava am b 

la pràctica d'autòpsies clínique s 

i el corresponent protocol, revisió 

i dibuix de preparats sobr e 

necrosis, alteracions vasculars , 

degeneracions de diverses menes , 

pigmentacions . calcificacions i 

imatges d'antracosi i silicosi . 

Càtedra de Farmacologia Experimental 

i Terapèutica 

Dirigida per Vicent Belloc h 

Montesinos, impartia docènci a 

diària i dos tipus de sessions 

pràctiques : unes de clíniques , 

que consistien a practicar injeccions, 

administració de medicaments 

per degoteig, aplicació 

de ventoses i sondes, i 

unes altres de laboratori, sobre 

reconeixement de medicaments , 

excitants i depressors medu l . lars , 

estudi de pressió arterial, co r 

aïllat de granota, intestí aïllat i 

úter aïllat . 

Càtedra de Terapèutica Físic a 

Dirigida pel mateix Belloch . 

tenia a càrrec seu els servei s 

de terapèutica física . pavell ó 

d'electroradiologia i de cinesiteràpia 

. Aquests eren els ser - 

veis que els estudiants visitave n 

per fer l'aprenentatge pràctic . 

74 

Càtedres de Patología ,Mèdica 

Ai B 

Al llarg deis anys de què en s 

ocupem van estar regides per 

Fernando Rodríguez Fornos . 

Manuel Beltrán Báguena i Manuel 

Valdés Ruiz. Hi havia pràc - 

ticament totes les dependències 

clíniques de l'hospital: sales , 

dispensaris de cardiologia . geriatria 

. policlínica de respiratori 

i laboratori clínic . Tant le s 

sessions teòriques com les pràc - 

tiques, durant tot el segon cicl e 

tenien una freqüència alterna . 

Càtedres de Patologia Quirúrgica 

A i B 

Van estar regentades pe r 

Josep Gascó Pascual, Carie s 

Carbonell Antolí i Frances c 

Gomar Guarner. Les session s 

teòriques comprenien la cirurgia 

general, craneoencefàlica , 

facial, cervical, raquídia, de l 

tòrax, d'abdomen . urogenital, i 

la cirurgia dels membres superiors 

i inferiors (traumatologi a 

i ortopèdia) . Les classes pràctiques 

s'impartien en grups d e 

vint alumnes . sobre malalts 

que tenien un problema d e 

salut que havia estat tractat a 

les lliçons clíniques . A això 

s'afegia estades en el serve i 

d'urgències i a la sala d'infermeres 

.

Cátedra d'Obstetrícia i Ginecologia 

Dirigida per Francisco Bonill a 

Martí, la càtedra de Ginecologi a 

i Obstetrícia comptava amb u n 

parell d'adjunts i ajudants d e 

classes pràctiques, a més d'u n 

nombrós grup de metges col-laboradors, 

llevadores i alumne s 

interns . Impartia dos cursos regulars 

. amb classes teòriques , 

pràctiques i guàrdies de maternitat. 

a més d'un curs anua l 

d'obstetrícia d'urgència. destinat 

a metges graduats . 

Cátedra d'Oftalmologia 

Va ser ocupada fins al 1959 per 

Jesús Basterra i Santa-Cruz . i 

des del 1960 per Marcelo Carreras 

. Comptava amb un adjunt i 

diversos ajudants, impartia un a 

lliçó diària i una sèrie de conferències 

d'ampliació . Dos die s 

per setmana impartia classes en 

grups de deu alumnes a les dues 

sales d'oftalmologia per a bornes 

i dones que hi havia a l'hospital . 

Càtedra de Pediatria i 

Puericultora 

Fins al 1958 va ser ocupada pe r 

Dámaso Rodrigo Pérez, i des de l 

1959 el titular en va ser Tomás 

Sala . La docència consistia e n 

tres classes teòriques setmanal s 

i dues de pràctiques . La càtedra 

impartia també dues sessions de 

classes operatòries i una diàri a 

per a postgraduats . També s'oferi a 

un curs monogràfic de doctora t 

sobre patologia del nounat . 

Cátedra d'Otorinolaringologia 

Ocupada per Rafael Bartual Vi - 

cens, impartia docència ordinària 

teoricopràctica amb una freqüència 

de tres dies per setmana . 

També se celebrava tina reuni ó 

setmanal de seminari per a post - 

graduats, on es presentaven casos 

clínics i es practicaven interven - 

cions quirúrgiques sobre gosso s 

i cadàvers humans, que s'organit - 

zaven al laboratori de fisiologia . 

Càtedra de Dermatologia i Veneriologia 

Ocupada per Josep Esteller des 

que va ser dotada, l'any 1951 , 

impartia docència dos dies pe r 

setmana i pràctica tres dies setmanals 

. Els estudiants feien un a 

sèrie de pràctiques sobre micologia 

de les tinyes i una altra 

sobre serologia aplicada a la sí - 

filis i a la investigació del Trepo - 

nema pallidum . 

Cátedra de Medicina Legal i Toxicologi 

a 

Va ser ocupada per Leopold o 

López Gómez, i concentrava l a 

docència al darrer any de la carrera, 

en el qual impartia docència 

teòrica amb una freqüència 

75 

de quatre sessions setmanals , 

igual que les sessions pràctiques 

de laboratori . i l'eventua l 

pràctica d'autòpsies de cadàvers 

. a la sala de dissecció . 1; l 

contingut de les sessions teòriques 

comprenia l'estudi de taques 

. identitat del subjecte . 

traumatologia, toxicologia . psiquiatria 

i asfixiologia forenses . 

mentre que les sessions pràctiques 

es feien en grups de de u 

alumnes i s'orientaven al diagnòs - 

tic a partir de la sang, a la toxicologia 

analítica i a la identita t 

medicolegal . 

Cátedra d'Higiene i Sanitat 

Ocupada per Vicente Sanchi s 

Bayarri i un grup d'adjunts, ajudants 

i metges interns . impartia 

docència teòrica tres dies pe r 

setmana i dues pràctiques setmanals, 

i dedicava els dissabte s 

a visitar establiments sanitaris . 

Les sessions teòriques compre - 

nien nocions d'higiene privada , 

estadística . higiene pública, social 

i especial, desinfecció i epi - 

demiologia general i especial . 

Les pràctiques comprenien due s 

sessions de legislació sanitària i 

una sèrie d'exercicis sobre l a 

preparació de solucions valora - 

des, anàlisis d'aigües, llets, fari - 

nes. vins, vinagres . . . i resoluci ó 

de problemes d'estadística sanitària 

. A més, els estudiants te-

nien l'oportunitat de visitar l'estació 

depuradora d'aigües potables, 

la d'aigües residuals, el s 

serveis municipals de desinfecció 

i higiene escolar, de proveiment 

de llet, les instal . lacion s 

frigorífiques per a la conservaci ó 

d'aliments, l'escorxador municipal 

. l'institut Provincial d'Iligie - 

ne i les insta l . lacions sanitàrie s 

i de seguretat en el treball d e 

factories industrials . 

Cátedra de Psiquiatria 

Va ser ocupada per Román Alberca 

des que va ser cread a 

l'any 1951, i constava d'un ad - 

junt i diversos ajudants . Impartia 

una docència teòrica de due s 

sessions setmanals i un programa 

de pràctiques al manicom i 

provincial . 

Aquesta estructura docent e s 

va mantenir pràcticament intacta 

durant les ducs dècade s 

posteriors de 1960 i 1970, període 

de temps en el qual le s 

facultats de medicina espanyoles 

van haver de fer front a 

una profunda crisi docent, a 

causa de la massificació provo - 

cada per I'augment espectacular 

dels estudiants de medicina 

. La progressiva implantaci ó 

d'una política restrictiva a 

l'accés en forma de numeru s 

clausus i la implantació de la 

Llei de Reforma Universitària, formació tradicionalment mé s 

al començament dels anys vui- enciclopèdica i humanística . 

tanta, va iniciar un canvi a l a 

concepció de la vida académica, 

que ha tingut com a eix fonamental 

la substitució de l 

vell sistema de càtedres pel de 

departaments universitaris, mé s 

amplis, oberts a la investiga - 

ció i menys jeràrquics . La in - 

corporació a la docència de l a 

major part dels recursos assistencials 

de què disposa l a 

societat també ha aportat mi - 

llores substancials a un ensenyament 

cada vegada mé s 

proper a l'aprenentatge pràcti c 

i operatiu, en detriment d'una 

76 

Aparells procedents de la clínica oftalmológic a 

de la Facultat de Medicina de valència . Biblioteca 

i Museu Ilistbric -Mèdic de la Universitat d e 

Xalència .

BIBLIOGRAFIA 

A) FONT S 

MINISTERIO 1)1', FOMENTO . Instrucción pública . 

Colección de ~Mares . males decretos y órdene s 

para su ejecución que S.11. la Reina se ha servido 

expedir desde el 20 de julio de 1866. Madrid . Imprenta 

Nacional, 186 6 

Archiu de la universitat de València. caixa 41-602 

.louario de la Facultad de Medicina . cursos 194 9 

a 1961 ; Valencia . Tipografía Artística, 1949-196 1 

B) BIB1,10GRAFIA 

SECUNDARI A 

La història de la Universitat de València disposa 

d'estudis monogràfics generals com : BALDO . M . 

La Universitat de València . València . Instituci ó 

Alfons el Magnànim . 1986 

Els estudis sobre l'ensenyament mèdic, tenen corn 

a antecedents més llunyans la monografia : PESET 

VIDAL, J .B. Bosquejo de la historia de la medicin a 

de Valencia . Valencia, Imp. Ferrer de Orga . 187 6 

Posteriorment ha estat objecte de la atenció de : 

CAMPOS FILLOI, . R . Crónica de la Facultad de 

Medicina de Valencia (1866-1946) . ochenta años 

de la vida de una Facultad. Apuntes para la historia 

de la medicina de Valencia . Valencia . Real Academia 

de Medicina . 1955 : I.(1PEZ PI\ERO . J .M . 

La Facultad de Medicina de la Universidad de Va - 

lencia . .4proximación a su historia . Valencia . Universidad 

de Valencia . 1980 : LOPEZ TERRADA . 

N1 .L. : PARDO TOMAS . ,L . SALAVERT FABIANI , 

V.L . "13 marro institucional" . en : Las ciencias médicas 

básicas en la Videncia del siglo _VIX. Valencia . 

IVI; ./ Institució Juan Gil Albert, 1988 . p: 17-63 . 

PESET REIG . SI. : PESET REIG . J .I ,La . Universidad 

española (siglos XVHl,v VIV). Despotismo ilus - 

lradoe revolución liberal. Madrid, 'faurus . 197 4 

LOPEZ TERRADA, M .L . ; PARDO TOMAS, J . ; SA- 

LAVERT FABIANI . V.L. "La Facultad de Medicin a 

de Valencia en 1885" . en Estudios introductorios a . 

FERRAN, J . GIMENO . A . y PAULI . 1 ., La inoculación 

preventiva contra el cólera morbo asiático (1886) . 

Valencia . Generalitat Valenciana . 1985, p . : 57-66 

77

CAPÍTOL IV 

L'ENSENYAMENT 

DE LA 

MEDICINA A SEVILLA 

Juan Luis Carrillo Márquez

Introducció 

El Decret de 17 d'octubre (le 

1845 va fer creu i ratlla a un a 

llarga tradició d'ensenyament d e 

la medicina a la ciutat de Sevilla 

. Aquest procés de supressi ó 

dels estudis mèdics s'havia inicial 

dos anys abans, quan pe l 

Decret de 10 d'octubre de 184 3 

(Pla Mata) la formació (le metges 

quedava reservada a les universitats 

(le Madrid i Barcelona , 

i es creava a Sevilla un Col•leg i 

per a la formació (le "Pràctics 

en l'art de guarir", un professional 

sanitari capacitat exclusiva - 

ment per a enfrontar-se a proble - 

mes mèdics elementals, cirurgi a 

menor i assistència a parts . 

Durant la dècada de 1840 l'ensenyament 

universitari de la medicina 

a Sevilla participava, d e 

manera si fa no fa semblant, d e 

la situació de la resta del país : 

en general un greu i profun d 

menyscapte . Es cert que a Sevilla 

havia canviat la tendència a 

la baixa, quant al nombre d'alumnes 

matriculats, que s'havi a 

experimentat durant les due s 

primeres dècades del segle XIX: 

al 1837 s'hi van matricular 13 7 

estudiants de medicina i 71 de 

cirurgia, que van passar a 19 3 

de medicina al 1840 . Al darrer 

any que s'hi va impartir docència 

(1844-1845) van ser 97 els 

alumnes de medicina (només es 

va impartir ensenyament dei s 

cursos segon a quart), 11 estudiants 

de cirurgia i 24 els que es 

van matricular als dos cursos j a 

implantats de Pràctics en l'art 

de guarir. 

Els catedràtics que van impartir 

docència al nou Col•legi de Pràc - 

tics van ser nomenats pel govern, 

que els va triar entre els 

professors que hi havia a la Facultat 

suprimida, i per tant entre 

metges que exercien la professi ó 

a Sevilla i eren d'origen sevillà . 

Serafín Aclame de Vargas Jiménez 

(+1852), fill d'Andrés Adame 

(fi. 1771-1790), que va ser catedràtic 

d'Anatomia i més tard 

de "vespres", va ensenyar medicina 

legal . Joaquín de Palacios 

Rodríguez (1815-1887) . nascut 

també a Sevilla, promotor de 

l'escàs periodisme mèdic que es 

va editar a la ciutat entre e l 

1841 i el 1843, es va encarregar 

de l'ensenyament de l'Anatomi a 

i la Fisiologia. També era sevillà 

Manuel Campos Vallejo (nascu t 

a la darreria del segle XVIII) . 

Completaven aquest quadre de 

professors Fernando Vida i Jua n 

Ceballos Gómez. L'1 de març de 

1844 s'hi van incorporal' tres 

agregats : Antonio Rivera Ramos 

(1815-1887), Joaquín Ballesteros 

Sousa (1804-1877) i Joaquín 

Palacios Soto-Sánchez, i un 

80 

dissector anatòmic, Vicente Domínguez 

Daza (1816-d . 1902) , 

el qual es va incorporar immediatament 

a la Facultat de Cadis . 

Sembla que Antonio Marsell a 

Sierra (1808-1874), nomenat 

catedràtic de Patologia Extern a 

i Operacions entre el 1839 i e l 

1841, no es va reincorporar a l 

Col•legi de Pràctics . En conjunt , 

aquest professorat era un co l . lectiu 

jove -a excepció d'Adame i d e 

Campos-, que havien obtingut l a 

titulació a la dècada del 1830 . 

El moviment més importan t 

dintre d'aquest grup es va produir 

el 19 de juny de 1844• data 

en què va ser nomenat catedràtic 

León Sánchez-Quintanar i 

Sánchez-Nieto en substituci ó 

de Ceballos, el qual va passar a 

impartir docència a Cadis . Sánchez-Quintanar 

tenia 43 anys 

d'edat, i dins d'aquest grup s e 

situava a mig camí entre la generació 

d'Adame i la que representaven 

Rivera Ramos i Palacios 

Rodríguez . D'altra banda , 

aquest nomenament implicav a 

la incorporació al claustre d'un 

professor forà -havia nascut a 

La Mota del Cuervo, a la provín - 

cia de Conca- i que fins aquel l 

moment havia portal a term e 

tota l'activitat professional for a 

de Sevilla . De tarannà liberal i 

progressista, s'havia format a l 

Reial Col•legi de San Carlos d e

Madrid . on va rebre ensenyaments 

de Juan \losácula (1794-1831) i 

Pere Castelló (1770-1850) . La 

curta estada que va fer a Sevill a 

va ser certament un petit revulsi u 

en el modest panorama docent 

sevillà . Va organitzar els ensenyaments 

d'Anatomia quirúrgica . 

Patologia quirúrgica i la seva clínica, 

i Embenatges, matèrie s 

que corresponien a la càtedra d e 

tercer any en el pla del 1843 . 

Com a manifestació de la seva 

mentalitat anatomoclínica v a 

promoure l'autòpsia i els estudis 

anatomopatològics . Va cessar el 

31 d'octubre, quan el col•legi va 

ser suprimit, i al 1849 formav a 

part del claustre de medicina a 

València, on ensenyava patologi a 

quirúrgica . La clausura de la Facultat 

de Medicina l'any 1845 va 

ser un esdeveniment totalmen t 

injustificat des de l'òptica d'alguns 

sevillans . José Velázquez i 

Sánchez pensava que " . . . va ta - 

llar la carrera de no pas poc s 

alumnes notables, mancats d e 

mitjans per subsistir en aquell a 

localitat [Cadis] . alhora que v a 

privar l'ensenyament de professors 

de nota ( .. .)" . Possiblemen t 

aquesta opinió la compartia u n 

gran sector de la societat sevillana 

. 

No ho vela tan injustificat Federico 

Rubio Galí (1827-1902) . 

que en aquell moment era estudiant 

de medicina a Cadis, a l 

centre docent on van arribar pe r 

acabar els estudis gran part dels 

estudiants sevillans que "venie n 

molt mal educats socialment i 

científicament. Científicament . 

els que eren aplicats portave n 

una tradició estranya de Boerhaave 

i Broussais, que ells havie n 

compost dels dos bàndols d e 

mestres que explicaven a la universitat" 

. Rubio havia rebut els 

ensenyaments d'un conjunt d e 

Federico Rubio y Galí fundador. 31 1868 . d e 

l'Escola Lliure de Medicina i Cirurgia (le Sevilla .

professors que, tot i que no resis - 

tien la comparació amb aquells 

que ensenyaven en algunes universitats 

europees del moment , 

tenien un nivell més alt que el s 

sevillans . L anatomista Vicente 

Domínguez Daza, el patòleg 

Manuel José de Porto Cepill o 

(1792-1860) i José de Gardoqu i 

(+1857) van ser mestres de Federico 

Rubio, i els dos darrers 

van ser caps de l'escola anatomoclínica 

gaditana . No he m 

d'oblidar que la Facultat d e 

Ciències Mèdiques que s'acaba - 

va de crear a Cadis no procedi a 

de la tradició universitària sin ó 

d'un Col . legi de Cirurgia, co m 

també passava al Reial Col . legi 

de San Carlos de Madrid . No és 

gens estranya, doncs, la perplexitat 

de Rubio, ni tampoc el fet 

que a partir del 1845 la Facultat 

de Medicina de la Universitat 

Literària de Sevilla estigués 

situada a la ciutat de Cadis . 

1868-1874 : 11 ESCOI L 

LLIURE DE MEDICINA I 

CIRURGIA DE SEVILLA 

L'Escola Lliure de Medicina i Ci - 

rurgia es va crear per acord de la 

Junta Provincial Revolucionària , 

de 10 d'octubre de 1868, a iniciativa 

de Federico Rubio i a 

l'empara del principi de liberalització 

de l'ensenyament . Aques t 

acord contemplava els requisit s 

que s'exigien per a iniciar els estudis, 

el pla, les condicions pe r 

a poder ser professor, la manera 

com els alumnes obtindrien l a 

titulació, la ubicació de les classes 

teòriques i pràctiques, i l a 

participació de les corporacion s 

locals al finançament de l'Escola 

. La sessió constitutiva es v a 

celebrar el 28 d'octubre i es va n 

adjudicar els càrrecs docents, a l 

mateix temps que se n'elegi a 

president Antonio Marsella Sierr a 

i secretari José Moreno Fernández 

(1823-1899) . La col labora - 

ció institucional va ser immedia - 

ta: I'Ajuntarnent va donar supor t 

econòmic per al sosteniment ; la 

Diputació va posar a disposici ó 

de l'Escola la seva infraestructura 

de I'Ilospital Central per a 

l'ensenyament de l'Anatomia i 

de les diferents clíniques, i l a 

Universitat Literària els va proporcionar 

locals per a les classes 

teòriques i per als actes, i 

82 

material dels seus gabinets de 

ciències. La sessió inaugural e s 

va celebrar el dia 6 de desembre, 

i hi va pronunciar un (liscurs 

Marsella Sierra "Sobre el s 

problemes generals de la ciència", 

que no es va arribar a imprimir 

. lmmediatament es va n 

iniciar les classes . 

Ens interessa analitzar allò qu e 

podríem qualificar de "primere s 

decisions", la majoria de le s 

quals les va prendre el matei x 

Rubio, i que d'alguna manera 

havien de condicionar la trajectòria 

de l'Escola, si més n o 

els seus primers anys de vida . 

Concretament, ens detindrem e n 

el pla d'estudis i en el grup d e 

professors que van ser nomenats 

a la sessió del 28 d'octubre . 

El pla d'estudis ja es recollia a 

l'acord fundacional, i era inspirat 

per Federico Rubio . En termes 

generals no és tan revolucionari 

com tradicionalment se 

l'ha volgut considerar, i de fe t 

recollia les disciplines que va n 

estructurar els plans de Moyan o 

(1857) i Orovio (1867) . El blo c 

Els professors de l'Escola Provincial de Medicin a 

de Sevilla durant el cus 1880-188 1

de ciències bàsiques es va vertebrar 

al voltant de les discipline s 

morfològiques, totes elles integrants 

d'altres plans anteriors . 

D'altra banda, la Histologia j a 

formava part del pla de Moyan o 

per a obtenir el grau de llicenciat. 

Sí que va representar u n 

canvi la recuperació de l'Anatomia 

topogràfica, així com els 

seus exercicis pràctics, matèrie s 

que havien desaparegut als 

plans del 1857 i del 1867 . 

El bloc de disciplines clíniques 

tampoc no va presentar gaire 

novetats . Es va mantenir la (lis - 

Unció entre patologia i clínica, i 

es va admetre l'existència d e 

dues patologies, una de mèdica i 

una de quirúrgica . Possiblement , 

el més significatiu va ser la introducció 

de tres especialitats 

mèdiques: l'Oftalmologia, la Der - 

matologia i les malalties venèries , 

amb les clíniques corresponents . 

Finalment, el bloc que podríe m 

anomenar "disciplines medico - 

83 

socials" tampoc no presenta novetats 

en relació amb els plan s 

anteriors ; gira al voltant de l a 

Higiene i la Medicina Legal . En 

síntesi, recuperació de discipline s 

morfològiques de caràcter aplicat 

com a base per a la formaci ó 

de cirurgians i introducció d e 

l'especialisme medicoquirúrgic . 

El segon element que utilitzare m 

a la nostra anàlisi es relacion a 

amb els primers nomenaments 

dels professors, tot i que algun s 

d'ells no van arribar a impartir

classes . ja que es van produi r 

gairebé de manera immediata 

desplaçaments d'unes assignatures 

a unes altres, així com 

noves incorporacions . Aquesta 

situació l'afavoria el mateix tex t 

fundacional, que indicava qu e 

"tot professor que posseeix títo l 

de doctor o llicenciat en medicina 

i cirurgia pot donar els cursos 

que consideri convenients" . 

Aquesta indiferenciació, que n o 

era absent a l'ensenyament oficial, 

va ser un element molt negatiu 

per al procés d'especialització 

docent . 

Rubio va recuperar per a la seva 

Escola tres professors que havien 

impartit docència mèdica a 

la dècada del 1840 -Ballestero s 

Sousa, Marsella Sierra i Rivera 

Ramos-, i va aconseguir incorporar 

el seu mestre anatòmic , 

que seguia a Cadis : Domíngue z 

Daza . En termes generals es po t 

admetre el següent perfil al gru p 

dels primers 24 professors : u n 

andalús, possiblement sevillà , 

d'edat madura (la mitjana d'eda t 

era de 44,6 anys), llicenciat pe r 

la Universitat de Sevilla a la Facultat 

de Medicina que tenia a 

Cadis, sense experiència docen t 

prèvia, que exercia la cirurgia o 

alguna especialitat quirúrgica . i 

amb vocació de quedar-se a l'Es - 

cola . Tot plegat, fortament condicionat 

per la manera com es 

va fer el reclutament : designats 

per Federico Rubio i extrets 

d'entre professionals que exercien 

a la ciutat de Sevilla . 

Si correlacionem l'activitat professional 

assistencial amb el càrrec 

docent ocupat, observare m 

un alt grau de desajust que afecta 

fonamentalment els blocs de 

disciplines bàsiques i medicosocials 

. Es significativa la decisió 

de Rubio d'atorgar al professional 

docent més qualificat, Vicente 

Domínguez, una disciplin a 

morfològica de caràcter aplicat i 

bàsica per a la formació de bons 

cirurgians . Les disciplines clíniques, 

i molt especialment les 

quirúrgiques, presenten un nivel l 

més alt d'acoblament . En termes 

generals les van ocupar cirurgians 

o especialistes de reconegut 

prestigi en l'ambient sevillà : 

Marsella, el mateix Rubio, Rivera 

Ramos, Cayetano Alvarez-Ossori o 

Perca (c . 1807-1892), Adolfo d e 

la Rosa Roldán (n . 1836) i Ramó n 

de la Sota i Lastra (1832-1913) . 

Ni Jacinto 'Laido Mingo (c . 1822 - 

1896) ni Carlos Morón Delgad o 

(n . c . 1822) ni el mateix Rafae l 

Ariza Espejo (1826-1887) . als 

quals se'ls va encarregar inicial - 

ment disciplines medicosocials , 

arrossegaven una biografia que 

justifiqués aquesta decisió . Probablement 

el cas més significatiu 

és l'ocupació de la càtedra 

84 

d'Higiene Pública i Privada pe r 

Jacinto Zaldo, quan a Sevilla h i 

havia un professional que havi a 

mostrat una profunda preocupa - 

ció per aquests problemes, que 

es va materialitzar en diverse s 

publicacions. Ens referim a Manuel 

Pizarro Jiménez (1821 - 

1892), que no va aconseguir cap 

càrrec docent fins al 1870. després 

de les successives renúncies 

d'aquesta càtedra de Zaldo i 

Francisco Rodríguez Jiméne z 

(1826-1902) . 

Tal com ja hem apuntat, des de l 

principi l'Escola Lliure va comp - 

tar amb el suport de les corporacions 

locals . No podia ser d'un a 

altra manera, perquè això es re - 

collia a l'acord fundacional . A 

partir de gener del 1869 . la vinculació 

de l'Escola amb la Diputació 

de Sevilla es reforça jurídi - 

cament i progressivament va 

perdent gran part de l'autonomia 

que potencialment tenia i 

que en aquest breu lapse d e 

temps no havia pogut desenvolu - 

par. En efecte, l'Escola es va 

acollir al que disposava el decret 

de 14 de gener de 1869, v a 

sol . licitar protecció a la Diputa - 

ció, i fruit d'això aquesta instituci ó 

es comprometia a proporcional' 

noves instal•lacions, a dotar-le s 

de material i de personal auxiliar, 

es reservava el dret de fixar 

taxes acadèmiques, supervisav a

l'activitat docent, i va delegar e n 

el claustre de professors els nomenaments 

i en general la política 

de personal . 

I ; Escola va conservar un al t 

grau d'autonomia pel que fa a 

dotar-se del seu propi marc normatiu 

d'organització i funciona - 

ment. En dues ocasions al llarg 

d'aquests anys va fer ús d'aquest 

dret: al 1870 va presentar davant 

la Diputació un "Reglament 

de règim interior per a l'Escola i 

les seccions d'Anatomia i clínica", 

i al 1872 un altre, que pretenia 

reformar l'anterior per ta l 

de recollir experiències foranes i 

com a resposta a la crisi que es 

presentava al si de l'Escola a l 

començament del 1872 . 

