Matinals. Quaderns d'història local. Col·lecció: Núm - Malgrat de Mar

Ah, i una altra cosa. Més tard, quan ens van donar el material de guerra, el primer permís
que va sortir d’aquella companyia vaig ser jo, amb quinze dies de permís a casa. Ja havíem
jurat bandera i amb l’excusa de mirar-me el fusell, de fer una revista al fusell, que no l’havia ni
tocat, me’l posa, se’l mira i em diu: “permiso”, i em van donar quinze dies de permís.
La Sònia Garangou
Anem ara per la Carme...
En Joan Garriga
Encara me’n queden, eh? (Rialles.)
La Sònia Garangou
Sí, però ja les explicarà després, perquè sinó, no podran parlar els altres. La Carme que
ens expliqui una mica, des del punt de vista d’una persona d’aquí Malgrat, i ja per anar acabant,
perquè puguin parlar vostès dos, que ens expliquin una mica els anys posteriors de la guerra, a
nivell de vida quotidiana, que potser vostè se’n recordarà més d’això del menjar i tot això.
La Carme Garriga
És clar, jo durant la guerra el que desitjava també és que s’acabés –era una nena, no?– per
poder menjar sucre blanc i pa blanc. Aquesta era la meva il·lusió, poder menjar sucre i pa blanc.
Jo no recordo cap represàlia d’aquestes. Vam començar una nova vida, jo veia que estava
amb la família, i al meu pare el van fer delegat d’abastiments i, és clar, jo recordo que no ens
va faltar menjar, tot i així, hi havia racionament, i sé que el meu pare em deia: «Té, porta això
a les Germanes. Digues si els falta alguna cosa». O sigui, jo no recordo haver passat gana.
Després, és clar, nosaltres aquí a Malgrat ens apuntàvem a tot. Si hi havia l’Associació
de Filles de Maria, nosaltres a filles de Maria; hi havia l’Acció Catòlica, doncs a Acció Catòlica;
si hi havia Falange, doncs a Falange. Sí, a la Falange també vaig estar apuntada. Ens agradava,
perquè ens ensenyaven balls i cants regionals, tot era “regional”. Després sí que vas anar veient
que tot era «España una». I el castellà nosaltres el vam aprendre –això també, perquè sempre
vam parlar en català–, vam aprendre el castellà amb els soldats que després de la guerra van deixar
per aquí, perquè no el sabíem el castellà, i el vam aprendre així.
I una de les coses que recordo és que sempre parlaven de la guerra, tant si era d’un bàndol
com de l’altre. Sempre explicaven coses de la guerra! Jo pensava: “Tornem-hi, una altra
vegada, tot això tan terrible...” Coses que m’anaven obrint al pensament, i... devia passar això,
i aquest, i aquell, i no hi entenia res, però veia que era una cosa horrorosa, i mai acabaven; i un
altre venia i explicava una altra cosa. I uns embolics, que no sabien qui eren els bons i dolents;
bé, tots eren bons i dolents, no?
Doncs això, i ja està. Llavors, la nostra vida va anar continuant. Van venir les Germanes,
es va obrir el col·legi, vam poder anar a col·legi una altra vegada. Vam poder anar a missa tranquil·lament,
la vida va continuar així, normal. Tampoc veig que els de casa tinguessin una idea
fixa amb algun polític; no ho sé, eren una gent –bé, almenys al meu record–..., que després de
la guerra estaven molt més tranquils i feliços.
La Sònia Garangou
El senyor Lluís té més records dels anys aquests immediatament posteriors?
En Lluís Coll
Continuant el que explicava abans, una de les mesures que van prendre les autoritats en
aquells moments va ser que s’havien de lliurar tots els diners que havia emès la República. Ho
van prendre al bancs, una relació amb tots els diners.
35