El Kurdistan turc amb motxilla

El Kurdistan turc amb motxilla
Text: Ignasi Dies
Fotografies: Ignasi Dies i Rosa Lloveras
Aquest escrit vol fugir de les anàlisis complexes. Únicament pretén ser un recull d’impressions,
anècdotes i converses de dos viatgers amb motxilla: la meva dona, la Rosa, i servidor, l’Ignasi,
durant el seu recorregut de gairebé quatre setmanes l’estiu de 2007 per una zona del planeta
silenciada i oblidada. Mitjançant aquest diari de viatge es vol contribuir a eliminar prejudicis
sobre aquesta terra tot animant la gent a visitar els seus racons i conèixer la seva gent.
Aquesta empresa no amagarà cap tipus de perill sempre i quan s’utilitzi el seny i s’eviti aixecar
suspicàcies.
El Kurdistan de Turquia, com s’anirà comprovant, no està gens preparat per rebre estrangers
per la qual cosa el viatge necessitarà d’un mínim de planificació. És realment difícil trobar-hi
persones que no parlin res més que no sigui turc o kurd, per la qual cosa un diccionari
d’imatges, llapis i llibreta són indispensables. Malgrat tot, el transport públic és certament de
qualitat i totes les ciutats tenen una otogar (estació d’autobusos) amb connexions a tots els
racons del país. Només existeix un problema: fora de les rutes principals cal negociar amb
taxistes per visitar llocs remots.
El nostre veritable desig és que després de la lectura d’aquest diari us animeu a viatjar al
Kurdistan. Si finalment us decidiu, sapigueu que en el CIRK, Centre d’informació i recerca
sobre el poble kurd (www.justiciaipau.org/cirk), hi ha un equip de persones disposades a
assessorar-vos.
1
Antep
Nemrut
Sümela
Trabzon
Kars Ani
Erzurum
Doğubayazit
Tatvan
Diyarbakir
Hasankeyf
Urfa
Midyat
Mardin
Van
Hakkari

Istanbul: “Asia a una banda, a l’altra Europa”
El primer contacte amb el Kurdistan el tenim a Síria, l’any 2005, camí de les ruïnes hitites d’Ain
Dara, prop d’Alep. Una de les poques coses en espanyol que ens sap dir el taxista sobre els
llogarrets de la zona, certament degradats, és: “kurdo, cabeza piedra”. Aquesta frase serà
durant molt de temps l’única informació sobre el terreny de què disposarem sobre aquest poble
oblidat...
El nostre viatge pel Kurdistan de Turquia l’iniciem precisament a la ciutat del planeta on viuen
més kurds: Istanbul. Allà s’hi concentren entre 3 i 4 milions, localitzats en els gegantins i sovint
degradats barris dels afores d’aquesta megalòpolis de 10 milions d’habitants. És la tercera
vegada que aterrem en aquesta ciutat i com que ja la tenim molt per la mà focalitzem els
esforços en explorar els seus racons menys coneguts. La ciutat s’està modernitzant a correcuita,
sovint només per mostrar el seu aparador turístic, i és per això que està perdent una part
del seu encant oriental. Durant un parell de dies ens perdem pels barris habitats per les
minories oficialment acceptades a Turquia: jueus, grecs i armenis. Precisament en el Sentro
Sefardí (www.istanbulsephardiccenter.com) tenim el gust d’escoltar contes picants en
judeoespanyol mentre ens reconeixen que el tracte que reben les minories “tolerades” per part
del govern turc és clarament discriminatori en tots els nivells. Tot navegant pel Corn d’Or
constatem el gran nombre de vaixells de guerra de països de la OTAN que hi ha ancorats i és
que aquest punt té un gran valor estratègic per a l’Aliança Atlàntica ja que pel Bòsfor passa
bona part del petroli del Càucas i del sud de Rússia camí dels països més rics. No és
d’estranyar, doncs, que la Turquia laica sunnita gaudeixi de tan bones relacions amb la
civilització cristiana...
Anem també al darrera de la nombrosíssima comunitat alevi, turcs xiïtes seguidors d’un místic
musulmà del segle XIII, coneguts per la seva heterodòxia religiosa i la seva visió laica i
comunista de la societat, cosa que els ha portat a defensar històricament les reivindicacions
dels kurds. Tenim moltes ganes de presenciar una cerimònia religiosa alevi, caracteritzada pel
fet que no es realitza en una mesquita, no hi ha separació de sexes, les dones preguen amb el
cap descobert i fins hi tot s’hi dansa, però finalment no aconseguim cap contacte i ho hem de
deixar per una altra ocasió.
Per començar a prendre contacte amb el Kurdistan fem una visita al Mezopotamya Kultur
Merkezi (MKM), situat en ple carrer Istiklal, enmig de Beyoğlu, el barri més occidentalitzat de la
ciutat. Les persones que parlen alguna llengua que no sigui kurd o turc estaran uns dies fora
per la qual cosa girem cua i ens dirigim al centre d’operacions de la intel·lectualitat kurda:
l’Institut Kurd d’Istanbul (www.enstituyakurdi.org). Així com al MKM es toquen més els temes
polítics, a l’Institut Kurd es prioritzen els aspectes culturals. Es troba en el cèntric barri de Laleli,
un xic més enllà del Gran Basar i té una altra seu a la ciutat de Diyarbakir, la històrica capital
dels kurds. Ens reben calorosament tres persones que a dures penes parlen anglès però amb
2

molt bona disposició per informar-nos i donar-nos tota mena de consells. Els darrers anys estan
insistint més en els temes relacionats amb la llengua: per una banda estan contribuint
enormement a la normalització lingüística a través de la publicació dels diccionaris turc-kurd i
kurd-turc, els més complets existents fins ara; i per l’altra imparteixen cursos de llengua kurda,
publiquen llibres i envien traductors de kurd als judicis. Hi treballen mitja dotzena de persones
alliberades i una àmplia xarxa de voluntaris. No gaudeixen de cap tipus de subvenció estatal,
tot el contrari, el que reben de les autoritats són més aviat pals, tal i com es constata fent un
repàs a la seva trajectòria. El dia de la inauguració, ja fa 15 anys, les forces de l’ordre públic els
van despenjar el rètol del carrer i van ser escorcollats malgrat tenir tots els permisos en regla.
Les inspeccions policials, les detencions i els assassinats d’intel·lectuals es repeteixen cada
cert temps. És per això que no disposen d’arxiu i en aquest sentit ens remeten al més complet
que existeix, el de l’Institut Kurd de París (www.institutkurde.org), finançat, entre d’altres, per la
Generalitat de Catalunya.
Perquè ens situem en el nostre viatge ens fan cinc cèntims sobre les terres que pròximament
visitarem. El Kurdistan, la nació sense estat més gran del món, compta amb uns 30 milions
d’habitants i ocupa una superfície similar a la de l’Estat espanyol, un 30% de la qual es troba
dins les fronteres de Turquia. Precisament en aquest país és on els kurds, uns 15 milions, que
representen una quarta part de la població, han patit el genocidi cultural de manera més severa
amb la negació de la seva llengua i tradicions. Tot això acompanyat, per una banda, d’un
veritable terrorisme d’estat amb detencions arbitràries, tortures, assassinats i destrucció de més
de 3.000 pobles; i per l’altra per una falta d’inversions de l’estat que ha sotmès el Kurdistan al
subdesenvolupament econòmic malgrat ser una indispensable font de matèries primeres i
d’energia per a Turquia. El conflicte entre l’exèrcit turc i la guerrilla kurda del Partit dels
Treballadors del Kurdistan (PKK), amb un enorme suport per part de la població autòctona, ha
provocat els darrers 25 anys més de 40.000 víctimes mortals i l’èxode massiu de kurds cap a
les grans ciutats turques.
Trabzon, entre mar i muntanya
Gràcies al bitllet d’aerolínia de baix cost contractat a través d’internet, fem més de mil
quilòmetres en un tres i no res per plantar-nos a Trabzon, a la riba del mar Negre, prop de la
frontera amb Geòrgia i a les portes del Kurdistan. Sobtadament desapareixen les hordes
turístiques d’Istanbul i aterrem en una de les destinacions preferides pel turisme interior turc. La
causa d’això és el clima suau que gaudeix la riba del mar Negre, en contacte amb les alçades
de la veïna serralada de Kaçkar, i la presència de nombroses joies bizantines com l’església
d’Hagia Sofia. Amagats per les valls hi viuen els laz, un poble d’origen caucàsic que vesteix
vistosos xals a ratlles de colors vermell, blanc i marró, que es poden adquirir previ regateig,
com és de costum, en els basars de Trabzon. Aquestes terres, que van ser el darrer reducte de
l’Imperi Bizantí després de la caiguda de Constantinoble, són un feu del nacionalisme turc. Ni
aquí ni enlloc de Turquia s’ha de pronunciar en veu alta el mot “Kurdistan” ja que pot aixecar
fortes suspicàcies. El Kurdistan és oficialment l’Est i, en ple segle XXI, els kurds són anomenats
“turcs de les muntanyes” i la seva llengua és etiquetada com a “dialecte del turc”!
3

