Baixar - Cassà Digital

L’essència i l’argument són els
mateixos, però hi ha gran un treball
del director escènic, en Kim Planella.
En una novel·la et pots permetre que
un personatge desaparegui i torni,
en canvi en un musical és més
complicat. La distribució de les
escenes és un pèl diferent i s’adapta
més al que seria el teatre i al
musical, però conserva la mateixa
història.
El Director Kim Planella afirmava
el dia de la presentació de l’obra
que el musical podria esdevenir
com el gran musical gironí.
Comparteixes aquesta idea?
Tan de bo! De moment jo veig
símptomes de que pugui ser així ja
que, sigui perquè la gent que hi
treballa s’hi sent identificada. Potser
és perquè la situació actual,
dissortadament, no s’allunya tant de
la de llavors. La gent s’hi engresca i
hi ha un gran grau d’implicació.
Hi ha entusiasme...
Des dels actors fins a l’últim
col·laborador s’hi ha engrescat. Jo
els miro i penso: Potser si que sortirà
alguna cosa gran d’aquí...
Per un cassanenc, que viu tan a prop d’allà on va viure i va
actuar Isabel Vilà, què significa agafar la responsabilitat de
treballar en un musical que ha de descriure aquesta heroïna
de Les Gavarres?
De fet si no hagués estat una obra com aquesta no m’hi hagués
ficat... Es tracta d’una cosa que la faig amb el cor i m’hi sento
molt proper.
T’ha tirat el sentiment...
Tenia moltes altres coses a la meva agenda i em va arribar la
proposta. Vaig acceptar perquè Les Gavarres és el meu refugi,
allà on jo hi desenvolupo el 80% de les aficions que tinc, m’hi
sento identificat i això tira molt, si... Però la figura d’Isabel Vilà
també em toca molt.
Per què?
S’hi t’hi fixes, és una figura que ara també faria molta falta... Es
tracta d’una dona que va lluitar pels drets dels treballadors, pels
drets dels infants, de les dones... Va ser la primera a aconseguir
que es reduïssin els horarais per als infants, una cosa que ara
sembla lògica però que en aquell temps va ser una fita molt
important. A més, es va oposar a un sistema que era tot el contrari
del que ella defensava i va combatre’l.
Si que és veritat que ara potser faria falta...
I tan! La situació d’ara no és comparable però tampoc s’allunya
tant d’aquella realitat, es tracta de temps difícils i de persones
que intenten canviar les coses i fer el món una mica més just.
Suposo que deu ser una gran responsabilitat d’encarregarse
del que, a priori, és més important en un musical...
És una feinada i una gran responsabilitat, per això vaig decidir
que en Marc, el meu fill, m’havia d’ajudar, ell s’encarrega d’unes
coses i jo d’unes altres i així es fa menys pesat i podem arribar a
temps.
Veig que a la família Mas, la ‘saga’ continua...
Doncs si, primer va ser el meu avi, després el meu pare i el
meu oncle, jo i ara un dels meus fills... Potser no té tanta
experiència com jo però és jove i té molt talent i moltes coses
que li envejo.
La música d’IsaVel segueix la línia dels teus treballs? O bé
NÚM. 721 - MARÇ 2013
Antoni Mas, al davant del piano al seu domicili de Cassà.
canvies una mica els registres o el tipus de música?
No, de fet és una mica trencador. Jo m’he dedicat a sardanes,
he fet himnes d’alguns clubs de futbol com l’Espanyol o el Cassà,
alguna cosa clàssica... Però això és totalment nou i per això
també em motiva.
No et canses d’assumir reptes...
Home, la veritat és que amb la meva edat, que ja estic
relativament al final de la meva carrera, que em surtin coses
noves i tan innovadores com aquesta, és motiu d’orgull i són
il·lusions que et motiven a seguir treballant.
És el penúltim treball d’Antoni Mas?
Espero que no! La música té l’avantatge que t’hi pots dedicar
fins a l’últim moment. Però la veritat és que com a obra d’aquesta
magnitud potser sí que ja no em sorgeix res més... El temps ho
dirà.
Però la teva agenda és ben plena...
Si, ara estic treballant en això però tinc moltes coses pendents,
entre elles una sardana per la independència que estrenarem a
Arenys de Munt.
Text i fotos: Eduard Llinàs
21