Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

dre. De seguida vaig veure la malícia del meu patró perquè restés a casa seva. Aleshores vaig
anar-lo a trobar i vaig dir-li que necessitava aquest certificat. Ell va excusar-se que no el podia
fer. Vaig dir-li que ell m’havia traït en dir-li on anava a treballar, però que malgrat tot jo me n’anava,
que no era ell qui m’impediria de deixar-ho.
Després d’anar a la prefectura, que s’excusaren, vaig anar al despatx de la mà d’obra de
Saint Germain i els vaig dir que no era cap esclau i que tenia dret a treballar lliurement pels americans.
El director em va dir que si trobava treball que m’ho arranjaria
Com sigui que a Saint-Germain-en-Laye l’encarregat de llogar gent era un cubà que parlava
l’espanyol, vaig explicar-li el meu cas i em va agafar de seguida. Jo ja tenia agafada una
petita habitació, allí a St. Germain, moblada que pagava molt poc, però era tan sols per a dormir-hi.
Així és que com sigui que els americans ens donaven menjar i bastant bo i la paga era
bastant bona i el treball molt fàcil, la vida va canviar completament.
En anar dissabte a cercar les meves coses a la ferme em vaig trobar a l’entrada amb el
patró, que em demanà de parlar-me, per donar-me el certificat de comiat, responent-li jo que tal
com li havia dit jo treballava per als americans a Saint-Germain-en-Laye i que no em feia cap
falta el seu certificat. Ell em va dir, no siguis així, vine, vine i després d’entrar al seu despatx em
va dir: “Cal ser franc, tu m’interessaves i jo vaig fer el necessari per retenir-te; però tu has estat
més “pillo” que jo i has guanyat, cal reconèixer-ho”. Això em va agradar molt i sempre més vam
quedar amics. Més tard, quan portava la ferme el seu gendre, encara amb en Jaume Riera, que
també va venir a St. Germain, hi vam anar a fer la moisson, o sigui, a entrar tota la collita de
cereals, que això ho pagaven doble.
Vam passar uns mesos amb els americans, fins que marxaren a ocupar Alemanya i ens
vam quedar sense treball.
A la vila veïna, Poissy, hi havia unes quantes fàbriques que donaven treball i els tres malgratencs
que ens trobàvem a St. Germain anàrem a treballar a una fonderia, en Salvador Barney,
en Jaume Riera i jo. Durant aquest temps vaig conèixer una viuda que treballava d’infermera i li
vaig proposar d’ajuntar-nos. Després d’algunes setmanes de reflexió, ho va acceptar, i així vaig
poder portar una vida normal, car ja estava cansat de viure sol.
Vaig tenir sort car era molt treballadora i econòmica i avui ja fa 35 anys que vivim junts.
A la fonderia de Poissy hi vaig treballar una mica més de dos anys i després, amb uns
amics francesos, ens vam posar a fer el comerç en societat, cosa que va durar poc, car el treball
és molt difícil de conviure. Aleshores ens vam decidir de posar-nos pel nostre compte, vam tenir
sort que una família de francesos que ens apreciaven molt ens deixaren una certa quantitat per
començar.
Vam comprar una camioneta i tot el que era necessari i anàrem per diferents localitats a
vendre. En començar va ésser difícil, però poc a poc arribàrem a ben vendre i guanyar-nos bé
la vida.
Treballàvem molt, però amb gust, car nosaltres érem els amos i no depeníem de ningú.
Així durà uns anys.
Després de passar tants d’anys tirat d’una banda a l’altra, per fi podia viure feliç.
Ja fa catorze anys que vivim el retir, que aquí a França ens permet viure bastant bé. Avui
tinc 81 anys i puc dir que mai he viscut tan bé i tranquil com en aquests moments.
Ja fa onze anys que he tingut la sort de reviure el meu Malgrat i no podeu figurar-vos la
immensa joia que això em dóna. Espero que encara tindré la sort de poder venir-hi bastant de
temps.
55