Enfilant per una de les valls que baixen de Kaçkar és del tot obligada la visita al monestir de
Sümela. Candidat a la llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO, és testimoni de l’antic
poblament de la regió per grecs pòntics, la majoria dels quals van abandonar la regió a principis
del segle XX en proclamar-se la república de Turquia. Una minoria, però, continua en terres
turques tot emprant el grec durant les oracions a la mesquita. El cenobi està situat a 1.700
metres d’alçada en un enclavament espectacular a l’abric de la roca, precipitant-se sobre una
cinglera que cal salvar a peu. La vall, repleta d’avets i amb corrents d’aigua arreu recorda els
Pirineus. Només la olor a kebab o a pide (l’equivalent turc de la pizza) recorden al viatger on és
realment.
Amb un autobús de llarg recorregut es realitza la travessa de la serralada en direcció a
Erzurum, tot salvant un port de muntanya a 2.300 metres a través d’una carretera amb
vertiginosos pendents. És a partir d’aquest punt que es comencen a percebre canvis. A l’altra
banda del port s’estén un altiplà amb muntanyes encara més altres en la llunyania. Malgrat ser
estiu el sol s’ha post abans de les sis de la tarda i el fred derivat de l’alçada ens agafa per
sorpresa. Tant com el raig de colònia de llimona que reparteix l’assistent de torn i al qual
semblen estar acostumats els indígenes. L’aturada tècnica de rigor suposa fer el canvi d’aigües
a uns lavabos sense electricitat a la llum d’encenedors i mòbils, cosa que no impedeix que el
viatger acabi donant una patada a l’omnipresent gerro d’aigua que fan servir per aquests
països per netejar-se allà on acaba l’esquena...
Erzurum, creuament de camins
Enmig d’una infinita estepa, situats a 320 Km de Trabzon, desapareix el poc turisme interior
que encara es veia, tot i ser agost. Estem a 1800 metres d’alçada: el paisatge és força àrid, el
clima és més aviat fred, i només es veuen pastures a l’horitzó. A partir d’aquí els centres
turístics, els viatges organitzats, les guies i els plafons informatius, desapareixeran. Durant
moltes setmanes serem dels pocs viatgers occidentals que pulul·laran per la regió i
constatarem que aquestes terres estan literalment abandonades pel govern d’Ankara.
Com a totes les ciutats de Turquia, a la seva entrada llegim el rètol que indica el nom de la
població i el nombre d’habitants: Erzurum, 300.000 nüfus. Estem als confins del Kurdistan i
aquí els kurds són minoria. Durant uns quants dies travessarem terres que han canviat
repetides vegades de mans ja que tota la regió és un encreuament de camins procedents de
l’antiga Ruta de la Seda, terres de frontera entre llegendaris regnes armenis i georgians, o els
antics imperis Bizantí, Persa, Turc, Mongol i Rus. Erzurum, per exemple, fa just un segle va ser
russa durant tres dècades.
4

De camí cap al centre històric ens aborden repetidament homes amb un sospitós i ben
pronunciat “can I help you Sirs?”. Ja hem estat previnguts sobre la interessada amabilitat de la
policia secreta envers els pocs turistes occidentals i els anem plantant tot fent veure que amb
prou feines parlem l’anglès. Viatjarem completament sols per tot el Kurdistan però amb la
impressió que les nostres passes les va seguint algú, encara que sigui de lluny, mentre que la
nostra arribada a moltes poblacions és misteriosament esperada pel guia local.
Tot contemplant la madrassa mongol de Yakutike, d’arquitectura seljúcida amb deliciosos
enrajolats perses, més propis de l’Àsia central, constatem que estem en terra de pas de moltes
civilitzacions. Hi visitem el museu etnogràfic i de les arts turco-islàmiques, que conté una
esbiaixada exposició sobre el genocidi turc a la regió, comés per armenis i kurds. No serà l’únic
exemple de lliçons poc imparcials d’història que veurem per aquestes contrades...
Mentre passegem anem prenent consciència de la ordenació de les ciutats al Kurdistan: la
zona cèntrica i moderna als voltants del sempre present Cumhurriyet Caddesi, el carrer de la
República, està habitada pels funcionaris turcs, ben protegits per l’exèrcit fins i tot amb
barricades; la resta de barris i els suburbis acostumen a ser kurds. Els turcs aclaparen tots els
serveis: hotels, bancs, oficines de turisme, lloguer de cotxes, cibercafès, etc.
Just davant la fotogènica madrassa seljúcida dels Minarets Bessons, d’estil persa i teulada
cònica armènia, ens trobem una paradeta al carrer amb joves que es concentren en favor de la
causa txetxena. Ens regalen uns pamflets força escabrosos i tot seguit ens aborda un indígena.
-Italians?
-No, Spanish.
-Where?
-Barcelona.
-Ah! You are Catalan!
Normalment expliquem a la gent qui som els catalans però l’individu en qüestió canvia de
llengua i ens explica en alemany el que coneix de Catalunya, que és molt. Serà un poli? Pel
que comenta s’acaba de publicar un llibre en kurd on es posa el nostre país, Katalonya, com a
exemple a seguir per a la comunitat kurda. Ens condueix a la seva botiga de catifes i allà, tot
prenent l’obligat çai (te), ens explica la seva història. És advocat i va haver d’exiliar-se a
Alemanya, país al qual han acabat emigrant prop de mig milió de kurds. Això va ser fa una
dècada, durant el període més dur de repressió turca, per evitar la presó ja que en un país
presumptament democràtic com Turquia anar a parar a la garjola per separatisme implica amb
tota seguretat ser torturat. Sobre els pamflets de suport als txetxens ens diu que bona part dels
progressistes turcs donen l’esquena a les reivindicacions kurdes. El mateix sembla que passa
5

