Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

En aquest camp hi havia tres camps junts, separats tan sols per les filferrades. A l’entrada
hi havia el local de correus, i al costat hi instal·laren un tancat per a les visites dels familiars
o amics que venien a fer una visita als presoners, tan sols el diumenge. Quan venia la gent jo
els demanava el nom i la barraca on eren per anar-los a cercar, ja que ells no tenien dret de sortir
sense anar acompanyats per nosaltres. Aquesta gent generalment et donaven algun franc, de
manera que jo disposava sempre d’una certa quantitat de francs.
Els altres que no tenien res, nosaltres, amb en Celestí, els facilitàvem paper, segells per
escriure i alguna vegada quelcom per menjar, car al camp hi havia una cantina on es podia comprar
certes coses per a menjar i altres. També allí, estant en contacte amb en Francesc Masó que
habitava a Cabestany, prop de Béziers, va enviar-me 50 francs, com també un xic més tard, el govern
espanyol a l’exili va enviar-nos 500 francs als oficials que estàvem al camp de concentració.
En esclatar la guerra amb els alemanys la nostra situació va canviar molt, car van donar
facilitats per sortir a treballar si hi havia algun patró que ens llogava. L’oncle d’en Celestí Mora
el va fer sortir, però no podia fer-ne sortir més d’un, a mi no va poder.
Els primers mesos d’ésser al camp, la censura de Malgrat, a mi i a en Pau Pica, ens posava
a les cartes que rebíem de casa nostra, unes sàtires vergonyoses: “Tus amigos de Falange te
esperan con los brazos abiertos, gritando muy fuerte, viva Franco, muera la FAI”.
Després de diverses vegades de rebre sempre el mateix, vaig decidir dirigir-los una carta
expressa per a ells, tota vegada que eren ells els primers de llegir-les. En aquesta els vaig dir que
el que feien els rebaixava molt i que si eren homes, el menys que podien fer era donar la cara i
posar-hi el seu nom. Jo estant aquí tancat dono la cara, així que vosaltres, que ara sou els amos
de Malgrat no sé per què teniu necessitat d’amagar-vos amb el segell de la censura. Això féu
efecte de seguida, car als dos o tres dies rebia una carta escrita per ells, però sense cap signatura,
a la que després de dir-me una colla de bestieses, una cosa em quedà gravada a la memòria:
“Si Vd. quiere que las cosas marchen bién, deje este aire de perdonavidas que tanto le caracterizó
durante su reinado en Malgrat”. Aleshores vaig dir-me, després de tot, hi ha la família, val
més que no en parli més, pel que vaig escriure una carta a casa normal i al final vaig posar-hi:
“para mí, asunto terminado”, i ja mai més varen molestar-me. Sé que alguns d’aquests ja són
morts, però si per casualitat n’hi hagués algun encara en vida, jo estaria content que es fes conèixer
per a donar-li les gràcies.
Al començament d’ésser al camp vam rebre uns impresos per si volíem anar a Mèxic. El
que disposava dels diners per a pagar-se el viatge podia marxar, però, altrament, calia esperar
que el govern mexicà ens enviés el bitllet del viatge. Jo vaig fer la demanda i encara espero els
resultats. Així anava passant el temps.
En arribar el moment de les veremes ens agafaren tot un grup per anar-hi a treballar. Ens
van repartir en quatre camions i ens enviaren a un poble prop de Béziers A cada poble deixaven
un camió i a mi, que em trobava al quart, em van deixar a Cabestany. La sogra d’en Massó,
va demanar si jo hi era, i en trobar-m’hi em va agafar per treballar per a ells. En Francesc l’havien
enviat al front de guerra. El primer dia vaig dormir a casa seva, però el segon va venir una
ordre que havíem d’anar a dormir al grup, que havien trobat un gran local, on ens feren dormir
per terra, a la palla. Ja comprendreu que en sortir del camp no teníem gaire força i el treball de
sortir i carregar portadores que pesaven molt, al cap del dia acabàvem aixafats.
A nosaltres, els que ens llogaven, havien de donar-nos deu francs cada dia i el menjar, i
la resta, el govern.
Treballant per a la família d’en Massó i en reconeixement del que havien fet per a mi,
després de la jornada ajudava a un treballador que tenien per arreglar el vi i premsar la rapa.
Aquest treball va durar entre 15 i 20 dies i després ens enviaren al camp Saint- Cyprien, que es
trobava a la platja. Hi havia barraques, no hi havia cap vidre, de manera que quan la tramuntana
tirava fort ens omplia de pols de sorra. El menjar allà era molt dolent i escàs i l’aigua per a
50