Les interferències lingüístiques en l'obra de Josep ... - Carsten Sinner

Quan Josep Pla comença a escriure, el català literari s’està readaptant a la gramàtica
promulgada per Pompeu Fabra, cosa que era necessària i urgent. Però ell no creu que la
gramàtica hagi de ser un impediment per a la redacció, com ho és per a la majoria
d’escriptors noucentistes.
«Escriviren una llengua no gaire natural, molt universitària, amb molts filferros
aristocràtics.» (Castellet, 1978, 96)
Pla prefereix la llengua més planera que emprava Maragall en la seva poesia i també en
la seva prosa. Creu que va ser el primer en aconseguir un to de normalitat en el català
escrit.
Però Pla no escriu en un llenguatge col·loquial en el sentit que ho era el que utilitzaven
Joan Maragall o Santiago Rusiñol, ni tampoc en el seu dialecte; ho fa en un llenguatge
viu que és natural en tota l’àrea del català. Pla, com ja hem explicat, creu que el més
important és fer-se llegir pel major nombre de gent possible. Per aquest motiu, la
llengua que empra ha de ser fàcil i còmoda, ha de ser un reflex de la realitat, ja que n’és
una part.
Ara bé, aquesta concepció de la llengua i la literatura no la va poder posar en pràctica al
llarg de tota la seva vida. Durant els anys de la Guerra Civil, i els de postguerra, Pla
donà a la seva obra un caràcter de servei al país perquè reflectís tant la història com la
tradició, que eren els lligams de tot un col·lectiu. En els primers llibres que va publicar
durant la postguerra, el costumisme, i fins i tot l’humor, hi tenen un lloc predominant.
Els utilitza com a formes alternatives de militància, per a què la gent es retrobi amb la
realitat catalana, tot i que estigui escrita en castellà.
Es pot afirmar que, donades les característiques de la llengua que utilitzava, Pla va
ajudar a fer llegir en català molta gent que n’havia perdut el costum, tant o més que
17