amb els ecologistes del país, que miren cap a una altra banda quan se’ls parla per exemple de
la crema de boscos al Kurdistan per part de l’exèrcit. En acabar, ens adverteix per enèsima
vegada que no ens refiem d’individus que parlen un anglès perfecte i ens desitja bon viatge, no
sense haver intentat vendre’ns abans un autèntic kilim de llana, el tacte aspre del qual està
molt lluny dels que t’intenten colar com a autèntics als basars turístics d’Istanbul. No podem
anar carregats amb fardells la resta del viatge i ens quedem amb les ganes d’adquirir un dels
articles de la botiga a molt bon preu.
Després de fer un petit recés enmig del bosc de columnes de la Gran Mesquita ens dirigim a
les Üç Kümbetler, tres tombes amb teulades novament còniques, típiques de l’arquitectura
armènia. Allà comença l’extraradi d’Erzurum i ens dóna la benvinguda un reguitzell de nens que
es volen posar al nostre servei per guiar-nos. En refusar-ho ens acomiaden a pedrades, cosa
que es repetirà en molts indrets durant el viatge i que demostra el trist clima de violència al qual
està acostumada la mainada. Aquest aspecte del viatge ens recorda la convivència amb nens
traumatitzats per la ocupació israeliana a Palestina, el 2006, i els concursos de punteria amb
pedres que fèiem en el centre cívic, a la ciutat vella de Jerusalem, i que sempre guanyava la
quitxalla...
L’endemà de bon matí ens quedem amb les ganes de fer una excursió a les valls d’Artvin, a
tocar de la frontera, per visitar les esglésies i castells de l’antic regne medieval de Geòrgia. No
trobem cap agència de lloguer de cotxes que ens n’ofereixi un per només un parell de dies.
Aquesta contingència provoca a la vegada que desistim de fer una curta entrada a Geòrgia per
tal de visitar la ciutat subterrània medieval de Vardzia, malgrat que els ciutadans de la Unió
Europea ja no necessitem visat per entrar al país. Abandonem doncs la zona assabentats que,
a principis del segle XX, a causa dels enfrontaments armats, els habitants autòctons van fugir i
en l’actualitat hi resten molts pocs pobles de parla georgiana a aquesta banda de la frontera.
Kars, els confins de Turquia
Uns 200 Km a l’est d’Erzurum, enmig de l’ondulada estepa esquitxada de ramats es troba la
petita ciutat de Kars, a 1.800 metres d’alçada, seu d’una mastodòntica base de l’exèrcit situada
en ple casc urbà. Res sembla indicar que estem a Turquia: el clima és molt fresc, s’albiren
estacions d’esquí i el paisatge recorda la immensitat de l’Àsia central. Els parabrises de bona
parts dels vehicles estan esquerdats com a conseqüència del deficient manteniment de les
carreteres, el rigor del clima i el baix poder adquisitiu de la població.
La ciutat, amb una important població kurda, ha canviat de mans moltes vegades en ser terra
de frontera: en tres dècades va passar de ser turca otomana a russa, armènia i finalment turca
republicana. Testimoni mut d’això són el castell i la gran església armènia dels Apòstols, ara
mesquita. Aquestes contrades també són testimoni, ara però emmudit, del genocidi del poble
armeni. Durant els anys de decadència de l’Imperi Otomà el govern colpista dels Joves Turcs
va planificar i executar una campanya de deportacions i afusellaments a gran escala contra la
població armènia. El posterior govern nacionalista turc de Mustafa Kemal Atatürk va continuar
6

amb aquesta política de terror. Es calcula que van morir un milió i mig de persones en el que
constitueix el primer genocidi del segle XX, encara no reconegut pel govern turc
(www.genocide-museum.am). En l’actualitat només hi ha armenis en els barris d’algunes grans
ciutats, però els rastres de la seva cultura els anirem resseguint, com en la resta de viatges que
hem fet pel Proper Orient, durant molts dies.
La desolació d’Ani
El conductor de l’autobús que ens transporta fins a Kars fa un parell de trucades de les quals
ens sembla entendre les paraules “turistes” i “espanyols”. Les sospites es confirmen quan,
malgrat la solitud de l’indret, ja ens espera a la parada d’autobusos el modest “tour operador”
local. És clar, què fan dos viatgers sols en un indret com aquest? Com és previsible ens ofereix
els seus serveis per visitar la perla de la regió: Ani, la capital del regne medieval d’Armènia,
motiu més que suficient per haver fet tants i tants quilòmetres.
El nostre xofer, en Celil Ersoğlu (celilani@hotmail.com), s’encarrega de transportar viatgers cap
a Ani amb el seu cotxe particular i a assessorar-los en perfecte anglès sobre la resta de
monuments armenis de la regió o sobre l’allotjament. Actualment ja no calen permisos per
visitar les ruïnes i el desplaçament fins a Ani, a uns 45 minuts de Kars, amb una estada de dia
complet (de 9 del matí fins les 5 de la tarda) i sense servei de guia surt aproximadament a uns
30 euros per persona.
La inquietant ciutat fantasma d’Ani, rival en el passat de Constantinoble i Bagdad, resta encara
dempeus emmurallada i encaixada entre dues profundes gorges, a l’altra banda d’una de les
quals es troba Armènia, país amb el qual Turquia encara manté la seva frontera tancada.
Aquesta mesura ha provocat que els armenis hi estiguin construint aparcaments i miradors per
contemplar-la, cosa que està trencant l’harmonia de l’entorn. Capital del regne altmedieval
d’Armènia durant els segles X i XI, Ani va ser una parada obligada de la Ruta de la Seda.
Desgraciadament els successius terratrèmols i les incursions de Tamerlan van esborrar la ciutat
de la història. Només van restar dempeus els edificis públics, esglésies, palaus, banys,
caravanserralls i ponts, que van anar degradant-se amb la lenta acció de les condicions
meteorològiques extremes i del vandalisme.
A Ani cal desplaçar-se amb bon calçat per visitar les esglésies, moltes d’elles circulars,
examinar les característiques teulades còniques, sorprendre’s davant els absis múltiples i
7

