HEINER GOEBBELS - Teatre Lliure
HEINER GOEBBELS - Teatre Lliure HEINER GOEBBELS - Teatre Lliure
<strong>HEINER</strong> <strong>GOEBBELS</strong><br />
109
110<br />
APUNTS DEL<br />
MEU BESAVI<br />
ADALBERT STIFTER<br />
Mai no havia vist això tan bé com avui.<br />
Me n’anava a les cabanes i a les cases<br />
on havia de prendre algunes precaucions<br />
a causa de la malaltia.<br />
Quan era de camí de tornada, i arribava<br />
a les proximitats de l’alberg, en un lloc<br />
delimitat i envoltat per algunes cases,<br />
vaig veure la font comunal, tancada en<br />
un encofrat de planxes i embolicada<br />
amb coses que mantenen l’escalfor, que<br />
es dreçaven com un monticle de glaç, i<br />
en aquest glaç no s’hi havien tallat ni<br />
esglaons, perquè ja feia quatre setmanes<br />
que no sortia aigua de la font. Davant les<br />
portes de les cases, vaig veure que la<br />
gent havia escampat, al matí, sorra o<br />
terra o una mica de palla damunt la<br />
superfície relliscosa dels camins, perquè<br />
ningú no caigués, però la pluja ho havia<br />
cobert tot de glaç fresc.<br />
A l’alberg de la part de darrera de Dubs,<br />
vaig poder desempallegar del tot l’abric,<br />
i ara també les botes, del glaç que s’hi<br />
havia aferrat. L’amo designava amb<br />
satisfacció els meus grampons de glaç i<br />
deia que eren un equipament<br />
excel·lent, i que damunt d’un glaç així<br />
s’havia de caminar amb total seguretat,<br />
que sense això no es podia posar el peu<br />
a fora, on tot era tan completament<br />
relliscós i llis, sense córrer el perill de<br />
trencar-se els braços i les cames, i que<br />
no hi havia cap altra manera de lluitar<br />
contra això, perquè el glaç es tornava a<br />
formar sense parar. Vam fer l’àpat de<br />
migdia a l’alberg i, un cop vam haver<br />
menjat, quan l’alatzà va haver recuperat<br />
les forces, les ferradures esmolades<br />
de nou, quan les nostres coses van ser<br />
tan deslliurades i lleugeres com al matí<br />
quan havíem deixat casa nostra, vam<br />
continuar la ruta.<br />
Havia d’anar fins als xalets.<br />
Quan érem al camp i entre els sembrats,<br />
vam sentir un soroll de caiguda sord,<br />
però sense saber del cert de què es tractava.<br />
A la vora d’un bosc, vam veure un<br />
salze guspirejant, i les seves branques<br />
sòlides van caure cap a terra, com<br />
desembullades amb pinta. Ens vam<br />
haver d’acostar al bosc fent una volta, en<br />
direcció al qual, per les prades pastures,<br />
s’esglaonaven els xalets. Aquest bosc<br />
també el vam veure, lleugerament<br />
gebrat, però brillant de manera gairebé<br />
imperceptible sobre un fons de gel gris.<br />
A partir dels xalets, jo encara havia d’anar<br />
a Eidun. Tenia coses a fer a les primeres<br />
cases d’Eidun. Vam tornar a travessar<br />
els camps, fins a aquestes cases.<br />
En deixar les cases d’Eidun, vam poder<br />
emprendre finalment el camí de tornada.<br />
Després d’haver-nos netejat un cop més<br />
el glaç a l’alberg d’Eidun, tal com ho<br />
havíem fet als xalets, i després que l’alatzà<br />
va haver rebut una mica de farratge i<br />
que nosaltres vam recuperar les forces<br />
gràcies a una beguda, vam tornar als nostres<br />
llocs al trineu per tornar cap a casa.<br />
Vam poder agafar un camí on, a l’estiu, es<br />
troben les prades d’Eidun, però per on a<br />
l’hivern passa un camí que s’enduia tots<br />
aquells que, des d’Eidun, a peu o en<br />
vehicle, dels xalets o dels voltants, s’havien<br />
de desplaçar pel pendent boscós o<br />
pel bosquet més alt, perquè els era més<br />
curt. Només vam haver d’estar una mitja<br />
hora per aquest camí abans de trobar la<br />
carretera que anava en direcció a<br />
Taugrund i a casa meva. Quan érem als<br />
prats, i avançàvem per la seva extensió, i<br />
no dominàvem més enllà d’una braça,<br />
vam tornar a sentir el mateix soroll sord<br />