La Diputació, al seu torn, va 

anar complint els compromisos , 

i ja al 1870 es disposa dintre de l 

recinte de l'Hospital Central el 

departament anatòmic i el clínic 

. D'altra banda, entre el 187 0 

i el 1872 adquireix l'antic convent 

de lladre de Dios per ta l 

d'instal•lar-hi l'Escola ; l'habilita , 

i el va dotant progressivament . 

Es molt significatiu el fet que , 

l'estiu del 1871, Antonio River a 

Ramos, vicepresident de l'Escola , 

indiqués la necessitat de reformar 

el sistema d'ensenyamen t 

vigent des de la inauguració . Es 

obvi que al si de la institució h i 

havia un cert descontentament i 

insatisfacció per la manera com i tècniques . Desgraciadament , 

s'estava impartint la docència . aquesta crisi es va tancar amb l a 

Amb aquesta finalitat es va no- dimissió i l'immediat trasllat 

menar una comissió integrada d'Ariza a Madrid . 

per Francisco Javier Lasso de l a 

Vega i Chinchón (1828-1885) , 

Antonio Salado Moreno (1834 - 

1900), Luis Góngora Joanico 

(1834-1901), Adolfo de la Rosa i 

Manuel Pizarro que, en un breu 

termini de temps, va redactar l a 

ponència, que va ser objecte d e 

debat durant la segona quinzen a 

del mes d'agost del 1871 . En ter - 

mes generals les discussions e s 

van centrar en l'estudi dels problemes 

del personal docent -d e 

fet, es va debatre un "Program a 

general que determinava les fun - 

cions que corresponen a cadascun 

dels que formen part d'aquesta 

escola amb vista a 

l'ensenyament"-, i no sembla qu e 

es toquessin problemes de mèto - 

des docents, estratègies, textos 

o continguts . 

La crisi més forta dels primers 

anys de funcionament es va presentar 

al començament del 1872 , 

i va ser el resultat del debat qu e 

van mantenir Ariza i Moren o 

Fernández . bàsicament, però no 

exclusivament, en relació amb l a 

utilització del mètode experimental 

per a l'ensenyament d e 

les disciplines experimentals, é s 

a dir, utilitzar per a la docènci a 

les mateixes cines inte l . lectuals 

85

1875-1902 : ESCOLA 

PROVINCIAL D E 

1MEDICIN A 

La caiguda de la Primera República 

feia presagiar que be n 

aviat el procés de liberalitzaci ó 

de l'ensenyament experimentaria 

un gir copernicà . Un decre t 

de 29 de juliol de 1874, que pretenia 

regularitzar la lliberta t 

d'ensenyament, va determinar e l 

tancament d'una gran parí d e 

les Escoles Lliures ; en molts 

casos, per raons molt justifica - 

des, perquè a l'empara de la IIibertat 

s'havia comès corruptele s 

de tota mena en el camp de l'ensenyament 

universitari : establiments 

que no tenien una infraestructura 

adequada, absentism e 

docent, venda de títols, etc . 

Aquest decret . però, deixava la 

porta oberta perquè després de l 

compliment, en un període relativament 

curt de temps, de deter - 

minades condicions, poguessi n 

esdevenir escoles de caràcte r 

públic o oficial . L'Escola Lliur e 

de Sevilla no va renunciar a l'ú s 

d'aquesta via legal, amb l'objectiu 

de mantenir uns estudis mèdics. 

Les gestions davant la Diputació 

les va fer un home qu e 

ja gaudia d'un gran prestigi tan t 

a la ciutat com a Madrid, Antorlio 

Rivera Ramos, i els resultats 

no podien ser més satisfactoris : 

la institució local es faria càrre c 

del centre docent, i immediatament 

va iniciar el dur expedien t 

de conversió, tal corn eslava pre - 

vist a l'article cinquè de l'esmen - 

tat decret. A aquest expedient , 

s'hi va afegir. per part del rectorat 

de la Universitat, un inform e 

francament favorable d'Antoni o 

Machado Núñez (1812-1896) . 

Completava aquest expedient e l 

quadre de professors que propo - 

sava la Diputació i que bàsica - 

ment no modificava el que ja es - 

tava impartint els ensenyaments . 

Només alguns canvis per tal d'a - 

daptar-se a les directrius de l'en - 

senyament oficial : es va prescindir 

de José Beato Contreras (n . 

1841) per a l'ensenyament de l a 

Histologia, i se'n va encarrega r 

José Roquero Martínez (1852 - 

1934) : també es va bandejar An - 

toni) Sánchez Rivera (1823 - 

1878), i es va concentrar la 

docència de l'Anatomia patològi - 

ca i de la Patologia General en 

mans de Lasso de la Vega i Chinchón 

: es va suprimir l'ensenya - 

ment de l'oftalmologia i la seva 

clínica, amb l'exclusió d'Adolf o 

de la Rosa Roldán, i Enrique Ro - 

mero Pedreño (1842-1913) va 

assumir l'ensenyament de l'Ana - 

tomia descriptiva i de la Sifilografia 

. ja que va desaparèixer 

del pla d'estudis la clínica d e 

dones i nens . 

86 

Al mes d'octubre, la Direcci ó 

General d'Instrucció Pública v a 

autoritzar provisionalment la 

continuació dels estudis mèdics 

sevillans durant el curs acadèmic 

de 1874-1875 . Finalment, i 

després de superar diversos tràmits 

administratius, una reia l 

ordre de 14 de setembre de 187 5 

creava l'Escola Provincial d e 

Medicina de Sevilla . El professo - 

rat proposat quedava en situaci ó 

d'interinitat, i més endavan t 

havia de ser confirmat en pro - 

pietat. La mort de Marsella Sierra, 

el 28 de novembre de 1874 , 

va afavorir l'accés a la direcci ó 

d'Antonio Rivera, que havia protagonitzat 

un paper tan destaca t 

durant aquest procés de transició . 

l; Escola havia hagut de suporta r 

ducs profundes crisis en menys 

de tres anys: la primera s'havi a 

tancat de manera insatisfactòri a 

amb l'abandó d'Ariza, i la sego - 

na amb més fortuna, ja que es 

va aconseguir que els estudis 

mèdics no desapareguessin d e 

la ciutat de Sevilla . Aquestes experiències 

van afavorir la presa 

de consciència de la necessita t 

de connectar-se amb l'exterior. i 

al mateix temps difondre dins e l 

món mèdic i social les tasques 

que s'hi estaven desenvolupant . 

A aquestes exigències respon la 

molt activa participació de l'Escola, 

com a institució, i del s

seus professors en dos dels tre s 

congressos mèdics que es va n 

celebrar a Andalusia (1876 i 

1882), un dels quals, el del 1882 , 

va ser de caràcter internacional . 

Tant a l'un com a l'altre van se r 

patrocinadors i organitzadors : 

es van celebrar a les seves instal 

lacions . i la majoria dels congressistes 

pertanyien a la institució 

docent sevillana . Rafael 

Tuñón de Lara (n . c . 1843), secretari 

del congrés del 1882, v a 

fer notar de manera molt explícita 

la necessitat que tenien el s 

metges sevillans de comunicarse 

ami) els de la resta del país i 

de l'estranger, i d"'obrir nous ca - 

mins d'estudi i progrés a la nostra 

ciència". 

Un congressista del 1876 va ser 

Carlos María Cortezo Prieto 

(1850-1933), qui no va estalviar 

paraules d'elogi per tot allò que 

va tenir ocasió de contempla r 

durant la seva estada, i e n 

aquest sentit va informar el s 

seus lectors d'El Siglo Médico . 

Segons el parer de Cortezo " . . . 

l'Escola de Medicina de Sevill a 

mereix amb justícia el respect e 

que se Ii ha tingut quan s'ha vol - 

gut coartar els que s'ha jutjat ex - 

cessius esbargiments de l'ensenyament 

lliure" . Però no pensava 

de la mateixa manera Angel Pulido 

Fernández (1853-1932) , 

que només cinc anys més tard 

s'expressava en aquests termes : 

"No diré que aquesta Escola d e 

medicina sigui dolenta, per ò 

tampoc no diré que sigui bona ; 

tanmateix, sí que diré que la con - 

sidero inconvenient ( . . .)" . Testimoni 

sospitós, tant més qu e 

unes quantes línies abans havia 

reconegut que el dia que la va vi - 

sitar era diumenge, no hi havi a 

ningú per a ensenyar-la-hi i a 

més plovia . 

El procés de millora de les instal 

. lacions va continuar al llarg 

de la dècada del 1880 . Ja a l 

1878 es va inaugurar la policlínica, 

amb la qual cosa es va mi - 

llorar l'ensenyament de les disciplines 

clíniques, a causa de l 

seu caràcter marcadament pràctic, 

i d'altra banda es co l . laborava 

a millorar igualment l'assistència 

mèdica a la ciutat, j a 

que contemplava consultes d e 

diferents especialitats medicoquirúrgiques 

. Al 1885, i finança t 

per la Diputació, es va construir 

l'amfiteatre anatòmic als terrenys 

propers a l'Hospital Central, qu e 

va millorar considerablemen t 

l'ensenyament de l'Anatomia . Ben 

avançat el curs acadèmic 1887 - 

1888 es va erigir un laborator i 

histoquímic adjunt a les clíniques 

i policlínica, que preteni a 

fonamentar els diagnòstics a l a 

medicina de laboratori i, com a 

conseqüència d'això, millorar 

87 

l'ensenyament i l'assistènci a 

mèdica . Va néixer amb una gra n 

precarietat instrumental i a càrrec 

d'un personal mèdic po c 

qualificat . 

Ja hem indicat que des del 187 5 

l'Escola quedava subjecta als 

plans d'estudi que s'implantes - 

sin oficialment. Per aquesta ra ó 

se li va aplicar de manera explícita 

el Reial decret de 16 de setembre 

de 1886, que contenia u n 

nou pla de Medicina . Pràctica - 

ment no va tenir incidència sobr e 

el professorat, ni tampoc l'aplicació 

de l'article 18, que possibi - 

litava, sota determinades condicions, 

que els metges d'hospital s 

poguessin impartir cursos de clínica. 

Amb això es pretenia posa r 

al servei de l'ensenyament la 

xarxa hospitalària . En efecte , 

l'íntima vinculació del centre docent 

sevillà, des del principi , 

amb la Diputació, havia afavorit 

l'ensenyament a l'Hospital Central, 

gràcies a la insta l . lació d'un 

departament clínic i a l'ús de 

llits hospitalaris per a la docència 

. D'altra banda, el mecanism e 

de reclutament del professorat 

va facilitar que molts dels metges 

de la Beneficència Provincia l 

aconseguissin estatus de catedràtic 

. Aquest pot ser el ca s 

d'Antonio Salado Moreno, Gabriel 

Lupiáñez Estévez (1860- 

1929), Isidoro Díaz González

(1831-1901), Francisco Rodríguez 

Jiménez, Manuel Porrú a 

Velázquez (1829-1878), Mauricio 

Domínguez Adame (1861 - 

1928) . i tants d'altres . 

La malaltia d'Antonio Rivera, e l 

director de l'Escola des del 1875, 

va provocar una certa paràlis i 

de les activitats del centre, i l a 

seva mort . el 2 d'agost de 1887 , 

el va privar d'una figura que , 

gràcies al seu prestigi i les 

seves bones relacions socials , 

havia pogut superar qualsevo l 

intent de fer-lo desaparèixer . 

Ara, aquesta tasca quedava a 

les mans de José Moreno Fernández 

. que va ser el nou director 

fins que va morir, l'any 1899 . 

Des del començament de la dècada 

del 1890, l'Escola va començar 

a tenir dèficit pressupos - 

tari, que de manera sistemática 

les corporacions locals estave n 

obligades a cobrir. Algunes vegades 

les gestions de Moren o 

Fernández van anar resolent 

aquest problema de finançament . 

però a base d'augmentar les dificultats 

econòmiques de la Diputació, 

i de manera secundària 

i contradictòria, augmentant el s 

riscos de tancament del centre . 

El metge Pedro Ruiz de Arteaga 

va fer una anàlisi minuciosa de l 

pressupost elaborat per al curs 

1891-1892, i a les pàgines de la 

Revista Médica de Sevilla en va 

oferir un d'alle rnatiu amb un a 

important retallada de despeses, 

menys lesiu per a la Diputa - 

ció, que ell considerava que e n 

feia viable la continuïtat. Aquest 

suggeriment no sembla que e l 

claustre el prengués en consideració 

. i el dèficit es va ampliar 

més . La situació al mes d'agos t 

del 1894 era insostenible . i e s 

va haver d'adoptar mesure s 

econòmiques certament dures , 

que van fer aflorar algunes desavinences 

entre els professor s 

a l'hora de repartir austeritat . 

D'altra banda, era alarmant l a 

dràstica disminució del nombre 

d'alumnes, amb les consegüent s 

repercussions econòmiques . 

La deterioració era cada vegada 

més evident: entre el 30 (le setembre 

de 1895 i el 15 de mar ç 

de 1896 no es va poder celebrar 

cap claustre -malgrat que es va 

convocar en tres ocasions- pe r 

manca de quòrum. Gràcies a una 

intervenció de Pedro Rodrígue z 

de la Borbolla (1855-1922) . diputat 

per Sevilla, davant el ministre 

de Foment, no es va privar 

l'Escola d'uns drets -que I i 

proporcionaven taxes- en matèria 

d'exàmens per a alumnes 

lliures i revàlides de practicant s 

i llevadores . Si s'hagués consumat, 

aquest fet hauria estat u n 

fort cop per a la malparada economia 

de l'Escola . 

88 

Els pitjors moments, però . encara 

havien d'arribar. Després d e 

la mort de Moreno Fernández . 

va accedir a la direcció del centre 

Ramón de la Sota i Lastra , 

que es va haver d'enfrontar a l a 

més profunda crisi, determinad a 

per l'amenaça de supressió de 

l'Escola . Qualsevol millora que 

es pensés en matèria de dotaci ó 

de càtedres, augments salarials 

per al professorat, equipaments , 

etc . es convertia en un elemen t 

desestabilitzador davant la institució 

finançadora que . òbviament, 

les havia de reflectir al s 

seus pressupostos . 

El Reial decret de 18 de febre r 

de 1901 (Decret García Alix) va 

ser el detonant que va posar e n 

marxa una impressionant mobilització 

de totes les forces polítiques, 

econòmiques i social s 

sevillanes . Aquest decret reformava 

la legislació que regia el s 

establiments locals i afectava 

directament les Escoles de Sevilla 

i Salamanca. aquesta darrera 

mantinguda per l'Ajuntament d e 

la seva ciutat. L'Escola de Sevilla 

va recaptar tants suports com v a 

poder amb l'objectiu d'aconseguir 

la derogació immediata d e 

l'esmentat decret, perquè considerava 

que després d'aplicar-l o 

ja seria inviable que la Diputa - 

ció la mantingués . Es va nomenar 

tina comissió a fi que es des-

glacés a Madrid i arribés a le s 

més altes instàncies governa - 

mentals en el moment que se su - 

perés la crisi que es vivia e n 

aquells primers dies de març de l 

1901 . El marquès de Paradas va 

preparar el camí dels comissionats. 

que van aconseguir del no u 

ministre, el comte de Romanones 

. la promesa (runa llei que 

resoldria definitivament la situa - 

ció de transitorietat que pati a 

l'Escola durant els darrers vint - 

i-cinc anys . Al setembre d'aquel l 

any continuava la lluita de le s 

corporacions sevillanes i de l a 

mateixa Escola per aconseguir 

la definitiva consolidació del s 

estudis mèdics a la ciutat . En 

aquesta mateixa data, Angel Pulido 

Fernández va tornar a visitar 

Sevilla per informar del projecte 

de sanejament que s'estav a 

portant a terme a la ciutat . Va 

tenir més sort que vint anys 

abans, i va poder comprovar qu e 

l'Escola provincial no desmereixia 

de les de la resta del país, i 

en alguns serveis els passava a l 

davant. Aquest canvi d'opinió v a 

quedar reflectit en el llibre d'honor, 

on va sol . licitar "respecte i 

protecció per a l'Escola" i no v a 

tenir inconvenient a dedicar-Ii la 

89 

publicació resultant de la seva 

tasca inspectora a Sevilla . Ara , 

al desembre del 1901 . quan en - 

cara l'amenaça de supressió n o 

havia desaparegut de l'horitzó , 

al director general de Sanitat l a 

consumació d'aquesta amenaç a 

li semblava "un desencert" . 

Lliri) (le cirurgia a cura de Francisco Domin - 

, \dame el curs acadèmic 1900-190 1 

2. 1)e

1902-1917 : LA FACULTAT 

PROVINCIAL D E 

MEDICINA 

El Reial decret de 24 de gener 

de 1902 pel qual s'autoritzav a 

l'Ajuntament de Salamanca i l a 

Diputació de Sevilla perquè sostinguessin 

en propietat els estudis 

corresponents a la llicenciatura 

de Medicina, va integrar 

definitivament aquests ensenya - 

ments a la Universitat, i van que - 

dar subjectes a la legislació general 

sobre instrucció pública . 

Això comprenia tot allò que feia 

referència al professorat quan t 

a nomenaments, retribucions , 

ascensos, trasllats, permutes , 

etc ., i totes les despeses havie n 

de seguir corrent a càrrec de la 

Diputació . La disposició transitòria 

segona establia que tots 

els professors que tinguessi n 

deu anys d'antiguitat serien con - 

firmats en propietat, però sens e 

dret a ingressar a l'escalafó general 

de catedràtics ni a traslladar-se 

a altres universitats . 

L'aplicació del Reial decret garantia 

la continuïtat dels estudi s 

mèdics a Sevilla, però al mateix 

temps trencava una tradició, fe t 

que va tenir conseqüències im - 

Ramon (le la Sota y Lastra . primer Degà de la Facultat 

Provincial de Medicina i Cirurgia de Sevill a 

(1902-1904) . 

90

mediates . Van ser confirmats co m 

a catedràtics, en virtut d'allò que 

s'hi disposava, els professors següents 

: Francisco Rodríguez Po - 

rrúa (1860-1915) i Manuel Medina 

Ramos (1861-1922), tots 

dos per a Anatomia descriptiva i 

Embriologia : Mauricio Domínguez 

Adame, per a Histologia i 

Ilistoquímica normals i Anatomia 

patològica ; Francisco Domínguez 

Adame (1850-1915) , 

per a Anatomia topogràfica ; Gabriel 

Lupiáñez Estévez, per a 

Patologia mèdica ; Enrique Ro - 

mero Pedreño, per a Clínica mèdica 

; Ramón de la Sota i Lastra , 

per a Patologia quirúrgica ; Fran - 

cisco Sánchez Pizjuán (1859 - 

1918) . per a Clínica quirúrgica : 

Enrique'I'ello García (1860-1932) , 

per a Clínica d'Obstetrícia i Ginecologia 

; Javier Lasso de la 

Vega i Cortezo (1855-1911), pe r 

a Malalties dels nens ; Francisco 

Laborde i Winthuyssen (1853-d . 

1923), per a Higiene pública i 

privada, i Narciso Vázquez García 

(1850-1907) per a Medicin a 

Legal i 'Toxicologia . Així mateix , 

es confirmava com a auxiliar s 

Francisco Magro Alfonso (1865 - 

1907) i Manuel Moreno Parr a 

(1862-1927) . Van cessar com a 

catedràtics, perquè no reunie n 

els requisits . Pedro Martínez d e 

Torres (1857-1924), a Patologia 

general i la seva clínica ; Antonio 

de Seras González (c . 1868-c . 

1943), a Terapèutica, Matèri a 

mèdica i Art de receptar ; Guillermo 

Vílchez Romero (n . 1875 ) 

a Ginecologia, i Gonzalo Angul o 

Laguna (1858-1903) a Oftalmologia. 

Tots ells es mantenien als 

seus càrrecs amb caràcter extraordinari 

fins que les càtedres 

fossin cobertes per oposició o 

qualsevol altre deis mecanismes 

vigents . El Reial decret de 21 de 

setembre de 1902 va fer obligatori 

l'ensenyament de l'Oftalmologia, 

I'Otorinolaringologia i l a 

Dermatologia i Sifilografia, i se'n 

van ocupar, respectivament, Juan 

Fal i Sánchez (n . c . 1848), Francisco 

Magro Alfonso i Ramón d e 

la Sota . 

A partir del 1903, les càtedres 

vacants les van ocupar sistemàticament 

professors procedent s 

de fora de Sevilla, i òbviamen t 

sense cap vinculació amb la Beneficència 

Provincial . La de Patologia 

General va ser ocupada 

entre el 1903 i el 1906 per Enrique 

Suñer Ordóñez (1878-1941) ; 

la de Fisiologia Humana, successivament 

per August Pi i Suñer 

(1879-1965), Lorenzo Torremocha 

Téllez (n. 1870) i Estanislao 

del Campo López (1889-1934) ; 

la de Terapèutica, per Valentí 

Carulla i Margenat (1864-1923 ) 

al 1904, i immediatament pe r 

Roquero, que va tornar a Sevilla 

91 

des de la Universitat de Granada : 

la de Ginecologia, per Cristin o 

Joaquín Muñoz Pérez . Mateo Bo - 

nafonte i Nogués (1862-1940) , 

Francisco de Blas Urzola Marcé n 

(c . 1850-1916), Miguel Mart í 

Pastor (n . 1876) i Manuel Candela 

Pla (1847 '-1919) . 

Després de la mort, al 1905, d e 

Francisco Domínguez Aclame, l a 

càtedra d'Anatomia Topogràfica 

la va ocupar Pedro Tamarit Olmo s 

(1879-1936) ; la de Medicina 

Legal i Toxicologia va quedar vacant 

l'any 1907 a causa de la 

mort de Vázquez García, i la va n 

cobrir successivament Joan Peset 

i Aleixandre (1886-1941), Francisco 

Orts i Orts (n . 1846) i Antonio 

Lecha Marzo (1888-1919) . 

L'any 1908 Laborde va renunciar 

a la càtedra d'Higiene amb pràctiques 

de Bacteriologia, i la va 

ocupar Antoni Salvat Navarro 

(1883-1977) . Al 1909 es va jubilar 

Sota, i la seva càtedra de Patologia 

Quirúrgica va passar a 

les mans de Francisco Mesa 

Moles (1881-1953), primer, i 

després a les de Miguel Royo 

Gonzálvez (1881-1964) . Al 191 5 

es va incorporal' com a catedràtic 

de Patologia Mèdica José Pareja 

Yébenes (1888-1951), pe r 

tal de cobrir la vacant ocasionada 

per la mort de Romero Pedreño a l 

1913 . La mort del catedràtic d'A - 

natomia descriptiva, Rodríguez

Porrúa, es va resoldre amb la in - 

corporació de Manuel Serés i 

(bars (1888-1928) al 1915 . L'any, 

1918 va morir Sánchez Pizjuán . 

i va ser substituït per Anton i 

Cortés i Lladó (1887-1981) . La 

càtedra de Tècnica :Anatòmica , 

de recent creació . la van ocupa r 

successivament Francisco Magro 

i Alfonso, Vicente Goyanes Cedrón 

(1865-1954) . Ramón Lópe z 

Prieto (n . 1883), Leonardo de l a 

Peña Díaz (1875-1957) . Alejandro 

Rodríguez Cadarso (n. 1887 ) 

i Miguel Girao Gea (1886-1977) . 

Només en tres ocasions, lleva t 

del retorn de Roquero a Sevilla . 

una càtedra va ser ocupada pe r 

un professor sorgit de l'entor n 

sevillà mateix . Entre el març i el 

juliol del 1907 . Magro va ocupa r 

la de Tècnica Anatòmica . Pedro 

Martínez de Torres, després de 

l'excedència que es va concedi r 

a Suñer, al 1906 va accedir a l a 

de Patologia General, i al 1912 , 

quan va morir I,asso de la Vega , 

José González-Meneses Jiménez 

(1881-1964), que des de l 

1909 era metge de la Beneficència 

Provincial, va aconseguir l a 

càtedra de Malalties dels nens 

mitjançant una oposició entre 

professors auxiliars . De la "vell a 

guàrdia sevillana", en quedaven , 

al començament de la dècad a 

dels vint, Medina Ramos (Anatomia 

descriptiva), Mauricio Do - 

mínguez Adame (Histologia i 

Anatomia patològica) . Lupiáñez 

Estévez (Patologia mèdica) . Enrique 

'I'ello (Obstetrícia) i Roquero 

(Terapèutica) . Dels 23 catedràtics 

forans que es van incorporar 

entre el 1903 i el 1920, cinc 

n'eren valencians, quatre catalans 

. tres andalusos (tots d e 

l'entorn granadí), tres castellans , 

tres d'aragonesos . un de la Rioja , 

un d'extremeny. un manxec, u n 

gallec i un filipí (encara que s'ha - 

via formal a Valladolid) . De tots 

ells. només quatre van acabar la 

vida acadèmica a Sevilla : dos a 

causa d'una mort prematura 

(ILecha Marzo i Estanislao de l 

Campo) i els altres dos per jubilació 

(Royo al 1951 i Cortés a l 

1957) . 

Les greus deficiències que e n 

matèria d'ensenyament clínic es 

patia a les diferents facultats d e 

medicina espanyoles van se r 

menys significatives a Sevill a 

gràcies a les bones relacions 

ent re el cos de la Beneficènci a 

Provincial i l'Escola . ja que, d'al - 

guna manera . tradicionalment l a 

primera havia nodrit la segon a 

de professorat . Es molt significatiu 

el fel que a l'exposició de l 

Reial decret de 30 de setembre 

de 1902 . que aspirava a organitzar 

l'ensenyament clínic posant - 

hi a disposició tots els recurso s 

hospitalaris del país, s'admetés 

92 

com a desitjable "aquell anti c 

estat, en el qual els catedràtics 

eren gairebé sempre metge s 

dels hospitals (. . .)" . Si el decret 

de creació de la Facultat va garantir 

la continuïtat dels estudis 

mèdics a Sevilla . aquest . relati u 

a l'ensenyament clínic . va generar 

tensions i problemes qu e 

fins al 1902 eren desconegut s 

en aquest camp . 

Entre el 1902 i el 1924 . les relacions 

entre els docents -molt s 

dels quals procedien d'altre s 

punts del país- i el cos de la Beneficència 

Provincial es va n 

anar deteriorant progressiva - 

ment Certament . a l'hora d'aplicar 

del decret es va nomenar e n 

aquest període de temps, com a 

professors agregats. gairebé tota 

la plantilla de la Beneficència, 

però això no degué satisfer le s 

aspiracions professionals de gai - 

res d'ells . Ser professor agregat 

implicava impartir docència clínica, 

no percebre remuneraci ó 

econòmica i unes possibilitat s 

molt escasses d'accedir a un a 

càtedra . 