admirar el que queda dels brillants frescos. La pedra, únic material de construcció en
l’arquitectura armènia, alternant els colors vermell i negre en franges, els arcs cecs i les
llargues inscripcions són elements que es repeteixen a tots els edificis. De visita obligada és la
impressionant catedral, situada al límit del penya-segat. Església o mesquita segons l’ocupant
turc, bizantí, kurd, armeni o georgià, és una de les millors estampes de l’enigmàtic conjunt.
De tornada cap a Kars coincidim en el cotxe amb l’únic viatger que, com nosaltres, ha passat el
dia sencer a les runes en companyia de les patrulles de militars. Com que ens ha vist fent
mesures a les esglésies, fruit d’un encàrrec d’un professor d’arquitectura de la Universitat
Politècnica (www.espaistk.eu), ens fa confiança i ens explica que és el creador de VirtualANI, el
conegut portal on es mostra informació actualitzada sobre diferents monuments armenis situats
en territori turc (www.virtualani.org). Ens demana però que no revelem mai la seva identitat ja
que en el web critica durament les autoritats turques, únics responsables del lamentable estat
de les restes armènies. Es dedica a recórrer aquestes terres amb freqüència i a prendre notes i
fotos per aconseguir inventariar tot el que es pugui abans no caiguin els edificis o es perdin els
frescos irremissiblement. Ens confirma que el govern no destina gaires diners per restaurar o
mantenir res que no sigui d’origen turc per aquestes contrades. En més d’una ocasió s’ha
perdut o, pitjor, s’ha topat amb militars en situacions certament delicades però pensa continuar
la seva tasca mentre no el fitxin.
Doğubayazit, a les faldes de l’Ararat
El Kurdistan és molt divers paisatgísticament parlant. Fins ara hem remuntat verdes muntanyes
i hem travessat estepes humides. Ara toca el torn a les zones volcàniques, per passar a vorejar
seguidament un altiplà amb llacs gegantins i acabar a les planícies mesopotàmiques. De
boscos no en veurem gaires ja que, pel que sembla, durant els anys més durs d’enfrontaments
armats entre exèrcit i guerrilla kurda del PKK els turcs van dedicar-se a cremar-los...
Des de Kars cal resseguir la molt patrullada frontera amb Armènia, a l’altra riba del riu Aras, fins
Iğdir. Tret d’una parella de joves francesos serem novament els únics viatgers occidentals per
aquestes contrades. Els guies locals ens conviden a un llarg çai i ens confirmen que ens
trobem a menys de cent quilòmetres de l’enclavament de Nakhitxevan, pertanyent a la
república de l’Azerbaidjan i separat pel territori d’Armènia. Fa un temps, en ple conflicte armat
pel control de Nagorno Karabakh, la visita era una empresa arriscada però ara s’hi pot fer un
salt mitjançant un visat que es pot obtenir fàcilment a l’ambaixada d’aquest país a Madrid.
A Iğdir s’agafa un autobús que puja una empinadíssima carretera per les faldes del volcà
Ararat, amb els seus imponents i nevats 5.137 metres, lloc on segons la narració bíblica Noè va
tocar terra amb l’arca després que les aigües del diluvi es retiressin (Gn 8). A partir de
Doğubayazit, ciutat de climatologia extrema situada a 1.600 metres d’alçada, el viatger ja
s’endinsa en zones amb majoria de població kurda. Ara bé, no trobem res escrit en kurd. No
parlem pas aquesta llengua però no és la primera vegada que visitem Turquia i la llengua turca
ja ens és familiar. La proximitat d’una base militar amb molta artilleria pesada a la vista de
tothom i la presència d’una gran quantitat de torres de control per tots els pujols dels afores
indiquen que en aquesta zona hi ha problemes, i no precisament per la proximitat amb l’Iran,
situat a tan sols 30 Km, que és un país amb el qual Turquia sempre ha tingut bones relacions.
Cal remuntar-se enrere en el temps per constatar que la ciutat va ser destruïda completament
pels turcs el 1920 en resposta a les rebel·lions kurdes. Encara avui en dia es poden veure
munts de pedres corresponents a antigues edificacions a banda i banda de la carretera que du
al proper palau d’Ishak Paşa. Construït per un cabdill kurd el segle XVIII en un indret de somni
en el camí de les caravanes de la mítica Ruta de la Seda, continua sent una de les grans
atraccions de Turquia.
8

La petita ciutat, malgrat el seu potencial, no està gens preparada per al turisme de muntanya.
Això sorprèn tenint en compte que l’ascensió a l’Ararat constitueix un reclam per a molts
excursionistes occidentals. Durant la preparació del viatge hem sabut a través de l’ambaixada
que cal un permís per ascendir la muntanya, que aquest s’ha de demanar amb dos mesos
d’antelació i que els permisos expedits in situ no són vàlids. Malgrat això entrem en un parell
d’agències on s’ofereix el trekking al volcà, per pura curiositat. Són uns 400 euros per persona,
sense incloure el material tècnic, per una ascensió de tres dies i, pel que se’ns assegura, els
guies tramiten el permís en un parell de dies. Veritablement car. El que sí que és cert és que no
calen permisos si les excursions es fan per sota la cota 3.500. D’altra banda la visita a la més
que dubtosa formació geològica batejada com a “arca de Noè” que intenten colar els guies
locals s’ha d’evitar per tots els mitjans. Molt recomanable, però, és omplir les cantimplores per
ascendir en un parell d’horetes la fàcil i empinada muntanya que hi ha just darrera del palau
d’Ishak Paşa i restar embadalit davant la majestuositat d’aquest racó del Kurdistan.
Seguint el rastre dels darrers nòmades kurds
Durant els 180 Km que separen Doğubayazit de Van, cap al sud, es succeeixen els controls de
l’exèrcit. El conductor del dolmuş (minibús) té la precaució de parar la música en tots ells.
Intuïm que les melodies, dolces i malenconioses, moltes de les quals tenen una semblança
sorprenent amb la música flamenca, no són turques. Preguntem i ens confirmen, mitjançant
signes i bona voluntat, que efectivament la música és kurda. En el pas de Tendürek albirem
torres de control iranianes, la primera mostra de frontera artificial separant kurds que veurem.
No serà la darrera i durant molts dies travessarem zones de forta implantació de la guerrilla del
PKK. Certament viatjant en transport públic s’assaboreix millor la vida quotidiana del país. La
gent s’apila en els seients mentre viatja amb la collita a sobre o amb els animals de la granja. A
l’hora de pagar tothom es va passant els diners del trajecte, el conductor els rep alhora i torna
tot el canvi, del qual tothom en va agafant la seva part fins arribar al darrer viatger.
9

Hem preferit el desplaçament via Çaldiran per gaudir d’un pintoresc trajecte que travessa verds
turons esquitxats de lava volcànica, enmig dels quals s’ubiquen senzills pobles kurds
eminentment ramaders. Són petits conglomerats de cases no molt juntes d’una sola planta amb
sostres de xapa, corral i algun rudimentari hort. S’hi veuen arreu munts piramidals de totxos de
fem de vaca, coberts majoritàriament amb palla, que seran el combustible per al cru hivern,
amb mínimes sota zero durant mesos. El que més ens ha sorprès, però, és veure nòmades per
aquestes contrades. Pel que sembla només en resten uns pocs milers i els diferents governs
s’han anat encarregant de sedentaritzar-los; una manera més d’acabar amb una part del poble
kurd. Ho hem vist com qui ho veu al cinema, des de la finestra del dolmuş, però ens hem
promès de tornar per travessar a peu aquest racó de món enmig del no-res.
Senzillament Van
Què ve a la memòria quan hom sent el nom de Van? Segurament els preuadíssims gats de
Van, amb un ull blau i l’altre groc, que són impossibles de veure pel carrer ja que, com és
d’esperar, estan dins les cases tancats amb pany i clau. Van, però, també és un indret famós
pel seu gegantí llac d’origen volcànic situat a 1.700 metres d’altitud, l’aigua del qual, en posseir
una alta alcalinitat i mineralització, permet rentar-hi la roba sense sabó. Les aigües de color
blau resplendent són blanques a les vores i el seu tacte és estranyament oliós. Si el banyista
no és prudent i té alguna petita ferida aquesta s’irritarà en gran mesura i això farà que acabi
maleint les aigües i el corresponent monstre lacustre que, segons asseguren, habita les seves
profunditats...
Des del castell de Van, situat als afores de la urbs, dalt d’una afilada cresta rocallosa amb
inscripcions cuneïformes d’antics regnes mesopotàmics, es contempla l’extensa ciutat moderna
de prop de mig milió d’habitants. El nucli antic, arredossat al voltant del puig, va ser totalment
arrasat a la Primera Guerra Mundial durant els duríssims combats que van enfrontar a turcs i
kurds contra armenis i russos. És dia festiu i les famílies kurdes mengen a la fresca vora les
deus d’aigua i aprofiten el sol per rentar la llana. Més enllà, en el pati d’un grup de cases dels
extensos ravals dels afores, presenciem un dels molts casaments típicament kurds que s’estan
celebrant a la ciutat, on homes i dones, en contra del que dicta la tradició alcorànica, dansen
junts en cercle.
10

