Baixar - Cassà Digital

Apunts de l'últim quadern
Ai! el nostre Mediterrani
Benet XVI és de més amunt, i es podria dir
que ho ha vingut a demostrar la seva
personalitat i el seu procedir, fent referència,
qui això escriu, als temps actuals i
no a cap dels altres –i menys a aquells
del Führer, que era alemany com ell-, en
comparació avui amb els personatges rectors
i amb innumerables comportaments
que classifiquen a les societats de les
nacions europees més mediterrànies,
com Grècia, Itàlia i Espanya (amb Catalunya
inclosa), països on la trista crisi ha
fet aflorar tota classe de disbarats tan individuals
com socials i també institucionals
sense final previsible. Si hi ha l’excusa
que, quan les necessitats estrenyen fort,
com ara passa, és allò que pertoca als
països pobres perquè disten de les possibilitats
d’aquells altres més rics i disciplinats
del centre i del nord del continent,
aleshores haurem de coincidir en què les
col·lectivitats de Portugal i de Irlanda pateixen
semblants carències a les nostres
si no més, i -fins ara- és comporten d’una
altra manera. Serà que són atlàntiques. A
la vorera sud del Mediterrani i en les zones
orientals, en canvi, es veu que també els
africans i els islamistes en senten tota la
malsana influència, però aquest és un altre
tema i una altra història.
La incomprensible paradoxa és que les
bases de superior importància de la
civilització humana, i quasi plenament les
de la ciència, precisament es forjaren aquí
al voltant del nostre mar. És veritat que fa
molts segles; en primer lloc a Atenes amb
les seves influences, més tard a Roma i el
propi imperi, i pel que ens pertoca i ve al
cas, parlem dels grans estoics hispànics:
Sèneca (de Còrdova) i Quintilià (de Calahorra),
tan contraris del gènere de vida
que ara regeix i que ens ha portat fins el
desastre actual. Naturalment toca anomenar
l’ home més famós del món, quasi coetani
dels anteriors a la proximitat oriental
del Mediterrani: Jesús de Natzaret. I a la
costa sud, també hem de valorar l’ample
centre d’estudis d’Alexandria. Tot plegat
constitueix en la història el nucli de la
humanística planetària per excel·lència.
D’allò en seguiria la patrística cristiana -
el mahometisme a altres llocs- dominadora,
pel que fa a occident, en certa manera
fins a la revolució francesa. És veritat
que cada època hagué de suportar les
seves calamitats i els diversos pobles les
pròpies malures, però arribada la última
modernitat i ja partícips nosaltres de totes
les avantatges, proveïts d’una amplitud de
coneixements i fins i tot ben convençuts
dels principis de germanor universal, malversem,
a cada pas, -puniblement, aquells
que penso- els dots d’un permissible i
grat hedonisme personal que es mostra
insuficient, per transformar-lo repetidament
i extensament en el pitjor dels egoismes:
l’insaciable ànsia de poder i de
diners, amb la consegüent enormitat de
víctimes directes i indirectes. Costa de dir...
però sobretot al voltant del Mediterrani.
Amb l’actitud i la última decisió del
anterior Sant Pare, ens sorprengué un
reconfortant contrast respecte del que esta
passant. Tal vegada m’ho sembla més per
l’atracció que m’inspiren els homes savis.
No vull dir pròpiament aquells que porten
els llibres, ja ben reconeguts, sinó els
que puc admirar a vegades sobtadament,
sovint també en contacte directe. Recordo,
d’aquells temps, més d’un professor a qui,
indefens ell, jo venerava per aquest motiu.
Del Papa Benet, de monsenyor Ratzinger,
em cridava l’atenció una pràctica i uns
raonaments que el vinculen –crec jo- amb
J. Anneo Sèneca abans esmentat. Per
alguna cosa s’havia arribat a dir que
aquest es cartejava amb Sant Pau. Però
més enllà d’això, opino que Benet XVI, tot
i que pot aparentar un estoic, com a home
d’intensa fe, un celebrat teòleg com és, i
per postres Sant Pare, ha de sobrevolar
en el seu interior totes les filosofies dels
homes. És més vell que jo i puc comprendre
la decrepitud del cos, donat que
aquest pertany al nostre món, però si fos
un creient de debò, que no ho soc, no
entendria la de l’anima papal, perquè es
pot deduir pel que ens han ensenyat, que
després de la inspiració divina en un conclave,
d’alguna manera la ment elegida
deu persistir sota la influència de l’Esperit
Sant vivificador. Equival a la plena fiabilitat
que li atorga l’Església. Ja ho he dit altres
vegades: per als vertaders creients, semblaria
propi pensar que l’home número u,
el pont entre nosaltres i Déu, quan resa,
ha de sentir de tal manera pròxim el Ser
Suprem com per parlar-li de tu a tu -de
servent a Senyor- i fins donar-se la ma
mútuament (la figuració intenta expressar
el que vull dir). És difícil de dilucidar si
aquesta reflexió explica o no, agreuja o
no, la realitat de la decisió d’un home
honest de pell clara, ari potser, vingut de
més al nord, d’abandonar lliurament el
pontificat del Vaticà a la Roma mediterrània,
assistit, com ja és sabut, d’auxiliars i
d’eclesiàstics llatins per tots costats. A la
cúria -no és nou- també hi campava la
pol·lució i fins i tot la depredació com
traslluïa gens delicadament L’Osservatore
Romano: «...un Papa rodejat de llops».
Pensem però que la consideració de les
multituds demostrada últimament a
aquest home senzill és gratificant en un
món d’adversitats, i un consol al mig de
tant de pessimisme.
Tot passa a la península italiana, que
és el propi centre de l’atles mediterrani.
Per això serà, i encara pitjor... perquè allà
mateix, les últimes eleccions polítiques
d’aquell país l’han deixat trastornat mentre
tot Europa, bocabadada, és posa a
tremolar. La cosa pinta a que hi hauran
infinits vaivens sempre llastimosos i a que,
d’alguna manera o altra, també ens
arribaran les desfetes. Si s’hi veu alguna
similitud respecte a nosaltres —també em
refereixo als pallassos- fugim-ne encara
que hàgim d’anar a estudi.
Quan penso que la nostra Catalunya –
el país de les banderes- encara és més
mediterrània que Espanya, m’espanto;
és quan prego que els maleficis canviïn
de mar i se m’acudeix que més al nord,
per exemple el mar Bàltic, o el conjunt
Nord-Bàltic tant de temps envoltat de
serietat, de racionalitat i de sòlida
prosperitat ens podria substituir o ajudar
en les penes més grosses. Aquí, tot i
immersos en l’austeritat com a càstig,
esperant confiats la reconversió de les
consciències i l’ànsia de més cultura en
vistes a la sagrada pau, fins aleshores ja
aniríem tirant amb el paisatge, el clima, i
si es vol, també amb la dieta mediterrània.
J. Barceló B.
6 NÚM. 721 - MARÇ 2013