Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

Ell està cregut que el que m’ha estat més
perjudicial, és el cas de reincidència, en haver
estat processat l’any 1934. Jo m’he esforçat a ferli
entendre que anava errat. Que els tribunals ni
tan sols deliberaven: ells coneixien la voluntat
dels que manen en els pobles i colmaven els seus
anhels. Vaig voler fer-li entendre que, encara que
el fiscal hagués fet la petició de vint o de quinze
anys, hagués passat el mateix. Aquest senyor,
unes hores abans rep l’expedient, recull tots els
agravants i demana les penes màximes, però les
decisions ja estan adoptades de temps i la meva
ja estava decidida. Els consells de guerra eren
una pura farsa, eren el succedani que amb el
nom de la justícia els permetia de continuar el
mètode que empraven els primers temps de la
sublevació de matar la gent sense judicis, mètode
que tot el món havia condemnat i així d’aquesta
manera l’havien legalitzat.
Ens hem acomiadat i separat aparentment
animosos, però el nostre comiat distava molt
d’ésser com el d’ahir.
* * *
Lluís Tomàs als anys 30 del segle XX.
És qüestió d’esperar i esperar. Ara espero que d’un moment a l’altre notifiquin a Ia direcció
de Ia presó el veredicte del tribunal.
Quan així ho facin seré traslladat a una cel·la fosca per on han passat molts centenars
d’homes. A Ia presó vella de Girona n’hi havia hagut dotzenes de cel·les com aquesta, apinyades
d’homes sentenciats a mort. Avui sols en queda destinada una reservada per a aquests sentenciats.
Quan jo vaig ingressar a Ia presó, durant anys sempre n’hi havia un nombre que no baixava
del centenar. Avui en aquesta cel·la fúnebre que coneixem per Ia “Nevera”, hi ha quatre
sentenciats a mort que esperen allò que ja han esperat tants i tants d’altres abans d’ells.
Esperen frenètics i ansiosos el moment més decisiu de Ia seva vida. Esperen Ia mort o Ia
continuació de Ia vida. Que un dia a Ia nit els cridin per emportar-se’Is a Ia matinada per no
retornar mai més, o bé que un jorn joiós els notifiquin que Ia seva pena ha estat commutada gràcies
al “Magnànimo Caudillo”.
Continuo esperant, Qui espera desespera!, per fi cap al tard rebo noves dels meus familiars.
Em diuen que tot marxa bé. Les personalitats més remarcables del règim Franquista del
poble on vaig residir recullen signatures perquè em sigui commutada Ia sentència que recau
sobre meu. Manifesten Ia seva disconformitat que el tribunal no hagués considerat oportuna la
pena de mort sol·licitada per el fiscal per un inculpat de fets greus i que aquesta me l’haguessin
carregat sobre meu. Pot ser que entre els signants que em notifiquen, que són nombrosos, Ia
majoria d’ells son persones sensibles, de bons sentiments, que Ia seva consciència els ha senyalat
el deure just que havien d’exercir.
Però també tinc el convenciment que alguns d’ells ho han fet hipòcritament, sense cap
sentiment, i que un any o dos endarrera s’hagueren negat a donar Ia signatura i encara hagueren
desautoritzat la seva recollida. Però ara, intrigats pel curs que pren Ia guerra no afavoreix
gens Ia seva causa, intenten transformar Ia seva repugnant imatge.
61
Facilitada per Vicens Tomàs