INFORME DELS INSUBMISSOS PRESOS ELS FONS D'AJUDA AL ...

ar-se «bé» en la presó, iaixò significa
mantenir-se molt actiu en aquelles
coses que, al carrer, ocupen un espai
i un temps menors de la vida.
Les dues vagues de fam d'Iruriea han
servit per autoafirmar el grup. Hem
sentit incomprensió quan semblava
que aquí treballàvem de forma frívola.
Les dues vagues de fam han tingut un
fort caràcter polític. Prova d'això és
que la majoria suportaven quinze i vint
dies de dejuni. L'afirmació que suposa
aquesta resistència hauria de ser més
considerada.
Ara tots podem treballar amb la vaga
de fam com a hipòtesi, i potser aixt
puguem evitar tanta frustració.
Pamplona, 23 de març de 1995
1.oto: J. Algans
contactes amb elgrup de Pamplona, vam estar a l'espectativa que és el que
ha de fer qualsevol pres que és traslladat.
Buho: A Pamplona, el grup talvegada ho va passarpitjor que els mateixos
traslladats i la gent, tot i la massiva resposta del carrer, va quedar molt
desmoralitzada.
Perlco: Va ser un període que un cop va transcórrer un mes es va superar
i a l'octubre es va reemprendre la lluita.
MOCADOR: Un cop transcorreguttotaquest temps des de laprimavera
de 1994 la dinàmica dins la presó, com es manté?
Perico: Hí ha hagut una normalització del conflicte. Així com fa un any va
comportar una resposta immediata repressiva, ara la direcció té una
resposta menys tensa. Als primers mesos, fins i tot, es va donar carta blanca
per actuar als carcellers més feixistes per que anessinprovocant. Però això
ja no ha passat més, fins i tot aquests funcionaris han estat traslladats a
altres centres.
Buho: Tinc la sensació que l'actuació dels carcellers més feixistes va servir
com a excusa per les «cundas». El fet d'anar obrint expedients era una
justificació del caràcter «inadaptat » dels presos que calia traslladar.
MOCADOR: A l'hora de fer una valoració del treball fet aquest darrer
any també hi deu haver elements d'autocrítica...
Perico: La veritat és que primen les valo
racions optimistes i positives; tot i que es
reconeixen certs errors que ja els vèiem
sobre la marxa: hi va haver improvisació,
a cops voluntarisme; no es va calibrar
l'efected'apinyament delfuncionariat con
tra nostre... Eren errors o Insuficíancies de
la pròpia lluita pel fet que s'escrivia sobre
la marxa. Alcarrer ni tan sols se la creien,
crec que ni s'imaginaven que es pogués
lluitar des de dins. Però en general la lluita
es valora com a molt positiva perquè vam
ser capaços de crear una idea de contra
poder a dins de la presó. I això s'ha
concretat, posteriorment, amb una millora
de les condicions d'estada.
De totes formes crec que també n'hem de
fer una lectura positiva des d'un punt de
vista més emocional, que no sé si saben
veure els grups antimilitaristes. Nosaltres
ens trobàvem una bona colla de presos,
que vam arribar a més de 40, i teníem
davant una institució que recorda el ma
teix exarcit. I no era nipossible ni coherent
deixar de respondre. El fet d'aconseguir
ho comporta una certa satisfacció i la
sensació d'haver aprofitat el temps. La
pròpia lluita anticarcerària era el resultat
Buho: El 1987 va fer la Declaració
Col.lectiva però se li va demanar
ampliació de motius, a laqual cosa
ell s'hi negà i per tant no va ser
reconegut com a objector. El 1990
va ser cridat per ingressar a la mili
i es va declarar insubmís. Jutjat i
condemnat va ingressar a la presó
de Pamplona amb la primera plan
tada del mes de desembre de 1993.