Gabriel I,upiáiwz Estévez . primer Rector metge 

de la Universitat de se'illa 11917-1921 )

Per contra, el decret manava 

que les vacants dels hospital s 

fossin cobertes pels catedràtics 

de la Facultat, i que se'ls entregués 

llits hospitalaris. Doncs bé , 

des del 1894 el degà de la Beneficència 

Provincial era Pedro 

Ruiz Prieto (1858-1945), metg e 

sevillà de gran prestigi, que v a 

ser president del Col•legi d e 

Metges entre el 1898 i el 1901 , 

però sense estatus docent fins 

al 1902 . El poder que tenia dintre 

de la Diputació li va permetre 

d'anar bloquejant, amb diferents 

arguments i estratègies , 

l'ocupació de les vacants que e s 

van anar produint al llarg d'aquells 

anys, algunes vegades 

dessobeint les Reials ordres pe r 

les quals es nomenava diferents 

catedràtics : Lasso de la Vega , 

Sánchez Pizjuán, Tamari t 

Olmos, Mesa Moles, Royo, etc . 

van conèixer l'oposició de Rui z 

Prieto . Només en casos comptats, 

i més per "concessió graciosa" 

que per aplicació del decret, 

es va entregar a la Facultat 

espais i places assistencials . 

D'altres vegades van ser les protestes 

i les mobilitzacions del s 

estudiants, que ho van permetre 

. 

El conjunt de professors agre - 

gats sembla que no va mostra r 

gaire entusiasme per la docència, 

si prenem en consideració 

les paraules del degà Enriqu e 

Tello al 1924: "Aquest Reial decret 

s'ha complert en part a Sevilla. 

ja que el professor de la Beneficència, 

el doctor D . Eduard o 

Fedriani, va donar algun curs 

d'ensenyament clínic als alumnes 

d'operacions ( . . .)" . A això es 

va reduir l'activitat docent del s 

agregats? Si va ser així, és una 

fina expressió del seu descontentament 

i desinterès . Potser 

aquesta col•laboració d'Eduard o 

Fedriani del Pozo (1861-1925 ) 

va afavorir que al 1923, després 

de l'arribada del Director i 

Militar, substituís Ruiz Priet o 

com a degà de la Beneficència . 

Sembla que l'entesa entre la comissió 

gestora de la Diputaci ó 

provincial -de la qual formav a 

part Enrique '['ello- i la Facultat 

caminaven en una altra direcció. 

Aquest fet podria ser tot un 

símbol : després d'algunes gestions, 

que inclouen una carta d e 

Tello al president del Director i 

Militar, per Reial ordre de 28 d e 

febrer de 1924 s'ordena a la Beneficència 

que faci entrega a l a 

Facultat de les sales San Vicente, 

Amor de Dios i San Juan d e 

l'Hospital Central, de les quals 

les dues primeres eren assistides, 

precisament, per Pedr o 

Ruiz Prieto . 

94 

1917 : IBA FACUL7 %T I)E 

MEDICINA DE LA 

UNIVERSITAT DE SEVILLA 

Una concisa Reial ordre de 21 d e 

maig de 1917 disposava que l a 

Facultat Provincial de Medicina 

de Sevilla passés de manera retroactiva 

-des del 20 d'abril- a 

ser servei de l'Estat . Això era e l 

resultat de la contemplació de l 

seu finançament a través del s 

pressupostos generals per a 

aquell any. Pot ser significatiu e l 

fet que tan sols un mes més tard 

(Reial ordre de 12 de juliol) l a 

Universitat tingués el seu prime r 

rector metge, en la persona de 

Gabriel Lupiáñez Estévez . A 

partir d'aquests moments es v a 

produir una total desvinculaci ó 

de la Diputació, circumstànci a 

que va provocar que les tension s 

que ja hem exposat anessin aug - 

mentant . Al 1919-1920 el "ple t 

entre la Facultat de Medicina i 

la Diputació" va adquirir aire s 

dramàtics, amb denúncies, des - 

qualificacions i censures . 

Entre el 1920 i el 1924, les càtedres 

de medicina vacants va n 

ser ocupades per professor s 

provinents d'altres universitats : 

alguns s'hi van quedar nomé s 

alguns mesos, d'altres alguns 

anys, i la minoria fins que va n 

morir, abans de la jubilació . A l 

primer grup pertany José Alberto

Palanca i Martínez-Fortún (1888- 

1973) : al segon, Carlos Jiméne z 

Díaz (1898-1967), Gumersind o 

Sánchez Guisande i Danie l 

Mezquita Moreno (1887-1973) , 

aquest darrer fins al 1951 . i 

Emilio Muñoz-Rivero del Olm o 

(1888-135) . D'altra banda, a l a 

dècada dels viril van desaparèixer 

els "últims de la vella guàrdia" 

: Martínez de Torres i Medina 

Ramos per defunció, i 

Domínguez Adame i Roquer o 

per jubilació . 

l s evident que als anys vint la Facultat 

de Medicina havia deixat d e 

ser una "institució sevillana". Ilo 

havia estat abans . tant si va b é 

com si no, amb les seves grande - 

ses i les seves misèries, amb le s 

llums i les ombres . Ara era una 

facultat més a l'horitzó universi - 

Lari espanyol, perifèrica i amb es - 

cassa influència en els centres de 

poder . En aquest, sentit, result a 

significativa la desaprovació i e l 

recel que van mostrar' les facul - 

tats de Granada i de Cadis - 

aquesta darrera, pertanyent a l a 

Universitat de Sevilla- en el ma - 

teix moment de la creació com a 

facultat provincial. Cortés Lladó , 

que al 1919, tot just incorporal a 

Sevilla, es considerava un profes - 

sor "nou o foraster", a comença - 

ment dels anys trenta era ja to t 

un "històric si seguim la sev a 

pròpia categorització . 

95

BIBLIOGMFIA 

A) FONTS 

a) Manuscrite s 

Archivo Histórico Universitario (Sevilla ) 

Juntas v Grados . libro 955 . 

Expedientes, Ieg . 647 . 

Indice de carreras . libro 783 . 

Pruebas de curso de medicina . libro 512 . 

Archivo histórico de la Facultad de Medicin a 

(Sevilla ) 

Libros de Actas . 1 . 2, y 3 

Expedientes académicos terminados: Medicina . 

Plan anterior 1944 

Libio de títulos . méritos y servicios del Persona l 

de la Escuela : libro 62 

Reglamentos y disposiciones ►arias . Ieg . 2 

Ordenes y Reglamentos. Recopilación legislalii a 

sobre Instrucción pública . libro 9 . 

Libro de Honor 

b) Impreses 

1 . Memòrias . Informes, Testimoni s 

ESCUELA LIBRE DE MEDICINA 1 CIRUGIA D E 

SEVILLA . Breve descripción de su estado actual. 

explicada y comprobada con los planos del edilicio 

y con los inventarios del mobiliario y de los 

instrumentos y aparatos destinados a la enseñanza 

. Sevilla . Angel Resuche . 187 4 

ESCUELA PROAlí (IAL D1: NIh:DICINA DE 

SE\II,LA . Instituto Policlínico . lnuario de la s 

observaciones recogidas en el mismo en la s 

distintas especialidades que comprende . 

Curso de 1883 a 1884 . Sevilla, .1 . Resuelle . 

1885 . 

Lo que desea la Facultad de Medicina de Serilla . 

Sevilla . Tipografía Gironés, 1924 . 

LITIAÑEZ . Gabriel . "La Escuela de Medicina d e 

Sevilla y el decreto del Sr . García Alix" . Re► . :lléd. 

Sevilla . 36 (1901) : 110-11 6 

NI RSELIA SIERR:\ . Antonio . Escuela Libre de 

Medicina y Cirugía de Sevilla . Breve reseña histórica 

v estadística desde su creación . Sevilla . 

Establ 'I'ip "La Andalucía" . 1870 . 

NIORENO FERN :1NDEZ, José . De los modos de 

aplicar al estudio de la medicina el método experimental. 

Sevilla . Imprenta de Díaz y Carballo . 

1888 . 

PULIDO FERNANDEZ, Angel . "La Medicina e n 

Andalucía" . La Andalucía Médica . 1881 . 6 : 101 - 

11 9 

PULIDO FEKNA .NDEZ. Angel . Saneamiento d e 

poblaciones españolas. Sevilla . Madrid . 'e lasco . 

1902 . 

RIVERA RAMOS, Antonio . Escuela Provincial 

de Medicina (le Sevilla . Memoria estadística de l 

curso 1877-78 leída con ocasión de la repartición 

de Premios e inauguración de las Policlínicas 

. . . Sevilla. Imp y I,ib de la calle Sierpes . 

1878 . 

11\1111 SER IRUIZ DE 1R'I'E.\GA, Pedro) . "La 

Escuela de Medicina y su último presupuesto" . 

Ret l léd Sevilla . 1892 . 18 : 205-209 : 247-25(1 : 

266-270 : 3117-310 ; 335-33 9 

RUBIO . Federico . %lis maestros y mi educación . 

Madrid . \ . Tordesillas . 1912 . 

SAN'CIIEZ PIZJIAN, Francisco . "In hoc sign o 

vincis" . Rev lléd Sevilla, 1898 . 30 : 161-16 6 

Sesión literaria en honor del Dr. Antonio Marse - 

lla Sierra. Sevilla . Tarascó . 1875 . 

SOT\ 1 1,\STR:1 . Ra►nón . "La Facultad de Medicina 

de Sevilla" . Rer Iléd Sevilla. 1904 . 43 : 142 - 

14 6 

UNIVERSIDAD IJ'I'ER \KEA I)E SEVILLA . Es - 

cuela de lledicina . Curso 1887 a 1888. 'liabajo s 

prácticos efectuados en ellnfitealro Anatómico . 

en los Laboratorios . en las Clínicas y en la Policlínica. 

Sevilla . (Imp . Almudena 5) . 1888 . 

UNIVERSIDAD DU: SEX ILLA . Curso de 1887 a 

1888. Escuela de Medicina de Sevilla . Conferencias 

Científicas leídas por los profesores . Sevilla . 

Imprenta de Díaz y Carballo, 1888 . 

F\I\ ERSID U) DE SE\1LI,A . Escuela de .lledicina 

de Sevilla . Curso de 1888 a 1889. Conlèrencias 

Científicas leídas por los profesores . Sevilla . 

Imprenta de Diaz y Carballo, 1889 . 

96 

El, VZQUI :Z 1 S1NCIIEZ . Francisco Males de 

Sevilla de 1800 a 1850. Sevilla . Imprenta y Librería 

de Ilijos de fé . 1872 . 

2 . Reglanumts . 

ESCUELA DI ; NIEDICIN :A 1 CIRI G1 :1 1)E SEVI- 

LLA. ENSEÑANZA LIBRE . Ordenes para su organización 

primitiva y Reglamentos para su Re - 

gimen ,v Gobierno y para el de las Clínicas y el 

Departamento ,lnalónrico . . . Sevilla . Imprenta y 

Librería Española y Extr anjera . 1870 . 

Reglamento especial orgánico de enseñanza e n 

la Escuela de Medicina ,r Cirugía de Sevilla . Se - 

villa, Imprenta y Librería . calle Las Sierpes . 

1872 . 

B) BIBI,IOGR:-%FI 1 

SECUNDARI A 

C;\RRlli O, Juan 1, . "Medicina enseñanza de l a 

Medicina en Sevilla (1868-1883) : continuidad y 

cambio" . Dvnamis . 199(1 . 10 : 163-19 2 

(,ARRIMA) . Juan BERNAL . Encarnación : 

BONILIA. Inés : S 1 .N'1':1NI1R11 . Encarnación . 

"La introducción de la Medicina de Laboratori o 

en Sevilla" . llisp méd. 1990, 47 : 5-1 4 

(ARRIMA) . Juan 1 . "Nacionalismo y Cienci a 

Médica : el letamendismo en Sevilla (19(16- 

1924)" . Medicina e Ilistoria . Tercera época . 

1994 . 5 5 

C ;%RRILLO . Juan 1 . . "Problemas (le salud . regeneracionismo 

y saneamiento en Sevilla : la obra 

sanitaria de Francisco Laborde y w'inlhuyssen 

(1853-4 .1923)" . En : Carrillo . J .I, .(Ed .) . Entre Sevilla 

y llach'id. Estudios sobre Hauser y su entorno. 

Sevilla, Imp . Pinelo . 1996 . pp . 211-235 . 

DONIINGUEL-RODIÑO, Eloy . Antonio Rivera 

Ramos, partero de la Infanta María Luisa Fernanda 

. Chequeo, 1983 . 1 : 27-3 1 

GR %NJE1,. Luis S . Medicina española contemporánea. 

Salamanca . Ediciones Universidad d e 

Salamanca . 1986 .

GRANJEE. Luis S . La Facultad libre de Medicin a 

(le Salamanca (1868-1903) . Salamanca . Centro 

de Estudios Salmantinos . 1989 . 

LOPEZ l'IÑERO, José M" . "La escuela de Cádi z 

y la introducción en España de la medicina ana - 

tomoclínica" . En : lledieina moderna y Socieda d 

Española . Siglos XVI-AI.X . Valencia . Cátedra e 

Instituto de Historia de la Medicina, 1976, pp . 

215-234 . 

MARTINE7, PALMA . Manuel . Historia de la primera 

Hacultad de Medicina de Sevilla . [1976l . 

Biblioteca Fundación Uriach . 

MICO N VI ARRO, Juan ;Antonio . León Sánchez- 

Quintanar (1801-1877) . Vida . obra y biblioteca . 

Valencia . Tesis Doctoral, 1987 . 

OLAGI'E I)E ROS . Guillermo . "Tres Congreso s 

Médicos Andaluces en la España de la segund a 

mitad del siglo XIX : Cádiz (1879) y Sevilla (187 6 

y 1882)" . Jallo. 1986 .30 : 595-606 

PERA ,IIMENEZ, Cristóbal . La vida y obra de 

Don Antonio Cortés. Biografía de un cirujano . Se - 

villa . Secretariado de Publicaciones . 1975 . 

PESET REIG, Mariano: PESET REIG, José 

Luis . La 1 niversidad Española (Siglos XVIII ,v 

\7.1') . Despotismo ilustrado y revolución liberal . 

Madrid . Taurus . 1974 . 

SANTAMARIA . Encarnación . "La introducció n 

del darwinismo en la enseñanza médica : el cas o 

de la Escuela y Facultad de Medicina de Sevill a 

(1868-1910)" . En : Arquiola, E . : Martínez Pérez . 

J . (Coord .) . Ciencia en expansión : Estudios sobre 

las ideas científicas ,v médicas en España (Siglos 

XVIII-V11) . Madrid, Editorial Complutense, 1995 , 

pp . 193-209 . 

TORRES ESTUDIA» . Pedro . La Escuela Libre 

(le Medicina y Cirugía de Sevilla (1868-174) . Se - 

villa . Tesis Doctoral, 1986 . 

97

CAPÍTOL V 


DE BARCELONA 

Josep Danon Bretos

ANTECEDENTS 

Dins del capítol que dediquem a 

la Facultat de Medicina de Barcelona, 

no pretenem fer-ne u n 

pormenoritzat estudi, sinó detenir-nos, 

en una visió de conjunt , 

en alguns fets que la van apartar 

de la monotonia deis plans ofi- 

cials, i que van poder incidir a 

l'ensenyament de la medicina a 

Catalunya . 

Dins del gairebé segle i mi g 

d'història, hi destacarem un s 

períodes ben definits : el primer, 

que podem allargar fins a la ges - 

tació de l'Exposició Universa l 

del 1888, va mantenir un 

ira 

professorat encara format dins 

del classicisme de l'Antic. Règim , 

seguit d'un recanvi generacional 

que va fer possible la incorporació 

de l'anomenada "gene - 

ració de savis", coincidint am b 

l'inici de la medicina experimental, 

de les especialitats, i 

d'una premsa mèdica autòcto -

na . Una tercera etapa es va iniciar 

l'any 1907, amb la inauguració 

de l'Hospital Clínic i de l a 

nova Facultat, i va significar l a 

consolidació de les escotes catalanes 

en el context d'un nacionalisme 

ben patent entre l a 

classe mèdica, que hauria d'en - 

llaçar amb un curt període d'au - 

tonomia universitària . Després , 

amb la postguerra, va torna r 

l'esperit de la universitat centralista 

nascuda a l'empara de 

la Llei Moyano . Gairebé immediatament, 

al 1945, la nostra 

generació va arribar a la Facultat 

de Medicina . 

En conseqüència, i malgrat qu e 

considerem la data de 1857 co m 

a punt de partida, cal recordar l a 

incidència d'un seguit de factors 

que ens fan retrocedir fins a l 

1837, quan la capital catalan a 

va recuperar la seva antiga universitat: 

la nova Facultat d e 

Ciències Mèdiques nascuda e n 

aquesta data havia de cohabita r 

amb el darrer període de l'anti c 

Reial Col . legi de Cirurgia, fin s 

que va ser suprimit definitiva - 

ment l'any 1843, al llarg d'un pe - 

ríode centrat en el context de l a 

primera guerra carlina i de l a 

primera constitució de 1837 . 

Malgrat això, la universitat es va 

Anu a Universitat de Barcelona convertida e n 

caserna el 1718 

instaurar com a òrgan sotmè s 

als dictàmens de l'Estat i el rector, 

nomenat pel rei, sota la de - 

pendència de l'autoritat civil . 

La reforma, signada per Fermín 

Caballero i inspirada per Pere 

Mata, no va significar res mé s 

que un canvi de nom i la inclusi ó 

dels estudis de farmàcia . L'ensenyament 

tampoc no va canviar 

d'ubicació: les classes teòriques 

van continuar fent-se a l'edific i 

construït per Ventura Rodrígue z 

per al Reial Col . legi, i les clíniques, 

més aviat malament qu e 

no pas bé, a les vetustes sales 

de l'Hospital General de Sant a 

Creu . D'altra banda, els texto s 

de Bonells i Lacaba, Canivell , 

Capdevila, Oms i Ferreras, Ameller 

o Janer, juntament amb les 

traduccions de Bichat, Begin , 

Magendie i Richerand, s'havie n 

de mantenir fins que l'autorita t 

no ordenés una altra cosa . 

101 

PRIMER PERÍOD E 

Després d'un altre retoc al 1845 , 

el reajustament gairebé definitiu 

va tenir lloc quan la qu e 

s'ha anomenat "moderna" universitat 

espanyola, que havia 

de gaudir d'una vida ben llarga , 

llevat de petites reformes, v a 

iniciar el seu camí . Els successius 

plans d'estudi havien d e 

ser uniformes per a tot el país . 

Si ens centrem en la Ciuta t 

Comtal, ja "estabilitzat " l'ensenyament, 

el moment va coincidi r 

amb un notable increment de l a 

població d'estudiants sens e 

nous equipaments docents, a l 

mateix temps que l'ensenya - 

ment clínic, cada vegada mé s 

necessari, seguia depenent d'u n 

acord entre facultat i hospital , 

que era motiu de continus enfrontaments 

. 

Ja hem dit que les assignatures 

teòriques van seguir a les escasses 

i petites aules de la facultat 

i als pràcticament nul s 

gabinets i laboratoris, mentre 

que de la molt problemàtic a 

anatomia pràctica, se'n va arri - 

bar a dir que no existia . Seguint 

amb l'anatomia, duran t 

molts anys va estar a càrrec de 

dues figures contraposades : 

Carlos Silóniz i Ortiz (1815- 

1898) i Josep Letamendi i Manjarrés 

(1828-1897) ; el primer ,

en actiu fins gairebé la seva 

mort, i el segon fins que va se r 

traslladat a Madrid . Enfron t 

d'un Silóniz conservador, trobem 

un Letamendi constantment 

envoltat d'una aurèol a 

d'acceptació o de rebuig qu e 

encara persisteix . 

Silóniz va viure cinquanta anys 

a Barcelona, sempre vinculat a 

la Universitat. Ulna indubtabl e 

influència francesa va queda r 

poc manifesta a la seva tasc a 

docent: catedràtic des del 1847 , 

quan encara se seguia el tex t 

de Bonells i Lacaba, un esperançador 

discurs . Del diagnóstico 

en su aplicación al microscopio 

(1857), no va tenir continu'ita t 

editorial fins dotze anys mé s 

tard, amb les seves lliçons ('anatomia 

descriptiva i genera l 

corresponents a 1869-1870 . 

Poc temps abans de la seva 

mort va aparèixer el Nuevo tratado 

de anatomía descriptiva y 

embriología, en col•laboraci ó 

amb Antoni Riera i Villaret, qu i 

anys més tard, ja a l'actua l 

centúria, l'havia de succeir a l a 

càtedra . 

Sobre Letamendi, ben poc e n 

sabem de la seva tasca anató - 

mica, llevat d'uns apunts manuscrits 

que va prendre Bartomeu 

Robert durant el curs d e 

1858-1859 : la coneguda anècdota 

que . tocant a l'anatomia, 

només li faltava fer de cadàver, va ser l'haver recomanat e l 

i una Memoria acerca de las Testut com a llibre de text . 

fuentes del conocimiento ,y del 

método de enseñanza de l a 

anatomía, redactada per a con - 

cursar a una vacant a San Car - 

los, que no va obtenir . I)e l a 

primera època, però, i encara a 

títol de col . laboradors, cal re - 

cordar la presència al seu costat 

d'Ignasi Miquel Pusalgas i 

Guerris (1804-1874) . de Salvador 

Cardenal i Hernández i de l 

polifacètic Joan Giné i Partagàs, 

que aleshores era ajudant 

de classes pràctiques . 

Letamendi i Silóniz van se r 

substitu•its, respectivament, pe r 

Marià Batlles i Bertran de Lis 

(1845-1922) i per Alexandre 

Plantillas Llanos (1856-1927) , 

protagonistes del canvi de segle 

i enllaçant amb la nova facultat 

. De Batlles, malgrat que és 

l'autor d'un Atlas completo d e 

anatomía humana descriptiva 

(1892) . se'n va dir que no havi a 

entrat gairebé mai a la sala de 

dissecció, ni que arribés a mi - 

llorar una qualitat d'ensenya - 

ment en què repetia coneixements 

ja adquirits resumits e n 

puerils regles mnemotècniques . 

Plantillas, que en realitat er a 

tocoginecòleg, havia permuta t 

la càtedra que ocupava a 

València per la d'Anatomia d e Edifici de Vanlie Reial Col .legi de Cirurgia . se u 

Barcelona . i el seu únic mèrit de la Facultat de Medicina [iris el I90(3 

102

PI;RÍOU1; 1868-1888 

A l'etapa compresa entre la Revolució 

del 1868 i l'Exposici ó 

Universal de vint anys més tard , 

es van marcar les bases per a 

un nou plantejament de l'ensenyament 

quan encara . en aquella 

primera data . s'estudiava am b 

els textos de Folch i Amich . Juanich 

. Foix. Picas . Cil . i de Ferre r 

i Garcés, incloent-hi la Patología 

quirúrgica d'Antonio Mendoza, 

reeditada l'any 1871 . 

Podem emmarcar l'etapa entre 

dos fets significatius : la publicació 

de la Patología celular de 

Virchow . traduïda del francès 

per Giné i Partagàs i Bartome u 

Robert, i l'arribada de Santiag o 

Ramón i Cajal a la càtedra d'His - 

tologia i Anatomia Patològica . 

Tot plegat condicionat, al seu 

torn, pel relleu generacional qu e 

va significar la incorporació d e 

vuit nous catedràtics entre e l 

1875 i el 1880. quan ja el claustre 

havia fet seu el projecte pe r 

a la construcció d'un hospita l 

clínic i una nova facultat de medicina, 

i de quatre més que s'havien 

d'incorporar fins al 1888: Coll i 

Domènech . Santiago Pi i Suf er . 

Madrazo i Azcona, i Ramón i 

Cajal . 

Lògicament. la inquietud es tro - 

bava a flor de pell, sobretot després 

dels propòsits liberalitza - 

dors del 1868, que havien permè s 

la creació d'institucions parauniversitàries 

que podem enllaça r 

amb d'altres de similars a Madrid 

i fins i tot amb els més tardans 

cursos d'extensió univer - 

sitària de Barcelona . Fent referència 

a la medicina clínica . 

bàsica per a la formació de l 

futur professional, i agrupant-l a 

amb la patologia general i l a 

mateixa patologia medica, va 

ser patent un total immobilisme 

. que només va interrompre 

la fugaç estada de Josep Storc h 

i Pla (1789-d . 1858) . nexe d'unió 

entre la introducció de l'auscultació 

al 1820 per Frances c 

Piguillem i l'accés a la càtedra 

de Bartomeu Robert . Entre tots 

dos, i pel que fa a la patologi a 

general, que comprenia l'anatomia 

patológica, cobreix tot e l 

període Francesc de Paula Folch 

i Amich (1799-1888) . encara 

procedent del Col legi de Cirurgia, 

amb un inalterable Tratado 

elemental de patología general ,v

anatomía patológica que, en un a 

última edició del 1871, va en - 

llaçar directament amb Jaum e 

Pi i Suñer . 

Entre Storch i Robert, la càtedra 

de Clínica Mèdica va se r 

ocupada, successivament, per 

Marc Bertran i Pastor (1804- 

1863) i per Antoni Coca i Cirer a 

(1817-1872), sense que ca p 

dels dos seguís el camí inicia t 

per Storch . Bertran, després 

d'una estada a València, va arribar 

a Barcelona, però no va 

guanyar la plaça en propieta t 

fins al 1859, quan ja era metg e 

de prestigi . El segon, Coca i Cirera, 

que també procedia d e 

València i de Granada, va per - 

mutar la seva càtedra primitiv a 

de Terapèutica per la de Clínic a 

Mèdica; del seu període teni m 

uns Prolegómenos de clínic a 

médica, publicació pòstuma de l 

1873 a càrrec dels seus deixebles 

Josep Crous i Casellas i 

Simó Bruguera . 

Pel que fa a la patologia mèdica , 

trobem dues figures intermèdies, 

gairebé enllaçant I'hipocratisme 

amb el segle XX : Jose p 

Armenter i Ferré (c . 1808-1886 ) 

i Nicolau Homs i Pascuets (1828- 

1901), de trajectòries paralleles . 

Del primer, també amb una primera 

etapa valenciana, se'n con - 

serva un Programa per al 1875- 

1876, molt irregular, on només 

tracta "d'aquelles malalties ob- alumnes matriculats només a 

servades a la nostra clínica du- medicina clínica . 

rant el curs actual" . El va succeir 

Homs, qui, malgrat l'opini ó 

negativa d'un dels seus deixebles, 

al 1883 recomanava e l 

text de Dieulafoy i classificava 

les malalties per aparells, a l 

mateix temps que aportava sino - 

nímia, història, anatomia patolò - 

gica, etiologia, simptomatologia , 

tractament i fins i tot diagnòsti c 

diferencial, molt lluny d'un altre 

anònim del 1871, que per la dat a 

és atribuïble a Armenter, amb l a 

tradicional classificació per febres, 

inflamacions, hemorràgics , 

secrecions, transformacions , 

degeneracions, produccions mor - 

boses i "lesions pròpies de deter - 

minats òrgans". Homs i Pascuets 

va morir l'any 1901, molt pocs 

mesos abans que Robert . 

Cap al 1890, 46 anys després 

de la promulgació del pla Pidal , 

i quan Bartomeu Robert ja er a 

catedràtic de patologia mèdica , 

seguien sent d'actualitat les 

Instrucciones generales para l a 

organización y gobierno de las 

clínicas en las facultades médicas 

del Reino que, ni tan sol s 

aleshores, pel que fa a les condicions 

físiques de l'hospital, e s 

podien complir : 185 llits en un 

espai discontinu que no arriba - 

va als 600 metres quadrats havien 

de servir per als 39 1 

104

ETAPA FINAL DEL SEGLE 

Una nova generació estava a 

punt de prendre el relleu mentre 

s'esvaïa el simbolisme creat pe r 

un Letamendi que encara pensa - 

va a "combatre la mania d'aquests 

joves deixebles de Gal è 

que pretenen suplir els raona - 

ments amb fets experimentals , 

ja que -seguia- a la fisiologia humana 

Ii manca home i li sobr a 

granota" . La base de la renova - 

ció es va fixar en el triumvira t 

format per Bartomeu Robert , 

Jaume Pi i Suñer i Miquel A . 

