Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

Tan bé que estem aquí i ens hem de despedir,
Jesús i Maria ens dongui bona guia pel camí.
La mestra de les nenes era Dña. Maria, germana de l’anterior. Els col·legis Fontlladosa,
encara existents en l’actualitat, eren resultat d'una fundació.
Als 7 anys era obligat canviar de col·legi, i d’aquesta manera vaig anar a parar al carrer
d'en Blanch, al col·legi regentat pel Sr. Golovardes. Recordo el mestre en una gran tribuna, aproximadament
a 1 metre per sobre els alumnes.
Això et feia sentir més petit, i en una classe on hi havia nois de fins a 12 i 14 anys, es
feia difícil Ia bona convivència.
Vam estar aquí fins el 1928, any en el què ens vàrem traslladar als anomenats "Col·legis
Nous", actualment Escola Montserrat. Aquí el mestre ja estava a Ia nostra altura. Passat un any,
i per diferències amb un mestre anomenat Sr. Llach, vaig tornar al Fontlladosa amb el Sr. Clarà
durant un any, i després, fins els 13, amb el Sr. Planagumà. En aquell moment vaig donar per
acabada l’escolaritat diürna, per continuar en horari nocturn després de Ia jornada laboral, ajudant
el pare en les feines del camp.
Havia arribat el moment en què el noi, que era jo, necessitava una bicicleta per desplaçar-se,
i per tant, es va celebrar consell familiar per decidir comprar-la. No és d'estranyar Io del
consell, ja que Ia compra era quelcom prou important. Necessitava Ia bicicleta per anar cada
dia des de les terres, 4 en total repartides per diferents zones, a buscar el dinar a casa i portar-lo
al camp, de manera que s'acabaria menjar fred cada dia i podríem menjar un bon plat d'escudella
calenta.
El preu de Ia bicicleta, molt bonica, amb canvi de marxes i tubular de recanvi, fou de
200 ptes. Exactament 1 Kg de plata! No era precisament una cosa barata: unes sabates costaven
llavors entre 25 i 30 ptes.
Els mestres de l’escola nocturna que més recordo són el Sr. Planagumà i el Sr. Valentines.
D'aquest últim recordo un fet curiós: mentre ens feia el plantejament d'un problema complicat,
es va aixecar un alumne, un any o dos més jove que jo, de nom Privat, i li va dir que no hi havia
necessitat de tantes operacions. El mestre el va convidar a sortir a l'encerat no massa cordialment
perquè ho demostrés. L'alumne va sortir i va fer Ia demostració. Se'n va sortir molt bé, per
a vergonya del mestre, que va quedar en evidència...
Seguiren a tot això quatre anys de tranquil·litat. Vaig començar a assistir al ball. La mare
sempre deia que per a un jove era Io millor, doncs aprenies a conèixer a les dones (Santa
Innocència...) i t'apartava de les tavernes i el joc, que el beure i el joc eren mals vicis que arruïnaven
moltes famílies.
En aquells temps, no hi havia massa variacions en Ia vida. Els preus de les coses tampoc
canviaven. Recordo, a tall d'exemple, que el preu del Llibre d'aventures d' A. Dumas "Los tres
mosqueteros" era de 2,50 ptes. I el de "Veinte años después ", del mateix autor, 2 ptes. Als restaurants,
un menú de tres plats, amb pa, vi i postres durant 25 dies, et venia a costar entre 40 i
60 ptes. Unes sabates cinc duros.
En quant als sous, tinc present el que cobrava un jornaler que ens ajudava en les feines
de Ia terra. Feia una jornada de 12 hores, de 7 del matí a 7 del vespre, amb mitja hora per esmorzar
i berenar, i dues més per dinar. Cobrava, per aquestes 9 hores efectives de treball, 9 pessetes
diàries, i per tant, 54 ptes setmanals. Si ho comparem amb les dades anteriors, es veu que
s'havia de treballar una setmana per a poder dinar 25 dies de restaurant...
I arribà l'any 1936, i va començar l’autèntic ball de bastons a les nostres vides. El meu
germà va morir d'una infecció intestinal mal cuidada que va contraure al servei militar. Hem de
tenir present que en aquells temps encara no hi havia penicil·lina, i les morts a causa d'infec-
72