Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

eure l’havíem de treure d’unes bombes a mà, prop de l’aigua de mar, pel que era prou salada.
Allí hi vaig agafar una forta diarrea que em féu sofrir molt.
Allà hi vaig trobar uns quants companys de Malgrat.
Després d’un parell de mesos d’estar en aquest camp, en Celestí Mora em trobà un hortolà
de Clermont que em va fer els papers per a treballar per a ell, el que em permeté de sortir
del camp.
En arribar a Clermont en Tino [es refereix a Celestí Mora] ja m’havia reservat unes golfes
d’una casa per poder-hi viure, que eren prou grans i on podia fer-hi el menjar amb aigua
corrent i llum. D’això en pagava poca cosa.
La primera setmana que vaig treballar vaig anar a menjar a un cafè restaurant, de poca
importància, que em feia pagar 20 francs cada dia. La primera setmana em va anar bé, perquè
vaig treballar tots els dies i com que guanyava 32 francs cada dia, podia fer-ho. Però a la segona
setmana, que va fer molt mal temps, no podent fer més que quatre dies, no m’arribava per
poder pagar-ho. Un català que tenia una tenda de comestibles em cridà i em proposà de fer-me
el menjar jo mateix. Al davant mateix hi havia una quincalleria i m’hi vaig comprar tot el precís
per fer-me el menjar. En lloc dels 20 francs diaris ara només me’n costava 10, el què em permeté,
en poc temps d’economitzar una certa quantitat de francs.
Quan va arribar el mes de març, que els dies ja són molt més llargs, un sabater espanyol
que tenia la botiga allà prop, va demanar-me si podia ocupar-me de treballar un hortet particular
d’una gran propietat d’uns senyors que tenien un poc separat de Clermont.
Vaig demanar al meu patró si volia que li fes alguna hora suplementària, i en dir-me que
no vaig acceptar d’anar un parell d’hores a casa d’aquests senyors.
A Clermont-l’Hérault s’hi trobava una gran colònia d’espanyols que hi vingueren quan
la guerra de 1914 a 1918. Els fills ja eren tots francesos i els pares s’havien naturalitzat.
En arribar el mes de maig, l’alcalde, que tenia un petit hortet, també em va demanar si
podia ocupar-me’n, cosa que vaig acceptar; o sigui que em feia onze hores per dia de treball.
En poc temps vaig recollir un petit capital, i aleshores, acompanyat d’en Tino, vam anar
a comprar-me tot el necessari per a vestir-me correctament. Amb 1.000 francs ho vaig comprar
tot, i encara me’n van quedar més de 1.000.
El mes de juliol vaig barallar-me amb el patró i em donà vuit dies per a deixar-ho. Ell
creia que podia fer-me tornar al camp de concentració i em denuncià a la policia. Vaig tenir sort
de l’alcalde, que era advocat, i féu tot el necessari perquè restés lliure, sense fer-me pagar res.
Tant ell com els altres senyors pels que treballava m’apreciaven molt; aleshores vaig treballar per
un altre hortolà lliurement, i que era molt més agraït pel treball que li feia.
Després de l’èxode de la gent del Nord de França, que vingueren a instal·lar-se al sud,
el govern donà ordres que tots els refugiats espanyols havíem d’entrar altra vegada al camp de
concentració, car havien de donar el treball als exiliats francesos.
Eren cap a les darreries d’octubre quan entràrem de nou al camp d’Argelès amb en Tino.
En aquest camp fou on pitjor estàvem, molt brut i les barraques molt petites, que ens hi posaren
agrupats com les sardines a les llaunes i el menjar molt escàs. Allí vaig aconsellar en Tino, que
no havia tingut cap càrrec de compromís a Malgrat, d’entrar a casa seva ja que el nostre esdevenidor
es posava molt negre. Als pocs dies es decidí a venir.
Jo, per sortir d’aquest camp, vaig ingressar a un grup de treballadors militaritzats i m’enviaren
a un poble on es trobava aquest grup, prop de Perpinyà que es deia El Saler.
Allà s’ocupaven de refer una presa que les aigües d’un gran temporal havien fet malbé.
51