Fargas, havent-se desaprofitat l a 

gran esperança perduda a caus a 

del trasllat de Ramón i Cajal a 

Madrid . 

Bartomeu Robert Yarzábal (1842- 

1902), catedràtic des del 1870 i 

molt abans metge de l'hospital , 

improvisava les lliçons davan t 

del malalt amb una correcta exploració 

i interpretació diagnòstica, 

un seguiment analític d'acord 

amb les possibilitats de 

l'època i, en determinats casos , 

una comprovació anatomopatolò - 

gica personal . La seva influènci a 

mèdica, política i ciutadana -v a 

ser alcalde i diputat i el clínic d e 

més prestigi de l'època- el va so - 

breviure durant anys . 

Jaume Pi i Suñer (1850-1897) , 

catedràtic de patologia genera l 

des del 1883, a qui Ramón i Cajal 

atribuïa un dels caps més equilibrats 

de la facultat, va ser u n 

altre dels motors del canvi científic, 

en estreta relació amb Ramon 

Turró, amb qui compartia un 

petit laboratori al terrat de l a 

Facultat. Iniciador del mètod e 

experimental, havia substituït 

l'ensenyament teòric, pseudofilosòfic 

del vitalisme, pel corren t 

positivista, i va fer habitual -co m 

Robert- l'exploració clínica do - 

cent, junt amb les pràctiques d e 

laboratori . 

Miquel A . Fargas Roca (1858- 

1916) va ser el gran innovador 

en el camp de les especialitats : 

catedràtic d'obstetrícia i ginecologia 

al 1893, ja deslligades d e 

la pediatria, autodidacta, va ensenyar 

la gran cirurgia ginecolò - 

gica, i al marge d'uns Apunte s 

del 1898, la seva obra de referència 

és el Tratado de ginecología 

(1910) . Políticament, a l'i - 

gual de Robert, va militar en e l 

camp nacionalista, va impulsa r 

els congressos de metges de 

llengua catalana i va intenta r 

executar la transformació d e 

l'antiga Maternitat Provincial e n 

una moderna "Institució Maternal 

Catalana" . 

Contemporani a la mateixa especialitat 

va ser Joaquim Bonet 

i Amigó (1852-1913), l'antítes i 

de Fargas, que el va eclipsa r 

científicament. Professor a la 

105 

manera antiga, Bonet es va dedicar 

a l'obstetrícia, especialment 

entre l'alta societat . Amb 

escasses publicacions i encara 

menys dedicació a la càtedra, va 

fer vida social i de submissió 

política a l'autoritat; va ser de - 

signat degà i rector durant e l 

període final de la construcci ó 

del Clínic . Bonet va ser pràcticament 

de tot : senador, president 

del Co l . legi de Metges i de 

la Reial Acadèmia de Medicina, i 

com a colofó, baró de Bonet . 

Mateo Bonafonte Nogués (1862- 

1941) i Pere Nubiola Espinó s 

(1878-1956) van succeir, respec - 

tivament, Bonet i Fargas, tot i qu e 

després de la mort d'aquest darrer, 

Bonafonte va passar a en - 

senyar ginecologia i Nubiola obstetrícia. 

Procedent de Saragossa , 

d'on era natural, i de Sevilla, Bonafonte 

també va ser contraposa t 

a Nubiola: autodidacta, irònic i 

sarcàstic, però bon ginecòleg d e 

diagnòstic segur i precís, sens e 

arribar a emular -potser tampo c 

no s'ho va proposar- la figura d e 

Fargas . Jubilat al 1932. va donar 

pas a Víctor Conill Montobbio , 

que va enllaçar amb la universi - 

tat de la postguerra, l'època e n 

què el seu tractat de ginecologi a 

(1946) va merèixer nombrose s 

edicions . 

Nubiola, en canvi, alhora deixebl e 

de Fargas i del baró de Bonet, va

organitzar el servei i va dedica r 

tot el seu afany a la creació d'una 

escola eminentment pràctic a 

centrada en l'època de la pretecnologia, 

dedicada als metges generals 

i obstetres que ho eren 

per obligació . El seu text clar i 

concís es va fer indispensabl e 

per a l'estudiant i fins i tot per a l 

metge ; es va jubilar, com veure m 

més endavant, al 1948 . 

La cirurgia, l'altra base del pl a 

d'estudis, no va arribar a assoli r 

el necessari nivell científic fin s 

als primers anys de l'actual centúria, 

quan, ja inaugurat l'Hospi - 

tal Clínic, els moderns quiròfans , 

així com les noves tècniques , 

van permetre un desenvolupa - 

ment adequat . 

Quatre Rectors metges entre cl 1901 i el 1923 : 

Rafael Rodríguez Méndez . Joaquim Bonet i Amigó . 

Valentí Carulla i Margenat i Andrés Martínez Vargas 

A la facultat "vella", Wenceslao 

Picas López (1807-1870), Joaquim 

Cil i Borés (1805-1882) i 

Antonio Mendoza Rueda (1811 - 

1872) van omplir el primer període 

; d'ells . només Mendoza va 

arribar a publicar un acceptable 

llibre de text . els Estudios 

clínicos de cirugía (1850 i 1852) , 

que aportava els darrers coneixements 

de l'època . L'etapa intermèdia 

la van cobrir Joan 

Giné i Partagàs (1836-1903) . 

Enrique Diego de Madrazo Azcona 

(1850-1943) i Antonio 

Morales Pérez (1848-1930) , 

l'únic que va arribar a veure l'Hos - 

pital Clínic . De tots tres Giné és 

el més conegut, tot i que no pe r 

la faceta de cirurgià, i si bé Morales 

va deixar una empremta 

quirúrgica, va quedar eclipsa t 

per les figures de Cardenal i d e 

Fargas . Madrazo, per la seva 

banda, es va rebel . lar contra 

l'immobilisme i les nu l . les condi - 

cions per a l'ensenyament, i va 

dimitir al cap de tres anys d'haver 

pres possessió ; ens en res - 

ten unes Lecciones de clínic a 

quirúrgica (1888) . Condemnat a 

mort pel règim franquista, va 

morir a Valdecilla . 

Al canvi de Facultat hi van arri - 

bar, juntament amb Morales , 

Gil Saltor i Lavall, històleg successor 

de Ramón i Cajal "reconvertit" 

a cirurgià, i Francesc 

107 

Rusca Domènech (1868-1909) . 

que s'havia format amb Cardenal 

a l'Hospital del Sagrat Cor i 

que va morir prematurament . 

A partir de l'Exposició Universa l 

-decenni del 1880- . les successives 

reformes van anal' reconeixent 

les especialitats, per 

simple segregació o bé com a 

entitats de nova creació . Aques t 

va ser el cas de la histologi a 

normal i patològica (1887), la 

pediatria (1892) i la definitiv a 

institucionalització, al 1915, d e 

la tríada formada per l'oftalmologia, 

T'ORI, i la dermatologia . 

Tocant a la primera, no afegirem 

res a la ja coneguda actuació de 

Santiago Ramón i Cajal duran t 

la seva breu estada a Barcelon a 

(1888-1892), on va culminar l a 

teoria de la neurona, va inicia r 

una incipient escola que no va 

arribar a prosperar, i va opta r 

per traslladar-se a Madrid . E l 

seu successor, Gil Saltor i La - 

vall (1862-1909), va ser un d'aquells 

ocells de pas, sense pen a 

ni glòria, que al cap de tres anys 

de prendre possessió del càrrec 

-procedia de València, Cadis i 

Saragossa- va permutar la càtedra 

d'Histologia per la de Patologia 

Quirúrgica, com ja he m 

vist . Al seu torn, el seu substitut, 

Carlos Calleja Borja-Tarriu s 

(1872-1923) . nebot d'un cone -

gut cacic universitari i històle g 

de l'òrbita de Cajal, va ser "burocratitzat" 

com a secretari general 

de la Universitat a parti r 

del 1902, i va perdre tot el protagonisme 

docent fins a la seva 

mort, al 1923 . El seu successor , 

Àngel Ferrer Cagigal (1886 - 

1936), ja enllaça amb la Guerra 

Civil . Catedràtic de Cadis, mé s 

patòleg que històleg, va crear u n 

notable museu de l'especialitat , 

malgrat que les seves aficion s 

clíniques el van impulsar a dirigir 

un servei hospitalari, aix í 

com succeir temporalment Pa u 

Ferrer i Piera . Aquesta "dobl e 

personalitat" el va portar a recollir 

els treballs del seu equip e n 

unes sèries de Clínica Médica e 

Instituto de Anatomía Patológica 

. L'agost del 1936 la Generalitat 

el va cessar, i va passar a 

Burgos, on va morir . 

GHospital Clínic i la Facultat de Medicina de Bar- 

celona en els primers anys de la seva inauguració 

L'altra càtedra segregada va se r 

la de Pediatria, que havia estat 

incorporada des del segle XVII I 

al conjunt d"'Obstetrícia, malalties 

de la dona i dels nens, i l a 

seva clínica" . Juan Iranzo Simó n 

(1855-1927) en va ser el primer 

108 

titular, però no va arribar a 

exercir el càrrec, i va seguir-h i 

com a interí Joan Rull i Xuriac h 

(1828-1891), que al matei x 

temps era catedràtic d'obstetrícia 

des del 1858, especialitat a 

la qual es va dedicar realment . 

i ■ 

'11 

E 

Rei .11. • .üi :. . ali :. 

_esüta- 

~ri:C 2

De la seva actuació al 1886, se' n 

conserva un primer program a 

que inclou pediatria, i que anys 

més tard va ser ampliat i individualitzat 

com a Programa de enfermedades 

de la infancia con s u 

clínica (1890) . En condicion s 

semblants de dualitat d'ensenya - 

ment trobem Francesc Campà i 

Porta (1838-1892), que va desenvolupar 

la major part de l a 

seva obra a València i es va tras - 

lladar a Barcelona, ja malalt, e l 

1889. Del primer catedràtic efec - 

tiu de l'especialitat, Andrés Martínez 

Vargas, l'activitat professional 

del qual va arribar mé s 

enllà de la Guerra Civil, en parlarem 

més endavant . 

'tres ensenyaments més completaven 

el currículum : terapèutica , 

higiene i medicina legal . La primera, 

de gran interès a l'èpoc a 

anterior a la de la farmàcia industrial, 

més tard va ser transformada 

en farmacologia; la segona, 

en simbiosi amb la sanitat , 

i la tercera. incloent-hi la toxico - 

logia i fins la psiquiatria, avia t 

l'oblidava el metge general després 

de sortir de la facultat . 

A la de "Terapèutica, Matèri a 

mèdica i Art de receptar", hi va 

seguir present fins l'any 186 4 

l'antic Co l . legi de Medicina i Cirurgia 

a través de Francesc de 

Paula Foix i Gual (1780-1865) i 

les successives reedicions de l 

seu llibre de text. El seu successor, 

Narcís Carbó i Aloy (1826- 

1890), va aportar un rejoveniment 

de l'ensenyament i un millor 

apropament a obres estrange - 

res, fets que es reflectien al seu 

Programa de Terapéutica y Farmacología 

(1882-1883) . que com - 

prenia temes hidrològics . 

A través de la figura intermèdi a 

de Josep A . Massó Llorens , 

autor d'un extens Tratado de Terapéutica 

(1878), Carbó va en - 

llaçar, ja al segle XX, amb Valentí 

Carulla Margenat (1864-1923) , 

un dels valedors de l'Hospital Clí - 

nic, rector de la Universitat i marquès 

de Carulla . Gran personalitat 

de la vida social barcelonina , 

havia regentat la mateixa càtedra 

a Sevilla, en una conjunció 

de fisiòleg i farmacèutic, de qu i 

es deia que, malgrat la seva habitual 

presència amb toga i birret, 

proporcionava una explica - 

ció clara i senzilla per a un a 

assignatura en la qual els necessaris 

coneixements químics del s 

estudiants brillaven per la seva 

absència. L'obra escrita també es 

va limitar als habituals "apunts" , 

i després de la seva mort el va 

succeir, primer com a interí i a 

partir del 1929 amb caràcter 

efectiu, Jesús M . Bellido Golferichs 

(1880-1952), més fisiòle g 

que farmacòleg i plenament in- 

'109 

tegrat a l'entorn d'August Pi i 

Suñer a través de la Societat d e 

Biologia i de l'Institut de Fisiolo - 

gia, dels quals en tornarem a 

parlar. 

Pel que fa a la higiene, després 

d'una etapa inicial d'indecisió 

administrativa, el procedimen t 

de permutes l'havia adjudicat , 

l'any 1867, a Joan Giné i Partagàs, 

de trajectòria ja coneguda 

. Al 1874 va passar a Rafae l 

Rodríguez Méndez (1845-1919) , 

que fins aleshores havia esta t 

auxiliar de l'assignatura a Granada, 

i que la va regentar fins u n 

any abans de morir. Fundado r 

d'una de les més representative s 

revistes mèdiques de l'època, l a 

Gaceta Médica Catalana, Rodríguez 

Méndez era republicà, centralista, 

liberal, positivista i marcadament 

anticatalanista, i no va 

arribar a comprendre la idiosincràsia 

del país . Rector de l a 

Universitat i diputat, la seva escassa 

obra plenament "higienista" 

es pot seguir a través d'un s 

apunts del 1874, gairebé repetits 

al 1884 i al 1896-1897, i s'inclinava, 

gràcies a la seva amista t 

amb Giné i Partagàs, vers e l 

camp de la psiquiatria vincula t 

amb el manicomi de Sant Bol . 

Enllaçant amb la nova Faculta t 

de Medicina, el va succeir Anton i 

Salvat Navarro (1883-1977), fin s 

aleshores catedràtic de Sevilla ,

on havia publicat un notabl e 

Tratado de Higiene al 1915, am b 

una segona edició, ja a Barcelona, 

del 1925-1926 . Després d e 

la Guerra Civil va ser trasllada t 

forçosament a Granada . i encara 

va ser catedràtic de Saragossa, 

on es va jubilar al 1953 . 

En un últim capítol . hi inclourem 

la medicina legal, que aleshores 

era responsabiltat d'Ignasi Valentí 

Vivó (1841-1924), deixebl e 

de Pere Mata i del fisiòleg Jua n 

Magaz . L'any 1872 havia succeï t 

Ramon Ferrer i Garcés (1803 - 

1872), en actiu des que l'an y 

1838 havia pronunciat l'oraci ó 

inaugural del Col legi de Medicina 

i Cirurgia, i que seguia utilitzant 

textos de l'època . Valentí , 

republicà, liberal, positivista i 

segons un dels seus alumne s 

hereu de l'ideari de Pere Mat a 

"empeltat de positivisme determinista 

i de krausisme" prop i 

dels intel . lectuals del moment, 

es va inclinar pel vessant toxicològic 

de l'assignatura . El va 

succeir el seu auxiliar Manue l 

Saforcada Ademà (1877-1968) . 

a qui retrobarem després de l a 

Guerra Civil i que de manera anticipada 

havia introduït al programa 

un capítol de psiquiatria . 

LA NOVA I1ACU1¡I'AT 1 

L'HOSPITAL CLINIC 

Al principi del curs 1906-190 7 

la Facultat de Medicina abando - 

nava les velles instal . lacions a l 

costat de I'I-lospital de Sant a 

Creu, i inaugurava edifici propi i 

hospital clínic . Amb la separa - 

ció, l'esperit universitari dels 

metges de la facultat va segui r 

viu entre els de l'hospital, fe t 

que va conduir a la creaci ó 

d'una escola extrauniversitàri a 

que ben aviat va fructificar . 

Amb el canvi, les noves insta l .lacions 

haurien d'haver permè s 

una nova mentalitat científic a 

que, desgraciadament, va tarda r 

a concretar-se, i encara de manera 

molt irregular. Cal teni r 

present que, al marge de la capacitat 

de les aules, l'anatomia i 

la fisiologia disposaven per primera 

vegada d'instal . lacion s 

apropiades, al mateix temps que 

a les clíniques desapareixia l'amuntegament 

i, per primera vegada, 

el sol entrava a les infermeries 

. Les sales de patologi a 

general i de patologia i clínic a 

mèdiques van adquirir independència 

física, així com el s 

departaments de cirurgia, qu e 

també van poder disposar d e 

quiròfans ad hoc . La pediatria , 

al seu torn, va poder tornar a 

impartir l'ensenyament clínic, 

110 

que s'havia interromput després 

del trasllat de la Maternitat Provincial 

als afores de la ciutat . 

Les especialitats, finalment , 

s'havien anat independitzant , 

també coincidint, entre el 1915 i 

el 1920, amb un nou relleu generacional 

i inaugurant un a 

nova etapa que s'allarga fins a l 

1936 . 

Pel que fa a l'Anatomia, Anton i 

Riera Villaret (1865-1931) superava, 

amb la nova assignatur a 

de Tècnica anatòmica, la tasc a 

de Marià Batlles i d'Alexandr e 

Planellas, i exigia als alumnes 

un nombre elevat de disseccion s 

que revisava personalment, tot i 

que no deixava anal' l'abric i e l 

barret ni les feia personalment . 

L'any 1922 Manuel Serés !bar s 

(1888-1928), de formació francesa 

i anteriorment catedràtic a 

Granada i a Sevilla, va succei r 

Batlles, es va especialitzar e n 

urologia, i va dirigir el serve i 

hospitalari que havia funda t 

Emili Sacanella Vidal (1860- 

1931) ; el seu successor a la càtedra, 

Salvador Gil Vernet , 

també va seguir la mateixa especialitat 

. Al mateix temps, Planellas 

va ser substituït per Rier a 

Villaret quan va desaparèixer l a 

tècnica anatòmica com a càtedra, 

i aquest darrer el va substituir 

l'últim personatge d'aques t

període . Manuel 'fauve Gómez 

(1903-1979), a cavall amb la 

postguerra, de qui . a banda de 

ressaltar-ne la incorporació d e 

1'embriologia al programa . en s 

n'ocuparem més endavant . 

La Fisiologia patia una llarg a 

aturada des de molt abans de l a 

IAIei Nloyano. perduda en consi - 

deracions filosòfiques a càrrec 

d'una sèrie de professors proce - 

dents dels camps més diversos . 

El primer. Marc Bertran i Pastor 

(1804-1863) . nomenat l'any 1852 , 

va passar a patologia mèdica a l 

1858 quan . suprimit I'ensenyamenl 

de la física i la químic a 

mèdiques . Juan Magas i Jaim e 

(1822-1902) . que anteriormen t 

havia estat a Santiago . va per - 

mutar la seva càtedra amb la d e 

Bertran . El seu Tratado clernental 

de í'isiología humana, un a 

concisa recopilació de la ciènci a 

de l'època i llibre de text a partir 

del 1869, va aconseguir un a 

quarta edició I'an ,y 1885 e n 

col-laboració amb Ramon Coll i 

Pujol (1845-1915), el seu successor 

després de la fugaç estada 

de Ramón Varela de la Iglesi a 

al 1875 . 

Coll i Pujol, per a bé o per a mal . 

va seguir actiu durant quarant a 

anys, període massa llarg per a 

un ensenyament que avançava , 

fel que no es reflectia, ni en la 

docència ni en el laboratori, n o 

tan sols a la vella Facultat, sin ó 

tampoc a les noves installacion s 

acabades d'inaugurar . 

El canvi de mentalitat, que s'entreveia 

en l'àmbit extrauniversitari, 

no va arribar fins al relle u 

biològic de Coll i Pujol . August 

Pi i Suñer (1879-1965), fill de 

l'anterior catedràtic de patologia 

general, en va ser l'artífex e n 

col•laboració amb Turró . Entre 

tots dos, i mentre Pi i Suñer j a 

era catedràtic a Sevilla, van organitzar 

uns cursos permanents 

de fisiologia al Laboratori Municipal, 

que s'acceptaven com a 

ampliació de la càtedra i adscrits 

a la facultat . Els nombro - 

sos desplaçaments el van obligar 

a demanar l'excedència fin s 

que l'any 1915 va poder traslladar-se 

definitivament a Barcelona, 

on ja presidia la Societat d e 

Biologia, que agrupava Ramón i 

Cajal, Gómez Ocaña, Simarro i 

Pittaluga, i treballava en estreta 

collaboració amb Juan Negrín . 

Creador d'escola, forjador d'investigadors 

i figura política co m 

a diputat republicà, al seu vol - 

tant van treballar les figures qu e 

havien de posar al dia la fisiologia 

espanyola de l'època : Jesús 

Ma . Bellido, Rossend Carrasco i 

Formiguera, Josep Puche Álvarez, 

el seu germà Santiago i el 

1 11 

seu fill Jaume Pi-Suñer i Bayo , 

tots ells obligats a emprendre e l 

camí de l'exili al 1939, i amb ell s 

va desaparèixer l'Institut de Fisiologia 

. Eusebi Oliver Azna r 

(1864-1938), des de la càtedra 

de Patologia General, va ser u n 

deis valedors del grup de Pi i 

Suñer ; va facilitar les primere s 

reunions i el naixement del dispensari 

antituberculós a càrrec 

de Joan Darden, Jacint Reventós 

i Lluís Sayé . No obstant això . 

després d'una llarga trajectòri a 

docent i malalt des de feia anys , 

la seva metodologia es va torna r 

tradicional, enllaçant directamen t 

amb la Universitat Autònoma , 

d'on es va jubilar en el momen t 

que aquesta darrera iniciava e l 

seu camí . 

Abans de seguir amb les gran s 

assignatures clíniques, la patologia 

mèdica i la quirúrgica, conv é 

dedicar uns comentaris a la pediatria, 

que al llarg de quarant a 

anys va estar monopolitzada pe l 

controvertit Andrés Martíne z 

Vargas (1861-1948) . primer catedràtic 

efectiu de l'especialita t 

després d'unes oposicions mol t 

comentades . on sembla que v a 

"actuar" Segismundo Moret . Fins 

que es va inaugu rar l'Ilospita l 

Clínic, com ja hem comentat, n o 

va poder impartir ensenyamen t 

pràctic, però amb el nou hospita l 

el programa va seguir el mateix

itme malgrat la gran oportunitat 

per canviar-lo . Al llarg de la 

seva dilatada etapa, Martíne z 

Vargas, anticatalà a ultrança, e s 

va guanyar nombrosos enemic s 

davant dels quals va ser implacable, 

alhora que, identificat am b 

els cercles governamentals, v a 

aconseguir escalar els càrrecs 

més representatius: degà, rector 

durant la primera dictadura , 

president de la Reial Acadèmia 

de Medicina, delegat nacional a 

tots els congressos de pediatria , 

etc., sense haver aconseguit formar 

escola, que progressivamen t 

va ser substituïda per una nova 

generació de pediatres de centres 

extrauniversitaris . Gairebé 

com a redactor únic va publica r 

la Medicina de los Niños, i al 

1915 el seu llibre de text, el primer 

volum del Tratado de pediatría 

. que no va tenir continuació . 

Jubilat al 1931, va cobrir interinament 

la vacant Pere Martíne z 

García, excedent de Salamanca i 

director de la clínica infantil d e 

l'Hospital de la Santa Creu i 

Sant Pau, fins que Gregori Vida l 

Jordana va ser-hi designat per 

oposició al 1934 . Aquest darrer, 

que va ser empresona t 

després de la Guerra Civil , 

havia publicat uns Trastornos 

nutritivos del lactante, títol qu e 

també va utilitzar Rafael Ramo s 

quan es va fer càrrec de la càte - 

dra després de la victòria franquista 

. 

Entre la inauguració de la Facul - 

tat i la sublevació militar, va n 

ser quatre els catedràtics de cirurgia 

-en les diferents denominacions 

administratives- que va n 

omplir un període que comprè n 

des de l'adveniment de l'asèpsi a 

fins a la nova traumatologia d e 

Bóhler, amb qui es van forma r 

nombrosos especialistes catalans . 

Josep Maria Bartrina Thoma s 

(1877-1950), de qui parlare m 

més endavant, va cobrir la vacant 

de Rusca al 1911, i va esta r 

en actiu fins al 1948 . 

Ramon 'Porres Casanovas (1877- 

1922), successor de Gil Saltor a 

partir del 1912, bon pràctic , 

potser no va assolir tot allò qu e 

se'n podia esperar a causa d'un a 

tuberculosi que li va ocasiona r 

la mort prematura . El va succeir 

interinament Antoni Morale s 

Llorens (1883-1950), fill de Morales 

Pérez, i al 1927 va ocupa r 

la càtedra Antoni Trias Pujo l 

(1891-1970), procedent de Salamanca 

i gendre de Fargas Roca . 

El seu germà, Joaquim Trias 

Pujol (1887-1964), al seu torn 

successor de Morales Pérez des 

del 1919, havia ampliat estudi s 

a Viena i posteriorment va se r 

metge militar abans d'ocupar , 

successivament, les càtedre s 

d'Anatomia quirúrgica de Grana- 

da i de Saragossa. Els dos germans 

van treballar a l'uníson e n 

pro d'una reforma universitària , 

i propugnaven els postulats qu e 

més tard havia de fer seus l a 

Universitat Autònoma : supressi ó 

d'oposicions, ensenyament plenament 

pràctic i especialitzaci ó 

en el camp de la cirurgia . Anton i 

va formar part del patronat de l a 

nova universitat, mentre que Joaquim 

va ser degà de la Faculta t 

de Medicina durant la República, 

llevat, en tots dos casos, de l 

període d'octubre del 1934 ; 

Lambé tots dos van haver d'abandonar 

el país després de la f i 

de la guerra . 

Per acabar aquest apartat , 

direm que el binomi Patologia i 

Clínica mèdiques havia queda t 

una mica postergat entre la 

mort de Robert i la dècada de l 

1930, amb Francesc Ferrer Solervicens 

i Agustí Pedro i Pons , 

que també van contribuir a la recuperació 

de la postguerra . Am b 

anterioritat cronològica, tre s 

van ser les figures pont que van 

enllaçar tots dos períodes : Martín 

Vallejo Lobón (1861-1919) , 

Antonio González Prats (1863- 

1920) i Pau Ferrer Piera (1877- 

1924) . 

Al primer, Vallejo bobón, Ii va 

tocar el difícil paper de succeir

un Robert que Ii era totalment 

contraposat . Un deis seus deixebles 

el definia com un cavaller 

castellà, catblic, que explicav a 

com un missioner i preparav a 

meticulosament les classes, i qu e 

va arribar a crear una accepta - 

ble escola . Iniciat professional - 

ment com a metge rural . primer 

va ser catedràtic de Cadis . i per 

trasllat va passar a Barcelona , 

Pany 1902 . 

González Prats va ser un dei s 

darrers que van utilitzar el sistema 

de permuta abans d'arribar a 

la destinació definitiva . Procedent 

de Granada i de Cadis, o n 

va ensenyar pediatria, a Barcelona 

va succeir llom i Pascua s 

també I'any 1902 . i és autor d'u n 

gran nombre de publicacion s 

°menors" . moltes de les quals 

van aparèixer a Granada . Pa u 

Ferrer Piera va succeir l'anterior 

al 1919, i era un expositor 

pulcre . que comentava ami) claredat 

i precisió les malalties de l 

tórax : Pany 1922 va publicar . 

com a llibre de text, un Tratado 

de Patología ,v Clínica médicas . 

que ampliava I'I pítome de Ricardo 

Royo Villanova . 