Des de Van, en la ruta cap a les majestuoses i recòndites muntanyes de Hakkari, frontereres
amb l’Iran i l’Iraq, val la pena fer una visita a la ciutat uràrtia de Çavustepe i a l’escarpada
fortalesa de Hosap. Just als afores de Van, en un típic poble kurd, també és recomanable fer
un tomb pel desolador paratge on va estar ubicat el pròsper monestir armeni de les set
esglésies, Yedi Kilise, totalment destruït durant el setge de Van i convertit ara en corrals per al
bestiar. En aquest sentit, en el museu municipal, tal i com hem vist també a Erzurum, hi ha una
secció dedicada al genocidi, tot i que novament falta descaradament a la veracitat històrica ja
que els botxins són exclusivament els armenis i les víctimes els turcs i els kurds.
Per la riba del llac de Van
La diversitat cultural de la regió torna a aflorar en recórrer les ribes del llac de Van. En el poble
de Gevaş ens trobem un cementiri replet de làpides seljúcides. La seva inclinació en tots els
angles degut als moviments del terreny i la gruixuda capa de liquen que les recobreix confereix
a l’indret un aire fantasmagòric. És des d’aquí d’on surten vaixells que duen a l’església
d’Akdamar, una de les obres mestres de l’art armeni. Mentre esperem que el vaixell s’ompli per
salpar conversem amb un viatger iranià, de nom Farid i originari de Tabriz, just a l’altra banda
de la frontera. Amb un anglès més que precari i amb el diccionari d’imatges a la mà ens explica
que s’està preparant per ascendir l’Ararat. Ens mostra orgullós el seu material, una motxilla de
l’any de la picor i uns grampons de segona o tercera mà, mentre ens convida a menjar
cacauets picants. La conversa, com és de costum per l’Orient, acaba derivant en el tema
familiar.
-Christian?
-Yes, of course.
-Married?
-Yes.
-When?
-Four years ago.
-Ah! How many children?
-No, not yet.
-Why?
A partir d’aquí costa d’explicar-se perquè som conscients que en aquest aspecte acostumem a
xocar dos mons molt diferents. Esperem que el Farid, natural d’un país tatxat de
fonamentalista, no ho entengui però ens respon que ell viatja sol i que no es casa perquè les
noies que li busca la família són poc modernes. També ens explica que als iranians els és molt
fàcil viatjar per aquesta regió perquè els idiomes persa i kurd són cosins germans. Ambdues
llengües són indoeuropees i de la mateixa branca. Entenem, pel que ens explica, que la
intel·ligibilitat entre elles és molt alta, com la que pot tenir el català amb l’italià o el portuguès.
En una altra família lingüística, l’altaica, està el turc, que no té absolutament res a veure amb el
kurd.
11

Després de més de dues hores d’espera sota un sol que no calenta en excés, i en veure que
no apareix ningú per omplir el vaixell, en Farid s’acomiada agafant la ruta de Van tot fent
autoestop. Al cap d’una estona decidim parlar amb l’amo del negoci i, després d’un acarnissat
regateig, aconseguim pactar un desplaçament privat a Akdamar, que dista 3 Km, per un preu
raonable. L’illa rocallosa, infestada de tortugues i amb poc més de mig quilòmetre quadrat,
conté les restes d’un antic monestir. La seva església, del segle X, que es conserva
completament dempeus d’una manera miraculosa, és una obra de referència de l’art armeni.
Els baix relleus exteriors amb conegudes escenes bíbliques estan en perfecte estat, cosa que
no passa amb les vistoses pintures murals de l’interior.
Tatvan, entre llacs i volcans
Amb els excepcionals relleus i frescos d’Akdamar encara a les retines ens dirigim a la riba
occidental del llac, que dista uns 150 Km de Van, tot sortejant diversos controls policials on
rebem un tracte molt correcte, a diferència del que reben la resta de viatgers autòctons, que és
certament agre. El nostre nou campament base serà la petita ciutat de Tatvan, patrullada per
tancs. Com és de costum, en arribar-hi ens dóna la benvinguda el guia local, un dels comptats
individus que deu parlar un mínim d’anglès a la ciutat, i constatem novament que som dels
pocs viatgers occidentals que volten per la zona. Negociem el desplaçament al veí volcà
Nemrut en tot-terreny.
-Can I help you?
-Yes. We want to visit Nemrut by four-wheel. Is it possible?
-Yes, I can help you.
-Tomorrow, for example?
-Yes, I can help you. Tomorrow 9 o’clock morning with women of militar. I am very democratic.
-Could we start before 9 o’clock in the morning?
-Yes, I can help you. Tomorrow 9 o’clock morning with women of militar. I am very democratic,
very democratic!
L’endemà ens hem d’esperar davant la caserna, sota la mirada atenta i gens dissimulada dels
militars, a que les senyores empolainades enllesteixin els picnics, s’instal·lin amb la mainada
dins de la furgoneta i ens facin tornar enrere perquè s’han deixat les coca-coles i les
llaminadures. Finalment, després d’un costerut trajecte que obliga al conductor de la tartana a
fer successives aturades per refrigerar el motor, arribem a la vora de la caldera, a tres mil
metres d’alçada. L’espectacle ens deixa sense alè: l’interior del volcà, entapissat per verds
prats, està ocupat per un gran llac d’aigua freda i un altre, de més petit, que emana vapors
calents. L’erupció d’aquest volcà, fa milers d’anys, va tancar la sortida natural de les aigües a la
regió i va ser la responsable de la formació del llac de Van. La llarga caminada de nou hores
per contornejar la caldera, sota el netíssim cel del Kurdistan i acompanyats d’un paisatge
completament salvatge, finalitzarà amb una silenciosa posta de sol sobre les aigües del llac de
Van.
12

