Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

Ia meva mare i Ia meva germana, de 16 anys acabats de fer el 22 de Febrer, dormien a Ia cuina,
en matalassos foradats per Ia metralla i amb el cap sota els fogons.
Jo disposava tan sols de 15 dies per fer alguna cosa: Ia primera va ser tapar un forat a Ia
teulada de Ia part del darrera del pis per a habilitar una habitació. Les de davant ja s'arreglarien
més endavant. La segona, col·locar vidres a balconers i finestres, doncs no en quedava cap de
sencer. Això em va obligar a buscar vidres fora de Malgrat, ja que no n'hi havia ni un en tot el
poble. El meu pare s'hi havia adormit... i li passaren al davant.
Finalment, un amic de Lloret em va proporcionar els vidres necessaris, que vaig anar a
recollir en un carro. Un cop col·locats els nous vidres i tapat el forat de Ia teulada, s'havia esgotat
el permís, i per tant, arribava l’hora d'incorporar-me a un nou exèrcit.
En qualitat de soldat ras, i amb els estigmes de "rojo, polaco, perro catalán y ateo", i això
fou una càrrega força feixuga que vàrem haver de suportar prou de temps, vaig fer cap al meu
nou destí: Logronyo.
Capítol IV
La incorporació a l’exèrcit nacional
Vàrem arribar a Logronyo després de dos dies de viatge en un tren de càrrega. Plovia i
als vagons posava en lletres ben clares "Vagones con techo malo". Molls, morts de gana i malalts,
fèiem una pena que espantàvem, tant bon punt arribàrem al quarter formàrem companyies.
Mentre tant, a Malgrat, el meu pare era obligat a firmar una declaració davant una junta
militar, que deia que les destrosses de casa les havien fet els rojos en Ia seva retirada, i per tant,
es comprometia a no demanar indemnitzacions de cap mena, donant l'assumpte per tancat.
Evidentment, mai vàrem cobrar ni un duro.
El dia següent a Ia nostra arribada a Logronyo, va començar Ia instrucció. Als dos dies,
potser per ser una mica alt i estar a les primeres files, o per marcar el pas una mica millor em
van fer caporal habilitat. I així passàrem tres setmanes fins que sortírem en camions direcció a
Pamplona, on formàrem un Batalló de Zapadors.
Al cap de tres dies de ser al nou quarter, i per denúncia d'un Caporal anomenat Díaz,
de Valladolid, ens van manar formar al pati, i s'acostà un Comandant (els que porten una estrella
de vuit puntes al puny de Ia màniga, que els soldats anomenàvem “ou ferrat”). Es dirigí a Ia
meva companyia dient: "Todos los rojos que lleven galones de cabo que den un paso al frente".
Els quatre caporals provisionals que hi havia, vam fer un pas endavant, i el citat comandant s'acostà
amb tota Ia mala llet del món i ens va arrencar els galons personalment, acompanyant l'acció
amb el comentari "malditos rojos, no nos faltava más que esto". I amb aquesta perspectiva
tan poc encoratjadora començàrem el nostre llarg calvari a Zona Nacional.
Capítol V
De caporal a Turuta
Amb aquell comandant era impossible obtenir cap destí que et pogués suposar una
millora en el servei. De neteja de vaters, fregar els dormitoris, guàrdies de 24 hores, imaginàries,
pelar patates al servei de cuina... és a dir: tot el que es reserva al soldat ras. Per fi un dia, un
trompeta de Montblanc (Tarragona) que estava a Ia banda, em va dir que hi faltava un corneta.
Ell de jovenet havia estudiat música, o sigui que Ia trompeta ja Ia tocava ... total: que jo, amb
tota Ia cara em vaig presentar al Brigada, que passà per alt el meu atreviment i em va donar un
mes per tornar-me a presentar i fer una prova que seria Ia definitiva. A l'endemà, formats al pati,
77