Joan Giné Partaglis 

L'any 1926 i el 1927, respectiva - 

ment, van accedir a les càtedres 

de Patologia Mèdica Frances c 

Ferrer Solervicens (1845-1943 ) 

i Agustí Pedro i fons (1898 - 

1971), els màxims representants 

de la medicina catalana al període 

que engloba la Guerra Civil . 

El primer, deixeble de Vallejo 

Lobón, havia succeït interina - 

ment González Prats quan v a 

morir Pany 1920, fins que al 

1926 va guanyar la plaça en pro - 

pietat. i es distingia per la meticulositat, 

i per uns extraordinaris 

dots personals . en un conjunt 

que el va fer mereixedor del qua - 

lificatiu de mestre de mestres . 

Les seves classes eren clares , 

senzilles, sempre pràctiques, i 

negava tot protagonisme a l a 

lliçó magistral . Agustí Pedro i 

Pons . deixeble seu . havia conco - 

rregut a les mateixes oposicions,

sense aconseguir la càtedra fins 

a la quarta temptativa, i va arribar 

a ser l'internista amb mé s 

fama de Catalunya després de l a 

desaparició de Robert. Ens e n 

tornarem a ocupar en el període 

de la postguerra . 

UNIVERSITAT 

AUTÒNOMA 

Havent desaparegut els protagonistes 

de la Universitat Autònom a 

de Barcelona, i sobrevivint un a 

mínima representació dels qu i 

n'havien estat els alumnes, fin s 

fa pocs anys encara se'n parlava 

amb veneració i respecte . La mitificació 

a què va arribar en s 

obliga a aclarir, per tot allò qu e 

va passar més tard, la nulla relació 

entre aquesta i la universita t 

que, amb el mateix nom -inicial - 

ment en castellà-, naixia duran t 

els darrers anys del franquisme , 

la mal anomenada "segona" Uni - 

versitat Autònoma de Barcelona . 

També volem deixar ben clar , 

però, que la primera no va se r 

una "nova" universitat que complementava 

la ja establerta, sin ó 

simplement una nova visió de l a 

universitat estatal amb personalitat 

pròpia, enfront de la tradicional 

dependència burocràtica , 

simple oficina per a l'expedició 

de títols professionals . 

També cal recordar que la Universitat 

Autònoma va néixer administrativament 

per decret de l 

govern de la República, d'i d e 

juny de 1933, i va iniciar el camí 

de manera efectiva al cap d e 

tres mesos . Va ser suspesa governativament 

arran dels successos 

de l'octubre del 1934, i 

114 

va tornar a quedar sota l'autoritat 

directa del Ministeri d'lnstrucció 

Pública fins que va se r 

rehabilitada, després de le s 

eleccions del febrer del 1936 . El 

28 de gener de 1939 van queda r 

suprimides les institucions autonòmiques 

catalanes, i amb elle s 

la universitat . mentre molts del s 

seus professors van ser empresonats 

o es van haver d'exiliar . A 

conseqüència de tot això. podem 

comptabilitzar que només va 

gaudir d'una vida teòrica de 6 4 

mesos, poc menys de cinc anys i 

mig, dels quals setze mesos el s 

va passar suspesa i uns altres 

trenta va haver de suportar el s 

avatars de la Guerra Civil. fie m 

de comprendre, doncs, que mal - 

grat que el projecte pretenia se r 

gran i prometedor, els resultats 

que es van aconseguir van se r 

escassos . 

Els antecedents cal anar a cercar-los 

als postulats que ema - 

nen del 1 Congrés Universitar i 

Català, de 1903, on la ponènci a 

sobre l'organització de la univer - 

sitat catalana propugnava la designació 

directa del professora t 

numerari, respectant el tradicional 

concurs-oposició per a l a 

resta del personal docent, així 

com la llibertat de càtedra, ta l 

com proposava la Junta d'Ampliació 

d'Estudis de Madrid . A l 

cap d'uns anys, al segon congrés ,

del 1918 . es va insistir en e l 

tema amb un projecte signat pe r 

26 docents, d'entre els quals ca l 

destacar -pel que fa a la Faculta t 

de Medicina- Josep A . Barraqucr. 

Bartrina, Bellido, Nubiola . 

Jaume Peyrí, August Pi i Suñer , 

Riera Villaret, Francesc Sojo i 

Antoni 'Frias Pujol ; es preteni a 

una selectivitat, substituir el s 

exàmens per proves de conjunt , 

donar sentit a les pràctiques i 

incrementar el nombre de professors 

ajudants . Presentat davant 

del claustre general per Pi i 

Suñer, el projecte no va prosperar 

però sí que va ser recolli t 

l'any següent per iniciativa d e 

Madrid en l'anomenat "decre t 

d'autonomia de Silió", tamb é 

fracassat. Pel que fa a Barcelona, 

interessa recordar que en e l 

període que separa aquell inicia l 

congrés i l'acabament de la primera 

dictadura, la cadira recto - 

ral va estar ocupada per quatre 

catedràtics de medicina : el primer, 

Rodríguez Méndez, granadí, 

ja hem dit que no es va distin - 

gir per una posició catalanista , 

mentre que el darrer, Martíne z 

Vargas . va ser marcadament anticatalà; 

de les dues figures centrals, 

l'una era baró, Bonet, i 

l'altra marquès, Cartilla . 

Amb la República va arriba r 

l'autonomia universitària, potse r 

com a resultat de l'entroncament 

entre dues polítiques culturals 

diferenciades : la castellana, iniciada 

per Sanz del Río, que va 

conduir a la Institución Libre de 

Enseñanza . i la catalana, qu e 

havia cristal . litzat amb la Mancomunitat 

d'Enric Prat de la 

Riba . Els contactes, acords i divergències 

es van iniciar el mateix 

dia de la proclamació de l a 

República, i van suscitar caloro - 

ses intervencions parlamentàries , 

mentre la proposta tornava a se r 

defensada per August Pi i Suñer . 

La qüestió idiomàtica i la pèrdu a 

dels privilegis centralitzador s 

van ser els cavalls de batalla ; 

l'enfrontament entre el personal 

docent, al marge de comptadíssims 

radicals, el van protagonitzar 

els qui estaven avesats 

a la mera lliçó magistral i el s 

partidaris de la reforma . Un 

dels acords més significatius va 

quedar reflectit a l'article 10 , 

d'acord amb el qual, "si la Generalitat 

ho proposa, el gover n 

de la República pot atorgar a l a 

Universitat de Barcelona u n 

règim d'autonomia ; en aquest 

cas, s'haurà d'organitzar com a 

universitat única, regida per un 

patronat que ofereixi a les llengües 

i a les cultures castellana i 

catalana les garanties recíproques 

de convivència, en igualta t 

de drets per a professors i 

alumnes" . 

115 

L'1 de juny de 1933 es publicav a 

el Decret d'autonomia i al setembre 

l'Estatut, que establien 

diferents tipus de professorat : 

numeraris o catedràtics, agre - 

gats, encarregats de curs, professors 

lliures, i finalment professors 

honoraris, respectave n 

drets i obligacions, i permetie n 

so l . licitar l'excedència a aquell s 

que estiguessin en desacord am b 

la nova normativa . Sobre això , 

Antoni Trias definia l'autonomi a 

"no en sentit de trencar els 

llaços directes que feien la Universitat 

sotmesa a la tutela de 

l'Estat, ni tampoc passar a la tu - 

tela de la Generalitat, sinó restar 

en règim d'autonomia respecte 

dels poders públics" . 

Es va proposar de suprimir l'ensenyament 

massificat, el mètod e 

deductiu, la conferència magistral, 

el discurs des de la tarima o 

la lectura de llibres o apunts, i 

transformar-ho tot plegat pe r 

l'inductiu o objectiu o d'autoapre - 

nentatge, amb observació directa 

del fet biològic convenient - 

ment comentat, interpretat i 

experimentat, tal com ja havie n 

fet anteriorment Fargas, Barraquer 

i Peyrí. L'assistència a 

pràctiques es va fer indispensable, 

així com el seguiment d'histò - 

ries clíniques, la presència e n 

intervencions quirúrgiques i 

necròpsies, i la participació e n

totes les activitats del servei e n 

petits grups de caràcter rotatori 

. Com a contrapartida, es v a 

mirar de pal . liar l'habitual pobresa 

de mitjans integrant a l a 

docència els caps de servei dels 

diferents hospitals de la ciutat , 

respectant la llibertat d'elecci ó 

de l'alumne, sense arribar a 

assolir, el de la Santa Creu, l a 

idea de convertir-se en una es - 

cola independent amb les mateixes 

atribucions que la Faculta t 

de Medicina . S'hi va establir de - 

terminats ensenyaments d e 

postgrau a càrrec de professors 

lliures . 

L'any 1934 es va iniciar el primer 

curs, en el qual van col . labora r 

nombrosos professors convidats , 

i on al costat de les assignature s 

bàsiques i les clíniques comune s 

a totes les universitats, se'n va n 

introduir d'altres, obligatòries o 

optatives . 

D'entre les bàsiques, la bioquímica 

adquiria entitat pròpia , 

així com la microbiologia i la pa - 

rasitologia, a càrrec de Pere Domingo 

Sanjuan (1896-1979) ; la 

tradicional Terapèutica, Matèri a 

mèdica i Art de receptar des 

d'ara s'anomenava Farmacologia, 

i el responsable en segui a 

sent Bellido . Al capítol de les as - 

signatures clíniques, desapareixia 

la denominació de Patologia 

General, que es desdoblava en 

Fisiopatologia i medicina expe- (1870-1935) . Pere Martínez Garrimental 

i Propedéutica clínica, cía (1897-1971) i l'oftalmòle g 

la primera per a Oliver Aznar, José Gómez Márquez ; al Labora - 

que es va jubilar immediatament tori Municipal s'hi va organitza r 

i va ser substituït per Joan Cua- l'ensenyament de microbiologia . 

trecasas Arumí (+1990), mentr e 

que la segona es va assignar a 

Lluís Celis Pujol (1887-1941) . 

Una novetat va ser la instaura - 

ció de la Psiquiatria, que aban s 

s'incloïa dins de la Medicin a 

legal, encarregada a Emili Mira i 

López (1896-1964) . 

Dins del grup de les optatives . 

de nova creació, hi figurava la 

Terapèutica física, encarregad a 

a Vicenç Carulla Riera ; la 'fisiologia, 

amb Lluís Sayé Semper e 

(1888-1975) com a professo r 

agregat, i Jacint Reventós Bordoy 

(1883-1968) com a lliure ; l a 

Neurologia, a càrrec de Bel .Iarm í 

Rodríguez Arias (1895-1997) ; l a 

Urologia, per a Salvador Gil Vernet, 

que deixava la càtedra d'A - 

natomia ; Malalties de la nutrició, 

amb Rossend Carrasco i 

Formiguera, i finalment, la Terapèutica 

i tècnica quirúrgiques , 

assignada a Joan Puig Sureda 

com a professor lliure . 

Procedents d'altres centres hos - 

pitalaris, Sant Pau i el Sagra t 

Cor, cal recordar -amb la catego - 

ria de professors IIIures- Francesc 

Esquerdo Rodoreda (1883- 

1956) . Manuel Corachán Garcí a 

(1881-1942) . Enric Ribas i Ribas August I'i i Suiic r 

116

117 

LA POSTGUERRA 

Una ordre de 28 de gener d e 

1939, 48 hores després de l'ocupació 

de Barcelona per les tropes 

franquistes, disposava qu e 

la «Universidad de Barcelona h a 

de cesar en el régimen establecido 

por Decreto del 1 de junio 

de 1933 y a partir de ahora s e 

han de regir por las disposiciones 

que regulan el resto de centros 

universitarios en España», i 

adaptar els plans i les proves 

que se seguien a la Universita t 

Autònoma als que aleshores 

eren vigents a les facultats de la 

resta d'universitats ; es van dictar 

normes per a la convalidaci ó 

dels exàmens fets a partir del ju - 

liol del 1936 . 

Pel que fa al professorat, aquel l 

qui anteriorment havia pertangut 

a l'escalafó general de catedràtics 

d'universitat quedava 

suspès de càrrec, i havia d e 

sol . licitar el reingrés d'acord 

amb determinades normes "depuradores", 

mentre que els qu e 

havien estat nomenats per la Generalitat 

quedaven cessats sin 

que esto quiera decir que sus 

servicios no puedan ser utiliza - 

dos con caracter interino, un a 

vez que se hayan determinado l a 

ideología y la actuación polític a 

y social en relación con el Movimiento.

Para el Nuevo Estado, escrivi a 

1'aleshores ministre José Ibáñez 

Martín, la autonomía didáctica 

degenera fácilmente en 

anarquía y tiende a la extensión 

de disciplinas, según los caprichos 

científicos, con disminución 

de la intensitat en aquéll o 

que es fundamental . He aquí 

porqué el estado . con el consenso 

de los universitarios, h a 

de establecer planes y sistema s 

fijos y estables, con lo cuale s 

sólo cabrá la alternativa autonómica 

de los cursos monográficos 

y de especialización . 

Això tancava un capítol de l a 

Universitat de Barcelona amb e l 

desmembrament d'una part important 

de la Facultat de Medicina, 

principalment deis departaments 

(le Fisiologia, Terapèutica 

i Cirurgia, l'exili de deu numeraris 

i agregats (Bellido. Carrasco . Cuatrecasas, 

Pere Domingo. Gómez 

Márquez, Mira, Pi i Suñer, Antoni 

i Joaquim 'frias i Lluís Sayé) , 

el de quinze professors auxiliars 

més, l'empresonament d'un catedràtic 

i d'un auxiliar (Vidal Jordana 

i Rodríguez Arias), la cessació 

i el trasllat forçós a Granada 

d'Antoni Salvat, l'apartament do - 

cent i hospitalari de Francesc Te - 

rrades i un llarg etcètera de denúncies 

i depuracions . 

Les noves autoritats acadèmiques 

van haver de reorganitzar 

una Facultat de medicina pe r 

tornar-la al centralisme decimonónic 

de la Llei Moyano : van 

desaparèixer les assignatures 

que s'havien creat a l'època qu e 

finalitzava. Fisiologia, Terapèutica, 

Cirurgia, Higiene i Pediatria, 

es van haver de reestructurar, 

en alguns casos amb llarg s 

períodes de seu vacant . Per contra, 

d'altres mestres, també dignes 

representants de la medicina 

catalana, van restar als seu s 

càrrecs una vegada se'n va n 

haver "depurat" les responsabilitats 

polítiques : gràcies a ells , 

molt lentament i malgrat l'obscurantisme 

i les penúries de l'època, 

a poc a poc es van anar re - 

agrupant els elements que l a 

guerra havia dispersat, i es va 

iniciar una lenta renaixença . 

Agustí Pedro i Pons i Francesc 

Ferrer Solervicens van seguir a 

Patologia mèdica ; Víctor Conill i 

Pere Nubiola a Ginecologia i a 

Obstetrícia, respectivament ; a 

Salvador Gil Vernet li va desa - 

parèixer la càtedra d'Urologia , 

encara que no el servei hospitalari, 

i va tornar a l'ensenyament 

de l'Anatomia al costat de Manuel 

Taure Gómez, qui, cessa t 

per la Generalitat l'any 1936, i 

havent tornat amb els vencedors, 

va ser degà entre el 1939 i 

el 1940, i, llevat de la de Pediatria, 

la resta de càtedres no van 

118 

patir greus menyscaptes. Gra - 

dualment es va anar aconseguin t 

una normalitat aparent a cost a 

d'una lentíssima burocràcia en - 

carregada d'eludir l'allau de pro - 

ves de convalidació d'exàmen s 

republicans . l'obligada accepta - 

ció d'estudis realitzats a la "zon a 

nacional", els cursos abreujats 

per a personal militaritzat. Lo t 

plegat -ironies del destí- utilitzant 

impresos en català amb e l 

preceptiu tampó de "habilitado 

para el idioma español", sens e 

oblidar, com a peça fonamental . 

els temuts expedients d'adhesi ó 

al Movimiento . 

L'octubre del 1945, sis anys després 

de la Guerra Civil, tot jus t 

acabada la mundial, al cap d e 

dos anys de promulgar-se la Lle i 

d'Ordenació Universitària i quan 

es començava a parlar d'una as - 

segurança obligatòria de malaltia, 

que segons els nostres pares 

no podia durar, la nostra gene - 

ració arribava a la Facultat d e 

Medicina : allá hi seguia haven t 

els preceptius emblemas de l 

Movimiento, que ja havien esta t 

familiars a l'institut, mentre qu e 

el Sindicato Español Universitario, 

el SEU, prenia el relleu a l 

Frente de Juventudes del batxillerat 

. amb cotització automática 

quan es formalitzava la matrícula 

. Com a primera noveta t

ensopegaven amb una multitu d 

-es deia que eren més de quatre - 

cents- que pretenia ocupar l'escà s 

centenar de places del petit amfiteatre 

d'Anatomia -llevat de l a 

reservada per a I-estudiante 

caído"- on . després de les prime - 

res lliçons "magistrals" i la immediata 

adquisició del Testut , 

ens adonàvem de les jornades 

mnemotècniques que ens queie n 

a sobre per poder recordar quin a 

artèria travessava determina t 

orifici quan aquest -males llengües 

suposaven- es podia have r 

practicat artificialment : a mesura 

que les lliçons magistrals e s 

repetien, l'anatomia s'anava tornant 

inanimata. Al capdavant de 

l'assignatura hi havia, hi tornav a 

a haver. Manuel Taure Gómez, a 

qui . en uns temps menys dolents 

(le la dècada dels seixanta i després 

d'uns enfrontaments am b 

els estudiants . se li va aconsellar 

un retir. Amb el seu successor. 

Domingo Ruano Gil, l'anato - 

mia va tornar a ser animata . D e 

l'anomenada "Tècnica anatòmica" 

. és millor no parlar-ne perquè 

pràcticament no va existir . 

El segon curs d'Anatomia va 

mantenir els mateixos professors 

d'abans de la guerra, i en va 

canviar l'escenari, però no l a 

metodologia . Se seguia recitant 

el 'Testut amb semblants lliçon s 

magistrals, de les quals Gil Ver - 

net es reservava els capítols de l 

ronyó i els genitals, i deixava l a 

resta per als seus adjunts, sense 

que tampoc en aquest cas les 

pràctiques de dissecció ocupes - 

sin gaires hores . La varietat, 

però, residia en la metodologi a 

dels exàmens . ja que si a prime r 

curs eren orals. exhaustius i am b 

un brutal percentatge de suspensos, 

ara es plantejaven per es - 

crit, tots alhora, a l'immens amfi - 

teatre avui desaparegut . 

Una altra de les assignature s 

preclíniques era la Histologia . 

vacant des de la mort de Ferrer i 

Cagigal, i entre el 1939 i el 1942 

ocupada interinament per Dieg o 

Ferrer Fernández de la Riva, auxiliar 

seu .Al 1942 va guanya r 

les oposicions Julio García Sánchez-Lucas 

(1901-1969) . procedent 

de Valdecilla i de formació 

alemanya . la classe del qual començava 

puntualment a les vui t 

del matí. A la presentació anunciava 

que tenia el costum d e 

suspendre el cinquanta per cen t 

de l'alumnat, i recomanava e l 

Tratado de histología y anatomia 

microscópica de Szymonowicz i 

Krause, així com unes Lecciones 

de citología y embriología general 

de Diego Ferrer. Les pràctiques 

brillaven per la seva absència, ja 

que un problema econòmic -es 

deia- havia impedit l'adquisició 

de microscopis, que tampoc no 

119 

van arribar a temps per al cur s 

d'Anatomia patològica, i així va m 

passar per les dues assignature s 

sense haver visionat una cèl•lula , 

ni normal ni patològica . De l 

museu, abans excelient, de Ferrer 

i Cagigal, no se'n va tornar a 

parlar. 

Val la pena de recordar que Sánchez-Lucas 

acudia a la Faculta t 

amb cotxe oficial, un Hispano - 

Suiza de la Diputació provincial : 

va ser degà durant (leu anys , 

entre el 1957 i el 1968 . i després 

de la implantació del SOF, 

es va ocupar de la inspecció d e 

l'anomenada "Obra sindical 1 8 

de julio", i va restar en aques t 

càrrec -si la memòria no en s 

falla- fins que va morir. 

Dins dels "desastres de la guerra" 

hi podríem incloure la desaparició 

de l'Escola (le Fisiologia , 

una de les naus capitanes de l a 

Facultat. Entre el 1939 i el 194 2 

la càtedra la va ocupar interina - 

ment i inexplicablement Anton i 

Cardoner Planas (1902-1984) , 

metge pràctic especialitzat en l a 

proctologia del seu temps, qu e 

havia passat el període bèl-lic a 

Valladolid. M'hi va unir una bon a 

amistat, a través de la modèlic a 

aportació que va fer a la històri a 

de la medicina catalana . però n o 

em va parlar mai d'aquella etap a 

que és just qualificar nexplicable, 

ja que es tracta de l a

substitució de Pi i Suñer. La vacant 

no es va cobrir fins al 1942 , 

que va guanyar l'oposició Jua n 

Jiménez Vargas (1913-1997), e l 

qual d'aquesta manera acumula - 

va la Fisiologia General amb l a 

Bioquímica i la Fisiologia especial 

. Persona poc comunicativa , 

suposàvem que les seves lliçons 

també devien ser "magistrals" , 

ja que la nostra intel.ligència n o 

arribava a assimilar-les . Els textos 

de referència van ser la Fisiología 

aplicada de Samso n 

Wright. el Manual de Bioquímica 

de Cameron i unes Príclicas de 

F'isiología de von Muralt, que n o 

recordo haver utilitzat mai, mal - 

grat la justificació del mateix Jiménez 

Vargas, que al pròleg lamentava 

que "la desproporci ó 

entre el nombre d'alumnes i e l 

personal auxiliar és una de les 

dificultats que més fan sentir . 

sobretot en assignatures com l a 

fisiologia, la necessitat que l'estudiant 

es familiaritzi amb u n 

bon llibre de pràctiques ( . . .) que 

l'alumne . seguint el text, i fins i 

tol sense cap altra explicació , 

perfectament pot realitzar el s 

exercicis" . 

amb freqüents absències i temuts 

exàmens finals, habitualment e l 

suplien els seus adjunts, d'entre 

els quals van sorgir exce l . lents fisiòlegs 

a l'etapa posterior. D'el l 

es va dir que no es va oposar a la 

\uKustí Pedro i Pon s 

purificació pcI foc de tota la docu - 

mentació del període anterior qu e 

quedava . Al cap d'uns quants 

anys va col . laborar a organitza r 

la Facultat de Medicina de la Uni - 

versitat de Navarra . 

Extramurs, a l'edifici de la Universitat, 

s'impartien les classe s 

de Física i de Química a càrrec . 

respectivament, d'lsidre Póli t 

Boixareu i de Josep Pascual Vila . 

i per acabar no hem d'oblidar , 

pel caràcter obligatori i amb papereta 

final d'examen . l'assignatura 

de Formació política, a càrrec 

del catedràtic de Filosofia i 

120 

Lletres Emilio Huidobro de l a 

Iglesia . i les de Criteriología religiosa 

i Dogma, a primer i a sego n 

curs, a càrrec d'un canonge-censor 

i d'un futur bisbe . 

Tancava el segon curs la Micro - 

biologia, el titular de la qua l 

també n'era d'Iligiene i Sanita t 

de sisè, on coincidíem amb el s 

estudiants de Farinàcia . Aquella 

va ser una altra de les càtedres 

que va desarborar la Guerr a 

Civil a causa de l'exili de Per e 

Domingo i el trasIlat forçós 

d'lntoni Salvat : les seves assignatures 

es van tornar a agrupa r 

en un sol departament . Vacan t 

fins al 1943 . la va guanyar pe r 

oposició Justo Covaleda Ortega . 

procedent de Granada, que . progressivament 

i per molies d e 

salut . va anal' delegant funcions 

en el seu ajudant Agustí Puma - 

rola Busquets . i entre tots dos 

van aconseguir una assignatur a 

agradable . tot i la dificulta t 

d'entendre Covaleda a causa de l 

fort accent andalús . X1l text recomanat, 

Lec'ciones de micro - 

biología médica d'Emilio Zapatero 

. s'hi van sumar aquell s 

apunts ciclostilats que patrocinava 

el SI,U i que no es van corregir 

mai, que ja no ens abandonarien 

. Amb Pumarola va m 

poder assaborir la primera 

pràctica efectiva, la modest a 

visió d'un bacil de Koch, aques -

ta vegada amb una veritable escassetat 

de microscopis . 

Patologia general, Farmacologia . 

Terapèutica física i l'Anatomi a 

patològica que ja hem comentat . 

tancaven el període preclínic . on 

tornem a trobar dues assignatures 

òrfenes de guerra -Patologia 

general i Farmacologia- i un a 

tercera esqueixada de la branca 

general de l'antiga Terapèutica : 

la Matèria mèdica i ,~\rt de receplar 

. :Am i) la primera . Patologi a 

General, vam tenir el primer contacte 

amb el malalt . i va ser a 

partir d'aleshores que vam proval' 

de situar-nos dins el med i 

hospitalari . sota l'aspecte 

ternat extraoficial -una exigu a 

minoria ho va aconseguir per l a 

via de l'oposició- . a les diferent s 

clíniques. Recordem que l'ofert a 

era mínima . ja que al marge de l 

Clínic només hi havia l'extrauniversilari 

Hospital de la Sant a 

Creu i Sant Pau -aleshores de l a 

Santa Cruz v San Pablo- . i . am b 

molt escassa capacitat d'absorció 

. el de la Creu Roja i els hospi - 

tals municipals . 

La càtedra de Patologia Genera l 

va ser una de les misterioses 

seus vacants quan s'havia superat 

de sobra la Guerra Civil . L'in - 

grés a aquesta parcel . la hospitalària 

n'indicava corn a directo r 

Lorenzo Gironés Navarro (1902 - 

1955) . a qui . en la pràctica . no 

coneixia ningú ni en vam teni r 

notícies fins després de la seva 

mort . sembla que violenta, a Nicaragua 

. De formació germànica , 

i abans de la guerra catedràti c 

de Patologia mèdica a Santiago , 

va ser cirurgià militar, i va coordinar 

les experiències . principalment 

les d'altres . en unes 

Cuestiones médico-quirúr ;icas 

de guer' 1 que es van publica r 

I'anv 1938 a Santander. Va arri - 

bar a Barcelona amb les force s 

d'ocupació . i es va fer amb la va - 

cant que va deixar Cuatrecasas : 

el van nomenar catedràtic de Saragossa 

I'anv segiienl . i gaireb é 

immediatament va obtenir nova - 

ment el trasllat a la Ciutat Com - 

tal . Home inquiet, va provar d e 

succeir Ferrer Solervicens, i qua n 

no ho va aconseguir va marxa r 

cap a Nicaragua : va manteni r 

l'excedència durant gairebé de u 

ans . La interinitat va córrer a 

càrrec de Joaquim de Nadal Baixeras, 

els ensenvarnents del qual . 

en una encertada introducció a 

la medicina, ens van imbuir l a 

biotipologia, de Nicola Pende i 

de kreschmer. al costat d'algunes 

disquisicions sobre la relació 

metge-malalt . A partir de l 

1955, quan nosaltres ja havíe m 

deixat la Facultat . va concursa r 

a la càtedra Arturo Fernández- 

Cruz Liñán . que la va ocupar fins 

121 

que va ser traslladat a Madrid . 

