Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

Però avui han passat tants esdeveniments des d’aquella data! He passat molts sofriments,
decepcions i tota mena d’adversitats, però per altra banda han ocorregut molts fets que han afavorit
la meva situació. En primer terme la guerra actual estesa a tots els continents en la qual el
feixisme i les democràcies mundials s’estan disputant la seva pròpia existència.
Avui ja s’albira clarament la derrota de les forces feixistes.
Fa uns dies que el fundador del feixisme, cap del govern italià Mussolini, s’ha vist forçat
a retirar-se de la seva vida política i militar. Les organitzacions feixistes d’Itàlia han estat dissoltes
i s’espera que el nou govern farà proposicions de pau als Aliats. L’opinió general és que Itàlia
en terme més o menys llunyà serà sotmesa a capitular sense condicions.
Alemanya també passa per moments crítics i tots aquests fets també repercuteixen perquè
la meva moral es mantingui més ferma i fan reeixir en mi l’esperança d’arribar al terme d’aquest
camí tan dur i llarg.
Per altra part no hi ha cap dubte que aquests mateixos fets han de repercutir desfavorablement
a la moral dels qui avui m’han de jutjar, puix quan contemplen fredament i sense fanatisme
la situació actual, comprenen que avui ja no és tan còmode ni divertit fer matar un home,
com ho era dos i tres anys endarrera.
Per aquest motiu, encara que tingui el convenciment que em serà sol·licitada Ia pena de
mort, tinc al mateix temps una esperança que ja l’havia perduda. Que em pot ésser commutada
Ia sentència, i que aquell petó de comiat banyat amb llàgrimes que vaig fer a les galtes de Ia
meva mare creient que seria l’últim que de mi rebria, avui tinc l’esperança que tindré el goig
d’un altre dia poder-Ia tornar a besar, però no banyant el seu rostre amb llàgrimes de dolor i
amargura, sinó amarades amb el goig i alegria. EI petó que ja no tornaré a rebre serà el que fou
del meu amor, de la noia per mi estimada, car ella és com si ja no existís per a mi. S’ha cansat
d esperar-me.
* * *
Són les vuit del matí. Estan cridant els noms dels que avui hem d’ésser jutjats. Manillats
de dos en dos i escortats per la guàrdia civil hem pujat en una furgoneta que ens ha deixat davant
mateix de l’edifici on havíem, d’ésser passats per la “mola”.
Hem estat traslladats en un saló per esperar l’hora de començar Ia “comèdia”. Ha estat
permesa l’entrada a tots els familiars de les futures víctimes. El que més ha abundat han estat els
petons i les llàgrimes. Jo no he tingut Ia sort de poder abraçar cap dels meus familiars perquè
ells estaven creguts que el consell de guerra era a la tarda, ja que primerament estava acordat
així i les noticies que rebo és que arribaran a les onze. Jo no faig altra cosa que demanar l’hora
que és. Desitjava que almenys el meu pare arribés a temps, perquè sé el gran interès que tenia
per assistir-hi.
A les nou i mitja ha estat cridat el primer nom. Aquest en el seu sumari no hi anava cap
més inculpat i el consell de guerra s’ha celebrat per a ell sol. Gairebé el temps de consumir un
cigarret ja ha aparegut somrient en el saló on esperàvem nosaltres. Jo amb el seu aspecte optimista
amb què ha arribat, he cregut que havia sortit satisfet de la prova, però al cap d’uns instants
quan han entrat els seus familiars que havien assistit a la celebració del judici per abraçarlo,
les llàgrimes i els plors i els rostres d’aquests ja m’han expressat la realitat. El fiscal havia
sol·licitat per a ell Ia pena de mort, però ell continuava somrient i animós enmig dels plors i els
rostres desesperats dels seus familiars.
Mentre contemplava aquesta dolorosa escena junt amb els noms dels sis companys
inclosos en el mateix sumari meu, sento com diuen el meu nom.
58