de caiguda, igual que ja l’havíem sentit<br />
avui, però un cop més no el vam reconèixer<br />
i tampoc no vam saber exactament<br />
d’on provenia. Finalment vam passar d’aquesta<br />
via d’hivern a la carretera.<br />
Estàvem contents amb la idea d’arribar a<br />
casa; perquè la pluja i la humitat que ens<br />
penetraven pertot arreu eren tan incòmodes,<br />
el glaç era també tan desagradable,<br />
que s’estenia artificialment arreu per<br />
damunt del terra i els camps, i damunt<br />
seu no podíem posar el peu sense estar<br />
completament segurs. El coronel va dir<br />
un dia, quan arranjàvem els camins, que<br />
no en notaríem els beneficis fins passat<br />
un any i als següents. Jo els notava avui,<br />
mentre el meu alatzà estirava el trineu<br />
per aquesta carretera llarga, sòlida, uni-<br />
formement plana pertot arreu. Què se<br />
n’hauria fet, de nosaltres, aquest dia, si el<br />
camí hagués estat tan desigual, inclinat i<br />
ple de sotracs com abans.<br />
Quan vam arribar finalment a Taugrund,<br />
i el bosc s’estenia al llarg de la carretera,<br />
vam sentir de cop, als boscos de<br />
coníferes que eren als cingles de la<br />
banda dreta, un soroll molt estrany i que<br />
mai cap de nosaltres no havia sentit. Era<br />
com si milers o fins i tot milions de barres<br />
de vidre piquessin les unes contra les<br />
altres i, amb aquest soroll confús, se<br />
n’anessin lluny. Els boscos de coníferes<br />
eren, però, encara massa lluny perquè<br />
poguéssim reconèixer de veritat la naturalesa<br />
d’aquest so. En el silenci que regnava<br />
al cel i la terra, ens va semblar<br />
estrany. En Thomas va voler aturar l’alatzà,<br />
però no va aconseguir-ho immediatament<br />
perquè en aquesta via glaçada el<br />
trineu anava llançat pel seu propi pes i<br />
empenyia l’animal, i també perquè l’alatzà<br />
avançava alegrement pel camí de<br />
tornada i obeïa més lentament a cada<br />
aturada, i perquè aquell dia aspirava<br />
particularment a arribar a l’estable.<br />
Quan al final es va immobilitzar, el soroll<br />
ja havia passat. Però vam sentir llavors<br />
una remor feble a l’aire que no havíem<br />
percebut abans a causa del martelleig<br />
dels cascs, i aquesta remor era indistinta,<br />
i era del tot diferent del so que ens<br />
havia fet decidir aturar el cavall. Vam<br />
reiniciar la marxa. Ens vam acostar a<br />
Taugrund i vam percebre finalment l’obertura<br />
ombrívola per on la carretera<br />
entrava al bosc. Encara que era l’inici de<br />
la tarda, encara que el cel gris irradiava<br />
una llum clara, com si haguéssim de<br />
veure el sol brillant entre els núvols, era<br />
amb tot una tarda d’hivern i feia ja tanta<br />
ombra que els camps blancs de davant<br />
nostre començaven a canviar de color i<br />
dins el bosc regnava la penombra.<br />
111
112<br />
Quan vam arribar a l’indret per on havíem<br />
d’entrar sota la volta dels arbres, Thomas<br />
va cridar l’alto. Vam veure davant nostre<br />
un elegant avet roig plegat en corba i que<br />
traçava un arc per damunt de la nostra<br />
carretera, tal com es preparaven per al<br />
pas dels emperadors. Era inimaginable,<br />
l’esplendor i el pes del glaç aferrat als<br />
arbres. Les coníferes eren iguals que<br />
canelobres d’on penjaven incomptables<br />
espelmes, dirigides cap a terra, d’unes<br />
dimensions fabuloses. Les espelmes<br />
tenien totes reflexos d’argent, els canelobres<br />
mateixos eren argentats i no s’elevaven<br />
tots en vertical, molts estaven inclinats<br />
en direccions diferents. La remor,<br />
que havíem sentit prèviament per l’aire,<br />
ara ens era coneguda; ja no era per l’aire,<br />
era al costat nostre. Regnava pel bosc<br />
sencer, sense interrupció, i es produïa<br />
cada vegada que una de les branques i<br />
brancatges es trencaven i queien a terra.<br />
