Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

es tornarà a il·luminar. Amb l’esperança que aquests trenta anys no representaven res, sols calia
una mica més de paciència, esperar el desmoronament del feixisme i les portes de totes les presons
s’obririen de bat a bat. Ens hem acomiadat convençuts que molt aviat ens tornaríem a abraçar
a Ia nostra llar.
Dels sis últims companys protagonistes de Ia “farsa”, efectuada aquest matí per dos
d’ells, el fiscal ha sol·licitat la pena de mort.
Hem estat conduïts novament a Ia presó. En entrar-hi, els uns han rebut afectuoses felicitacions.
Els menys afortunats han rebut sinceres demostracions de condol. Com un llampec ha
corregut Ia veu per Ia presó! Quatre penes de mort!, després de tot, les impressions eren pitjors,
car se n’esperaven sis. La creença general era que un altre dels meus companys i jo arribaríem
amb Ia “Pepa”.
31- 7- 43
Un dia de gran decepció per a mi i per als meus familiars. Estic esperant Ia visita del meu
pare que es va quedar a Girona fins a conèixer el resultat de Ia deliberació, del tribunal que ahir
ens va jutjar. Els meus companys inclosos en el meu expedient ja han rebut Ia visita dels seus i
ja estan assabentats de Ia deliberació del tribunal. A aquell que el fiscal li havia sol·licitat Ia pena
de mort, va ésser-li reduïda a vint anys de reclusió, els altres varen quedar amb Ia pena demanada
pel fiscal. Jo he preguntat per Ia meva situació, tots em diuen que Ia ignoren però tinc el
pressentiment que m’estan callant quelcom desagradable.
L’últim de sortir del locutori m’ha dit que estigués atent que tot seguit em demanarien
perquè el meu pare estava a fora esperant per visitar-me.
Li he preguntat què sabia del meu cas i m’ha respost: “el teu pare ja t’ho notificarà”. “El
meu pare? I perquè no tu?”, li he interrogat.
El seu silenci i l’expressió de condol del seu rostre eren una resposta prou eloqüent i concreta.
“El teu pare ja t’ho notificarà!”, no hi havia cap dubte el tribunal en deliberar va condemnar-me
a mort i dintre uns instants el meu pare m’assabentaria de Ia penosa novetat.
He recordat el seu semblant joiós del dia abans. La nostra animosa i optimista conversa
que havíem sostingut junt amb el meu germà i m’he preguntat amb quin estat d’ànims avui el
rebria. Quin desengany haurà rebut! M’he imaginat que el trobaria abatut. He recordat l’escena
que ahir havia presenciat per el primer que li va ésser demanada Ia pena de mort amb el seu rostre
animós i somrient enmig dels rostres desolats dels seus familiars. M’he esforçat per seguir el seu
exemple, i també amb el rostre animós i amb el somriure en els llavis he anat a rebre el meu pare.
L’he vist abatut però no tant com m’havia imaginat. Després de tot ha estat valent i fort.
A Ia seva edat i després de les vicissituds que havia passat a l’exili, ja no es podia demanar més
moral.
Ell no sabia de quina manera assabentar-me del que jo, malgrat que ningú no m’ho havia
notificat, ja pressentia amb tota Ia certesa i he estat jo mateix el qui ha obert el diàleg. “Estigueu
animat i tranquil”, li he dit, “que jo també ho estic. Estic assabentat de tot”. “Ja ho sabies? Qui
t’ho ha dit?”
Ell no pot comprendre com després que el fiscal, al·legant falsedats i tots els agravants
va sol·licitar per mi la pena de trenta anys i que el tribunal en deliberar, que sempre actua amb
un to més moderat, m’hagi aplicat la pena de mort. “Això és un cas absurd, un cas únic a la història”.
Jo, malgrat el meu estat no he pogut contenir-me d’esclatar una rialla. “Un cas únic dieu?
Aquí aquests casos els presenciem cada setmana durant molts anys”. Per nosaltres, han estat tan
nombrosos els que hem conegut que ja els hem arribat a considerar normals.
60