Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

MATINALS
Lluís Tomàs Romo
Lluís Tomàs va néixer el 13 de desembre de 1914 a Puigcerdà. Va venir a viure a
Malgrat l’any 1946, després d’haver passat prop de set anys a diverses presons, la darrera de
les quals va ser la de Girona. Es va casar l’any 1954 amb Teresa Cordón Pou. Tot i no ser fill
de la nostra població, ens ha semblat oportú donar a conèixer part del seu relat biogràfic, en
concret l’apartat que fa referència als durs moments de tancament a la presó. El seu relat és colpidor
i ens permet, en primera persona, conèixer la seva pròpia història, que no deslliga de la
situació política internacional del moment en què viu. El que reproduïm explica com una persona
viu el propi procés “judicial”, i com manté la dignitat i el convenciment de la seva innocència.
Encara avui, tal i com ens comenten els seus familiars, “no consta la causa ni el delito”
pel que fou condemnat.
Fragment del “Diari de presó”
30-7-1943
Avui haig de comparèixer davant el consell
de guerra que ha de jutjar-me per la meva actuació
política durant l’aixecament militar provocat pels
feixistes el 18 de juliol de l’any 1936.
Estic força tranquil. Tinc els nervis molt templats
i estic serè malgrat que estic convençut que
m’espera travessar un mal tràngol. Tinc el ple convenciment
que el consell de guerra davant el qual
compareixeré, és una punyetera farsa i que la meva
sentència ja fa dies que està decidida. Tinc la
impressió absoluta que la decisió presa és la de condemnar-me
a mort puix que en el curs dels anys que
estic esperant per passar aquesta prova he rebut
notícies contundents que el desig de les autoritats
del poble on havia residit, és que sigui castigat amb
la màxima pena, car així reiterades vegades em
consta que ho han manifestat.
Lluís Tomàs Romo l’any 1996
Recordo molt bé les paraules que varen dirigir-me
en el curs de l’interrogatori que em feren
l’any 1939 a la caserna de la guàrdia civil, que d’una manera inequívoca van dir-me que d’aquesta
no m’escaparia. Aleshores així també ho creia jo. Per aquest motiu uns instants abans
d’ésser conduït a la presó de Girona en acomiadar-me de la meva mare i de la meva nòvia, vaig
besar-les amb ple convenciment que aquell seria l’últim petó que de mi rebrien i amb aquest
pressentiment a la presó hi he viscut aquests últims anys.
57
Vicens Tomàs