Des de Tatvan val la pena visitar la localitat d’Ahlat, que es troba a les faldes d’un altre volcà, el
colossal Süphan, de 4.058 metres d’alçada. El seu cementiri amb làpides seljúcides és molt
semblant al de Gevaş, però la seva gran extensió fa que l’atmosfera sigui encara més
inquietant. A les ribes del llac de Van es poden visitar infinitat de temples armenis però decidim
finalitzar aquest capítol aquí ja que, segons les informacions de primera mà que ens va
subministrar a Ani el creador del portal d’art armeni a Turquia, totes les edificacions d’aquest
estil es troben en un estat deplorable de conservació i el cost d’un guia local per arribar-hi pot
arribar a ser astronòmic.
Arribats a aquest punt del viatge sospesem la conveniència de virar cap al sud per visitar la
segona frontera artificial que separa kurds i que ara tenim a l’abast: les valls quasi verges de
Hakkari. El clima de tensió que percebem des de fa dies i el fet afegit que l’exèrcit turc ha creat
fa poc una zona de seguretat a llarg de la frontera amb l’Iraq on, pel que ens informen, ningú
entra ni en surt, ens fa abandonar el projecte. L’activitat guerrillera del PKK des de les zones
alliberades del nord de l’Iraq és molt intensa i el govern turc sembla decidit a abordar novament
el conflicte amb els kurds des d’una òptica purament militar.
Diyarbakir, la capital
A 260 Km de Tatvan, sempre en baixada cap a les planes mesopotàmiques, es troba la capital
del Kurdistan turc: Diyarbakir (Amed, en kurd). L’exèrcit turc s’ha encarregat amb el pas dels
anys d’imprimir la seva propaganda amb descomunals pintades “Once Vatan”, una arenga en
sintonia amb el ranci “todo por la patria” de la Benemèrita, visibles pels pujols de la regió. La
temperatura torna a ser novament estiuenca: superem els 40 graus i l’ambient és molt sec.
Els kurds estan orgullosos de la seva “capital”, a la ribera del Tigris, bressol de la humanitat. La
seva ubicació, en un encreuament de camins entre Síria, Pèrsia i Anatòlia, ha provocat que
patís els estralls de successives invasions, per la qual cosa està completament fortificada. En
menys d’una dècada, arran dels duríssims enfrontaments entre guerrilla i exèrcit, amb política
governamental de destrucció de pobles inclosa, la població de la ciutat es va multiplicar per
13

cinc. L’ajuntament, de majoria kurda i conseqüentment amb nul suport d’Ankara, ha de fer
malabarismes per tapar forats i dotar d’uns serveis mínims a una població d’un milió i mig
d’habitants amb un pressupost equivalent al d’un ajuntament català del tamany d’Arenys de
Mar.
A Diyarbakir és on percebem per primera vegada canvis en la disposició de la gent a dir les
coses pel seu nom. Tot just passades les sinistres casernes militars el conductor del servis
(autobús gratuït) que ens du al centre des de l’otogar ens fa asseure al seu costat i ens fa de
cicerone en un anglès sorprenentment força correcte.
-Where are you from?
-We come from Catalonia.
-Catalan, good! You are not in Turkey, you are in Kurdistan. We do not speak Turkish. We do
not say teşekkür ederim, we say spas. Repeat with me spas.
-Spas.
-We do not say merhaba, we say rojbas. Repeat...
-Rojbas.
Pel que intuïm, va explicant a la resta de l’autobús el que ens està dient i la gent es mostra
contenta. Ara ja sabem com es diu gràcies i hola en kurd, cosa que a les guies s’esmenta molt
de passada. Veritablement la situació de la llengua kurda no és tan bona com està fent creure
el govern turc als països de la Unió Europea ja que estem constatant durant el viatge que el
kurd escrit senzillament no existeix.
La sensació de ser els únics estrangers a la ciutat es torna a repetir i ens dirigim a l’oficina de
turisme. Com que som catalans i ens interessem per la situació dels kurds ens acaben regalant
la guia de la ciutat a tot color. Mesos abans havíem concertat una entrevista amb un regidor de
l’ajuntament gràcies a un contacte del CIEMEN a Barcelona però finalment hem de cancel·lar la
trobada ja que se’ns ha acudit aterrar a Diyarbakir... el dia de la independència de Turquia!
Perillosos vols rasants d’avions militars sobre les cases es succeeixen durant tot el dia mentre
banderes turques descomunals són penjades en els edificis oficials. Ara bé, no advertim el més
mínim signe d’entusiasme de la població en cap moment. El que sí percebem molt directament
són les pedrades que ens propinen els nens kurds mentre resseguim les imponents i sinistres
muralles bizantines de basalt negre, les segones del planeta, amb 6 Km de perímetre i 82
torres, delimitades per sarcòfags sufís a l’aire lliure. No és el primer indret del Kurdistan on ens
donen la benvinguda amb projectils casolans però s’ha d’entendre la reacció de la canalla en
veure estrangers, que identifiquen com a turcs, la variant local de “l’home del sac”...
La ciutat intramurs està plena d’estrets i perdedors carrerons. Si s’està de sort encara serà
possible de veure alguna nena amb el típic vestit multicolor kurd. La fortalesa (Içkale), en un
extrem de la muralla, antiga caserna de l’exèrcit, està en procés de restauració. La ciutat, a
banda de les cuidades muralles, es distingeix principalment per les seves mesquites, esglésies
14

i caravanserrall. Entre les mesquites destaca la Ulu Cami seljúcida, amb elements bizantins i
una disposició típicament omeia. Com a la resta de mesquites de la ciutat s’hi alternen bandes
de pedra negra i blanca en els murs. El tens clima polític que viu el país no ha contaminat
l’àmbit religiós ja que en aquest temple es reuneixen representants de diferents escoles de
l’islam sunnita per pregar plegats. Com a curiositat cal esmentar la mesquita Kasım Padişah,
que té un minaret en ple carrer sustentat per quatre foscos pilars d’uns dos metres d’alçada. En
altres mesquites de la ciutat s’observen novament rajoles blaves típicament perses.
Testimoni del ric passat armeni, jacobita i caldeu de la regió són els nombrosos temples
cristians presents a la ciutat. La majoria dels caldeus han acabat marxant per la recent pressió
islamista. Com passa a la resta del Proper Orient, els cristians emigrats han prosperat i envien
diners a casa per tal de restaurar les esglésies on encara hi ha culte. La senzilla Keldani
Kilisesi, església caldea, utilitzada per una trentena de famílies de ritus siríac, en comunió amb
l’església catòlica romana, n’és una prova. El guarda, que acostuma a prendre el te al costat
del minaret de les quatre potes, obre la porta del temple a canvi d’una propina. La cuidada
Meryem Ana Kilisesi, església de la Verge Maria, és on preguen els cristians ortodoxos siris,
coneguts també amb el nom de jacobites. De credo monofisista, com armenis, coptes i etíops,
donat que únicament accepten la naturalesa divina de Crist, són la comunitat cristiana més
antiga que es coneix ja que Bizanci no els va poder perseguir en caure les seves terres en
mans dels àrabs, que els van respectar. En un exemple d’ecumenisme forçat per les
circumstàncies, el capellà jacobita també oficia les celebracions dels caldeus. Els armenis, dels
quals ja no en queda rastre humà, es reunien a Surpağab Kilisesi. De l’ampli temple només
resten les esveltes columnes ja que la teulada es va esfondrar fa molt de temps. La capella
adossada, encara intacta, és el traster d’una família que viu a l’altra banda del carrer. Altres
esglésies cristianes de la ciutat han tingut més sort i ara són oficina de correus o presó.
Dels caravanserralls de Diyarbakir s’ha de destacar el Deliller Han, del segle XVI, reconvertit en
hotel de luxe. Durant les hores centrals del dia val la pena aturar-se en el seu frondós pati per
prendre-hi un çai a l’esguard de la frescor de la font central. Des d’aquí és molt recomanable
dirigir-se a la veïna porta de Mardin, al sud de la muralla, per gaudir de les excel·lents vistes
cap al mosaic d’horts que s’estén al llarg del Tigris. En tornar es pot travessar el bulliciós
mercat de formatges i iogurts i acabar la jornada amb un deliciós pa cuit en forn de llenya sota
el braç.
Hasankeyf sota les aigües?
Des de Diyarbakir, passant per una ciutat sense més atractiu que el seu curiós nom, Batman, la
visita a Hasankeyf es converteix en una tasca malauradament urgent. Per què? Aquesta
autèntica joia a la riba del Tigris té tots els números per desaparèixer sota les aigües d’un dels
embassaments dissenyats pel projecte GAP. Aquestes lletres són l’acrònim del que es coneix
com a Projecte de l’Anatòlia Sud-oriental o, com comenten amb sorna els habitants de la regió,
“projecte per acabar d’enfonsar els kurds en la misèria a casa seva”. Aquesta mastodòntica
empresa, sufragada en una bona part per inversors europeus, s’està executant a les conques
del Tigris i l’Èufrates, i comprendrà un total de 22 preses i 19 plantes hidroelèctriques, la qual
cosa suposarà la irrigació de 3 milions d’hectàrees de terra i la generació de 1,8 milions de llocs
de treball, segons la propaganda oficial. Els desastres ecològic i arqueològic, però, ja estan
servits o jauen hores d’ara sota les aigües... Amb aquest projecte el govern turc tindrà la clau
de pas de l’aigua al Proper Orient i aconseguirà desplaçar encara més població kurda cap als
paupèrrims barris perifèrics de les grans ciutats. Cal doncs visitar el més aviat possible
Hasankeyf i gaudir del conjunt històric: el pont, les tombes amb rajoles color turquesa, la
fortalesa, les coves en les roques i les esglésies bizantines reconvertides en mesquites.
Nosaltres acabem de posar una espelma a Meryem Ana perquè Hasankeyf no s’ofegui tot i que
ens entren ganes de fer servir l’espelma per a una altra cosa més dolenta...
15

