Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

Així davallàrem a Ia carretera, armats fins a les dents, i no ens feia cas ningú! Bé, fins
que un paio jove, amb graduació d'alferes, ens preguntà en castellà (idioma en què parlaríem i
ens parlarien des d'aquell moment) “¿Qué hacen ustedes aquí?“ Nosaltres estàvem asseguts a Ia
vora de Ia carretera. Ens vam aixecar tots cinc, i em penso que per tota resposta va rebre un
arronsament d’espatlles.
Llavors, l'alferes, es dirigí a un soldat que anava amb ell dient-li: “¿Qué botas te van bien
de estos cinco?" I mirant-se les meves botes, que eren noves, contestà: “Éstas”. L'oficial es va tornar
a dirigir a mi: "Quítate Ias botas y cambiaselas: tú no Ias vas a necesitar en el campo de concentración,
y esperad aquí que ya pasarán los de recuperación".
Era Ia primera vegada que nosaltres sentíem les paraules "campo de concentración".
Efectivament, van passar els de recuperació, i aquella nit Ia vam passar al ras. Lo bo del cas és
que nosaltres encara teníem totes les armes i Ia munició, i tot i que sembli increïble, és Ia veritat.
A l'endemà, caminàvem per Ia carretera direcció a Tarragona, quan vaig veure un sergent
que anava en bicicleta. Era un noi de Malgrat, en Pla. El vaig cridar pel seu nom, però en un principi
ell no em va reconèixer, fins que dient-li el meu cognom ell va Iligar caps. Ens van donar
sopar, i per fi es quedaren les armes. En Pla era paleta i estava en una companyia de zapadors.
Vam passar Ia nit en una torre requisada, i al matí següent ens vam unir a una columna de presoners
que es dirigia cap a Tarragona, on arribarem al cap d'un dia més. Els meus peus estaven
completament llagats, gràcies a l'alferes...
Intentar explicar el que és un camp de concentració improvisat és molt difícil. Em remeto
al que heu vist en el cinema. Imagineu cinc mil homes ficats al mateix lloc, sense espai per a
tots. Una sola aixeta d'aigua, en Ia que si feia cua de nit i de dia. Per menjar, 200 grams de pa
i dues sardines de llauna al dia. Passàvem una gana terrible, teníem 18 anys...
Per a fer les necessitats, havien obert un clot allargat igual que quan fan els fonaments
d'una casa, i hi havien atravessat taulons. Podeu imaginar el panorama, amb tots els culs a l'aire
i una pudor francament desagradable. A més, amb aquella dieta, Ia majoria sagnaven amb les
deposicions.
Tots els de Malgrat que ens vàrem trobar en aquell camp, vàrem escriure a casa posant
el nom de tots els altres, doncs no teníem massa confiança en el servei de correus. Els noms eren:
Homar, Badia, Torrent, Riera i Forroll. En Torrent i jo tinguérem dificultats per obtenir els avals
corresponents, ja que es tractava d'un document firmat per persones de reconeguda militància
de dretes, i se sabia que els nostres pares, en les últimes eleccions, havien votat a partits d'esquerres,
i per tant, a nosaltres dos ens van negar Ia concessió dels citats avals. Els nostres pares
i mares varen passar un calvari explicant que comptàvem amb només 16 anys quan Ia guerra va
començar, i finalment em van firmar els ditxosos avals, que s'havien d'entregar en mà en el
mateix camp. I en aquell moment, l'únic que podia dur els papers en mà era el meu pare, i arreglant-ho
amb trens militars va arribar a Tarragona.
Feia tres mesos que no ens vèiem, però semblava molt més. Vaig ser cridat, i darrera Ia
reixa vaig veure el meu pare, amb els avals a Ia mà. Ens posàrem a parlar: jo volia saber coses
de casa, i ell de mi, i l'animal que estava de guàrdia em va posar Ia punta del fusell al cap i va
dir "Como no habléis en cristiano disparo". Ja no ens vam dir rés més. Tan sols ens vam dir adéu
amb el cap.
A finals de Febrer de 1939 sortírem d'aquell infern de gana, polls pudor i misèria, amb
permisos especials de 15 dies per anar a saludar les nostres famílies. I d'aquesta manera arribàrem
a casa, on a mi m'hi esperava una trista sorpresa. L'últim bombardeig de l'aviació franquista
havia destrossat Ia casa dels meus pares.
A casa, Ia vida diürna es feia als baixos, i els dormitoris estaven situats al pis superior.
Després del bombardeig, només van quedar habitables els baixos, força malmesos. El meu pare,
76