Era tan horrible que la resta es mantenia<br />
immòbil. Entre tant centellejar i tornassolar,<br />
ni un brancatge, ni una agulla no es<br />
movia, tret de després d’una caiguda de<br />
glaç quan una branca picava en l’aire. De<br />
seguida tot tornava a estar en calma. Vam<br />
esperar, i vam mirar, no sé si era per<br />
admiració o per por d’endinsar-nos per<br />
allò. El nostre cavall compartia sens<br />
dubte aquest sentiment, perquè el pobre<br />
animal va fer lentament algunes passes i<br />
va provocar algunes sacsejades al trineu<br />
que el van fer recular una mica.<br />
Mentre encara érem allà i miràvem<br />
–encara no havíem pronunciat ni la més<br />
mínima paraula– vam tornar a sentir el<br />
soroll de caiguda que ja havíem percebut<br />
dues vegades avui.<br />
Però aquesta vegada sabíem de què es<br />
tractava. D’entrada hi ha haver un enorme<br />
terrabastall, comparable a un crit,<br />
seguit d’un breu alenada, remor o frec, i<br />
tot seguit el soroll estrepitós de la caiguda<br />
d’un tronc gruixut llançat a terra. El<br />
cruixit es va expandir a través del bosc i a<br />
través de l’espessor dels brancatges que<br />
n’atenuaven el soroll, hi va haver un cop<br />
més una dringadissa i un espetec, com si<br />
se sacsegés i es remenés una massa infinita<br />
de vidre. Després tot va tornar a ser<br />
com abans, els troncs s’endogalaven, res<br />
no es movia i la remor feble continuava.<br />
Era estrany, quan una branca o un brancatge<br />
o un tros de glaç queien a prop nostre;<br />
no vèiem d’on venia, sovint només<br />
vèiem el llampec de la caiguda, sovint ni<br />
el vèiem, però en sentíem només el xoc,<br />
i la immobilitat tornava a regnar.<br />
Es feia evident que no podríem penetrar<br />
aquell bosc. En alguna banda, un arbre<br />
amb tot el brancam potser estava travessat<br />
a la carretera, ens seria impossible<br />
franquejar-lo o vorejar-lo, perquè els<br />
arbres estaven estrets els uns contra els<br />
altres, amb les agulles i els brancatges<br />
endogalats, i perquè la neu s’enfilava fins<br />
a les branques i els branquillons més baixos.<br />
Si llavors haguéssim fet mitja volta,<br />
amb la idea de tornar pel camí per on<br />
havíem vingut, i mentrestant allà també<br />
un arbre s’hagués esfondrat de través, llavors<br />
hauríem quedat atrapats. La pluja<br />
queia sense parar, nosaltres mateixos tornàvem<br />
a estar tan envoltats de glaç que<br />
amb prou feines ens podíem moure, el<br />
trineu s’havia afeixugat i com vitrificat, i<br />
l’alatzà aguantava la càrrega. Si alguna<br />
cosa dels arbres es tornava més feixuc ni<br />
que fos d’una unça, podria caure, fer<br />
caure les puntes de les pinyes com tascons<br />
i traspassar-nos, d’altra banda vam<br />
veure que el camí davant nostre estava<br />
cobert i sembrat de coses trencades, i<br />
mentre ens vam quedar allà, vam tornar a<br />
sentir de lluny cops sords. I quan vam<br />
mirar enrere, cap als camps per on<br />
havíem vingut, tal com havíem constatat<br />
durant tot el dia, no hi havia ni un ésser<br />
humà ni una criatura viva, només jo, en<br />
Thomas i l’alatzà, sols en plena natura.<br />
Vaig dir a en Thomas que havíem de<br />
desfer el camí. Ell va proposar el<br />
mateix. Vaig baixar, ell va fer fer mitja<br />
volta al cavall i al trineu. Després ell<br />
també va baixar. Ens vam espolsar la<br />
roba tan bé com era possible i vam treure<br />
el glaç de l’alatzà i del trineu tant<br />
com vam poder. Per al trineu, la destral,<br />
que sempre dúiem, ens va ser d’una<br />
utilitat excel·lent. Ens va semblar que<br />
el glaç augmentava llavors cada cop<br />
més ràpid que al matí, però era perquè<br />
hi estàvem menys atents al matí, quan<br />
era efectivament més abundant a causa<br />
de la pluja o del fred o de totes dues<br />
coses. Quan les nostres pertinences van<br />