I'anv 1967 . 

I,a Ii'armacologia . separada de 

l'antiga "Terapèutica . Matèria mè - 

dica i Art de receptar" . també 

havia quedat vacant a causa d e 

l'exili de Bellido . El buit el va co - 

brir I'anV 1940 Francisco García 

Valdecasas v Santamaría (1910- ) . 

antic col .laborador de Juan Negrín 

a Madrid . La seva Farrnacología 

experimental) erapéutica 

general . fou el text de nombroses 

promocions d'estudiants quan les 

classes ja havien aconseguit perdre 

aquella antiga prosopopeia , 

tasca a la que hi col .laboraren decididament 

els llavors adjunts . 

Josep Antoni Salvà i Miquel i 

Josep laporte i Salas . Jubilat Valdecasas 

el 1980 . el succeí Salvà 

el qual . també jubilat. fou substituit 

el 1983 per Xavier Forn qua n 

Laporte ja havia passat a (actua l 

Autònoma . I ; escola de Valdecasas, 

al igual que la de B . Lorenzo 

Velázquez de Madrid, encara é s 

present a les tniversitats d'arre u 

I'Lstat . 

Finalment . hem de parlar de l a 

'terapèutica Física, que ja existia 

durant la República i que es v a 

tornar a implantar amb la Lle i 

d'Ordenació 1 niversitària . La càtedra 

. principalment dedicada a 

la temàtica de la radiologia i la radioteràpia 

. la va ocupar Vicenç ' 

Carulla Riera (1896-1971) . per-

sonalital de gran relleu din s 

l'especialitat, que havia esta t 

professor agregat a la Universitat 

Autònoma . Malgrat aquest s 

antecedents, va quedar lliur e 

de depuracions polítiques per - 

què va passar al bàndol subleval 

. on va ser metge militar . 

Quan va tornar a Barcelona, on 

va ocupar un seguit de càrrecs , 

lògicament de designació directa, 

va crear i dirigir el nou Departament 

de Terapèutica Física 

de I'Ilospital Clínic, que fin s 

poc abans dirigia el llegendar i 

Cèsar Comas I,Iaberia (1874- 

1956) . Carulla, però, no v a 

aconseguir motivar els alumnes, 

ja que la seva era una especialitat 

minoritària, i tampo c 

no va saber proporcionar u n 

mínim nivell de coneixements , 

els quals es van reduir a un a 

soporífera teoria que no va 

abandonar la pissarra . 

[octubre del 1948, quan iniciàvem 

el període clínic, finalitzava 

la definitiva "remodelació" de l a 

facultat de la postguerra, i només 

quedaven en servei actiu quatr e 

catedràtics anteriors al 1936 : 

Pedro i Pons, que no es va jubila r 

fins al cap de vint anys, Conil l 

Montobbio (jubilat l'any 1956) . 

Soria (+1955) i Casadesús (jubilat 

el 1951) ; des de l'any anterior 

havien estat substitu'its Peyrí, 

Nubiola i Saforcada . Comença - 

rem recordant la medicina clínica 

. 

En aquells moments, el pla d'estudis 

vigent considerava l'existèn - 

cia de tres càtedres de Patologia 

Mèdica, amb les respectives clíni - 

ques . Cronològicament. les dues 

primeres eren consubstancials 

amb la mateixa Facultat del Pl a 

Moyano, i la guerra no s'hi havia 

acarnissat, llevat d'algunes "depuracions" 

. que aviat van se r 

compensades . La tercera s'acabava 

de crear, i com que els cursos 

no eren rotatius, se seguie n 

les tres "mèdiques" amb el mateix 

catedràtic . 

Ja hem dit que Pedro i Pons va 

seguir en actiu . però Ferrer Solervicens 

havia mort l'any 1943 , 

i el va succeir, per trasllat. Joan 

Gibert Queraltó (1907-) . La càtedra 

de nova creació la va ocupa r 

Máximo Soriano Jiménez (1903- 

1978), procedent de Santiago , 

encara que tots dos s'havien for - 

mat al voltant de Pedro i Pons . El 

panorama científic el podem resumir 

corn a tètric, fruit de l'obs - 

curantisme imperant, de l'empobriment 

del país i de I'a'illament 

consegüent a la Segona Guerr a 

Mundial : es va haver de comença r 

pràcticament des de zero . 

Cronològicament, Ferrer Solervicens 

era el més antic, un any 

anterior a Pedro i Pons. Des del 

122 

punt de vista de la (locència i durant 

els quatre anys que van passar 

fins a la seva mort, va segui r 

impartint les seves habitual s 

lliçons davant del malalt, am b 

unes minucioses exploracion s 

que sempre es recolzaven en l a 

metodologia anatomoclínica . i 

fugint de les conferències magis - 

trals . El seu successor. Joan Gibert 

Queraltó, va venir trasllada t 

des de Saragossa, i va estar al 

capdavant del servei fins que e s 

va jubilar, l'any 1978. sense seguir 

plenament Solervicens. sinó 

que es decantava cap a una especialització 

cardiològica, de la 

qual en va emergir una important 

escola professional . 

D'altra banda, Agustí Pedro i 

Pons va reestructurar la seva clínica 

amb joves i valuosos ele - 

ments que havia incorporal després 

de la Guerra Civil . i va 

crear, al marge de reglaments i 

disposicions universitàries, un a 

escola de clara mentalita 

t patològica, que l'havia de sobre - 

viure i que va establir les bases 

de l'actual medicina catalana . A 

l'igual de Solervicens. el se u 

mestre, les seves classes sempr e 

van ser pràctiques, i tenien un a 

clara influència metodològic a 

francesa ; en certa manera, e s 

decantava cap al camp de les 

malalties infeccioses . Al seu cos - 

tat, i com a complement insepa -

abie a partir del 1941 . hi havi a 

Pere Farreras Valentí, el seu deixeble 

predilecte i el màxim expo - 

nent d'aquella escola . a la qua l 

va incorporar -sense perjudicarla- 

una indiscutible influènci a 

germànica . 

Malgrat la joventut . Farreras no 

va desmerèixer el mestre . sin ó 

que es van complementar, i va n 

iniciar una línia d'investigaci ó 

hematológica que va culminar, a 

partir del 1964 i ja excedent co m 

a catedràtic de Salamanca, amb 

la consolidació d'aquesta nova 

especialitat . una de les primeres 

que van emergir de la fragmenta - 

ció de la medicina interna. A par - 

tir del 1950. ja arraconats els 

obsolets apunts ciclostilats, com - 

plementats amb el Domarus, l'estudiant 

. i fins i tot el metge e n 

general, va poder disposar de l 

Tratado de Patología ,v Clínica 

médicas, dirigit per Pedro i Pons . 

i amb Farreras com a secretar i 

d'edició, potser l'últim d'aquestes 

característiques que es va 

publicar al nostre país. 

Malgrat que es va jubilar l'any 

1968, Pedro i Pons va seguir en 

actiu com a director del Departament 

de Medicina Interna de l a 

nova Residència de la Seguretat 

Social, l'organització que tant 

havia criticat, fins que va mori r 

sobtadament al 1971 . Al mateix 

temps . Pere Farreras, que va 

morir al cap de poc de morir e l 

seu mestre, no el va poder succeir 

a la càtedra, que va ocupa r 

Ciril Rozman, deixeble dels al - 

tres dos, i com Farreras catedràtic 

de Salamanca . Amb ell, le s 

escoles de Pedro i Pons i de Farreras 

Valentí, en perfecta simbiosi 

. s'han adaptat a les peculiaritats 

de les noves tendèncie s 

departamentals . 

Finalment, i pel que fa a la Patologia 

i la Clínica mèdiques, ja hem 

dit que la tercera càtedra s'havia 

creat l'any 1943 . i va ser ocupada 

per Máximo Soriano Jiménez, catedràtic 

de Santiago des de fei a 

dos anys, i que abans havia esta t 

adjunt de Pedro i Pons . De clara 

influència germànica -havia esta t 

a Viena-, a les explicacions, a 

l'exploració i fins i tot en la meticulositat 

exhaustiva dels exàmens 

. seguia la línia de Ferre r 

Solervicens. Lògicament. el se u 

servei havia sorgit del no-res, i 

malgrat això . amb menor intensi - 

tat que Pedro i Pons i fins i tot 

sense l'especialització final d e 

Gibert Queraltó . Soriano va aconseguir 

formar una acceptable es - 

cola fins que, després que es va 

jubilar, al 1973, les tradicional s 

càtedres es van estructurar co m 

a departaments . 

l; ensenyament de la cirurgia, les 

tres càtedres de Patologia i Clí- 

123 

nica quirúrgiques . van ser u n 

altre deis vergonyosos capítol s 

de seus vacants de la postguerra 

. aquesta vegada multiplica t 

per tres, i durant anys sota l a 

dictadura d'un mateix personatge 

. Havent-se exiliat Joaquim i 

Antoni 'frias Pujol, que van se r 

substituïts de manera interina , 

respectivament . per Joan Pui g 

Sureda -agregat de l'Autònom a 

que havia passat la guerra a 

Burgos- i per Antoni Morale s 

Llorens -amb alternatives d'interinitats 

des del 1909-. només es 

mantenia Josep Ma . Bartrina , 

que no va ser jubilat fins a l 

1949. però amb greus deficiències 

físiques. Després d'un fugaç 

i fantasmagòric pas -amb inclusi ó 

en nòmina- de Francisco Martín 

Lagos, entre el 1940 i el 1941 . 

dos anys més tard, al 1943, Pere 

Piulachs Oliva (1908-1976), catedràtic 

de Santiago al 1940 . de 

Saragossa l'any següent . i am b 

antecedents d'haver estat empresonat 

pel govern de la República 

l'any 1938, va succeir Joaquim 

Trias . Al cap de tres anys e l 

mateix Piulachs es va acumula r 

la càtedra d'Antoni Trias, que n o 

va ser coberta fins al 1952 . pe r 

Ramon Arandes Adan (1912+ 

antic adjunt de Piulachs . Un a 

inexplicable falta d'aspirants a l 

concurs de trasllat per a la va - 

cant de Bartrina va mantenir l a

fèrria dictadura de Piulachs, j a 

que al mateix temps Arandes seguia 

actuant com a fidel subordi - 

nat . La situació no es va començar 

a normalitzar fins que va 

arribar Cristóbal Pera Blanco - 

Morales, l'any 1967 . La manca 

de l'inestimable do de la ubiqüitat 

. Piulachs la podia suplir amb 

una extraordinària capacita) per 

a l'estudi i el treball, i les seves 

Lecciones de Patología quirúrgica 

van ser el catecisme de coneixement 

obligat per a lotes les 

promocions de l'època . Com ja 

era habitual, llevat del cas de la 

Patologia mèdica, les pràctiques 

van seguir brillant per la seva 

absència . 

De les especialitats d'allò qu e 

avui anomenem segon cicle, e l 

binomi obstetrícia-ginecologi a 

ocupava dos cursos, a càrrec d e 

Pere Nubiola i Víctor Conill, qu e 

ja hem esmentat, fins que el primer 

es va jubilar, l'any 1948 . i 

Conill i Emili Gil Vernet, adjun t 

de Nubiola, van cobrir el buit . 

Manuel Usandizaga Soraluc e 

(1898-1982) va succeir efectivament 

Nubiola, però no en v a 

poder eclipsar el record, mentre 

que els seus deixebles, junta - 

ment amb els que s'havien formal 

a la Maternitat al voltant d e 

Santiago Dexeus . van seguir dominant 

l'obstetrícia del país . Un 

any abans de jubilar-se, tal co m 

havia fet Pedro i Pons . Usandiza - 

ga va passar a la Seguretat Socia l 

per a dirigir la nova Maternitat . 

En aquesta designació hi van in - 

fluir aspectes personals i polítics . 

Jubilat, al seu torn, Conill l'an y 

1956. el va succeir Emili Gil Ver - 

net (1905-1970), cirurgià duran t 

la Guerra Civil . ajudant d'urologi a 

juntament amb el seu germà Salvador, 

anatomopatòleg i final - 

ment obstetra, que pot ser consi - 

derat corn a personatge "pont " 

entre dues èpoques . 

La pediatria va ser un altre del s 

ensenyaments afectats per l a 

Guerra Civil, amb l'empresona - 

ment i l'apartament de la universitat 

de Gregori Vidal Jordana . 

que durant la guerra havia esta t 

director de l'Hospital Clínic . 

Seus vacant l'any 1939, al ca p 

de dos anys va tenir lloc el trasllat 

de Rafael Ramos Fernández 

(1907-1955) des de Salamanca , 

per un procediment que els investigadors 

no han pogut aclari r 

però que s'intueix que està estretament 

relacionat amb l a 

seva plena identificació amb e l 

Régimen . 

De l'anterior equip de Vidal Jordana, 

n'havien quedat Josep Ma . 

Sala Ginabreda, que al cap d e 

poc temps va esdevenir cap de l 

departament pediàtric de I'Hos- 

124 

pital Municipal d'Infecciosos 

-avui Hospital del Mar- i Luis 'forres 

Marty. voluntari de la l)ivisión 

Azul entre el 1941 i e l 

1943 . El servei que va troba r 

Ramos comptava amb sis llits 

per a lactants i cap espai per a 

nadons, que habitualment. i fins 

que Usandizaga va ser catedràtic 

d'Obstetrícia, eren atesos a l 

de Pere Nubiola . Simultània - 

ment, malgrat les penúrie s 

econòmiques del moment . Ramos 

va aconseguir suport i donatius 

per a millorar de manera ostensible 

les instal•lacions, i es v a 

saber envoltar de bons i jove s 

col•laboradors . amb els qual s 

havia de crear una excel . lent escola 

. 

A classe seguia el seu Trastornos 

nutritivos del tac/ante, líni a 

d'investigació en què estava interessat. 

junt amb unes nocions 

de puericultura de caràcter divulgador, 

on seguia aquella ide a 

de la raça espanyola que Martínez 

Vargas havia promogut anys 

enrere, i que ara anava tan d'acord 

amb els dictàmens del nuevo 

I stado . Amb Ramos compartia l a 

docència Torres Marty. qui soli a 

acudir a classe ami) el seu brillant 

uniforme falangista . i acompanyava 

les explicacions am b 

freqüents arengues polítiques . 

Ramos va morir inesperadamen t 

als 42 anys, i la càtedra va que-

dar en mans de Torres MarLy , 

qui, en el fons, i sense aparta r 

les explicacions del llibre d e 

Ramos, va mirar de mantenir , 

més aviat malament que bé, Fequip 

de coUlaboradors, així co m 

l'escola de puericultura . A partir 

d'aquell moment, i de maner a 

inexplicable per ais menys informats 

sobre els topants de les 

oposicions universitàries, Torres 

Marty es va mantenir en una interinitat 

de nou anys, fins a l 

1964 . malgrat periòdiques convocatòries 

que . alhora que feie n 

bullir la sang als cacics de torn , 

el temps físic s'encarregava d'eliminar 

els més ben situats qua n 

no era la mateixa Administració , 

declarant deserts els successius 

concursos de trasllat . Unes oposicions 

convocades de manera 

inesperada al 1964, on van concórrer 

diversos deixebles de Ramos . 

i fins i tot el mateix Torres Marty , 

van donar la victòria a Manue l 

Cruz Hernández (1926-), catedrà - 

tic de Cadis, que va arriba r 

acompanyat d'algun col . laborador, 

i es va jubilar l'any 1991 . 

D'entre la resta d'especialitats , 

oftalmologia, otorinolaringologia, 

dermatologia, medicina lega l 

i psiquiatria, les tres primeres 

s'havien anat separant del tronc 

quirúrgic comú al principi de l 

segle, tot i que no van ser insti - 

tucionalitzades, a Barcelona, fin s 

al 1915. 'Potes elles significaven 

un complement per a la forma - 

ció general del metge, i, lleva t 

dels futurs especialistes, l a 

resta anava a aprovar l'assignatura, 

alhora que els professor s 

mostraven més interès per l a 

formació d'especialistes que per 

la docència general, i tampoc n o 

s'hi esmentava la paraula "pràctiques" 

. La postguerra els havi a 

estat benigna, si n'exceptuem la 

psiquiatria . 

Josep Antoni Barraquer i Roviralta 

(1852-1924) va ser l'iniciador 

de l'oftalmologia "científica " 

a Catalunya . De formació francesa 

i ja professor auxiliar, al s 

65 anys va ser nomenat catedràtic 

enfront del candidat oficia l 

del claustre, Manuel Menach o 

Peyrón (1860-1934) . Es va jubilar 

al 1921, i la vacant no es va 

cobrir fins al cap de cinc anys , 

quan el va succeir Mariano Sori a 

Escudero (1889-1955) . La guerra 

no va afectar el servei, i és 

preferible passar el teló de l'oblit 

a la nostra experiència, j a 

que, deixant de banda que n o 

vam veure al llarg de tot el curs 

un sol ull que no fos dibuixat a l a 

pissarra, gairebé el noranta pe r 

cent del programa es va reduir a 

lliçons de física òptica . Soria es 

va jubilar l'any 1975, i el va succeir 

Josep Casanovas Carnicer, 

125 

antic adjunt del seu antecessor i 

al mateix temps catedràtic, com 

tants d'altres, de Salamanca, qu e 

va aconseguir augmentar l'interès 

de l'estudiant per l'especialitat 

i va millorar notablemen t 

les característiques del servei . 

I ; otorinolaringologia també v a 

néixer, oficialment, al 1915, i e l 

primer titular en va ser Francesc 

de Sojo i Batlle (1850-1935) , 

procedent del camp de la cirurgia 

i auxiliar interí des del 1902 : 

és de suposar que devia segui r 

el text de Ricard Botey. Jubila r 

l'any 1920, el va succeir, l'an y 

1926 . Ferran Casadesús Castells 

(1881-1972), que s'havi a 

format a l'Institut Rubio de Madrid 

i que va realitzar una tasc a 

més aviat assistencial que n o 

docent . La Guerra Civil la v a 

passar a la zona sublevada, adscrit 

a la Universitat de Sevilla, i 

es va jubilar l'any 1951 . La seva 

successió va ser molt moguda : 

hi optaven Rossend Poch i Viñals. 

deixeble seu i catedràtic d e 

Granada, i Adolfo Azoy Castañé , 

que era catedràtic de Sevilla . 

Aquest darrer va ser designa t 

l'any 1954 . i la seva primera actuació, 

el mateix dia que es va 

presentar a l'Hospital Clínic, va 

ser desmantellar el Departa - 

ment. L'Escola de Casadesús v a 

cercar aixopluc a altres centres 

hospitalaris, principalment l'Hos -

pital de Sant Pau, on es va mantenir 

pròsperament. La jubilació 

d'Azoy va arribar l'any 1971 . 

Pel que fa a la Dermatologia , 

que anteriorment havia estat a 

càrrec dels cirurgians i on se se - 

guia uns acceptables textos d e 

Giné i Partagàs (1889), dins d e 

la línia d'Olavide, tampoc no es 

va independitzar fins al 1915 , 

amb la designació de Jaum e 

Peyrí Rocamora (1877-1950) , 

qui, primer com a auxiliar, i fin s 

que es va jubilar al 1947, va dominar 

l'especialitat durant mé s 

de quaranta anys . En una època 

de sífilis i de serologia, Peyrí es 

va adaptar a les circumstàncies , 

i va ensenyar una dermatologi a 

pràctica, senzilla, assequible pe r 

a les intel•ligències corrents , 

però que obria les portes cap a 

l'exterior per a formar una escola 

incipient. El va succeir l'extraordinària 

figura de Xavier Vilanova 

Montiu (1902-1965), qu e 

va transformar l'especialitat . De 

clara formació francesa, com el s 

grans dermatòlegs del seu temps , 

l'any 1942 era catedràtic de Valladolid, 

al cap de poc temps de 

València, i un nou trasllat el va 

portar a Barcelona . Durant e l 

nostre pas per la càtedra, i mal - 

grat que era una especialitat minoritària, 

Vilanova va saber despertar 

l'interès amb unes classe s 

exposades amb claredat, gairebé 

sempre pràctiques, que seguien 

el tractat de Gay Prieto . Del se u 

entorn en va emergir una extra - 

ordinària conste l . lació de deixe - 

bles, i es pot considerar Vilano - 

va, al costat de Pedro i Pons i de 

Farreras Valentí, com un dels 

millors mestres d'aquell període . 

A Medicina legal . Manuel Safor - 

cada s'havia jubilat al 1947, i a 

partir d'aquell moment la càtedra 

es va desdoblar, i va tornar a 

emergir la Psiquiatria com a ensenyament 

independent, tal co m 

ho havia estat en temps de l a 

Universitat Autònoma i potse r 

substituïda als primers anys d e 

la postguerra per una esmorteïda 

assignatura de Psicologia a 

càrrec de Pere Font i Puig, professor 

de la Facultat de Filosofi a 

i Lletres . Medicina Legal i Toxi - 

cologia van quedar encomana - 

des a Miquel Sales Vázque z 

(1903-1981), metge forense i 

adjunt de Saforcada durant l a 

República, que insistia massa en 

els tecnicismes de l'especialitat . 

Ramon Sarró Burbano, el teòri c 

successor de Mira, no es v a 

saber adaptar -almenys els primers 

anys- a les característicp i 

d'uns estudiants ja a punt d'aca - 

bar els estudis, i va ser responsable 

d'un ensenyament gen s 

fluid i difícilment comprensible . 

Al seu primer curs acadèmic , 

1950-1951, en plena època del 

126 

nacionalcatolicisme, va difondre 

entre els alumnes un explosi u 

test sobre sexualitat, del qua l 

se'n va parlar durant anys . 

Com a fet merament testimonial, 

recordarem la presènci a 

d'una "Deontologia mèdica", am b 

independència dels anterior s 

cursos religiosos i també am b 

matrícula i papereta d'exame n 

incloses, a càrrec d'Antonio Castro 

Calpe : cronològicament pertanyia 

a la promoció del cirurgi à 

Manuel Corachán, però espiritualment 

era membre de l a 

Companyia de Jesús, i consiliar i 

de la Societat Medicofarmacèutica 

dels Sants Cosme i Damià . 

Al curs 1950-1951, quan la nostra 

promoció estava a punt d e 

deixar la Facultat, el darrer an y 

-el sisè- en duia afegit un setè , 

en teoria dedicat a pràctique s 

que semblava que allargarien e l 

període de llicenciatura . De fet , 

no va ser així, i les paperetes va n 

aportar un "apte" general, gaire - 

bé igual que les d'una altra disciplina, 

que aleshores era una as - 

signatura "fantasma", la Història 

de la Medicina, primer adscrita a 

la càtedra de Gibert Queraltó, i 

més tard a la d'Usandizaga, o n 

sense necessitat de presència física, 

l'enciclopèdia Espasa facilitava 

el material necessari per a 

les preceptives biografies .

127 

A la dècada dels seixanta es v a 

començar a parlar d'una necessària 

remodelació de la facultat 

i de Ullospital Clínic , 

quan Manuel Usandizaga n'er a 

el director, i a l'empara de la 

nova legislació naixien diverse s 

escoles professionals . Al 1968 , 

durant el tardofranquisme, l a 

Facultat de Medicina de Barcelona 

perdia l'hegemonia que v a 

detentar des del 1843, i un a 

nova Universitat -batejada am b 

el nom d'"Autònoma"- havia d e 

compartir l'ensenyament superior 

a Catalunya . Aquella Facul - 

tat de medicina de la dècad a 

dels seixanta -que, juntament 

amb les altres, va haver de suportar 

anys d'exili en unes altres 

dependències universitàries- 

i aquell mateix hospita l 

clínic, segueixen patint la remodelació 

. 

Escut de la Universitat de Barcelona . novamen t 

incorporada la paraula "Libertas ° el 1987

6IBLIOGRAN'I A 

FONT S 

1)iciarnen relativo a la erección ele un Hospital 

Clínico y una Facultad de lledicina en Barcelo- 

na . aprobado por el Claustro de la mencionad a 

Facultad en sesión de 31 de llayo de 1879. Bar- 

celona, Sucs . (le Ramírez N Cía ., 187 9 

! Facultad de Medicina de la Universidad de Bar- 

celona . Críledra de Técnica :lnalómica. Mernoria 

de los cursos 1921-23 . Barcelona . Angel Ortega . 

(s .a . I 

Instrucciones generales para la organización e 

gobierno de las Clínicas en las Facultades médi- 

cas Instrucciones generales para la organizació n 

gobierno de las Clínicas en las Facultades mé- 

dicas del Reino . Barcelona . Ilenrich N: Cia . . 189 2 

111R1 . 1 ; . : RODRIGII ;'L 1RI :1S . B . 1 'nirersita t 

Autónoma de Barcelona . Facultat de Medicina . 

Cátedres de Psicologia i de Nemologia . Curs 

1933-34. l'rograma deis ensenyaments . Barcelo- 

na . A :AC&\ . 193 3 

IINIFERSIT 1'1' de Barcelona . .lnuari 193-I - 

l935 . Barcelona . Tip . Occitània, 193 4 

1 \R ERSI'I'AT Autónoma de Barcelona . Facul- 

tat de lledicina . c)rganilzació . règim d'esludis . 

Programa de cursos per a l'any 1933-1934 . Bar- 

celona . Impremta \lallorca . 410 . )ca .19331 

B) BIBIJOGRNh'1_ 1 

SECLN IAilIA 

BOSCB-GI\IPI:R 1, Pece . La 1'niversilal i Cata- 

luma. Barcelona . Edicions 62 . 197 1 

BROGGI 1 \11,II'S, DIoisis . Intecedenls i 

tendèn cies que portaren a la 1 ni%ersila l aulono - 

ma. I Congrés d'història (le la Medicina Catala- 

na . Barcelona 1970' \eles 16 : 224-22 9 

CALBET 1 E \I %RASA . Josep :hacia . Els en- 

senyaments sanitaris en el segle AL\. en : /lisió - 

Ha de la Universitat de Barcelona . 1 Simposiu m 

1988 . Barcelona . Publicacions de la 1]niversilat . 

1990 . p . : 271-28 9 

CASASSAS . Oriol . La medicina catalana de l 

segle A\ . Barcelona, Edicions 62, 1971 ) 

C:1S1SS%S . Oriol : RAMIS . ,loaquim . lletges de 

nens . Cent anys de pediatria a Catalunya . Barce- 

lona . Edicions de La Magrana . 199 3 

COLONII\ES 1 PUIG . ,loan . Esbós híslóric de 

1'ensenraunenl (le la medicina interna a l'an- 

tiga Facullal de Medicina de Barcelona (184 3 

a 1906) . 1 Congrés d'llislòria de la lledicin a 

Catalana. Barcelona 1970 : Actes, l\ : 235 - 

24 1 

CORBEI,I,A. Jacint . hislória de la Facultat de 

128 

Medicina de Barcelona 1843-1985 . Barcelona . 