Mardin, pessebre mesopotàmic
La visita a Mardin, a escassos 100 Km de Diyarbakir i a tocar amb la frontera siriana, és
inexcusable. Es pot realitzar el desplaçament en un sol dia des de la capital però val la pena
fer-hi nit en un dels pocs i cars hotels-mansió per contemplar la posta de sol tot degustant un
çai amb vistes al deliciós mosaic de fèrtils camps de Mesopotàmia. La regió, antany de majoria
cristiana i on encara es parla àrab, va patir molt durant els enfrontaments amb l’exèrcit i va
estar tancada als turistes fins fa pocs anys. Aquesta és la tercera i darrera frontera artificial que
separa kurds que tindrem a la vista durant el viatge.
Les edificacions de la població, arrecerades a la falda d’una muntanya coronada per un castell,
actualment zona militar, són testimonis fidels del passat: esglésies, mesquites, madrasses i
caravanserralls, un d’ells reconvertit amb força encert en oficina de correus. Encara hi ha culte
en una dotzena d’esglésies, restaurades gràcies als diners dels emigrants, que són utilitzades
per torns pels poc més de mig miler de cristians que van decidir no marxar durant els moments
més difícils. A la regió encara es fa servir el siríac, dialecte de l’arameu, la llengua de Crist, com
a llengua litúrgica. Ho podem constatar a Deyrul Zafaran (www.deyrulzafaran.org), l’emmurallat
16

monestir del safrà, situat als afores de Mardin. Fundat el segle V, i amb un llarg historial de
destruccions en el seu currículum, va ser seu del patriarcat ortodox siri, que en l’actualitat és a
Damasc. A banda dels típics campanars sirians i la decoració en arameu dels temples s’hi pot
admirar una cambra subterrània que va ser utilitzada pels adoradors del sol, una manifestació
primigènia de monoteisme, fa tres mil anys. De retorn a la parada d’autobusos cap a Mardin, a
uns dos quilòmetres del monestir, tot caminant sota un sol abrasador, els passatgers d’un
Peugeot 206 que ja va ple insisteixen en dur-nos. En un tres i no res la filla gran es col·loca al
seient de davant, a sobre de la mare, el mateix fan dues germanes al darrera i la Rosa es
posiciona sobre meu mentre aguanta un paquet a la seva falda. La família és kurda i va emigrar
a França ja fa força anys. Aprofitem el fet inusual de poder comunicar-nos amb indígenes que
s’atreveixen a parlar sense pèls a la llengua gràcies al seu passaport europeu, i els anem
plantejant tot un seguit de temes delicats que encara ens voltaven pel cap.
Ens confirmen que el PKK és l’excusa per a tots els excessos de militars i paramilitars a la
regió: detencions, tortures, assassinats extrajudicials i operacions de destrucció de pobles. En
aquest darrer cas sembla que el patró acostuma a repetir-se: els soldats turcs solen arribar a
un poble d’improvís, desallotgen la gent, a continuació incendien les cases i finalment acaben
d’esfondrar-les mitjançant màquines excavadores. Se’ns encongeix el cor quan ens expliquen
què els ha passat a molts coneguts seus, desapareguts o desallotjats de casa seva. S’enfaden
en reconèixer que, malgrat les reiterades ofertes de diàleg de la guerrilla, el govern turc segueix
apostant per la via militar i la resposta a tot això per part dels països (suposadament)
democràtics és el silenci. No són titular en els mitjans occidentals i se senten sols, abandonats i
oblidats. Perquè ens fem una idea del que suposa per als kurds viure en una democràcia
d’estar per casa com la turca, ens relaten el que va passar amb una diputada kurda al
parlament d’Ankara fa pocs anys. Durant el jurament del seu càrrec va afirmar en kurd que
lluitaria perquè kurds i turcs poguessin viure en pau i arran d’això va ser condemnada a 15
anys de presó. En definitiva, aquesta família d’arrels kurdes es fa creus que Turquia estigui
hores d’ara sol·licitant l’ingrés a la Unió Europea...
Arameu a Midyat
Per acabar de copsar l’autèntica tradició cristiana de la regió cal desplaçar-se una seixantena
de quilòmetres cap a l’est i fer un tomb per Midyat i la comarca de Tur Abdin
(www.midyatcity.com). Per sobre de la ciutat moderna, musulmana, s’estén el barri antic,
cristià, ple de pintorescos campanars sirians. És fàcil de veure-hi algú fent funcionar un dels
nombrosos forns compartits de pa al carrer, mentre la resta de la família enfila pebrots vermells
que seran assecats entre els capçals dels llits dels terrats i la bugada.
Només es celebren oficis a la meitat de la desena d’esglésies de la població però tenim la
immensa sort de ser convidats a assistir a una celebració en arameu. És hora de dinar i sota la
porta d’una església un nen que parla un perfecte alemany ens comenta orgullós que se’n va a
catequesi. Nosaltres el seguim i, aprofitant que tenim intèrpret, demanem al sagristà si és
possible menjar els entrepans en el fresc pati de la parròquia. Mentre fem un mos anem sentint
les lletanies en arameu litúrgic que repeteixen els nens de la veïna aula. En acabar ens animen
a participar en la celebració de la tarda i acceptem l’oferiment gustosament. Fan fora els quatre
17