estar més o menys en ordre, vam tornar<br />
a pujar al trineu i vam agafar el<br />
camí de tornada. ■<br />
UN PAISATGE<br />
CHRISTOPHE TRIAU<br />
Dos tècnics escampen successivament,<br />
amb l’ajut d’un tamís, una pols<br />
blanca per la superfície de les tres<br />
cubetes rectangulars que se’ns ofereixen<br />
a la vista, l’una darrere l’altra, al<br />
principi de l’espectacle; després disposen<br />
tres tubs de plàstic pels quals s’escolarà<br />
l’aigua que la dissoldrà a poc a<br />
poc. Aquesta serà l’única intervenció<br />
humana que se’ns deixarà veure a<br />
Stifters Dinge. Al fons, es distingeix<br />
una massa encara com sense relleu: un<br />
collage de pianos, en tots els sentits,<br />
cordes a la vista, del qual emergeixen<br />
com d’una muntanya branques d’arbres.<br />
“Una obra per a piano sense pianista<br />
però amb cinc pianos, una obra<br />
de teatre sense actor, una performance<br />
sense performer –un one-man show o<br />
tant és la denominació que hi busquem”:<br />
instal·lació o composició per a<br />
pianos mecànics, sons, aigua, llums i<br />
altres coses, Stifters Dinge (“Coses de<br />
Stifter”) presenta un paisatge del qual<br />
l’home s’hauria absentat.<br />
Paisatge en profunditat i no panoràmic,<br />
en el qual la mirada topa amb tres petites<br />
extensions d’aigua i després, com<br />
en un horitzó, damunt del massís caòtic<br />
de pianos al qual les variacions<br />
lumíniques proveiran de relleu, o amb<br />
la pantalla que baixa per moments<br />
davant seu per difondre la llum, filtrar<br />
l’esclat d’un projector o convertir-se en<br />
superfície per a projeccions –d’una<br />
imatge (aiguamoll i bosquet en un quadre<br />
del segle XVII) o per als reflexos de<br />
la llum a la superfície de l’aigua davant<br />
seu. Perquè el que hi ha per veure, en<br />
aquest espai sense home i aquest<br />
temps sense drama, són els esdeveniments<br />
produïts per aquestes variacions:<br />
línies geomètriques que es tracen o un<br />
ballet de rectangles lluminosos desplaçant-se<br />
per terra, el joc de la llum a les<br />
superfícies, un núvol de fum que s’eleva<br />
entre branques i pianos, una pluja<br />
113
114<br />
fina que cau en una extensió llisa d’aigua,<br />
la lenta dissolució de pols als llacs<br />
miniatura –fins al brou- nement final de<br />
gel carbònic, com tantes illes i guèisers<br />
enmig de mars immensos, dissolent-se<br />
fins que la superfície de l’aigua s’hagi<br />
recobert d’una capa blanca que es va<br />
desfent, llavors, en un desglaç progressiu.<br />
Un aiguat, neu, les formes dibuixades<br />
pels sols rasants o caient del zenit<br />
de l’escena...<br />
Variacions climàtiques. El dispositiu escenogràfic<br />
de Klaus Grünberg i el seguit de<br />
seqüències escèniques construïdes al seu<br />
voltant instauren llavors una temporalitat<br />
que ja no és la de l’activitat de l’home,<br />
sinó la d’un curs natural.<br />
Cap acció humana, cap drama si no és<br />
el de la mirada, i de l’escoltar, de fer<br />
l’atenció als sons, als moments lluminosos,<br />
i a la seva articulació en el<br />
temps: el temps que els mostra, l’altre<br />
temps que fan percebre. Es desplega<br />
així, concentrada en una hora i deu, la<br />
contemplació d’un món en miniatura<br />
en el qual se’ns ofereix a la vista els mil<br />
i un matisos d’una tarda d’hivern (o<br />
d’un hivern sencer, ja no ho saps): un<br />
paisatge canviant sense parar, per<br />
explorar (com aquestes terres incògnites<br />
per descobrir, de les quals Levi-<br />
Strauss lamenta la desaparició en un<br />
resum d’entrevista difós a l’espectacle)<br />
i davant del qual ens fa tenir l’experiència<br />
d’una mirada verge.<br />
Hem de veure, per tant, percebre les<br />
“coses”. També hem de sentir, la composició<br />
muiscal de Goebbels: piano,<br />
veus humanes i cants “primitius” de<br />
