Les interferències lingüístiques en l'obra de Josep ... - Carsten Sinner

Carles Riba, el qual en l’època de la postguerra, moment en què la literatura catalana
s’acostumava a restringir a la poesia, es veia com el salvador d’un idioma en perill.
Al llarg de la seva obra, Pla fa referències constants a la funció social que té la llengua.
Per a l’escriptor empordanès les fronteres del seu país les crea l’idioma, que no només
ens uneix sinó que ens fa partíceps d’una mateixa societat.
«Els homes i les dones d’aquestes terres estem units, no per raons superficials,
anecdòtiques o folklòriques; estem units per una mateixa concepció de la vida,
per la idèntica significació que tenen les nostres paraules quan es tracta de les
coses bàsiques…» (Fuster, 1977, 191)
Com estem comprovant en aquest apartat, un dels temes més recurrents al llarg de la
seva obra és la llengua. Pla afirma que el català és un fet viu, popular i tangible perquè
els catalans el parlen. Però la situació canvia quan es fixa en com l’escriuen o com el
llegeixen. Creu que, com que l’escola és castellana, els catalans no acaben de saber bé
ni el català, que es transmet bàsicament per via oral, ni el castellà. Per això, com a
escriptor català, pensa que té una obligació: ajudar a normalitzar la seva llengua.
Tot i la defensa aferrissada del català, Pla va haver d’escriure en castellà per tal de
mantenir-se professionalment. El castellà, al contrari que el català, era la llengua oficial,
la que s’utilitzava a l’escola i als mitjans de comunicació. L’escriptor, tanmateix,
afirmava que sempre s’havia mantingut fidel al català i que totes les seves frases havien
estat pensades en aquesta llengua:
«Havent estat concebuts, pensats i escrits en la meva llengua, encara que alguns
hagin sortit, primer, en altres, és natural que la seva edició bàsica sigui la de la
llengua en què foren inicialment elaborats.» (Gustà, 1987, 165)
18