INFORME DELS INSUBMISSOS PRESOS ELS FONS D'AJUDA AL ...

destí. Des de les primeres assemble
es, el possible trasllat va ser una hipò
tesi de treball iteníem clar que havíem
de refusar d'ocupar el lloc que es
negava a les presoneres navarres.
Les denúncies públiques que vam dur
a terme degueren ser la causa que no
es posés en pràctica aquesta mesura.
Això va permetre que continuéssim
amb la resta de presos noinsubmisos
i que comencéssim a practicar ia des
obediència que encara exercim.
Les «cundas»
Les «cundas" es produïen tots els
dimarts de la setmana abans que no
s'obrissin les cel les al dematí. Al llarg
de la condemna, tots els presos pen
sen algun cop que un d'aquests di
marts pot ser el teu dia o que un dels
teus companys pot ser traslladat sen
se previ avís. Aquesta sensació pot
convertir-se en un «pensament rumi
ant» especialment a la nit, quan el
silenci invita a pensar i arriba a robar
nos el son.
La comunicació
Quan vam ingressar a la presó, els
insubmisos vam ser dividits en dos
mòduls diferents. El contacte entre
joves i adults va provocar una forta
trustració perquè durant tota la con
demna només vam poder parlar amb
els companys del mòdul contigu un
parell de cops. La comunicació de tots
els temes d'assembles era per escrit i
de forma clandestina. Un lent i com
plex funcionament, sempre exposat a
la intercepció d'escrits per part dels
carcellers. La dificultat d'aconseguir el
consens entre nosaltres era tanta que,
de ben aviat, es podia parlar de dues
sensibilitats diferents, que tot sovint
sens presentaven irreconciliables so
bre què havíem de fer els insubmisos.
La magnitud de la incomunicació va
ser tanta que en una ocasió un parell
dels nostres companys de l'altre mò
dul van aprofitar una oportunitat per
esmunyir-se en el nostre. Després
d'una emocionant abraçada ens vam
preguntat mútuament: «Però, què us
passa? Esteu al.lucinats!.
Una nova plantadava resoldre el pro
blema gràcies al fet que els nous com
panys coneixien lasituació i eren cons
cients que les diferències entre nosal
tres eren un fenomen del qual era
responsable la presó. Així ens ho van
fer veure i, d'aquesta forma, vam sen
tir alleugerida la preocupació que es
reflectia en totes les assemblees.
Entrevista a
Perico Oliver
Juan Manuel
Martín Encinar
(Buho), del
Col•lectiu
d'Insubmisos
Presos a
Pamplona (22 de
juny de 1995)
Del 19 al 22 de juny, conjuntament amb la gent del
Vendrell, Reus, Barcelona i Figueres, es va organitzar
una gira amb la intenció d'explicar l'experiència del
Col•lectiu d'Insubmisos Presos a Pamplona per boca
de dos dels seus protagonistes: en Perico Oliver i en
Juan Manuel Martín. I entre els actes organitzats a
cada una de les poblacions hi havia la següent entre
vista que vam fer la gent del MOCADOR.
MOCADOR: Com va sorgir el plantejament de la lluita anticarcethria?
Perico: Ja abans d'ingressar a la presó hi va havergent del MOC que en els
entrenaments de preparació per qui havia d'entrar ja plantejaven quines
possibilitats de lluiten s'obrien. No només amb la idea de resistir, sinó d'actuar
portant la iniciativa davant la institució. Normalment, però, no s'en parlava;
hi havia moltes pors. La presó, aparentment, t'esclafa; creus que res no serà
possible més enllà de resistir algunes coses i sentir-te digne. Però realment
el plantejament de lluita anticarcerària de forma col•lectiva i organitzada va
sorgir de l'Assemblea d'Insubmisos Presos (A1P), al voltant del mes de març
de 1994. Però ens trobàvem immergits també amb una proposta de vaga de
fam amb un plantejament antimilitarista i el tema anticarcerari va quedar
posposat. De totes formes ja havíem anat sondejant la institució amb
iniciatives com la de la negativa a despullar-nos després del vis a vis; o la de
renunciar a les destinacions que ens oferien; o algunes altres propostes.
Buho: Es van feralgunes feines de denúncia de les condicions de la presó,
coordinadament amb Salhaketa, elaborant un informe. I també la revista
Giltzapeko Paranoiak, el primer número de la qualja va començar a fer-se
abans de la vaga de fam.
Perico: Es va constituir una comissió dins l'AIP estrictament creada per
estudiar cap a on podia anar la lluita anticarcerària veure, sobretot, la
connexió amb el carrer per aconseguir transparentar els murs de la presó i
garantir l'èxit Llavors ja va ser al voltant dels mesos de maig i juny que es
va començar el debat. I allà hi havia de tot. Tothom coincidia en que calia fer
alguna cosa, però els ànims eren diversos. I va ser molt important anivellar
les emocions de manera que tots ens trobéssim reflectits en el que anàvem