Papua, de Colòmbia o de Grècia, però<br />
també els sons produïts per les cordes<br />
fregades o picades, per l’aire projectat<br />
dins els llargs tubs, els cruixits o els<br />
frecs d’una matèria amb una altra<br />
matèria. També hem de mirar-sentir:<br />
el segon moviment del concert italià<br />
en Fa major de Bach tocat, mentre cau<br />
l’aiguat, per un piano mecànic, les<br />
tecles precisament il·luminades<br />
mudes sense dits per fer-les anar; l’avançament<br />
cap al frontal del bloc de<br />
pianos, tocant tots alhora com una<br />
màquina enfollida, còmics, amenaçadors,<br />
impressionants. Han de sentirveure,<br />
finalment: la sorprenent descripció,<br />
extreta dels Apunts del meu<br />
besavi d’Adalbert Stifter, la lectura<br />
dels quals és difosa en una seqüència<br />
de l’espectacle: la d’un paisatge, a la<br />
vora d’un bosc, totalment copat pel<br />
gel, petrificat-vitrificat, travessat pels<br />
cruixits i els sorolls sords –els de les<br />
branques i els arbres que es trenquen<br />
i s’esfondren sota el pes del gel. Un<br />
espectacle estrany, en el qual l’esglai<br />
es barreja amb la bellesa, fascinant.<br />
(···)<br />
Davant –o més ben dit: atrapats dinsd’aquest<br />
paisatge d’hivern, del qual tot<br />
l’espectacle sembla declinar els motius,<br />
l’home està pres –en l’experiència<br />
d’un despreniment, el del seu control i<br />
sentiment de centralitat. La mirada instaurada<br />
així implica un canvi d’escala,<br />
produeix una relativització radical del<br />
lloc de l’home, i per tant la seva obertura<br />
a l’ infinitud concreta d’allò que<br />
l’envolta, del temps i de l’espai en els<br />
quals s’inscriu, d’un ordre natural autònom.<br />
Et vénen llavors al cap les últimes<br />
línies de Les mots et les choses de<br />
Foucault: “llavors podem apostar que<br />
l’home s’esborraria, com una cara de<br />
sorra a la vora del mar”...<br />
És ben bé aquest canvi de perspectiva<br />
el que posa en obra el paisatge artificial<br />
i miniatura concebut per Goebbels i<br />
Grünberg, que articula (d’una manera<br />
totalment stiftersiana), inseparables, el<br />
sentiment de la infinitud gran i el d’una<br />
infinitud petita recorreguda per una<br />
vida múltiple: la consciència de la<br />
immensitat i de la organicitat naturals<br />
passa per l’atenció detallada a cada<br />
cosa, a cada fenomen. I si s’ofereixen a<br />
la imaginació muntanyes, valls i postes<br />
de sol enmig de la boira, és en un escenari<br />
de dimensions reduïdes, és en tres<br />
petites cubetes geomètriques on es<br />
mostren llacs i mars, són les llums finament<br />
cisellades i retallades les que deixen<br />
endevinar, en els seus contrallums,<br />
masses rocoses... Enquadrament i<br />
micro-focalitzacions obren la percepció,<br />
i amb ella l’imaginari. És així que en<br />
una seqüència es veu una pantalla, suspesa<br />
de les barres, com es passeja tot<br />
revelant, a mesura dels seus desplaçaments<br />
lleugers, algunes fulles d’arbre,<br />
un brancam, un tronc, un bosc, animals,<br />
caçadors: fragment rere fragment,<br />
la Caccia notturna de Paolo<br />
Uccello –projectada sencera en tota<br />
l’extensió de l’espai escènic però que<br />
només la interposició de la pantalla<br />
revela, un detall rere l’altre. La fragmentació<br />
de la mirada fa aparèixer el<br />
conjunt –de l’escena, del paisatge-,<br />
sense oferir-lo mai com a tal.<br />
És sens dubte, entre d’altres, perquè<br />
suscita així una mirada atenta als múltiples<br />
detalls, més que per la preocupació<br />
d’atrapar i resoldre’n el funcionament<br />
de conjunt, que el dispositiu, tan<br />
global com pugui ser, no apareix mai<br />
com una màquina monstruosa, escapa<br />
de la lògica de la successió d’efectes i<br />
de la demostració tecnològica. La proesa<br />