Fundació Vriach . 1996 

I)1NO\ . ,lose . "Sobre los inicios (le la medicin a 

clínica en España . 

historia. 1986 (12) 

1801-1850" . lledicina e 

RI:\ I:N'1'OS . Jacint : G 1RCI nna : I'IQI E 

Carme . història de la lledicina catalana sola e l 

franquisme i les seres conseqüències . Baivel( inri . 

l lacer. 199 0 

RIB 1S 1 )I :1SS :1\ X . 1lbert . l,a 1 inirrrsital aulir- 

norna de Barcelona. Barcelona . Edicions 62 . 

197 6 

SOLDI?\ II,Y . Ferran . Barcelona sense 1'nicersi- 

tal i la restauració de la (oirersilal de Barcelona 

(1714-1837) . Barcelona . Universilal de Barcelo- 

na, 193 8 

'FRIAS 1 I'l,lO1, . lnloni . Experiències sobre 

l'ensenyament de la medicina duran! l'autonomia 

de la Liniyersilal de Barcelona (del 1933 a l 

1939). 1 Congrés d'histèria de la Medicina Cata- 

lana . Barcelona 19711 : ;Aeles . 11 : 21)3-22 3 

1_1LQI :I:'z G .- Ql I:11;1)(1 . Francisco . Tres cale- 

drálicos montañeses en la Facuhad de lledicina 

de Barcelona (1850-1883-1919) . 1 Congré s 

d'Ilislbria de la Medicina Catalana . Barcelon a 

1970 : Actes 11 : 248-25 1

CAPÍTOL VI 


DE SANTIAG O 

Delfín García Guerra

Introducció 

La Universitat de Santiago, qu e 

va començar el seu camí definitiu 

al segle XVI, va arribar a l a 

majoria d'edat al final del 1648 , 

amb la creació de la Facultat d e 

dret i de la de Medicina . A l a 

història d'aquesta darrera, h i 

podem distingir tres etapes clarament 

definides. Un primer pe - 

ríode -entre el 1649 i el 1755- , 

que podem qualificar com a 

"etapa escolàstica", que arrenca 

amb la dotació de les càtedres 

de Prima i de Vespres (posteriorment 

d'Institucions Mèdiques), 

a les quals es va afegir l a 

de Mètode l'any 1673 . Al 1755 , 

amb la posada en marxa de le s 

càtedres d'Anatomia i Cirurgia i 

de Física experimental, s'inici a 

una "etapa de transició", qu e 

coincideix amb la renovació del s 

estudis mèdics a Espanya durant 

el període il . lustrat. Després 

d'un relatiu estancament , 

la Facultat entra al 1845 a l a 

darrera etapa, que s'allarga fins 

a la fi de la Segona República , 

límit cronològic d'aquest treball . 

Aquest període emmarca la cons - 

titució del que, de manera tòpica, 

se sol anomenar Escola Mèdica 

Compostel•lana, i el pode m 

anomenar, per motius que indicaré 

més endavant, "període 

d'esplendor social" . 

Tot i que la monografia en qu è 

s'emmarca aquest treball pre n 

com a punt de partida general la 

llei Moyano del 1857, en el ca s 

de la Facultat de Medicina d e 

Compostel . la és indispensable 

considerar la dècada dels quaranta 

: el pla Pidal del 184 5 

marca l'inici de la modernitzaci ó 

de la Facultat, que entra a l'etapa 

de la consolidació definitiva 

com a prestigiosa Escola mèdica 

. D'altra banda, i per tal d'evi - 

tar repeticions, prescindiré d'aquells 

aspectes que depene n 

més directament de les normatives 

estatals, com ara el contingu t 

dels plans d'estudis o els aspectes 

relacionats amb la titulació , 

molt similars a totes les Facultats 

de Medicina espanyoles . Es 

per això que, preferentment, dedicaré 

l'atenció als problemes 

docents peculiars de la Faculta t 

de Medicina de Santiago, especialment 

els relacionats amb l a 

docència pràctica . Les limitacions 

d'espai m'obliguen també 

a reduir a meres pinzellades l a 

personalitat científica dels qu i 

van ocupar les càtedres de la 

Facultat, i a triar-ne algunes figures 

representatives . 

130 

1845-1868: Del Pla 

Pidal a la Revolució 

de Setembre 

Amb l'entrada en vigor del pl a 

Mata del 1843, els estudis mèdics 

deixaven de ser, a Santiago , 

una Facultat universitària de l 

màxim rang, tot i que se Ii va ad - 

judicar un dels Co l .legis Pràctics 

en l'art de guarir. La direcció va 

recaure en José Varela de Mon - 

tes . N'ocupava la sotsdirecci ó 

José González Olivares, iniciador 

de la cirurgia contemporània 

al Gran Hospital de Santiago 

. De la importància d'aquest a 

figura, en parla el fet que va pro - 

tagonitzar, juntament amb e l 

químic Antonio Casares, la introducció 

de l'anestèsia genera l 

a Santiago, probablement a le s 

acaballes del 1846, i per tant , 

abans que ho fes Diego Argumosa 

a Madrid . 

La vida del Col . legi va ser summament 

breu : al cap de dos 

anys del "Mataplán", l'entrad a 

en vigor del pla Pidal va com - 

portar la recuperació de la Facultat 

de Medicina. Per iniciativa 

de Varela de Montes, la ciutat 

va celebrar com s'ho mereixi a 

aquest renaixement d'allò qu e 

començava a ser la seva Facultat 

més prestigiosa i emblemàtica 

. Aquest descens de la jerarquia 

de la docència mèdica ,

però. no va ser totalment negati u 

per a la Facultat compostel•lana . 

;impuls, ja definitiu, que va n 

rebre a partir d'aleshores tan t 

cis estudis anatòmics com la ci - 

rurgia, va ser, en gran manera , 

fruit de la nova orientació que l a 

"mentalitat quirúrgica" pròpi a 

dels Col•legis va imprimir a l'ensenyament 

de la medicina, i va 

trencar l'escolasticisme residua l 

que caracteritzava aleshores l a 

Universitat espanyola . Malgra t 

que l'ús de l'expressió "Escol a 

Mèdica Compostel•lana" pot se r 

discutible, resulta evident qu e 

l'anatomia descriptiva sempr e 

va mantenir a Santiago un nota - 

ble nivell . Es pot dir una cos a 

semblant de la cirurgia, que, a 

partir de la revolució quirúrgica , 

a Compostel•la sempre va comp - 

tar amb excel . lents professionals 

. pendents en tot moment d e 

les novetats que arribaven d e 

l'estranger, i que, algunes vega - 

des, van fer aportacions personals 

a les tècniques quirúrgiques . 

La contribució dels cirurgian s 

de la Beneficència provincial -n o 

sempre vinculats a la Facultat - 

El Col .legi de Fonseca, íntimament lligat a la història 

de la Faculta( de Medicina cumpostel .lana 

131

va representar un paper mol t 

important. Cal fer notar que l'es - 

cassa producció escrita va motivar 

que el seu prestigi superé s 

escassament els límits de l a 

regió gallega. Per això, no considero 

casual que la iniciativa d e 

construir un nou amfiteatre 

anatòmic sorgís del Col•legi d e 

Pràctics . L'agost del 1844, el di - 

rector enviava una llista d e 

peces necessàries per millora r 

el gabinet anatòmic, així com un 

pressupost, que pujava 300 .000 

rals, "relatiu al cost de construcció 

d'un amfiteatre, reclamat 

des de fa temps per una imperiosa 

necessitat, i que ara és 

absolutament indispensable, s i 

el Col . legi de pràctica de guari r 

ha de donar tots els béns que e l 

govern de S . M . es va proposar" . 

Aviat veurem que el nou amfite - 

atre es va fer realitat a la darreria 

del 1848 . 

Cal recordar que, al començamen t 

del segle passat, la docència pràctica 

de l'anatomia es limitava a 

Santiago a quatre disseccion s 

cada curs acadèmic, que es cele - 

braven quatre dijous prefixats a l 

principi de cada curs, i en ca s 

que l'Hospital no proporcionés 

cadàver es traslladava al dijou s 

següent. En aquell moment es 

feien a l'edifici de la Universitat , 

i posteriorment es va utilitzar 

un local provisional situat a Val- 

re lliure al cementiri de l'Hospita l 

Reial . Al març del 1839, donan t 

resposta a una vella pretensi ó 

de la Facultat, es va instal•lar u n 

amfiteatre anatòmic al recint e 

del mateix Hospital, que va ser 

una permanent font de conflictes 

durant la dècada que va 

estar en funcionament. Malgra t 

que les dimensions eren reduïdes, 

era suficient per donar cabuda 

al petit nombre d'alumnes 

que aleshores cursaven anatomia, 

que no solien arribar a l a 

desena . 

La proposta del Col•legi de Pràc - 

tics va motivar un fracassat projecte, 

al 1845, de construir l'amfiteatre 

anatòmic a l'hort d e 

l'Hospital Reial, amb fons d'instrucció 

pública . Al cap d'un an y 

es va prendre la decisió d'instal 

lar-lo als locals de la Facultat, 

que aleshores retornava a 

l'antic Co l . legi de Santiago Alfe o 

-conegut com a Col . legi de Fon - 

seca-, que havia acollit la Universitat 

fins al començament de l 

segle XIX : la Facultat s'hi v a 

estar fins al 1928, quan es v a 

inaugurar l'edifici en què es 

troba actualment . Aquest alleujament 

va facilitar un emplaça - 

ment adequat i una amplitud suficient, 

així com la insta l .lació a l 

seu costal del museu anatòmic . 

EI nou amfiteatre es va inaugurar 

a la darreria del 1848 . 

132 

Si el Col•legi de Pràctics va consolidar 

els estudis anatòmics , 

aquesta dècada del 1840 marc a 

el començament d'una llarga batalla 

amb l'Hospital Reial pe l 

tema de l'ensenyament clínic . Al 

1842, la Facultat només comptava 

amb una sala per a aquesta 

funció . Això va originar una peti - 

ció del degà, que es queixav a 

que "les lliçons pràctiques e s 

fan en una sala d'homes, i qu e 

eran necessari que es fessi n 

també en una de dones, per a 

poder tenir coneixements de le s 

malalties peculiars i pròpie s 

dels respectius sexes" . 

Amb el suport del pla Pidal, l a 

Facultat inicia els intents de 

"colonitzar" l'Hospital Reial . E l 

24 de gener de 1846 el Rectorat 

eleva una petició al govern, a 

proposta de la Facultat, sol . licitant 

per primera vegada que e l 

Gran Hospital es transformé s 

totalment en Hospital Clínic : 

"Si el guariment dels malalt s 

del Gran Hospital fos a càrre c 

de la Facultat de Medicina el s 

professors i els alumnes podrien 

tenir un camp més vas t 

per a fer les seves observacions, 

i s'evitarien les queixe s 

dels professors de clínica, sobre 

el fet que els metges de l'altre 

establiment només posen a l a 

seva disposició determinats malalts" 

.

Aquesta petició sintonitzava clarament 

amb el pla d'estudis de l 

1845, decididament orientat cap 

als aspectes pràctics de l'ensenyament 

. mentre que l'any següent 

van veure la llum, editades 

per la Imprenta Nacional, le s 

Instrucciones generales sobre e l 

orden y método de la enseñanz a 

en las facultades médicas del 

Reino, així corn les Instrucciones 

generales para la organización y 

gobierno de las clínicas en la s 

facultades médicas del Reino . 

Malgrat que el compliment, en 

general, va estar lluny de se r 

plenament satisfactori, pretenie n 

potenciar l'ensenyament pràcti c 

de l'anatomia normal i la patològica, 

la docència clínica i l'experi - 

mentació de laboratori . En el cas 

de Santiago, les penúries econòmiques 

. l'escassa col . laboraci ó 

de l'Hospital Reial i l'orientaci ó 

"filosòfica" del professorat va n 

provocar que, a excepció -relativament- 

de l'anatomia descriptiva, 

les disposicions en aquel l 

moment fossin lletra morta . L a 

conjuntura semblava favorable , 

a més, per la difícil situació qu e 

patia aleshores el Gran Hospital . 

Una Reial ordre de 26 de mar ç 

de 1847 el desposseïa del caràcter 

d'Hospital nacional, i li adju - 

Pati del Col .legi de Fonseca . Al fons d'aquest a 

fotografia hi havia I'anfiteatre anatòmic .

134 

dicava el de central de Galícia , 

que seria sostingut econòmica - 

ment per les quatre diputacion s 

provincials gallegues . A més de 

servil' "de refugi als malalts i 

d'asil als expòsits", es declarav a 

explícitament l'establiment co m 

a "escola pràctica de medicina i 

cirurgia" . 

Poc després de la promulgaci ó 

del pla Moyano, un nou enfrontament 

entre el Rectorat i la Direcció 

del Gran Hospital a causa 

de l'ensenyament pràctic va fe r 

que la Universitat exigís el compliment 

del reglament clínic de l 

1846. Segons el parer del rector , 

mal podia funcionar l'ensenya - 

ment al Gran Hospital "quan la 

part econòmica és totalment in - 

dependent i no està subordinad a 

a les exigències ordinàries i extraordinàries 

de la Facultat ; 

quan els practicants i els infermers 

deuen el seu nomenamen t 

i només poden ser separats pe r 

una autoritat aliena al govern d e 

les clíniques; quan el servei de 

farmàcia està subjecte al formulari 

de l'Hospital General, i no a 

L'Ilospital Reial, protagonista d'un llarg enfrontament 

amb la Facultat per culpa de I'ensema- 

ment clíni c

l'especial que hi ha d'haver per a 

la clínica . i finalment quan n o 

s'ha fixat, a falta dels anterior s 

preceptes reglamentaris, les relacions 

entre tots dos hospitals" . 

Al cap de dos anys, el 10 de desembre 

de 1861 . la Universitat 

va elevar una memòria a la Direcció 

General d'Instrucció Pública 

on sol . licitava novament 

"que es consideri tot l'Hospita l 

Central com a clínic, i per tan t 

subjecte en la part facultativa a l 

règim acadèmic" . Als següents 

apartats veurem que els problemes 

que suscitava I'ensenyament 

clínic no es van resoldre 

fins ben entrat el segle XX . 

Des del punt de vista doctrinal , 

aquesta etapa de la Facultat de 

Medicina es caracteritza per l a 

dedicació dels mestres compostel 

. lans a la filosofia mèdica i 

per l'explícita vinculació a la tra - 

dició hipocràtica i al vitalisme , 

orientació que havia d'endarrerir 

la introducció del positivism e 

cientificonatural a Santiago . L a 

conseqüència més immediata e n 

va ser l'escassa presència de l 

mètode anatomoclínic . És obligada 

una breu referència a Jos é 

Varela de Montes, la figura més 

representativa de la medicin a 

compostel•lana de les dècade s 

centrals del segle passat . Nas - 

cut l'any 1796 a Santiago, on v a 

cursar estudis entre el 1817 i el 

1819, va estudiar medicina clínica 

a Madrid al costat d'Hernández 

Morejón . Al 1827 va obteni r 

una càtedra d'Institucions Mèdiques 

a Santiago, on va ensenyar 

Fisiologia i Higiene i. posteriorment, 

Clínica mèdica . També va 

ser metge de l'Hospital Reial des 

del 1827, sotsdelegat de medicina 

a Galícia, director del Co l . leg i 

de Pràctics i degà de la Faculta t 

de Medicina . La circumstànci a 

de ser diputat a Corts entre e l 

1844 i el 1846 Ii va permetre 

d'adquirir un destacat protagonisme 

a l'hora d'aconseguir qu e 

Santiago -juntament amb València 

i Cadis- recuperés l'any 184 5 

els estudis mèdics al més alt ni - 

vell . 

Davant la impossibilitat d'analit - 

zar-ne detalladament el pensa - 

ment, expressat en una obra relativament 

extensa, editada entre 

Madrid i Santiago, em limitaré a 

recordar el paper que va representar 

en la polèmica al voltan t 

de la vigència de l'hipocratism e 

que es va desencadenar a Espanya 

a partir del discurs que va 

pronunciar Pere Mata el 26 d e 

gener de 1859 a l'Acadèmia d e 

Medicina de Madrid. Va ser precisament 

Varela de Montes qu i 

va obrir el foc amb un seguit 

d'articles a El Siglo Médico, o n 

defensava la validesa dels plantejaments 

hipocràtics i rebutja - 

135 

va les noves orientacions de l 

materialisme positivista, qu e 

qualificava d"'àspid que enverina 

tota una generació", i ta l 

com indica Elena Ronzón, l'hipocratisme 

de Varela "estava e n 

consonància amb l'esperit de la 

Facultat de Santiago ; la perspectiva 

totalitzadora de l'Home , 

des del punt de vista mèdic , 

comptava, en temps de Varela , 

amb els supòsits, en el fons hipocràtics, 

que animaven nombrosos 

estudis portats a term e 

a la facultat de Santiago sobre 

temes d'hidrologia i de topografia 

mèdiques" . 

El professor compostel•là s e 

sentia obligat a sortir en defens a 

d'Hipócrates per coherènci a 

amb els seus plantejaments do - 

cents . El discurs de Mata estava 

en completa contradicció amb l a 

doctrina que ensenyava i am b 

els consells clínics que dirigia 

als alumnes, als quals encaria la 

necessitat d"'extractar de le s 

obres d'Hipócrates totes les belleses, 

totes les veritats, que 

constituirien una doctrina filosò - 

fica . la veritable doctrina mèdica", 

i afegia que, si ell s'estav a 

en silenci, els seus alumnes podrien 

pensar "que els enganyo , 

que els sedueixo, que antiquat 

amb els anys ignoro la ciènci a 

d'avui, que els condueixo a l'obs - 

curantisme, que els vull fer reac-

cionaris, que els amago el camí 

del progrés" . A més de demostrar 

la injustícia de les paraules 

llançades contra la doctrina hipocràtica, 

es proposava desmentir 

"aquests dictàmens de reaccionaris 

contra els seus prosèlits , 

qualificant-los de pèrfids agent s 

de la política ; en fi, com a vil s 

intel•ligències que sota la disfressa 

d'Hipócrates paren el lla ç 

seductor a la joventut innocent i 

poc previsora" . 

Al pensament de Varela de Mon - 

tes, hi podem destacar dos trets . 

D'una banda, l'explícita orienta - 

ció vitalista, i en conseqüènci a 

l'escàs entusiasme per la inves - 

tigació anatomopatològica . Alhora 

que rebutjava el materialisme 

Filosòfic i Fisiològic, sostenia 

que "el vitalisme ben entès és l a 

doctrina eterna, la doctrina 

única, perquè la medicina n o 

s'ocupa de la mort", considerava 

en unes retòriques paraule s 

sobre l'escassa utilitat de le s 

necròpsies : "que es rebutgi, e n 

bona hora, el vitalisme ; però que 

se'ns digui com s'estudia l'home , 

considerat fisiològicament i patològicament 

. Al materialism e 

del cadàver, de les tombes i del s 

ossaris? . ¿Es voldrà aprendre la 

Mati de l'Hospital Reial abans de ser transforma t 

en Hostal deis Reis Católics 

ciència de la vida i els arcans d e 

l'existència humana a les frede s 

vísceres, imitant els antics harúspexs, 

que veien a les entran - 

yes de les víctimes sacrificades 

als seus ídols l'horòscop de l a 

Humanitat?" . D'altra banda . des 

d'una posició políticament conservadora, 

va assumir un espiritualisme 

que prenia com a referent 

l'eclecticisme de Victo r 

Cousin . 

La important presència que t é 

la Història de la Medicina din s 

l'obra de Varela de Montes està 

relacionada de manera molt di - 

recta amb l'eclecticisme de l 

mestre compostel•là . A més de

1' Opúsculo de las más notables 

doctrinas y sistemas médicos 

desde Hipócrates hasta el (lía 

(1852) . la Piretología razonad a 

(1859) dedica una extensa part 

de les pàgines a revisar l'evolució 

històrica de la doctrina sobre 

les febres . També és molt demos - 

tratiu el tem de l'oració inaugural 

de l'obertura del curs 1847 - 

1848 : "Començar per saber all ò 

que d'altres van saber . conèixe r 

la història de les ciències, és e l 

primer pas literari : no menysprear 

els homes ni les doctrines 

perquè no van néixer al segl e 

XVIII o XIX. i confessar tot all ò 

que seis deu, és el rudimen t 

d'una sòlida instrucció : allà ca l 

buscar-la . sense poder justificar 

la jactància de I'omnímod e 

saber del segle XIX" . 

L'any 1861, quan encara ressonaven 

els ecos de la polèmica hi - 

pocràtica -on també havia participat 

a través d'El Siglo Médico- . 

José Andrey Sierra, catedràtic i 

posteriorment degà de la Facultat, 

va publicar un voluminós lli - 

bre, de prop de mil pàgines, titu - 

lat Estudios de filosofía médica . 

Andrey havia nascut a Chiclan a 

(Cadis) l'any 1821 . Va cursar els 

estudis de medicina a la Facultat 

de Cadis, i va ser professor 

clínic a la Universitat de València 

a partir del 1846. Al 1854 e l 

van nomenar catedràtic de la 

Universitat de Santiago, a la disciplina 

"Teoria i Clínica de parts . 

Malalties de les dones i dei s 

nens" . A més d'ocupar el deganat, 

va ensenyar història de les 

ciències mèdiques durant el període 

en què les Universitats de 

províncies van impartir el doctorat, 

entre el 1869 i el 1875 . Va 

morir a Santiago l'any 1900 . A 

l'igual de Varela, amb el pensament 

del qual se sentia plenament 

identificat . fa una detallada 

revisió de I'hipocratisme i d e 

la influència que va tenir en els 

sistemes mèdics que s'havie n 

succeït al llarg de la història, i 

confessa explícitament la (levoció 

que sentia pel pare de la medicina 

. 

Els plantejaments d'Andrey són 

un calc dels de Varela de Mon - 

tes, tal com apunta el títol complet 

de la seva obra : Estudios de 

Filosofía Médica o Crítica d e 

todas sus doctrinas y exposició n 

de los Dogmas hipocráticos considerados 

como elementos fundamentales 

de la ciencia y bas e 

firme de su certidumbre. reconstrucción, 

progresos y perfeccionamiento 

(1861) . Es tracta d'una 

història molt completa deis sistemes 

mèdics, que pretenia as - 

sentar la Medicina sobre bases 

sòlides mitjançant "la creaci ó 

d'una filosofia mèdica racional , 

elevada i lliure de les exagera - 

137 

cions de l'idealisme i el sensualisme, 

la unitat de creences i reformes 

de l'art". on reitera aquesta 

necessitat d'adoptar una posici ó 

eclèctica: "Encara que som partidaris 

de la medicina històrica , 

no tractem de sostenir-ne am b 

lògica inflexible tots els dogmes 

ni cap de les formes sistemàtiques 

: acceptem . aixo sí. fidelment 

tot allò que no s'oposa a l 

seny. a l'experiència, a la san a 

observació i als avenços moderns 

. Defensors de la filosofi a 

mèdica, ens proposem sostenirne 

els drets de ser, la necessita t 

i la importància, la simplicitat i 

la claredat . i la determinació dels 

principis o elements formals" . 

Es moll significatiu el fet que . a 

més d'elogiar les contribucion s 

dels eclèctics francesos -proposa 

seguir Chomel, Dubois i Boui- 

Ilaud- no escatimi lloances a l a 

filosofia mèdica de Matías Nieto 

i Serrano . A l'igual de Varela . 

nega que la lesió anatòmica e s 

pugui constituir com a elemen t 

fonamental de la patologia i l a 

clínica . i surt al pas de la coneguda 

consigna de Bichat que va 

posar en marxa el mètode anatomoclínic 

: "De què serveix l'observació, 

diu Bichat al tracta t 

1natornia general, quan s'ignora 

l'assentament del mal?. I de 

què serveix, diem nosaltres . 

conèixer-lo, malgrat la seva im -

portància . si l'observació i I'ex - 

perincia no les guia un eleva t 

criteri filosoficomèdic?. De poc 

o cap profit per al malalt . qua n 

no de dany gravíssim" . 

De la Resolució d e 

Setembre a la darreria 

del segle . 

Anteriorment he fet notar que la 

segona meitat de la passada 

centúria comporta l'ascens de 

la Facultat de Medicina a l 

màxim esplendor social . Cal in - 

dicar que a la dècada dels quaranta 

l'alumnat no arribava encara 

al trenta per cent de l a 

matrícula total de les facultats 

més grans. mentre que a la dècada 

dels seixanta més de l a 

meitat d'estudiants universitaris 

de Santiago estan estudian t 

medicina . 

h;l Sexenni Revolucionari va portar 

dos canvis molt significatiu s 

per a la medicina compostel•lana . 

En primer lloc . la llibertat ('en - 

senyament sorgit de la reform a 

de Ruiz Zorrilla va desencadenar 

un ràpid increment de l'alumnat 

de la facultat. que pe r 

primera vegada va superar e l 

mig miler. Les xifres de matrícula 

des del 1860 fins al comença - 

ment de la Restauració són ben 

demostratives . Des del princip i 

fins al final de la dècada del s 

seixanta . el nombre de futurs 

metges es triplica àmpliament : 

138 

CURS ALUMNE S 

1860-61 . . . . . . . . . 149 

1861-62 . . . . . . . . . 14 3 

1862-63 . . . . . . . . . 13 7 

1863-64 . . . . . . . . . 14 1 

1864-65 . . . . . . . . . 14 3 

1865-66 . . . . . . . . . 15 3 

1866-67 . . . . . . . . . 19 7 

1867-68 . . . . . . . . . 25 2 

1868-69 . . . . . . . . . 43 9 

1869-70 . . . . . . . . . 52 0 

1870-71 . . . . . . . . . 550 

1871-72 . . . . . . . . . 52 2 

1872-73 . . . . . . . . . 51 4 

1873-74 . . . . . . . . . 452 

1874-75 . . . . . . . . . 374 

1875-76 . . . . . . . . . 305 

Igual de demostrativa és la revisió 

deis catedràtics de Medicina 

que van ocupar el seient rectora l 

a partir del 1868 . Amb més de 

dos-cents anys de vida al seu da - 

rrere . cap professor de la Facul - 

tat havia regit la Universitat compostel•lana 

fins que la Revolució 

de Setembre va fer pujar al càrrec 

a José Montero Ríos . Am b 

ell s'inicia una llarga Insta de 

rectors metges que recullo a continuació. 

i que inclou Antonio Casares 

Rodrigo. que . encara qu e 

era catedràtic de Farmàcia . tenia 

la llicenciatura en Medicina .

1868-1870. José Montero Ríos 

1870-1873 . Casimiro Torre 

1873-1888. Antonio Casares 

1888-1890. Gerardo Jeremías 

Devesa 

1891-1893 . Francisco Romero 

Blanco 

1893-1896 . Maximino Teijeim 

Fernandez 


Blanco 

1898-1900 . Maximino'I'eijeiro 

Fernandez 


Blanco 

1921-1930 . Luis Blanco Rivero 

Com es pot comprovar. durant e l 

període de gairebé quaranta any s 

que transcorre entre el 1868 i e l 

1906, el Rectorat està pràcticament 

monopolitzat per la Facultat 

de Medicina . Es molt significatiu 

el període entre el 1891 i e l 

1906 . en què dos catedràtics d e 

Medicina . irreconciliables enemics 

polítics, s'alternen al seien t 

rectoral . Es reprodu•ia a la Universitat 

compostel•lana l'esquema 

d'exercici de poder que v a 

caracteritzar el joc parlamentar i 

de la Restauració, situació qu e 

va canviar de signe després de l a 

Guerra Civil ; s'haurà d'espera r 

fins al 1960 perquè un catedràtic 

de Medicina . Angel Jorge 

Echeverri . torni a ocupar e l 

seient del rector. 

