Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

cions eren freqüents. Jo era llavors el noi gran de Ia família. La meva mare es conformava pensant
que Ia mort del meu germà Josep el Lliurava d'anar a Ia guerra, bé, d'anar al front, com Ia
gent deia. Deia que jo estava salvat per jove, una vegada més, Santa Innocència...
L'any 1938 vam conèixer els avions alemanys, que eren anomenats pel poble les
"paves", que matxacaven Malgrat, bombardejat pel creuer Canarias afortunadament amb poca
punteria. Més tard, els avions tindrien més sort i farien morts i moltes destrosses, però d'això ja
en parlaré més endavant.
Capítol II
La incorporació a l’exèrcit republicà
I d'aquesta manera, arribàrem a l'autèntic ball de bastons. El mes d'abril de 1938, incorporació
a files per defensar Ia República dels nois nascuts l'any 1920: l'anomenada "Lleva del
Biberó". Jo tenia 17 anys, fins el setembre no faria els 18. Érem molt joves, n'hi havia que ploraven,
quina vergonya, i jo, com Ia majoria, pensava que seríem vertaders herois.
Vam ser concentrats a Castelldefels fins un vespre que ens portaren a l'estació. Érem
aproximadament 2000 reclutes, que omplíem a vessar l'estació mentre esperàvem els trens.
Durant l'espera, a un dels quaranta nois de Malgrat, que no ens separàvem doncs portàvem una
escombra aixecada com a pendó, se li va acudir obrir un pot de llet condensada. I això era tot
un ritual, doncs un cop obert s'havia de repartir entre tota Ia colla... i en aquell moment va arribar
el primer tren. Com que estàvem menjant, vam decidir no agafar aquell i esperar el segon:
es veia d'una hora lluny que no hi havia lloc per a tots... El tren anava de camí al front, que estava
situat, en aquells temps, al voltant del riu Ebre, on, segons les cròniques, molts dels nois que
van agafar aquell primer tren van deixar-hi Ia vida. La sort a Ia vida no saps mai d'on pot venir.
Quan va arribar el segon tren, van girar Ia màquina de costat i ens van portar a Barcelona, per
formar el Batalló de Defensa de Costes, i aquests érem nosaltres, que gràcies al pot de llet i l'escombra-pendó
ens aplegàrem, tots els del 41 de Malgrat, en el Batalló de Metralladores i
Defensa de Costes.
La vida en el cuartel per a uns nois de 17 anys no era cap drama. Fèiem instrucció moltes
hores i quan vam començar amb les armes, ens ho passàvem d'allò més bé. En el túnel de
tir, primer amb mosquetons i més tard amb metralladores, disfrutàvem. El tinent deia ràfegues de
tres, i en sortien sis... disparar amb metralladora tenia Ia seva dificultat.
Amb aquestes, com que jo era dels menys tontos, em van fer caporal, i recordo que desmuntava
Ia metralladora en dos minuts i els ulls tapats amb una tovallola.
Recordo que havies de posar-te Ia peça anomenada "ungla extractora" a Ia boca, doncs
a les fosques hagués estat difícil de trobar.
Com ja he dit Ia vida al cuartel era suportable. Les mares venien un cop a Ia setmana a
portar queviures. Es tornaven en els viatges a Barcelona, i duien llet condensada, melmelades,
moniatos cuits i altres productes alimentaris. Això i les llenties del ranxo que ens donaven: no
es pot dir que passéssim gana!
En quant a sortir a passeig, calia trobar una cosina, i qui més qui menys va trobar familiars
a Barcelona. La meva es deia Juanita, i era molt bona xicota. En aquest moment recordo el
començament d'alguna poesia eròtica que en aquells temps es van fer famoses entre els reclutes.
Deia així:
Registrant uns llibres vells
M’ha cridat molt l’atenció
Un de petit que deia
El Castell de Figaró.
73