turistes turcs del temple, ens fan descalçar mentre encenem dues espelmes que clavem en un
llit de sorra i comencem la pregària persignant-nos cada dos per tres. Els temples cristians
acostumen a ser rectangulars i la sensació de participació, amb els feligresos amunt i avall
sense parar, és fa molt patent: ara l’encens, després els llibres sagrats i a continuació els
tapissos en arameu amb imatges de Sant Jordi, a sota dels quals hi ha un fort timbre,
empalmat amb un conjunt força kitsch de llums de Nadal, que els fidels accionen en fer un
donatiu. La feliç estampa es veu pertorbada una vegada i una altra pels intimidatoris vols
d’helicòpters militars arran de les cases, clara prova del clima de guerra que es viu en aquestes
terres. Un capítol del passat que passa desapercebut en els llibres d’història és el fet que els
cristians siríacs van ser víctimes també durant el genocidi contra els armenis. En l’actualitat els
problemes continuen per a aquesta petita comunitat ja que es troben atrapats entre el foc
creuat de l’exèrcit, el PKK i el creixent islamisme violent.
A la comarca de Tur Abdin val la pena fer ruta i visitar la dotzena de centres de culte cristians
més representatius: el monestir de Mor Gabriel, fundat el segle IV, o l’església de Meryem Ana
a Antl entre els més destacats. No és fàcil arribar-hi: caldrà pagar taxis, esperar el pas de
dolmuş, fer autoestop als encreuaments o pujar-se en el remolc d’un tractor i acabar caminant
alguns quilòmetres pel camp, però l’esforç valdrà la pena. Els monestirs funcionen com a
internats i estan restaurats, de vegades amb massa entusiasme, gràcies a les donacions dels
emigrats.
El silenci del Mont Nemrut
A uns 180 Km de Diyarbakir, en direcció a ponent cap als camps de petroli d’Adiyaman, tot just
travessat el gegantí embassament Atatürk en ferry, desembarquem a les faldes de l’únic
monument en territori kurd inclòs en el llistat de Patrimoni Mundial de la UNESCO: l’emblemàtic
Mont Nemrut, que curiosament té mateix nom que el volcà que vam recórrer en el llac de Van.
Les enigmàtiques estàtues situades en el cim d’un massís calcari a 2.100 metres constitueixen
l’atracció del Kurdistan més visitada per turistes occidentals, ja que forma part dels tours
organitzats. Després de més de dues setmanes de viatge tornem a estar en els límits del
Kurdistan i el turisme interior turc torna a ser majoritari. Tenim previst fer nit al complex hoteler
de Karadut, a uns 12 Km del cim, per poder pujar-hi l’endemà a peu per camins de pastors,
però aviat ens adonarem que això serà missió impossible. Malgrat venir de força lluny diverses
persones ens han estat assetjant amb insistència durant tot el viatge en perfecte anglès perquè
ens apuntéssim a un tour organitzat cap al Nemrut. En arribar a la base de la muntanya ens
adonem que estem atrapats en una teranyina ja que els horaris del transport públic no
permeten cap tipus de combinació favorable a qui viatja pel seu compte i el preu dels taxis és
prohibitiu. Ara bé, tots els hotels i pensions disposen de minibusos privats per pujar al Nemrut
des de la base, a Kahta. Es nota que hem tornat als feus del turisme de masses...
Els ciclopis monuments funeraris del cim van ser erigits per un megalòman rei local que va
aprofitar la seva situació estratègica entre romans i parts el segle I a.C. Va tallar dues terrasses
a la roca, les va omplir amb colossals estàtues de sí mateix i dels déus, als que considerava
parents seus, i després va ordenar que s’apilés entre elles una muntanya artificial de pedra
triturada d’uns 50 metres d’alçada. Els terratrèmols han decapitat gairebé totes les estàtues
situades en filera i els caps, d’un parell de metres aproximadament, es troben a terra en una
posició veritablement fotogènica, molt ben aprofitada en la propaganda turística turca durant les
18

darreres dècades. La gèlida posta de sol sobre la immensitat del Kurdistan, esquerdat per
embassaments del GAP, no ens empeny a abandonar el cim a l’hora que ho fan els turistes i hi
romanem una bona estona més en companyia de la solitud dels cims.
El miracle d’Urfa
Aproximadament a un centenar de quilòmetres a l’oest del Mont Nemrut es troba Urfa, l’antiga
Edesa romana, on els croats van trobar l’encara avui controvertit sudari de Crist. La
denominació moderna de Şanliurfa, la gloriosa, la van aconseguir els seus governants després
de moltes queixes reivindicant un títol similar al que ja havien obtingut altres ciutats del país. La
urbs, amb prop d’un milió d’habitants, és un gran centre de peregrinació ja que aquí la tradició
situa un miracle protagonitzat per Abraham. Sembla ser que el patriarca anava destruint déus
pagans per aquestes contrades i el rei local el va fer capturar. Quan estava a punt de ser
cremat a la foguera, el foc es va convertir en aigua i les brases en peixos, miracle que és
recordat avui en dia a través de les carpes sagrades de les piscines de Gölbaşı, flanquejades
per fotogènics porxos i mesquites. Val la pena pujar a la ciutadella i gaudir de les vistes, així
com fer una petita excursió al veí llogarret de Harran, a només una hora d’autobús, l’únic indret
de Turquia on es poden veure cases arna i on, segons es cita a la Bíblia (Gn 12), Abraham va
rebre la revelació divina de dirigir-se cap a la terra de Canaan.
Com cada vespre, de retorn a la pensió, realitzem el ritual diari de la compra d’aliments i aigua
per l’endemà. Quan un porta molt de temps fora de casa se les empesca per acabar fent-se
uns deliciosos entrepans de pa amb tomàquet i raig d’oli d’oliva. En el forn, en una altra de les
mostres de simpatia que caracteritza la gent del Kurdistan, ens conviden a ajudar-los a fer
massa de pa. En ple mes d’agost, suant per la calor del forn que és a tocar, i havent-nos rentat
les mans només amb aigua, deixem constància que nosaltres a Barcelona ens fem el pa a
casa. En un tres i no res el negoci s’omple de curiosos i acabem la tarda fent una aturada en el
cibercafè per posar-nos al dia. La veritat és que, creuem els dits, mai hem agafat cap mal de
panxa durant els nombrosos viatges que hem fet pel Proper Orient. A l’hora de nodrir-nos
sempre hem aplicat el seny: no menjant qualsevol cosa, no atipant-nos, rentant sempre la
fruita, i bevent sovint te, demostrat bactericida estomacal. Durant aquest viatge estem
comprovant l’enorme popularitat dels simits, els tortells de pa recobert amb llavors de sèsam,
en venda arreu, de la mà no sempre neta d’espavilats nens: els simitçis.
Antep fstk
Viatjant encara més cap a l’oest travessem terres on els kurds ja són minoria. La ciutat d’Antep,
denominada modernament Gaziantep en rebre el títol d’heroica arran de la seva resistència a la
guerra de la Independència, és un pròsper centre econòmic de gairebé un milió d’habitants
gràcies al projecte GAP. Famosa a tot el món per la qualitat dels seus fstk (festucs), que són
19

utilitzats en els baklava, els tradicionals dolços de pasta de full, fruits secs i mel, no posseeix
grans atractius turístics. En poques hores es pot visitar la ciutadella bizantina i el museu local
amb magnífics mosaics romans de la ciutat de Zeugma, ara sota les aigües gràcies al GAP...
Enmig d’una gran enyorança envers les terres kurdes, el retorn a Istanbul el realitzarem
resseguint l’antiga Cilícia armènia, la Capadòcia bíblica, el sepulcre de Mevlâna, i les ciutats
clàssiques de la costa de l’Egeu, tot travessant els mítics Dardanels en ferry. El contrast serà
fort en tots els aspectes ja que entrarem novament a la Turquia més turística: infraestructures
de qualitat, manteniment en els recintes històrics, música i oci enllaunat occidentals; coses que
ja ens semblava haver oblidat... A Istanbul, tot just encetat el Ramadà, mentre esperem el
senyal de la fi del dejuni, prometem davant la Mesquita Blava no oblidar mai el poble kurd.
20