Durant el Sexenni Revolucionari , 

la Universitat insisteix en la necessitat 

de tenir el Gran Hospital 

sota la seva jurisdicció . L'any 

1870 tornava a proposar al govern 

que l'establiment fos declarat 

totalment clínic, i se'l situé s 

sota la direcció exclusiva d e 

l'autoritat acadèmica . La petició 

es reitera a la dècada dels vuitanta 

. quan la Facultat insisteix , 

per enèsima vegada, en la necessitat 

de reorganitzar l'ensenyament 

clínic . Així ho sol•licitav a 

el degà, José Andrey. en una extensa 

memòria dirigida al claustre 

el 8 de maig de 1880 . que 

posteriorment va elevar al ministre 

de Foment . 

A les darreres dècades del segl e 

passat perviu entre el professorat 

compostel•là l'orientació "filosòfica" 

-recolzada en l'idealisme 

kantià-. que a Espanya estava 

representada per Matías Nieto i 

Serrano. Davant la impossibilita t 

d'ocupar-me d'aquest tema, que 

mereix un ampli estudi, recordaré 

l'emblemàtic títol del discurs 

d'obertura del curs 1882-1883 , 

que va pronunciar el catedràti c 

de Clínica Manuel Piñeiro Hebra : 

"Consideraciones generales acerca 

del hombre y refutación de 

algunos errores del moderno 

positivismo" . Des de l'ortodòxia 

catòlica més rigorosa, rebutja e l 

darwinisme perquè s'oposa a la 

139 

doctrina del Gènesi . i també e l 

positivisme cientificonatural . per - 

què el materialisme que comportava 

estava en contradicció am b 

l'existència d'una ànima immaterial 

i immortal . La veritabl e 

ciència mai no es pot apartar d e 

la religió . 

En contrast amb aquests plantejaments 

conservadors. també assistim 

als intents d'assimilaci ó 

del positivisme . En aquest sentit , 

cal destacar la personalitat d e 

dos catedràtics vinculats a l a 

Institució Lliure d'Ensenyament . 

Maximino Teijeiro Fernánde z 

(1827-1900) i Ramón Varela de 

la Iglesia (1845-1922) . 

Maximino Teijeiro va cursar els 

estudis a la Universitat de Santiago 

. on va començar la carrer a 

docent com a professor auxilia r 

d'Anatomia . L'any 1862 va obtenir 

la càtedra d'aquesta disciplina 

a la Universitat de Valladolid, i 

a continuació va aconseguir e l 

trasllat a Santiago . Va abandona r 

la d'Anatomia per a encarregarse 

de la de Patologia General, i 

posteriorment de la de Patologia 

Mèdica . La seva tasca com a investigador 

es va centrar en l'estudi 

de les malalties transmissibles; 

va dedicar monografies a l a 

febre tifoide (1878) . a la sífili s 

(1880) i al còlera (1885) . U n 

viatge a París presidint una comissió 

encarregada d'estudia r

els treballs de Pasteur va tenir 

com a resultat una Memoria 

sobre el sistema curativo del Dr. 

Pasteur acerca de la rabia, que 

es va publicar l'any 1886, un any 

després de les primeres inocula - 

cions del virus ràbic que va fe r 

el savi francès . La dedicació a la 

política -va ser rector en dues 

ocasions, i senador- el va apartar 

de la investigació a l'etap a 

final de la seva vida . 

Ramón Varela de la Iglesia, catedràtic 

de Fisiologia, va apostar 

decididament pel positivism e 

cientificonatural. Convençut qu e 

el desenvolupament científic d e 

la Medicina havia de prendre com 

140 

a referent la ciència germànica , 

va fomentar entre els seus deixebles 

el coneixement de la llen - 

gua alemanya . A més, va aconseguir 

l 'autorització per traduir i 

El Museu Anatòmic . fa mig segl e

editar a Santiago, a partir de l 

1879 . els Archivos Volkmann , 

cosa que es va fer amb una celeritat 

esbalaïdora, i sovint la distribució 

a Santiago es feia quinze 

dies després de l'aparició de 

l'original a Alemanya . Es va arribar 

a adquirir una petita impremta, 

que es va instal•lar a l 

seu domicili . Una altra contribució 

a la introducció del positivis - 

me científic a Santiago van ser 

les investigacions sobre l'epidèmia 

de febre tifoide que va pati r 

la ciutat l'any 1885 . que li va 

permetre d'aïllar i cultivar e l 

bacil d'Eberth . Si Compostel•l a 

havia perdut el tren de la mentalitat 

anatomoclínica a l'època d e 

Varela de Montes, la personalitat 

de Varela de la Iglesia situava 

per primera vegada la Faculta t 

de Medicina dins l'òrbita del s 

èxits més recents de la medicin a 

europea del final de segle . Al començament 

de la dècada del s 

vuitanta, la investigació de laboratori 

denota una presència habitual 

entre les peticions de material 

per a les càtedres . Pe r 

citar-ne un exemple, el 26 de novembre 

de 1880 -a més de do s 

cors i dotze ulls de bou per a la 

càtedra d'Anatomia- trobe m 

aquesta petició per al laborator i 

de Fisiologia de Varela de la 

Iglesia : sang de cavall, sang de 

bou. quatre melses de bou, qua - 

tre conills i quaranta granotes . 

Cal fer notar, igualment, la sev a 

dedicació a la Histologia, fet qu e 

també va constituir una noveta t 

dins l'ambient compostel•là de l 

final de segle . Va arribar a impartir 

cursos per a estudiants 

d'aquesta disciplina i d'Anatomi a 

patològica al seu laboratori privat. 

Va dissenyar uns quants models 

de microscopis, que, construïts 

per la casa C . Reichert , 

van ser muntats i distribuïts pe l 

seu "Laboratorio de Histología 

de Santiago" . A ell es deu la creació, 

l'any 1889, de la càtedra 

d'Histologia . 

141 

Las primeres dècades del 

segle XX . 

Des del començament de segl e 

fins a la Guerra Civil, la vida de l a 

Facultat de Medicina de Santiag o 

va estar marcada per l'enfronta - 

ment amb la Diputació Provincial 

a causa del problema de 

l'ensenyament clínic . En aquest 

període no són tan sols aquestes 

dues institucions, qui protagonitza 

els conflictes : se'ls suma e l 

col . lectiu d'estudiants, les peticions 

dels quals van arribar algunes 

vegades a utilitzar la vag a 

com a mitjà de reivindicació . 

Amb l'arribada al Ministeri d'Ins - 

trucció Pública del comte de Ro - 

manones -que va promulgar un 

nou pla d'estudis l'any 1902- es 

va intentar renovar el reglamen t 

d'exàmens i gratis, i també fer 

una reforma de la Facultat d e 

Medicina, que va ser àmpliament 

discutida a Santiago . Els projectes 

ministerials de reformar el s 

estudis mèdics van tenir dificultats 

a Compostel•la, a causa d e 

les insuficients dotacions de materials 

per a l'ensenyament pràctic 

. No hi havia clíniques on poder 

fer les vint guàrdies a maternitat 

que el nou reglament exigia co m 

a condició per a presentar-se al s 

exàmens, circumstància que va 

obligar a dispensar els alumne s 

d'aquest requisit . Especialitats

I ,a Facultat de Medicina a l'actualita t 

com ara l'Oftalmologia, 1'Otorinolaringologia 

i la Dermatologi a 

no es podien impartir per manca 

de locals adequats . La insuficient 

dotació de locals per a I'ensenyament 

medicoquirúrgic s'arrossegava, 

tal com ja hem indicat , 

des que es va promulgar el reglament 

clínic del 1845 . El rector 

havia fet notar, aleshores , 

que "a més dels que actualmen t 

estan destinats a amfiteatre i a 

càtedres de clínica, es necessit a 

una peça còmoda per tal que e l 

professor de clínica quirúrgica 

pugui fer les operacions independentment 

de la sala de malalts, 

ja que és dolorós augmentar 

els sofriments dels malalt s 

amb la presència d'actes tan sensibles 

. Igualment és molt. convenient 

per a l'ensenyament de 

l'Oftalmologia o malalties del s 

ulls una peça amb deu o dotze 

llits i una altra d'igual per a malalties 

venèries amb lesions locals, 

i finalment, és summamen t 

necessari que s'estableixi un a 

clínica de parts amb el matei x 

nombre de llits, que s'haurà d e 

regir per un reglament especial", 

es pot llegir a I'Archivo 

142 

Histórico de la Universitat de 

Santiago . 

Cal fer notar, però, que l'Hospital 

Clínic havia augmentat notablement 

el nombre de sales, fin s 

arribar, al principi de la nostra 

centúria, a un aparent equilibr i 

amb la secció de Beneficència , 

que comptava l'any 1905 am b 

onze sales, enfront de les nou d e 

l'Hospital Clínic . No obstant això , 

la desproporció era considerablement 

més gran si tenim e n 

compte el nombre de llits . La 

circumstància que entre les sales 

de la Diputació figuraven les infermeries 

més antigues -mé s

grans- fa que . enfront dels 12 0 

Bits de Clínica, els llits que depenien 

de l'Hospital Provincia l 

fossin 208 . 

Al llarg dels cursos 1907-1908 i 

1908-1909 el problema de I'ensenyament 

clínic es va agreuja r 

de manera força visible . Coincidint 

amb l'obertura del cur s 

1907-1908, la Facultat va reiterar 

al Rectorat la impossibilita t 

d'impartir la docència clínica , 

especialment les especialitats 

d'Oftalmologia, Otorinolaringologia 

i Dermatologia . En vista d e 

la falta de resposta de la Diputa - 

ció a la so l . licitud d'insta l . laci ó 

de noves sales de clínica, el rector 

va so l . licitar el suport del mi - 

nisteri, insistint en el fet que, a 

més de I'escassedat de llits , 

només es disposava d'un loca l 

per a les lliçons teòriques situa t 

en un lloc "fosc, baix, humit i 

fred" . Els estudiants, al seu torn , 

també van denunciar les insuficiències 

de materials, i van arri - 

bar a proposar la derogació de l 

Reial decret de 21 de setembr e 

de 1902, que feia obligatori I'en - 

senyament de les especialitats 

mèdiques . 

La tardor del 1908 . el degà d e 

Medicina reiterava davant el rector 

que l'estat de l'ensenyamen t 

clínic no havia variat des que es 

va publicar el reglament de l 

1845 . malgrat la successiva in - 

corporació de les especialitats . 

Els alumnes aleshores prenen l a 

iniciativa de començar una vaga , 

que seguiran els d'altres Facultats. 

Probablement instigats pel s 

mateixos catedràtics -fet que de - 

nunciava l'hospital-, van dirigir 

al ministre d'instrucció Públic a 

una instància per tal que, d'acord 

amb el de Governació, disposé s 

la incorporació a la Facultat d e 

totes les sales de l'Hospital Provincial 

i de la Casa d'Expòsits . 

Oposant-se a aquesta demanda , 

la Diputació va recordar al govern 

que havia estat sufragan t 

les considerables despeses pe r 

malalts assignats a les clíniques , 

tant per a alimentació, medica - 

ció, robes i lits, com per a infermers, 

Filles de la Carital, enllumenat, 

etc ., sense rebre ca p 

compensació estatal . Això passava 

malgrat que a la Reial ordre 

de 7 d'octubre de 1879, que havi a 

classificat l'establiment com a 

provincial, s'hi reconeixia qu e 

era obligació del Ministeri d e 

Foment -com a responsable d e 

la instrucció pública- pagar le s 

despeses de les clíniques, qu e 

d'ara endavant havien de ser sufragades 

per l'Estat . Aquesta 

queixa de la Diputació estav a 

plenament justificada . Les miserables 

dotacions que rebia I'ensenyament 

clínic a tot l'Estat 

eren totalment inexistents per a 

143 

la Facultat de Medicina de Santiago 

. 

La Diputació esperava que e s 

desestimaria la petició del s 

alumnes de Medicina : "Aquest a 

absurda pretensió no pot prosperar, 

perquè la Diputació considera 

un deure legal i humanitar i 

no imposar als pobres malalts , 

quan no s'hi prestin de manera 

voluntària, la trista obligació d e 

servir de cas d'estudi, exigència 

que especialment respecte de 

les dones i en determinat gènere 

de malalties, arribaria a ser d'inaudita 

crueltat, deixant de 

banda que a la clínica, tal co m 

resulta de l'estat que adjuntem , 

hi ha una despesa tan excessiv a 

en la medicació dels malalts , 

que gravarà considerablement 

els interessos provincials" . 

El sosteniment de l'ensenyamen t 

havia de correspondre, consegüentment, 

a l'Estat, no a la Diputació, 

a qui no es podia exigi r 

que sufragués un Hospital exclusivament 

clínic . Les autoritats 

provincials indicaven un altre in - 

convenient : la injustícia de privar 

els malalts de l'encertad a 

assistència que estaven prestan t 

els metges de la Beneficència , 

"entre els quals hi ha veritables 

eminències ; i que aquests, ta n 

sols pel fet que no reuneixen de - 

terminades condicions legals pe r 

a ser auxiliars dels catedràtic s

(d'algun d'ells, en podrien se r 

mestres), es vegin obligats a 

perdre el seu futur i a canviar d e 

domicili" . 

El conflicte dels estudiants es va 

mantenir al llarg de tot el curs i 

va finalitzar amb la promesa de l 

ministeri de construir dos edifi - 

cis destinats a Facultat de Medicina 

i a Hospital Clínic . 

El nou edifici de la Facultat -o n 

encara està ubicada actualment 

es va començar a construir l'an y 

1910, encara que la inaugu raci ó 

no va tenir lloc fins al 1928 . L a 

contigüitat amb I'llospital Clíni c 

va estar amenaçada al comença - 

ment del 1927 per una decisi ó 

de la Diputació, que pretenia l a 

permuta del vell i cèntric edific i 

de l'Hospital Reial pel que s'estava 

construint per a col•legi de 

sordmuts i cecs a San Cayetano . 

al nord de la ciutat . Aquest 

allunyament de la Facultat implicava 

un greu perjudici per a 

l'ensenyament clínic . La decisi ó 

de la permuta, que no es va arri - 

bar a realitzar. l'havia presa l a 

Diputació a esquenes de les au - 

toritats acadèmiques . 

La solució del problema clínic va 

haver d'esperar fins al 1942 . Va 

ser gràcies a l'anomenat Decre t 

de Coordinació Sanitària, que va 

tenir efecte el dia 28 de març 

d'aquell any. La Facultat es va 

fer càrrec de la meitat dels llits 

que pertanyien a la Beneficència 

Provincial, que van quedar 

agregats als que en aquell moment 

constitu'ien l'Hospital Clí - 

nic . [altra meitat quedava pro - 

visionalment a càrrec del Co s 

Mèdic Provincial -que s'havia 

d'extingir-, mentre s'esperava 

que fossin entregats a la Facultat 

de Medicina en una etapa 

posterior. fins que l'any 195 3 

els malalts de l'Hospital Clínic i 

els que . en un nombre ja reduït , 

continuaven a càrrec de la Beneficència 

Provincial, van se r 

traslladats a un nou edifici . a l 

mateix temps que s'iniciava l a 

transformació del vell Hospita l 

Reial en Hostal dels Reis Catòlics 

. 

Entre el 1900 i el 1936 -seguin t 

la tònica general de la universi - 

tat espanyola-, la Facultat d e 

Medicina, mantenint la situaci ó 

de la segona meitat del segl e 

XIX . és la que compta amb u n 

nombre més gran d'alumnes . 

Presentem una mostra per quin - 

quennis de l'evolució de la matrícula 

de medicina entre e l 

1900 i el 1936 : 

144 

CURS ALt N1Nh,S 

1900-1901 . . . . . . . . 737 

1905-1906 . . . . . . . . 596 

1910-1911 . . . . . . . . 537 

1915-1916 . . . . . . . . 40 1 

1920-1921 . . . . . . . . 383 

1925-1926 . . . . . . . . 482 

1930-1931 . . . . . . . . 91 2 

1935-1936 . . . . . . . . 753 

Dos mestres il . lustres, que van 

morir el mateix any, marquen la 

Medicina compostel•lana de l 

període d'entreguerres : Roberto 

Nóvoa Santos (1885-1933) i 

Alejandro Rodríguez Cadars o 

(1887-1933), juntament am b 

altres figures amb mèrits sobrats 

per a compartir amb ells 

un lloc estel . lar a la història d e 

la facultat . 

Rodríguez Cadarso va ser u n 

brillant alumne de la Facultat d e 

Santiago. i posteriorment es va 

doctorar a Madrid, el 1908 . Els 

viatges d'estudis que va fer e l 

van posar en contacte amb les 

figures més prestigioses de l'anatomia 

francesa de l'època : 

Rouvière a París . Latarjet i Testut 

a Lió . I ;any 1913 va ser nomenat 

professor auxiliar numerari 

d'anatomia a la Facultat d e 

Santiago, i tres anys més tard 

catedràtic a la de Sevilla, quan 

encara no tenia trenta anys . Al 

cap de pocs mesos es va traslla-

dar a Santiago, on va ocupar la 

càtedra d'Anatomia fins a l 

1933, l'any de la seva tràgic a 

mort en accident d'automòbil , 

quan es dirigia a Madrid . A l'i - 

gual de Nóvoa Santos, va ser diputat 

a les Corts constituents 

del 1931, i va ser reelegit a la 

següent legislatura . Rector de s 

del 1930 fins a la seva mort, v a 

desenvolupar una brillant carrera 

al capdavant de la Universitat 

compostel•lana ; la seva màxim a 

realització va ser la residènci a 

d'estudiants . a la qual preteni a 

infondre l'esperit de la Instituci ó 

Lliure d'Ensenyament_ Vincula t 

amb el galleguisme, va renuncia r 

a la possibilitat d'incorporar-s e 

a la Universitat Central i va impulsar 

la creació de l'Institu t 

d'Estudis Regionals i l'Institu t 

d'Estudis Portuguesos . Anatòmic 

de gran prestigi . va portar a 

terme una notable tasca investigadora 

. i va incorporar les orientacions 

més actuals de la disciplina 

. 

Destacat orador, la seva personalitat 

justifica -a l'igual de la de 

Nóvoa Santos- una a l . lusió a una 

de les característiques de l'Escola 

Mèdica de Compostel•la : la 

brillantor de l'expressió oral , 

que aconseguia la difícil conjunció 

del barroquisme amb rivet s 

literaris i la claredat expositiva . 

En el cas de Rodríguez Cadarso, 

la semblança necrològica qu e 

arran de la seva mort va pronunciar 

el nou rector Ricardo Monte - 

qui ressaltava el fet que els dots 

com a mestre no desmereixien 

gens la seva tasca com a investigador 

: "la seva labor de càtedra 

estava magistralment servida 

per la seva paraula parlada . 

L'estil oratori de Cadarso, fins i 

tot pecant de certa ampu l . lositat 

molt del segle XIX . era, no obstant 

això, mereixedor de la més 

alta estima i Ii va conquerir a to t 

Galícia una justa reputació de 

gran orador". "La seva arrogant 

figura -afegeix Montequi-, el seu 

gest tribunici, la seva veu pastosa 

i ben timbrada, l'elegància de l 

trop . l'accent emocionat, cooperaven 

per a portar a l'auditori l a 

difícil impressió de trobar-se davant 

d'un orador de qualitat . 

Aquestes condicions oratòrie s 

havien d'influir de manera favorable 

a la seva actuació com a mestre 

. Les seves lliçons d'Anatomi a 

descriptiva eren de factura incopiable 

. i els alumnes es preguntaven 

moltes vegades amb estupefacció 

com es podia exposar am b 

tant d'art i escoltar amb tant d e 

plaer l'enumeració dels caràcter s 

d'un múscul o la trajectòria d'un 

nervi . L'Art acudia en auxili de l a 

Ciència, en polia l'aridesa, i posava 

amenitat allà on . sense el se u 

ajut, tot hauria estat monotonia" . 

145 

La personalitat de Roberto Nóvoa 

Santos és àmpliament coneguda . 

Marañón el va qualificar com a 

"arquetip de la gran generaci ó 

mèdica de la preguerra : la que 

va portar a la medicina espanyola 

l'aire impetuós de fora . e l 

rigor en la investigació i la clare - 

dat en el mètode" . García-Sabell , 

al seu torn, afirma que va se r 

"un extraordinari metge, un investigador 

de rang internacional, 

un catedràtic perfecte, un 

intel . lectual egregi i un conferenciant 

brillantíssim" . 

Nascut a La Corunya l'any 1885 , 

Nóvoa Santos es va llicenciar e n 

Medicina a Santiago el 1905 . Va 

exercir la professió a la seva ciu - 

tat natal fins l'any 1911, que va 

obtenir una plaça de professo r 

auxiliar a la Facultat de Santiago 

. L'any següent va aconsegui r 

càtedra de Patologia General . 

quan només tenia 27 anys . Al 

cap de quatre anys, al 1916, va 

publicar la primera edició de la 

Patología general, que va ser reeditada 

diverses vegades . A l a 

primeria del 1929 es va traslladar 

a Madrid per ocupar-hi l a 

càtedra de Patologia General , 

que havia guanyat en unes oposicions 

brillantíssimes . Tot jus t 

un lustre, va gaudir la Universitat 

Central del seu incomparabl e 

magisteri : el 9 de desembre d e 

1933 moria a Santiago a conse -

qüència d'una neoplàsia d'estómac 

. 

Sense entrar a analitzar la importantíssima 

i extensa tasca investigadora 

de Nóvoa Santos -va 

arribar a publicar més de dos - 

cents treballs-, em limitaré a subratllar-ne 

el paper estellar a l a 

història de l'ensenyament de l a 

medicina a Santiago . En prime r 

Iloc, perquè en ell s'uneixen l'ho - 

me de ciència i el mestre de brillantor 

insuperable . Així ho va 

afirmar Marañón, als elogis qu e 

Ii va dedicar amb motiu de l a 

mort, on va destacar que el se u 

mèrit més genuí i eminent era 

"l'art de la seva oratòria didàctica, 

sens dubte el més nítid i expressiu 

de tots els mestres espanyols 

contemporanis que ha n 

il•lustrat la nostra Universitat" . 

"La seva paraula parlada, co m 

l'escrita -afegeix Marañón-, teni a 

un repunt barroc, que no enterbolia, 

sinó que la feia lluir més, 

la precisió rotunda de la seva ex - 

pressió . Jo no he sentit res mé s 

perfecte de persuasió i diafanita t 

que algunes primeres parts d e 

les lliçons i conferències de 

Nóvoa : aquella primera mitj a 

hora en què plantejava el problema 

amb una mà a la butxaca i 

l'altra en una actitud encarcara - 

da, típica d'ell, i amb un aire distret 

contrastava amb el suc i l'emoció 

de les seves exposicions" . 

No tan sols per la forma de le s 

seves lliçons cal recordar Nóvoa ; 

també pel contingut, que ens h a 

arribat a través de la Patología 

general, l'embrió de la qual va n 

ser els seus ensenyaments . Si la 

Facultat de Medicina de Santiago, 

al llarg del segle XIX, amb 

prou feines es va beneficiar de l 

corrent anatomoclínic, amb l'obra 

de Nóvoa Santos va irrompr e 

a les aules el pensament fisiopatològic 

al més alt nivell científi c 

de l'època . A això cal afegir e l 

fet que el llibre del mestre compostel 

. là, a les successives edicions, 

va ser utilitzat com a tex t 

a nombroses Universitats de 

parla hispana, un fet inèdit a l a 

història de la universitat gallega 

. La seva figura, en suma, va 

contribuir com cap altra a fe r 

realitat el lema Gallaecia fulget , 

sota el qual la Universitat de 

Santiago acaba de celebrar e l 

cinquè centenari del seu naixement 

. 

146

BIBLIOGRAFIA 

BAIXAR I►OMINGtiEZ, R . La Escuela Medica 

Compostelana . Santiago . 1968 . 

CABEZA DE LEON, S . Historia de la Universidad 

de Santiago de Compostela . Santiago, C .S .I .C . , 

1945-47 . 

GARCIA SABEI,L . 1) . "Obra Médica y doctrin a 

biológica en Novoa Santos" . Arch .Eac.Med. Ma - 

drid . Vol. t : núm .6, pp .375-390 . 

JIMENEZ GOMEZ, E . "Un obstetra en Fonseca : 

El Profesor Don José Andrey de Sierra (1821 - 

1900) . Rev.Obst .Ginec. Gal. .4st . 1992, 1 : 5-11 . 

JORGE ECIIEVERRI, A . "El Instituto Anatómic o 

de la Facultad de Medicina de Santiago" . Archivos 

de lnatomía (Santiago) . 1942, R . 5 : 3-24 . 

OTERO PEDRAAO. R . El Doctor Varela de Montes 

. Santiago . 195 2 

I'EREZ BUSTAMANTE . C . : GONZÁLEZ G \RCI 1- 

I'.-ti . La Universidad de Santiago (El pasado v el 

presente). Santiago . 193 4 

I'ORTMALES VA'ZOUEZ . .A : VARELA GONZA- 

1,EZ, 1 . "Universidad (de Santiago]" . En : Gra n 

Enciclopedia Gallega, Vol.29. Santiago-Gijón . 

197 4 

RONZON, E . Antropología vAntropologías . Idea s 

para una historia crítica de la antropología espa - 

ñola . Oviedo . 199 1 

IARELA, 1 . La Universidad de Santiago . 1900- 

1936 . Reforma Universitaria ,v conflicto estudiantil. 

Santiago . 1989 

11 .AA . La Universidad de Santiago . Santiago , 

1980 

W.AA. Gallaecia budget . Cinco sécalos de Histo - 

ria Universitaria . Santiago . 1995 

147

INDEX 

Tomo 1 

PRÒLEG : Pedro Laín Entralgo . 5 

CAPÍTOL 1 : Uensenyament mèdic a Espanya des de 

la baixa edat mitjana fins a la llei Moyano (1857) . 

José Ma López Piñero . 

CAPÍTOI, II . La Facultat de Medicina d e 

Madrid (1843-1967) . 

Agustín Albarracín Teulón . 

CAPÍTOI, III . Els estudis de Medicina a 

la Universitat de València (1857-1960) . 

Josep Lluís Barona Vilar . 

CAPÍTOL IV . L'ensenyament de la Medicina 

a Sevilla. 

Juan L . Carrillo Márquez . 

CAPÍTOL V. La Facultat de Medicina de Barcelona . 

Josep Danon Bretos . 99 

CAPÍTOL VI . La Facultat de Medicina de Santiago . 

Delfín García Guerra . 129 

149 

7 

3 1 

5 5 

79

Editat per la FUNDACIÓ URIACH 183 8 

Col .lecció Històrica de Cièncias de la Salut/n .° 6 

Coordinador : Josep Danon 

Maquetació: Ciurana Disseny 

Impressió : Gràfiques Boada, S .L . 

Dipòsit legal : B. 23.393 - 9 8 

ISBN: 84-87452-35- 3 

°FUNDACIÓ URIACH 183 8 

Fundació Privada 

Degà Bahí, 6 7 

0826 Barcelona

Primera Part - Fundació Uriach 1838

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

Delete template?

Save as template?