Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

Es va estudiar la manera que seria més equitativa la forma de repartiment del pagament a
aquest treball, i després de tenir-ho ben estudiat es va optar per carregar el percentatge sobre el
valor de la propietat, i d’aquest valor en pagaria la meitat el propietari i l’altra meitat l’ajuntament.
I va començar l’arranjament dels carrers, i per la seva organització hi havia una comissió
encarregada, que seria la mateixa que s’encarregaria de comptar les quantitats que hauria de
pagar cada propietari.
Fins aleshores hi va haver harmonia dintre el consell, fins un dia que jo venint de treballar
em trobava a la plaça del doctor Robert i vaig observar deficiències en l’asfalt del carrer.
Aleshores, la mateixa nit que teníem reunió a l’ajuntament, vaig exposar que si una obra no es
feia correctament havia d’ésser suspesa, i que essent conseller municipal jo havia de tenir dret
a fer parar les obres. Aleshores, uns incondicionals de l’Arnau en varen saltar a sobre i no varen
deixar-me parlar.
El dia que varen venir a asfaltar el carrer d’Aragó, on jo vivia, els vaig dir que si no ho
pavimentaven com era degut que ja podien fotre el camp, o sigui que avui constato que en
aquest carrer el treball es va fer en perfecta forma, però des d’aleshores ja no lligava gaire amb
els altres consellers d’Ajuntament.
Al cap de dos anys havíem de canviar la meitat de consellers de l’Ajuntament i havíem
de sortir-ne l’Arnau, en Puig i jo... i també un altre que no recordo. Com sigui que vaig assabentar-me
que l’Arnau també figurava a la nova llista i es quedaria a l’Ajuntament, i jo que no
estimo privilegis per a ningú, presento la meva dimissió d’Esquerra.
Tot seguit, el dia següent, passejant amb l’amic Balvi, en Prats em va fer entrar a casa
seva i em va dir que no podia marxar d’Esquerra perquè, a causa de la incertesa de noves eleccions,
si jo em retirava era segur que perdríem les eleccions.
Li vaig dir la raó del perquè en sortia, i ell va respondre que l’Arnau li interessava seguir
tenint el càrrec dintre l’Ajuntament, encara que en aquest cas ho seria de conseller, per així
poder mantenir el càrrec que tenia dintre la Federació de Municipis. Bé, vaig acceptar amb
aquestes condicions, varen venir les noves eleccions i Esquerra va guanyar novament i al tornar
compondre el nou Ajuntament l’Arnau fou nomenat altra vegada alcalde, i [donant] la meva disconformitat
vaig plegar.
Formant part del sindicat de Rabassaires i essent-ne secretari d’aquest sindicat, vaig tenir
cura d’organitzar la marxa del mateix.
Quan en Companys ens va cridar per preparar-nos i proclamar la República Catalana [es
refereix als fets d’octubre de 1934], ens vàrem reunir els més fidels a la casa de la Vila, esperant
el moment de la seva decisió. En aquesta trobada, com sempre, no érem més que els més fidels,
en Prats. En Gracià Garriga, en Miquel Verdaguer i alguns altres que no recordo, però l’Arnau
no hi va venir.
A les dues del matí en Companys va donar l’ordre de dispersar-nos perquè la cosa estava
perduda. Vàrem tenir sort que el sergent de la guàrdia civil Sr. Martorell es va fer responsable
dient que a Malgrat no havia passat res fora de la normalitat, del contrari aquell dia anàvem
tots a la presó.
S’acostava l’hora de la venda de les patates, i jo vaig anar a trobar el president del sindicat
Regional dels Rabassaires, sr. Calvet per veure de la manera que podríem organitzar la
venda.
Com sigui que érem uns quants sindicats que havíem d’anar a perdre la jornada a
Barcelona per fer la venda, li vaig exposar que a veure si ell volia encarregar-se de fer la venda
de tots junts i així amb una trucada per telèfon passàvem i estalviàvem moltes jornades de treball.
El sr. Calvet va estar-hi conforme i va ésser magnífic.
45