tècnica que representa la seva concepció<br />
s’esborra davant la vida pròpia<br />
de l’objecte presentat: el mecanisme<br />
desapareix davant de la organicitat.<br />
Aquest dispositiu, tan immensament<br />
complex com sigui, no està format per<br />
res més que constituents el més elementals<br />
possibles –d’aigua, d’aire propulsat,<br />
de cordes que vibren, de llum...,<br />
associats en un bricolatge de geni, certament,<br />
però un bricolatge: del cafarnaüm<br />
dels pianos desossats i apilats a la<br />
simplicitat naïf i encantadora de les<br />
experiències que produeix en escena,<br />
conserva sempre alguna cosa lúdica, és<br />
a dir infantil. Més encara, en aquesta<br />
re-creació factícia d’una natura en<br />
miniatura, d’un tot autònom que funciona<br />
a imatge d’un paisatge natural,<br />
assumeix del tot, amb les seves pantalles,<br />
els feixos de projectors o els grans<br />
bidons de plàstic il·luminats que voregen<br />
l’espai, l’artificialitat completa li és<br />
pròpia. Per concloure Sur le théâtre de<br />
marionettes, Kleist escrivia en substància<br />
que havent perdut l’estat de la<br />
innocència, estant “barrat” el paradís,<br />
la gràcia només podia ressorgir un cop<br />
la consciència hagués rodejat el camí<br />
de l’infinit, i només podia aparèixer<br />
amb l’aspecte d’una consciència infinita<br />
o amb la d’un titella sense consciència.<br />
El dispositiu mecànic i tecnològic<br />
concebut per a Stifters Dinge, en el<br />
qual irònicament serien els pianos els<br />
qui sortirien a saludar al final de la funció,<br />
suscita també el sentiment de l’evidència<br />
natural mitjançant una instal·lació<br />
absolutament artificial, mitjançant<br />
l’art.<br />
I, si suggereix la possibilitat de la desaparició<br />
del subjecte humà com el final<br />
d’un moment entre d’altres de la història<br />
natural, si implica la constatació de<br />
la finitud de l’home en absentar-lo així,<br />
el paisatge que crea es fa malgrat tot<br />
visible per a ell: en la caixa òptica de<br />
l’escena, se’ns ofereix, a nosaltres<br />
espectadors, en una relació estètica<br />
115
116<br />
que fa que aquests quadres d’objecte<br />
de somnis i de fascinació pel subjecte<br />
observador (pot produir per moments la<br />
impressió de tenir les ‘parpelles tallades’,<br />
per recuperar la cèlebre expressió<br />
de Kleist) en una contemplació que no<br />
es resol mentrestant (de fet, en particular,<br />
de l’enquadrament i del muntatge<br />
que presideixen el desenvolupament de<br />
l’espectacle) en una projecció que<br />
fusiona, les coses guarden tota la seva<br />
estranyesa, la seva resistència a la simple<br />
apropiació. Paisatge romàntic i<br />
“postmodern” tot alhora, que revela un<br />
món per veure, i (com a casa Stifter el<br />
món, si depassa l’home, és per habitarlo<br />
i cultivar-lo per ell) a la vida múltiple<br />
i infinita del que ens pertoca prendre<br />
part, segons una mesura justa.<br />
Publicat a Alternatives Teatrales nº 98. Festival d’Avignon 2008.<br />
Després de la representació, els espectadors<br />
s’amunteguen a les vores del dispositiu<br />
escènic per veure de més a prop<br />
i sota una llum neutre els elements i les<br />
articulacions, entrenades per la curiositat<br />
de veure i de dissecar la fàbrica, que<br />
acompanya, no obstant, el sentiment<br />
que aquesta revelació tècnica destruirà<br />
l’encant de l’espectacle. No en depèn<br />
res: el passeig es lliga als múltiples<br />
petits elements que constitueixen el<br />
dispositiu sense mai assolir el conjunt,<br />
la mirada s’encalla allà encara amb els<br />
detalls en una percepció parcial, on per<br />
les vores de l’escenari enmig de cruixits,<br />
esbufegades i fregaments del<br />
mecanisme sempre en moviment, de la<br />
seva vida estranya i perpètua –com un<br />
bosc al llindar del qual un es passeja. ■