Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

van cridar el meu nom i m'ordenaren que entregués el fusell a l'oficina i em presentés al Brigada
de Ia Banda, on m'havien destinat. De moment l’única cosa que havia aconseguit era desfer-me
del fusell numerat que tenia al meu nom. Dubto que algú pugui imaginar Ia quantitat d'hores
que vaig dedicar a seguir les instruccions del meu amic Martí de Montblanc, dia i nit, fins que
els llavis em van rebentar de tant tocar Ia trompeta. Finalment, i no va ser cosa fàcil, el Brigada
em va acceptar, no pel que vaig tocar, sinó més aviat per Ia voluntat i entrega que hi vaig posar.
Es van acabar les guàrdies i neteges: el meu destí era el de corneta de Ia Banda: com deien per
allí, un "Turuta".
La milícia és una cosa ben curiosa. Després dels anys d'experiència, vaig arribar a Ia
conclusió que si t’has de fiar d'un militar, fes-ho d'un de carrera, que no et donarà cap confiança,
però no et trairà. En canvi, un chusquero, serà aparentment el teu amic, però no hi dipositis
massa confiança en aquesta amistat...
Podria allargar-me moltíssim en aquests records, i fer-me més pesat que una vaca en braços,
però només m'agradaria deixar constància que en total foren 7 anys de militar. Que ja havíem
estat llicenciats i que un mes després ens tornaren a mobilitzar. Ens van prendre 7 anys de
Ia nostra vida sense cap tipus de recompensa. Jo hi vaig entrar que tot just m’afaitava i en vaig
sortir amb alguns cabells blancs. Em vaig incorporar el 28 d’abril de 1938 i em vaig llicenciar
el 25 d’agost de 1944.
Capítol VI
El retorn a casa i l’ofici de contrabandista
He arribat a casa llicenciat al 24 anys, sense ofici ni benefici com deien els vells. Calia
plantejar-se doncs Ia vida futura. Com si no, Ia mare va posar el seu savi consell: "Noi, tens 24
anys, aviat hauràs de pensar en casar-te". Jo em sentia en aquells moments més perdut que un
conill en un camp de futbol.
I llavors succeí quelcom interessant: em van proposar dedicar-me al contraban de
tabac. En una nit podia guanyar més diners que treballant una setmana sencera a Ia terra, i fou
així com ens vàrem convertir en contrabandistes, i parlo en plural, perquè a casa ens hi dedicàvem
el pare i jo.
El procediment utilitzat era força senzill: el tabac arribava a Ia costa en unes llanxes ràpides
procedents de Ia passada guerra, que carregaven el tabac a Tànger. La cita Ia concertaven
pescadors professionals, en llocs preestablerts, guiant-se per fars i altres signes de mariners.
Nosaltres esperàvem a Ia platja, amb una o dues barques. Des de terra, a partir d'una hora acordada
prèviament, fèiem tres senyals lluminosos cada cinc minuts. La llanxa s'acostava llavors
tan com li era possible a Ia platja. Llavors sortia una primera barca, on anava un enviat especial
amb els diners per fer el pagament.. Un cop realitzat aquest, es començava a fer el trasllat del
tabac des de Ia llanxa cap a Ia platja. La nostra feina, a Ia platja, consistia a portar el tabac des
de les barques a un carro. Cada paquet de tabac pesava entre 25 i 30 Kg. Un cop carregat el
carro, es portava el tabac a una masia aïllada que utilitzàvem de magatzem. Vàrem fer feines
(així era com en deien) a diferents llocs de Ia costa: Calella, Malgrat, Santa Susanna, Tossa,
Lloret... en fi, per tots els pobles del voltant, sempre aprofitant els dies sense Lluna, doncs Ia
fosca era important per no ser descoberts.
Per una d'aquestes "feines", un traginer cobrava 400 ptes., que en l'època era el que
cobrava un peó de fàbrica en una setmana. No cal dir que suposava una gran ajuda econòmica.
També hi havien els trasllats del tabac d'un lloc a l'altre. Per exemple, es feien molts viatges
des de Vidreres a Tordera, sempre de nit i travessant el bosc. Una de les coses que vaig poder
comprovar en aquestes travessies nocturnes és l'olfacte que tenen els gossos, que des de cases
de pagès a 1 Km de distància es posaven a bordar. Em pregunto què feien mentrestant els carra-
78