Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

II El meu exili a França (*)
El dia 8 de febrer de 1939 a la punta del dia, amb el company Celestí Mora, vàrem prendre
el camí de la frontera. A mig camí vam trobar diversos camions abandonats i carregats amb
tota mena de mercaderies: férem provisió d’algunes robes interiors i sabates noves, i continuarem
la marxa.
En arribar al cim de la muntanya que separa el país ens trobàrem amb un grup d’altres
que també s’exiliaven. Allí hi passarem unes 40 hores esperant internar-nos a França. Hi havia
un xicot que era un bon cuiner i ens feia el menjar per a tots; uns altres, amb un burro que
tenien, baixaven a carregar al camp abandonat on hi havia de tot.
El dia següent, sentint que les canonades s’apropaven vam decidir-nos a entrar a França.
La nit que vam passar allà dalt ens va donar un contrast que mai més no oblidarem.
A França vèiem tots els pobles tan ben il·luminats i amb una claredat i un silenci que
semblava un miracle, mentre que del nostre costat es sentien explosions i sense cap llum.
No podeu imaginar-vos la impressió que fa i el pressentiment que dóna el moment d’abandonar
el país i emprendre l’aventura del futur que no saps el que t’espera.
A mig camí de la baixada ens atura una parella de Gendarmes demanant-nos si portàvem
armes. Veient que érem tinents van tractar-nos molt correctament i ens digueren que com
ja era de nit el millor era que dormíssim en una barraca que hi havia allà a la vora.
L’endemà al matí vam baixar a Argelers i entrarem a comprar pa, quina abundància!
Justament el flequer era un català de la província de Girona i tot seguit ens va prendre amb simpatia.
Per fer algun franc, car els nostres bitllets no tenien cap valor, jo li vaig vendre una pistola
que havia passat i el corretjam, i ens va dir que ens quedéssim allí que ell ens deixava un
garatge proper a casa seva per a dormir, que seria millor que anar al camp de concentració que
hi havia instal·lat a la platja, sense cap abric. Com sigui que en Celestí Mora tenia un oncle de
la seva dona a Clermont l’Hérault, li va enviar un telegrama perquè vingués a buscar-nos, car
nosaltres no podíem pagar-nos el viatge. Mentre esperàvem no fèiem més que menjar pa amb
llet condensada que havíem trobat dins un camp de camions abandonats. El pa era deliciós, ens
semblava fet de pastissos, en menjàvem un a cada menjada.
El tercer dia arriba l’oncle Jaume Salucrú, fill de Lloret de Mar. Ens va embarcar a l’autobús
i ens recollí a casa seva. De moment ja estàvem tranquils. Això li va anar bé a ell, perquè
com sigui que aquest hivern va fer molt fred, a l’horta no hi tenia gairebé res i així, amb nosaltres
va poder sembrar-la de nou. El diumenge ens donava 10 francs per a les nostres petites despeses.
Així vam passar-hi un mes i al cap del mes va venir una ordre del govern francès que havíem
d’entrar a un camp de concentració. En aquest poble ja estàvem recollits una quarantena.
El dia següent un autocar va venir a cercar-nos i va conduir-nos al camp d’Agde on s’hi
trobaven ja uns amics de Malgrat, entre ells en Peret Bo [Pere Bo Serra] i en Francesc Matamala
[Garriga], que hi treballaven de cuiners. Com que a cada barraca hi havia un responsable, en va
ésser anomenat i jo vaig agafar el càrrec de carter, així ens trobàvem junts.
En aquells moments el menjar anava prou bé, només que havíem de dormir per terra i
sense cap mena d’higiene i que els polls hi abundaven. Com a carter que era portava un braçal
que em permetia sortir del camp per portar i recollir les cartes.
(*) Quan es va publicar al Som-hi! al llarg dels mesos de juliol de 1981 a gener de 1982, es va dividir el text en capítols, per facilitar-ne
la lectura, revista a revista, cosa que no hem tingut en compte, atès que ara el reproduïm en la seva totalitat i tot seguit.
49