Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

A l’any 1916 jo vaig ésser el primer pagès que vaig anar a treballar amb una bicicleta.
El meu pare em deia: “i que dirà la gent!” perquè en aquells moments era un luxe tenir una bicicleta.
En aquest sentit el progrés va anar molt ràpid i en pocs anys ja molts anaven a treballar
amb bicicleta.
Ja de molt jove érem uns quants que teníem interès per la lluita de les llibertats individuals
i polítiques, així com, el dret de parlar el català i també el de l’escola catalana.
Es publicava un diari en català a Malgrat que l’imprimien a can Montalt i que de muntar-lo
i compaginar-lo en tenien el càrrec elements aleshores joves com en Costa, Bofill, Lluís
Garriga i d’altres...
Ja teníem reunions secretes a can Soliva, entre els quals hi havia en Gracià Garriga, en
Miquel Verdaguer, en Francesc Fontrodona i el seu germà Sebastià, en Prats i altres que sento
molt no recordar-los.
Els partits polítics en aquell temps eren tots de dreta i s’alternaven de tant en tant. No
tenien interès les eleccions i es compraven molt de vots, així que qui pagava més tenia segura
la victòria.
A principis de l’any 21, vaig entrar en quintes. Abans es feia un sorteig i els qui treien un
nombre alt es lliuraven de fer el servei, però jo vaig treure un nombre baix, o sigui que vaig haver
de fer-lo.
Però malgrat tot, el meu pare va pagar una quota de 1.000 pessetes i així em varen reduir
una mica el temps d’estar en files, car abans qui pagava li reduïen el servei. Hi havien, crec
recordar, dues quotes, la de mil que feien deu mesos i la de dues mil que feien cinc mesos.
Era una forta càrrega per a les famílies perquè havien d’alimentar-te i vestir-te ells mateixos,
i dos mesos abans havies d’aprendre la instrucció en escoles privades.
Aquell any hi va haver un desastre al Marroc i ens varen avançar l’entrada alguns mesos.
Una vegada incorporat i preveient que això anava llarg vaig presentar-me per a caporal, el que
vaig aconseguir fàcilment.
Aprofitant que em trobava a Barcelona, a la caserna de les Drassanes (artilleria lleugera)
vaig procurar d’inscriure’m a l’Acadèmia Hispano Francesa per aprendre comptabilitat.
Aleshores, essent soldat i no podent disposar de totes les hores que em mancaven, em
varen donar facilitats d’anar a dues classes al dia i així en pocs mesos vaig poder fer el treball
d’un any. Recordo que en els exàmens vaig quedar en el número dos d’uns 60 que érem. I per
fer-ho més rodó, aquest mateix mes de què parlo vaig sortir aprovat en l’exàmen de sergent a
què m’havia presentat i aleshores tenia un problema menys, perquè ja em mantenien, ja no hauria
de demanar ajuda a casa i també podria ésser més lliure.
Vaig llicenciar-me fent catorze mesos de servei, malgrat haver pagat com he dit abans,
però malgrat tot vaig tenir sort perquè els que varen anar al Marroc varen fer 3 anys i molts no
l’acabaren vius.
Bé, arribo a Malgrat i trobo unes maniobres militars que es desenvolupaven entre
Malgrat i Tordera i que precisament les dirigia el General Primo de Rivera, i que s’allotjava a can
Xec, o sigui a can Cama que tenien fabricació de licors. L’endemà mateix dit general declarava
la Dictadura que durà set anys, però que es va fer sense vessament de sang.
43