Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

L’endemà, desprès d’esmorzar, ens feren presentar per classificar-nos per oficis. Jo, com
sempre digué pagès i em van posar manobre.
El dia següent ens feren formar per anar al treball, que era al Port de Brest, on hi construïen
refugis per als submarins. En aquesta obra, molt important, hi treballàvem 25.000 homes.
En arribar ens separaren per grups d’oficis. Als manobres, que érem 20, ens cridà el chef, que
era alemany, es deia Willem, i després de fer les comprovacions demanà qui parlava francès. En
veure que ningú no es presentava jo li vaig dir que el parlava poc. Aleshores em digué: tu seràs
l’intèrpret. Ens dirigí a una gran caixa on hi havia ple de pales i pics, per obrir una petita trinxera,
per on havia de passar un cable elèctric. Jo anava per agafar una eina i em cridà: no, tu
no, tu luqui, luqui. En senyalar-me els ulls, jo li vaig dir [que ja ho comprenia: volia que passés]
les ordres que em donava.
Allí ens pagaven bastant bé i el menjar del migdia era gratis.
Als pocs dies de treballar, el chef em va dir que m’apreciava molt i que com sigui que
ell havia estat presoner dels francesos a la guerra de 1914-1918, que nosaltres, tot el grup, no
havíem de tenir por d’ell. Jo he de cridar, però mai no faré cap mal a ningú, ens deia. Al contrari,
més tard va demostrar-nos que era un bon home. Allí ens pagaven a 8 francs l’hora, prima
de bombardament i les hores suplementàries amb el 50%. Al camp ens cobraven catorze francs
cada dia, de menjar i dormir, pel que cada dia ens quedaven més de setanta francs nets. En pocs
mesos vaig trobar-me amb un petit capital.
Com sigui que cada dia n’hi havien que s’escapaven, varen demanar què podrien fer per
evitar que s’escapessin. Alguns digueren que ens donessin llibertat els diumenges per anar a passejar
a Brest, cosa que varen acceptar i des d’aleshores cada diumenge ens anàvem a passar el
dia a Brest tranquil·lament i comprar el què volíem. Havíem de tornar a les vuit del vespre, però
molts, com jo i dos amics madrilenys que sempre anàvem junts, entràvem a mitjanit, però mai
ens van dir res.
Durant aquestes sortides, un francès que ens apreciava molt i que treballava lliure ens
va proposar d’anar a veure uns amics que tenia, que treballaven a La Rochelle, que també els
alemanys feien grans treballs, que allí ens farien els papers per ésser lliures. I com sigui que el
treball a Brest s’estava acabant i que després ens portarien a Alemanya, li vàrem acceptar. Així
que un dia en lloc d’anar al treball ens escapàrem per les filferrades i ens anàrem a Brest, al lloc
que ell vivia, esperant el vespre, que ell vindria i ens acompanyaria a l’estació, per anar amb la
seva recomanació a trobar els seus amics de La Rochelle.
Després de fer tres canvis de tren vam arribar a veure els seus amics. Ens recolliren i l’endemà
anàvem a veure la seva empresa pel treball. En estar a mig desembre no volien prendre
més personal fins el gener. Per a nosaltres això ens era impossible, i com sigui que a l’estació de
Rennes vam trobar uns amics que s’havien escapat abans que nosaltres del nostre camp de Brest
i ens digueren que allí donaven treball i feien els papers, amb els dos companys vam retornar a
Rennes a veure a aquests amics. L’endemà, aquests ens van acompanyar a la seva empresa, però
aquesta empresa no podia agafar-nos, però ens va dirigir a una altra que ells creien ens prendrien,
essent així. Aleshores els vaig dir que no teníem papers i que si fos possible ens fessin un
certificat de treball perquè la policia francesa ens els donés. Em digueren que anéssim al treball
i que en plegar hi passéssim que ens els donarien i així ho férem.
El dia següent de bona hora vam anar a la policia francesa i tot seguit davant nostre els
feren, pel que a les nou del matí ja teníem el necessari per ésser lliures.
Com sigui que jo estava en relació amb en Salvador Barney [Mateu] que treballava a una
ferme prop de Versalles, lliurement, vaig demanar un permís de quatre dies i vaig anar a veure-
’l, per veure com anava la vida per allà.
Aquesta ferme es trobava a 10 km. de Versalles i era un petit país com Sant Genís de
Palafolls. Hi havia dues grans fermes d’unes 200 ha. de terra cadascuna. El menjar hi era en
53